|
––––––––
64
––––––––
|
|
––––––––
65
––––––––
|
En aquest treball dedicat a la negació tractarem de demostrar que el capteniment d’aquesta categoria sintàctica té a veure amb fenòmens de naturalesa lògica, concordant, lineal i pragmàtica95.
Analitzarem, per tal de comprovar-ho, dues qüestions realment problemàtiques: d’una banda l’operador negatiu no, les funcions que realitza i els contextos on pot aparéixer, i d’una altra la relació que els mots ningú, res, gens, cap, mai i enlloc estableixen amb l’operador anterior. Dit amb unes altres paraules: el que ens proposem és un estudi dels activadors negatius (d’ara en avant AANN) i dels termes de polaritat negativa (a partir d’ara TPN) de la Gramàtica Generativo-Transformacional.
És per tots suficientment conegut que hom anomena TPN aquells mots que, com ningú, res, gens, cap, mai i enlloc, son sensibles a la negació i han d’aparéixer en un context relacionat amb ella; són, paral·lelament, AANN la negació preverbal no i, en general, aquelles unitats gramaticals que poden produir els mateixos efectes sintàctics i que possibiliten l’aparició de TPN.
Analitzem, per exemple, les oracions de (1)
| (1) | a) No m’ha dit res en tot el dia. b) Abans que res cal que li ho comentes. c) *He escrit res a la pissarra. |
En aquestes oracions es pot comprovar fàcilment que el pronom res és un TPN, puix és agramatical en contextos afirmatius com els de (1 c) i exigeix la presència d’una negació, com passa a (1 a), o d’un entorn sintàctic que, com el de (1 b), funcione de manera semblant a aquesta categoria; són conseqüentment AANN la negació preverbal no i la conjunció adverbial abans que.
Com hem dit en les primeres línies d’aquest treball, el
capteniment d’aquests elements té a veure amb fenòmens de
naturalesa lògica, concordant, lineal i pragmàtica;
|
––––––––
66
––––––––
|
Comprovarem, per tant, en quin sentit la negació es relaciona amb un nivell d’estructuració lògica on el subjecte lògic (el que realitza l’acció) (S) i el predicat lògic (l’acció realitzada) (P) s’exigeixen mútuament96:
S + P;
amb un nivell de concordança on el subjecte gramatical o, en general, unitat concordant (Cdant) imposa els seus morfemes al predicat gramatical o unitat concordada (Cda):
Cdant = Cda;
amb un nivell d’ordre on el subjecte psicològic o tòpic (T) s’anteposa al predicat psicològic o comentari (C) que el segueix:
T/C;
i amb un nivell d’organització pragmàtica on un determinat acte performativo-il·locucionari (perf) regeix el subjecte emfàtic o conjunt de pressuposicions (Pr) que, compartides per un emisor (E) i un receptor (R), permeten que el predicat emfàtic o focus (F) aparega realçat en l’oració:
perf (E : Pr
F : R)
Descrit el model amb què hem d’enfrontar-nos a aquest treball, cal tot seguit esbrinar quin lloc ocupa la negació en aquests esquemes oracionals i quina relació manté amb la resta dels constituents.
Si deixem de banda la negació lexical (infeliç, no-intervenció) que, en paraules de
Jespersen (1924:402), rebutja una sola idea, podem afirmar que la funció
sintàctica d’aquesta categoria és incidir sobre la
combinació d’una idea amb una altra, o el que és el mateix,
rebutjar la vinculació d’un subjecte amb un predicat. Des d’aquest
punt de vista, doncs, cal concloure que la negació se situa o
s’identifica amb el nus que enllaça el subjecte i el predicat (o siga,
amb +,
, /
i
), i indica, des del nus, que aquesta
vinculació no s’escau amb la realitat objectiva. ¿Quin subjecte
i quin predicat desvincula, però, la negació? ¿Es tracta
del subjecte lògic i del predicat lògic, com de manera més
o menys explícita coincideixen a afirmar tots els gramàtics, o de
qualsevol subjecte i de qualsevol predicat? Nosaltres ens decantem per aquesta
segona solució puix, com tractarem de demostrar tot seguit, pensem que
juntament amb una negació de tipus
|
––––––––
67
––––––––
|
Per tal d’analitzar aquestes negacions farem servir, doncs, els quatre nivells d’organització oracionals analitzats adés. Veurem, quina negació reomple cadascun dels nusos d’enllaç tot permetent que al subjecte i/o al predicat apareguen TPN. Comprovarem, finalment, quin tipus d’oració complexa és afectada per cada una de les negacions descrites.
No ens detindrem molt en la negació ubicada en la estructura lògica ja que aquesta, a diferència de les altres, no planteja excessius problemes. De fet, tothom reconeix que la negació assenyala la disconformitat objectiva del subjecte lògic amb el predicat lògic97, tot i que com a morfema es vincule al verb. És ben significativa, en aquest sentit, la següent afirmació de Badia i Margarit (1962), II: 130):
|
(...) las oraciones son negativas cuando no corresponden a la realidad objetiva, es decir, cuando, la relación entre el sujeto y el predicado carece de veracidad. |
La negació, o almenys un tipus concret de negació, reomple, per tant, el nus additiu + que enllaça S i P i incideix sobre la relació establerta entre ambdós tot assenyalant-ne la inviabilitat. Si una oració afirmativa com ara (2),
| (2) | En Juli se n’anirà a Paris amb la Cristina aquest estiu |
s’ha de representar, des de la perspectiva lògica que ens ocupa, de la manera següent:
la corresponent negativa, caldria representar-la com segueix:
Des d’aquest punt de vista es pot entendre fàcilment la següent afirmació de Tesnière (1959:225):
|
––––––––
68
––––––––
|
Evidentment, la negació, pel fet de ser introduïda en l’esquema S + P, ens allunya de l’afirmació que suposa tota vinculació prèvia d’un S amb un P. O, per dir-ho amb paraules de Hernández (1985:64), la negació se superposa a tot esquema lògic i el transforma en un altre, on allò que resulta afectat no és cap membre en concret sinó la relació establerta entre ells.
Juntament amb aquesta negació ubicada a + , i depenent d’ella, poden aparéixer en S i P els TPN que hem reunit en (5).
| (5) | Cap d’ells no ha permés mai que, enlloc, es fes gens de mal a ningú. |
Aquests elements, com assenyalà Tesnière (1959:217), s’identifiquen amb els actants (les persones i les coses) i circumstants (els aspectes temporals, espacial i, en general, adverbials) regits per la funció verbal98 i n’assenyalen el grau semàntic zero.
Cal tenir en compte, però, que Tesnière estableix una divisió excessivament estricta entre la negació ubicada a + , que ell anomena connexional, i la negació que aporten aquests TPN, que ell considera nuclear. Entre les dues negacions no existeix, evidentment, el tall profund de què ens parla aquest autor, puix, com demostra l’agramaticalitat de les oracions que apareixen a (6), per tal que es done la segona, cal, prèviament, que el nus + haja estat reomplert per la primera99:
| (6) | a) *Ha vingut ningú avui a l’oficina. b) *L’he trobat enlloc aquesta vesprada. c) *M’ha dit res. |
L’operador no és, per tant l’AN ja que situat en el nus + permet que en S i P apareguen els TPN.
Analitzada la negació que s’explica en aquest nivell i comprovada la relació que manté amb els TPN, únicament ens resta assenyalar quin tipus d’oracions complexes responen a aquesta estructura i són sensibles a la negació de + .
Tenint en compte les particularitats d’aquest nivell d’estructuració lògica, podem afirmar que les oracions complexes que s’hi descriguen s’han de caracteritzar per poder posseir tantes negacions com nusos + hi baja i pel fet que cadascuna d’aquestes negacions únicament afectarà els S i P vinculats pel nus + on es trobe l’operador no. Analitzem, per exemple, una oració complexa com ara:
| (7) | En Xavier lamenta que els americans mantinguen llur política imperialista. |
Aquesta oració, des del punt de vista lògic que estem analitzant, s’hauria de representar com segueix:
|
––––––––
69
––––––––
|
Com es pot comprovar en l’esquema anterior, l’operador negatiu pot reomplir qualsevol dels dos nusos + buits; segons es reompliga l’un, l’altre o tots dos s’obtindran respectivament les següents oracions;
| (9) | En Xavier no lamenta que els americans mantinguen llur política imperialista. |
| (10) | En Xavier lamenta que els americans no mantinguen llur política imperialista. |
| (11) | En Xavier no lamenta que els americans no mantinguen llur politica imperialista. |
En (9) la
negació, ubicada a +
1, desvincula
únicament la relació establerta entre S1 i P1, o siga, entre
en Xavier i
el fet que aquest lamenta alguna cosa; a
(10), en canvi, es desvincula la relació establerta entre S2 i P2,
això és, entre
els americans i
allò que fan aquests; a (11)
finalment, els dos subjectes apareixen desvinculats dels seus respectius
predicats.
En parlar dels altres nivells comprovarem que totes les oracions completives no responen a aquesta estructuració lògica que permet d’introduir tantes negacions com nusos + hi haja i que desvincula únicament els S i P enllaçats per aquest nus.
La negació que analitzarem en aquest epígraf
s’ubica en el nus d’igualdat
i
assenyala la discordança que existeix entre la unitat que domina la
concordança i imposa els seus morfemes i la unitat que és
dominada i hauria de recollir-los.
Aquesta discordança dóna compte, al nostre parer, de la negació expletiva o espúria, que apareix en estructures de tipus comparatiu, o, com sol dir-se en la majoria de gramàtiques normatives catalanes, “dels usos de l’adverbi no en oracions afirmatives”.
Com s’ha tractat de demostrar en un altre lloc (López García, 1983; Pérez Saldanya, 1986) les oracions comparatives s’expliquen en una estructura de concordança com la que ara tenim en compte. Comprovem a tall d’exemple que en una oració comparativa com ara (12)
| (12) | En Joan és tan alt com Pere, |
el valor relatiu que posseeix l’adjectiu
alt s’obté a partir de
l’enfrontament d’una unitat que mesura i que origina la concordança,
En Joan, i d’una unitat que
|
––––––––
70
––––––––
|
Notem que no s’hi diu que en Joan i en Pere siguen alts (puix perfectament podrien ser baixos o fins i tot molt baixos) sinó que fruit de l’enfrontament d’ambdues unitats, de la que mesura i de la mesurada, s’obté el morfema de concordança tan... com...
Els diferents tipus de construccions comparatives responen a les distintes possibilitats amb què hom pot copsar la relació establerta entre Cdant i Cda:
a) Si
ens fixem en la concordança, o siga en
,
des del punt de vista de la unitat que l’origina, Cdant, i de la unitat que
la recull, Cda, obtenim la comparació d’igualtat, que hem vist per a
(12).
b) Si
ens fixem en
des del punt de vista de Cdant, és a dir, de la unitat
jeràrquicament dominant, obtenim la comparació de superioritat
que trobem, per exemple a (14):
| (14) | En Joan és més alt que en Pere. |
c) Si
ens fixem, finalment, en
des del punt de vista de Cda, de la unitat dominada, obtenim la
comparació d’inferioritat que es dóna, per exemple, a (15):
| (15) | En Joan és menys alt que en Pere. |
Des d’un punt de vista estricte, cal dir, però, que la concordança pròpiament dita hauria de reduir-se al primer cas, a aquell en què la unitat que mesura s’identifica (concorda) amb la unitat que és mesurada, puix en els altres dos casos, pel fet de copsar la relació des d’una de les dues unitats, s’assenyala, més aviat, la discordança o la no identificació de les unitats.
El que ara ens interessa és insistir en aquesta
discordança introduïda per les comparatives de no igualdat ja que
respon a unes característiques semblants a les que hem assenyalat per a
la negació; noteu, en aquest sentit, que les conjuncions comparatives
més (...) que i
menys (...) que (o els adjectius
comparatius
millor i
pitjor), s’ubiquen en un nus, en el nus
, i
indiquen, com la negació, la impossibilitat de vincular les unitats
relacionades per aquest nus.
De fet, és aquesta discordança, aquesta impossibilitat de vincular Cdant i Cda, la que explica que hom puga reforçar les conjuncions i els adjectius comparatius de no igualtat amb una negació expletiva:
| (16) | a) Pescaran ells mes truites que no
caçareu vosaltres perdius.
b) És millor moure-les empenyent-les que no estirant-les. c) Pitjor havia d’ésser la recruada que no la malaltia. |
|||||
En paraules de Fabra (1918: 151-152):
La funció de la negació expletiva és, per tant, reiterar i reforçar una idea que ja és continguda implícitament en mes (...) que, menys (...) que, millor que i pitjor que: que Cda (el segon terme de la comparació) no s’identifica amb Cdant i (el primer terme)100.
És important d’insistir en el fet que és el segon terme (el terme que hauria de reproduir els morfemes o el semantisme de l’altre) el que no concorda amb el primer i no a l’inrevés, puix la discordança, tot i desvincular un terme de l’altre, afecta negativament el segon, tot permetent que hi apareguen TPN, com es pot comprovar a (17).
| (17) | a) El nen menja ara més que
mai. b) L’Enric treballa menys que ningú. c) Ací em trobe millor que enlloc. |
Son, pet tant, AANN les conjuncions comparatives més (...) que, menys (...) que i els adjectius comparatius millor i pitjor ja que, per les raons que hem adduït, possibiliten la presència de TPN en Cda.
Juntament amb la comparació de no igualtat i amb la negació de concordança que incorpora, cal explicar d’altres AANN. Ens referim al verb comparatiu preferir i a la conjunció adverbial abans que (o primer que) que introdueixen una discordança semblant a la que hem vist fins ara. És ben significatiu, en aquest sentit, que alguns gramàtics generativistes hagen tractat de derivar aquests elements d’estructures subjacents comparatives (preferir, des d’aquest punt de vista, procediria de agradar més i abans que de mes prompte que). No tractarem ací de demostrar aquestes derivacions ni de criticar-les per tal com el model elegit respon a uns pressupòsits diferents als de la semàntica generativa. El que ens interessa, més aviat, és demostrar que tots aquests elements responen a la mateixa discordança que s’ha analitzat per a les comparatives de no igualdat i que posseeixen, conseqüentment, un comportament semblant. Pensem, per exemple, en dues oracions com ara:
| (18) | a) L’Enric prefereix anar-se’n de
vacances a Portugal que a França. b) En Jaume vindrà abans que la Marta. |
|
––––––––
72
––––––––
|
En totes dues, de manera semblant al que s’ha vist per a les comparatives, s’assenyala un juí de caràcter relatiu101, obtingut a partir de l’enfrontament de dues unitats i en totes dues s’hi indica explícitament que la segona d’aquestes unitats, la mesurada, no concorda amb la primera, la que es pren com a punt de referència i mesura: són, lògicament, aquestes raons les que expliquen que puga aparéixer un no expletiu reforçant la idea de discordança, com passa a:
| (19) | a) Preferim que vingues tu que no que es
quede ell. b) La Marta arribarà abans que no ell. |
Són igualment aquestes raons les que donen compte del fet que preferir i abans que siguen AANN i possibiliten l’aparició de TPN en el segon terme:
| (20) | a) Prefereix l’arròs a cap altra
cosa. b) T’assegure que vindrà abans que ningú. |
A més de les negacions d’estructura lògica i concordant que s’han analitzat fins ara, existeix una classe d’AANN que participa de les característiques d’ambdues. Ens referim als verbs que posseeixen una determinada càrrega negativa. Analitzem, a tall d’exemple, les oracions de (21):
| (21) | a) L’Enric va impedir que la Marta
digués res a ningú. b) Ens ha prohibit que anàssem enlloc. |
En aquestes dues oracions els verbs impedir i prohibir tenen un semantisme negatiu i són capaços de transmetre’l a les proposicions inserides, tot permetent que hi apareguen els TPN res, ningú i enlloc, encara que no hi haja cap no preverbal.
No tractarem ací, com s’ha proposat la semàntica generativa, de descomposar lèxicament aquests verbs fins a obtenir un operador no que n’explicite el semantisme negatiu. Simplement ens interessa donar compte del fet que la càrrega negativa que posseeixen determinats verbs matrius pot traslladar-se a la proposició inserida tot possibilitant-hi els TPN.
L’explicació que proposem és semblant a la que hem fet servir per als altres AANN; això és: ha d’existir un determinat nus que incorpore la hipotètica negació i que permeta l’aparició dels TPN. Per al cas que ens ocupa, el nus és, evidentment, la funció verbal (cfr. nota 2) que regeix una sèrie d’arguments actancials i circumstancials: f (x, y, z,...). Quan un d’aquests arguments està constituït per una proposició (això és, per un subjecte i per un predicat enllaçats mitjançant un nus), la funció verbal pot transmetre el seu semantisme negatiu al nus d’aquesta proposició. Per a les oracions de (21) aquesta reacció negativa es podria representar, esquemàticament, com segueix:
|
––––––––
73
––––––––
|
És, per tant, aquesta càrrega negativa que transmet la funció al nus proposicional la que hi desvincula el subjecte del predicat en la proporció inserida i la que permet que aquestes funcions apareguen reomplertes per TPN102.
Analitzat el mecanisme de recció negativa, resta encara sense solució el problema principal: quin tipus de negació s’hi transmet o, dit amb unes altres paraules, quins són els subjectes i els predicats que es desvinculen en la proposició inserida. De manera molt general, podem distingir-ne dues classes, que s’identifiquen, a grans trets, amb els dos casos analitzats fins ara: el subjecte i el predicat lògics i el subjecte i el predicat concordants.
Quan el verb semànticament negatiu és d’impediment (impedir, evitar), de prohibició (prohibir) i d’oposició (oposar-se, rebutjar, negar), en la proposició inserida es troba un subjecte i un predicat lògics. Reprenent les oracions de (21), es pot comprovar fàcilment que els verbs impedir i prohibir que hi apareixen, indiquen que el subjecte lògic de la proposició inserida (la Marta en (21.a) i nosaltres en (21.b) no realitza l’acció copsada pel predicat lògic (o siga, no ha dit res a ningú per a (21.a) i no anàrem enlloc per a (21.b). Aquesta classe de verbs transmeten per tant a la completiva una negació d’estructura lògica103.
Hi ha, però, d’altres verbs que sols transmeten una mena de discordança o, el que és el mateix, una negació pròpia de l’estructura concordant. Ens referim als verbs de dubte (dubtar, ésser dubtós), de temor (témer, tenir por) i de sorpresa o malestar (sentir, saber greu, desagradar, ser una llàstima), que apareixen, per exemple, a (23):
| (23) | a) Dubte que se n’haja anat
enlloc. b) Tinc por que diga res. c) Em sap greu que li haja dit res. |
Evidentment aquests verbs no neguen que l’acció copsada pel subjecte i el predicat no es realitze; ans al contrari, es limiten a transmetre a aquest subjecte i a aquest predicat la discordança que duen implícita: la discordança entre allò que hom voldria que passàs i allò que hom espera que passe, per als de temor; la discordança entre el que hom sap i no sap, per als de dubte; i la discordança entre allò que hom creu que s’esdevindrà i allò que s’esdevé realment, per als de sorpresa o malestar. Un argument que pot reforçar el fet que aquests verbs transmeta una discordança a la completiva és, evidentment, la negació expletiva o espúria (és a dir, de concordança) que pot aparéixer en la proposició inserida regida per un verb de temor:
| (24) | a) Té por que no et renya. b) El metge temia que això no li fes mal. |
|
––––––––
74
––––––––
|
Resumint el que hem dit fins ara tenim, per tant, que juntament amb les negacions de tipus lògic i concordant, existeixen determinats verbs matrius que poden incorporar aquestes negacions en la seua estructura lèxica i transmetre-la a la proposició inserida a causa de la recció que hi exerceixen.
El nivell d’ordre,
de què tot seguit ens ocuparem, dóna compte dels contextos on la
negació presenta una especial sensibilitat per la posició que
ocupa dins l’oració. El primer dels contextos que analitzarem
és el de les oracions on apareixen verbs modals (com
poder o
deure) i aspectuals (com
començar a, rompre a, tornar a,
acostumar, soler).
Ja ha estat assenyalat a bastament que aquests verbs posseeixen un particular comportament que els situa a mitjan camí entre els verbs principals i els auxiliars104. Respecte al que ara ens interessa cal tenir en compte que, tot i que modals i aspectuals constitueixen una perífrasi amb els verbs principals i formen part d’una única oració simple com els auxiliars, són sensibles, a diferència d’aquests, a la posició que ocupe la negació:
| (25) | a) La Marta no pot venir avui. b) La Marta pot no venir avui. |
| (26) | a) En Llorenç no ha començat
a anar a escolar. b) En Llorenç ha començat a no anar a escola. |
Aquesta sensibilitat per l’ordre que manifesta la negació quan apareix amb els modals i aspectuals no es pot explicar en el nivell lògic, puix les oracions de (25) i (26) per ser, com hem dit, simples, sols posseeixen en aquest nivell un nus + susceptible de ser negat. L’explicació cal cercar-la, per tant, en un altre nivell, concretament, en el nivell que dóna compte de la posició que ocupen els constituents oracionals: el nivell d’ordre.
En analitzar els modals i aspectuals, Chomsky (1965) ja assenyalà que aquesta categoria es vincula directament al nus oració105. Una posició semblant hem mantingut per al català en un altre lloc (Pérez Saldanya, 1986) per tal com partíem de la hipòtesi que aquesta categoria sintàctica reomple, com la negació, els diferents nusos que enllacen els subjectes amb els corresponents predicats. Per a una oració com ara (27):
| (27) | L’Aleix pot fer-ho, |
tindríem, així, que el modal
pot, ubicat a + , indica la manera com
s’enllaça el subjecte lògic,
L’Aleix, amb el predicat lògic,
fer-ho, situat a
,
recull els morfemes de concordança que permeten d’igualar-los, ubicat
a / enllaça un T i un C i manifesta una clara sensibilitat per l’ordre
i, situat a
es relaciona
|
––––––––
75
––––––––
|
La negació desvincula en el primer exemple el tópic, la Marta, del comentari, pot venir avui, en tant que, desplaçada del nus en el segon, incideix únicament sobre el comentari venir avui, del qual passa a formar part.
Aquesta estructura explica, de més a mes, el comportament de la negació amb un tipus concret d’oració complexa; ens referim a aquelles que posseeixen un verb matriu que, com poder i deure, fan referència a les modalitats lògiques (a les modalitats deòntica, alètica, o epistèmica), però que a diferència d’aquests són transitius i poden regir una completiva; aquests verbs han estat classificats en tres grups (cfr. Horn, 1971: 12) segons assenyalen volició (voler, desitjar, abellir), opinió (creure) o percepció (ser probable, semblar, resultar).
El comportament que els verbs assenyalats suara poseeixen amb la negació es, fin a cert punt, oposat al que hem vist per als predicats semàntics negatius, ja que si allí el verb matriu transmet la càrrega negativa que duu implícitament a la completiva, ací pot atraure, fins a la proposició matriu, la negació que existeix en la completiva. Aquest desplaçament de la negació, ja fou observat pel que fa als verbs de volició, per Jespersen (1917:53) i per Tesnière (1959:221). A aquest darrer correspon la següent afirmació:
Aquesta anticipació de la negació es troba, per exemple, en les oracions següents:
| (29) | a) L’Enric vol que els americans no
intervinguen a Nicaragüa. b) L’Enric no vol que els americans intervinguen a Nicaragüa. |
Comproveu que encara que la negació
s’haja pogut desplaçar en (29.
b) des de
|
––––––––
76
––––––––
|
Aquest fenomen d’anteposició de la negació ha estat analitzat de manera aprofondida pels gramàtics generativistes que postulen, en general, l’existència d’una regla, anomenada Transport de la negació (TN). Aquesta regla regeix els verbs de volició, opinió i percepció assenyalats adés i es caracteritza, per desplaçar la negació des de la proposició de la dreta a la de l’esquerra; esquemàticament doncs, tindríem:
Els arguments amb què hom tracta de demostrar aquest desplaçament incideixen en el fet que la proposició completiva té un caràcter vertaderament negatiu, i que, per tant, la negació n’ha estat desplaçada. Aquests arguments es poden resumir, a grans trets, en dos: la possibilitat que apareguen TPN en la completiva encara que la negació estiga en la proposició matriu i el fet que quan es pronominalitza la completiva, el pronom equival a aquesta proposició amb la negació.
El primer argument, el que utilitza el TPN per demostrar el caràcter negatiu de la completiva, es pot exemplificar a partir de les oracions següents:
| (31) | a) No vol que diga res. b) No crec que hi haja anat mai. c) *No lamente que l’hagués trobat enlloc. d) *No diu que ha vist ningú. |
Ja s’ha dit que els TPN exigeixen un AN per poder aparéixer en l’oració; si (31 a. i b.) són correctes és, doncs, perquè originàriament existia en la proposició completiva el AN no, tot i que posteriorment aquest haja estat desplaçat fins a la matriu a causa de l’aplicació de la regla TN. Les oracions c i d són, per contra, agramaticals, puix els verbs lamentar i dir no regeixen TN i la negació, que es troba en la proposició matriu, no procedeix en absolut de la completiva107.
El segon argument utilitzat és el de la pronominalització. No ens detindrem ara a comentar les dificultats i els problemes que suposa aquesta prova, puix han estat perfectament analitzats per Bosque (1980: 53 i 55) i per Hernández (1985: 180 i 55); ens limitarem, per tant, a fer servir un exemple adduït per aquest darrer autor on clarament es pot comprovar el caràcter negatiu de la completiva; l’exemple, traduït al català, és el següent:
|
––––––––
77
––––––––
|
| (32) | El meu advocat defensor no creia que fos culpable d’aquell assassinat, però no aconseguí reunir proves per demostrar-ho, |
noteu que en (32) el pronom ho no pronominalitza la proposició afirmativa que fos culpable sinó la negativa que no fos culpable, cosa que, òbviament, és possible a causa del caràcter negatiu que posseeix la completiva regida pel verb creure.
Fins ara ens hem limitat a assenyalar les proves amb què hom ha tractat de demostrar el caràcter negatiu de la proposició completiva i, de retruc, el desplaçament de la negació que s’hi ha hagut de produir quan l’operador negatiu no es troba en la proposició matriu. Ens resta, però, resoldre el problema més difícil: veure com s’explica aquest desplaçament i quin nivell en dóna compte.
En principi es pot suposar que aquesta regla de TN s’ha de relacionar amb el nivell d’ordre ja que el canvi que introdueix és de tipus lineal i respon, òbviament, als criteris amb què s’organitza aquest nivell.
Si aquesta hipòtesi és correcta, tindrem, juntament amb els verbs matrius que són sensibles a una estructuració lògica i els que són sensibles a una relació de concordança, els que com creure, voler, desitjar, abellir, ser probable,... responen a uns criteris d’estructuració lineal.
Per tal d’analitzar aquests criteris lineals partirem d’una oració com ara (33).
| (33) | L’Enric creu que la Marta no vindrà avui. |
Aquesta oració es pot representar, des del punt de vista lineal de què partim com segueix:
Comproveu que la negació, ubicada en el nus /2 desvincula el T2, la Marta, del C2, vindrà avui. El desplaçament de la negació des de /2 fins a /1 s’explica fàcilment si pensem que en aquest nivell s’estableix una jerarquia lineal que fa que els elements que apareixen en primer lloc dominen els que segueixen. És, doncs, aquesta jerarquia la que explica que en les oracions estructurades segons aquest nivell d’ordre, la negació, tot i situar-se en el nus /2, puga ser atreta pel nus /1 que domina l’anterior. Si no es produeix el desplaçament ens trobem amb (33); si es produeix s’obté, per contra, (35):
| (35) | L’Enric no creu que la Marta vinga avui. |
Un aspecte molt debatut, pel que fa a aquests
desplaçaments, ha estat la sinonímia o la no sinonímia
d’oracions com ara (33) i (35). El que resulta evident és que per a
aquestes oracions es pot parlar de quasi-sinonímia ja que totes dues
transmeten la mateixa informació; molt més difícil seria
admetre, però, que hi haja una sinonímia perfecta, puix en el
nivell que dóna compte d’aquestes oracions
|
––––––––
78
––––––––
|
Quelcom de semblant es pot dir quant a les oracions on el verb que regeix TN és de voluntat. Les oracions
| (36) | a) Volíem que no se
n’assabentàs ningú. b) No volíem que se n’assabentàs ningú. |
transmeten la mateixa informació però introdueixen petites diferències d’intensitat que, de vegades es transformen en clares oposicions de sentit, com ha assenyalat López García (1977:136) per a les oracions castellanes paral·leles a (37) i (38):
| (37) | No vull treballar. |
| (38) | Vull no treballar. |
Comproveu que (37) posseeix un valor puntual (no vull treballar en aquest moment) en tant que (38) en té un de duratiu (vull viure sense treballar).
Pel que fa a aquest tipus de verbs que admeten TN i que se sensibilitzen amb el nivell d’ordre, sols s’afegirà que, quan els dos nusos. /1 i /2, apareixen reomplerts per sengles negacions, totes dues es neutralitzen. L’oració (39)
| (39) | L’Aleix no creu que ells no vinguen, |
és, per tant, amb les diferències que es vulguen, equivalent a (40)
| (39) | L’Aleix creu que ells vindran. |
Aquesta neutralització s’explica fàcilment a partir de la jerarquia lineal a què ens hem referit suara per donar compte del TN: la negació del primer nus domina, i recau també sobre la dels segon, que pel fet d’aparéixer doblement negat, adquireix un valor positiu; paral·lelament la negació del segon nus pot ser atreta pel primer, que restaria, així, neutralitzat també.
Tampoc ara no es pot parlar, però, de sinonímia perfecta entre (39) i (40) puix, encara que les negacions es neutralitzen per les raons que hem adduït, tenim que, com ha assenyalat Jespersen (1924-405):
|
la marrada que constitueixen les dues negacions afebleix l’energia mental de l’oïent i implica per part del parlant una certa vacil·lació que manca en les afirmacions simples... |
Les dues negacions a què ens hem referit en
l’encapçalament d’aquest epígraf
|
––––––––
79
––––––––
|
Per tal d’analitzar aquesta equiparació partirem d’una oració amb el performatiu explícit com és (41)
| (41) | (Jo) et promet que aniré demà a la reunió. |
Noteu que el performatiu explícit,
promet, és un verb (un f del nivell
lògic) en primera persona del present d’indicatiu, que el subjecte de
l’enunciació (E) s’identifica amb el subjecte lògic (S) o
primer argument (x):
jo, que l’estructura Pr
F que copsa l’enunciat en aquest
nivell es correspon amb l’estructura S + P del segon argument o complement
directe (
):
(jo) aniré demà a la
reunió, i que, finalment, el complement de l’enunciació
(R) s’equipara al tercer argument o complement indirecte (z):
et. Representat gràficament aquestes
equiparacions tindríem:
Caldrà, doncs, recórrer a aquestes equiparacions per donar compte de les relacions que s’estableixen entre les negacions de tots dos nivells.
En primer lloc ens ocuparem de la negació modal de Lyons
(1977) o de la negació polèmica de Ducrot (1972) que, al nostre
parer, s’ubica en el nus inclusiu
i assenyala que les pressuposicions en
què hauria de recolzar-se un determinat focus són falses.
Com ja hem assenyalat en les primeres pàgines d’aquest treball, el focus, el constituent oracional que més es realça o s’emfasitza en el discurs, respon a un conjunt de pressuposicions prèvies, que es caracteritzen per no ser afectades encara que es negue o s’interrogue l’oració en què apareix el focus. Per una oració com ara (43)
| (43) | Això ho ha fet L’ENRIC, |
tindríem que el focus, L’ENRIC, es recolza en la pressuposició
| (44) | X ha fet això, |
que, en absolut no es veu afectada si neguem o interroguem (43).
Hi ha, no obstant això, situacions discursives que es
recolzen en pressuposicions falses. En aquests contextos el parlant fa servir
la negació modal o polèmica
|
––––––––
80
––––––––
|
, desvincula aquestes pressuposicions
falses de possibles focalitzacions ulteriors. Aquesta negació
pressuposicional apareix, per exemple, en la següent situació
discursiva:
| (45) | -Xavier
aquell municipal t’està posant una multa! perquè tens el cotxe
mal aparcat. -No m’està posant una multa (perquè no tinc cap cotxe). |
La negació que trobem en la segona oració més que desvincular el subjecte lògic, aquell municipal, del predicat lògic, m’està posant una multa, es refereix a la falsedat de les pressuposicions que han permés afirmar la primera, o siga, la falsedat de En Xavier té un cotxe.
Les diferències que s’estableixen entre la
negació situada en el nus + de l’estructura lògica i la que
s’ubica en el nus
de la pragmàtica no són, per
tant, de tipus formal, puix ambdues apareixen amb els mateixos
tipus d’oració; les
diferències són més aviat de tipus pragmàtic o
discursiu ja que la negació ubicada a + no ultrapassa els límits
de l’oració o de la proposició en què s’insereix, car
es limita a desvincular S de P, en tant que la que se situa a
es refereix a un enunciat afirmatiu previ
i nega les pressuposicions que el fonamenten. Després del que hem
assenyalat podem concloure amb Hernández (1985:126) que:
Aquesta negació modal, polèmica o pressuposicional, es relaciona íntimament en català amb la partícula pas que reforça, postposada al verb, la negació preverbal no i representa, en paraules de Jané (1973:111) “una posició avantatjosa de la sintaxi catalana, [puix] permet l’expressió d’uns pensaments, per a la formulació dels quals, en d’altres idiomes cal recórrer a cops, a llargues perífrasis”.
Si deixem de banda l’ús de
pas en les oracions comparatives de no
igualtat (cfr.
Te n’he donat més a tu que no pas a
mi), es pot afirmar que aquesta partícula s’identifica, a grans
trets, amb la negació descrita en el nus
puix, com aquesta, està fortament
lligada al context.
És ben significatiu, en aquest sentit que Fabra (1912:221) atribuesca a pas una “significació adversativa” semblant a la que hem descrit per a la negació modal; els exemples amb què explica aquest valor adversatiu són totalment diàfans109:
La partícula pas, de manera semblant al que hem vist per a la negació modal, assenyala, per tant, la falsedat de certes “creences” o pressuposicions: en l’exemple anterior nega, concretament, la pressuposició de Anirem a rebre el nostre amic, això és el nostre amic arribarà.
Un altre valor d’aquesta partícula molt relacionat amb la negació modal és aquell en què constituint amb no un aplec, nega parcialment quelcom que s’ha dit amb anterioritat. Retornant de nou als exemples de Fabra (1912:222-223) tenim110:
|
Cuando a una enunciación como Els nostres cosins enviaran aviat els llurs llibres als nostres germans se quiere objetar que alguno de los primos (por ej. en Joan) no enviará sus libros, o bien que no los enviaran a alguno de los hermanos (por ej. a l’Albert), o bien dejaran de enviar alguno de sus libros (por ej. els nous) o bien que no los enviaran si no se lo piden (si no els ho demanen), etc: dícese normalmente: No pas en Joan, No pas a l’Albert, No pas els nous, No pas si no els ho demanen, etc. |
Pel que fa d’altra banda, als TPN convé tenir en compte que l’operador no, reforçat per la partícula pas, es comporta com un AN, puix permet que els TPN apareguen en l’oració:
| (46) |
a) No arribarà pas mai. b) No arribarà pas enlloc. c) No va dir pas res. |
i això a diferència del francés on el pas, que és obligatori i posseeix, lògicament, un valor diferent al del pas català, no és compatible amb aquests TPN:
| (47) | Il n’arrivera jamais. |
Analitzada la negació anterior i la relació que manté amb els TPN, cal que ens ocupem tot seguit de l’oració complexa sensible a aquest nivell. Ja ens hem referit de passada a aquesta oració complexa quan tractàvem de demostrar les íntimes relacions que s’estableixen entre els nivells d’estructuració pragmàtica i lògica; recordeu que aquesta oració posseeix en la proposició matriu un performatiu explícit que dóna compte de l’acte il·locucionari, realitzat pel parlant, si seguíem la proposta de Austin (1962) o del modus o la modalitat oracional, si utilitzàvem la terminologia de Bally (1965); la completiva, d’altra banda, copsa el contingut proposicional o el dictum de Bally.
Aquesta descripció de l’oració en
modus i
dictum quan el performatiu és
explícit, permet de distingir-hi clarament dos tipus de negacions: una
que incideix
|
––––––––
82
––––––––
|
La primera ha estat anomenada des del treball de Searle (1969) negació il·locucionària111. Aquesta negació es vincula, en el nostre esquema, al nus rectiu perf i assenyala la inadequació que existeix entre el subjecte de l’enunciació (o siga E: jo) i l’acte il·locucionari copsat pel performatiu; dit amb unes altres paraules, indica la incapacitat que té el parlant de realitzar un determinat acte de parla. Juntament amb els actes que apareixen a (48).
on X representa el dictum o la proposició regida pel performatiu, tindríem, per tant, uns altres actes producte de la negació il·locucionària:
Aquests actes cal, doncs, interpretar-los com el rebuig a prometre, a dir, a demanar el contingut d’una determinada proposició, o siga com el rebuig del parlant a realitzar el que indica el performatiu.
Noteu, d’altra banda, que l’únic que diferencia aquesta negació il·locucionària de la negació explicada en el nivell lògic és la naturalesa pragmàtica dels elements que desvincula (el fet que el subjecte de la proposició matriu siga el subjecte de l’enunciació i el predicat el verb performatiu). De fet, aquesta negació il·locucionària es relaciona íntimament amb la negació situada en el nus + , puix com ella afecta únicament el subjecte i el predicat entre els quals se situa, però no els altres subjectes i predicats que puguen aparéixer en l’oració. És així, doncs, com es pot entendre que a més de la negació il·locucionaria, n’aparega una altra en el dictum (o en la proposició completiva), una altra negació que respon, a les mateixes característiques de la negació situada a +112, puix ara els elements que desvincula (un subjecte lògic i un predicat lògic) no posseeixen naturalesa pragmàtica.
Per a una oració complexa amb performatiu explícit com és (50)
| (50) | Et promet anar, |
tindríem, per tant, les possibilitats següents:
| (51) | a) No et promet anar. b) Et promet no anar. c) No et promet no anar. |
|
––––––––
83
––––––––
|
que es corresponen,
respectivament, amb la negació il·locucionària (51.a), la negació proposicional (la nostra negació
d’estructura lògica) (51.b) i les dues negacions
(51.c).
Encara que ultrapassa els límits del treball que ací ens hem proposat, no volem estar-nos de comentar breument alguns casos de neutralitzacions de la negació i dels TPN; concretament els que es produeixen quan en una mateixa oració trobem un nus reomplert per la negació i un altre nus reomplert per una altra categoria també “modal”: la interrogació o la conjunció si.
Com s’ha pogut comprovar en referir-nos, més amunt, a
la negació i als verbs models i aspectuals, quan dues categories modals
ocupen sengles nusos, o fins i tot el mateix nus, es produeixen una
sèrie d’alteracions que algun dia caldrà sistematitzar. Doncs
bé, una d’aquestes alteracions és la que es dóna entre
la negació d’estructura lògica (que reomple el nus + , com
sabem) i la interrogació o la conjunció si que ocupen,
respectivament, el nus inclusiu,
, i el nus rectiu perf del nivell
pragmàtic.
La interrogació, com hem tractat de demostrar en un
altre lloc (Pérez Saldanya: 1986), es defineix al nus
, puix aquesta categoria sintàctica
permet d’enllaçar qualsevol focus amb les pressuposicions en
què aquest es recolza. Aquesta relació establerta per la
interrogació es pot comprovar fàcilment en l’exemple
següent:
La interrogació, tot i situar-se en el nus del nivell pragmàtic, incideix, a causa de les relacions establertes entre aquest nivell i el lògic, sobre els constituents d’aquest darrer. Quan la interrogació és total, o siga, quan afecta l’oració sencera, aquesta incidència recau sobre el nus + i qüestiona la vinculació del subjecte lògic amb el predicat lògic113. Una oració com ara (53).
| (53) | L’Enric ha anat enguany a Prada? |
respon, per tant, al següent esquema lògic:
Des d’aquest punt de vista es pot entendre fàcilment
la neutralització de la negacio quan apareix en oracions interrogatives
totals; fixeu-vos que quan el nus + apareix reomplert per la negació, la
interrogació incideix plenament sobre
|
––––––––
84
––––––––
|
Una neutralització semblant es produeix en aquests contextos interrogatius amb els TPN com fàcilment es pot observar en les oracions següents:
| (56) | a) Has dit res? b) Se n’ha anat enlloc? c) Ha telefonat ningú aquesta vesprada? |
El valor positiu que posseixen els TPN en aquests contextos sintàctics es comprén fàcilment si pensem que la interrogació ocupa el lloc corresponent a la negació (el nus +) i que els TPN depenen ara d’ella; de manera semblant al que s’ha vist amb l’operador no, aquesta dependència es tradueix en una suspensió del valor negatiu que resta, així, neutralitzat.
La segona neutralització que analitzarem es produeix en les pròtasis de les condicionals i es relaciona amb l’altre nus del nivell d’estructuració pragmàtica: el nus rectiu perf. Aquesta neutralització es pot analitzar des d’un punt de vista semblant al que mantingué Rivero (1972) per a la conjunció condicional en castellà. Segons aquesta autora la conjunció si és una mena de verb “creador d’universos” (un pseudo imaginar o suposar) que expressa com els performatius una determinada actitud del parlant i que, com aquests, pot tenir manifestació explícita, com passa a (57) o no tenir-ne, com es pot comprovar a (58), encara que en tots dos casos siga present en l’oració:
| (57) | Si véns, te’n recordaràs. |
| (58) | Vine i te’n recordaràs. |
El que ara ens interessa assenyalar és que aquest “verb creador d’univers relacionat amb el nus perf, funciona, pel que fa als TPN, de manera semblant a la interrogació, puix neutralitza el valor negatiu dels TPN que apareixen en la pròtasi si no hi ha cap operador no. Amb el si explícit tenim:
| (59) | a) Si el veus enlloc, digues-m’ho. b) Si et diu res, no li faces cas. c) Si fa gens d’aire, s’emportarà els fulls que has deixat fora. |
Sense el si explícit:
| (60) | a) El dia que et faça res, m’ho
dius. b) Porta’n gens i veuràs com se’l mengen. c) Digues-li res i et contestarà cridant. |
|
––––––––
85
––––––––
|
De manera semblant al que hem vist per a la interrogació, ací cal igualment pensar que, en no existir una negació en cap nus, els TPN passen a dependre ara de l’única categoria que reomple un nus: el “verb creador d’universos” si, que suspén el seu valor negatiu en transmetre’ls el seu caràcter hipotètic o irreal propi de la creació de mons que el caracteritza.
Al llarg d’aquest article hem tractat de demostrar que entre els diversos tipus de negacions existeixen diferències profundes però també grans semblances. Les unes i les altres es poden resumir breument com segueix: la funció sintàctica de la negació és desvincular un subjecte d’un predicat; la naturalesa de cada negació depén de la naturalesa del subjecte i del predicat que desvincula. És partint d’aquests pressupòsits com hem distingit una negació lògica, una concordant, una lineal, una pressuposicional i una il·locucionària. Al lector correspon ara jutjar si aquests plantejaments tenen res a veure amb la realitat lingüística o no.
Manuel Pérez Saldanya
Ricard Morant
Marco
Universitat de València, 1986
|
––––––––
86
––––––––
|
AUSTIN, J.L. (1962): How to do things with words, Oxford, The Clarendon Press (versió castellana: Cómo hacer cosas con palabras, Barcelona, Paidós, 1982).
BADIA MARGARIT, A. (1962): Gramàtica Catalana, Madrid, Gredos, 2 vol
BOSQUE, I. (1980): Sobre la negación, Madrid, Cátedra.
CHOMSKY, N. (1957): Syntactic Structures, L’Haia, Mouton.
CHOMSKY, N. (1965): Aspects of the Theory of Syntax, M.I.T. Press Cambridge, Massachusetts.
DUCROT, O. (1972): Dire et ne pas dire, París, Hermann.
ESPINAL i FARRÉ, M.T. (1983): Els verbs auxiliars en català, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona.
FABRA, P. (1912): Gramàtica de la lengua catalana, Barcelona, L’Avenç.
FABRA, F. (1918): Gramàtica catalana, Barcelona, Acqua.
FABRA, F. (1956): Gramàtica catalana, Barcelona, Teide.
HERNÁNDEZ PARICIO, F. (1985): Aspectos de la negación, León, Universidad de León.
HERNANZ, M.LI. i RIGAU, G. (1984): “Auxiliaritat i reestructuració”, Els Marges, 31. Barcelona, Curial, pp. 29-51.
HORN, L. (1971): “Negative transportation: Unsafe at any speed?” C.L.S. 7, pp. 120-123.
JANÉ, A. (1973): Aclariments lingüístics, Barcelona, Barcino.
JESPERSEN, O. (1917): Negation in English and other Languages, recollit a Selected Writings of Otto Jespersen, Londres, Allen i Unwin, 1961.
JESPERSEN, O. (1924): The Philosophy of Grammar, Londres, Allen i Unwin (citem per la traducció castellana: La filosofía de la gramàtica, en Anagrama, Barcelona, 1975).
JOLY, A. (1972): “La negation dite ‘expletive’ en vieil anglais et dans d’autres langues indo-européennes”, Etudes Anglaises, XXV, pp. 30-44.
LLEÓ, C. (1983): “Mots suposadament negatius: necessitat d’un tractament semàntico-pragmàtic”, Miscel·lània Aramon i Serra, III, Barcelona, Curial, pp. 295-330.
LÓPEZ GARCÍA, A. (1977): Elementos de semántica dinámica, Saragossa, Pórtico.
LÓPEZ GARCÍA, A. (1983): “La comparación en Español: estructura fraseológica y estructura oracional”, Serta Philologica F. Làzaro Carreter, I. Madrid, Cátedra, pp. 315-327.
LYONS, J. (1977): Semantics, Cambridge, Cambridge University Press (versió castellana: Semántica, Barcelona, Teide, 1980).
NADAL i FARRERAS, J.M. (1975): “Semàntica i sintaxi”, Els Marges, 3, Barcelona, Curial, pp. 7-38.
PÉREZ SALDANYA, M. i PRUNYONOSA, M. (1986): Elements per a una sintaxi liminar catalana, València, Eliseu Climent, ed.
|
––––––––
87
––––––––
|
RIVERO, M.L. (1972): “On conditionals in Spanish”, Casagrande i Saciuk, edts., Generative Studies in Romance Languages, Massachussets (versió castellana en: Estudios de gramática generativa del español, Madrid, Cátedra, 1977).
SEARLE, J.R. (1969): Speech Acts: An essay in the philosophy of Language, Cambridge, Cambridge University Press, (versió castellana: Actos de habla. Ensayo de filosofía del lenguaje, Madrid, Cátedra 1980).
SOLÀ, J. (1972): Estudis de sintaxi catalana, Barcelona, Edicions 62. 2 vol.
TESNIÈRE, L. (1959): Eléments de syntaxe structurale, Paris, Klincksieck.
Manuel Pérez Saldanya
Ricard Morant
Marco
Universitat de València, 1986
