| A la mesura de les teues coses | | |
| he disposat la casa, les parets, | | |
| el color de taronja de la cuina, | | |
| el pilar cara-vista del saló. | | |
| He obert les finestres i la mar | | |
| ha matisat les línies de l’aigua | | |
| sense saber la sal que commovia | | |
| i abatia les ones en l’arena — | | |
|
tota la sal fixada a la mesura, | | |
|
a la teua mesura de les coses, | | |
|
al silenci de sal, al vent de sal, | | |
|
a la sal de la pell de les paraules… | | |
|
He disposat la casa, les parets, | | |
|
cada verd dels xiprers i tots els pins, | | |
|
tots els dolors dels dies sense llum, | | |
|
cada pam de l’espai que tu no ocupes | | |
|
on la teua mesura es desdibuixa. | | |
| Et torne a donar el silenci imperfecte | | |
| del cos que tu has resseguit amb la boca, | | |
| has pres, desfet, partit, desmesurat, | | |
| tan diferent al que a la nit d’octubre | | |
| vas advertir amb la poca vergonya | | |
| d’entrar sense permís en els seus ulls. | | |
| Torne a donar-te el cos i prenc del teu | | |
| l’imperatiu, la indefensió, la set, | | |
| torne a les mans que han decidit forçar | | |
| les màximes raons de la prudència. | | |
| Pregunta’m el perquè d’aquell acord | | |
| que ens va tancar a tu dins, a mi dins | | |
| de les parets d’aquesta casa nostra, | | |
| pregunta-m’ho ara que retrobem, | | |
| mare, les claus de tantes inquietuds. | | |
| Res no han resolt els anys que ens han portat, | | |
| a tu, a esperar darrere la persiana, | | |
| a mi, a arribar sempre tard a les coses, | | |
| i aquella fam que has heretat d’un temps | | |
| de por, de guerra i cues impossibles, | | |
| se t’ha instal·lat als ulls i ja no és fam | | |
| i ni tan sols és por, mare, què és? | | |
| El teu cos no és sal i és la sal | | |
| com no és pa tampoc i és el pa | | |
| que ara s’ha partit en dos i menge | | |
| sacrílega, santament, sacrifici, | | |
| eucaristia de la nit oberta. | | |
| No és casa el teu cos i és la casa | | |
| que podria habitar-se sense llums, | | |
| els ciris grocs encesos, olors grogues, | | |
|
temps ferit sense culpa, sense origen, | | |
| altar sense condemna, eucaristia. | | |
| I encara vols que et sorprenguen les coses | | |
| que dia a dia vas deixant arrere, | | |
| que et sorprenguen paraules o silencis, | | |
| que et sorprenga la llum o la foscor. | | |
| I encara vols sentir en cada pas | | |
| l’esguard tranquil i sòlid d’altres ulls, | | |
| com si el temps s’aturara en cada gest, | | |
| com si el temps fóra teu i fóra llarg. | | |
| Vols caminar i vols que els teus camins | | |
| porten la mar oberta als dos costats, | | |
| que el vent del nord no et gele mai la cara | | |
| quan vas al nord i ja no pots tornar-te’n. | | |
| I encara vols que et sorprenguen els vespres, | | |
| aquests vespres de foc per les muntanyes. | | |
| Els teus llavis em tornen a l’arena, | | |
| a la mar de vinagre, a l’arena, | | |
| a la sal del teu cos inacabat, | | |
| a l’enigma profund entre els corrents, | | |
| a la por d’un desig sense fronteres, | | |
| a la por i a l’arena els teus llavis, | | |
| a l’immòbil matí sense sorolls, | | |
| a l’abisme incert de les escales. | | |
| Els teus llavis em tornen a les coses, | | |
| a les coses em tornen, a l’arena, | | |
| a la pols de les coses sobre els dies, | | |
| a l’arena els teus llavis, a l’arena, | | |
| al costum que voldria ser de tu, | | |
| a l’arena de dacsa, a l’arena. | | |
| Allò que hi ha de soledat als hòmens, | | |
| l’única i la mateixa soledat | | |
| que hem sabut repetir com una Forma | | |
| definitiva, plena, previsible, | | |
| l’única, la mateixa i immutable | | |
| que ha entès com habitar-nos entre l’ordre | | |
| més piadós, més inquiet, més inequívoc, | | |
| tan absurd com la mateixa i única | | |
| Forma de persistir entre les coses. | | |
| Allò que s’ha obstinat a fer que el vespre | | |
| tinga el color del desconsol més íntim, | | |
| l’única, la mateixa que acompanya, | | |
| amb la mort de la llum, la llum del dia. | | |
| Hem arribat a sentir fins i tot | | |
| el brandar sigil·lós de les palmeres, | | |
| l’hem pogut dir, descriure, explicar, | | |
| contar a quines hores a quina llum | | |
| modulava els matisos de les palmes, | | |
| el seu recorregut des de l’inici | | |
| llampant entre les ones de les dunes, | | |
| opac entre les ombres de les pedres. | | |
| ¿Què guarda l’interior dels silencis | | |
| que fins i tot arribem a sentir? | | |
| A la meitat en ombra de la vida | | |
| hem guardat els records sense llegenda | | |
| aquells que contra tota voluntat | | |
| saben obrir els panys de la consciència. | | |
| Hem replegat el vent de les paraules, | | |
| els matisos del cor, la pell humida, | | |
| aquella nit en blanc —¿per què tan blanca?— | | |
| algunes, sols algunes de les pèrdues. | | |
| A la meitat silenci de les ombres
| | |
| hem acollit la set de la presència, | | |
| la decisió d’estar, la d’ocupar | | |
| encara alguns dels llocs de la memòria. | | |
| Has enganxat la gavarra amb la grua | | |
| i la deixes caure solta sobre l’aigua | | |
| amb la càrrega de bales de paper | | |
| destinades a Madrid, a la Casa | | |
| de la Moneda. El remolcador | | |
| eixiria a per ella amb els dos hòmens | | |
| que l’havien de conduir al port. | | |
| Un d’ells, amic teu i amic meu, m’ho conta, | | |
| pare, el dia del teu enterrament. | | |
| Avui el llevant ha trencat les amarres | | |
| i les barques se sotmeten al vent, | | |
| les ones envesteixen la gavarra | | |
|
que transporta les restes de les últimes | | |
| paraules: pailabot, xarxa, babor, ... | | |
| salobre, port, rastrell, arrastre, nansa... | | |
| les veig sotsobrar damunt la coberta, | | |
| agarrar-se als caps fràgils dels records | | |
| i detindre per uns moments la força | | |
| de l’aigua contra les últimes cordes. | | |
| Seguies els senyals de les muntanyes | | |
| o alguna de les ombres de la costa | | |
| que t'escriguera el rumb enmig del tot | | |
| indefinit de la mar, tantes milles | | |
| en el teu inventari, i tan estranya | | |
| sempre, desconeguda, incalculable. | | |
| Els angles veritables de la proa | | |
|
indicaven el quadre imaginari, | | |
| estels del banc insospitat de peixos | | |
| allí just on les aigües s'enfosquien. | | |
| D'on vas aprendre, pare, a desxifrar | | |
| eixa llengua de signes que llegies | | |
| des dels golfs protegits fins a les platges | | |
| obertes, exposades, indefenses, | | |
| allí just on els graus del teu compàs | | |
| els dibuixava una forma d'entendre | | |
| núvols, vent, cels…, la lectura callada | | |
| els pams secrets de la profunditat. | | |
| Em nugue al teu cordó i et nugue al ventre | | |
| on no et ressentes de la llum, el dia | | |
| és encara molt clar i espera fora | | |
| fins que pugues mirar sense encegar-te. | | |
| He fet d'aigua un bolquer, bolcada d'aigua, | | |
| vestit sense costures on et cove | | |
| l'aigua nova que prenga del teu cos | | |
| la nuesa futura de les aigües, | | |
| el migdia on s'afirmen continents, | | |
|
es desglacen els cims, s'albiren costes. | | |
| Em nugue al teu cordó i et nugue al ventre, | | |
| trenque per tu els seus marges i t'acoste, | | |
|
el temps que t'és obert espera fora | | |
| fins que pugues anar amb ell descalça. | | |
| Prop de les paraules reprén el cos | | |
| la confiança, sent, s'arrima amb elles, | | |
| s'obri al carrer obert i s'assegura | | |
| del fred bastit entre els cantons de l'aire, | | |
| de la certesa abandonada als ulls, | | |
| de campanes injustes que a deshora | | |
| han trencat, han sotmés, han adormit. | | |
|
S'acosta a elles amb pols de present, | | |
| espera amb veu baixeta, torna amb elles | | |
| als noms que entre les mans ens han rodat | | |
| des d'un costat a l'altre de les coses, | | |
| diu orígens que el saben i l'inscriuen | | |
| a la vida que es demana al seu càrrec. | | |
| No ens girem cap als llampecs dels suburbis | | |
| per tots aquells carrers on el migdia | | |
| fa molt més gran encara la misèria, | | |
| més sords, més desatesos els silencis, | | |
| la veritat no és bella ni ha de ser-ho. | | |
| Humana, balbuceja entre paraules, | | |
| lletreja pèrdues, gasta el sentit, | | |
| s'enrola als mots gastats i els repeteix | | |
| humanament insatisfeta, insomne, | | |
| ens parla de fe, trenca la promesa, | | |
| presagia bondat i ens torna a la veu. | | |
