A la cuina |
| S'escampen les paraules entre tanta bromera. | | | | Voldria, i no pot ser, recuperar-les ara. | | |
|
| Recorde que pensava: m'agraden els adverbis. | | | | Mira, no ho veus? Dins del got que escurava | | | | s'ha quedat enganxat inadvertidament. | | |
|
| I més enllà, a la tassa, roman desesperança | | | | acompanyada, sí!, d'un absolutament. | | |
|
| M'agraden, em situen, encara que s'esgolen | | | | pel forat de la pica, en el lloc on sóc ara: | | | | Fent memòria impossible molt creativament. | | |
|
Clara |
| La línia recta i un fanal | | | | al fons d'un carrer buit | | | | de nit (descobert hui | | | | de sobte després de tant de temps), | | | | vistos des del retrovisor, | | | | mentre espere a Clara, | | | | em duen l'olor de la nostàlgia. | | |
|
| Però jo, valenta, em retire | | | | dels punts gairebé perfectes | | | | de la fosca geometria del carrer. | | |
|
| Agafe un paper qualsevol | | | | i escric en ell, confiant en què el temps | | | | passe de llarg, distret. | | |
|
| Soc a soles, tranquil·la, esperant | | | | Clara que aparega | | | | amb el somriure fort. | | |
|
Cançò de Miles i Charlie |
| Els músics fetillers m'han atrapat | | | | amb les seues serps d'aire | | | | partit i gemecós, | | | | xiuxiuejant, tallant, | | | | tornant a començar una vegada, | | | | i una altra, i una més. | | |
|
| Volen atrapar el temps | | | | aquesta nit, milers de nits després, | | | | enganyar-lo, embogir-lo, | | | | emmalaltir-lo perquè reste suspés | | | | del ritme transgressor | | | | que han inventat. | | |
|
| I la gitana que m'habita | | | | vol anar amb ells, | | | | ballant el camí, | | | | movent els malucs, | | | | alçant els braços | | | | amb la cadència dels dies i les hores. | | |
|
| Però, en canvi, la mandrosa que soc | | | | es tomba entre les herbes | | | | i descansa feliç, | | | | agafada a la terra, | | | | enganxada a la frescor del swing. | | |
|
|
| Per la petita finestra, davall d'un sostre de pissarra, | | | | la nit exhibeix orgullosa mil puntes de la lluna. | | | | Jo duc els ulls foscos, la mirada incompleta. | | |
|
| L'olor de l'herba fresca es barreja amb la sentor del fem. | | | | L'absència de tot so és necessària. | | |
|
| Els petits dolors del meu cos fugisser, | | | | venjatiu i punyent, insolidari, | | | | pretenen malbaratar l'instant. | | |
|
| Però avorrits finalment em donen treva. | | | | (Oh, gràcies, cos divorciat de mi i perdulari! ) | | |
|
|
| Res més no tinc que compromís i deutes, | | | | un grapat de records, | | | | un amor amagat sota una ala trencada | | | | i un altre amor efímer com la boira. | | |
|
| Tot plegat, tantes coses... | | | | que dir que no són res, | | | | una vegada escrit, | | | | sembla impudícia. | | |
|
| Que tot no siga goig, plaer, reconeixença, | | | | no em portarà a l'oblit dels regals de la vida, | | | | apilats en caòtic desdeny a les caixes farcides | | | | dels anys viscuts amb rauxa. | | |
|
| Regals semblants als vins d'un bon celler: | | | | deu haver-ne de tot, depenent de la festa, | | | | amargs, dolços i secs. | | |
|
|
| En altra pell seria cantant d'òpera | | | | (mezzosoprano, ja posats a triar) | | |
|
| O tal volta pilotaria avions (petits) | | |
|
| O tindria una vista prodigiosa | | | | que em permetés explorar | | | | tots els racons del món | | | | travessant les parets de cada casa. | | |
|
| I si fos cantaora flamenca, | | | | la meua veu seria | | | | de guitarra esgarrada, i la flor, | | | | enganxada al cabell, | | | | cauria flonja sobre els muscles | | | | com les notes dolgudes d'un vell acordió. | | |
|
| En altra pell somniaria desperta | | | | amb truites dolces. | | |
|
| Confondria els noms de cada cosa. | | | | Disposaria d'un riure platejat | | | | gandul i lliure. | | | | Correria cada dia una marató, | | | | o aniria a la platja en bicicleta. | | | | Però, sent realista, és molt probable | | | | que en altra pell potser envejaria | | | | la que ara tinc, la que, humil, em cobeja. | | |
|
|
| Encara que la nit es faça forta | | |
| no tancaré les portes ni tampoc les finestres, | | |
| ma casa estarà oberta per si voleu entrar, | | |
| estimats enemics | | |
| de tants anys de combat, | | |
| per fer-me companyia, | | |
| mentre desgrane el temps | | |
| que, implacable, m'allunya | | |
| de l'àngel endimoniat de fosques ales | | |
| que hui, com altres jorns, també m'oblida. | | |
|
| Et trobes en l'arena amb el vell gladiador. | | | | La sorra crema els peus, insuportable, | | | | donant un argument més per maleir | | | | aquesta hora funesta de l'encontre. | | |
|
| Prens consciència de l'absoluta solitud | | | | que compartiu. | | | | Sou nòmades sense passat, | | | | sense futur previst i amb un present no escrit. | | |
|
| Però a diferència de tu, | | | | que calibres la feblesa del teu cos exhaurit, | | | | ell disposa d'una aura consistent, | | | | metàl·lica, inorgànica: vencedora. | | | | No sap què és el dolor, la soledat, | | | | l'amor, ni l'alegria... | | |
|
| I no pots evitar una por definida, | | | | la inquietud que et transmet | | | | l'absoluta ignorància de qui és ell. | | | | L'absoluta ignorància de qui ets tu. | | |
|
|
| Soc el desig i he vist la mort entre les multituds, | | | | amagada en els ulls d'una dona. | | |
|
| Soc el desig i he quedat atrapat | | | | entre els cristalls de sal d'una llàgrima verge. | | |
|
| Soc el desig i he trepat entre les fosques cuixes | | | | al tèrbol engonal d'una jove donzella. | | |
|
| Soc el desig i faig antecambra impacient | | | | sota les faldes negres del retor i la monja. | | |
|
| Soc el desig i m'he fos amb la sorra enganxada | | | | al cos humit d'un foraster que no tenia nom. | | |
|
| Soc el desig i visc a les mans avesades | | | | de solitàries dones entre àrids llençols de cotó. | | |
|
| Soc el desig i ara vetle, amagat, | | | | a l'aguait del meu proper destí. | | |
|
|
| M'he amagat amb vosaltres, vells amics, | | | | els músics i els poetes on sempre em reconec, | | | | malgrat les turmentes de sorra | | | | dels llindars del desert on ara habite. | | |
|
| Encarne els vostres cossos, les veus, | | | | els somriures de franc i les ganyotes, | | | | aquelles mans tan fortes | | | | de dits àgils i prims. | | |
|
| Un rínxol es desprèn dels cabells enlairats, | | | | i una olor fresca | | | | a poder ser de sal, o de sucre cremat, | | | | o de pólvora de trons i mascletades, | | | | en una vetlla de moros i cristians, | | | | acompanyats també de la sentor del fum | | | | d'un cigarret. | | |
|
| Però hui, malgrat la negra fosca, la calitja m'esgota | | | | i haurem de pujar a dormir al terrat. | | | | Aprofiteu-vos ara de la meua feblesa | | | | en front de la calima, | | | | i feu vostra la nit com fan els rats penats! | | |
|
|
| Ningú ja no som els qui érem, Anna. | | | | Els sols enfurismats de la tardor | | | | ara fan esclatar magranes abans d'hora, | | | | en els arbres aïllats dels jardins solitaris, | | | | plantats als rogencs marges en terres de migjorn. | | |
|
| Quan arribarà el temps, doncs, d'assaborir-les | | | | barrejades amb sucre i amb vi negre? | | | | I de fer confessions inconfessables, rient | | | | i gaudint de la nostra amistat? | | |
|
| Quan ara pense en tu, només veig la distància. | | | | De tant a prop que hi érem | | | | ens va envair la por a ser com som: | | | | obstinadament fermes, erràtiques, dolgudes, | | | | perdudes enmig de les tempestes | | | | que a soles invoquem. | | |
|
| Tant de bo l'hivern t'acoste per fi a casa | | | | i furtarem dolces taronges pels horts daurats del sud, | | | | vivint, com fèiem fa tants anys, a cor batent. | | |
|
|
| Tinc paraules oblidades, | | | | com la fúria. | | | | Fa temps que la vaig perdre | | | | entre la ràbia, el desencís i la recança. | | |
|
| Només feia servir aquella mena d'odi | | | | camuflat entre petites taques esvaïdes | | | | que anaven dibuixant una estampeta en negre | | | | omplint tots els meus àlbums, | | | | abans acolorits, dels vells prestatges. | | |
|
| Com va poder passar? | | | | Com vaig esgarriar la força de la fúria? | | | | Gossos, rats penats, serps: | | | | domesticades les Euménides, | | | | què ens quedarà? | | |
|
| Quina pèrdua més gran | | | | de la dona salvatge! | | | | És passió i és rauxa, | | | | és camí i motiu, | | | | és creativa... | | | | És. | | |
|
|
| Hi ha l'instant i hi ha el temps: | | | | el discórrer pausat dels dies | | | | on les rutines reforcen les distàncies | | | | amb un temps anterior, | | | | malgrat les insistents repeticions, | | | | que tant t'agraden, | | | | però que ja no evoquen la calma desitjada. | | |
|
| I hi ha el temps, el que pots mirar de lluny | | | | i fer amic, o enemic, | | | | de capçalera. | | | | El que et fa mesurar els viatges | | | | que has mamprès, i els que mai no faràs. | | |
|
| El temps... | | | | Que, com llepassa, s'enganxa a la carn viva | | | | el que et lleva la claror a la mirada | | | | però et dona la llum per veure en la foscor. | | |
|
La doctora Jekyll i la senyoreta Hyde |
| A mitges: incompleta dona de cos tossut. | | | | De mig cos tossut, per ser més exactes. | | | | Amb una banda esquerra, canviant i grinyolaire | | | | (on no es detura mai el cor treballador) | | |
|
| I amb una part dretana resignada i tranquil·la, | | | | que va fent i desfent, amb modesta presència, | | | | un cocó vora el fetge per acomodar l'ànima | | | | (lleugereta i punyent com la dolça plomissa | | | | d'un petit colomí) | | |
|
| El tros de mi però que més m'estime | | | | és el que no es resigna, el que s'engul | | | | l'altre mig cos adolorit, i s'endú renuent | | | | la badoca meitat que va fugint la vida, | | | | que seu al moll sofà dormint a colps trencats, | | | | oblidant els oblits en un limbe distret, | | | | furtant a les misèries uns pocs minuts de pau. | | |
|
| Serà la dualitat una condemna en vida? | | | | Per fi em desfaré del pitjor que m'habita? | | | | I restaré unívocament una? | | | | I aleshores seré eternament correcta? | | | | O restaré per sempre llibertina i dolenta? | | | | O feliç simplement? | | | | Qui ho sap! | | |
|
A la Mediterrània (mirant a Orient, amb George Moustaki)
|
| La mar que em banya els peus cansats, | | |
| la mar que m'acomoda com úter inconscient, | | |
| la mar on naix cada matí un nou sol, | | |
| la mar que des d'orient llepa la terra, | | |
| la mar que em dona la sal i els aliments, | | |
| el vell i transitat camí que tant m'estime... | | |
| És la mar dels mil noms, | | |
| que es poden pronunciar de mil maneres. | | |
| els noms que no diré, | | |
| els que, orgullós, va rebre aquest bassal encès, | | |
| la gran conca on infants d'ulls de carbó | | |
| juguen enmig de la pudor de sang | | |
| que sura cada dia a les dolces riberes | | |
| on maleits profetes, guardians i mercaders | | |
| desfan somnis de pau i d'harmonia | | |
| d'oblidades colomes amb fulles d'olivera | | |
| marcides als seus becs. | | |
| Els noms que hui suporta | | |
| amaguen la vergonya en els pous de la pena, | | |
| del fred i de la fam, | | |
| la por i la renúncia, | | |
| l'abandó i l'oblit. | | |
| Noms que oculten també la indignitat | | |
| d'aquells que sustentem, amb la nostra ignorància, | | |
| els noms que no direm. | | |
(Poema per l'exposició 40 aniversari de la UA, 2019)
Pare
|
| Caminaves davant de mi per la serra d'Aitana, | | |
| allà al Molí d'Ondara, | | |
| en un silenci estret, opac i dolç | | |
| com els caramels de regalíssia | | |
| que tant ens agradaven. | | |
| Un silenci que trencaves quan els teus ulls | | |
| verds de fulla jove d'olivera | | |
| observaven alguna cosa que em volies mostrar: | | |
| un formiguer preciós que destapaves | | |
| (reverencialment i només un poc per no danyar-lo), | | |
| per a que jo poguera contemplar i admirar | | |
| l'obra mestra de les formigues a l'estiu. | | |
| O una esplèndida flor de didalera | | |
| que erta i solitària, a la vora d'un marge | | |
| tenia, em deies, la força de sanar | | |
| un cor malalt, com el teu, pare. | | |
| O altra flor amb posat de conillet | | |
| que amb els teus dits grans i delicats | | |
| destapaves per a que jo aprenguera | | |
| el seu secret idèntic a tantes d'altres flors | | |
| que hauria de conèixer. | | |
| I no parlàvem de nosaltres. | | |
| M'agradava el teu silenci i la mirada. | | |
| I la paciència inconstant que em regalaves | | |
| per ajudar a créixer el meu instint de coneixença. | | |
| Brollava en mi eixe amor que et cercava | | |
| en els moments de calma i serenor. | | |
| M'agradava pensar que tu pensaves | | |
| que tot era possible, que entre tu i jo | | |
| hi havia la certesa sense cap condició. | | |
| Sabia que estimaves la xiqueta grandota, | | |
| impertinent, resabuda i ingènua fins el moll. | | |
| Ara, passats tants anys ja sé que era, i sóc, | | |
| la cosa més semblant a tu, pare. | | |
| T'enyore encara hui ancorat al meu ser | | |
| com la llepassa. | | |
(Festa de la Poesia, 2018. Pendent de publicació en Entre mots i versos III, UA)
El nuvi i la tassa de porcellana |
| Els joves amants s'agafen de la mà | | | | en un gest que tots dos | | | | agraeixen i acullen. | | | | Les palmes d'ell estan gelades, | | | | com els vidres de casa una nit de gener. | | |
|
| Ella s'esglaia i li ho diu dolçament, | | | | refermant-se enredada entre els seus dits. | | | | Les mirades d'ambdós, | | | | com els seus passos, | | | | delineen camins rectes i solitaris. | | |
|
| Ell respon: m'agraden les mans fredes. | | | | Ella calla i el mira... | | | | Somriu i resposteja: | | | | a mi m'agrada tindre les galtes com glaçons | | | | dins d'un got d'aigua freda. | | |
|
| Quan comença a sentir la mà del seu amant més tèbia, | | | | les galtes li fan mal, | | | | com peus nus que trepitgen la neu. | | | | Ell la mira tement | | | | que la tassa de porcellana es trenque. | | |
|
Cançó de la dona que mai no va escriure cap poema |
| Quan havia d'escriure els millors | | | | i els pitjors versos de sa vida | | | | estava atrafegada i s'havia vestit | | | | de dona circumspecta arrossegant el pes | | | | d'aquell petit i hospitalari món | | | | on habitava. | | |
|
| Quan havia de dir les millors coses, | | | | les que es viuen i se senten | | | | per primera vegada, | | | | regalava dreceres i rajava cançons, | | | | carregava cistelles amb fruites saboroses, | | | | cuinava de nit, | | | | netejava llençols, | | | | preparava lliçons i vigilava nens | | | | als patis dels col·legis. | | | | O curava les nafres dels malats, | | | | engolint-se la vida amb les bromeres | | | | de cervesa morena i fum canalla | | | | temptejant aquells homes en l'estret carreró. | | |
|
| Quan havia d'escriure els millors versos | | | | de sa vida, | | | | els ganivets semblaven menys | | | | esmolats que les paraules | | | | que passaven de llarg, apressades, | | | | camí d'altres quaderns més exquisits. | | |
|
| Quan havia d'escriure els seus pitjors poemes | | | | la vida romania tancada en una caixa | | | | de parets fumades de gros vidre, | | | | aguaitant des d'on considerar | | | | les diferents arestes dels pecats, | | | | perdonables o no, de la seua família. | | |
|
| Quan havia d'escriure els millors | | | | i els pitjors versos de sa vida, | | | | només va tindre temps d'eixugar-se les mans | | | | i els ulls, furtiva, | | | | amb un drap enganxat al vent tramuntanal. | | |
|
| Quan havia d'escriure aquell poema | | | | que la brisa dictava encreuant el carrer, | | | | esperava, pacient, que el seu món | | | | s'ordenara de nou per poder satisfer | | | | els desitjos dels altres. | | | | I, aleshores, poder escriure en pau | | | | aquell quadern en blanc. | | |
|
(Llibret Falla Corea, Gandia, 2018.
Dius foc i cantes vida
|
| Dius foc i cantes festa | | | | Dius festa i cantes vida | | | | Dius el foc i la cendra | | | | I entrelligues espurnes | | | | De la vida i la mort. | | |
|
|
| El foc, l'instint salvatge que ens sosté, | | | | que ens renova i que ens venç. | | | | És el roig i el daurat, és l'energia, | | | | el centre de la força vital que ens alimenta. | | | | És alhora la mort, el principi i final | | | | del cicle inesgotable de la nostra existència. | | |
|
| Dius foc i cantes sang, | | | | que ens fa mortals i deesses alhora. | | | | Cantes foc i dius sud, | | | | el paradís de fruites saboroses | | | | que alliberen dimonis afeblits | | | | i aüssen els herois a casa nostra. | | |
|
| Dius foc i cantes vida, | | | | La festa de la vida! | | |
|
(Llibret Falla Corea, Gandia 2019)
El reclam de la llum
|
| Si visquera mil vides... | | |
| Mil vides, sí, mil vides, | | |
| tornaria a sentir, cada segon, | | |
| el reclam de la llum, | | |
| del foc i de la cendra, | | |
| l'olor de la pólvora cremada | | |
| i la música forta que acompanya el meu pas, | | |
| potser els nostres passos, junts. | | |
| Tornaria a sentir l'orgull de ser qui som, | | |
| de ser com som, | | |
| nosaltres, arrelats a la terra, | | |
| abraçats a la llum, | | |
| festejant eixa vida | | |
| que ens regala les treves, | | |
| moments per desitjar, | | |
| sentint que hi ha somnis possibles, | | |
| que tot pot ser hui, o demà, | | |
| quan ens donem les mans | | |
| mossegant-nos ferotges els dolors | | |
| que no han estat convidats a la festa. | | |
| I ens riurem de la mort, | | |
| tot i saber que, al remat, guanyarà la partida | | |
| amb el seu pòquer d'asos a les mans. | | |
(Llibret Falla Corea, Gandia 2019)
|
| Podria haver-te escrit més de deu mil cançons. | | | | O cent i una o, només | | | | dos cartes substancials. | | | | Però no trobava -ni trobe- fàcilment | | | | el secret de les coses: l'ésser de les paraules, | | | | tot i passar tants anys del nostre amor, amor. | | |
|
| I per això roman endins encara, amagada, | | | | covant l'instant preciós | | | | del teu cos quan se'm lliura, | | | | del meu cos expectant, | | | | dels nostres cossos junts, | | | | on recomença tot. | | |
|
| Busque el somni adequat | | | | a la mida dels dos. | | | | Un esquinç entreobert | | | | pels nostres aliats: | | | | l'instint de coneixença, | | | | l'amor que ens redimeix. | | |
|
| I, tal vegada, un dia | | | | quan cante una cançó | | | | o escriga una faula, | | | | seràs eixe poema | | | | travessant tots els murs de la distància, | | | | fonent-te amb les paraules que ens deguem. | | |
|