Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Antologia poètica

Manel Alonso






ArribaAbajoAmb els plànols del record (1994)


ArribaAbajoVent de pregària

He parat acuradament la taula, amb les tovalloles més fines i els millors gots i coberts de la casa i he convocat en sublim akelarre, els esperits amables i torturats de la memòria.

Pregaré a totes les Nereides que isquen dels seus amagatalls per a protegir-nos d'aquesta cruel mar calma on no habita cap vent per a empènyer les nostres naus l'una vers l'altra i consumir aquesta neu que el cor m'embrava.






ArribaAbajoII


Enamorat de l'Alba jeia amb la Nit
amagant devotíssims secrets sota les parpelles.
Oberta i extensa com un oceà de lava
les seues ones cobrien d'escuma ardent
aquest cos-marbre de rata pèrfida, hipòcrita
que batallava com un mercenari de l'amor
esperant impacient l'autobús de la matinada.






ArribaAbajoOblits, mentides i homenatges (1998)




ArribaAbajoA


De vegades, vida,
ets bidell tancant portes
a l'edifici del temps,
portes darrere de les quals
es van quedant
els nostres morts
que s'erigeixen
en guardians de la memòria.
De vegades, vida.






ArribaAbajoB


De vegades,
pensament de la mort,
ets àcid amarg
escolant-se per la faringe,
ets ferro roent
provocant incendis
als òrgans, a les vísceres.
De vegades,
pensament de la mort.






ArribaAbajoC


De vegades, vida,
et mostres com un prat
clapejat d'andròmines
per entre les quals avancem
revelant fotogrames
que ens retornen
el ressó llunyà
dels instants on habiten
els botons que van perdre
d'infants.
De vegades, vida.






ArribaAbajoD


En tostemps,
vida, però,
ets l'únic que posseïm,
o potser m'enganye
i ets tu la nostra mestressa,
ja que sense tu, vida,
no som més que la carcassa
que et va contenir.
En tostemps, vida.






ArribaAbajoUn gest de la memòria (1999)




ArribaAbajoIdentitats


Dracs i vells palaus sense princeses.
Molins d'aigua i de vent. Les eres.

Camí del cementeri trist i polsós
on fumen i esperen els meus morts.

La muntanya, l'horta, les marjals,
la mar, les teulades i els terrats.

Les campanes, la pólvora, la música,
la rella, les sèquies i la pluja.

Soc qui soc. Soc d'on soc: paraules i mans,
i una llarga cadena d'amants.






ArribaAbajoFebrer


La conca encesa
acotxant els silencis
de la quaresma.
El crepitar del gebre
en la matinada.
L'escalfor amable
de les mantes.
I el pare, cada dia,
trencant l'alba
a brutals colps de tos.






ArribaAbajoCom una òliba (2002)




ArribaAbajoPeatges


Avui he passat pel costat del cadàver d'una jove.
Jeia estesa en terra, la sang li maquillava la cara.
Recordo la sirena d'una ambulància,
el terra sembrat de vidres,
la llarga i nerviosa cua de cotxes que omplien fins a vessar el llit de l'autopista.
Som atrapats per la mort!
De sobte, he pensat en tu i he tingut una por infantil de perdre't.
La velocitat ens arrossega cap als peatges.
T'atures, obris la cartera, aguantes el cigarret amb els llavis i pagues.
Però les tornes no et caben en les butxaques i les vesses sobre l'asfalt com un vòmit de
sang espessa i quallada.
He viscut atrapat pensant en la seguretat de la mort,
la inseguretat de l'amor,
la fragilitat del poema.
Avui em sento llençol esgarrat incapaç de cobrir la teva nuesa.






ArribaAbajoAddicció


Quan ja s'albiraven les amples i lluminoses avingudes
i tots els semàfors de la ciutat semblaven en verd
la malaltia em féu perdre'm per un laberint de carrerons obscurs.
Desesperat, vaig aparcar el cotxe al solar on
se cerquen les portes dels paradisos artificials:
ampolles amb el coll romput, xeringues dessagnades,
llençols de semen rovellat, grafits amb mots escanyolits:
els parracs dels perdedors.
Sobre el capó de l'automòbil es van asseure riallers els corbs de la malastrugança,
pervertint-me els llavis i els ulls,
els somriures i les llàgrimes.
El temps m'ha anat convertint en un addicte a la tristesa.






ArribaAbajoL'estació buida


A Jorge Riechmann.



A l'estació, un somni dorm en la consigna cobert amb el llençol de l'oblit.
Els viatgers esperen el darrer tren que mai no hi arriba.
El fem ompli els laberints dels suburbis propers.
Les papereres vessen llibres condemnats a l'ostracisme.
La primavera de les idees resta ajaguda sobre rails infinits: l'escenari d'un suïcidi.
Tolls de mots embruten de tinta el terra.
Des d'una tanca un somriure mercantil clou les roses en un puny.
A l'estació buida una veu retalla silencis destinats al silenci.






ArribaAbajoCorrespondència de guerra (2009)




ArribaAbajo


Dona, el galant i afable cavaller que estimes
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d'una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d'arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l'estima i l'odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d'enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l'amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori l'habitacle on mastegues la pena,
els llimbs el solc humit on és occida la joia,
l'infern el blau infringit sobre la teua epidermis.






ArribaAbajo


Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser
i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,
reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,
les llambordes oblidades cobertes de líquens,
les eines plenes d'òxid i escampades per tot arreu;
hauràs, aleshores, d'inventar-te el futur,
en les mans tindràs l'oportunitat
d'adreçar el camí cap a l'horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,
mentrestant jo t'esperaré cavalcant un nou vers
amb una rosa en les mans






ArribaAbajoSi em parles del desig (2010)




ArribaAbajo


Dòcil, aparentment derrotada se sent ineluctablement recorreguda
per qui pretén amassar la llum amb l'argila i els efluvis de la seua contrada
i compondre sobre un llenç les formes i els colors tangibles de la bellesa.
Aquell que la coneix i l'habita en fa de guia, mostrant amb delectança
els bells i recondits paisatges que atresora.
–Emmirallat en les seues aigües! Acaricia l'herba del seu prat! Encimbella't en els seus
turons i des d'allí gaudeix d'aquest territori gairebé virginal! Vine, acosta't i veuràs el
petit, el màgic robí de la seua joia! Series capaç de tenir-lo un instant entre els teus
dits?...
Dòcil, aparentment invicta clou mansa i poruga els ulls,
però manté amb determinació obertes les cames.






ArribaAbajo


En eixe cos és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l'inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.






ArribaAbajoTot escoltant Seven Romances on Poems of Alexander Blok, de Dimitri Xostakòvitx (2013)




ArribaAbajoIII


La nit iniciava un prec contra el silenci.
Sobre les cordes d'un violí queia la pluja
i l'aigua inventava rierols minúsculs
que prenien cos en la melodia d'un instant.
L'arc esbossava
gestos quasi bé imperceptibles,
llenguatge secret dels amants,
i tot plegat conformava una frase musical
on el punt i seguit
fou el lleu, el fràgil so
de la fregadissa d'uns llavis sobre uns altres:
segell d'amor,
pacte de lliurança.






ArribaAbajoVI


Un llenguatge secret, sense paraules,
va projectant imatges en mi sobre el meu destí:
el vernís de la tragèdia pintant el meu retrat;
una rosa vermella florint als meus llavis,
una fossa obrint-se com un parany
que m'atrapa i no em solta;
el meu nom esculpint-se sobre marbre
amb un número cloent el parèntesi
del temps que m'ha pertocat.
Intente desesperadament fugir, ocultar-me.
Impossible bastir un engany!
Cloc els ulls,
davant de mi un rellotge d'arena es trenca
i en l'ínfima platja que genera
una jove nua pren el sol,
però el vent m'arrabassa la imatge
i envia al meu darrere núvols negres i hostils.
S'alcen pertot arreu els estendards de la guerra;
en lluita contra l'enemic
soc incapaç de fer-ho contra l'adversitat
i caic presoner de la negra dama,
reclòs i mut em trobe ara i per sempre sota terra.






ArribaAbajoQuadern per a Joan (2019)


Talment un bàlsam subtil en l'aire,
els mots acaronen síl·laba a síl·laba cada porus de la meua pell.


Joan-Baptista Campos                





ArribaAbajoXIV


La paraula també és música
i amb el llit de la música la paraula
és una amant perfecta.
Amic, deixa't seduir per un vers
i canta en veu baixa les seues estrofes,
acaricia cada fonema amb els llavis,
amb el paladar, amb la llengua.
Cobrirà la melodia l'estança
amb un plugim dolç
que et negarà fins al moll de l'os.
Aleshores t'acostaràs, sense adonar-te'n,
a eixa estranya contrada
anomenada joia.




Pots viure sense llum als ulls,
però no t'oblides mai, mariner,
del murmuri de l'aigua.


Joan-Baptista Campos                





ArribaAbajoXVII


El murmuri de l'aigua
quan aquesta se sap mar,
la llum solar
acariciant la seua superfície,
esclatant en una lluïssor
d'argent sobre l'atzur.
Es va acostant l'horabaixa
i una brisa, un pensament melangiós,
va omplint els fulls del quadern de bitàcola
d'una tristesa líquida:
un bram reprimit
d'onades contra els esculls
que amenacen amb un naufragi,
que amenacen amb un capvespre
avançat i dolorós.
Escampes amb un gest el mal pensament
i el murmuri de l'aigua
torna a ser un bàlsam de músiques
que et fan dansar amb les sirenes.




Com la flor que vas arrancar de l'arbre
i que mai més tornarà a la branca que la va veure nàixer.
La vida.


Joan-Baptista Campos                





ArribaAbajoXX


Anar fent,
anar sumant sense voluntat
de conformar antologies.
Escoltar el tic-tac dels rellotges,
però, també,
el silenci de les absències.
Sentir l'amarg tast de les derrotes.
Omplir-se la butxaca d'esperances,
pagar els peatges
i continuar fent camí.




Com si la vida volguera
magnificar el desordre,
el fulgor d'aquells dies.


Joan-Baptista Campos                





ArribaAbajoXXIII


El viure tendix al desordre
i encara que pretenguem
habitar entre andròmines
cobertes pel polsim de l'anarquia,
alguna cosa en el nostre interior
ens empeny a una lluita
per imposar un orde,
i quan tot net i polit és en el seu lloc
somniem en una llibertat de pega dolça
i abandonem les trinxeres
perquè les filagarses es passegen
entre els mots dels nostres poemes
fins que sentim la necessitat
de posar de nou en orde la vida, el poema.






ArribaAbajoPetjagollal (inèdit)




ArribaAbajo


Sobre l'eco inextingible del passat
el petjagollal dels mots
evoca l'escenari de la memòria:
una redacció subjectiva, fal·laç
del que han estat les hores.






ArribaAbajo


Absort mire com un vers,
d'una manera fictícia,
em va creixent a les mans,
s'escampa sobre el paper
amb un soroll mut de mots
que s'alcen i es deixen caure
en el lloc precís
conformant la imatge d'un oceà de tristesa.
El llisc en veu alta alhora que el vaig construint
i la cambra s'omple d'una novella melodia
que es marida amb el ritme ancestral
que marca la pluja en caure al terrat.
No sé si el que faig és cançó o poema
o potser només siga un vers
que el vent s'acabarà emportant
aquesta nit rúfola i humida.
Mire les meues mans tacades de tinta,
cada taca és un país perdut,
em torque la boca,
en la comissura dels llavis
em restava encara penjant un mot no dit.






ArribaAbajo


Se'm va caure l'ànima als peus
i tot el món es va creure
amb dret a trepitjar-la
fins que fou pols que se'n va endur el vent.
Des d'aleshores soc un home
que cerca abatut respostes
per no sentir-se tan buit, tan sol,
tan desesperat davant de la immensitat.






ArribaAbajo


Macerava els somnis
amb sal i pebre
embotint-los en els seus propis budells.
Després amb cura sacramental
els penjava de les bigues del rebost
esperant el dia adient
per tal de celebrar-los.
Hui soparem els meus delers. Demà Déu proveirà.
El que vinga darrere que arree.
I una set pregona,
que li clivellava les parets de la calavera,
li pregava líquids de foc
per a poder passejar pel seu paradís imaginari.

Es va morir sense adonar-se'n.
Els seus somnis s'han assecat
plens de pols i de teranyines
esperant, esperant, esperant.






ArribaAbajo


Les gèlides arestes de la teua humiliant indiferència
crien amb la llet d'amargues ametles el dolor enverinat del fracàs
que enfonsa als abismes de la tristesa la llum del meu esguard.

Soc, em sé, una nafra oberta susceptible de sagnar
després d'un mot ingrat, d'un gest agre.






ArribaAbajo


Com un puny dins de la gola
el teu silenci em fa veure
les espurnes incandescents de l'amor
saltant nervioses del tronc de la vida
per a morir consumides en l'aire
que s'emporta el ja polsim de cendra cap a l'oblit.






ArribaAbajo


Visc enganxat a unes mans de fang
que no són capaces de retindre
ni tan sols el record d'una filagarsa de felicitat.




Si com la taur          se'n va fuyt pel desert
quan és sobrat          per son semblant qui·l força,
ne torna may          fins ha cobrada força
per destruir          aquell qui·l ha desert,
tot enaxí-m          cové lunyar de vós,
car vostre gest          mon esforç ha confús;
no tornaré          fins del tot haja fus
la gran pahor          qui·m toll ser delitós.


Ausiàs March                





ArribaAbajo


Em llepe les ferides
com el gos apallissat que soc.
Extrac, no sense dificultat,
els ganivets amb els quals
han volgut engalanar-me l'esquena,
i alimente amb el bri d'un somriure
que ella m'ha deixat sobre la taula
el cos i la ment per tal de refer-me
i tornar un dia del desert,
com el brau marquià,
per a destruir tot allò que
m'impossibilita la joia.






ArribaAbajo


Les penes quan em florixen
ho fan en lluna vella
sobre els gemecs dels silencis.

Les penes quan em florixen
són roses negres
amb sentor de cambra closa.

Les penes quan em florixen
em rompen la corfa de l'ànima
amb les estalactites de la tristesa.






ArribaAbajo


Pacient passe el fil
per l'ull de l'agulla
i cusc els fulls d'un quadern
per als torsimanys
ocults dels meus versos:
intèrprets en altres llenguatges
del bàtec inconstant
del meu escriviure.

Invoque la música
i amb la seua pell
faig unes cobertes consistents,
escuts contra el pas demolidor de les hores.






ArribaAbajo


Em fas torsimany d'un gest
difícil d'interpretar
sense trair els autumnes del teu esguard
i no sé si callar o provocar el vol
dels mots que són ara
a la llacuna inefable
d'un poema que potser
escriga demà amb les nostres llàgrimes.






ArribaAbajoRimes impures (inèdit)




ArribaAbajoXXIV


Cauran els estels de la nit,
s'omplirà el terra tosc, obscur
amb minúsculs, brillants confits,
guarniran amb foc de l'atzur
el nostre fervent cobrellit.






ArribaAbajoXXV


Pren aquest ram de versos
que he collit del viarany
dels pensaments dispersos
on s'alça el greu parany
dels sentiments, sotmesos
al meu ingenu afany
de manyà d'universos.






ArribaXXVI


Trobe ara estimat company
que una llum ve i il·lumina
el cel del desengany.

Clara, blava, aiguamarina
caient a l'esborrany
d'un vers obtús. Bambolina

que oculta l'opac parany
on el temps discrimina
la gaubança del dany.







Indice