Visor de obras.

––––––––   142   ––––––––

Dolors Oller, amb La construcció del sentit, ha posat sobre la taula, no sé si intencionadament o no, un dels punts més controvertits dins la crítica literària dels últims anys, particularment a casa nostra, on a la voluntat de molts estudiosos per fornir el camp de la literatura d’un aparell teòric i metodològic ferm (i conseqüentment d’una crítica, diguem-ne analítica, que en fos una aplicació pràctica), s’uneix la necessitat social imperiosa de comptar amb una crítica professional que oferesca al públic allò que aquell demana, una guia alhora informativa i volorativa del panorama literari català. M’estic referint, és clar, al clàssic tàndem explicació-judici de valor a què tot comentarista literari s’ha d’enfrontar diàriament en la seua feina per donar-hi una solució més o menys radical. Dolors Oller, en el pròleg al seu llibre, aposta per una crítica amb un status epistemològic propi, amb capacitat cognoscitiva i que, en tant que això, s’ha d’acarar amb objectivitat al text, considerant-lo com un ens autònom, un sistema de “senyals” -per utilitzar el mateix terme que l’autora- que imposen al lector llurs pròpies regles. Açò, naturalment, la situa en una perspectiva teòrica que defuig el cànon valoratiu sempre implícit en l’opinió subjectiva, per situar-se en el terreny de la recerca de les estructures lingüístiques que ens informen sobre el sentit del text. Amb aquesta premissa, Dolors Oller s’alinea conscientment en un paradigma metodològic que s’inicia amb el formalisme rus i que, pel que fa al tema que ens ocupa, es caracteritza per oposar-se frontalment a aquella altra opció que tendeix a utilitzar el text com a pretext, i fins i tot a transformar l’anàlisi en un discurs impressionista i/o literaturitzant en comptes d’utilitzar un metallenguatge diferenciat de la realitat que s’està tractant, objectiu prioritari del nou paradigma. D’altra banda, però, ella s’autoclassifica dins el que denomina “una certa fenomenologia de la percepció”, els postulats de la qual, tot i que són a la base d’algunes teoritzacions anteriors (fonamentalment Mukarovsky amb l’estructuralisme txec, i la semiòtica soviètica), són més clarament recognoscibles com a corrent de pensament des de l’“estética de la recepció” de Jauss i Iser. El que més ens interessa subratllar d’aquesta posició eidètica, que ha estat més recentment reformulada des de diverses “escoles” (Greimas, Lotman, Kristeva, U. Eco... ), és el paper que hom atorga al lector com a actualitzador de les marques (recordem els “senyals” que anomena D. Oller) presents al text; un punt de vista, al meu parer, que estableix un clar pont superador de la vella dicotomia visió immanentista/visió sociologista de la literatura. Doncs bé, és clar que no existeix una sola actualització possible d’aqueixa “formulació

––––––––   143   ––––––––

lingüística” invocada per l’autora com a punt on convergeixen les insondables i obscures intencionalitats d’autor i lector, fora de la seua contextualització; en cas contrari, el sentit se’ns donaria de forma immediata i unívoca a tots els lectors, i això no és així. Però és clar, també, que no hi ha infinites versions. En qualsevol cas, tot allò afegit al significat-marc estricte de l’obra, extret objectivament amb un instrument analític adequat, esdevé un camp, el del veritable sentit, on els coneixements, la capacitat i -per qué no?- la intuïció del lector-crític hi tenen molt a dir. O siga, que més enllà de l’investigador-lector, d’una crítica entesa com a funció aplicativa de la teoria literària -imprescindible, d’altra banda, c’est tout une altre chose- hi ha una crítica que ha d’ocupar un espai gnoseològic particular, i no pot estar exempta de cap de les maneres de subjectivitat. Em sembla que és en aquesta crítica en què està pensant D. Oller quan diu: “Es evident que el tipus de reflexió que pressuposen els articles aquí reunits no es guia per l’afany d’emetre judicis de valor, sinó pel de col·laborar en la construcció d’un pensament crític des de la contemporaneïtat i dins una tradició per a la qual tant compta l’obra com el comentari o les reflexions que aquella pugui originar, sempre que aquest comentari pressuposi una línia de pensament qualifícat donant suport i consistència a la ineludible opinió personal que tota crítica comporta”.

Crec entendre que l’aparent contradicció entre l’objectivitat que l’autora reclama des del principi de la seua argumentació i la “ineludible opinió personal” a què es refereix ara, es resol amb una nítida distinció de les funcions que hom realitza davant el text, i pressuposant que la feina descriptiva és prèvia i independent de qualsevol valoració crítica. Caldrà puntualitzar-li, en aquest cas, que no hi ha opinió crítica sense judici de valor -sense un cànon normatiu que la sustente, tot i que hi estiga implícit-, de manera que potser fos necessari aclarir millor que on no ha d’haver judici de valor és en la primer fase d’aproximació a l’objecte i no en la segona. No està tan clar, tampoc, de tota manera que en l’estat actual d’una hipotètica ciència de la literatura siga possible de posseir un aparell metodològic suficientment desenvolupat per garantir el bandejament total del subjectivisme quan intentem d’esbrinar el significat d’un text. A hores d’ara, des del meu punt de vista, tot depén del poder explicatiu que exigirem a la teoria, exigència directament relacionada amb la delimitació del veritable objecte de cada nivell descriptiu de la disciplina. Aquest dèficit, però, si és que n’hi ha, no és imputable, naturalment, a Dolors Oller, que ha fet un ben digne i profitós esforç per allunyar-se d’aquells crítics que, considerant la literatura com el domini de l’inefable, es perden en disquisicions metafísiques a l’hora d’anatomitzar el lligam forma-contingut d’un text poemàtic.

Perquè, efectivament, aquest no és un llibre de teoria ni de crítica literària, sinó l’aplec d’un conjunt d’articles que havien estat publicats en distintes revistes entre 1979 i 1986, i als quals ara D. Oller ha volgut conferir una unitat amb motiu, únicament, de posseir en comú una certa manera d’enfocar el comentari literari. Per això, la reflexió sobre la teoria i el mètode tenen una importància fonamental -ultra el gran interés de cada treball per separat- a l’hora de llegir aquest llibre per voluntat expressa de l’autora, i per això també, és clar, m’hi he dedicat extensament. El llibre consta de quatre apartats i un epíleg, i quasi tots giren a l’entorn de la poesia. El primer apartat, -I. Punts de referència- és un conjunt de comentaris sobre poemes dels més importants autors catalans del segle XX (Carner, Brossa, Riba, Foix, Ferrater, Espriu, etc.), i, com ella mateixa diu, la teoria és explícita ja que exemplifica cada vegada amb un autor distint una conclusió general sobre el funcionament poemàtic. En el segon -II. Tipologia de la recepció: tres esbossos-, D. Oller parla primer de la especificitat del llenguatge poètic i en proposa una classificació (“Aspectes de la paraula poètica”). Després fa una interpretació

––––––––   144   ––––––––

de la poesia moderna segons les tres “classes” de “paraula poètica” que ha proposat a l’article anterior (“Els tres ordres de figuració a la poesia moderna i algunes consideracions sobre la postmoderna”) i per últim, assaja també una explicació sobre la trajectòria seguida per la poesia catalana del segle XX (“Poesia catalana del segle XX: Un esbós d’interpretació”) sobretot des de la perspectiva de la innovació. La teoria ací és tan explícita com en el primer apartat. El tercer apartat -III. Accions i intencions (Crítica de la crítica)- és, com el títol indica, un recull d’articles que reflexionen bé sobre la mateixa crítica (“Qui tem la crítica literària?”, on reprén idees ja exposades en el pròleg, amb algunes matisacions, juntament amb noves aportacions, sobre quina ha de ser la funció i la forma de la crítica literària), bé sobre el treball realitzat per altres crítics. En concret, “Discurs sobre el mètode” parla de La nova poesia catalana de Joaquim Marco i Jaume Pont i Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), de Vicent Altaió i Josep M. Sala-Valldaura; “Pensar més” sobre el Sobre pintura de Gabriel Ferrater; “l’home és parent de les bèsties” sobre un altre treball de G. Ferrater, La poesia de Carles Riba; i en “Gustave Flaubert: el fiscal tenia raó”, el “crític” és un pretext per parlar de l’obra, ja que es tracta del mateix M. Ernest Pinard, fiscal del procés a què es va sotmetre Flaubert per la novel·la. I per últim, l’apartat IV. Sobre discursos poètics és una explicació i valoració de caire més general sobre alguns dels autors dels poemes que ja havia comentat en I (Carner, Foix i Ferrater), als quals s’afegeixen ara els també poetes Salvat-Papasseit i J. Vinyoli i el narrador J. Pla. L’Epíleg, “Pensament negatiu i figuració sensible” és, per a mi, on més traspua la sòlida formació filosòfica de l’autora, ja que analitza el fet poètic des de l’òptica de la filosofia de llenguatge i la teoria del coneixement. Una interessant aportació a un camp, el dels estudis literaris, que està reclament en els últims temps una aportació interdisciplinar.

Possiblement, si hom pot fer alguna objecció als comentaris, aquesta és la no explicitació, o millor dit, absència, d’un autèntic metallenguatge operatiu; el fet que el discurs emprat base la seua credibilitat en la coherència i rigor lògic dels seus plantejaments, això sí, però no en un mètode clarificat d’antuvi. Açò és, d’altra banda, ben explicable pel confús i esquifit ventall que encara ofereix la teoria literària a l’Estat i pel mateix fet que l’autora no es planteja tampoc en cap moment el repte d’aconseguir-lo; més aviat sembla creure en una forma poemàtica el significat de la qual s’imposa ell mateix al lector-crític si aquest s’hi acara amb l’objectivitat suficient per descubrir-lo (és un problema d’actitud, doncs), que no pas en un esquema fixat a priori i que el lector-crític projecta sobre el text.

En definitiva, tanmateix, si Dolors Oller es proposava convéncer-nos de l’interés d’una crítica formalment seriosa però rica en suggeriments i imaginativa en propostes, rigorosa en els seus fonaments teòrics però aguda i novedosa en la valoració, descriptiva i reflexiva alhora, ho aconsegueix a bastament amb aquest llibre. En efecte, La construcció del sentit de Dolors Oller, ens possibilita tenir a l’abast, en un sol volum, algunes de les pàgines més engrescadores i suggestives de la crítica catalana dels últims anys.