Antologia poètica
Manel Alonso
He parat acuradament la taula, amb les tovalloles més fines i els millors gots i coberts de la casa i he convocat en sublim akelarre, els esperits amables i torturats de la memòria.
Pregaré a totes les Nereides que isquen dels seus amagatalls per a protegir-nos d'aquesta cruel mar calma on no habita cap vent per a empènyer les nostres naus l'una vers l'altra i consumir aquesta neu que el cor m'embrava.
Enamorat de l'Alba jeia amb la Nit | ||||
amagant devotíssims secrets sota les parpelles. | ||||
Oberta i extensa com un oceà de lava | ||||
les seues ones cobrien d'escuma ardent | ||||
aquest cos-marbre de rata pèrfida, hipòcrita | ||||
que batallava com un mercenari de l'amor | ||||
esperant impacient l'autobús de la matinada. |
De vegades, vida, | ||||
ets bidell tancant portes | ||||
a l'edifici del temps, | ||||
portes darrere de les quals | ||||
es van quedant | ||||
els nostres morts | ||||
que s'erigeixen | ||||
en guardians de la memòria. | ||||
De vegades, vida. |
De vegades, | ||||
pensament de la mort, | ||||
ets àcid amarg | ||||
escolant-se per la faringe, | ||||
ets ferro roent | ||||
provocant incendis | ||||
als òrgans, a les vísceres. | ||||
De vegades, | ||||
pensament de la mort. |
De vegades, vida, | ||||
et mostres com un prat | ||||
clapejat d'andròmines | ||||
per entre les quals avancem | ||||
revelant fotogrames | ||||
que ens retornen | ||||
el ressó llunyà | ||||
dels instants on habiten | ||||
els botons que van perdre | ||||
d'infants. | ||||
De vegades, vida. |
En tostemps, | ||||
vida, però, | ||||
ets l'únic que posseïm, | ||||
o potser m'enganye | ||||
i ets tu la nostra mestressa, | ||||
ja que sense tu, vida, | ||||
no som més que la carcassa | ||||
que et va contenir. | ||||
En tostemps, vida. |
La conca encesa | ||||
acotxant els silencis | ||||
de la quaresma. | ||||
El crepitar del gebre | ||||
en la matinada. | ||||
L'escalfor amable | ||||
de les mantes. | ||||
I el pare, cada dia, | ||||
trencant l'alba | ||||
a brutals colps de tos. |
Avui he passat pel costat del cadàver d'una jove. | ||||
Jeia estesa en terra, la sang li maquillava la cara. | ||||
Recordo la sirena d'una ambulància, | ||||
el terra sembrat de vidres, | ||||
la llarga i nerviosa cua de cotxes que omplien fins a vessar el llit de l'autopista. | ||||
Som atrapats per la mort! | ||||
De sobte, he pensat en tu i he tingut una por infantil de perdre't. | ||||
La velocitat ens arrossega cap als peatges. | ||||
T'atures, obris la cartera, aguantes el cigarret amb els llavis i pagues. | ||||
Però les tornes no et caben en les butxaques i les vesses sobre l'asfalt com un vòmit de | ||||
sang espessa i quallada. | ||||
He viscut atrapat pensant en la seguretat de la mort, | ||||
la inseguretat de l'amor, | ||||
la fragilitat del poema. | ||||
Avui em sento llençol esgarrat incapaç de cobrir la teva nuesa. |
Quan ja s'albiraven les amples i lluminoses avingudes | ||||
i tots els semàfors de la ciutat semblaven en verd | ||||
la malaltia em féu perdre'm per un laberint de carrerons obscurs. | ||||
Desesperat, vaig aparcar el cotxe al solar on | ||||
se cerquen les portes dels paradisos artificials: | ||||
ampolles amb el coll romput, xeringues dessagnades, | ||||
llençols de semen rovellat, grafits amb mots escanyolits: | ||||
els parracs dels perdedors. | ||||
Sobre el capó de l'automòbil es van asseure riallers els corbs de la malastrugança, | ||||
pervertint-me els llavis i els ulls, | ||||
els somriures i les llàgrimes. | ||||
El temps m'ha anat convertint en un addicte a la tristesa. |
| |||||
A l'estació, un somni dorm en la consigna cobert amb el llençol de l'oblit. | |||||
Els viatgers esperen el darrer tren que mai no hi arriba. | |||||
El fem ompli els laberints dels suburbis propers. | |||||
Les papereres vessen llibres condemnats a l'ostracisme. | |||||
La primavera de les idees resta ajaguda sobre rails infinits: l'escenari d'un suïcidi. | |||||
Tolls de mots embruten de tinta el terra. | |||||
Des d'una tanca un somriure mercantil clou les roses en un puny. | |||||
A l'estació buida una veu retalla silencis destinats al silenci. |
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
|
Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser | ||||
i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput, | ||||
reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa, | ||||
les llambordes oblidades cobertes de líquens, | ||||
les eines plenes d'òxid i escampades per tot arreu; | ||||
hauràs, aleshores, d'inventar-te el futur, | ||||
en les mans tindràs l'oportunitat | ||||
d'adreçar el camí cap a l'horitzó que tu estimes, | ||||
seràs a la fi lliure entre els pobles lliures, | ||||
mentrestant jo t'esperaré cavalcant un nou vers | ||||
amb una rosa en les mans |
Dòcil, aparentment derrotada se sent ineluctablement recorreguda | ||||
per qui pretén amassar la llum amb l'argila i els efluvis de la seua contrada | ||||
i compondre sobre un llenç les formes i els colors tangibles de la bellesa. | ||||
Aquell que la coneix i l'habita en fa de guia, mostrant amb delectança | ||||
els bells i recondits paisatges que atresora. | ||||
–Emmirallat en les seues aigües! Acaricia l'herba del seu prat! Encimbella't en els seus turons i des d'allí gaudeix d'aquest territori gairebé virginal! Vine, acosta't i veuràs el petit, el màgic robí de la seua joia! Series capaç de tenir-lo un instant entre els teus dits?... | ||||
Dòcil, aparentment invicta clou mansa i poruga els ulls, | ||||
però manté amb determinació obertes les cames. |
En eixe cos és tatuada la meua vida. | ||||
En cada solc traçat per l'inefable rella del temps | ||||
trobe la meua estima, el meu desig, | ||||
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia | ||||
anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu. |
La nit iniciava un prec contra el silenci. | ||||
Sobre les cordes d'un violí queia la pluja | ||||
i l'aigua inventava rierols minúsculs | ||||
que prenien cos en la melodia d'un instant. | ||||
L'arc esbossava | ||||
gestos quasi bé imperceptibles, | ||||
llenguatge secret dels amants, | ||||
i tot plegat conformava una frase musical | ||||
on el punt i seguit | ||||
fou el lleu, el fràgil so | ||||
de la fregadissa d'uns llavis sobre uns altres: | ||||
segell d'amor, | ||||
pacte de lliurança. |
Un llenguatge secret, sense paraules, | ||||
va projectant imatges en mi sobre el meu destí: | ||||
el vernís de la tragèdia pintant el meu retrat; | ||||
una rosa vermella florint als meus llavis, | ||||
una fossa obrint-se com un parany | ||||
que m'atrapa i no em solta; | ||||
el meu nom esculpint-se sobre marbre | ||||
amb un número cloent el parèntesi | ||||
del temps que m'ha pertocat. | ||||
Intente desesperadament fugir, ocultar-me. | ||||
Impossible bastir un engany! | ||||
Cloc els ulls, | ||||
davant de mi un rellotge d'arena es trenca | ||||
i en l'ínfima platja que genera | ||||
una jove nua pren el sol, | ||||
però el vent m'arrabassa la imatge | ||||
i envia al meu darrere núvols negres i hostils. | ||||
S'alcen pertot arreu els estendards de la guerra; | ||||
en lluita contra l'enemic | ||||
soc incapaç de fer-ho contra l'adversitat | ||||
i caic presoner de la negra dama, | ||||
reclòs i mut em trobe ara i per sempre sota terra. |
|
Joan-Baptista Campos |
La paraula també és música | ||||
i amb el llit de la música la paraula | ||||
és una amant perfecta. | ||||
Amic, deixa't seduir per un vers | ||||
i canta en veu baixa les seues estrofes, | ||||
acaricia cada fonema amb els llavis, | ||||
amb el paladar, amb la llengua. | ||||
Cobrirà la melodia l'estança | ||||
amb un plugim dolç | ||||
que et negarà fins al moll de l'os. | ||||
Aleshores t'acostaràs, sense adonar-te'n, | ||||
a eixa estranya contrada | ||||
anomenada joia. |
|
Joan-Baptista Campos |
El murmuri de l'aigua | ||||
quan aquesta se sap mar, | ||||
la llum solar | ||||
acariciant la seua superfície, | ||||
esclatant en una lluïssor | ||||
d'argent sobre l'atzur. | ||||
Es va acostant l'horabaixa | ||||
i una brisa, un pensament melangiós, | ||||
va omplint els fulls del quadern de bitàcola | ||||
d'una tristesa líquida: | ||||
un bram reprimit | ||||
d'onades contra els esculls | ||||
que amenacen amb un naufragi, | ||||
que amenacen amb un capvespre | ||||
avançat i dolorós. | ||||
Escampes amb un gest el mal pensament | ||||
i el murmuri de l'aigua | ||||
torna a ser un bàlsam de músiques | ||||
que et fan dansar amb les sirenes. |
|
Joan-Baptista Campos |
Anar fent, | ||||
anar sumant sense voluntat | ||||
de conformar antologies. | ||||
Escoltar el tic-tac dels rellotges, | ||||
però, també, | ||||
el silenci de les absències. | ||||
Sentir l'amarg tast de les derrotes. | ||||
Omplir-se la butxaca d'esperances, | ||||
pagar els peatges | ||||
i continuar fent camí. |
|
Joan-Baptista Campos |
El viure tendix al desordre | ||||
i encara que pretenguem | ||||
habitar entre andròmines | ||||
cobertes pel polsim de l'anarquia, | ||||
alguna cosa en el nostre interior | ||||
ens empeny a una lluita | ||||
per imposar un orde, | ||||
i quan tot net i polit és en el seu lloc | ||||
somniem en una llibertat de pega dolça | ||||
i abandonem les trinxeres | ||||
perquè les filagarses es passegen | ||||
entre els mots dels nostres poemes | ||||
fins que sentim la necessitat | ||||
de posar de nou en orde la vida, el poema. |
Sobre l'eco inextingible del passat | ||||
el petjagollal dels mots | ||||
evoca l'escenari de la memòria: | ||||
una redacció subjectiva, fal·laç | ||||
del que han estat les hores. |
Absort mire com un vers, | ||||
d'una manera fictícia, | ||||
em va creixent a les mans, | ||||
s'escampa sobre el paper | ||||
amb un soroll mut de mots | ||||
que s'alcen i es deixen caure | ||||
en el lloc precís | ||||
conformant la imatge d'un oceà de tristesa. | ||||
El llisc en veu alta alhora que el vaig construint | ||||
i la cambra s'omple d'una novella melodia | ||||
que es marida amb el ritme ancestral | ||||
que marca la pluja en caure al terrat. | ||||
No sé si el que faig és cançó o poema | ||||
o potser només siga un vers | ||||
que el vent s'acabarà emportant | ||||
aquesta nit rúfola i humida. | ||||
Mire les meues mans tacades de tinta, | ||||
cada taca és un país perdut, | ||||
em torque la boca, | ||||
en la comissura dels llavis | ||||
em restava encara penjant un mot no dit. |
Se'm va caure l'ànima als peus | ||||
i tot el món es va creure | ||||
amb dret a trepitjar-la | ||||
fins que fou pols que se'n va endur el vent. | ||||
Des d'aleshores soc un home | ||||
que cerca abatut respostes | ||||
per no sentir-se tan buit, tan sol, | ||||
tan desesperat davant de la immensitat. |
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
| ||||||||||||||||
|
Com un puny dins de la gola | ||||
el teu silenci em fa veure | ||||
les espurnes incandescents de l'amor | ||||
saltant nervioses del tronc de la vida | ||||
per a morir consumides en l'aire | ||||
que s'emporta el ja polsim de cendra cap a l'oblit. |
Visc enganxat a unes mans de fang | ||||
que no són capaces de retindre | ||||
ni tan sols el record d'una filagarsa de felicitat. |
|
Ausiàs March |
Em llepe les ferides | ||||
com el gos apallissat que soc. | ||||
Extrac, no sense dificultat, | ||||
els ganivets amb els quals | ||||
han volgut engalanar-me l'esquena, | ||||
i alimente amb el bri d'un somriure | ||||
que ella m'ha deixat sobre la taula | ||||
el cos i la ment per tal de refer-me | ||||
i tornar un dia del desert, | ||||
com el brau marquià, | ||||
per a destruir tot allò que | ||||
m'impossibilita la joia. |
| ||||||||||||||||
| ||||||||||||||||
|
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Em fas torsimany d'un gest | ||||
difícil d'interpretar | ||||
sense trair els autumnes del teu esguard | ||||
i no sé si callar o provocar el vol | ||||
dels mots que són ara | ||||
a la llacuna inefable | ||||
d'un poema que potser | ||||
escriga demà amb les nostres llàgrimes. |
Cauran els estels de la nit, | ||||
s'omplirà el terra tosc, obscur | ||||
amb minúsculs, brillants confits, | ||||
guarniran amb foc de l'atzur | ||||
el nostre fervent cobrellit. |
Pren aquest ram de versos | ||||
que he collit del viarany | ||||
dels pensaments dispersos | ||||
on s'alça el greu parany | ||||
dels sentiments, sotmesos | ||||
al meu ingenu afany | ||||
de manyà d'universos. |
| ||||||||||||||||
| ||||||||||||||||
|