Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Antologia poètica

Victòria Cremades








ArribaAbajo


Si t'afermes i incólume voluptues l'Icona,
Romans prop de terra i esvaeixes la pols,
Profanes espills de marjals somnis,
Trenques andròmines volcàniques,
Engegues baluards i segelles cignes,
Bull ta pell per cada pèl
T'esclata la bambolla i et mulla el rostre,
Et fa Dona, t'amera.

Assaborir les mans feréstegues,
Motles de temps enllà, de llavis
De marors de sucs, de xuclar endins.
T'afermes i raja la pluja dòcil,
T'arreceres a l'ombra d'altres cossos
On els lleopards vells i covards
S'ecolen enmig de dits de dubtosa existencia,
Entre olis esvarosos
I de tants bacs et regolen escorrims
Finats en llengües de llangardaix.

Contra natura. Antologia de poetes de la Universitat d'Alacant. Revista Tuacte 6i7. Estiu 1993.






ArribaAbajoNàiades



¡Ay, mujeres de agua, desertoras
De la hermosura misma transparente,
No me llevéis, no me arrastréis
Disuelta
Como a hermana que viéseis desterrada!

MARIA BENEYTO                


Si et trobe, Nàiade
Entre la gent d'un dia de matinada
Enfollir els cent fats que aguarden,
No esperarà mon delit altre concepte
Que l'esguard d'uns ulls blau mel
Ran l'àmbit d'una fregassa.
Nàiade que l'aigua et posseeix,
Nimfa de fruit mentre sabó acarones
¿Ets tu la filla de la Mediterrània
Que morires en aixeta de nit?

Cent maldecors. III Premi de Creació Literària en Valencià Sant Vicent del Raspeig. 1995. INÈDIT.






ArribaAbajoMúltiple de cirera


Tants heu demanat a la mar
Que tornés a la vostra vora.
Tants heu demanat a l'ombra
Que no enterbolís la vostra selva.
Tants imploràveu a crit ple
Que la llavor del missatge es trenqués.
Tants, tans heu sigut
I tan sol.lícits que
La meua veu, sempre humil,
Clama tremolosa; que
El soldadet de plom que sóc
Fa temps que sura acostumat a les aigües.
Em mostre ara des del racó humit,
Des d'on reviscolen novelles branques,
Enmig l'esgavell sóc múltiple,
Multiplicada per cirera, faig de l'escuma
Un vessament descarnat sobre el tàlem
I de l'abocar vesse sense pressa.
Perquè ja era hora i el temps
Que retornés la cirera,
No pel roig, ni pel moll, ni la molsa
Per la cirera mateixa o la germana
Que regalada de suc o de polpes,
caiguda sobre la palma, convidés
a tastar quan ja sullada
vénen uns versos també convidant.

Cent maldecors. III Premi de Creació Literària en Valencià Sant Vicent del Raspeig. 1995. INÈDIT.






ArribaAbajoA mal estrany és la pena estranya


Som dos peus errats i un sol cos,
Condemnats per vida a compartir destí,
A cada pas que fem, un va davant;
Seguit va l'altre, malfiat,
No fos cas que son company tropessàs.

Compartir destí sense acord ni tria,
Tu sempre has volgut camí lluent
Jo m'estime més senda ferida,
senda ferida.
Avinent teu sempre trontolle,
Aquesta és ma trista vida.

I ara, ací, despullat, al teu costat
Fet un Llàtzer, enrunat
I tu mostrant ufà ta gallardia,
Què esperes que senta vora teu?
Entendries altre afer que gelosia?
que gelosia...
que gelosia...

Pobre de mi, desterrat a tu.
Però, no em faltes
Que coix no em reconec
I no és pel pes, que a patir nasqué,
Coix de tu, de l'enveja de mirar-te.

Ni camí ni senda vull per on no em menes,
Besar ta empremta a cada pas és mon deler.
A cada mala xafada que faig tu més guanyes,
Però, n'estic segur, voldries ser coix?
Amb qui et mesurares?
Amb qui et mesurares?

I ara ací, despullat, al teu costat
Fet un Llàtzer, enrunat
I tu mostrant ufà ta gallardia,
Què esperes que senta vora teu?
Entendries altre afer que gelosia?
que gelosia...
que gelosia...

Aquest poema ha estat musicat i interpretat posteriorment per Mònica Calatayud; originalment pertany
al llibre Cent maldecors (1995) però ha estat inclòs a LES AMÚSIES en l'edició de 2016.






ArribaAbajoAmor rèptil


Mentre la meua caiguda ocorria,
em vaig trobar amb tu
que encara vivies més avall,
gairebé fent vida de llangardaix.
des d'ençà, tots dos, junts
caminem entre els peus de la gent
sense fer soroll
i tenim unes llengües ben llargues
per acaçar-nos les boques
i entrellaçar-les, per acoblar-nos
amb devoció de rèptils
i acabar esparsos pels bassals, a ciutat.
Però no amague que sovint m'aturmente
amb malsons de cervesa
sota les rodes dels trens i minva
el gust d'arrossegar-me tant i em dorm
davall l'única pedra gran
que hi ha a l'estació.
Et veig venir, t'apropes,
no entens per què no hem estat hui junts,
corrent per aigüeres;
s'aventen les meues pupil·les
sobre la pedra fresca perquè dus
la mida de les coses que hi ha, ahí, afora.
Et dic que els vidres m'han ferit els pits,
i m'esquarteren un somni d'animal:
morir com vaig nàixer.
En això tu m'animes als carrers, als bassals,
a la humitat, més endins, com dos talps,
et seguesc cega d'amor per les cametes curtes
que s'escampen per tot i en mi.

Poema inclòs en el llibre col.lectiu POETES DEL SUD. Col.lecció poesia Instituto Juan Gil-Albert. Any 2004.






ArribaAbajoTon llavi com un fris


El més anomenat fris,
Fins que en un fris cregués jo.
La tendra, l'arrenglerada
I en marxa al fons: a la roqueda;
Allà dictarem la diferència
A cop de cicell i sobre la gruna.
Runa sobre gruna s'esvara la terra
Mentre la fiblada somorteix en reixiu.

Del llibre TEIXIR EN QUATRE JORNS UNA TERANYINA. VII Premi Paco Mollà 1996. Publicat per Editorial Aguaclara l'any 1997.






ArribaAbajoFenaquistoscopi


El cambrer dels cabells verds
O el barman que, adés que jo,
Trobara Juan a Mèxic,
¿era també un àngel?

Un camí empedrat del barri antic
Serví perquè em contares allò
que un any ha dit:
«Eixa maleïda nit em va allunayar definitivament
Del meu amant de cabells negrals».

Trobar-me en aquesta ciutat
I dir el teu nom, és veure
Les torres de Quart (que són un pont)
I un bes llarg de no te salves
Que fa gust de café ben dolç
I a actrius, ¿quin gust hauran?

Llum de gel en la distancia,
Uns poetes que escriuen silmutàniament,
Una revista pobra i Cubà enllà la mar:
Massa argument per a un guió de cinema.

Del llibre TEIXIR EN QUATRE JORNS UNA TERANYINA. VII Premi Paco Mollà 1996. Publicat per Editorial Aguaclara l'any 1997.






ArribaAbajo Saraswatha (Sarasuadí)


Ser inteligente es, después de todo, estar vivo. No se puede ser inteligente sin estar vivo y cuando se es inteligente, es, sobre todo, porque se es muchas cosas más.


PIERRE DRIEU LA ROCHELE
(dedicat a Victoria Ocampo)
               



Jeia Victoria Ocampo retallada
A llindar de rostre
En una fosca càmera de pas,
Veien, ulls negrals, escórrer-se el temps.
Una mà agosarada, es llançà
a enredrar-se entre sos cabells
i ai! Quin mos de Saraswatha;
xeringa de lluverna, quede captiva,
empresonada en llibreries de vell.

El seu nom (que també és el meu)
Ara perviurà en altre racó,
Potser será encara distret,
Potser lluirà més tafaner,
Però el mos, eixe mos, venerarà
Des del plexe solar a la llengua
Com cada jorn tu m'arribes,
Amb el primer raig.
Victoria Ocampo, t'he explorat
Afanyadament prop d'un any
I en la trista hora del comiat
I quan no et trobe en cap museu
(de Francesca a Beatrice)
Dos llocs a ma particular maison
Del mar de Plata vetllen per tu,
Dins d'un marc blanc, dins d'un marc roig.

Del llibre TEIXIR EN QUATRE JORNS UNA TERANYINA. VII Premi Paco Mollà 1996. Publicat per Editorial Aguaclara l'any 1997.






ArribaAbajo


Mai sabré per què
Quan la veu mamprenc
Un calfred
aturmenta mon cos?
I aquella vella closca
Que s'addiu com en la nit
Les flames ho fan a la fosca,
Només en percebre la ploma.
Vint-i-cinc de maig
De mil nou-cents seixanta-sis,
L'any del bacte entre el vent i branca,
La mare no en va fer altra
I a cada crit una cicatriu,
—encara nasc en arrel d'udol—
Just quan el calfred naix.

Del llibre TEIXIR EN QUATRE JORNS UNA TERANYINA. VII Premi Paco Mollà 1996. Publicat per Editorial Aguaclara l'any 1997.






ArribaAbajo


Ahir com a nova pesta vas posar setge
Al cercle del cos on abans et llepava,
Marbre! Per entendre't en un concepte
Clar, mescle calze i floc:
Així és com tempte.
A risc de salvatge davallada,
Viatge per caus d'orella i encara
Brostejar amb mal lengua,
Han mort els teoremes tot just
Quan naixen els nous palps.
Ara t'apropes a ritme de ball venial,
Et llenegues, t'acobles, destorbes
I em deixe escindir, mon camí de fum,
Ànima immoral.
Arribe tot just a veure't desperesar
Damunt el sexe i et fons amb sa suor
En un orgasme plural,
T'aferrisses a la closca, la fas molsa.

Del llibre TEIXIR EN QUATRE JORNS UNA TERANYINA. VII Premi Paco Mollà 1996. Publicat per Editorial Aguaclara l'any 1997.






ArribaAbajoAna Mendieta



«Eran siluetas como de arena y barro
caminando sobre sus pies»

Nancy Morejón                



Cosir l'amor amb punt de cadena
No té cap misteri.

Sobre serradura i borumballes
Vesse gelea,
M'envisque suau, color d'ocre,
I ho repasse tot amb el dit cor.
Fer un collar de llavors
No té cap misteri.

Quan li mancava el gra emprava arena
I es sullava el cos en bany salvatge;
Sabia que es treuria la por de sobre.
Jo tinc la por de borumballa
Que sura i sura, voga en mel
I fa gust a rom de negres.

Del llibre inèdit REDUNDÀNCIES I SOLECISMES. 1998.






ArribaAbajoTriumvirat d'amor


Amb la força dels vint anys
Un bagul és ben fàcil d'arrossegar,
Però amb quatre vegades vint
El bagul esdevé llamborda,
Un vell animal; i així
Covant postals dormirà al ras;
El paper florirà, la lletra plora.

Jo que hi passava, escoltí
Tres personatges cantant fonolls
Des Winterthur, Oujda, la Spezia,
Qui gosa ofendre la pau de la rosada?
Qui ungla en els cofolls de paper?
Us he trobat: Vicent, Hakiki, Fabrizio,
compassos d'una lletra a quatre veus:

Chanson de l'emigrant:
La clau d'una casa sense moblar,
Penjada al coll de huit a huit,
Tu negrito que te amará, Consuelo,
Toda una vida, presto saremo di nuovo
Uniti avinti in un ardente abraccio
Dimenticheremo i tristi giorni trascorsi.

Per reblir un bagul
Uns quants records més tard.

Del llibre inèdit REDUNDÀNCIES I SOLECISMES. 1998.






ArribaAbajoFigures amb paisatge


Són violents els rajos de la llum
Quan volen i xoquen sobre les eslores,
Sobre l'oli flotant.

Al port d'Alacant fa massa sol,
La pluja no ve hui a caure.
No hi ha parcs d'arbres,
I hom camina sobre un mar de rajola.

Els xiquets naixen amb olor a peix,
mengen entrepans de tonyina
i colguen els llibres entre la sal.

A les serralades d'Alacant hi ha àrnica
I còdols gravats amb eriçons de mar.
Els penya-segats formen relleu
De mapa de guerra: balustrada, fil d'haram.

Podem ser amadors i escriure
La pell gebrada sobre l'arena;
Cardar-hi un cop i més vegades.
El veïnatge s'atura al recer,
a la solana.
Mai no s'hi veuen cavalls grans.

Els xiquets naixen amb olor a peix,
mengen entrepans de tonyina
i colguen els llibres entre la sal.

Del llibre inèdit REDUNDÀNCIES I SOLECISMES. 1998.



Imagen. George Grosz. The lovesick man

George Grosz: The lovesick man. Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen, Düsseldorf.




ArribaAbajoEl malalt d'amor


De la vainilla, la que en el meu barri déiem,
no guarde cap més record que els estius.
Sense germana, sense pare
que encara fa olor de deveses quan me l'encare;
sencera tota la tarda per xuclar.
Res per portar al conte, i és ben prompte
per tornar a disfressar-me amb aquestes robes.
Míra'm l'àncora, sense ella tatuada al pols
no seria ningú, un ancià que s'esvarara en la pluja,
un àngel caigut de la peanya,
un marcianet tombat que ja no s'alçara
en la màquina del millón,
ningú i res.
Veus aquesta pistola, la porte al costat
com se la posara a Vasili
en aquell quadre per a la galeria Daum;
no la usaré, almenys hui, ara,
sé que defuges el so dels trets,
l'escàndol de la sang, potser la meua caiguda.
És curiós que anit et presentares a l'òpera,
amb mi mai no volies anar-hi perquè
unes quantes ballarines mortes, deies,
no explicaven el patiment de tots els cignes.
Jo no ballava bé, però fruïa veient ballar els altres,
es fon la gent en son ballar
com la mantega ho faria en un llit de pa calent.
Estava segur que t'agradaria este bar,
quan ve la cantant li demane la cançó,
[ Youkali: Tango Habanera.
M'he pintat els llavis per assemblar-me a tu,
a tu, tan hermosa, que et desfullaves cada nit sense excusa
per llevar-te sempre lacínia de matinades,
para quedar-te, algunes, feta un cúmul.
És possible que m'haja excedit amb les ombres,
mantinc el deliri de veure'm admirat.
¿Com és que plores, és per la música, és per mi?
No, per mi no, és clar que no et faig llàstima.
Cambrer, dues més... En endavant enyoraré
cada ginebra que no et begues amb mi.

BSO: Youkali de Kurt Weill. Projecció: George Grosz: the lovesick man. Poema fetitx atemporal del llibre inèdit TOT ÉS ERRANT (2010).






ArribaAbajoClepsidra


D'un temps ençà veig les cares de la gent
deformes sobre un coll de paper cel.lofana;
potser com si mirara per la clepsidra
de la cornisa de mamà el paisatge blanc de Sibèria o,
com si jo mateixa, estiguera tancada entre vidres
i parlara amb bombolles d'impotència com onades de xoc.
La tragèdia en els contes comença
després del temps era temps i s'intensifica
quan els soldats de plom abandonen les ballarines
camí d'un mar en guerra.
—Covarda, em diuen els meus amics
perquè no hi ha coratge
d'acaronar uns peus freds de matinada;
la brisa tot ho fa millor
i deixa els homens sense faena.
Em sent totalmet impotent d'escollir camins
i el paisatge on visc n'és ple;
així m'afanye a llepar pedres i
per aquest motiu, també em diuen covarda.
Jo era un peix tancat
a la clepsidra que hi havia damunt la cornisa,
sobre la xemeneia de la casa familiar,
quan tenia els ulls grossos i respirava.

Del llibre inèdit TOT ÉS ERRANT (2010). Poema dedicat a Saray.






ArribaAbajoEl secret que amaguen estes cartes eròtiques


A RHG, un perfum de colors.

A Assumpció Falcó Verdú.



Comprove que les sines tenen noms:
Redlero i Kedler.
[Comence novament]
Comprove que les sines tenen noms:
Redlero l'esquerra i Kedler la dreta.
No negaré que m'he encisat,
altri desitjà la seua àvia;
sí, amb tretze anys i vergonyosa,
li vaig escriure del flaire a sabó d'Heno;
la rondalla que vessa sobre el cobertor
i la veu és com un rosari que no s'acaba
que no s'acaba,
no s'acaba.
M'agrada com et diuen:
Zadel.
No entenc les llongues batalles contra l'alcohol,
és senzill: no el suportes;
però jo el prendré per abraçar-te,
quan vens en aquestos dies que el fred s'escampa,
i comença cada dia un nou any,
plena de regals per mi perquè estic sèria.
Per l'amor!
Amor parisenc d'Stevenson
que s'anomena ell mateix
i es fa gran a casa seua;
estima els pits
i els mugrons dels pits
que són com els ulls de Djuna
mentre llig una de les cartes;
flamegen les contalles de l'àvia
i s'inflen els rinxolets dins les bragues.
Hi ha moltes dones bones.
El panet de la meua iaia,
per no mossegar-li el pit,
menjava
amb afany durant les visites
(cada vegada més escasses).
Arribà un dia que ja mai no dormia
i així vaig quedar òrfena del meu amor.
Zadel escrivia en diaris i era feminista,
d'idees noves, a Nova York.
Sumpció pastava contes amb farina de colors
—com a mestra de titellaire—
«i jo que passava per allí
res per al camí
només una espardenyeta
per pegar-te a tu en l'anqueta».
La Zadel de la memòria
és un flascó de perfums
que s'han repartit
les salamandres del temps
en forma d'escates.

  Del llibre inèdit TOT ÉS ERRANT (2010).






ArribaAbajoJa no serà


Compliré cinquanta
i ja no seré mare
i ja no seré filla.
Ja no vindrà a buscar-me Joseluís
Alçant la vergonya darrere de la persiana,
Ni contarem pessetes al carret de l'andalús,
una pezeta, dos pezeta, tres pezeta...
Ja no aniré a (e)scola i haurà donyamarillum,
ni la revista la Força, ni més barri les Forques.
Ja no em trauré el carnet de conduir,
Ni conduiré el Dyane camí de Monóver
plovent a canterades i escoltant el jazz.
Ja no seré besada per primera volta
Ni sabré que no sabré si estime.
No reballaré pels carrers o...
potser açò sí ho tornaré a fer novament
—ànima de rodamons—.
Ja no seré estudiant, prou que ho sé
I m'ho recorden prop de cent veus al jorn.
Ja no tindré germanes però sé què és la germanor
i la sororitat.
No menjaré més ternera en salsa, ni canalons tampoc
Però em queda tota la paraula
i la gana de dir el nom de les coses intacta
«el gran árbol le da su fruto...».
Sabrà el dia en mi on ha d'amanéixer
que no tinc cap camí vedat ni amb paranys.
Adéu per sempre guardabaso i pinta!
Ja no prepararé oposisicions ni arrossegaré llambordes
plenes de papers i llibres ni estaré sola i será rar;
i será una llar menuda com una mar convulsa
on haja tot i res no haja
perquè tot encara estiga a creu de venir.

Tu, tot ho tindràs, Laura,
encara que cregues hui que res no tingues...

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoPaisatge sense figures



Cuocimi bollimi addentami...
covami.
Poi fondimi e confondimi...
spaventami...
nuocimi, perdimi e trovami,
giovami.
Scovami... ardimi bruciami
arroventami.

PATRIZIA VALDUGA                


Des son cim engolat
La pruna negra cantava
A l'aire amorosits zumbejos
D'ala flonja que tinta l'atzur.
Desconeix com l'ocre mur
Té tanta passió de paloma
Per ser fràgil i distingida,
Olor de malenconia ve de lluny
Tot per fer-la seua i ho aconseguí:
Volia el cel besar de roca, la roca
De romaní, el romaní jaure amb mosca
I tots en carinyós quefer.
S'estenia el sol com estel que para eixamples
D'allà a córrer o a dormir i ser pell
De natura còrbida, mare d'aquest cel i cova.
Que tot ho vull amb mi,
Cantora preciosa i groga,
Anella dura de pedres en un fil d'or.
Tota la línia és una mel regalimosa,
La teulada i la cella del bon estar.

(Font de la Favara Juliol 2010)

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoVentriloquia


«Hoy me cortaré el pelo... ¡muy corto!... aunque... no le gustará nada a mi madre...»


LOLA LORENTE, Sangre de mi sangre                


Quasi ahir decidida a tenir (o no tenir)
El sentit exacte de l'aresta íntima.
Sempre on feta a existir: del carrer a la vida
I de la vida als patis de gata.
Anomenar el desir últim de l'estança
I véns per mi amb una bicicleta
Per saber-ne més, tinc un sever dubte
D'on acudir de la mar a la bellesa iniqua i
De la careta morena a les altures.
Reassignada: sexe coquina,
Però he vingut a fer-me una dona de trena llarga
I deixar els ultims cabells esllavissar-se sobre pits,
Desterrant el pegament dels abaloris propis.
Tu senzilla més fàtua hisenda en el desvari
De la festa, festa tolta.
Cada dia besa la tomba de sa mare
On ja no caben més orquídies ni salvatges ni d'altres,
Que d'amants ja li'n meteren
Prou i bastants en el cubells dels malalts d'amors,
Monstres de plastelina, incaptius.
Allunye's ara el fonament d'aqui
Que no vull de natura dolceses i sí la sintètica carnalitat,
M'agafe nua i impura i que el sexe torne a ser brut...
Vegem la nina com ha quedat després d'un dia sencer
Quan la marraneta haja jugat amb ella.

Sant Joan. Estiu 2013- Estiu 2014

(Pel.lícula: El cel sobre Berlin de Wim Wenders)

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoLes besades de la papallona



«So where is the one you loved?
Did she hold you happy next to her?
And your head hangs lightly
And everyone's slightly drunk tonight»
«I don't need».

The Cranberries                


Gastava tant de temps mesurant amb el polze
el musell humit al tigre
que Atala portava tatuat a l'espatlla.
Amb mi Atala mai va voler ser altra
que era sempre ella mateixa,
amb altres sí,
a mi em xiuxiuejava i llepava el ventre,
em passejava amb el cotxe i de la cintura
pel moll, entre els pescadors, entre les roques
—dic roca i és un mos al cor—
i jo em marejava
i em quedava sense gana de menjar,
sols amb desig d'aire d'habitació.
Sovint no sabia com fer-ho amb tanta pell morena
i els estoigs que mai no s'acabaven d'obrir
—hi havia pits que renillaven en ses ganes
d'unflar els peçons—
Sobre els mobles quedaven restes de cadenes
que les besades de la papallona havien trencat
just uns moments abans d'escórrer-nos
i esvolvar-nos arreu,
sobretot per damunt les postals
les que Atala col·leccionava de llocs
on creia haver estat.

(Escoltant I don’t need de The Cranberries. Recreat a la Platja de Sant Joan juliol 2014)

Pel.lícules: Butterfly Kiss (1995); Violette (2014)

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoYou know that I'm no good (Tu saps que jo no sóc bona)



Que nenhuma estrela queime o teu perfil
Que nenhum deus se lembre do teu nome
Que nem o vento passe onde tu passas.

Sophia de Mello                



I cheated myself
Like know I would
Itold you was trouble
You know I'm no good

Amy Winehouse                



Per tindre un amor vagà
Set dies sense nits a terres estranyes,
Ensumavà çà i llà com un ca pobre
i ben oberts els braços a la vida.

Però arribat son tercer dia
Assumí que en aquell indret
Mancava el goig de l'ànimalitat,
I Tot s'ho engolia la cantalada.

Lloc ben dolent per venir a vida
Sent jo una rosa i arreu petrificat
Només a qui soc vinguda voldré endur.

El dia seté algú sense mans
L'ajuda a alçar la vista
I des lluny s'escoltà un esclafit de pedra.

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.  






ArribaAbajoThe border


Una mujer border se parece a la muerte y deambula con una mano unida a su revolver.


SAYAK VALENCIA                


Hay melena negra, carita triste, Rosa María. Buscando vives tus días y noches una salida; que un domingo libra este infierno tuyo por tu alegría; maquiladora solo un recuerdo será algún día... Un día...


LILA DOWNS                



Cinc passes cap a la porta,
Set peus al teuladí.

Mai aprenguí a parlar bé... jamai, jamai;
Cresquí menina sense dominar les articulacions,
Els sons foren misteris, encara ho són.
Volant comproví que jo parlava en romanç:
üelo, bac, mocó, teronja, aberviar... xusco de pa.

Alacant 2000.

Pel.l.ícula: «Violeta que está en los cielos» d'Andrés Wood. 2011.

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoLes restes d'un naufragi


És de nit a la ciutat mullada
i amb mi l'amiga, l'última amiga
de les voreres, entre portals.
Mengem sal a mitges en nostre cau
preferit, i alguna cosa rància,
ranciegen els pensaments
i ara, arriba Ocel esgrunsant els xarols,
teníem els dits llenyosos i pocs diners;
a l'amiga... li agradà aviat Ocel
a mi trigà uns quants bars.
No coneixíem ningú:
un estel d'estranyesa que s'escampa
i plou oli, oli a cànters.
Tots tres i prou motius per fugir,
però la nit s'enganxa i ho plora tot,
l'amiga i Ocel ballen, jo des de l'andana
però no me'n fuig, mire, els mire
sóc soleta de mena, barri d'estació.
L'última amiga d'ulls de xarol
es fa fonedisa.

  LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoAhir i hores



Me lo sé perfectamente, era el día del helado batido como Dios manda,
un manubrio dislatando los sinpares y los nones de los nanos
(siete, digo)
babeando los cristales de las nieves
y la sal gorda, muuuyy gorda, vainilla, canela y leche
y los dedos buceando por ver si andaba cuajado.

Conxa Vidal, publicat en la revista Al aire                


Tens la màgia de les hores brodada als ulls,
Així és com t'endevine i els ulls arracades.
Comencem a contar-nos les històries de bruixes,
Primer et torcaré la boca salada
I aquí, aquí, m'assenyales
Perquè se te'n vaja la careta de gata miolosa
D'ànsia i de penes.
Tinc motius de sobres per pensar que a les cinc
En punt passarà el xanbilero i tu li'n compraràs un
Als dies llonguíssims d'estiu tota berena és poca.

Pel.lícula VIOLETTE de Martin Provost. 2013.

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoLa dona sense boca tem a l'home sense cara


Vint anys tenia de pobra sort quan la vaig conéixer,
Marta la de l'ungla rosegada,
I d'una revolada dos pams de llavis en mos llavis,
Llengua d'anissos...
Les mans despintades de rosa
¿També t'arrapà? No perquè abans l'espentí
Encara i això es quedà amb els genolls junts...
Si estàs tremolant com una fulleta!
Avui ja te n'has anat al costat fosc de les ombres
A seure i llegir filosofia de butxaca
a plenar-te de caminets d'esperma,
jugar al nius i a calfar-te.
Jo he romàs al llit com les begudes
A escoltar versos recitats d'altres
Igual com als infants m'encanta sentir repetit
Hubo una vez un jilguero maldito...
I col.leccione papers, hi veig dibuixos
Encara que no sé desxifrar-los
Però flairen bo, a altres èpoques.
Des de llavors sembre duc un llaç a sobre
Per lligar-te'l quan et trobe
Tots han de saber que m'ensenyares a besar
I la resta de les coses que sé,
A no tragar-me els xicles...
I no estic parlant d'amor, n'estic certa,
No t'estimí, ara tampoc ho faig...
Per això puc compartir amb tu un tros de vida
Sense ser meua... (la vida).

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoQuadern zero.1


La cara de l'enamorada abrasarà tes pupil.les;

Si t'apropes, més que l'eclipsi, més que l'arena.



L'afició a passejar sobre vies em ve de temps;
és l'única ocasió en què em sent orientada.
Allà al confí s'hi veu un punt lleuger;
certa sóc de voler saber qui hi ha escrit
què diu sobre la destinació final,
com ha rematat aquella dona.

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoQuadern zero.2


S'escampen els cabells quan menys ho esperaves,
La pell no baixa, és primavera d'hivern i és de gallina,
Màrfega porta ferrissa, desdejuni amb estovalles: café;
Molts xuclars, petons, molles de pastes: anissos.
Ara un escup, ara un mossec i et fa mal la geniva
Et venç plorant.
El dia és eixut de xicons crisàlide, de bolquers, de papallona
Sense saladura i fas dues passes de jugar a tella i te'n vas.
Amb la fruita encara tesa que ni l'úngla es fa mal,
Cap ferida els faràs; ajupida des de mon envelat,
Estesa a la sorra mare de les dunes altes com a mamelles;
Que ja no s'hi veu i el sol d'amagat tot s'ho engul.

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoEstimada filla,


Quan s'abandona un objecte...una es deixa dur...


Al meu bagul-llamborda... de l'A-ban-doner                


T'he comprat un sarronet blau de peluix
Que duia un noi aiguader de pell oliosa i bruna,
Vestia uns pantalons bombatxos de vellut
Que t'hagueren encantat i un barret a quadres
De colors...
La vida al Marroc i sense vosaltres no és gens fàcil,
La negra em falta molt i ja no sé com estar-m'hi;
Aquí es viu bé i el té està boníssim, canten...
I a mi em venen les nostres cançons.
Aviat serà setembre i la intempèrie farà bondat
No suporte ja el salobre roent que em marca les venes;
Si em vegeres ara no em reconeixeries
Llevat que et xiulara de lluny i tu alçaries el coll de paput
Fent un bot de cosset fràgil...

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoEpígona: Hivern


Amb la cicatriu-tatuatge grave la trobada
I no m'acontente de l'infortuni
Sinó del vent en els orígens,
Ell et portà a compte de tantes matinades i
Per a celebrar, dia a dia, any rere any
Un poc de llum als extrems
Entre l'aurora i tanta celebració et nasqué
El fill de l'enfiladissa,tu,la mare que no tingué.
Ets el convent sencer ple de cançons
On una anar a tancar-s'hi i ser (o no ser) feliç;
Allà no hi calen necessitats encara és plutja i s'estima,
Hi ha ramells i aventures amb sirenes mudetes.
Altre cop em trobe confosa entre aurores i assutzena
Ens castiguem a besos i a fam;
Hi ha honor enmig la brisa per quedar-se nua
O per transvestir-se de geohome i convidar-te
Que entres a la mansesa a trossos
Així veuràs, sense tall ni arma que aquí hi ha epígones.

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoPegar-se mitja volta


A cent metres de la taquilla del cine ella pegà mitja volta
i desaparegué.
Ell comprà dues entrades, s'acomodà, vegué la pel.lícula amb interés
i solament a l'eixida i després de demanar-li a ella què
li havia semblat,
s'adonà que ella no era allí.

LES AMÚSIES. Editorial Neopàtria 2016. València. Premi de Creació Literària Sant Vicent del Raspeig.






ArribaAbajoNarrar, narrar fins que ningú no mori


Tinc un llibre escrit
En el quadern de notes del mòbil
I m'esvera pensar que
Qualsevol lladre
Llegirà aquestos versos;
Que li'ls mostrarà a sa mare
I ella plorant li diga:
—No robes eixes paraules...
Morts, fills de mares mortes
A les portes de ses cases;
Xifres en estadístiques i gats
Que es llepen quan pensen en aquesta raspa;
Gats escampats arreu;
Gats al meu llit, ara sense oixar,
Que fan miques els poemes
I aquestos que es fan blans amb el temps.
Pitjor això meu:
Que no és un somni.

Del llibre inèdit i inacabat LA IMPORTÀNCIA DE LA MIGALLA (Nom provisional) (2017).






ArribaAbajo


Fer de la guerra un llibre...
I de Déu una llegenda.

Del llibre inèdit i inacabat LA IMPORTÀNCIA DE LA MIGALLA (Nom provisional) (2017).



Imagen






ArribaAhí, en eixe fum, va ton pare


Un home que espera la mort, mon pare;
Un home així, cletxat, mon pare dolent.
Com un obrir I tancar lent de parpelles
passa el seu temps
I veu la vida ja de tan lluny que confon les lleis.
És d'ordre, diuen els jovens,
És una condemna, diuen els vells.
Un home apegat a un silló estampat, mon pare;
Un home afferrissat a sa mare,
Mon pare al seu terrat.
Mentrestant la humanitat urgeix
En udol que des de la vora no arribem a escoltar
I toquem amb les puntes dels dits atzutzenes
Que en oïr es desfan entre les molletes i saben:
«odiem açò».
Un home que aguaita la mort:
Sens dubte, mon pare;
Un home així desgastat, així manyaco,
Mon pare, tan dolent;
A voltes seré, a voltes tan pobre, a voltes assenyat:
O tot o res.
A segons te plora a trossos i segueix amb el seu clot;
Alié a les guerres: on no lluità i on sí ho va fer.
I què en sé jo; desconec quasi tot de mon pare:
El nom que té, un poc de pa que menja,
Alguna llauna de sardina, i la motocicleta a cop de pedal;
Una debilitat ben amagada, tres llibres, un ideari;
Un home que aguarda a l'assetjadora mort,
Armat amb la vella carabina,
El meu boig pare.

Del llibre inèdit i inacabat LA IMPORTÀNCIA DE LA MIGALLA (Nom provisional) (2017).






Arriba


El meu cos té doble sentit visible:
és transcendent i compleix amb les seues funcions orgàniques;
és corrupte, maldonat en lo profund;
t'estima i fabrica cofolls de seda i adorna el teu cosset
de monya dolça...
Em creixen bigots, em despinte, però no sempre
perquè m'agrada acaronar els velluts.
El meu cos repugna l'autoritat
i per això borumballes em naixen com encenalls.
Nuga a la indolent...la dels dos sexes: i, o, u, a, e, x...
«De xicoteta volia ser home i ara sóc xicoteta»
tinc la sort de tindre't a prop;
i les sis deformitats m'emparen.

Del llibre inèdit i inacabat LA IMPORTÀNCIA DE LA MIGALLA (Nom provisional) (2017).






Arriba


Digues, filla, voldries tu tenir una mare poeta?
Que haguera sigut Silvia Plath, per exemple
O Maria Mercé Marçal en llengua abolida?
Voldries tu, filla meua, que jo fóra poeta?
Si a les filles els donaren a escollir,
Què voldrien que foren les seues mares?
Atracadores de banc com Bonnie Parker?
Trapezistes com Pinito del Oro?
Alpinistes com Edurne Pasabán?
Espies com Matahari?
Poetes! Ningú voldria que sa mare fóra poeta.
Esculptora? Seré esculptora com George Bourgueois
I construiré una presó d'amor per nosaltres
I així poder escapar-nos juntes i ser fugitives,
Dones en fuga com Carme Laforet;
Llogarem cada estiu una casa distinta en platges distintes;
Jo no escriuré, escriuran els peixos per mi,
Sense regnes, sense fils, sense penjolls,
Tot tret a la llum, Ola sto fos
Tot serà errant a dos o a més, a moltes.
El dia que la mare falte
Tindré tants forats per taponar,
Tantes ferides desagnant-se,
Tants cantons que faran mal;
Serà the great abandonament final.
Et demane sol.licitud, en el teu nom,
Llibertat;
Fam de tu, fam de tot el que representes,
La meua panxa marsupial.

Del llibre inèdit i inacabat LA IMPORTÀNCIA DE LA MIGALLA (Nom provisional) (2017).






Arriba


Si m'anomenares, si tu m'anomenares...
si ho feres mentre sostinguera
una tassa fumejant entre les mans.
Si m'abraçares, si tu m'abraçares...
si ho feres quan al tros de terra
on nasquí li cresquen flors juntes per agafar-me...
I si em digueres que anem cap a la tendresa
quan preparat estigués el grasal de les gorgues...
I si encara després de tot...
i de tots els esforços...
se't fera tard per tot açò, avisa'm amb temps
perquè puga desperesar-me de la boira.
i de l'anada i la vinguda de la tórtora.

Del llibre inèdit i inacabat LA IMPORTÀNCIA DE LA MIGALLA (Nom provisional) (2017).






Arriba


Home que menja home,
dona que menja dit de germana.
I la mirà, va fer un lloc entre les parpelles
Per fixar-se amb les seues pupil.les color, ara, sang:
ahí hi ha un vincle,
ahí hi ha el començament d'una història xicoteta.
Tornar per quedar-me a la teua vora,
en la teua ombra, en el teu mateix sentit,
sota les teues idees, nascudes arreu;
tot trenat com aquell enorme tren cremallera;
fins i tot els teus llavis es creuaren per a l'indici;
perquè jo escrivira açò, entre papers
que ja no oloren a tinta;
a ganes amples sí, a pensaments també.
Allí estaré per aplaudir-te, per al dia de la gran ovació
i perquè trobes un títol bonic
i perquè després alcances a ficar el nostre llibre
al lloc del prestatge que t'he dit ja.

Del llibre inèdit i inacabat LA IMPORTÀNCIA DE LA MIGALLA (Nom provisional) (2017).






Arriba


Torne al desterro,
al lloc que mai hauria d'haver abandonat
i al que cada vesprada diria que retornaria;
tanmateix mai vaig venir,
ni ho vaig mencionar.
Un poc d'oblit, pensarem,
sense saber que s'acostava allò inefable;
el dia de totes les coses ocultes tretes a la llum;
era estiu, agost, exactament
i vingueres com te'n vas anar, ahí, d'esglai.
No siga jo qui pose fi als mals
ni tan sols a un dels mals,
però sé discernir la causa de l'oblit,
ja que et vaig tenir entre els braços,
de segur més de dos dies, els suficients
per recordar el teu tors i costats.
—Mira aquells arbres cremats,
ahí, en aquell bosc, hagué un incendi ahir.
—Ahir, és massa —em dius—
—però plovia —et vaig respondre—
—calla que m'avergonyes;
i vam menjar la resta dels plats en silenci.
Per sempre ens va semblar massa;
llarga és una tormenta sense enlloc on guarir-se,
sense una cova suficientment oscura:
una primavera seca, un adéu d'àvia.
El darrer mar de tota la bola del món,
el que suma set i que ens donà
l'inici de tots els crits que vingueren després
i una destinació:
el primer i darrer mar
de tots els mars possibles i inimaginables.

Del llibre inèdit i inacabat LA IMPORTÀNCIA DE LA MIGALLA (Nom provisional) (2017).





Indice