Visor de obras.

––––––––   19   ––––––––

Quan se m’encomanà de preparar un article sobre trets dialectals en el Llibre de les Costums de Tortosa, el meu primer pensament fou de resistir-m’hi perquè aquest treball podia ser interpretat com una participació indirecta -encara que les situacions, tot i comparables, són diferents (un segle separa la conquesta catalana de Mallorca de la de Tortosa)- en la polèmica suscitada a l’entorn de la hipòtesi de mallorquinismes en la llengua de Ramon Llull, autor contemporani del manuscrit analitzat, de 1272, del Llibre de les Costums de Tortosa⁵⁹.

Això no obstant, conscient dels resultats assolits en casos com el de les Vides de Sants Rosselloneses⁶⁰ i considerant que certes formulacions generalment admeses referides al català medieval guanyarien precisió si es partís de la premissa que la realitat descrita era més diversa i matisada del que aquelles asseveracions ens menaven a creure inicialment, he assajat de dur a terme l’anàlisi que se’m demanava. No he pretès, però, de fer un estudi amb voluntat d’exhaustivitat, que només fóra possible, en el cas d’un manuscrit tan extens (tres-cents folis), amb un buidat previ complet. Així, doncs, he triat alguns punts concrets, que he examinat amb atenció i que ara presento amb l’esperança que puguin ser considerats d’interès.

Com sabem, un dels trets caracteritzadors del català oriental és la reducció vocàlica de a i e a [e] en posició àtona.

Aquest procés, iniciat al segle X en posició pretònica⁶¹ i ja estès en l’època del nostre manuscrit a la posició final absoluta⁶², no apareix documentat en el

––––––––   20   ––––––––

nostre manuscrit, coherentment amb la seva filiació dialectal. Els casos en aparença conflictius són absolutament residuals i tenen, segons el nostre parer⁶³, una explicació sovint satisfactòria, com succeeix a “torra” -28v, 11b- on la a possiblement correspon a una pronúncia [a] com a conseqüència del gènere femení del mot, encara que hi ha casos menys clars com “latanias ” -81v, 22a-, possiblement la segona a d’influència culta en un terme religiós d’ús i origen culte.

La reducció de o a [u] en posició àtona, que caracteritza gairebé el conjunt del dialecte oriental (llevat de l’illa de Mallorca, sense reducció; però sí que hi ha reducció a Sóller), és força posterior a la de [e]⁶⁴, encara que presenta ja aviat uns primers casos de tancament en la síl·laba anterior a una [u] o una [i], seguida d’una consonant labial o en hiatus amb una [a], casos en què, a més, la neutralització no és especifica del dialecte oriental, ans general en català.

D’aquesta mena són els, casos que hem recollit en el manuscrit estudiat: “ubert” -28r, 19a i 44r, 9b (amb vacil·lació, però: “obert” -28r, 28a-)-, “subirana” -44r, 22b-, “mugut” -39v, 9b- o “custum” -4v, 20b-. Afegim-hi el cas de “no u sab” -24v, l4a-, per contacte amb una altra vocal, i, encara la forma “sus térmens” -5r, 22b-, d’explicació menys clara per a nosaltres.

L’elisió de la [r] a fi de mot és un tret general en català (llevat de la major part del valencià, en què es manté) i primerenc (si més no des dels segles XII i XIII)⁶⁵.

En aquest manuscrit hi ha una conservació pràcticament constant de -r en les terminacions d’infinitiu, dels sufixos -dor, -er, etc. Això no obstant, hi ha alguns casos, clarament limitats, de caiguda -si més no gràfica- de la -r: “si y vol acorre_” -20v, 27a-, potser caiguda per la concurrència abans i després de la vocal e de dues vibrants (tanmateix, en algun cas “acórrer” -18r, 25a-), “mesurà_” -45v, 6a- (tot i que “mesurar” és la forma habitual: 45v, 8a, 11a, 16a, etc.).

En canvi, és força freqüent en el manuscrit la caiguda de [r] en la terminació -rs: “devés” -49r, 4a-, ”ferrés” -50v, 21b-, “çapatés” -50v, 3-4a-, “cavallés” -7r, 13b-, “comunés” -7r, 1-2a-, “dinés” -18r, 25 i 27b-, etc.

Hi trobem, doncs, una situació que tendeix a la que trobem en la major part del valencià i que contrasta, pel que fa al manteniment de -r final, amb la situació que s’havia ja anat estenent a la resta del territori lingüístic.

––––––––   21   ––––––––

La desafricació de ç ( [] > [s]), que constatem per la confusió gràfica entre ç i ss (o s quan representa un so sord), es comença a documentar a la fi del segle X i al començament del segle XI⁶⁶) i apareix en el manuscrit analitzat d’una manera constant: “cirvent” -51r, 28a-1b, “çe partirà” -51r, b-, “s’abcenten” -41r, 20-21a-, “ces cases” -22r, 10b-, “fermanssa” -22r, 25b-, “ç’agen” -28r, 2b-, “jo són assi [‘ací’]” -32r, 25b-, “ensà” -1v, 6a-, “ça justícia” -36v, 5a-.

Això ens permet de corroborar la clara pertinença de Tortosa a la fi del segle XIII a la part del territori lingüístic català en què s’havia produït la desafricació de ç. Joan Coromines examina i descriu en un valuós treball⁶⁷) la progressió geogràfica del procès de desafricació del segle XIII ençà i ens presenta una isoglossa dialectal entre una zona -que disminueix amb el pas del temps- amb manteniment de ç africada i una zona -que s’estén progressivament- amb desafricació de ç. Com hem dit, els testimonis localitzats fan evident l’adscripció del territori tortosí a la zona dins de la qual a la fi del segle XIII s’havia consumat la desafricació de ç.

Les formes gràfiques d’article definit localitzades en el text són s; lo, l, el; los, ls, els; la; les. Aquesta relació contrasta amb la dels esquemes fornits per Veny en els Parlars catalanas⁶⁸ i per Badia-Moll en el seu estudi sobre La llengua de Ramon Llull⁶⁹. I el contrast es produeix per l’aparició de la forma el (i els), que, encara que és usual avui en valencià i en català oriental -excepte a les Balears (amb l’article procedent de ipsu)-, no ho és en tortosí i sobta en un text medieval tan primerenc, tot i que Russell-Gebbett⁷⁰ també recull testimonis de el o els en una carta al bisbe de Tarragona del primer terç del segle XIII i en un fragment de la Crònica de Bernat Desclot i que també hem trobat algun cas de el en un text temàticament i históricament tan vinculat al nostre com els Furs de València (“sil·l deutor haurà pagat l’haver o el deute que devie a son creedor”⁷¹.

Els casos d’aparició de la forma el són nombrosos i sempre rere vocal -trobem també l o lo rere vocal, però no el rere consonant-. Potser es tracta, en el fons, d’una representació gràfica -a fi de destriar gràficament (una consonant sola no complia satisfactòriament aquesta comesa i és habitual en textos medievals l’aglutinació gràfica d’una consonant aïllada amb el mot precedent o següent) dos mots diferents (l’anterior i l’article) -d’un so inexistent,-insistim en el fet que el apareix sempre rere vocal- més que no pas d’una transcripció

––––––––   22   ––––––––

d’una forma amb vocal efectiva, tot i que evidentment el procès que ens assenyalen aquestes formes reprodueix el seguit per generar les formes de l’article en català oriental -excepte les Balears- i en valencià. En tot cas, no em vull estar de destacar l’alternança de les diverses formes d’un mateix article en un mateix context: “si lo principal ne la fermansa no an coses movens” -39r, 3b- (també “lo” a l’edició de B. Oliver del Llibre de les Costums de Tortosa⁷² -sobre l’edició prínceps de 1539-, pàgina 49) / “si·l principal no és present” -39r, 24a- (ed. Oliver també “l”, pàgina 49) / “si el principal no a coses movens” -39r, 27a- (ed. Oliver també “el”, pàgina 49).

En un altre sentit, considero interessant de remarcar també el fet que sovint no s’elideix la [a] de l’article femení davant vocal, sobretot [u] i [i], vocals davant de les quals avui tampoc no es produeix l’esmentada elisió en tortosí.

Fornim a continuació els testimonis localitzats de les diverses formes de l’article definit:

s masculi
“s’endeman” -81v, 11a-, forma fossilitzada i mantinguda encara avui en comarques en què no té vitalitat l’article provinent de ipsu.

s femení
“s’esgleya” -5v, 7b-

lo
a) rere consonant i davant consonant
“En nuyl altre cas lo veguer” -16r, 8b-
“pledegiar denant lo bisbe” -82r, 10a-

b) rere vocal i davant consonant
“que lo veguer” -16r, 3a-
“si lo principal” -39r, 3b-

l masculí
a) rere vocal
“al clamant” -15v, 9b-
“del seynor” -51r, 7b-
“si·l principal” -39r, 24a-

b) davant vocal
“l’escrivan” -178r, 5a-
“l’actor” -81v, 26-27b-
“a l’offici pertayn” -245r, 23b-

––––––––   23   ––––––––

el
-rere vocal
“oltra el manament assí fet” -59v, 2a-
“lo seynor o el júgie” -81 v, 11b-
“lo veguer ne el saig” -16r, 9b-

los
a) rere vocal
“vendre los béns” -16r, 17b-
“si los seynors o les dones” -52r, 5-7a-

b) rere consonant
“per los ciutadans- -82r, 12b-
“pledegiar los pletz” -81v, 4b-

ls
-rere vocal
“als mortz” -81v, 12a-
“si·ls parsoners” -283v, 12a-
“dels creedors” -16r, 19b-

els
-rere vocal
“e els jueus ne los sarrayns” -44v, 27a-

la
a) davant consonant
“la Cort” -82r, 18a-
“la soldada” -51v, 8b-

b) davant vocal
“la exsecucion” -82r, 17b i 20b-
“la universitat” -8r, 13b-
“la usansa” -282v, 9b-
“la esposa” -156r, 8a-
“la inquisitió” -279v, l3a-
“la heretat” -82v, l3a-

l femení
-davant vocal
“l’esposa” -156r, l4a-
“l’esgleya” -156r, l6a-

––––––––   24   ––––––––

les
-a les parts” -16r, 4b-
“les serventes” -52r, 7a-
“les cartes” -146r, 20a-

La naturaleza jurídica i culta de la major part del vocabulari del Llibre de les Costums de Tortosa restringeix notablement les possibilitats de fer-ne un estudi des d’una perspectiva dialectal. Basti recordar en aquest sentit que en el manuscrit -una de les obres cabdals en la recepció del dret comú, de terminologia llatina- hi ha moltes primeres datacions catalanes de llatinismes, com autenticar -15r, 20-21a-, exacció -29r, 20a-, fisc -25r, 12-13a-, pecuniari -30r, 5b-, transacció -45v, 23a-, etc.

Sembla, doncs, que només podem intentar de cercar comportaments dialectals en els termes més allunyats de la terminologia jurídica i més acostats al vocabulari quotidià. I un tret que en principi podem preveure com a existent pel que fa al vocabulari tortosí del segle XIII i que el distingia respecte del vocabulari del territori de la Catalunya Vella és un percentatge més elevat -conseqüència lògica de les circumstàncies històriques- d’arabismes. A fi de fer-ne una comprovació hem intentat de buidar els arabismes del nostre manuscrit.

La primera conclusió a què arribem és l’escassetat d’arabismes integrats o relacionats amb la terminologia jurídico-administrativa: alcaid “cap de la comunitat sarraïna” -171v, 22b-, alcavot “proxeneta” -49v, 4a-, alforria “afranquiment d’esclau” -48r, 8-9b-, assotar -279v, 14-15b-, tàvega “presó” -11r, 16a-.

És a dir que, de fet, en la major part del manuscrit, la presència d’arabismes és molt minsa. Ara bé, en els fragments del manuscrit en què apareix amb claredat la terminologia comercial els arabismes esdevenen molt freqüents, sobretot en certs camps nocionals, com el de les mesures (almud -256v, 12a-, arrova -259r, 2-3a-, cafís -258r, 1-2a-, maquila 256r, 3a-, etc.), les monedes (masmodina -27v, 18a-, morabetí -47r, 24b-; els aliments (arròs -250v, 15a-, sucre -250r, 23a-), els productes químics (cofol “alcohol” -251r, 7a-, alquiltrà -258v, 7b-, sosa -251r, 8a), etc.

La constatació de la importància dels arabismes en la Tortosa medieval -d’altra banda, com dèiem, previsible- no ens pot distreure, però, de la consciència que força arabismes havien penetrat també, pels múltiples contactes mantinguts amb els sarraïns, en el català de les zones més septentrionals.

Per tal, doncs, d’obtenir uns resultats fiables hem pres com a base de contrast per a aquest buidatge d’arabismes comercials el Vocabulari del comercio medieval de Miquel Gual⁷³, que transcriu totes les lleudes i reves catalanes dels

––––––––   25   ––––––––

segles XIII i XIV i n’estableix el vocabulari.

L’obra de Gual té l’interès de presentar-nos un vocabulari extens amb la referència a la lleuda d’aparició del terme. I cal recordar que buida lleudes de la Catalunya Vella (n’hi ha de Cotlliure, Perpinyà, Puigcerdà, Barcelona, etc.) i de la Catalunya Nova (n’hi ha de Tortosa, València, Alzira, etc.).

Afegim-hi que les lleudes tortosines prengueren com a model la de Cotlliure de 1249.⁷⁴, circumstància que acreix el valor probatori de les diferències que hi trobem pel que fa a l’aparició en els textos tortosins de formes aràbigues inexistents en la lleuda de Cotlliure.

La relació d’arabismes comercials (i deixem de banda les formes més dubtoses o discutibles) que hem localitzat en la tarifa de corredors -249v-251v- i en la lleuda -264v-266r- integrades en el manuscrit de 1272 del Llibre de les Costums de Tortosa és la següent:

• albudeca -266r, 16-17a-
• alcarayula -258v, 12b-
• almàrtech -250v, 12-13b-
• almut -257v, 11 b-
• alquena -258v, 13b-
• alquitrà -258v, 7b-
• arròs -250v, 15a-; ris -265r, 21a-
• arrova -250v, 5a-
• atzebib -265v, 9b- (i azebib -251r, 3-4a-)
• batahalua -249v, 11b- (i bathahalua -258v, 13-14a i 264v, 4a-)
• berragan -250r, 10b-
• cadaf -256r, 2a-
• cafís -250r, 28b-
• calastó -256v, 23b-
• citoval -249v, 12b-
• cofoyl -251r, 7a- (i cofol -265v, 14b-)
• exarc (nous d’exarc) -250r, 1a i 264v, 22a-
• fustani -250v, l4a-
• fustet -251r, 2a-
• galengal -250r, 7a- (i galengar -264v, 26a-)
• jerra -250v, 28b-
• laca -264v, 17a i 249v, 24b-
• maquila -256r, 3a-
• mazmodina -251r, 18a-
• mosquet -250r, 21a i 258r, 20b-
• noscat (nous noscades) -249v, 28b i 264v, 21a
• orchica -250v, 19a i 258r, 27b-




––––––––   26   ––––––––

• ris, V. arròs.
• safran -258r, 5b- (i çafrà -250r, 27a-)
• sosa -251r, 8a i 265v, 15b-
• sucre -250r, 23a
• suquereyn -264v, 8a- (i çuquereyn -249v, 14b-)

Hi trobem, doncs, com prevèiem, alguns arabismes que no apareixen en les lleudes de la Catalunya Vella i que, en canvi, sovint tornem a trobar en textos valencians (per exemple: alcarayula⁷⁵, almàrtech⁷⁶, mosquet -primera documentació catalana del mot, no recollida ni pel DCVB ni pel DECat-,... ). Incloguem-hi altres arabismes no comercials del nostre manuscrit que semblen inusuals coetàniament en els territoris de la Catalunya Vella: jàssena⁷⁷ “biga” -2v, 11b- primera documentació catalana, ja recollida, del mot; màrfega “coixí de llit” -16v, 25a- primera documentació catalana del mot, no recollida ni pel DCVB ni pel DECat...

Aquest fenomen ens mena a formular la hipòtesi de l’existència d’arabismes habituals en els territoris més arabitzats i que eren inusuals o inexistents en els territoris menys arabitzats, comportament que podem considerar que contribuïa a la configuració de certes variacions dialectals en el català de la fi del segle XIII.

Carles Duarte i Montserrat