Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Antologia poètica

Àngels Gregori






ArribaAbajoQuan érem divendres




ArribaAbajoTrajecte


Aquest matí t'he trucat per dir-te
que acabava d'escoltar a la ràdio
que a partir de l'any dos mil setanta
un vol des d'ací fins als Estats Units
només tardarà una hora.
T'has quedat en silenci i m'has dit
que a l'any dos mil setanta
tindràs cent deu anys.
Aleshores he baixat dels núvols
i t'he preguntat què has fet avui per dinar.




ArribaAbajoEls ànecs de Central Park


Ahir, mentre em preguntaves
on van a parar els records quan s'obliden,
pensava en començar aquest poema.
I m'hauria agradat dir-te, per exemple,
que als records els passa el mateix
que als ànecs amb el llac del Central Park
quan ve l'hivern i es gela l'aigua,
que se'n van a un altre lloc per sobreviure.
M'hauria agradat dir-te això:
que, ara que és hivern a la teua memòria,
t'he guardat els records
en un lloc prop del mar, esperant-te.




ArribaAbajoWhere the streets have no name


De vegades el dolor s'instal·la en una casa
com s'instal·la la calefacció o el corrent elèctric.
No sabem el pes que sostindran les bigues,
ni fins quan aguantaran els fonaments
abans d'obrir una fissura.
Però acumulem les hores sobre els murs
i enderroquem passats
que abans s'alçaven en terrenys
com un bonic motiu per sobreviure.
Coneixem, però, les capes que hem hagut
d'emblanquinar damunt d'altres capes.
Com un alfabet en braille
que pel relleu dels seus significats
n'endevinem les cicatrius.
De vegades les històries es repeteixen
canviant el nom i el lloc de domicili.
I de vegades els dolors s'instal·len
com un pacte a dues bandes,
com el pany d'una porta trencada
que algun dia haurem de reparar,
com una herència prèviament acordada.




ArribaAbajoQuan érem divendres


Completamente viernes

Luis García Montero



Recordaves les dates d'algunes guerres
I et preguntaves com juntar el buit i el dolor
Mentre nejetaves el peix fresc a la cuina.
I pensaves quina seria la ciutat
Que avui la pluja triaria per quedar-se.
Caminar per una ciutat quan plou
És com passejar-la nua,
M'havies escrit en un missatge.
I jo recordava tots els cels de les plujes
Sota les tardes de totes les ciutats,
Agafada de tu, com quan érem divendres.




ArribaAbajoCulleres


I have measured out my life with coffee spoons

T.S.Eliot



Les històries de família s'expliquen
al voltant dels estris de la cuina.
Així, mentre feies temps
perquè el cafè passara,
rentaves les culleres
i amb elles ordenaves les branques
d'un àlbum que encara guarda
algun buit entre les pàgines.
Totes les famílies felices s'assemblen.
Cada família dissortada ho és a la seva manera,
repeties, en veu baixa, citant una novel·la
que havies llegit de jove.
De sobte callaves i t'asseies.
I guardaves un silenci de ponts,
de magatzems, de molls de fusta.
Com tot el silenci que envolta
aquesta petita pàtria d'acer
de ganivets i culleres.




ArribaAbajoNew York, Nobokov i Bicicletes




ArribaAbajoSubway


Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has viatjat a Nova York
i has vist totes les nacionalitats
dins d'un vagó de metro.
Als vint anys vaig aprendre
a rodar un pany sabent que seria
l'última volta que tancaria aquella porta.
Als vint anys vaig aprendre
que hi ha mirades que voldries
que t'acompanyaren sempre
com hi ha músiques que no pots deixar d'escoltar
com hi ha versos que no voldries oblidar
-Hazte hombre, te digo, como yo a veces me hago mar...-
Als vint anys aprendre a posar uns llençols
a la rentadora sabent que seria
l'última volta que els gastariem.
Als vint anys vaig aprendre
que cada volta que escric la paraula
amor als meus poemes
després les mans em fan olor a cendra.
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has agafat sola el metro a Nova York
per anar d'un lloc a l'altre
i ningú no et buscava,
com aprendre, per exemple,
que l'amor dels pares és igual
que els llibres dins d'una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.




ArribaAbajoMentre dorms


Mirar-te mentre dorms
és com entrar sola a un museu.

És visitar sales buides
amb pintures de Courbet
i és canviar el silenci de les parets
pel so de la teua respiració.

No ho saps, però mentre dorms
eleve el teu cos a l'alçada d'obra d'art
—poema, simfonia, pintura—
i crec en ell com crec
en les figures de Botticelli
o amb els déus d'escultures barroques.

Et mire mentre dorms
i pense en totes les coses efímeres,
en cada espai que ocupen
les cicatrius del teu cos ben habitat,
en el contorn de les teues ombres
i en cadascuna de les teues parts humides.

Li he comprat totes les hores al rellotge
per poder passar aquesta nit amb tu.




ArribaAbajoNew York, New York


He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d'un paper
és tan dolç com fer l'amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l'heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Carole King de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m'ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d'aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l'àvia, diria «on vas a parar,
en lo tranquil que s'està al poble. Ni pensar-ho».
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l'avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l'ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l'escriptura amb un salt lliure
des de dalt d'un gratacel.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l'asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores, tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.




ArribaAbajoLlibre de les brandàlies




ArribaAbajoOliva


El principi i la fi són un poble, Françoise.

Vicent Andrés Estellés



Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l'ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l'últim any a l'institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meva infantesa,
la del color de les cames-roges i l'aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m'entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que, per a mi, dir placeta és com si per exemple Brines
digués l'Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l'Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l'institut
que ara el tombaran perquè l'esclerosi dels anys
ja no l'aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d'El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l'entrada amb vaixell, a la matinada, al Port de Palma de Mallorca.
Al pobles es va quedar la il·lusió,
la meua, la d'anar-me'n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble amb la distància
justa que em pertoca,
la d'estar allà sense poder deixar d'estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,
pense que Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important:
és saber que sempre puc tornar a Oliva.




ArribaAbajoQuan els grans arbres cauen




ArribaAbajoPoètica


Estimar és dibuixar mapes.
Cada paraula necessita el seu paisatge,
i escriure és inventar estances.
No dir la pluja, sinó banyar-se.
No el precipici, sinó caure.
Com dir, si no, que habitar-te és cremar-me?




ArribaAbajoPronoms


M'acoste a tu i sé que aquesta copa
també pot algun dia trencar-se;
que ballar damunt el vidre
és la dansa més amarga.
M'acoste a tu i et sé conclusió i bandera
i tot el vent nou que exigeix una vela.
Treu els ells i els vosaltres
i no parles més de tu i de mi
si no és per dir nosaltres.




ArribaAbajo'A house is not a home'


I de sobte has entrat a casa
i has fet dels meus pits
balcons on amarrar-te;
barana o límit d'un precipici
on alguna vegada hauria volgut caure.
Ho sé per Anne Sexton
i per la veïna del meu barri:
hi ha dones que es casen amb cases.
Mai no has volgut haver de triar
entre el prestigi o la joia,
sinó viure amb el fred
de fer del cos un refugi
i tenir aquesta forma
tan estranya de confondre-ho tot
i anar besant panys
i obrint pits i tocant balcons
com qui entra en una casa.




ArribaAbajoBanker's


Quan el cambrer tanca el bar
pense en tu
perquè després de trobar-nos
sempre algú havia de netejar.
Quan remene els glaçons en un vas
pense en tu
perquè així va ser el nostre amor:
un túnel de cristall en un país de fred.




ArribaAbajoBitllet de rodalies


El nostre amor tampoc no servirà demà.
M'ho diuen els amics,
ho escolte a la ràdio,
a la premsa sovint en parlen:
l'eternitat mai dura fins a l'hora d'esmorzar.
Cada cop que accepte el desig
d'un cos nou que se m'ofereix als ulls
només pense en carnisseries i trens.
Això és just el que voldria:
seure i mirar per la finestra
un paisatge de cossos nus,
com els aparadors dels carnissers.




ArribaAbajoPaisatge amb grues


Estimat vent: jo també he fugit de la confortabilitat
de l'ombra i dels parcs d'atraccions i esglésies.
Malgrat les indicacions i els rètols lluminosos
el camí més ràpid d'arribar-hi a casa
sovint ha estat la música. Tothom està sol, saps?
El que viatja en el cotxe fúnebre i els familiars
que el segueixen, tothom igual de sol.
¿Alguna volta has pensat tallar les ales a un ocell?
Imaginar una rutina sempre ha estat
la forma més fàcil d'evitar fracassos:
cuidar-te el jardí quan te'n vas de viatge,
tenir sempre gel i scotch a casa
i ma mare tocant l'harmònica i la cuina sempre plena.
¿Alguna volta has pensat tallar les ales a un ocell?
¿ho has pensat?
Insistir en l'estiu, en el cel de setembre,
les muntanyes d'Amèrica i, de sobte,
trobar-me intentant partir en trossos un pastís
al mig d'una taula de convidats vigilant-me.
I pensar en el fracàs i recordar que algunes nits,
com un policia, jo també m'he interrogat el cos.
Hola, vent. Hola, música.
Un sandwich de pastrami, ostres o un Martini.

¿Se t'ocorre una forma més concreta de celebrar el fracàs?
Pensa en el buit i en les formes de caure,
intentar caure millor, que t'imiten el caure,
triomfar caient.
¿Alguna volta has pensat tallar les ales a un ocell?
Hi ha gent que cada dia mata per coses així
i no passa res ni tampoc ningú no en parla.
Adéu, vent. Adéu, música.




ArribaAbajoAlteritats


Et pensava com s'imagina una ciutat.
I et citava als llibres
com una discreta nota a peu de pàgina.
Això és el paradís,
em deia quan et trobava
entre el públic d'una conferència.
Després, rumors i converses al carrer.
Tal vegada un bar, fum fins a la matinada
i de sobte passe a fundar les teves lleis,
a conquerir els dominis d'un cos
que es desplega com un llibre.
Al teu costat la nit és meva, vaig dient-me.
I entre en tu com si m'acostés sola,
caminant per la gespa, fins al centre d'un estadi.

Córrer per trobar-te va ser
la meva forma de quedar-me quieta.
D'amarrar el teu cos al meu paisatge
com després d'un diluvi
una barca reposa al port.




ArribaAbajoPrec


Que si tremoles, que siga jo qui et faça tremolar.
Que t'envoltes de gent que et provoque rialles,
però que sempre siga amb mi amb qui rigues més.
Que no caigues mai, però si caus,
que siga jo qui estiga al teu costat.
Que viatges tant que arribes a confondre els oceans
i t'acostumes plàcidament a les diferències horàries.
Que reconegues el gust del cafè de cada lloc on vages.
Que tot siga bell per difícil que semble,
com un moble lleig que amb els anys
li hem anat trobant la gràcia i el costum.
Que no busques mai fins al fons de les coses
(normalment, la gent no hi arriba mai,
fins al fons d'allò que s'escapa entre les mans).
Que no t'ensorres, però si ho fas,
que tingues sempre a prop sortides d'emergència.
És allà on t'espere jo, al fons del passadís,
com s'esperen els extintors per apagar els incendis,
vigilant i en alerta per estendre't llargament la mà.




ArribaAbajoBiografia d'un salmó


A l'entrada d'un museu em vaig inventar una infantesa.
Com no havia de ser bonica, explicada a dalt
d'una llarga escala de marbre, entre sarcòfags romans,
pintures de Paul Klee i escultures de Degas?
I allà estava, fent-te creure que el carrer
on vaig néixer era més alt i rocós
que les muntanyes d'Escòcia,
confonent la sort dels cupons d'un supermercat
amb la porta giratòria del Bank of America.
I tu em miraves com es mira el sol,
amb incomoditat i sorpresa.
T'havia avisat: estic disposada gairebé a tot.
Com seria ser gat? No és una pregunta fàcil.
Viure en la pell d'un cos aliè és conduir
per zones escolars, requereix una certa prudència.
Com seria ser gat? No és una resposta fàcil.
El millor dels museus
són les històries que s'expliquen a fora.
Per això sempre fugim de les vitrines i els detalls
i se'ns repeteix cada nit el mateix somni
de treballar salvant peixets de colors
oblidats en els garatges de les cases
d'alguns barris als afores de Detroit.




ArribaQuan els grans arbres cauen


When great trees fall

Maya Angelou




Quan els grans arbres cauen
a l'altra banda del món es desperta algú
a qui havien anestesiat perquè dormís.

Quan els grans arbres cauen
potser encara queda gent dins les esglésies
perquè els sacerdots es puguen confessar.

Quan els grans arbres cauen
hi ha qui prova de fer esclatar bombes
mentre uns altres omplen pots de confitura.

Quan els grans arbres cauen
es trenquen els papers que signaven un acord.

Quan una gran dona cau
els mestres continuen obrint cada matí les escoles
i al mercat arriba el peix fresc directe de la llotja.

Quan una gran dona cau
amb ella sempre en cauen dos més:
la que la segueix buscant en la gent que s'hi assembla
i la que observa a la que no la deixa d'enyorar.

Quan una gran dona cau
el paisatge queda nu com una bústia sense cartes.

Quan una gran dona cau
tot el fred del bosc s'instal·la en una casa.
I ni una primíssima línia de sol
travessa al bosc els troncs dels arbres
o entra per la finestra d'una casa amb dol,
quan una gran dona cau.





Indice