Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.



––––––––   145   ––––––––


ArribaAbajo

Rafael Caria, Só tornat a Sant Julià


JAUME PÉREZ MONTANER


Edicions La Celere, L’Alguer 1986.


En comentar l’obra poètica de l’escriptor alguerés Rafael Caria cal tenir en compte algunes referències externes, no imprescindibles per al gaudi de la seua poesia, però si necessàries, potser, per a un millor coneixement del poeta i les seues circumstàncies, una millor comunicació, al capdavall, amb els sentiments, les sensacions o les reflexions que l’autor ens proposa amb els seus versos.

Só tornat a Sant Julià (L’Alguer: Edicions La Celere, 1986) és la primera mostra pública de Rafael Caria, en forma de llibre, en el camp de la poesia. Es tracta d’un recull de poemes escrits probablement entre els anys 1967 i 1984, d’acord amb les dates que menciona, respectivament, en el primer i el darrer dels poemes recollits. No podem pensar, doncs, en una dedicació poètica de darrera hora, sinó més aviat, com diu l’autor en la nota preliminar, en un “inconfessat pecat de joventut”, en el qual sembla que ha reincidit constantment, i un pecat que s’arrossega anys i anys es converteix en vici, el vici de la poesia en aquest cas que no és, malgrat les aparences, un vici innocent. El resultat és aquest llibre amb el qual abandona la “clandestinitat” poètica, gràcies en part als bons oficis de la compositora Matilde Salvador.

Per una altra banda, d’acord amb la nota bibliogràfica també recollida en el volum, sabem que algunes composicions seues foren premiades als Jocs Florals de l’Alguer (1968) i als premis de poesia “Città di Ozieri” (1978) i que la seua preocupació literària l’ha portat a crear, fomentar i animar premis de poesia catalana en la seua terra. Amb tot, és cert que fins ara la seua personalitat ens era bàsicament coneguda com a erudit i estudiós, especialitzat en la història i la cultura de l’Alguer -com ens ho demostra la seua darrera aportació en aquest sentit, L’Alguer. Llengua i societat (1987)- i com a polític nacionalista, regidor en diverses eleccions de l’Ajuntament de la seua ciutat i promotor del moviment independentista Sardenya i Llibertat.

Só tornat a Sant Julià està estructurat en sis parts formades per un conjunt de quaranta-quatre poemes, a més d’un extens apèndix que comprén una nota biogràfica sobre l’autor, la traducció italiana dels poemes, notes explicatives sobre les nombroses referències a la toponímia algueresa i un acurat glossari de dialectalismes. Completen l’edició les músiques autògrafes de Matilde Salvador, titulades “Cants al capvespre”, sobre poemes de Rafael Caria, i una breu nota biogràfica sobre la compositora de Castelló.

Com diu Jordi Carbonell en el seu document pròleg, una de les principals característiques dels poemes de Rafael Caria, probablement la que amb més força pot impactar en una primera llegida la sensibilitat

––––––––   146   ––––––––

dels lectors, és el seu vigorós arrelament a l’Alguer i a Sardenya, conscient d’ésser hereu d’una tradició cultural representada sobretot i en darrer lloc per la llengua:


Quan acabarà
aquesta inexorable
mort lenta
esper sol que
sobrevisquin
les paraules
just perquè
l’últim poeta
pugui scriure’n
la fi
en un epitafi.



ens diu-en un emotiu poema dedicat precisament a Ramon Clavellet, poeta de la primera renaixença algueresa.

La visió poètica de Caria se centra en els motius quotidians del seu voltant i en els temes eterns de tota la poesia: la vida, la mort, l’amor, la terra, el paisatge de la seua illa. La terra i l’amor i el seu país personificat com una amant són els motius més constants al llarg de tot el poemari, des de les dues primeres seccions, més decididament cíviques i reivindicatives, amb poemes que reflecteixen la situació social i ambiental de la seua illa, en una línia paral·lela -com ho ha assenyalat Jordi Carbonell- a la de Pere Quart o Salvador Espriu, als versos més intimistes i directament amorosos de la darrera part, en especial les poesies -delicadíssimes en molts moments- de “Paisatge nocturn” i “Poemes solitaris”.

Poemes d’arrelament i orgull per la seua terra, amb títols ben significatius com “Só tornat a Sant Julià”, “Raguines” o “Cant d’afermació”, amb constants referències a la mare, els avantpassats o la pròpia infantesa. O poemes de clara inspiració patriòtica en els quals combina encertadament el temps present a la seua ciutat amb el record personal o la visió de la repressió franquista a Barcelona, com en “Retrobament”. La referència al paisatge és constant, i en la segona secció sobretot -“D’aquesta vella terra, d’aquesta antiga illa...”- s’omplin els seus versos de boscos d’oliveres, “lampares”, gavines, roques, colors encesos que van “del rosa al vermell, / del viola al blau / més profund” o extrau ressonàncies poètiques amb la simple menció toponímica sarda o catalana. La seua visió del paisatge, tanmateix, no és merament descriptiva; la terra s’humanitza i el poeta s’hi identifica, potser perquè el paisatge és encara -com la llengua- un símbol de permanència i identitat, l’últim reducte d’una personalitat diferenciada, malgrat les agressions ecològiques d’un progrés alienant i insensible.

Pense, amb tot, que els millors poemes de Rafael Caria són els de les dues seccions abans esmentades -“Poemes solitaris” i “Paisatge nocturn”- corresponents probablement a la seua darrera època. El paisatge, l’actitud cívica i la reivindicació també hi són presents, però el pes del poema es decanta envers la reflexió íntima o amorosa, un lirisme reposat que contempla amb una certa melangia els petits esdeveniments de la vida quotidiana, la bellesa d’un cos estimat en la platja deserta o simplement el pas inexorable del temps.



––––––––   147   ––––––––

No és fàcil de definir el lirisme d’aquests poemes. Potser la distribució en versos curts, curtíssims, el to col·loquial, sovint com una conversa a mitja veu, o l’expressió difícilment senzilla ens tornen probablement a les sensacions pures o directes. L’artifici literari és escàs i quan hi és se’ns apareix íntimament lligat amb l’emoció i l’experiència del poeta; és el cas de la idea del retorn que recorre tot el llibre i en certa manera l’estructura, implícita ja en el mateix títol del poemari. Generalment, però, en els poemes de Caria el mar és blau i les gavines són blanques, i aquesta percepció tan directa -tan contrària als postulats dels primers formalistes- ens arriba estranyament carregada d’un subtil lirisme.

Só tornat a Sant Julià és, en definitiva, un llibre emotiu, un dietari poètic, si es vol, sense més pretensions que les de consignar les reflexions íntimes de l’autor, que ens fa arribar, tanmateix, l’expressió intensa i sincera d’uns temes plens de lirisme i suggerències, modulats des d’altres riberes de la Mediterrània en la nostra pròpia llengua. Potser és també aquesta senzilla constatació un més dels molts atractius dels poemes algueresos de Rafael Caria.



Arriba