Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.



––––––––   35   ––––––––


ArribaAbajo

EL “DICCIONARI ETIMOLÒGIC I COMPLEMENTARI DE LA LLENGUA CATALANA”: ELS OBJECTIUS78


JOSEPH GULSOY


1. Començaré per referir-me al diccionari etimològic castellà del mestre Joan Coromines, Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana (DEC). Aquest lèxic, publicat els anys 50, representava una novetat en la seva espècie, és a dir, entre els diccionaris etimològics, diguem-ne, tipus tradicional, com ara el de V. García de Diego per al castellà (1923), el d’Oscar Bloch (1932) o el d’Ernst Gamillscheg (1928) per al francès, o el de Carlo Battisti i Giovanni Alessio (1948) per a l’italià. Aquests diccionaris i altres semblants solen donar les dades essencials relacionades amb l’etimologia (v.g. l’origen, conegut o hipotètic, la datació primera, forma antiga, etc.) en un estil que es pot descriure com “fotogràfic”.

En canvi, el DCEC es caracteritza per un tractament molt més detallat, car l’autor, ultra la qüestió de l’etimologia, s’ocupa de problemes vinculats amb la història del mot, el desenvolupament fonètic o semàntic, formes o variants dialectals, l’ús particular, etc. De fet, es pot dir que a les pàgines del DCEC, i en la seva segona edició ampliada, Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispànico (DECH), 1980, feta amb la col·laboració de José A. Pascual, es fa l’estudi de tota la gramàtica històrica de la llengua castellana. Un altre tret ben notable del DCEC/DECH és la documentació abundant que conté sobre els mots antics i moderns, i degut a això ha fet i continua fent el servei d’un diccionari històric del castellà.

Endemés, el DCEC és un diccionari etimològic “crític” i això es fa palès sobretot en el tractament dels mots d’origen incert o obscur o d’història complicada. En aquests casos, Joan Coromines planteja el problema en tota la seva extensió, com en un article monogràfic, examinant la qüestió de l’etimologia des de tots els punts de vista, i, segons que sigui necessari, l’enfoca en el seu context romànic, hispànic o simplement castellà; analitza críticament els judicis d’altres filòlegs i, a més, investiga les altres possibilitats abans d’arribar a una conclusió definitiva o provisional. Els estudis etimològics castellans i hispànics

––––––––   36   ––––––––

en general, tan endarrerits abans dels anys 50, van registrar amb el DCEC avenços extraordinaris per ocupar un lloc entre els primers en la filologia romànica. Amb aquest motiu és bo de recordar que l’autor que havia emprès la tasca era un romanista preeminent amb coneixements superiors en la ciència i doctrina lingüístiques, i amb especialització en les llengües romàniques, en la filologia llatina, grega, cèltica, vasca, germànica, àrab, mossàrab i indoeuropea.

Comparat amb el diccionari etimològic francès de Walther von Wartburg, el Französisches Etymologisches Wörterbuch (FEW), el DCEC també ofereix avantatges importants, majorment en la metodologia. Aquest diccionari monumental i colossal sintetitza i en alguna manera complementa el contingut dels altres diccionaris francesos de gran envergadura, com ara el Dictionnaire de la langue française (Paris, 1863 ss.) d’É. Littré i el Dictionnaire Général o Dictionnaire de l’ancienne langue française (Paris, 1880-1902). El FEW inclou a més el vocabulari viu dialectal reproduït de centenars de compilacions modernes i de l’ALF. El FEW és, doncs, un tresor inestimable per al romanista.

Com és ben sabut, el FEW està planejat partint de l’etimologia (v.g. PATER “Vater”) com el Romanisches Etymologisches Wörterbuch (REW) de W. Meyer-Lübke. Ara bé, aquest pla, l’únic possible en un diccionari etimològic romànic com el REW, presenta inconvenients greus quan es tracta d’un diccionari d’una llengua sola, i això especialment en el cas dels mots, l’origen dels quals no està ben aclarit com se sap, aquests són molt nombrosos. En efecte, l’autor havent acceptat un ètimon determinat amb un sentit o sentits particulars, i havent organitzat l’article i les accepcions segons l’ordre que exigeix l’evolució semàntica, ja considerava resolt el problema de l’etimologia. Per consegüent, la discussió etimològica que finalitza cada article del FEW sovint es limita a constatar breument les objeccions de l’autor a altres etimologies suggerides, i de vegades ni tan sols això. L’inconvenient del sistema rau en el fet que si els estudis posteriors provaven que l’ètimon era en realitat un altre mot, llavors l’ordenament interior de l’article i fins i tot el seu lloc alfabètic s’haurien de canviar. I, de fet, en nombrosos articles del DCEC/DECH es fan objeccions a les etimologies del FEW i hi ha moltes altres en els del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana.

En canvi, el DCEC, que parteix del mot castellà, en el cas de mots d’origen dubtós, porta ja a l’inicial de l’article notes a l’estil de “d’origen desconegut” o “d’origen incert, molt probablement pre-romà, potser d’un cèltic X”, etc. En el cos de l’article, l’autor després d’examinar a fons diversos orígens possibles, accepta un d’ells com a més plausible, però normalment deixa la solució com a hipotètica en un grau alt o baix. La investigació futura pot proporcionar dades que confirmin l’etimologia hi preferida o bé pugui afavorir una altra que hi queda examinada. Aquest mètode de presentar els fets invita a investigar per provar o per rectificar l’etimologia suggerida, i per a aquesta tasca l’investigador ja té

––––––––   37   ––––––––

a la seva disposició un estudi del problema molt avançat.



2. El llibre que ens interessa aquí, el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECat.) segueix en línies generals el pla del DCEC/DECH. És com aquests un diccionari etimològic “crític”, però cal subratllar que aquí l’estudi de la història del mot generalment rep més atenció. El seu objectiu principal és: establir l’etimologia del mot català i traçar la seva trajectòria evolutiva, enfocant els desenvolupaments semàntics i fonètics en el decurs. En resum, fer etimologia i alhora lexicologia.

A penes és necessari dir que aquestes dues disciplines son completament interdependents l’una de l’altra. Dit en mots senzills, l’estudi etimològic no es pot dur a terme satisfactòriament si no recolza sobre una investigació lèxica a fons, i, viceversa, l’estudi lèxic no pot fer avenços desitjables si la recerca etimològica no està ben avançada. La situació ideal per a un etimologista o per un lexicògraf seria tenir a la seva disposició estudis lexicològics monogràfics que aclareixin els aspectes foscs en l’evolució d’un gran nombre de mots. (Estic pensant en els treballs de la categoria i la profunditat que ha produït el professor Germà Colon durant els últims decennis). Per a donar-vos una idea de l’utilitat que pugui tenir l’estudi lexicològic per al problema de l’etimologia citaré l’exemple de dos mots que hem tingut l’ocasió d’estudiar en el DECat.



3. La paraula urc, usual avui al Nord del Principat, ens la defineixen els diccionaris catalans al voltant de la idea de ‘orgull’: així el Diccionari Aguiló li consigna l’accepció de ‘orgull, altivesa’, i el Diccionari General de Pompeu Fabra la de ‘orgull, tarannà altiu, arrogant’, i el DCVB d’Alcover-Moll hi afegeix una segona accepció de ‘vigor, força, embranzida’ amb exemples recollits de l’ús diari com ‘Mira amb quin urc puja el noi’, ‘el rector predica amb molt urc’, traduint la frase adverbial amb urc com ‘amb vigor d’expressió’. Pel que fa a l’origen del mot Alcover-Moll el declara ‘incert’, però continua per afegir que ‘possiblement és un mot extret de orgull (pronunciat urgull), que hauria estat interpretat com a compost d’un radical urg (urc) i un sufix -ull’. Ací l’etimologia es va concebre partint del sentit de ‘altivesa, orgull’ i de fet la segona accepció de ‘vigor, força, embranzida’ com a una extensió de ‘orgull, altivesa’ no xoca del tot, encara que ens deixa algun escrúpol. D’altra banda, però, la derivació d’urc a partir d’orgull, tal com ho explica Alcover-Moll, no satisfà gens i el problema necessita un examen més a fons.

Ara bé, els autors del DCVB no varen notar que urc allí on té vitalitat s’usa amb una variant urt (com ho permet d’interpretar l’article urc del Diccionari Aguiló) i que aquesta darrera forma no es podia separar de hurt, mot que el DCVB dóna com a variant d’ahurt (= aürt), paraula que s’hi defineix com ‘envestida, acte d’escometre impetuosament’ (ant.), ‘reny sec, inesperat i violent’ (registrat a Olot), ‘èmfasi, vigor’ (a Balaguer) i ‘orgull, presumpció exagerada de la pròpia vàlua o poder’ (a Vendrell). Notem el paral·lelisme en els sentits

––––––––   38   ––––––––

moderns d’aquests dos mots que ens dóna Alcover-Moll:

urc ‘altivesa, orgull’, ‘vigor, força’
ahurt ‘emfasi, vigor’, ‘orgull, presumpció’.

L’única diferència consisteix en l’ordre de les accepcions, i això fou degut al fet que urc s’hi havia relacionat amb orgull.

L’evolució semàntica que ens permet d’esbrinar l’article ahurt del DCVB com “envestida, acte d’escometre impetuosament”‘vigor, èmfasi’‘orgull, presumpció’, sembla natural, i això d’una banda, i, a més, puix que l’existència d’una variant urc al costat de urt no és gaire sorprenent en català (cf. bal. suts per sucs, fots per focs, i a més càvet per càvec en alguns parlars occidentals segons DCVB III, 88b, i codonyac al costat de codonyat, atzucat al costat d’atzucac) són raons suficients per relacionar urc amb la família de ahurt (= aürt), mot no emparentat amb orgull (vegeu ara DECat. s.v. aürtar, urtar). Altrament, però, és molt possible que l’especialització de urc en el sentit de ‘orgull, altivesa’ en alguns parlars es degués a una associació, en la consciència popular, de urc en el sentit de ‘vigor, força’ amb orgull [urgú].



4. Em referiré, a més, al mot nyítols o nitols que apareix en els diccionaris valencians i catalans en un sentit poc clar. El trobem primer en el diccionari valencià-castellà de Carles Ros (1764). Aquest sota nyítols fa constar que aquesta paraula es diu de qualsevol part del centre o interior del cos, que no sigui os ni carn, com per exemple “nervios, fibras, tuétanos, entranyas”, i per a il·lustrar-ne el sentit afegeix dient que “quando alguna muger enfadada contra su hijito u hijita, le dice: “Si’t mamprench te trauré els nyítols” (p. 168); per a Josep Escrig (1851) nyítols significa “bofes (pulmones)” i per a Martí Gadea (1891) tot el que diu Carles Ros i Josep Escrig: “bofes, nervios, fibras, tuétanos y entranyas del cuerpo animal”. Martí Gadea ens dóna a més les frases tirar ú els nyítols “echar uno los bofes: trabajar excessivament”, tráure-li a u els nyítols “sacarle a uno los tuétanos: hacerle gastar cuanto tiene”. Segons els diccionaris catalans del Principat, que donen el mot com nítols, el sentit ha de veure amb alguna part del cap: Pere Labèrnia (1840) defineix nítols com “glàndules de sota la barba, paròtides”, A. Bulbena (1905), que el qualifica de vulgar, com “pòmuls”, i el Diccionari Aguiló com “os que surt a l’encaix de les barres”. El mot va trobar el seu camí també en el Diccionari General de Pompeu Fabra amb el sentit de “entranyes” d’acord amb els diccionaris valencians. Quin devia ser el significat exacte d’aquest mot entre tant d’embolic? Alcover-Moll amb molta raó fa constar (s.v. nítols) que “en realitat s’ha perdut la noció exacta del significat del mot nyítols, i la interpretació ‘entranyes’ és poc segura, i probablement falsa...” (VII, 763a).

Aquí topem amb dues dificultats: no sabem el sentit exacte i a més no disposem de documentació antiga anterior a Carles Ros (1764). Tot fa l’efecte que es tracta d’un mot d’ús popular que no va tenir accepció en textos literaris. D’altra

––––––––   39   ––––––––

banda, la forma nyítols o nitols amb la seva terminació àtona -ol fa pensar si no hi tenim un mot format amb el mateix procediment que cérvol de cervo, ninxol de ninxo, nèdol de nedo ( < NTDUS), paral·lel a gènit de geni, prèmit de premi, formació pròpia al llenguatge popular, que Joan Coromines va comentar en el seu llibre Lleures i converses d’un filòleg (Barcelona 1971), p. 271. És a dir, la base podia ser nitos, i de fet aquesta paraula sembla haver tingut molt d’ús en la superstició popular. El folklorista Joan Amades en el seu article “Éssers fantàstics” (BDC XV, 79) ens diu que segons la creença popular els nitos són uns éssers microscòpicament minúsculs i enemics de l’home i que l’ataquen pel cap i li entren pel cervell i li causen desgràcies. Joan Amades afegeix, a més a més, que hi ha manera de treure els nitos (del cap), però que és una operació molt difícil i que ell no va saber com. Això fa clar que els sentits com ‘entranyes’, ‘pòmuls’, ‘glàndules’, etc., s’havien originat de la frase treure els nitos (de dins d’algú) segons d’on hom feia sortir aquests éssers malèfics.

El mot en qüestió està relacionat amb el fr. dial. nitón ‘malson’, ‘follet’, i aquest amb el fr. lutin ‘follet’, fr. ant. netun (provinent de NEPTUNE), que en la superstició popular es diu de “petit diable malicieux, qui tourmente les gens pendant le sommeil” (A. Darmesteter, A. Hatzfeld, A. Thomas, Dictionnaire Général de la Langue Française, Paris 1926, s.v. lutin).



5. Ara, tornant al nostre tema voldria notar que a l’hora de l’incepció del DECat., durant la tardor del 1975, no li va semblar al professor Coromines aconsellable tractar a fons les qüestions lèxiques si no eren d’interès immediat al problema de l’etimologia. I això fou motive de por que s’allargués massa el treball i que fes impossible la compleció del Diccionari durant els anys que li romanien. Per consegüent, en les dues lletres A i B l’aspecte lexicològic, sobretot en el cas dels mots derivats, esta menys desenvolupat i part dels materials lèxics no hi fou inclosa. Però ben aviat ens vàrem adonar que sense un examen més complet del lèxic l’estudi etimològic no quedava ben arrodonit i polit, i ens va caldre modificar-ne els plans i dedicar a cada mot l’atenció que requeria. La decisió fou sortosa atès que a hores d’ara, l’estiu de 1985, la redacció de tot el text està acabada i el professor Coromines segueix gaudint de salut i força. El cas és que l’esperança de veure enllestit el Diccionari, la gran il·lusió de tota la seua vida, era un estímul molt potent que el rejovenia cada cop més a mesura que progressava l’obra. Voldria notar, a més, que una gran part dels materials no utilitzats en el seu lloc alfabètic van ser inclosos en volums posteriors com a apèndix sota un mot derivat o forma variant amb grafia distinta. Així, doncs, es pot dir que amb poques excepcions l’aspecte lexicològic està adequadament elaborat. I convé afegir que sovint hi tenim ben estudiat també el lèxic occità, i el de l’aragonès, i en molts casos el de les altres llengües germanes. Això és un dels trets força importants del DECat.



6. Alguns han interpretat el qualificatiu “complementari- del títol del DECat.

––––––––   40   ––––––––

com a un “referent” al diccionari etimològic castellà del mestre, el DCEC/DECH, suposant que el DECat. no fa més que complementar els articles d’aquests amb la documentació catalana pertinent en el cas de mots comuns a totes dues llengües ja tractats. Aquesta suposició no és del tot errònia, i, en efecte, en una sèrie de mots, l’etimologia dels quals ja s’havia aclarit en el DCEC/DECH, ja no interessava repetir els mateixos arguments, i el DECat. remet a aquests fixant l’atenció sobre altres fets de l’evolució catalana. D’altra banda, però, en tots altres casos en què l’etimologia no es donava per resolta en el DEC/DECH, el DECat. replanteja el problema sovint amb un tractament més a fons. I em plau dir que l’examen dels vells problemes un cop més, i partint de la documentació i dels fets lingüístics catalans, sovint va proporcionar la clau a explicacions o solucions més convincents i segures. Així un gran nombre dels articles novament tractats en el DECat. són molt diferents dels del DCEC/DECH, o si més no tenen moltes novetats i rectificacions, i en general estan més bé estudiats. En aquest sentit, el DECat, sí que és un complement del DCEC/DECH i i per això l’ha de tenir molt en compte l’hispanista i el romanista en general.



7. En realitat, però, allò del “complementari’’ del títol concerneix el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) d’Alcover-Moll (1926-1968), perquè “complementar” els immensos materials d’aquest diccionari històric i dialectal ha estat un altre objectiu del DECat.

Aquest diccionari fou concebut per Mossèn Antoni M. Alcover (1868-1932), a les primeries d’aquesta centúria, amb la finalitat d’inventariar tot el lèxic català, antic i modern, en totes les seues variants, incloent-hi també les locucions i frases, a fi de facilitar, d’una banda, l’elaboració d’un llenguatge literari representatiu dels parlars de les tres zones (catalana, valenciana i balear) i, d’altra, l’estudi científic de la llengua. Ja sabem que el projecte fou dut a terme principalment pel benemèrit Sr. Francesc de B. Moll amb la col·laboració del nostre estimat amic Manuel Sanchis Guarner.

La replega dels materials fou realitzada per correspondència, participant-hi centenars de col·laboradors, amants de la llengua, situats en localitats arreu del domini: mestres d’escola, capellans, rectors, advocats, metges, farmacèutics, escriptors, etc. Molts solien fer llistes de mots sobre temes determinats seguint les instruccions donades en la Lletra de Convit de Mn. Alcover, publicada l’any 1901; altres solien treballar en els arxius locals escorcollant documents antics, i encara altres solien extreure mots en cites dels textos antics, literaris o tècnics, o de les obres literàries modernes. El gran mèrit de Mn. Alcover havia estat poder apassionar tantes persones i donar a l’Obra del Diccionari de la Llengua Catalana una dimensió nacional.

Milers i milers de mots en cèl·lules amb definició o en cites foren catalogats, i el resultat en deu volums va ser una de les obres lexicogràfiques més notables de la filologia romànica: un diccionari històric i dialectal, i alhora un diccionari

––––––––   41   ––––––––

del llenguatge modern amb exemples de mots citats d’autors moderns. El DCVB localitza a més a més el lloc on fou replegat cert mot o cert sentit. Una obra que ha fet, i continua fent, gran servei al filòleg, al lexicògraf i a l’etimologista. Voldria subratllar que el DECat. no s’hauria pogut fer, en la forma que el tenim, sense els materials i les dades d’aquest gran diccionari.



8. La tasca d’inventariar el lèxic d’una llengua tan rica com el català era una empresa gegantina que no es podia realitzar en una o dues generacions, i per tant no és estrany que quedessin llacunes de tota mena i moltes omissions en les dades del DCVB. I, a més, els materials replegats pels centenars de col·laboradors no podia ser lliure del tot d’imprecisions o d’inexactituts, sobretot atès que la gran majoria d’ells no tenien preparació filològica i hi ha també la possibilitat que alguns d’ells treballaven amb precipitació per tal de quedar bé amb Mn. Alcover. Recordem amb aquest motiu les exhortacions que solia fer aquest home genial en les pàgines del Butlletí del Diccionari de la Llengua Catalana als amics de l’Obra del Diccionari perquè enviessin la seua replega de mots com més aviat possible i les seves lloances als col·laboradors “de poca son” eren molt efusives. Inexactituts podien ocórrer també en els mots extrets dels documents antics, puix que els col·laboradors que treballaven als arxius en la seva major part no eren arxivers per professió. No sabem, doncs, quantes imperfeccions s’han pogut acumular en els materials replegats del parlar viu i de les fonts antigues. És ben cert, d’altra banda, que Mn. Alcover, des d’un principi, va emprendre una sèrie de “eixides filològiques” (= viatges per a replega de mots i per estudi dialectal), i en una d’aquestes eixides de 1921, de cinc mesos, era participant el jove Francesc de B. Moll. Els materials replegats en aquests viatges servien de testimonis comprovatoris. A més, a l’hora de redactar el Diccionari, el Sr. Moll, filòleg notable, va poder eliminar molts dels possibles defectes del treball dels col·laboradors. Així i tot, però la massa dels materials era tan enorme que el control no era del tot possible.



9. Sortosament la lexicografia catalana va tenir altres compiladors com Marià Aguiló, el rossellonès J. Bernat Alart, Josep Balari, Pompeu Fabra i Joan Coromines mateix, i els materials de tots ells juntament amb els del DCVB van contribuir a la preparació del DECat. i l’estudi lexicològic del vocabulari català.

Amb aquest motiu, convé notar que la gran preocupació de Joan Coromines ha estat, durant tota la seua vida, recollir mots amb criteri lingüístic, amb gran atenció al detall fonètic, a l’ús exacte i al matís semàntic. El mestre Coromines sempre ha tingut en gran estimació el Diccionari Aguiló, els rics materials del qual, mots antics i moderns, foren recollits per Marià Aguiló mateix, que era bibliotecari per professió i filòleg, editor d’obres antigues, bibliògraf i folklorista. És ben sabut que els materials de Marià Aguiló havien quedat inèdits a la seua mort (1897) i que foren enllestits per a la seua publicació per les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans sota la cura de Pompeu Fabra

––––––––   42   ––––––––

i Manuel de Montoliu. Publicat en vuit volums entre 1915 i 1934, El Diccionari Aguiló, va guanyar en valor pel treball comprovatori i de control d’aquests dos filòlegs de primera classe.

Els autors del DCVB van poder servir-se del Diccionari Aguiló, i a més del Diccionari Balari (A-F), publicat entre 1927-35, incomplet però també de gran riquesa. Com que van aprofitar-los normalment pels mots o sentits que no tenien recollits, aquests diccionaris contenien una bona reserva de dades complementàries a usar en el DECat.

El DCVB no va comptar, entre les seves fonts, l’Inventari de la Llengua Catalana, inèdit, de l’esmentat rossellonès J. Bernat Alart (1824-1880), arxiver i filòleg. Alart va compilar aquest Inventari a fi de contribuir a la història de la llengua catalana, i de fet una història d’aquest idioma fou un dels seus nombrosos projectes. L’arxiver rossellonès havia catalogat, com a part de la seva tasca oficial, una gran part dels fons documentals de l’Arxiu del Département des Pyrénées Orientales, i mentre treballava amb documents solia prendre nota dels mots d’interès. Home metòdic i interessat per l’etimologia, Alart registrava d’un mot particular tots els exemples li sortien-al pas, i no és rar que algun article en contingués fins a vint o més, tots curosament datats. Aquest erudit sembla haver aprofitat els documents oficials més que cap altre lexicògraf català, i les seves dades són en general molt valuoses. No cal dit que els materials abundants de l’Inventari van resultar sovint d’importància crucial pels molts problemes tractats en el DECat. i per la documentació del lèxic català.



10. Pel que fa als materials lèxics acumulats per Joan Coromines, notem que aquest començà a recollir mots quan tenia vint anys poc més o menys i quan ja s’havia fet l’ambició d’emprendre tres projectes importants i enormes: el diccionari etimològic català, la gramàtica històrica catalana, i el diccionari toponímic etimològic que fou batejat després com Onomasticon Cataloniae. La replega dels materials s’anà fent al mateix temps fins als anys setanta. És ben sabut que Joan Coromines va visitar tots els pobles del domini lingüístic a fi de recollir els noms de lloc in situ. Solia escollir el subjecte informador amb gran cura: devia ser fill del poble, no allunyat d’allí per llarg temps; individus com pastors, llauradors o caçadors eren candidats preferits per a informador. El mateix subjecte servia per a la replega dels noms de lloc i per a l’estudi dels trets bàsics fonètics, morfològics i lèxics. Molts mots i locucions solien registrar-se durant l’enquesta toponímica i en les converses amb el pagès informador, i a més durant l’estada que feia el mestre Coromines en el poble, al carrer i a la fonda. Si disposava de temps solia visitar l’arxiu local escorcollant-hi els documents i textos oficials per a la replega de noms de lloc i mots d’interès. Va recollir, doncs, mots vius als llavis del poble, d’ús local autèntic i pur, i sovint en frases. Notem que els materials així replegats eren molt rics i se citen en el DECat. en el seu

––––––––   43   ––––––––

lloc apropiat, geogràficament localitzats i amb l’any de recollida curosament indicat.

Al mateix temps, durant llargs anys, Joan Coromines va despullar tota mena de fonts escrites: textos literaris o tècnics especials, antics i moderns, o del folklore regional. Operà en aquesta tasca sempre amb criteri científic i amb la pruïja d’evitar l’ús poc autèntic. Té gran dilecció per a l’obra de Jacint Verdaguer, el llenguatge del qual va donar el tomb transcendental al desenvolupament de la llengua literària catalana moderna. Gran dilecció també pels escriptors del període de la Renaixença i posteriors, coneguts per la puresa del seu llenguatge: Narcís Oller, Emili Vilanova, Joan Pons i Massaveu, Pere d’Alcàntara Penya, Joaquim Ruyra, i és clar Pere Coromines, i altres. Amb la dèria de donar amb el mot d’ús autèntic i espontani, va preferir sempre que pogué l’escalaborn, és a dir, la versió primitiva, de l’Atlàntida de Verdaguer, de l’any 1867, i no pas la versió definitiva de 1877, que fou revisada pel poeta d’acord amb les notes crítiques de M. Milà i Fontanals i de Josep Balari. Notant que l’escriptora empordanesa, Víctor Català, sol forçar de vegades el sentit dels mots per efectes especials de l’estil o de ritme, evita les obres d’aquesta autora, altrament coneguda com a una gran prosista. Explota fins a l’última gota les obres dels grans folkloristes com el menorquí F. Camps i Mercadal, el tortosí Ramon Verges i Paulí i el valencià Joaquim Martí i Gadea, de la comarca d’Alcoi. La recerca del lèxic d’ús autèntic i de la vida diaria el fa buidar mots de la correspondència íntima del seu pare Pere amb la seva mare, Caterina Vigneau, de quan eren promesos als primers anys de 1900; buida igualment mots de la correspondència del seu pare amb el seu oncle Alfons Coromines d’aquells mateixos anys. Cita dotzenes de mots oïts, quan ja de petit, a la seva tia de Girona, i als altres membres de la seua família.



11. Els materials del DECat. enriqueixen l’inventari del lèxic català amb un nombre considerable de mots no registrats en el DCVB: mots extrets de fonts no vistes o aprofitades pels autors d’aquest diccionari, altres de parlars regionals i encara altres espigolats del vocabulari que ha continuat en la terminologia toponímica. Aquestes addicions duen el senyal de (+) com + A---. Altres vegades els afegiments consten de significats i accepcions. Notem que tals addicions sovint van ser d’importància decisiva a l’hora d’establir amb exactitud els esglaons de l’evolució semàntica. En molts casos també les dades del DECat. complementen les del DCVB pel que fa a l’extensió geogràfica dels mots.

A més, les dades del DECat. sovint serveixen per comprovar l’exactitud de les del DCVB o per assegurar la bondat de les definicions que s’hi donen. Això sobretot quan es tracta de mots pocs coneguts o no molt usats, o en el cas de mots antics poc documentats.



12. Un diccionari que fa la història del lèxic català no podia prescindir del tot d’ocupar-se de les qüestions del llenguatge literari. Com és ben sabut, la gran

––––––––   44   ––––––––

majoria dels escriptors catalans de l’època de la Renaixença i posterior van obrar amb la ferma convicció que estaven contribuint a la restauració de la llengua literària catalana i van fer un esforç conscient de catalanitzar llur llenguatge, explotant sempre que podien el vocabulari viu general o local o regional que des de feia segles havia perdut cultiu literari. La publicació del Diccionari Aguiló i els materials recollits per l’Institut d’Estudis Catalans van fer possible l’elaboració del Diccionari General de Pompeu Fabra i així una base sòlida es va establir. Fabra s’havia guiat principalment per l’ús literari ja existent, però sense perdre de vista les necessitats d’una llengua literària en creixement. Va incloure en el seu diccionari cert nombre de mots presos dels grans clàssics, que tenien el potencial de fer bon servei i va deixar al bon instint dels escriptors moderns la seva explotació. A més, va expressar l’esperança que els escriptors de les contrades no centrals elevarien a la categoria literària els mots que segons llur criteri en tinguessin la propietat, emprant-los en llurs obres. Ara bé, el DECat., que va examinar com cap altre diccionari els valors semàntics del lèxic català, no ha descuidat la contribució que pogués fer al llenguatge literari. Així, quan es presenta l’ocasió, s’hi posa a l’atenció dels escriptors cites més o menys llargues de mots per il·lustrar com s’havien usat pels grans prosistes i poetes, o per mostrar les possibilitats que tenen els mots en qüestió per expressar conceptes particulars i idees.



13. Endemés, el DECat. s’ocupa àmpliament de les qüestions toponímiques, servint-se dels materials de l’Onomasticon Cataloniae.

Amb motiu de l’estudi lexicològic, es fa constar als articles pertinents els mots que han tingut ús en la toponímia, donant-ne exemples, i igualment es citen els noms de llocs que perpetuen els sentits o formes antigues de la paraula estudiada. Així, a l’article NIU s’esmenta com a nom d’una partida Niu de l’Àliga a Cabdella (Pallars), registrat el 1963, i Font de Niuc a Aiguatèbia (Conflent, 1959), format amb la variant niuc de niu que corre al Conflent i algunes altres localitats veïnes; sota carrera (CARRO), es donen, entre d’altres, una sèrie de noms que contenen fossilitzat el sentit originari d’aquest mot com a “camí real” la Carrera ‘l Costa, nom d’un camí a Mirambell (Segre mitjà), Carrera de Mallorca a Sta. Maria Mar (Ross.), la Carrera de Baubet a Pinós (Sols.). A l’article NEGRE, amb motiu de la variant antiga d’aquest adjectiu, ner, -a (amb solució de -GR- > -r- com en fr. ant. neir, prov. neir, nier, it. nero), s’hi fa constar que aquesta forma apareix en els noms de lloc del període primitiu (Estan Ner en document de 1007, Gorg Ner en 1973, etc.) i en el topònim Casterner < CASTELLUM NIGRUM, nom de dos pobles a Ribagorça.

En segon lloc, ultra aquesta documentació útil, sovint es donen altres dades importants, i s’aclareixen o s’estudien l’origen de molts mots. Així, a l’esmentat article NEGRE, en relació amb els topònims formats de ner, -a, se’ns diu que Runer, el nom del riuet que separa Andorra d’Arcavell, s’analitza com Riu ner,

––––––––   45   ––––––––

i s’hi fa constar a més que la forma aragonesa corresponent també apareix en la toponímia d’Aragó: Puey Niero (PODIUM NIGRUM) en document de 1484 de Biescas, registrat com Puñero per J. Coromines l’any 1965, etc.: i per a Fonenderas d’Araguás s’hi suposa una base Fondeneras < FONTES NIGRAS. A l’article NORAI ‘columna o pedra o anella de ferro fixa en terra per a amarrar-hi les embarcacions’, hom aclareix el nom Els Noraix (que designa diversos punts al Golf de Roses) com a plural de norai igual que Es Noraix, de Sóller (Mall.). A l’article QUER “roca, penyal” (*CARIU) s’estudien la documentació antiga dels noms com Queralt, Queragut, Queralp, Querol, etc., i el nom de castell antic de l’Alt Empordà que s’esmenta com Carmanson en Desclot s’aclareix com a un compost de *CARIU amb el nom personal germànic Monzo, -on, i el Carradon, que figura en un document de 1518, i Carraduno del compost, El Turno Carraduno existent a Serradui (Alta Ribagorça), s’expliquen com a derivat de *CARIU ROTUNDUS (i de fet s’hi fa constar la presència de la forma Chero Rotundo en un document de 1020 designant un cingle de Sant Martí del Canigó-, i el Rudesquès del nom el Còrrec de Rudesqués d’Espolla (Empordà) s’analitza com Riu dels Quers “riu dels penyals”. A l’article CAP, s.v. Capaigual es planteja, en nota, el problema de l’origen de Cabó, poble a l’Urgellet, antigament dit Caboet.

Així, doncs, el DECat. fa una gran aportació als estudis de la toponímia catalana i hispànica en general, i avança considerablement el treball de l’Onomasticon Cataloniae. Ha estat molt encertada la decisió de la Societat d’Onomàstica (Barcelona), sota la direcció del professor Enric Moreu-Rey, de fer un índex complet de tots els noms de lloc citats i estudiats en el DECat.

13. En resum, el DECat. es caracteritza per un tractament més ampli de l’estudi etimològic i del lèxic catalans, ocupant-se, a més a més, dels problemes de la gramàtica històrica, del llenguatge literari, de la toponímia, i també de la qüestió d’inventariar el lèxic català. Es caracteritza a més pel seu estil particular de presentar els fets: un estil molt personal, del llenguatge rigorós, que sovint arriba a ser novel·lístic o episòdic, i, en alguns casos, fins i tot poètic. L’autor, fill d’un gran prosista, i ell mateix un prosista de força mèrits, sovint ens fa viure la història del mot, i, de fet, ens presenta, més que la història, la vida íntima del mot, i sempre amb gran claretat. Aquest estil ja és notable en el DCEC/DECH, però aquí la tècnica està més afaiçonada i apareix ungida pel gran afecte i la tendror que sent l’autor per la seva llengua. Voldria insistir que no hi ha cap intent de popularitzar l’estudi etimològic i que el criteri científic no fa gens de concessió a fluixesa en qüestions de metodologia. En tot cas, és evident, per l’èxit editorial i per l’acceptació que ha trobat el DECat. entre els sectors amplis del públic lletrat, que és un diccionari molt consultat i llegit.79

Com a exemple de la manera de com l’autor tracta el material que té a ma, reproduirem el text d’un article breu, GAVINA, triat a l’atzar.

L’inicial de l’article inclou:



––––––––   46   ––––––––

“GAVINA, derivat del llatí GAVÎA id.: 1.ª doc.: 1507, Busa-Nebrija: «gavina, ocell conegut: gavia» (C-viii-6), i segurament ja en el diccionari de rims de J. Marc (c. 1372), lín. 474 (no definit)”.

Després continua:

“O. Pou possa «gavina: gavia» en una llarga llista alfabètica d’ocells on s’inclouen la grua, el gaig, el cigne, etc. (Thesaurus Puerilis, 45). En el jardí monàstic de Ripoll es comprèn que els monjos criaven grans ocells a la ribera dels dos rius; i el venerable abat Oliva, escrivint-los c. 1023, els demostra fidel sol·licitud, enmig d’un notable sentiment de la natura; entre ells una manera de gran gavina...: «cignos et gabiancum, delicias domini, quam maxime custodite, et quiquid illis adversi acciderit, aut boni contigerit, continuo litteris paenotate, ut aut prosperis colaetemur aut adversis afficiamur; euge! etiam quoniam est nobis et grus...» (Marca, Marca Hispanica, columna 1026, cf. Beer, Wiener Sitzungsber. CLV, iii, 84, n. 4)”.

Entretant s’hi fa constar les formes corresponents romàniques: occità antic gavina “mouette”, prov. mod. gabian, gavian, it. gabbiano, citades del FEW IV, 83, i J. Coromines comenta amb motiu de gabiancum del text de c. 1023:

“El que més xoca és que ja sembli haver-hi ací un cas primer valiosíssim de la pron. arcaica - < -N’, el qual, però, no ens sorprendia gaire si no aparegués amb aquesta grafia -nc d’aire tan recent, fins a fer-nos dubtar si no es tracta d’un derivat diferent en -ANCU. De Sueca tinc nota d’un gavià (a propòsit d’un nom personal o nom de loc, Gavilà, 1962, que no sé si és viu allà com a nom d’un ocell albuferenc)”.

I segueix per dir-nos de l’ús actual del mot:

“Nom que continua essent usual en tot el domini. «Com la gavina de la mar blavosa / que en la soliua platja fa son niu / ...». T. Llorente; «DELOS: Per la fitora de Neptú arrancada / d’un dels tres caires de Sicília bella, / vegi’m, com’nova estrella, / del mar immens en la blavor llançada; / mirant-me les gavines / de borrallons d’escuma coronada, / cregueren-me llur càndida parella». Atlàntida VII, v. 50. [Es mot] sentit tot al llarg de la costa del Principat i del Rosselló, i particularment a les Illes. N’hi ha moltes a la badia de Palma (d’on el nom del Puig de sz gvins, a Establiments, 1964), i molt oït [per mi] en els dies de Formentera (1963), que és segurament la terra catalana on se’n veuen més que enlloc”.

Després J. Coromines es refereix als fets llatins:

“En llatí el nom antic era Iarus, però gavia és usual ja en el llenguatge de l’època decadent: potser una onomatopeia gaui, gaui! imitant el xiscle mig greu, mig agut que va deixant sentir sovint aquest animal, sobretot quan s’aixequen grans vols. Ja apareix en Plini, on el significat no està ben precisat, i més clarament en autors posteriors, p. ex. l’escriptor lionés Eucherius c. 440 d.C. (P. Geyer, KJRPh. V, i, 86)”.



––––––––   47   ––––––––

I continua:

“El mot llatí que mirem com a primitiu de la família apareix conservat en mossàrab, com a gâbiya, en Rabí ben Zaid (any 961) i en Pedro de Alcalà, i avui resta usual en alguns parlars del Sud d’Itàlia i de Provença; Ronjat (Grammaire Istorique des Parlers Provençaux Modernes, II, 113) ens parla dels prov. gàbi, gavian, gapian, i també gabino f. (hi veu dificultats en alguns, sembla que en alguns casos amb raó). D’ací es degué manllevar així mateix el basc kaio usual a Ondarrabia, Zumala i Lekeito, junt amb un augmentatiu kaiar «gaviota grande» que és d’aquesta vila i també de Donostia. En canvi el cat. i oc. gavina es formaren d’això amb derivació diminutiva o hipocorística, i amb l’oposada el cast. gaviota [1490] i el port. gaivota. Les dues es combinen en el val. gavinot “ocell de l’Albufera” (DAguiló) l’àrea del qual s’allarga fins al murcià gavinote (GaSoriano)...”

Joseph Gulsoy





Arriba