Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
ArribaAbajo

A ca'la sonambula

ENTREMÉS ORIGINAL Y EN VERS

Joseph Feliu y Codina

[3]



[4]

PERSONATJES

                                       _____                
 
TRESONA    .    .    .    .    .    .    . Srta. Mirambell.
CONXA .    .    .    .    .    .    . Srta. Parreño
ROSETA .    .    .    .    .    .    .     »    Fontova
QUIMA .    .    .    .    .    .    .     »    Soler
MUNDA .    .    .    .    .    .    .     »    Cabello
D. LLORENS .    .    .    .    .    .    . Sr. Fontova
MARIANO .    .    .    .    .    .    .      »    Goula
D. PERE .    .    .    .    .    .    .     »    Soler
D. JOAN .    .    .    .    .    .    .     »    Valls
ERNEST .    .    .    .    .    .    .     »    Fuentes
  UN CARRETER .    .    .    .    .    .    .     »    Pinós
UN MALALT .    .    .    .    .    .    .     »    Juncadella
UN PAGÉS .    .    .    .    .    .    .     »    Sarriera
Donas, criaturas, un sargento, un mariner; senyors y menestrals.





[5]

ArribaAbajo

ACTE ÚNIC

          
                                               _____
 
     Recibidor d'una casa de regular aspecte. A la dreta, la porta de la escala, macissa, ab pany de cop, reixeta, baldas y timbre per trucar. Al fondo, porta ab portier caygut. Finestra á la esquerra en primer terme ab trasparent tirat. Tot voltant de la escena, cadiras de fusta pintada ab assiento de boga. Quadros ab estampas per las parets. Al mitx de la escena una tauleta de caoba ab mármol. A la esquerra segón terme, porta.
 
 
ArribaAbajo

ESCENA PRIMERA

MARIANO, que' entra per la porta de la escala, obrintla ab clau y tancantla de cop.

 
Tresona!… No hi es. ¡Tant tart
y encara ab tanta catxassa!...
No 'ns queixém, que déu se' á plasssa...
         Mentres tant, jo paro l' art.
Ja es l' hora que ve la gent
á comensar l' ofertori;
ab aixó, obrim l' escriptori.
      (Obra la porta de la escala, deixantla franca.)
Ja hi poden anar cayent.
¡Aixó es un gust: la vritat!
Vaig posarme á la xaveta
de viure' ab la esquena dreta,
y al cap-de-vall ho le lograt.
Aixó sí, fill: has patit; [6]
perque... ¡n' has tocat de teclas!
Per lo tant, si ara t' arreglas,
ningú 't pot dir «mal profit».
Perruqué', arrenca-caixali,
quinquillayre de café,
repartidor... Pero re':
ab la sórt may feyam ali.
Per' véurer si eixía á salvo,
vaig buscá' invents. ¡Mal consell!
Vaig fe' un' aygua pe 'l cabell
que tothom s' hi feya calvo.
Vaig empescarme un sabó
per' las tacas y pe'ls guants,
que va esbalotá' 'ls encants;
pero ¡ca!: mala invenció
A n' als tres días ó quatre,
ja cap babáu me 'n prenía:           
la taca... ¡prou! ja fugía;
pero... n' hi quedava un' altre!
Sort qu' al home de conducta
li ve un día que 's compón:           
ara, 'l rengló de la són
es el que 'm dona producte.
Tenim aquí, casa oberta
ab la Tresona -qu' es una
sonámbula de fortuna,
que sab de dormir desperta;-
y exploto un establiment
sense exposar capital,
perque jo pago, total,
ab uns quants grapats de vent.
                                  (Fa l' acció de magnetisar.)
Y veuse aquí, d' un pelón
fet un home de decencia,
gracias á la Providencia
qu' ompla de tontos el món.
 
 
ArribaAbajo

ESCENA II

MARIANO; CONXA, per la porta de la escala.

 
CONXA Deu los guart.
MARIA.                        (Una senyora).           
CONXA ¿No es pas en 'quest pis, qu' hi está [7]
una sonámbula?
MARIA.                           Va
ben guiada.
CONXA                  ¿Que no hi fora?
MARIA. Ja será aquí desseguida.
Segui.
CONXA            Es que la tinch de véurer.
MARIA. Fassim lo favor de séurer.
CONXA Nó! nó!
MARIA.             Com sigui servida.
CONXA ¿Vosté potser li es germá,
ó marit?...
MARIA.                 Socio.
CONXA                            ¿Cóm diu?
MARIA. Só 'l socio facultatiu.
CONXA ¿Cóm?
MARIA.            El que la fa somiá'.
CONXA Donchs ja cal que avuy s' hi miri.
MARIA. Sempre 'l cuydado s' hi posa.
CONXA Es que vull sabé una cosa
quo 'm dona molt de martiri.
Qüestió del cor, ¿sab?
                                      Ja entench.
(Anemla explotant ab manya).
CONXA Crech que 'l meu marit m' enganya.
MARIA. Y está gelosa...
                        M' encench.
¿Li sembla si 'm dará llum?
MARIA. ¡Prou!
           Sent cosas delicadas,
pensava que… devegadas…
Es á dir: ¿que ja es costúm…?
MARIA. Nostrum pa de cada día.
Es el ram més explotat.
Si 'ls marits fessin bondat,
cap sonámbula viuría.
Y vosté… aquí, entre tots dos,
ja té algún dato, á la trassa.
CONXA Prova, cap. Lo que ara 'm passa
qu' es molt raro y sospitós,
MARIA. Aixó vull dir: si es que ha vist…
CONXA No he vist res.
MARIA.                      Donchs, ¿cóm li acut…?
CONXA Veurá: ell era tant sorrut,
que 'm dava un víurer molt trist. [8]
y ara, sense més ni més,
se 'm torna fí, 'm considera,
que… vamos: ¡no es aquell Pere!
¡no es aquell Pere, no ho es!
¿Y tot aixó es natural?
No hi crech en tanta fortuna.
Aixó 'l qu' es que me 'n fa alguna
y aixís dissimula 'l mal.
Jo 'm passava aquets apuros,
perque una calla y sufreix;
quan, ahir, te 'm compareix
ab un vestit de vint duros.
Miri…: al véurerm el vestit,
vaig dir: «¡Grandíssim infame!»
¿No la veu vosté la trama?
Ja pot pensar: no he dormit!;
y, encara no m' he llevat,
cap aquí, ab ansia traydora…
¡Vull véure' aquesta senyora!
¡vull que 'm digui la vritat
de si venuda se 'm té!
Y que no m' enganyi á mí;
ja cal que 'm digui que sí,
que, sino, no la creuré.
MARIA. Dirá lo que descubreixi
ab la seva doble vista.
CONXA M' ha de dir quí es la conquista…
MARIA. ¡Oh, nó!: aixó no li exigeixi,
perque es molt… molt delicat;
y ella no dorm per negoci:
el dormí' es un sacerdoci
y 's diu no més la vritat.
CONXA ¡Que no estigui per dinés!
MARIA. Aixó; bravo. Bó es saberho.
CONXA Sí; perque 'l paper de zero
jo á casa no li faig més.
Si es cert que 'l meu home 'm falta,
li fujo; estiguin sogú':
me faig robar per algú!
¡Aixó á una dona la exalta!                   (Pauseta.)
Pero… ¿qué fa aquesta dona?
MARIA. No es l'hora.
CONXA                     ¡Be tarda prou!…
MARIA. Ja se sab; fins á las nou.
CONXA ¡Alsa! ¡aquesta si qu' es bona!… [9]
Una dona qu' en dormí'
passa quasi tot lo día,
me sembla á mí que 's tindría
de llevar més dematí.
MARIA. Es aixó.
CONXA              ¡M' esperaré!                          (Ab disgust.)
(S' assenta al fondo, prop de la porta, ab grans mostras de inquietut.)
 
 
ArribaAbajo

ESCENA III

DITS; ERNEST, per la escala.

 
ERNEST Ave María…                (Ab cobardía y vergonya.)
MARIA.                       Endevant.
ERNEST Vostés me dispensarán…
Me sembla que no vaig bé…
MARIA. ¿A quí busca?
ERNEST                       A una senyora…
¡Perdonin!: no deu se' aquí.      (Va per anarsen.)
MARIA. ¿A la sonámbula?
ERNEST                              Sí.                         (Girantse.)
Me creya que aquí no ho fora.
¿No es pas que avuy fassi festa?
MARIA. Segui, que vindrá al moment.
ERNEST Com veya tant poca gent
y aixó té tanta requesta…
MARIA. Digui que 's dava vergonya.
ERNEST Francament, li dich que sí.
¡Com hi ha gent que 'l que 's fa aquí
diu qu' es pintar la cigonya!…
MARIA. Aixó, la gent ignorant.
CONXA ¿Encara nó?                                 (Impacienta.)
MARIA.                    Prengui tanda.
ERNEST ¿Ahont sech?
MARIA.                      A n' aquesta banda.
(Signantli la cadira del altre costat de la porta dél fondo. Ernest s' hi assenta).
Permétintme, mentres tant.
                                 (Se 'n va per la esquerra.) [10]
 
 
ArribaAbajo

ESCENA IV

ERNEST y CONXA, assentats un á cada costat de la porta.

 
ERNEST (Avéurer si es sabedora
de lo que vull descobrir;
m' han dit que tot ho sab dir...)                  (Pausa.)
CONXA ¡Ay, Deu meu!
          (Després de remenarse molt, ab gran suspir.)
ERNEST                           (¡Pobre senyora!:
si que li deu anar mal,
qu' está tant apesarada!)
CONXA ¡Ay, Deu meu!             (Alsant vivament el cap.)
ERNEST                          (¡Altra vegada!)
¿Que ve aquí p' algún malalt?
CONXA Nó, senyor, nó: hi vinch per mí.
No 'n tinch cap, gracias á Deu.
ERNEST ¡Ah, ja entench!: lo mal es séu.
Vinch per... no m' ho fassi di'.
Disgustos de las familias.
ERNEST Aixís ja no 'm maravillo.
CONXA Qu' estich casada ab un piilo;
ja ho sab. Y 'm veig en vigilias
de ferme una... ¡No 'm parlém!...            (Pausa.)
¡Respectiho!... fassi 'l favor.    (Ab tò suplicatiu.)
Y á vosté, ¿qué 'l dú, l' amor?
ERNEST ¡Ay, nó, senyora; no 'ns fem!
Prou feyna tinch á estudiá';
que pe 'l Juny me van suspéndrer.
CONXA ¿Y á n' aquest lloch se 'n vé á apéndrer?
ERNEST Ja li diré lo que hi há:
Jo soch bisbari.
CONXA                           ¿Cóm diu?
ERNEST Vaig al col-legi del Bisbe;
y 'l meu pare, que m' atisba
tot quant faig, y qu' es molt viu
de geni, 'm té amenassat
que: si 'm reproban, m' embarca;
y com só' un mandra de marca
que 'l llatí 'm té marejat,
vinch á véurer si aquí 'm diuhen
la nota que tinch de tréurer.
CONXA ¿Li dirán? [11]
ERNEST                  Ho vinch á véurer.
Prou!: ¿no veu qu' ells d' aixó 'n viuhen?
CONXA ¿Y si diu que li darán
carbassa?
ERNEST                 ¡Pobre de mí!
No crech que m' ho gosi á di'.
Y si 'm veig perill tant gran,
com que no 'm queda altre base,
ja ho tinch pensat: fugiré.
Miri: si aixó no 'm surt bé,
avuy ja no dino á casa.
CONXA ¿Vosté també está pensant
en fugir?
ERNEST               ¿Veu que perillo?
CONXA Jo, si es cert lo d' aquell pillo,
també 'm proposo altre tant.
ERNEST Vaja!: bon día pe 'ls trens.
Donchs, segóns que li dirá
la sonámbula...
CONXA                        Ca!... ca!...:
si 'm diu que nó, no 'm convens.
Me 'n aniré á trobá' un altre:
com sé que no són quimeras!...
Es dir: de totas maneras,
jo fujo. No 'm deixo abatre'.
¿Y cap ahont se 'n pensa aná'?
ERNEST Oh! no es cosa decidida.
A Sant Boy hi tinch linch la dída.
CONXA ¿Qu' es boja?
ERNEST                           Nó; pro s' hi está.
Mes conti que allí, de cop,
el papá 'm troba y m' embarca...;
també puch aná' á Vallcarca,
pero per fugí' es aprop.
CONXA ¡Si que ho té mal per fugí'!
¡Calli!
ERNEST          No tinch cap lloch més.
CONXA Escolti: si convingués,
¿vosté 'm robaría á mí?
ERNEST ¡Ay, estigui descansada!:
no he tocat may res d' enlloch.
CONXA Vull dir: si de casa 'm moch,
si acompanyarme li agrada.
ERNEST ¡Ay, nó, nó!: m' agafarían;
y, després, fora faltá'. [12]
¿veu que vull ser capellá?
CONXA Té rahó!: 'ls caps desvarían...
Perdoni... Una pert el fré
y pensa cosas tant raras...
ERNEST Me 'n 'niré á ser llech dels frares,
. que no s' ha de saber re'.
 
 
ArribaAbajo

ESCENA V

DITS; MARIANO, per la esquerra.

 
MARIÁ. ¿No ha vingut pas ningú més?
CONXA ¡A n' aquí espera y aguarda!
MARIÁ. No es l' hora encara.
CONXA                                   Prou tarda.
MARIÁ. Massa enllestirán després
En aixó és més l' esperar,
que no pas lo que 's fa á dins.
No es més qu' expressá' 'ls seus fins,
tréurer la prenda y pagar.
CONXA ¿La prenda, diu?
MARIÁ.                           Es un fet:
no 's fa pas res, si no 's dona
la prenda de la persona
de qui 's vol sabé' 'l secret.
CONXA ¡Ay! donchs jo no 'n porto cap.
MARIÁ. Donchs no fem res; ¿no comprén?
CONXA La vaig á dur. Pero ¿quina?...
¿Qué duré?.. ¿Fará, un casquet?
MARIÁ. Tot fa: un casquet, un barret,
una mitxa, una botina,
un estrenya caps...; en fí:
qualsevol prenda va bé.
CONXA L' estrenya-caps, li duré;
qu' ell no 'l porta per surtí'.
                       (Se 'n va adelerada, per la dreta.)
ERNEST ¿Y jo també n' haig de du'?
MARIÁ. ¿D' estrenya-caps?
ERNEST                               De penyora.
MARIÁ. Home!: es forsós. ¿Aixó ignora?
No se 'n dispensa á ningú.
Es per tocá' 'ls punts simpátichs
del gran magnetisme. ¿Está? [13]
ERNEST Es que tindré de portá
prendas de tres catedrátichs.
No sé pas d' hont las treuré.
MARIA. Bé: si de cas no las trova,
vingui. 'S fará la prova;
y acostuma á surtir bé.
                             (Ernest se 'n va per la dreta.)
 
 
ArribaAbajo

ESCENA VI

MARIANO; aviat LLORENS

 
MARIA D' aixó 'n dich jo gent trempada,
que no du malicia, y creu,
y facilita 'l negoci
deixantse tocá' 'l botet.
L' una, 'm diu tota l' historia;
l' altre, canta á tota veu...;
mentres jo, d'aquella porta,
me 'ls escolto molt atent.
Després venen: la mateixa
cansó d' ells se 'ls repeteix;
y badan un pam de boca
y se 'n van tot fentse creus.
LLOR. Dios guarde.
MARIA.                      Bon día tingui.
LLOR. ¿Se pot entrar?
MARIA.                          Ja está obert.
LLOR. Ab lo seu permís. Dios guarde.
¿Aquést es ters pis?
MARIA.                               Aquést.
LLOR. Donchs aquí viurá una dona...
Calli...
             (Treyentse una tarjeta y llegintla molt acostada als ulls.)
          «Teresa Montey.
Sonámbula.-Semoleras,
cuarenta y cuatro... Pis ters».
¿Es aquí?
MARIA.               Ni més ni menos.
LLOR. Ab lo seu permís, m' assech.
(Mariano li dona cadira, ells s' assenta y treyentse las ulleras se posa á netejarlas.)
Me fatigo desseguida. [14]
Ja no soch home per res.              (Mitj plorant.)
¿Que 's creu que n' he passat pocas?
So' un pobr' home, aquí ahont me veu!
¡El rigor de las desditxas!...
Perdoni...
MARIA.                 No hi há de qué.
LLOR. Digui: y aqueixa sonámbula
¿es bona?
(Despres d' haberse aixugat els ulls ab el mocador.)
MARIA.                   Fa tot lo pes.
Ja li dich qu' es de confiansa.
LLOR. Es á dir: qu' ella serveix
per saber qualsevol cosa...?
MARIA. Misteris, tráfechs, remeys,
profecías, cálculs, duptes
y tot lo que s' ofereix.
LLOR. ¿Y de fora?
MARIA.                      També viatja.
LLOR. ¡Ah! ¿també?
MARIA.                       Més que cap tren.
Miri: ahir va se' á l' Habana
y á Sant Lloréns dels Pitéus.
LLOR. Ja hi ha un «tirón»!...
MARIA.                                    Com no 's cansa...
LLOR. Sí: no es com anarhi á peu.
Doncas, la voldría véurer.
MARIA. Ha eixit.
LLOR.                ¿Potsé' á algún d' aquets
viatjes...
MARIA.                 Nó: ha anat á plassa.
A plassa hi va ab l' ull obert.
LLOR. ¿Y donchs, ara, cóm ho arreglo?
MARIA. No s' apuri: no 's pert res.
Senthi jo, es com si hi fos ella.
LLOR. ¿També somía vosté?
MARIA. Nó, senyor; jo s' 'l fluído:
el facultatiu.
LLOR.                       Comprench:
vosté es el que la goberna.
MARIA. El professor.
LLOR.                      Está entés.
(Ha deixat distretament las ulleras sobre la taula.)
Donchs ja veurá lo que 'm porta;
Ja ho veurá, fill, quin mareig...
Soch l' home més desgraciat...            (Plorant.) [15]
Dispensi...
MARIA.                   No hi fa pas res.
Plori; plori!: desahoguis.
LLOR. Es que tinch un pap més plé...
Vull veure' á aquesta senyora
per mirar si á llum me treu
per trobar lo que jo busco.
He perdut...
MARIA.                     ¿Algún gosset?
LLOR. Nó, senyor: ¡la meva dona!
                                      (Esclatant en un plor.)
MARIA. ¿Y lo busca?
LLOR.                      ¿Jo? ¡Ja ho crech!
Es la primera vegada
qu' aquest pas á casa 's véu.
MARIA, Y, escolti: ¿per quín motiu
la busca?, si 's pot saber.
LLOR. ¡Ay, fill meu!: perque 'm mantinga.
¿Veu que no soch bó per res?
Jo no 'm se guanyar la vida.
MARIA. Aixís está en el seu dret.
LLOR. Soch procurador de casas;
pero m' hi poso 'l cap vert.
No hi ha un llogater que 'm pagui!;
y com cobro del que 'n trech,
passo mesos y trimestres
que no faig per un llonguet.
¡Si soch molt digne de llástima!
Creguim... creguim qu' es ben cert!...
La senyora, es aixerida;
té un génit viu y 'l cap fret...
massa!...: per 'xo m' ha fugit.
MARIA. Ah! li ha fugit?
LLOR.                          Ja fa deu
mesos. Y aváns d' aquest cop,
ja m' ha fugit altres tres.
Ara, l' última vegada,
se 'm va escapar desde Reus.
¡Imaginis cóm me deixa
cada cop qu' agafa 'l tren!:
curt de mans, y curt de vista,
curt de génit, curt de seny,
y 'l pitjor, curt de butxaca,
qu' es del que més curtejém.
Aquesta última fugida, [16]
es la que més m' ha sorprés,
perque habíam fet un pacte
qu' ella anés per tot' arréu
sens que jo hi posés reparo,
solsament ab lo con que
de que 'm cusís, que 'm dés taula,
me cuidés, si 'm dés ofech,-
que 'n pateixo;-y de tot lo lo altre
ja n' hi feya franch servey.
Ah!: y deu rals el diumenge
y provehirme de rapé.
MARIA. ¿Y li ha fugit?
LLOR.                         Fa deu mesos
que 'm va deixar sol y vern
sense di': «Estigas bó, bestia»!...
¿Qué hi diu: que la trobarém?
MARIA. Prou! ¿Vosté no té noticia?
LLOR. ¡Trist de mí! ¿Qué haig de saber?
He fet corre 'l meu sereno
qu' ha regirat terra y cel,
ha anat al Gobern civil
á parlá' ab el senyó' Aleu;
fins he procurat de véurer
si s' hi empenyava 'l gobern,
perque tinch un diputat
qu' es un senyor de molt pes,
que quan ella estava á casa
hi venía sovintet...;
pero ¡ca!...: no n' ha eixit rastre,
ni farúm, ni llum ni res.
¿No li he dit jo?: ¡la desgracia
que per tot me persegueix!                    (Plorant.)
MARIA. Bé; consolis: no 's trastorni.
Ja veurém si ho arreglém.
LLOR. No 'm queda més esperansa
que aqueixa senyora. ¿Creu
qu' ella 'm fará la requissa?
MARIA. Sí, senyor: n' hi dono fé.
LLOR. Vosté que hi té bó, interéssim'hi.
Recománim'hi!
MARIA.                        Ho farém.
Assentis, que pendrá tanda
y entrará 'l primer vosté.
LLOR. No; haig d' aná' á Sant Gayetano,
que hi tinch un verbal... Aquells [17]
inquilinos que li deya...
Ara ja tineh el cor plé
d' esperansa. A la Tresona...
¿No 's diu Tresona?
MARIA.                                 Montey.
LLOR. Salúdila de part meva...
MARIA. Molt bé.
LLOR.               Y posim als seus peus.
Que Deu li dongui un bon só.
Abur. ¡Ja hi som!                                (Buscant.)
MARIA.                             ¿El barret?             (Donantli.)
LLOR. Ca!: las ulleras, que sempre
las perdo.
MARIA.                 ¿Que no las veu?
                             (Donántlashi de sobre a taula.)
LLOR. Miri: 'm fan tornar tarumba.
Se m' entelan; me las trech,
y després me las descuydo.
Estigui bó.
MARIA.                    Hasta más ver.
 
 
ArribaAbajo

ESCENA VII

MARIANO

 
¡Vaja: 's veu qu' aquest negoci
dels adormits y 'ls desperts
es el negoci del sigle!
¡Si en tot el del món se veu!:
los adormits, els que pagan;
els desperts, els que cobrém.
Aquest món es un fandango,
y 'l que no balla, un beneyt;
aprofítala quan passa,
y ves al objecte dret.
«La ocasión la pintan calva»...
y alló del refrán aquell:
«Ara que veus que tots dormen,
obra l' ull, que vé l' inglés».
Algú puja per la escala...       (Anant á la porta.)
Ah!: es la Tresona, que ve
ArribaAbajo

ab el tren de la virosta. [18]
MARIA. ¡Vatualisto! ¡quin cistell!:                  (Mirantho.)
una gallina... palpissos...
els calamarsos... filets...
Au, Pepeta: á durho á dintre,
y veyám cóm ho guisém.      (Se 'n va la criada.)
TRESO. ¡Ay, Mariano: t' asseguro
qu' estich fatigada; á fé!
MARIA. Avuy si que has fet estada.
TRESO. Fill, m' he hagut d' entretení'.
Aquestos dolors d' aquí                     (El costat.)
me tenen tant molestada,
qu' he anat al curandero
de Gracia.
MARIA.                  ¿Qué t'embolicas?
TRESO. ¡Ah, nó, fill: no fa traficas!
MARIA. Fuig, dona!: papa-dinero.
TRESO. Tu vegessis quinas curas
ha fet.
MARIA.           Cura als qu' están bons.
TRESO. Cura als malalts, cap de trons.
Tot te semblan imposturas.
Jo he vist cosas que hi tinch fé;
y veurás si 'm curará.
MARIA. Com que no tens res, es clá'.
TRESO. Ja m' ho dit que no tinch re'.
Pero fora molt, si no
m' hi des cobro.
MARIA.                            ¿Y que disposa?
TRESO. Diu qu' es una mala cosa
que algú m' ha dat.
MARIA.                                ¡Quina pó!
TRESO. ¿No hi ha gent que dona mals,
dant malas cosas?
MARIA.                              Alguna.
Mira: ahir van darmen una.
TRESO. ¿A n' á tu?
MARIA.                   Aquest duro fals.               (Trayentlo.)
Té: pórtal al curandero:
ves que té, qu' está tant groch.
TRESO. Ni 't vull respóndrer tampoch.
Jo 'l que 't dich que curá' espero.
MARIA. ¡Com si ja ho estés veyent!...
Mes, vina: qu' hem de parlar.
TRESO. ¿Qué vols? [19]
MARIA.                    Que 'm tindrás de dar...
                                 (Tresona fa un gesto de disgust.)
Filla, es un assumpto urgent.
Necessito trenta duros.
TRESO. ¡Alsa; alsa!
MARIA.                   No comensém...
TRESO. Aixís si que may tindrém
un recó.
MARIA.               Bé; son apuros.
Tu 'n tens la culpa.
TRESO.                                ¿Jo?
MARIA.                                     Sí.
Si jo estés encarregat
de la contabilitat,
no 'm farías pertení';
tu, no t' amohinarías;
jo, gastaría 'l que fós...
y may tindríam tots dos
rahóns, perque no ho sabrías.
TRESO. Y un día 'm dirías: «Noya:
vesten á dormí' al Hospici».
MARIA. Vaja: no es res per cap vici,
dona; no siguis baboya.                (Fentli festas.)
TRESO. Nó: si no m' enganyarás.
MARIA. ¡Tot seguit lo que 't demano!
Y t' aviso: no m' aplano
á que 'm regatejis pas.
Jo aquí tinch tant dret com tu,
y no só 'l téu dependent,
y 't porto l' establiment
com pochs te 'l sabrían dú.
Ab aixó, ó se 'm considera
no fentme viure' ab magresa,
y te 'm mostras tu despresa
quan tingui empenyo ó fal-lera,
ó... mira: prench els trastets
y 't deixo aquí somiant sola.
Tinguém, donchs, poca tabola,
dónam los quartos aquets
que son una bagatel-la,
ó bé m' entorno als Encants
á fer sermóns com aváns
á dalt d' una carretel-la.
TRESO. Bé, home, bé; no 'ns enfadém
per trenta duros. [20]
MARIA.                            M' agrada.
TRESO. (Vaja: es cosa declarada
per més que ho dissimulém,
qu' aquet grandulot abusa
y m' arribará á plumar.
Rés; me' n haig de separar
aixís que tingui una escusa.)
MARIA. Qué dius?
TRESO.                  Rés: ja parlarém;
anémsen cap á la sala;
sento que pujan la escala.
MARIA. Donchs á dins. No 'ns ensenyém.
Tens d' apéndrer la llissó
dels que aquí jo he confessat.
TRESO. Ja sabs que la aprench aviat.
Entra, que tiro 'l teló.
                           (Corrent lo portier del fondo.)
TRESO. ¡Ara vesten á dormí'
tres horas! Ja es un ofici...
MARIA. Cada qual té 'l séu desfici...
Cuyta, que ja son aquí.  (Se 'n van pe 'l fondo.)
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XI

UN CARRETER, UN PAGES, CONXA, després MUNDA, UNA DONA. Tots per la dreta. Un moment de pausa.

 
CARRE. Soch el primé': arrivá' y moldre'.
           (S' assenta á la dreta de la porta del fondo.
Preném tanda mentres tant.
PAGÉS. Déu se' aquí. Perdonéu, mestre.
                              (Surtint despres de una pausa )
CARRE. No hi ha de qué.
PAGÉS.                            Déu vos guart.
¿No es aquí qu' hi está una dóna
qu' es mitx bruixa?
CARRE.                                 ¿Quí us ha armat?
PAGÉS. Una que dorm...
CARRE.                            Aixó es altra.
PAGÉS. Y que diu que tot somiant
canta la bonaventura.
CARRE. Aquí; ja podeu entrar.
Com déyau bruixa... [21]
PAGÉS.                                   M' ho creya.
CARRE. No n' hi há de bruixas, babau.
Per creure' en aquets romansos,
tothom ja es massa esquilat.
PAGÉS. Bé, la d' alló...
CARRE.                          La sonámbula.
Sonámbulas, sí que n' hi há,
Ja anéu bé, ja, hereu. Senteuvos,
que, quan toqui, us cridarán.
El Pagès s' assenta al costat del Carreter, entra una dona plorant, y s' assenta, sense parlar, al costat del Pagés. El Carreter se la mira, y diu al Pagés:)
¡Llástimas! A n' aquets puestos
tothom hi dú 'l séu trasbals.
CONXA. Aném, ja m' han prés la tanda.
                                          (Entrant apressada )
CARRE. Jo he sigut primer d' entrar.
CONXA. ¿Vosté? Jo á las vuyt ja hi era.
CARRE. Filla, perque se 'n ha anat.
Justament jo m' he dat ansia
per arrivar ben puntual,
perque diu que ab las sonámbulas,
quan un hom las vé á trobar,
si 'ls agafa 'l primer són
solen cantá' ab més afany.
CONXA. Ja veurá; no puch cedirli
'l méu dret.
CARRE.                   No li vuy pas.
CONXA, Es que vinch per una cosa
que potsé hauré de marxar,
y 'l carril me deixaría:
cosa de familia, ¿sab?
CARRE. També es cosa de familia,
la méva.
CONXA.               ¿També?
CARRE.                              ¡Oy tal!
CONXA. ¿Penas per la seva dona?
CARRE. Nó, senyora; es un caball.
CONXA, ¿Y diu cosas de familia?
CARRE. Miri, á casa ell guanya 'l pá.
CONXA, Bé; m' assentaré darrera
de vosté.
              (S' assenta al costat del Carreter, posantshi la cadira.)
PAGÉS.                  Bé; tant me fá.
CONXA. ¡Ay, Déu méu!                   (Després d' una pausa. [22]
CARRE.                         Un' altra llástima.            (Al Pagés.)
PAGÉS. Si que 's veu qu' aquí n' hi há en gran.
MUNDA. ¿Que ja reb la dormidora?
(Entrat ab una criatura á bras embolicada en un mocador gran.)
CARRE. (Aquesta si que ha menjat
forsas cacahuets y xuflas.)
Jo conto qu' encara está
desperta.
MUNDA.                Pendrém assiento.                        (Pausa.)
CONXA. Bé sembla qu' está prou mal
aquet noy.
MUNDA.                  Me 'l van ull-péndrer.
PAGÉS. Tothom té 'l séu maldecap.
CARRE. Vosté cregui á la sonámbula,
que 'l noy se li curará.
MUNDA. Prou; me li fá fe' unas fregas
d' aigua de la font del Gat,
caldo d' oliva per dintre
y perfums d' ous remenats.
¿Vos veniu per malaltia?
CARRE. Un caball que tinch malalt.
MUNDA. Es clar, la vostra riquesa.
CARRE. Jo conto que s' ha locat
de resultas d' un desaire
qu' una éuga me li vá dar.
PAGÉS. Jo vinch, que m' entra á la quinta
un xicot, y vuy mirar
de saber si eixirá lliure;
que si no ha d' eixí soldat,
m' estalvío d' associarlo.
M' han dit qu' aquí m' ho dirán...
CARRE. Bé, sí, trifulgas.
CONXA.                            Trajerias.
MUNDA. ¿Qué hi farém?
PAGÉS.                          S' ha d' aguantar.
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XII

DITS: ROSETA, QUIMA, aquélla de senyoreta, aquésta de
criada, ab cistell de plassa vuyt. Per la dreta.

 
ROSET. ¡Ay, qué gent!                                  (Sofocantse.) [23]
QUIMA.                         Entri.
ROSET.                                  'M sofoco.
QUIMA. ¡Ay, fugi!... ¿Qué li farán?
Primé' hi son ells que nosaltres.
Déixim fer.
ROSET.                     També es un pas...
QUIMA. Ja estich cuyta jo d' anarhi,
per 'quets puestos. Tiri avant.                  (Entran.)
¿Quí es l' últim?
CONXA.                             Aquesta dona.
QUIMA. Segui aquí. Que Déu los guart.
              (S'assenta ab Roseta al costat de Munda.)
ROSET. ¡Ay, Quima! Tota tremolo.
Si ho 'riva á sabé' 'l papá.
QUIMA. Aném, ¿qué vol que li digui?
ROSET. Veyám qué 'ns dirán, veyám.
Si 'm diuhen lo que suspito...
QUIMA. ¡Oh, que li dirán, es clar!
ROSET. ¿Qu' en Rossendo no m' estima?
QUIMA. Aixó prou qu' es declarat,
¿No ho sab qu' es un calavera?
ROSET. Com que coneix que li escau.
QUIMA. Ja sab que n' hi fá de crespas.
ROSET. ¡Me costa uns tips de plorar!...
Jo tot li perdono, Quima...
Pero aixó d' ara, nó: ¡may!
Aixó de que 'n tingui un altra...
QUIMA. ¡Y quín' altra!
ROSET.                        Si es vritat...
QUIMA. Déixim fé' á mi, senyoreta.
ROSET. Bueno, bueno; tu 'm guiarás.
QUIMA. Déixim fé' á mi, y no s' espanti.
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XIII

DITS; MARIANO, aixecant la cortina del fondo.

 
MARIA. Ja póden anar passant.
CONXA. ¡Gracias á Deu!
CARRE.                           ¡Vaja!
MARIA.                                      ¡Silenci!
Qu' está dormida.
CARRE.                               Ja, ja. [24]
¿Que 's té de entrar de puntetas?
MARIA, Nó, senyor, nó; natural.
CARRE. Ab permís.           (Entra pel fondo ab Mariano.)
PAGÉS.                    ¿Que no se senya?
MUNDA. No es pas cap cosa de mal.
CONXA. (¡Fugiré!... ¡Vaya si fujo!)
ROSET. ¿Diu que 'ns habém de senyar?
QUIMA. Deixi dir. ¡Corra més llana!...
¿Dú la prenda?
ROSET.                         Tan se val.
La petaca.
QUIMA.                  ¿La brodada?
ROSET. La que li vaig péndrer, es clá.
Y que fá una olor... ¡Dolenta!
         (Treyent la petaca y fentla olorar á Quima.)
Així 'ls fán prevaricar.
QUIMA. Ja veurá quina carbassa
li darém á aquest bergant.
CONXA. ¡Bé tardan, en nom de Déu,
per dar remey á un caball!
PAGÉS. Potser té pó d' una cossa.
¿Qué us ha dit?                (Al Carreter que surt.)
CARRE.                           Ja 'l tinch salvat.
                                           (Se 'n va per la dreta )
CONXA Ara sabré si se 'm falta.
Ja aviso per endevant
que trigaré molt.
PAGÉS.                            No importa.
CONXA Li vuy fé 'ls secrets contar,
de tot el méu matrimoni...
MUNDA. ¿Y que fá molt?
CONXA                            Fá set anys.
Ab aixó, no s' impacientin.
PAGÉS. Miri, 'ns haurém d' aguantar.
CONXA ¡Que 'n vaig á saber d' infamias!
QUIMA. ¿Que no entra?
CONXA                          Sí, sí: ja vaig.                    (Entra.)
PAGÉS. ¿Véus? Aquesta sí que 'm sembla
que s' hauría de senyar. [25]
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XIV

UN PAGES, UNA DONA, MUNDA, ab la criatura, DON PERE
y DON JOAN. Aviat un SARGENTO y un MARINER.

 
PERE. ¿Quí fá qúa?
MUNDA.                       Aquesta noya.
QUIMA. Una servidora.
PERE.                          En paus.
JOAN. Miri que també es empenyo
portarme á un puesto semblant.
PERE. ¡Home, no 'm castigui 'l génit!
¿No ho veu, qu' estich excitat?
JOAN. Es que jo d' aquestas farsas,
may n' he cregut un borrall.
PERE. Per 'xó 'l duch, perque 's convenci;
cregui qu' es una vritat.
JOAN. Vuyts y nous.
PERE.                        Per Déu, no 'm toqui
la sonámbula, don Joan!
Jo he vist cosas qu' esparveran.
¿Vosté coneix en Masgrau,
aquell corredor de bolsa,
que s' ha fet un potentat?
Donchs aquell déu la fortuna...
JOAN. Al paper que vá pujar.
PERE. Avisantlo la sonámbula.
JOAN. ¿De la puja?
PERE.                     No; no tant.
Li va dir que estés alerta,
que si ho sabía encertar
li esperava un gran negoci.
Ell vá ferho, y está en gran.
La fortuna de ca 'n Matas,
¿quí l' ha feta? Ella, cantant.
A casa 'n Matas hi había
un gran tresor amagat;
se sabía, no 's trobava,
van venirho á consultar:
va dir 'ls qu' á la carbonera
hi busquessin un forat, [26]
qu' era hont l' avi encofornava
tot l' or qu' anaba guanyant.
Hi van, miran...
JOAN.                           ¿Y li trovan?
PERE. Nó, senyor; de diner, cap.
Pero encar hi había l' olla.
JOAN. Aném... ¡bah, bah, bah, bah, bah!
No li dich qu' anys endarrera,
quan estavam atrassats,
tota aquesta faramalla
no hagués pogut sé' vritat.
Pero ¡ara! Ja ha passat l' época,
els clatells son esquilats.
PERE. ¡Home, aixó es tossunería!
Li dich que no son enganys.
Si ho fossin, ¿veuría plena
la sala, com ara está?
Aquí hi té representadas
totas las classes socials.
                          (Entra un Sargento y s' assenta.)
Miri, miri, fins l' exércit.
                            (Entra un Mariné y s' assenta.)
JOAN. Y la marina.
PERE.                     ¿Qué tal?
JOAN. Bé, ¿vol fé 'l favor de dirme
fins aquí qué m' ha esplicat?
PERE. Home, es molt net: 'ls carácters
del magnetisme animal.
JOAN. No crech en aquestas farsas;
pero, en fí, ¿m' esplicará
per qué 'm dú aquí?
PERE.                                  Per convénce'l,
y per l' assumpto que sab.
Ja veurá: jo li enmatllevo,
com sab, aquells vint mil rals...
JOAN. Que no habent'hi garantía,
no 'ls hi podré pas deixar.
PERE, Pero sab qui hi há una herencia
de confiasa...
JOAN.                      Que no está
declarada.
PERE.                   Pero conto
ab grans probabilitats
de que vá á la méva dona.
JOAN. ¿Y la senyora voldrá?... [27]
PERE. Ja fá temps que li faig festas.
JOAN. Bé; pero, ¿vosté cóm sab
que la herencia li pertoca?
PERE. Home, ho veurá demostrar.
Ara entrará ab mi allí dintre,
la sonámbula 'ns dirá
el secret d' aqueixa herencia,
y si es tal com jo he pensat,
corrém cap á casa seva
y m' entrega 'ls vint mil rals.
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XV

DITS; UN SENYOR MALALT qu' entra del bras ab una
senyora.

 
MALAL. Déu lo guart. ¡Ay, quína escala!
PERE. Preném puesto mentres tant.
                   (Van a seure' y topan ab el Malalt.)
JOAN. Perdoni ¡ay, ay,! ¡Senyó' Eduardo!
MALAL. ¡Ay, ay! Don...
JOAN.                          Calli,          (Tapantli la boca.)
MALAL.                                   ¿Qué hi há?
JOAN. A aquest lloch no m' anomeni.
MALAL. ¡A n' aquest lloch! ¿y qué hi fá?
Diguim vosté á mi 'l que vulgui,
no tan sols anomenar'm;
sí, senyor, diguim estúpit;
pero estich ja tan cansat
de tot, qu' he dit: la sonámbula.
Tona, anémnos á assentar.
ROSET. Deuhen ser més de las déu.               (A Quima.)
QUIMA. Prou que ho veig que farém tart.
Déixim fer; veuré si logro
que 'ns deixin passá' al devant.
PAGÉS. Mira: aquí tens lo meu puesto,
ROSET. ¡Ay, mil gracias!
PAGÉS.                            Jo me 'n vaig.
A las deu tinch de se' á Gracia.
Salut. Tornaré demá.
(S' en vá per la dreta. Roseta y Quima han passat devant de tots.)
PERE. ¿Y quí dimontri hi há dintre? [28]
QUIMA. Una senyora que 's fa
contar totas las malesas
del seu marit.
PERE,                        ¡Botavant!
QUIMA. Ja surt. Vingui, senyoreta.       (Alsant la cortina.)
ROSET. ¡Ay, tinch glassadas las sanchs!
Tornemsen...
QUIMA.                      ¿Qué diu? Adintre.
Cor valent.
ROSET.                   Donam la má.
      (Entran pel fondo. Surt Conxa ab posat furiós.)
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XVI

DITS; menos lo PAGES, QUIMA y ROSETA, CONXA

 
CONXA. ¡Pillo! ¡Infame!... M' enganyava.
¡Ja está dit!... ¡Li fugiré!
PERE. ¡Ay, ay!... ¡Conxa!                           (Adonántsen.)
CONXA.                                 ¡Ell!
JOAN.                                         ¿Qu' és?... ¿Qué té?
PERE. La meva dona,
JOAN.                        Aixó es grave.
CONXA. ¡Pillo!... ¡Trapella!... Ho sé tot.
PERE, ¡Conxita!
CONXA.                 ¡Ho sé tot, te dich!
JOAN. Calmis.
CONXA.             ¿Quí es vosté?
PERE.                                     Un amich
que 'm deixa uns dinés.
CONXA.                                       Ni un mot
desconech de tas malesas.
PERE. ¿Qué dius, Conxa?... No t' entench.
                                        (Volguentla acariciar.)
CONXA. ¡No 'm toquis, perque m' encench!
PERE. ¡Qué tens, filla!...
CONXA.                            Ja tinch presas
las mevas midas.
PERE.                             No sé,
francament, lo que t' altera.
CONXA. Jo si; y 't fugiré, Pere;
Pere, 't dich que 't fugiré.
PERE. ¡Rateta meva! ¡Sosségat! [29]
CONXA. ¡Rateta! ¿Veu la evidencia?               (A Joan.)
PERE. (¡Ay!... si no sigués la herencia!)
CONXA. Vuy divorci.
PERE.                      ¿Qué?
CONXA.                                 Tu, entrégat
al téu vici... Si ho sé tot.
¿Qué hi vens á fe' aquí?
PERE.                                        No ré'...
CONXA. ¿Que potsé' hi vens á sabé'
si t' estima?
PERE.                     Es que ni un mot...
JOAN. Reposis.
CONXA.               ¡Fugi! Es vosté
qui me 'l pert.
JOAN.                        ¡Jo!
CONXA.                              ¡Si! Vosté es.
Vosté li deixa 'l dinés
per córrerla.
PERE.                     Pero, ¡en qué!
Perque ja 'm vaig encenent...
CONXA. ¡Aixó! ¡Pégam ara, aquí
devant de tothom!
PERE.                              ¿Vols dí
qu' es aixó que tant t' encén?
JOAN. Just; espressis.
CONXA.                          Que 'n té un' altra.
PERE. ¿Jo?
CONXA.         ¡Sí! Ho tinch ja ben probat.
Té un tráfech.
MUNDA.                         ¿Ja ho ha esbrinat?
CONXA. Sí, filla. Y no 'm deixo abatre'...
JOAN, ¿Probat, diu?
CONXA.                       No poch ni gayre.
MALAL. Jo 'm poso més mal aquí.
MUNDA. ¿Sab quí es?
CONXA.                     No m' han sabut dí'
si es guantera ó cotillayre.
PERE. ¡Jo una cotillayre, jo!
MUNDA. Y vágila á esgarrapar;
ab mí fós...
MALAL.                   ¡Quin gatejar!
CONXA. Vetaquí 'ls regalos.
PERE.                                 ¡Bó!
¿Aixó com á prova 't dónas?
CONXA. Y sé més. [30]
PERE.                De ratlla passa.
CONXA. Que 'ls dematíns vas á plassa
á festejar á las minyonas.
PERE. ¡Es mentida!
JOAN.                      Per favor,
cálminse.
PERE.                 Ja no pot sé'.
¡Jo festejá pel pel carré',
quan ni sé 'l qu' es fer l' amor!
Ja 'm castiguéu massa 'l geni.
CONXA. Tu, tu 'm castigas á mi.
PERE. ¡Conxa!
CONXA.              Pégam, hame: així.
JOAN. Per Déu.
CONXA.                Nó, nó: no 'l refreni!
Si 'm convé; si es lo que busco,
que 'm pegui... Si vuy divorci.
Pégam un revés que 'm torci
la cara; sigas ben brusco.
Pégam, qu' ó sino, jo crech
que sóch jo qui 't pega á tu.
    (Va á tirárseli á sobre y tots los presents corren á detenirla.)
¡No m' aturo per ningú!...
PERE. Si 't toco, 's sentirá 'l xech.
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XVII

DITS, ROSETA, QUIMA, pel fondo. Roseta, surt plorant ruidosament seguida de Quima.

 
ROSET. ¡Que desditxada que só!            (Desvaneixentse.)
¡Ay, jo 'm moro!...
QUIMA. (Aguantantla.)       ¡Una cadira!
(Tots se giran. Munda acosta una cadira, y Roseta hi cau plorant ruidosament.)
JOAN. Aquesta hi faltava.
ROSET.                               ¡Mira,
mira 'l malvat, lo traidó'!...
¡Quima, que vingui 'l papá!...
Jo 'm moro...                                  'S desmaya.)
QUIMA.                        No.., Senyoreta...
JOAN. Se desmaya.
QUIMA.                     Es clar, pobreta. [31]
MUNDA. Ara 'm toca. Hi vaig á entrá'.
                          (Entra ab la criatura pel fondo.)
QUIMA. No 's pensin, qu' es noya fina.
CONXA. ¿Y qu' ha sigut?
QUIMA.                             No es pas rés:
Que li han dit del séu promés
que manté á una bailarina.
CONXA. Tots ne tenen una ó altre.
QUIMA. ¿Veu que de donas n' hi há mes?
CONXA. ¡Estrafalaris!
QUIMA.                        Pitjó' es
los que 'n tenen tres ó quatre.
JOAN. Sembla que ja torna en sí.
                         (Que ha estat assistint á Roseta.)
CONXA. Pórtila al apotecari.
ROSET. No vull pendre ré'.
JOAN,                                 Al contrari.
ROSET. No vuy rés. ¡Me vuy morí!
QUIMA. ¡Aném, senyoreta, anem!
ROSET. ¡Aném! ¡Vés si he vist ben vistos
los séus crímens!... ¡Pendré mistos!
Me mataré.                         (S' aixeca plorant.)
QUIMA.                   Ja ho veurém.
CONXA. ¡A n' ell lo té de matar!
QUIMA. Pássintho bé.
ROSET.                       Estiguin bons.
Se 'n van, Roseta apoyada en lo bras de Quima y sense deixar de plorar per la dreta.)
MALAL. Gracia á Deu. Tornémsen, donchs,
á séurer.
Ho fá ab la senyora que l' acompanya; tots los demés tornan igualment á séurer, menos Conxa, Pere y Joan.)
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XVIII

DITS; menos ROSETA y QUIMA.

 
CONXA. (Dirigintse á Pere.) Tu 't deus pensar
que ab aixó ja m' he distret.
¡No, fill! Ara hi tornarém.
JOAN. Lo milló' es que 'ns aném.
CONXA. ¿Jo ab ell? ¡Cá! Ja está desfet
tot lo llas del matrimoni. [32]
PERE. (Sino que 'l cas no ho permet.)
CONXA. Si volen res per Lloret,
ara hi marxo.
JOAN.                        ¡Sant Antoni!
PERE. Nó, senyor; tu vens ab mi
á esbriná' aquesta mentida.
Ja tinch l' hora ressentida,
y t' ho vuy tot aclarí'.
Me dirás qui t' ha encegat;
me 'l posarás frente á frente,
y si sostenirm'ho intenta,
surt de mas mans destrossat.
¡Perque estich que bufo! Aném.
CONXA. No, si no hem d' eixir d' aquí.
PERE. ¿La sonámbula?
CONXA.                           ¡Ella, sí!
PERE. ¡Llamp de Déu! Ara ho veurém,
JOAN, ¿Qué vol fer?
PERE.                       Mostrar segú
que sóch un marit modelo.
Si no 's retracta, la pelo.
Que no se 'n vagi ningú.      (A n' als circunstants.)
MALAL. Jo m' en voldría aná' al llit.
PERE. No senyó', aguantis la febra.
Los que han vist móurer la llebra
m' han de véurer redimit.
¿Ahónt es aqueixa farsanta?
Espérinme.  (Entra furiós per la porta del fondo.)
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XIX

DITS; menos PERE

 
JOAN.                 ¡Qu' un se vegi
en berlina y se 'l mareji
per tals camamas.
CONXA.                              M' espanta
á mí mateixa 'l que penso
fer desd' ara. ¡'M venjaré!
JOAN. Vosté lo que té de fé'
no fer cas...
CONXA.                    ¡Cá! Ara comenso.
Divorci, escándol y plet [33]
perque 'm senyali violaris...
¡fins remitits als diaris!
JOAN. Aixó altres cops ja s' ha fet.
Pero, ¿vosté creu aixó?
CONXA. La sonámbula m' ho ha dit.
JOAN. ¿Y no coneix qu' es fingit,
qu' es farsa?
CONXA.                     ¡Cá! ¡Tant de bó!
Lo que ella ha dit, no es mentida.
Massa que 'n he quedat certa:
si m' ho hagués dit boy desperta...
Pero... estaba ben dormida.
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XX

DITS; PERE, TRESONA, MARIANO, MUNDA ab la critaura. Pere surt arrossegant á la Tresona; segueixen los demés esberats.
 
TRESO. ¡Déixim anar!
PERE.                     Vinguí aquí.
MARIA. Aixó á n' aquí no 's permet.
¡Vaya, quín prompte es aquet!
MUNDA. Ara que 'm anava á dí'
qui m' ha embruixat la criatura!
PERE. ¡Que ningú 'm piuli!
MARIA.                            ¿Cóm nó?
PERE. Sufreix ma reputació
y vuy probar la impostura.
CONXA. Veyám...
JOAN.                 Pensi...
PERE.                               No 'm detinguin.
MARIA. Pero ¿ab quín dret?
PERE.                                 El que 's pot.
MARIA. (A Tresona.) Veurás; no 'ns convé esbalot.
PERE. Ab aixó no m' entretinguin.             (A la gent.)
Séguin tots.                (Tothom se 'n vá á séurer.)
MARIA. (A Tresona.) Fés lo que vulga,
perque aquest home es capás
de pegá'ns.
TRESO.                    Y tu, ¿qué fás?
MARIA. M' aguanto. No vull trifulga. [34]
(Pere, posant una cadira al mitx de la escena, diu á Tresona:)
PERE. Segui aquí.
(Tresona obeheix aturdida Pere posa un' altra cadira devant de la Tresona, é hi fá séurer á Mariano.)
                 Vosté al devant.
MARIA. ¿Y ara, qué?
PERE.                      Tírili fluído.
MARIA. ¡Ah, nó! Aixó no vol ruído.
PERE. ¡Tírin'hi!
MARIA.                  Vaja... ¡Es qu' es gran!
                                       (Tirant fluido á Tresona.)
TRESO. ¿M' adorno?                            (Baix á Mariano.)
MARIA.                       Nó.
PERE.                              ¿Qué 's compón?
Tírin'hi més.
                      (Mariano tira més fluido á Tresona.)
JOAN,                         No 'n treu ré.
PERE. Depressa, adormis vosté.
TRESO. Fill, ja he acabat la són.
MUNDA. Es clá', ab aquesta burina...
MARIA. Vosté me l' ha desvetllada.
PERE. Vuy la calumnia esfumada.
MARIA, Pero, ¿qu' és?... ¿qué 'l desatina?
PERE. Que aquesta senyora ha dit
que jo enganyo á ma mullé'.
CONXA. ¡Com qu' es cert!
PERE.                             Y á mi 'm convé
que aixó 's vegi desmentit.
MARIA. ¡Ah! Y per 'xó s' enfada y crida?
TRESO. ¡Fill, perque ho vé á preguntar!
MARIA. Després, també 's pot errar;
¿No veu que ho diu adormida?
PERE. Donchs dormida té de dí'
qu' es fals aquest rebombori.
Tírili més morditori.
MARIA. ¡Ah! ¿per 'xó ho vol? ¡Sí, home, sí!
(Dorm, noya.) Un xich de quietut.
(Vá passant las mans per devant de Tresona, y aquesta fá com qui s'adorm).
PERE. Sembla que 's va endormiscant.  (En veu baixa.)
MARIA. Ja pot aná' preguntant.
(Després de examiná' a Tresona que 's fingeix del tot adormida.
PERE. Que no 'm fassi ni un embut.
Segueixim.                                       (A Tresona.) [35]
TRESO.                    Vaig amb vosté.               (Dormint.)
PERE. Cap al Bolsín. ¿Ja hi és?
TRESO.                                        Sí.
PERE. ¿S' ha trovat cap dona ab mi?
TRESO. Nó, senyor. Jo no he vist ré'.
PERE. Cap á la Bolsa. ¿Qué veu?
TRESO. Molts que 'ls han vuydat la caixa.
PERE. Hi deu haber alguna baixa.
Registri per tot arréu.
¿Veu cap faldilla?
TRESO.                               Nó; ni una.
PERE. Segueixim més, si li plau.
¿Veu que 'm fiqui en algún cau?
TRESO. Nó, senyor; calli...
MARIA.                               (¡Qu' és tuna!)
Ara detura á una noya
á la Rambla...
CONXA.                       ¡Vés, qué tal!
PERE. ¿Qué?
TRESO.            Li compra L' Imparcial
y se 'n va.
                 ¿No ho veus, baboya?            (A Conxa )
Busqui, busqui més faldillas.
¿No has dit cotillayre?
CONXA.                                     Sí.
PERE. Fíquissem per tot allí
hont trovi que fan cotillas.
CONXA. O guantera.
PERE.                      Vé de pas.
Entri per las guanterías.
¿Hi soch jo?
TRESO.                     No hi es.
PERE.                                     Manías
d' aquesta. Y ara, ¿callarás?
Fíquisesm al cor.
TRESO.                             Ja hi só.
PERE. ¿Qué hi llegeix?
TRESO.                            Tot cosa bona.
Qu' estima la seva dona
y no hi ha marit més bó!
MARIA. Aném, ¿está satisfet?
PERE. Sí, senyor; estich plé d' orgull.
MARIA. ¡Si quan ella tanca l' ull
no li falla cap secret!
JOAN. ¿Y vosté ho creu? [36]
PERE.                              Sí senyó'.
JOAN. ¿Creu que dorm?
PERE.                             ¡Vaya!
JOAN.                                         ¡'M trasbalsa!
Páguila ab moneda falsa,
ja veurá si dorm ó nó.
 
 
ArribaAbajo

ESCENA XXI

DITS, SENYOR LLORENS, per la dreta.

 
LLORE. ¿No m' han pas vist las ulleras?
TRESO. ¡Ay!
MARIA.         ¿Qué 't pasa?
TRESO.                                (¡Pórtam dins!)
MARIA. Calla, dona, siguém fins.
PERE. ¿Qué diu lo senyor Guixeras? (Saludant á Llorens)
LLORE. ¡Oy, don Pere! Vinch aquí
per buscar la méva dona.
                         (Acostantshi molt per reconéixel.)
PERE. Doncas vé en ocasió bona.
LLORE. ¿Dorm la sonámbula?
PERE.                                     Sí.
Per mi la tinch adormida,
n' estich llest, y li cedeixo.
LLORE. Es que jo no m' atraveixo.
PERE. Ja n' eixirém desseguida.
Canti.                                             (A Tresona.)
TRESO.           (¡Ay, trista de mí!)
PERE. Aquí, no trova la dona.
Búsquila.
LLORE.                 L' enhorabona
li daré.
MARIA.              Vés sí ho pots dí'.
TRESO. (Pobre Llorens; no era lluny.)
L' hi ha fugit...    Tractant de desfigurar la veu.)
LLORE.                         Si; ja fá días.
TRESO. Es á las Andalucías.
LLORE. ¡Qu' és aixó!... Crech que 'm retruny
la seva veu á la orella.
                 (Admirat y acostantse molt á Tresona.)
¡Jesús, Déu méu! ¡si es aquí!
MARIA. ¿La seva senyora? [37]
LLORE.                              ¡Sí!
¡Tresona!...                          (Sachsejantli 'l bras.)
MARIA.                         (Aixó 'ns desparella.)
LLORE. ¡Tresona, desvétllat!...
PERE.                                       ¿Véu?                (A Joan.)
TRESO. ¿Hont sóch?  (Obrint los ulls, fent l' assombrada.)
MARIA.                      (S' embolica 'l plet.)
TRESO. ¡Llorens! ¿Qué t' habías fet?
                             (Mirant á Llorens y abrassantlo )
LLORE. ¡Buscante per tot arréu!       (Abrassantla plorant.)
CONXA. ¿Es dir que tot es mentida?
MARIA. Nó, senyora, res d' aixó.
CONXA. Donchs, ¿per qué m' han dit alló?
PERE. ¿Encara no estás rendida?
CONXA. Com que 'ls he vist contradir...
PERE, ¿Es dir que no lograré..?
CONXA, ¡Tu 'm faltas; bé prou que ho sé!...
MARIA. (Fém mérits.) Veyám. ¿Voy dir
quína prenda ha dut vosté?
CONXA. ¿Qué hi fa aixó?
PERE.                           ¡Respón, si sabs!
CONXA. Miri, aquest estrenya-caps.            (Ensenyantlo.)
MARIA. ¿Veyamlo? (Lo pren.) Sí, vaja...
PERE,                                                     ¿Qué?
MARIA. ¿Que no ho véu lo que 'ns ha dut?
Prenda que ja ha estat rentada.
En anant á la bugada
totas perden la virtut.
CONXA. Es dir que...
MARIA.                      Que no val ré'
de lo que aquesta ha contat.
(¿Veus si soch espavilat?)                   (A Tresona.)
PERE. ¿Veus, dóna?
CONXA.                       Es dir...
TRESO.                                   Ja á sabé'.
CONXA. ¡Ay, quin pés me treu del cor!
Perdónam.                               (Abrassant á Pere.)
PERE.                   ¡Santa ignocencia!
¿A punt de rébrer una herencia
vols qu' així 'm jugui la sort?
CONXA. Cregas, Pere, que 'm matavas.                 (Plorant.)
¡Estava loca!
PERE.                       Ja ho senten.      (A 'ls de la escena.)
Veyám ara si ho desmenten.
CONXA. ¡Pobre Pere! ¡Y no 'm faltavas [38]
 
 
ArribaAbajo

ESCENA ÚLTIMA

DITS; ERNESTO

 
ERNES. Déu los guart.
CONNA.                       ¿Qué vol vosté?
                                             (Fora de sí al véurel.)
Ja no fujo... ¡Pere!...
PERE.                                   ¿Qu' hi há?
CONXA. Aquest jove 'm vé á roba'.    (Agafántseli al bras.)
ERNES. ¿Jo? Si vinch aquí á sabé'...
CONXA. ¡Treulo!
ERNES.              Vosté es qui 'm ha dit...
CONXA. ¡Tréulo! Es un estrafalari.
ERNES. ¡Si soch un pobre bisbari!
CONXA. ¡Vagi! 'M quedo ab mon marit.
ERNES. Ja me 'n vaig.
MARIA.                        No; esperi y segui,
que 's va á seguir la sessió.
JOAN. ¿Aném?
ERNES. (A Peré.) Li juro que nó...
PERE. Ja 'ns veurém.
         (Se 'n vá ab Conxa del bras, seguit de Joan )
ERNES.                         Li dich que 'm cregui.  (S' assenta)
LLORE. ¿Veus com la trovo? Aquí 's veu
qu' aixó no es una camama.               )A Tresona.)
TRESO. Soch sonámbula, y tinch fama.
LLORE. Prou se 'n parla á tot arréu.
Déixam sé 'l sonambul.
TRESO.                                        Sí.
MARIA. ¿Y jo?
TRESO.             Fill, per tú, 'l despido.
LLORE. Sí, lo qu' es per darli 'l fluido,
crech que me 'n sabré surtí'.
MARIA. ¿Es dir, que sóch desdonat?
Al menos treume d' apuros,
donantme aquells trenta duros
de que habíam enrahonat.
MALAL. ¿Que no 'ns despatxa?
TRESO.                                      Corrents.
LLORE. Ara la torno á adormí'. [39]
MARIA. ¿Que vindré a la tarde?
TRESO.                                       Sí.
MARIA. ¿Per liquidar?
MALAL.                       ¡Quína gent!
¡Cuytin, cuytin!
TRESO.                        Al instant.
Déixim parla' ab els senyors              (Al públich.)
sols una paraula ó dos.
¿Qué 'ls sembla? Vostés dirán.
LLOR. ¡Qu' han de dir! Que desseguida
veurán la cosa ab bon cor,
perque aixó es la nostra sort
y tu t' hi guanyas la vida.
Si un aplauso, donchs, abona
que l' entremés es de lley,
jo viuré 'l mateix que un rey
ab l' ofici de la dona.
 
 
                 FI

Arriba
Indice