Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Antologia poètica

Gràcia Jiménez






ArribaAbajoDel poemari Platges, Brosquil edicions, 2002




ArribaAbajoPlatges VI


Un mar, de nit, territori de l'altre.
Un mar, de dia, la sal neta, ma casa.
I entre tots dos l'inconfusible dubte
d'una mirada entre el cel i la terra
humida i salada com el record
del cos tan estimat.




ArribaAbajoPlatges X


Desconec les paraules
que envelaren les platges
transformant-les en llit
com un llençol de boires

dos nens desconcertats
descobriren la lluna
estenent un collar
de petxinetes blanques
fins a la mar tan negra,
dolça, assossegada.




ArribaAbajoPlatges XIV


Un desert s'ensenyorix de les platges.
No resten crits de jocs,
tampoc resten olors, pells ni esperances.

La sorra guarda encara misteris,
evidències, costums,
paraules i silencis...

Un dia qualsevol d'aquest novembre
caminaré banyant-me els peus
en l'aigua freda,
sentint insuportable
l'impuls glaçat del vent.




ArribaAbajoMarç del 73


Ho he oblidat.
He oblidat les seues cares.
Ja no recorde els seus ulls,
Els seus cabells, ni els gestos
Que dibuixaven les seues boques aspres.

Ho he oblidat.
Només recorde la taula, una taula.
I ni tan sols puc veure la cadira
On jo havia de seure
Front aquells homes sense mirada,
Quan encara les nines
Ploraven solitàries.

I vaig haver d'aprendre,
Sense cap intenció,
A oblidar els seus rostres
Per poder respirar.




ArribaAbajoGeometria


Camine per sobre d'una enorme esfera
i sent sota els meus peus nus,
que ballen al ritme d'un cor fort,
el batec pertinaç de la vida.

Redó, redona, màxima densitat
com la d'aquesta lletra,
que ara s'amanera,
arredonint-se sobre el paper grisós
només per fer-me gràcia.

De línies transportades
i de corbes gentils
estan fetes les lletres
amb què escric,
sense sentiments,
però amb el pit tens i arrupit.
Com quan els auguris
passen de ser presagis
a ser part del present.




ArribaAbajoA la cuina


S'escampen les paraules entre tanta bromera.
Voldria, i no pot ser, recuperar-les ara.

Recorde que pensava: m'agraden els adverbis.
Mira, no ho veus? Dins del got que escurava
s'ha quedat enganxat inadvertidament.

I més enllà, a la tassa, roman desesperança
acompanyada, sí!, d'un absolutament.

M'agraden, em situen, encara que s'esgolen
pel forat de la pica, en el lloc on sóc ara:
Fent memòria impossible molt creativament.




ArribaAbajoSaló


Soc i no soc al saló de la casa.
De vegades l'hivern
em visita de dia.

I de nit els meandres
d'un riu esgotador
donen pas a la vall del no-res.

La vesprada, indolent,
a la tardor camina
amb el pas segur i fosc
de qui creu que ho sap tot.




ArribaAbajoCòmplice


Presta'm la teua veu
Per a llegir-me,
Que la meua, a hores d'ara,
Està trencada.

I llig-me la pell, els llavis,
Els cabells i les galtes,
Les mans i les cames.
Llig-me tota.
Deixa'm la teua veu
Per a llegir-me.

I així, entre tots dos, escriurem
Les paraules que et dec.




ArribaAbajoClara


La línia recta i un fanal
al fons d'un carrer buit
de nit (descobert hui
de sobte després de tant de temps),
vistos des del retrovisor,
mentre espere a Clara,
em duen l'olor de la nostàlgia.

Però jo, valenta, em retire
dels punts gairebé perfectes
de la fosca geometria del carrer.

Agafe un paper qualsevol
i escric en ell, confiant en què el temps
passe de llarg, distret.

Soc a soles, tranquil·la, esperant
Clara que aparega
amb el somriure fort.




ArribaAbajoAdell


No vull deixar-te anar
i, tanmateix, no estàs.

Quan celebraré la joia
de la teua volada,
la mar m'envoltarà
per donar-me recer.

Però els camins blancs
dintre de mi
conviuran amb l'orgull
de veure com t'allunyes,
decidida amb la por.

Hi romandrà la sal,
una vella olor, un vell sabor,
una distància necessària.




ArribaAbajoDel poemari Quadern del Vent, Brosquil edicions, 2006




ArribaAbajoQuadern del vent 1


Trencant desordres arredoniré el caos
singular, enfollit, destrellatat, perfecte.

Molts com jo, ara o ahir, o en Mai Més
hauran sentit l'amplitud detallada
de la ciutat en ombres.

Faré filera per prendre comunió
amb l'espai carregat de sobtats esperits
que dansen contra el vent.

I malgrat tot em trobaré isolada
en el mes de novembre
d'un Alacant exhaust.




ArribaAbajoQuadern del vent 2


Obstinada mire el vent aquest dissabte
endinsant-me en el seu aspre renec.

El cel rojos és un amant fosc i brau
que m'acarona des dels retalls estrictes
de la carena de fàbriques barrades.

Navega entre el ciment i l'esperança.

Em busca desitjós.
Insolent vol governar ma casa.




ArribaAbajoQuadern del vent 3


Un alè melangiós retalla la silueta
dels gats envers la llum.

En la nit que no arriba
l'horitzó, d'improbable bellesa,
esclata contra el blau de l'acer i l'oblit.

El vent obri altre cop la cerimònia
dels colors esvaïts
preludiant la foscor.




ArribaAbajoQuadern del vent 7


Rellisquen les hores sobre la taula gris
amerant-se d'una mena de vida compactada.

A glops de tinta van passant les vesprades
mentre les fulles cauen per la finestra closa.

El vidre esguarda des de la llibertat
(que dona el vent)
el temps encallat que roman dins, inútil.

Però corre, sempre corre...
Veus ací la paradoxa oculta que et sorprèn.




ArribaAbajoLa lluna


Aquesta lluna portentosa
esmorza somnis de xiquets
(a la mitja nit)
i relata amb càntics de veus agres
històries que ningú no gosa creure.

És una lluna redona esbojarrada.
Si la mires més de tres dies seguits
et tancarà dins d'un cel ensucrat
on els deliris rellisquen pels carrers
fent com si foren històries assenyades.
Vigila!




ArribaAbajoL'home del sac


Et duré a passejar amb la meua mirada,
serà per força molt respectuosa:
no voldré canviar la realitat
encara que el dolor et desbarate.

I tu tampoc faràs cap moviment.
Mirarem i deixarem fer a la vida.
Deixarem fer als més menuts,
encara protegits per l'oculta puresa.

Observarem com romanen també
en un racó expectants.
Com alternen l'esglai amb l'esperança,
en un joc sagramental,
assetjant l'horrible galivança de la mort.




ArribaAbajoCançó trista (abstracta)


Vastes barreres d'equilibris incerts:
algú sota la nit pararà damunt d'elles.
Esquerps els seus ulls, esbalaïts,
provant de trobar el llindar de la seua nuesa,
sense horitzó,
sobre un plànol difús,
infinit,
aterridor per la freda ximplesa.




ArribaAbajoCançó de Déu


Déu és, però jo no.
Tal volta ara siga el moment
d'obrir la vella maleta
que amaga el meu passat.

Allí aguaiten les fotos.
Però no hi són totes:
només aquelles que no tenen lloc
en la meua existència.

La vella maleta d'aquell avi,
viatger mític, l'home inesperat.
Un petit déu que habita
dins ma casa,
on mai no em fa senyals.




ArribaAbajoCançó apassionada


Tant em fa si el soroll d'aquells cotxes
arriba fins ací clar com la gota
que cau sobre el vidre glaçat de la finestra.

Tant em fa si els reflexes dels fanals del carrer
no s'assemblen en res a la llum d'aquella espelma
que vam encendre una primera nit.

Tant em fa si la perfecció no habita els nostres cossos
i les pors bateguen fort les portes,
una vegada més com tantes altres.

O que l'aroma de les flors de taronger
es confonga amb l'ambientador d'aquest hotel
on la felicitat ha vingut a visitar-me.

El desig del meu cos pren forma d'abandó
i em permet un exclusiu acte d'elegància:
deixar de ser jo per ser més jo.




ArribaAbajoCançó de l'oblit


Em servisc una copa de fondillol amb gel.
Quatre glaçons: un per cada mort en vida,
un per cada viu que ha mort.

He conservat fins ara l'esperança en la resurrecció
però el líquid glaçat em tanca el cor.

Ingenu cor, que presidint tots els desitjos,
acaba per rendir-se al fondillol.




ArribaAbajoCançò de Miles i Charlie


Els músics fetillers m'han atrapat
amb les seues serps d'aire
partit i gemecós,
xiuxiuejant, tallant,
tornant a començar una vegada,
i una altra, i una més.

Volen atrapar el temps
aquesta nit, milers de nits després,
enganyar-lo, embogir-lo,
emmalaltir-lo perquè reste suspés
del ritme transgressor
que han inventat.

I la gitana que m'habita
vol anar amb ells,
ballant el camí,
movent els malucs,
alçant els braços
amb la cadència dels dies i les hores.

Però, en canvi, la mandrosa que soc
es tomba entre les herbes
i descansa feliç,
agafada a la terra,
enganxada a la frescor del swing.




ArribaAbajoCançó esperançada


Era Grècia una marca de bromera
En el got de cervesa ja mig buit.

Era Grècia un matí de sol d'hivern.
Era Grècia llunyana el paradís de pau.

Era Grècia el lloc on mai no sóc.
Era i serà l'espai del meu destí.




ArribaAbajoDel poemari Encara que la nit es faça forta, Aguaclara edicions, 2018




ArribaAbajo


Per la petita finestra, davall d'un sostre de pissarra,
la nit exhibeix orgullosa mil puntes de la lluna.
Jo duc els ulls foscos, la mirada incompleta.

L'olor de l'herba fresca es barreja amb la sentor del fem.
L'absència de tot so és necessària.

Els petits dolors del meu cos fugisser,
venjatiu i punyent, insolidari,
pretenen malbaratar l'instant.

Però avorrits finalment em donen treva.
(Oh, gràcies, cos divorciat de mi i perdulari! )




ArribaAbajo


Res més no tinc que compromís i deutes,
un grapat de records,
un amor amagat sota una ala trencada
i un altre amor efímer com la boira.

Tot plegat, tantes coses...
que dir que no són res,
una vegada escrit,
sembla impudícia.

Que tot no siga goig, plaer, reconeixença,
no em portarà a l'oblit dels regals de la vida,
apilats en caòtic desdeny a les caixes farcides
dels anys viscuts amb rauxa.

Regals semblants als vins d'un bon celler:
deu haver-ne de tot, depenent de la festa,
amargs, dolços i secs.




ArribaAbajo


En altra pell seria cantant d'òpera
(mezzosoprano, ja posats a triar)

O tal volta pilotaria avions (petits)

O tindria una vista prodigiosa
que em permetés explorar
tots els racons del món
travessant les parets de cada casa.

I si fos cantaora flamenca,
la meua veu seria
de guitarra esgarrada, i la flor,
enganxada al cabell,
cauria flonja sobre els muscles
com les notes dolgudes d'un vell acordió.

En altra pell somniaria desperta
amb truites dolces.

Confondria els noms de cada cosa.
Disposaria d'un riure platejat
gandul i lliure.
Correria cada dia una marató,
o aniria a la platja en bicicleta.
Però, sent realista, és molt probable
que en altra pell potser envejaria
la que ara tinc, la que, humil, em cobeja.




ArribaAbajo


Jo no sóc de ningú i aquesta vocació em desertitza l'ànima,
foradant-me amb un buit de plom i terra.

Però, en alguna ocasió, la negació de l'altre
em fa escaure la fúria
com l'estèril orgull dels herois solitaris,
que no volent comprensió, aplaudiments o glòries,
s'encoratgen amb un ignot destí
cap on hauran d'anar empaitats sense esma.




ArribaAbajo


Encara que la nit es faça forta
no tancaré les portes ni tampoc les finestres,
ma casa estarà oberta per si voleu entrar,
estimats enemics
de tants anys de combat,
per fer-me companyia,
mentre desgrane el temps
que, implacable, m'allunya
de l'àngel endimoniat de fosques ales
que hui, com altres jorns, també m'oblida.




ArribaAbajo


On la mirada mor renaix el dia,
cruel triomfador d'una altra nit estèril.
Cap àngel d'impostura perversa
s'endurà els meus somnis més rebels.

Maleït ser despietat
que t'absentes tafur
quan més et requerisc entre els llençols!

Torna amb les ales brutes
de fang, de sal, d'arena...
Torna amb el teu esperit banyat per la suor,
desgastat, qui sap on!,
per delicioses bregues.

Jeu al meu costat
com en aquell instant que encara cove
i cobreix-me de nou
amb el fort alenar de la vida.




ArribaAbajo


Et trobes en l'arena amb el vell gladiador.
La sorra crema els peus, insuportable,
donant un argument més per maleir
aquesta hora funesta de l'encontre.

Prens consciència de l'absoluta solitud
que compartiu.
Sou nòmades sense passat,
sense futur previst i amb un present no escrit.

Però a diferència de tu,
que calibres la feblesa del teu cos exhaurit,
ell disposa d'una aura consistent,
metàl·lica, inorgànica: vencedora.
No sap què és el dolor, la soledat,
l'amor, ni l'alegria...

I no pots evitar una por definida,
la inquietud que et transmet
l'absoluta ignorància de qui és ell.
L'absoluta ignorància de qui ets tu.




ArribaAbajo


Soc el desig i he vist la mort entre les multituds,
amagada en els ulls d'una dona.

Soc el desig i he quedat atrapat
entre els cristalls de sal d'una llàgrima verge.

Soc el desig i he trepat entre les fosques cuixes
al tèrbol engonal d'una jove donzella.

Soc el desig i faig antecambra impacient
sota les faldes negres del retor i la monja.

Soc el desig i m'he fos amb la sorra enganxada
al cos humit d'un foraster que no tenia nom.

Soc el desig i visc a les mans avesades
de solitàries dones entre àrids llençols de cotó.

Soc el desig i ara vetle, amagat,
a l'aguait del meu proper destí.




ArribaAbajo


He volgut estimar arraulida
en el gelat cocó de la forària.
I no he pogut travessar els deserts d'aigua i sorra.

Però si l'amor fa fondre's els espais,
en quin lloc, estimat, habita el sexe?
No era el sexe qui desfeia els intersticis?




ArribaAbajo


M'he amagat amb vosaltres, vells amics,
els músics i els poetes on sempre em reconec,
malgrat les turmentes de sorra
dels llindars del desert on ara habite.

Encarne els vostres cossos, les veus,
els somriures de franc i les ganyotes,
aquelles mans tan fortes
de dits àgils i prims.

Un rínxol es desprèn dels cabells enlairats,
i una olor fresca
a poder ser de sal, o de sucre cremat,
o de pólvora de trons i mascletades,
en una vetlla de moros i cristians,
acompanyats també de la sentor del fum
d'un cigarret.

Però hui, malgrat la negra fosca, la calitja m'esgota
i haurem de pujar a dormir al terrat.
Aprofiteu-vos ara de la meua feblesa
en front de la calima,
i feu vostra la nit com fan els rats penats!




ArribaAbajo


Ningú ja no som els qui érem, Anna.
Els sols enfurismats de la tardor
ara fan esclatar magranes abans d'hora,
en els arbres aïllats dels jardins solitaris,
plantats als rogencs marges en terres de migjorn.

Quan arribarà el temps, doncs, d'assaborir-les
barrejades amb sucre i amb vi negre?
I de fer confessions inconfessables, rient
i gaudint de la nostra amistat?

Quan ara pense en tu, només veig la distància.
De tant a prop que hi érem
ens va envair la por a ser com som:
obstinadament fermes, erràtiques, dolgudes,
perdudes enmig de les tempestes
que a soles invoquem.

Tant de bo l'hivern t'acoste per fi a casa
i furtarem dolces taronges pels horts daurats del sud,
vivint, com fèiem fa tants anys, a cor batent.




ArribaAbajo


Tinc paraules oblidades,
com la fúria.
Fa temps que la vaig perdre
entre la ràbia, el desencís i la recança.

Només feia servir aquella mena d'odi
camuflat entre petites taques esvaïdes
que anaven dibuixant una estampeta en negre
omplint tots els meus àlbums,
abans acolorits, dels vells prestatges.

Com va poder passar?
Com vaig esgarriar la força de la fúria?
Gossos, rats penats, serps:
domesticades les Euménides,
què ens quedarà?

Quina pèrdua més gran
de la dona salvatge!
És passió i és rauxa,
és camí i motiu,
és creativa...
És.




ArribaAbajo


Hi ha l'instant i hi ha el temps:
el discórrer pausat dels dies
on les rutines reforcen les distàncies
amb un temps anterior,
malgrat les insistents repeticions,
que tant t'agraden,
però que ja no evoquen la calma desitjada.

I hi ha el temps, el que pots mirar de lluny
i fer amic, o enemic,
de capçalera.
El que et fa mesurar els viatges
que has mamprès, i els que mai no faràs.

El temps...
Que, com llepassa, s'enganxa a la carn viva
el que et lleva la claror a la mirada
però et dona la llum per veure en la foscor.




ArribaAbajo


Sé que el temps va passant,
però ho torne a oblidar cada matí
intentant ser la mateixa persona
conscient de cada canvi mil·limètric.

Encara a fosques em desperte
amb el regust estrany del que vindrà,
buscant les petites diferències
en els instants aparentment idèntics
que viuré:
Un cafè a una taula de marbre.
El sabor desigual del pa cremat.
L'aigua freda que em retorna la pell.
Una vella sabata que hui calça distint.

Retornaré al camí on la dona passeja
un petit gos canella vellet i juganer.
I on un home mesura les distàncies
amb els ulls enfonsats en el seu propi buit.

Reviuré les salutacions reconegudes,
sinceres, maquinals o de gaidó.
Em reconeixeré i m'oblidaré
albirant el meu rostre
dins uns ulls enganxats encara a un somni.




ArribaAbajoAltres poemes




ArribaAbajoLa doctora Jekyll i la senyoreta Hyde


A mitges: incompleta dona de cos tossut.
De mig cos tossut, per ser més exactes.
Amb una banda esquerra, canviant i grinyolaire
(on no es detura mai el cor treballador)

I amb una part dretana resignada i tranquil·la,
que va fent i desfent, amb modesta presència,
un cocó vora el fetge per acomodar l'ànima
(lleugereta i punyent com la dolça plomissa
d'un petit colomí)

El tros de mi però que més m'estime
és el que no es resigna, el que s'engul
l'altre mig cos adolorit, i s'endú renuent
la badoca meitat que va fugint la vida,
que seu al moll sofà dormint a colps trencats,
oblidant els oblits en un limbe distret,
furtant a les misèries uns pocs minuts de pau.

Serà la dualitat una condemna en vida?
Per fi em desfaré del pitjor que m'habita?
I restaré unívocament una?
I aleshores seré eternament correcta?
O restaré per sempre llibertina i dolenta?
O feliç simplement?
Qui ho sap!

(Antologia Entre mots i versos I, edicions de la Universitat d'Alacant, 2016)




ArribaAbajoA la Mediterrània (mirant a Orient, amb George Moustaki)


La mar que em banya els peus cansats,
la mar que m'acomoda com úter inconscient,
la mar on naix cada matí un nou sol,
la mar que des d'orient llepa la terra,
la mar que em dona la sal i els aliments,
el vell i transitat camí que tant m'estime...
És la mar dels mil noms,
que es poden pronunciar de mil maneres.
els noms que no diré,
els que, orgullós, va rebre aquest bassal encès,
la gran conca on infants d'ulls de carbó
juguen enmig de la pudor de sang
que sura cada dia a les dolces riberes
on maleits profetes, guardians i mercaders
desfan somnis de pau i d'harmonia
d'oblidades colomes amb fulles d'olivera
marcides als seus becs.
Els noms que hui suporta
amaguen la vergonya en els pous de la pena,
del fred i de la fam,
la por i la renúncia,
l'abandó i l'oblit.
Noms que oculten també la indignitat
d'aquells que sustentem, amb la nostra ignorància,
els noms que no direm.

(Poema per l'homenatge al poeta Jaume Pérez Montaner, 2018)




ArribaAbajo


I vindrà l'allau de confits de dol,
de remembrances i enyor...

Però tot passarà i restarà l'oblit
trencat de tant en tant
per una imatge,
una paraula,
una nota,
un sabor,
un aroma,
o un frec.

I aleshores sabrem de la virtut de l'Art:
capturar-nos en allò que ens fa eterns.

(Poema per l'exposició 40 aniversari de la UA, 2019)




ArribaAbajoPare


Caminaves davant de mi per la serra d'Aitana,
allà al Molí d'Ondara,
en un silenci estret, opac i dolç
com els caramels de regalíssia
que tant ens agradaven.
Un silenci que trencaves quan els teus ulls
verds de fulla jove d'olivera
observaven alguna cosa que em volies mostrar:
un formiguer preciós que destapaves
(reverencialment i només un poc per no danyar-lo),
per a que jo poguera contemplar i admirar
l'obra mestra de les formigues a l'estiu.
O una esplèndida flor de didalera
que erta i solitària, a la vora d'un marge
tenia, em deies, la força de sanar
un cor malalt, com el teu, pare.
O altra flor amb posat de conillet
que amb els teus dits grans i delicats
destapaves per a que jo aprenguera
el seu secret idèntic a tantes d'altres flors
que hauria de conèixer.
I no parlàvem de nosaltres.
M'agradava el teu silenci i la mirada.
I la paciència inconstant que em regalaves
per ajudar a créixer el meu instint de coneixença.
Brollava en mi eixe amor que et cercava
en els moments de calma i serenor.
M'agradava pensar que tu pensaves
que tot era possible, que entre tu i jo
hi havia la certesa sense cap condició.
Sabia que estimaves la xiqueta grandota,
impertinent, resabuda i ingènua fins el moll.
Ara, passats tants anys ja sé que era, i sóc,
la cosa més semblant a tu, pare.
T'enyore encara hui ancorat al meu ser
com la llepassa.

(Festa de la Poesia, 2018. Pendent de publicació en Entre mots i versos III, UA)




ArribaAbajoEl nuvi i la tassa de porcellana


Els joves amants s'agafen de la mà
en un gest que tots dos
agraeixen i acullen.
Les palmes d'ell estan gelades,
com els vidres de casa una nit de gener.

Ella s'esglaia i li ho diu dolçament,
refermant-se enredada entre els seus dits.
Les mirades d'ambdós,
com els seus passos,
delineen camins rectes i solitaris.

Ell respon: m'agraden les mans fredes.
Ella calla i el mira...
Somriu i resposteja:
a mi m'agrada tindre les galtes com glaçons
dins d'un got d'aigua freda.

Quan comença a sentir la mà del seu amant més tèbia,
les galtes li fan mal,
com peus nus que trepitgen la neu.
Ell la mira tement
que la tassa de porcellana es trenque.

(Antologia El vers als llavis. Homenatge a Carles Salvador. Editorial Enkuadres, 2019)




ArribaAbajoCançó de la dona que mai no va escriure cap poema


Quan havia d'escriure els millors
i els pitjors versos de sa vida
estava atrafegada i s'havia vestit
de dona circumspecta arrossegant el pes
d'aquell petit i hospitalari món
on habitava.

Quan havia de dir les millors coses,
les que es viuen i se senten
per primera vegada,
regalava dreceres i rajava cançons,
carregava cistelles amb fruites saboroses,
cuinava de nit,
netejava llençols,
preparava lliçons i vigilava nens
als patis dels col·legis.
O curava les nafres dels malats,
engolint-se la vida amb les bromeres
de cervesa morena i fum canalla
temptejant aquells homes en l'estret carreró.

Quan havia d'escriure els millors versos
de sa vida,
els ganivets semblaven menys
esmolats que les paraules
que passaven de llarg, apressades,
camí d'altres quaderns més exquisits.

Quan havia d'escriure els seus pitjors poemes
la vida romania tancada en una caixa
de parets fumades de gros vidre,
aguaitant des d'on considerar
les diferents arestes dels pecats,
perdonables o no, de la seua família.

Quan havia d'escriure els millors
i els pitjors versos de sa vida,
només va tindre temps d'eixugar-se les mans
i els ulls, furtiva,
amb un drap enganxat al vent tramuntanal.

Quan havia d'escriure aquell poema
que la brisa dictava encreuant el carrer,
esperava, pacient, que el seu món
s'ordenara de nou per poder satisfer
els desitjos dels altres.
I, aleshores, poder escriure en pau
aquell quadern en blanc.

(Llibret Falla Corea, Gandia, 2018.

Premi de Poesia Joan Climent, Gandia 2018)




ArribaAbajoDius foc i cantes vida



Dius foc i cantes festa
Dius festa i cantes vida
Dius el foc i la cendra
I entrelligues espurnes
De la vida i la mort.



El foc, l'instint salvatge que ens sosté,
que ens renova i que ens venç.
És el roig i el daurat, és l'energia,
el centre de la força vital que ens alimenta.
És alhora la mort, el principi i final
del cicle inesgotable de la nostra existència.

Dius foc i cantes sang,
que ens fa mortals i deesses alhora.
Cantes foc i dius sud,
el paradís de fruites saboroses
que alliberen dimonis afeblits
i aüssen els herois a casa nostra.

Dius foc i cantes vida,
La festa de la vida!

(Llibret Falla Corea, Gandia 2019)




ArribaEl reclam de la llum


Si visquera mil vides...
Mil vides, sí, mil vides,
tornaria a sentir, cada segon,
el reclam de la llum,
del foc i de la cendra,
l'olor de la pólvora cremada
i la música forta que acompanya el meu pas,
potser els nostres passos, junts.
Tornaria a sentir l'orgull de ser qui som,
de ser com som,
nosaltres, arrelats a la terra,
abraçats a la llum,
festejant eixa vida
que ens regala les treves,
moments per desitjar,
sentint que hi ha somnis possibles,
que tot pot ser hui, o demà,
quan ens donem les mans
mossegant-nos ferotges els dolors
que no han estat convidats a la festa.
I ens riurem de la mort,
tot i saber que, al remat, guanyarà la partida
amb el seu pòquer d'asos a les mans.

(Llibret Falla Corea, Gandia 2019)




Arriba


Podria haver-te escrit més de deu mil cançons.
O cent i una o, només
dos cartes substancials.
Però no trobava -ni trobe- fàcilment
el secret de les coses: l'ésser de les paraules,
tot i passar tants anys del nostre amor, amor.

I per això roman endins encara, amagada,
covant l'instant preciós
del teu cos quan se'm lliura,
del meu cos expectant,
dels nostres cossos junts,
on recomença tot.

Busque el somni adequat
a la mida dels dos.
Un esquinç entreobert
pels nostres aliats:
l'instint de coneixença,
l'amor que ens redimeix.

I, tal vegada, un dia
quan cante una cançó
o escriga una faula,
seràs eixe poema
travessant tots els murs de la distància,
fonent-te amb les paraules que ens deguem.

(10 poetes contemporanis, musicats per Artur Àlvarez, 2018)





Indice