Antologia de Carmelina Sánchez-Cutillas
JO TINDRÉ una mort incolora, com un riu antic sense baladres. I l'atzavara i els núvols i el blindatge fosc del vent, soterraran el meu nom a la cripta azòtica dels faunes. Però un jorn, a l'hora del seny del vaticini, tornarà als meus llavis el suc agredolç de la magrana.
El món és racional i els preceptes del Torà són immutables, però el regne de l'angoixa té el cor d'antracita i una verge que plora junt a la clau i el pany. La mort, serà incolora com el vidre que trobàrem ahir? Serà la mort un vol de maragdes? Jo dataria totes les lletres missives els idus de març, perquè tinc l'ànima plena de focs follets i no puc pastar el pa alís.
Els llavis tenen una mel antiga, com els fulls del Psaltiri. Solitud i tristesa davallen al cor dels homes, i la ressaca –sense possibles ancoratges– s'omple de sal. Tot el magnetisme dels salms s'escampa entre el romànic, i els Cavallers Templaris no poden atalaiar el camí dels Sants Llocs... La sobrevesta blanca és una immensa Creu de sang...
Tu vindràs a nosaltres, ocell negre i petit, que has niat els presagis a la gàrgola trista. Vindràs com un gat mesquer, i no ens n'adonarem de l'averany ni del grafit ni del xiprer fossilitzat. M'han dit que un cirineu camina desmembrant la suor i la fusta cap a un bosc de palmeres que engrogueixen el cel. Paraules... paraules... Però el símbol i el dogma esclavitzen tot un poble de circumcisos.
AMIC, tinc coses a dir-te avui, amb veus de vidre. Quan tot fineix al límit de l'absència, sobre el mur negre que separa el Fòrum de l'oratge, voldria dir-te coses de les illes de pòrfir (on regna l'hipocamp sobre els vaixells encallats de babord, entre un gran sediment de segles i d'oblit). Per això demane el pol·len de l'arbre tropical i l'escuma verda dels llacs interiors. El Príncep és un visionari, i jo tinc una Icona de ferro sagrat al cor. Ara, la meua veu s'ha fet de pedra i no podré llançar el missatge rebel. Una flama immensa, fluorescent, em crema per la nit!
Cavalls negres han posat setge a la follia dels sediciosos, i el bou sagrat rep l'ofrena d'un efebus tricèfal. Quan els ciris s'hagen fos i la por ens aclapare, vindran a nosaltres els llamps i veurem les flors marcides i el nostre propi exili; m'he fet tatuar sobre la pell una oració en sànscrit, i ara brolla la saba calenta que perpetuarà la vida i tots els signes que ens envien de les altres galàxies. Sobre els cossos s'abat el cansament de la tundra, i la madrèpora es plega amb llangor. Mar vençuda! Argila! Sóc un núvol sobre el Palau del Cavaller d'argent...
I no sé si seria per la pudor o per què, però és el cas que la ruda espantava les bruixes, i per això quan naixia un nen la comare posava una branqueta de ruda en la finestra de la cambra de la partera, i la ficava dins d'un got ple d'aigua per fer-la durar més dies. I quan bolcaven el nen de bolquers, també li lligaven una altra branqueta de ruda, i li la lligaven amb la mateixa agulla del reliquiari de domàs brodat que duien totes les criatures. I en acabant la mare i les àvies i la comare, i les veïnes que entraven a tafanejar l'aixovar del menut i el cobertor del llit de la partera, sospiraven tranquil·les perquè gràcies als dos amulets ja no se'l podrien emportar ni les bruixes ni el dimoni.
Però el senyor rector malparlava de la ruda i de la partera i de l'eixam femení que la voltava, i deia que amb una bona ruixada d'aigua beneïda hi havia prou. Per això, a tots els menuts els entrava basca després del bateig, però les àvies i les comares sabien de bon de veres que això era flat, i bullien un grapat de llavoretes i en acabant amb un drap ben net feien una munyequeta i la banyaven en el suc de les llavoretes, i la donaven a la criatura perquè xuclàs.
A vegades la mestra Cantarrana ens feia resar massa, i en acabant, per llevar-nos l'ensopiment del res, ens explicava coses molt boniques. Deia que la lluna era feta de trossets de miralls i era l'estatge d'un vellet que sempre duia un feix de llenya seca a l'esquena, i que quan la lluna era sencera, bé, però quan era una llesca de lluna a punt d'anar-se'n a l'altra banda del món, el vellet amb prou feines podia romandre. I les estrelles eren les finestretes del cel, per on els àngels ho tafanejaven tot. I els núvols eren dolços perquè els feien de sucre, com aquell cotó de sucre que venien al porrat de Sant Miquel.
Cada dimarts hi havia mercat i es parava a la plaça del Convent, vora el carrer de la Mar. El mercat era un esdeveniment de molta importància, perquè endemés dels venedors de segó, d'arròs, de dacsa, venien altres que portaven teles de percala i de crespó, i escurada de Manises, i quincalla tan lluenta com el sol de migdia. I els venedors eren forasters i molts venien amb la seua dona perquè els ajudàs a parar la parada i a vendre. Però la importància més gran del mercat –més que l'aplec dels homes que compraven barcelles de dacsa o de blat, i sacs de segó, i cabassets de llavor d'herba– era o a mi m'ho semblava així, que en el mercat et trobaves amb amics i parents i coneguts que d'altra manera hauria estat més difícil que els pogueres trobar. I es parlava de tot i es malparlava una mica de tots.
La Quaresma era com una senyora molt solemne, vestida de setí morat obscur i silenciosa. En arribar el dimecres de la cendra, anàvem tots els xicons a l'església de dalt, perquè el senyor rector ens tacàs el front amb la cendra que portava un monesillo dins d'una plàtera fonda d'argent. I després ens n'anàvem a l'església de baix perquè el senyor vicari ens tacàs el front amb la cendra seua, per veure qui feia la sucada i la taca més gran. I això de pulvis eris ens esgarrifava el cor. I la primera cendra ens la torcàvem perquè l'altre mossèn no s'adonàs que ja ens l'havien posada, però la cendra segona la hi deixàvem fins que s'envolàs quan volgués. I era com una arrel que teníem amb la mort, i tot el dia semblàvem vells petits a punt d'esvair-nos de la vida.
La senyora Quaresma manava tapar tots els sants de les esglésies, i el sagristà els tapava amb draps de color de pruna pansida.
Aleshores jo me n'alegrava, perquè durant unes setmanes no tornaria a veure Sant Bonaventura; un sant que jo li tenia quimera sense saber ben bé per què, però em feia fàstig amb les galtes color de rosa de nina i els ulls parats com els de les nines, que començaven a mirar-me des que entrava a l'església fins que me n'eixia, i estava vestit amb un roquet blanc amb moltes randes blanques i la cota vermella com si fos un monesillo de debò que hagués viscut tota la seua vida de viure al món de monesillo. I el sagristà amunt amunt i avall parant cortines davant de tots els sants, i jo pensant quina cosa farien els sants ara, ben amagats darrera d'un mur color de pruna pansida.
Quan les dones del Fornet parlaven amb mon avi, se'ls encenia als ulls una llumeneta, i per un instant els desapareixia tot el cansament de la vida, que el portaven ben apegat als ulls. I era com si totes elles l'haguessen estimat secretament, quan eren joves.
Però un dia va morir la mare Paula, i tota la menudalla l'acompanyàrem al cementeri. I encara em recorde d'aquell camí que ens semblava tan llarg, tot costera amunt... Me'n recorde encara, com passàrem pel Pla del Castell... per Casa Donyaila... per les runes de l'ermiteta de Sant Xotxim... I per distreure'ns la pena, anàvem contant una per una totes les capelletes del Calvari. Costera amunt i la pols del camí blanquinosa, que se'ns apegava a les espardenyes i als peus i a les cames. Fins que arribàrem. I quan els grans soterraren la mare Paula, nosaltres, els nins, vam soterrar moltes coses.
La casa gran i la petita eren tan juntes, que semblaven com si fossen els dits d'una mateixa mà; el dit del mig i el dit menovell. I si un dia les hagueren enderrocades trobe que ningú no sabria a quina de les dues pertanyia la paret mitgera. A la gran vivíem nosaltres i a la petita els masovers, i mos pares els deien «los caseros».
Quan venien visites havien de veure-ho tot, perquè la gent que ens visitava era molt tafanera; i corrien tota la casa, i els patis, i les terrasses, i el jardí i tot el que hi havia. I en girar el cantó i trobar la casa dels masovers començaven a dir que quina caseta més bonica, i que «parecía como si se apoyara en la otra». Però jo sabia que aquells senyors s'enganyaven, car endevinava que la que veritablement recolzava sobre l'altra era la nostra, la gran, com nosaltres ens recolzàvem també, malgrat que teníem diners, sobre les espatlles i sobre la suor de l'home que treballava els nostres bancals. Però això no ho podia dir a tota aquella gent ni als meus pares, puix no m'haurien entès, i era millor deixar-los amb la seua mesquinesa i que gaudissen i pensassen que eren feliços.
La mar vivia en una badia molt gran. Un dels cantons d'aquella badia que era la casa de la mar s'anomenava la Punta de l'Albir i l'altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l'Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l'Illot. L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l'aigua se n'havien tornat blaves. Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i de Benissa s'alçava la serra Bèrnia; una frontera de color de pàmpols daurats i de tardor que naixia al coll del Mascarat i arribava a la Vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.
De sobte, i quan més tranquils jugàvem a la vora del xipoll, aquell nen va treure no sé d'on un cèrcol o rotgle de ferro, i el feia rodar empentant-lo amb un filferro. Llavors, el meu germà més gran li'l va demanar i l'amo de la joguina no volia deixar-li-la. La baralla amb aquell salvatge, aquell petit almogàver que no cedia als desitjos dels seus senyorets, tingué un final inesperat quan el meu germà, empentat per alguna misteriosa força que possiblement li comunicava el vestit de mariner de la Reial Armada, agafant d'un grapat el cèrcol el llençà al bassot amb un gest prou imperialista. Els planys del xiquet que cridava, mare m'han tirat el cèrcol a la bassa!, varen atreure l'atenció de les jugadores de cartes, i totes elles s'alçaren per tal de posar pau entre nosaltres. El camperol es guanyà un bon calbot de la mare, i a nosaltres se'ns endugué la Maria cap a casa, moixos i astorats.
Però en aplegar a casa i oblidant les convidades de ma mare vaig començar a cridar des de la porta, «Mamá, Carlitos ha tirado un cerdo al agua». I gràcies que Maria Ronda mig plorant de tant de riure va explicar el lapsus linguae, perquè si no els calbots haurien estat ara per al meu germà.
Al meu avi no li va fer gens de gràcia, i deia que era una vergonya que els seus nets no sabien parlar valencià. Del que farien amb els meus germans no me'n recorde, però sobre la meua persona va disposar que aniria a costura perquè, amb el tracte amb les altres xiquetes del poble, pogués adquirir una millor coneixença idiomàtica. I així fou com a l'endemà, amb la cadireta de boga i un tros de pa i companatge, em dugueren a casa de la mestra Cantarrana, com li deien de malnom.
«Matèria de Bretanya»
En sentir el seny de l'Ave Maria el meu avi va dir que si no entràvem a casa la serena faria malbé els llibres. I aleshores el foraster allargant-me l'embolic de tela em deia, xiqueta ajuda'ns. Però només de donar-me el paquet començà a riure, i com que mon avi volia saber el motiu ell va dir «que no la veu?, tan xicoteta i acabe de deixar entre les seues mans tota la Matèria de Bretanya».