1
Aquest treball ha estat realitzat en el marc del projecte d'investigació GV 3110/95.
2
Si més no des de la tipologia tradicional: una, el Tirant, novel·la cavalleresca; l'altra, el Triümfo, una obreta profeminista.
3
Que caldrà trobar en les pàgines de Chiner (1993 i 1993 b) i en les seues futures i esperades recerques.
4
Vegeu Cantavella (1992) i Martínez (1996 a i 1996 b).
5
De manera clara i contundent en Cingolani (1998), i abans suggerida per Carbonell (1983: 20): «Roís de Corella rebutjarà teoria i praxi [cavalleresca]. Pel que fa a la teoria, en la seva producció, en vers i en prosa, tan abundant i variada, no hi trobem al·lusions a guerres o batalles si no és a la no sangonosa mas plaent e delitosa batalla de Venus, és a dir a l'experiència amorosa. L'única referència als desafiaments, les anomenades lletres de batalla, tan freqüents entre els cavallers de l'època, com en el cas de Joanot Martorell, en constitueix una censura radical, amb expressions tals com: “no solament al nostre cap e mestre Jesús són no conformes mas natural raó los condamna”; o bé “baratau la vida per mort, paraís per infern”; o bé, encara, afirma que són “a tota raó contraris”. El rebuig de la teoria cavalleresca posa, al costat de l'autoritat de Jesús, l'autoritat de la raó [...].»
6
Primera partida, tit. XIII, ley X: «Torneamento es una manera de uso de armas, que fazen los caualleros, e los otros omes en algunos logares, e acaesce a las vegadas, que mueren algunos dellos. E porque entendió santa eglesia, que nascen en de muchos peligros, e muchos daños, también a los cuerpos como a las almas, defendió que lo non fiziessen. E para esto vedar mas firmemente, puso por pena a los que entrassen en el torneamento, e allí muriessen, que los non soterrassen en el cementerio con los otros fieles Christianos, maguer se confessassen» (Partidas, f.108r).
7
Potser no resulte ociós recordar que Chrétien mateix ja expressa la voluntat, exterioritzada per l'alta societat contemporània, d'unir la cavalleria i la religió. Lluny d'aquesta concepció i de sant Bernat, i dins dels paràmetres de l'Art, Llull aposta per una íntima relació clergue-cavaller: «tots los pus nobles, los pus honrats, los pus acostats dos officis qui sien en est món, és offici de clergue e offici de cavayler; e per aysò, la major amistat que sia en est món deuria ésser entre clergue e cavayler. On, con enaxí con clergua no segueix l'orde de clerecia con és contra l'orde de cavaylaria, enaxí cavayler no manté orda de cavalaria con és contrari e deshobedient als clergues, qui són obligats a amar e a mentenir l'orde de cavaylaria» (Soler, 1988: 174).
8
Així ho ha de reconèixer un fervent defensor d'un auditori selecte per a les obres de Corella, com Cingolani (1998: 117): «És més el futur teòleg que parla per a tots, i no tant el literat que es dirigeix a un públic de lletraferits exposant les seves idees sobre la cultura i la literatura».
9
Al marge de lícites eleccions personals de l'escriptor, la posició anticavalleresca de Corella ―que Cingolani (1998: 34-35) aprecia en tota l'obra del nostre autor i que argumenta raonadament― s'ha de posar en relació amb factors com els que intente explicar en aquestes línies.
10
És clar que algunes qüestions que ambdues obres i ambdós autors tracten de manera paral·lela no tenen valor provatori absolut a l'hora de determinar influències i coneixements. La superioritat de la raó per sobre de la força física, argument que s'utilitza en el Triümfo, reapareix, per exemple, en algun fragment lul·lià.