Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Antologia poètica

Maria Josep Escrivà






ArribaAbajoRemor alè

(Tres i Quatre, València, 1993)





ArribaAbajoOmbres


Tristeses apegaloses
d'un record infinit
es dibuixen sobre una paret
neta com taca de neu:
tions que sobrevisqueren al xop
i ara esquincen la pell del vent
i tracen en l'aire camins d'ombres
en direcció al regne
dels somnis sense nom.




ArribaAbajoMalentès


Enllà lluny,
omplint de carícies
el buit,
una parella entre-
   llaçada d'amants.

Quan m'acoste hi veig
    sola-
       ment
que d'un arbre ratat
       penja
       u          p
       n          a
       a          p
                   e
                   r
                   e
                   r
                   a

I plore
   —supose—
pel meu ridícul
   malentès.




ArribaAbajoA les palpentes del vidre

(Columna, Barcelona, 1998)





ArribaAbajoCelebració


Disfressa amb maquillatges l'aroma del record
atenta a no oblidar cap ombra compromesa,
cap petja que delate que el son li ha regalat
marjals de terra negra. Travessa ponts novells
entre esguards que confonen asfalt, cos i celístia
i acaba desxifrant cal·ligrafia d'astres
amb tota la claror a punt per celebrar
que, també en la nostàlgia, ací serà ciutat.




ArribaAbajoMosaic


Ermita de Santa Anna




Amb blaus brevíssims
reconcilia
lenta saó de segles.




ArribaAbajoEl clot de la Mota


Sap que el prodigi dura un instant,
el gest precís dels fanals quan més lívid
destil·len el silenci. Que s'albira
puntual xàfec malva i oronetes.

Dòcils pupil·les transmeten rigor
de segle escàs amb ullals on abeura
la fam de la història. I eren
temps de marjals atapint horitzons,
sendes i nens de terra percaçant
bestioles amb nom de sant petit.

Un instant fugitiu i ja n'és còmplice,
motiu i còmplice d'un món enllà
l'estiu de bat a bat, enmig d'un clot
antic de motes, camí de la mar,
on l'últim raig de sol sempre era verd.




ArribaAbajoTots els noms de la pena

(Denes, Paiporta, 2002)





ArribaAbajoDe mar compartida


L'aire tremola amb cada vol d'ocell.
Cau la tarda i una dona camina
per platges desmaiades:
passos salats, pell clara.
Amb algun convenciment camina
fins al límit abrupte de les roques.
Vacil·la un instant, escull la fita
exacta i llança al mar engrunes de pa
que trau d'alguna butxaca.
La dona riu, enfrontada a les ones,
quan els peixos s'acosten
a menjar-se-li el riure,
fins que s'apaga el desvari d'escates
i contempla en silenci com retorna la calma.
Així, cada vesprada existirà
un camí cara a cara amb l'últim sol.
Mentre la dona —pell
salada, passos clars—
crega que el gran motiu
per caminar se'l trau d'una butxaca.
I que no tornarien a nadar,
els peixos, si no fos per l'esperança
de buscar-li les mans,
felices i amples com dues magnòlies.




ArribaAbajoEl fortuït miracle d'existir


La primavera ha dut fins a la porta
de casa un ocell caigut del niu:
indici inútil d'ales i un gran bec
mut demanant auxili. Travessar
el llindar i oblidar l'ocell darrere
ha sigut una pura qüestió
de jerarquies. La més trista farsa
a l'hora d'exhibir certs privilegis.
Als jardins, la mateixa primavera
s'esgarrifa quan toca els arbres, tan
bells que no es pot entendre que no sàpiguen
com és de noble la seua bellesa.

En aquesta inconstància de l'aire
de maig, que tan aviat buida nius
com ompli d'ombra blava les figueres,
vacil·la, abstrús com una paradoxa,
el fortuït miracle d'existir.




ArribaAbajoUn amor a frec de terra



A ma mare i a mon pare, i als llocs
on ells són senzillament feliços



Quin secret primitiu guarda l'arena?
Per un instant les herbes són daurades.
Un instant que perdura com l'anhel
d'un caprici. Després trau el senill
ombres llargues damunt de les marjals
i la llum torna a ser justa amb les coses.
Des de les motes al mar, un capvespre
de tardor és un miratge, preàmbul
d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
hi haja sol possible i tot, les motes
i la mar i les ombres del senill
s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
Quin enyor guardarà llavors l'arena,
si vosaltres, com l'herba, també sou
la breu promesa que esbossen els astres?




ArribaAbajoPoema en va



enmig de la pols eterna de la història

Marc Granell                



Sublim infàmia, la de la fam
encarnada en uns cossos diminuts:
cinc pams i escaig amiden la sentència
d'una fam sense treva ni conhort.
Tot fam entre el no-res i els ossos. Fam
i horror de tanta fam com els devora
mos a mos l'esperança. Quin dolor
ha deixat mai de ser dolor a força
de repetir-se? Estrenats en la vida,
aviat coven la mort com un cuc
enrotllat a la boca de l'estómac.
Com s'encabeix un suplici infinit
en un cos tan menut? Com han après
els ulls l'immens llenguatge de la fam?
Què val el seu turment? Què val un mot
si no és capaç de valer-los la vida?

Cossos sagrats, diminuts com absents
catedrals que també moren de fam.
De fam sublim, però menys duradora
que les penes eternes de l'infern.




ArribaAbajoElegia d'amor II


Per a Dolors Pedrós




Haurà de ser l'oblit el primer pas
del desamor. El buit als peus de l'alba
com una fel ferotge ensenyorint-se
de la son, com la por desordenada
que s'acomoda al llit quan el silenci
de la casa s'estén irrespirable.
Potser sobreviurà en aquelles hores
una aroma remota de gesmil
com una sort petita i molt cansada,
la sort primera de tota una vida
que és sort només perquè existeix amb ella.
Demà eixirà al carrer i dels balcons
caurà la llum a dolls just al davant
dels seus passos. Haurà de ser la llum
més nova i feridora que mai s'haja
enderrocat a sobre d'una dona,
encara que els records la perseguesquen
com ombres invertides del seu dol
indefugible. Així haurà de ser
el desamor, fins que l'oblit s'impose
com a l'inici just de l'alegria.
I l'alba la sorprenga amb els peus nus,
lliures en el miracle que és tornar
a començar.




ArribaAbajoFlors a casa

(Edicions 62, Barcelona, 2007)





ArribaAbajoEls arços


Una veu discorre en una altra veu.
El matí, en la vesprada. Els terrossos d'argila
discorren en la pols de les sabates,
i els arços florits en més arços florits,
bells fins a l'extenuació.
És el desig un continu discurs
d'energia.

Discorrem així, de marge en marge,
com el dolor d'un os a un altre os,
com una muntanya encarnada per sempre
damunt les cuixes.
La mirada discorre fins al pou
d'uns ulls, com el reclam d'un rossinyol
s'imposa al temps des de l'imperi de claredat
que haurien d'haver conquerit els llavis.
Les mans, però, no es mouen.
Creix en silenci el temor al silenci.

Discorren desolats barrancs inescrutables,
memòria remota des de l'última dansa
de la pluja.
I encara el món discorre en les seues pupil·les
com una sort inaugural.
El meu paradís en el petit món verd dels seus ulls.

La seua forma de mirar el món m'esgarrifa.

L'olivera no sap que el temps li creix
a sobre fins a asclar-la. El temps no sap
que és el tacte dels dits quan s'atura al damunt
d'una olivera.
Els nostres ulls ho declaren sense saber-ho.
La vida d'una olivera és més llarga
que les nostres dues vides juntes,
però el nostre desig és més cert, perquè és efímer, i discorre
en forma de camí.
No conec ningú que s'estime els camins com ell,
que me'ls fa mirar i només aleshores se'm revelen:
en els seus ulls de pou, en el seu cos d'olivera.
El seu cos és ara el meu pànic
i no desitge un discurs de paraules,
sinó d'espinals dolços i amargs alhora,
bells fins a l'extenuació.
Quantes paraules desconegudes caben en la vida dels homes?

És el desig un continu discurs d'energia.
Però les mans no es toquen.
Les mans només es miren i s'esperen,
en un després d'absències vives.
En un altre camí inaugural.




ArribaAbajoEl riu



Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les:
s'arrossega feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta de casa passa un riu.

No conec cap més riu on naveguen de dol
eterns seguicis de llunes, ocells
estimbats des dels cims dels gratacels.
Per la porta de casa passa un riu.

No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles irrompen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta de casa passa un riu.

A l'alba, un home,
com una mata de jonc que les aigües
vinclen, rosega amb delit una pell
masegada de plàtan, i cavil·la
enraonies que li fan venir
salivera: «quin riu desgraciat que no duu peixos,
per la porta, per la porta de casa.
Per la porta de casa passa un riu,
i ni quan plou és riu, ni és ma casa».

A l'avinguda Blasco Ibáñez de València, any 2000






ArribaAbajoLa llum és l'excepció


La llum és una treva, una excepció,
un escull com una víscera lluent surant
en un mar negre. Negre d'absolut
on tot tornarà a ser
quan un dia s'acabarà la treva
de l'aire.

L'infant que riu és una treva.
I mirar-lo. I riure en el seu temps petit.
Treva en el no-ser que se'ns imposa.

La calma d'una nit és una treva, una excepció.
L'excepció de qui se sap,
en silenci,
mentre cau la rosada,
en silenci,
i en silenci escriu.

La paraula és una treva,
una treva de llum, de nit a nit
definitiva.




ArribaAbajoL'obscè



Le regard fixe dans une solitude d'encre

Paul Éluard                



Unes llàgrimes de cera roent
cauen damunt dels fulls del periòdic
que he estès a terra, just on un soldat
custodia, quiet com un molló,
un grapat de cadàvers. I l'espàtula
es paralitza enlaire. No pels morts,
obscurs i bells, ni pel posat de plom
que el dur mester de guerra sol·licita,
sinó per la delectança, allà a sota
dels meus genolls, amb què el milicià
mira la càmera, l'obscenitat
amb què ignora la mort dels altres homes.

Amb un rampell de fúria, l'agafe
en un manyoc, el diari, i l'enfonse
en el veixell escaldat de la cera.
I així, per un atzar desventurat
l'acte quotidià de depilar-me
es converteix en ofensiva bèl·lica
de conseqüències imprevisibles.




ArribaAbajoEls anys serens


S'asseu damunt d'un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d'alenar l'aire, el cansament que encara
la vida li reserva. Però enllà
de la finestra aquell esforç em cou
al pit, com si la seua cicatriu
hagués obert un cràter al cor meu.

Com si aturar-se fóra abandonar,
s'encara cautelós al munt de llenya
i en fa petits fragments, d'antigues gestes.
Endreça cada soca per al foc
i amb dits d'escorça tendra s'inicia
en el camí dels anys serens, mon pare.

En el silenci de la seua treva,
brolla de sobte un cant d'ocell. Esclata
abril com una rosa, i ell l'escolta
amb un calfred de por i de grandesa,
per primera vegada lluny de l'home
que fou, abans d'un primer rossinyol
ressuscitat.




ArribaAbajoTerra sense herba


Circumdant un planeta invisible,
un xoriguer sotja la presa.
Del cel més alt s'estimba la darrera
amenaça: no hi ha consol, no hi ha
consol, no hi ha consol. I qui l'espera?

Més avall, just al lloc dessagnat de les plomes,
un tros de terra s'ha esquerdat
per deixar que nasqués
una margarida.




ArribaAbajoSerena barca

(Edicions del Buc, la Pobla de Farnals, 2016)





ArribaAbajoSerena barca


Naveguem desnonats          cap a platges tranquil·les.
No ens fa por naufragar          si és en terra benigna:
ens avala un viàtic          de llum. I la certesa
que al fons dels muntanyars,          de dins dels bulbs obscurs,
revindran assutzenes,          radiants camafeus

de nacre. Redimits de quasi tot.




ArribaAbajo... i punt



Avui he rodat la clau per últim cop:
disset del mes de març, i en van quaranta.
Refà el carter trajecte amb cartes noves,
carrer de Vega amunt: cap per a mi.
Una puput repunta amb vol distret
la primavera. Immòbil, la garriga
rebutja assedegada tanta llum
del març polsós. Reflectits als cristalls
he vist salpar vaixells cap a les Illes,
ells endavant i jo sense mirar
enrere («a voltes sóc un nàufrag més…»),
i sort del te, que encara em reconforta.

Avui he rodat la clau per últim cop,
i han alenat balcons de bat a bat.

Als pins, guardaven silenci les merles.
Quiet, irreparable, d'elegia.

Per a Dolors Pedrós i Company,
març de 2008






ArribaAbajoEl pou: l'origen


La meua mare és sàvia.
Destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l'ofereix, penyora d'amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s'ha llegit pocs llibres, però llig
d'una hora lluny el cor de les persones.

Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N'acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d'un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —«què et sembla…?»— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents.

Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l'escolten: «Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres». Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe,
ni ens cal, si compartim melic des de l'inici:

l'amarra d'un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna.




ArribaAbajoCançó de bressol



A partir del tema «Je dors»
del cantautor Hugo Mas



Fora, la lluna és bella aquesta nit.
Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte, abans d'adormir-me,
si tu, tan lluny de mi, m'estimes.

I sí, estic segura que també
m'estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m'adorm com una criatura
que, al murmuri d'una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls…

Per a Cristina Martí Morell






ArribaAbajoLentes estalactites



Ens modela el dolor,

lentes estalactites
que creixen a mesura
que es dessagnen

contra l'abisme
on precipita
la gota inesgotable
que sense preguntar

ens perpetua.

Per a Marc Granell






ArribaAbajoSíndrome premenstrual



Devastades
com si un mar infinit
o una terra erma

la meua pena i jo
jo amb la meua pena
som.

Paràsit de paràsit

indivises
afirmatives
insuportables

menstruals i recíproques:

la meua pena em fa
jo faig la meua pena
i ens fem les dues

subjugada companyia.

Per a Àngela Guixot






ArribaAbajoEnllà del foc


Barranc d'Atanasi, Ròtova, la Safor




Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.

Per als companys i les companyes de l'Ecomuseu Vernissa Viu,
primavera de 2011






ArribaAbajoArbre


El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'últim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.




ArribaBescoll


Dic del bescoll
una vall en repòs, planter assaonat
de cereal fructífer, bardissa, o dic.

Horitzontal,
com un marge, una fita en un bancal;
escullera el bescoll on s'amansa la mar
quan dos cossos recalen i dues soledats
en paral·lel, tan buides com les corfes
despreses dels crustacis.

Tèbia és la pau dels cossos en silenci.
Tebi el silenci compartit dels feliços.





Indice