Crisantemes
Alexandre de Riquer
| L'ESPRIT SOUFFLE OU | |||
| IL VEUT, NUL NE SAIT | |||
| D'OU IL VIENT, OU IL VA. | |||
| MAURICE BARRES |
A tu, regalim murmurador d'aygua puríssima que reflexas les celisties á l'ombra del boscatge: clar mirall de nereydes, filles d'un raig de lluna y un petó de les boyres; á tu dedico aquest ram de Crisantemes.
Jo vinch com un pelegrí de la ciutat populosa y á l'ombra atapahida de l'alzina gegant deposo mon present de pálides flors sense perfum ni aroma.
Fés que les poncelles boscanes se capvinclen fins á besarlo, fins á encomanarli'l perfum de la flor ignorada feta tan sols per adornar les selves.
Préstam la flayra sanitosa de la pineda oscura y'l murmuri eloqüent que xarrotejas escorrente per entremig de murritorts y créxems.
—9→
Somnis ò fantasíes, faules ò descripcions, notes de sentiment ò d'anyoransa; sou tot lo que sobrix del cálzer massa ple: los desigs de benestar que no's poden atènyer, l'hálit que s'escapa d'un cervell febrosench, les divagacions pertorbadores que s'agitan en la pensa, afanys d'un enamorat de la bellesa; sou lo sobrant de llágrimes.
Sou tot allò que viu endintre d'un mateix ab recel d'exteriorisarse.
Somniadores y fantasiayres, evolucions d'un cervell; entusiastes admiradores y —10→ apassionades sou lo pantejar d'un cor; tremoloses, humils ò anyoradisses, sou la vida de l'ánima.
Aplech de flors gayre be tristes, crisantemes de tots colors arrencades del jardí de fantasía, resignades á marcirse si abans ab perfum suptil feu olvidar per un moment les penes.
Los núvols s'amuntegan espessos. ¡Bona pluja y bon any!
Plou. L'aygua cau seguida emboyrant los serrals y les montanyes; bat les carenes, ratlla la fosca de la pineda; los reguerots riellan dibuxant de dalt baix de la costa esfumades cintes de plata que van á morir al fons de la riera.
En l'espay rondineja'l tro, y'l continuat axordador murmuri segueix interminable, monòtono, ab la matexa indefinible nota.
La terra's desembafa y se refresca, los llampechs zigzaguejan partint la nuvolada, los fullatges se rentan, y'l bosch avellutat recobra nova vida. Les tiges s'adressan y'ls camparells assahonats s'inflan de saba.
—12→Les basses s'acurullan, los tolls s'arrasan; la pluja es abundant, de bona mena. No es la rabiosa tempestat qu'enruna les masíes; es lo consol del pagès agrahit que rialler guayta enlayre; y abans de que s'atanse la devastadora turbonada, l'Ángel de la pau, ab lo gest grandiós y la má estesa, trassará per l'espay, del ubach á la solana, l'arch de Sant Martí, nunci de la bonansa.
Enguany no tornarem á veure los aucells saltironant pe'ls rebolls, estarrufats, corsechs y bocabadats, cercant ab deliri una goteta d'aygua; enguany, los sers alats tindrán abeuradors voltats de molsa y luxosíssims banys dessota les falgueres.
—13→
De poch en poch, la blavor enlluernadora del espay desaparexía.
Lo sol s'enfonzava matisant ab reflexos amoratats los irisats estratus que s'extenían al horisó lluents ó apagats, grisos d'un —14→ gris de perla negra ò groguenchs y rogos de color d'incendi, en tant que'ls raigs de llum, partint de l'altra banda de montanya, s'axamplavan per l'espay ratllant lo cel ab vaga brillantor de polsina diáfana y lluminosa.
De la terra s'alsavan remors suavíssims mentres que la claror mimvava: rondineig d'abelles, frisanses nirvioses de fullatges que s'agitan, murmuris suaus d'aygues que s'escorran y's besan al toparse.
En les bardisses, aleteigs d'aucells que's perseguexen; en l'ánima, desigs de plahers ignorats, somnis pertorbadors, visions fonedisses com á notes d'una cansó ignorada.
L'oreig gronxa alenades frescals de dones invisibles que murmuran tentadores melodíes, músiques sens ritme, poesíes sens lletra, riallades perdudes que's fonen en l'espessor del fullatge, perfums de flors y xiuxiuejar de canyes, confessions discretes de follets arrupits en lo cálzer perfumat de rosa-veres; tot canta suaument y de sordina.
Los aucells xarrotejan ajocantse, lo vent de la vesprada desperta la pineda y d'entre gatells y ginesteres, s'enlayra'l cant de la alegre virvadora, ressucitant una llegenda de cavallers galants y de trenes daurades.
Endalt del firmament, tremolan les estrelles, la lluna filtra entre les rames, les reynetes —15→ xiulan, les gotes d'aygua, relliscant per les falzíes, cauen al sot acompassades ritmant la nota ab veu de salteri, y'l rossinyol enamorat entona sa complanta, en tant que jo'm sento invadit per tendresa infinita, en lo cor un desig y en los llavis l'anyoransa amarga d'un petó llunyá, indefinible, perdut en lo impenetrable fons dels recorts esborrats.
—17→
Era un lluch de roure, dret, ufanós, brungit de pell, que crexía en un siti frescal voltat de margarides, jonqueres y capblaus.
Ergullos s'enfilava per damunt de tots, y quan, cap al tart, aparexía l'ayre falaguer de les vesprades, les margaridoyes acotavan les seves coroles saludantlo, les jonqueres li xiulavan de sordina una corranda, y'ls blauets abocavan á sos peus lo nèctar perfumat de sos cálzers.
—18→-Tu serás lo rey de la boscuria, -tots li deyan.
Un día,'l pastor sorrut va baxar costa avall seguint á la remada.
Les cabres van esbrotonar les margarides, les ovelles van ajaure les jonqueres, los xays enjogassats trinxaren les floretes.
Lo lluch de roure va quedar sol, ben á la vista.
-Jo seré'l rey de la boscuria, -á si mateix va dirse.
Mes lo pastor, plantantse dret al davant seu y examinantlo:
-¡Bon bastó! -va pensar.
Y trayentse'l ganivet del sarró, va tallarlo pera que fes ab ell la fadiga y sostingués son cos revellit, al enfilarse per les costes.
Un'abella de cos daurat y ales tornassolades, per sa indolencia voluptuosa, va trobarse diferenta de ses companyes.
Més s'estimava festejar les flors d'una en una, perdres á l'ombra dels romanins florits y embriagarse ab lo perfum de mentes, que treballar al rusch.
Volant, sa fantasía va durla al peu del estany blau, ahont florexen —20→ los lotus somniadors, ahont dormen les tradicions, allá hont lo vent y'l canyar entonan les complantes misterioses.
En lo cálzer més hermós deturá la volada, y la flor, donantli vida, va donarli un palau luxós d'hermosa forma, de color de turquesa, ab pistils estilats á columnates d'or voltades del blau intens de nits serenes.
Allá, per sí matexa, va viure de la vida de l'ánima, va discórrer al impuls de la potencia creadora, visqué peresosament tota una vida contemplant en lo cel la nau del lliri que li feya somniar un altre cel més gran poblat de sers immortals de bellesa perfecta, va sentir modulacions de celestials armonías y la seva imaginació va tenir ales.
Quan lo lliri va encongirse mustiguejat, quan pausadament va cloure la corola y per l'abella van desaparèxer cels lluminosos, hores de posta saturades d'amorosa poesía, divagacions y encantaments que's gronxan acariciant la ratlla de foch que contorneja cirrus ò estratus, la tremolosa aparició d'una estrella, visions qu'engendran les ombres de la nit; l'abella va ensopirse.
Voltada de perfums la llum que filtrava ab trasparencies de flor mustiguejada, llumenava ab reflexos de pedrería son cos daurat.
—21→
Al cloure les parpelles endevinava al defora les aygues trasparentes, les voladuries d'aucells y l'immovilitat dels ibis perduts en lo somni errant que perseguexen.
Allá dorm la llarga hora de la mort, reclosa en la corola revellida al peu del —22→ estany blau, gronxada per l'ayre, agrahida á les pregaries de les jonqueres que xarrotejan, al rondineig de les bogues que murmuran suaument un cant anyoradís de dones d'aygua, com himne incert y llunyá endressat á la pálida lluna.
El marge quedava enriquit per les cápsules llavorades de les xicoyres.
Se destacavan com á nebuloses sobre'l fons oscur de la montanya, y aquell manat de llevors lleuger y fonedís, era una joya frágil de bellesa infinita.
Lo bosch se va somoure, al buf lleuger de la marinada, l'estol de volianes va enlayrarse dexant les tiges despullades; y l'infant endormisquejat al pit de la mare, alsant les manetes va seguir una estona ab la mirada embadalida les llevors que s'escampavan per la terra, gèrmen de xicoyres novelles qu'al seu día donarían flor y grana.
—24→
Amarat de suhor, afadigat, vaig assentarme á l'ombra.
Devant meu se perdían les cimes blaves, d'altres venían més á prop, y més á prop encara, lo bosch retallava la silueta obscura de la ubaga damunt la nota fina del espay.
Dessota del bosch, la vinya extenía'ls pámpols movedissos, y en primer terme dins de l'ombra que m'arredossava, una mata d'ufanes —25→ semprevives gronxava ses coroles funeraries tan á prop meu, que, per la visualitat, les tiges s'enlayravan més amunt dels pámpols, del bosch de pins y dels pichs llunyans que la neu enflocava.
¿Què podían amagarme aquelles semprevives bosquetanes?
¿L'ala tornassolada y trencadissa d'una pobre papallona, lo frágil esquelet d'un aucell, la corassa corcada d'un escarabató blau?
Res: les flors no amagavan res, y ab tot va invadirme la tristesa.
—26→Les flors grogues removían recorts, feyan reviure hores desconsolades, llágrimes que s'escorren coll endintre, dèbils quexes d'infant que desapareix com un llum que s'apaga, martellades brutals qu'obran un sepulcre sens respecte á n'aquells que dormen dintre, y altres semprevives que se'n portan en un bayart y's perden en los carrers del cementir brutes de pols, mustiguejades pe'ls sospirs del vent en les nits fosques, descolorides per la pluja menuda del hivern que bat les fosses.
Les semprevives bosquetanes se gronxavan suaument, com dient: «Vína, vína. Tot lo del món s'acaba: les alegríes d'infant, les penes y les llágrimes».
Alegre, esbojarrada, inconscient de que la infancia queda enrera y la pubertat arriba com una flor qu'esclata, atravessa corrents l'extesa de roselles y margarides blanques.
Lo vent fueteja sa cabellera deslligada é hi juga com si somogués bucles y flochs de randes daurades; pèrfit y enjogassat, desfá'ls plechs de sederíes pera que caygan més avall de les espatlles dexant en descobert lo —28→ brotonar novell, semblable á dos lliris germans ab un petó de rosa; traydor, accentua les línees onejants y suaument corvades.
Cada salt qu'ella fa, es una flor que's vincla, y, en sa marxa ascendent pe'l camí de la vida, cada tornaveu repercuteix una fresca riallada.
Darrera seu, hi queda com un hálit d'alegre primavera, com un ayre frescal, com un perfum de viola.
Les roselles son pálides al descloures sa boca, les margarides tristes comparantles ab la vida florexent que les traspassa.
La seva conciencia está tranquila com lo llach encantat ahont se reflexan rosa-veres y lliris, esclats de llorers-roses, garlandes de ridalba; y axò, durará tant com l'amor no vinga: que quan vinga l'amor, ell remourá la quietut de la sev'ánima.
Allavors tal volta s'enterbolesca l'aygua: potser quan se remoga la plana superficie s'axecarán perfums y esclatarán les roses; potser s'alsará un res, y l'encenser emboyrará un bosch de columnates: pot ser del fons del llot surin les salamandres.
Mentres tant, viu: dexa que'l vent enjogassat fuetege la daurada cabellera, travessa'l prat florit plè de roselles y margarides blanques, y espera la sageta que, al caure dins del llach trontollará les aygues dibuxant —29→ círcols concèntrichs qu'han de seguir axamplantse, axamplantse.
—31→
Lo dia s'alsa lluminós, esplèndit, com una vida que surgeig sembrada de promeses y de ilusions que naxen; bella matinada de rosa pálit y blau turquí fosos, vaporisats en la celistia.
—32→La mar bat l'alta roca qu'enrotlla la rompent voltantla d'aygua, les gavines en l'espay fan una nota blanca, les onades enlayran ruxats de diamants y pluja d'amatistes, l'escuma bull formant y desformant bombolles irisades.
Cantant sens interrompre son res continuat d'una mar que dormita, les ones gronxan la cabellera enjogassada de les algues marines, s'obran les mareperles nacarades y en les ombres los pops arriscan sos tentáculs fora l'aygua.
Dalt de la roca, una flor solitaria desclou sa virginal corola tota ignorant d'amor, d'alegría y de vida.
Es lo primer día que la llum falaguera penetra dins de son cálzer sorprès de trobarse voltat per la mar inclement, lluny del somniat redòs d'escabellades eures, de l'ombra de l'alzina centenaria, del peu de l'aygua dolsa y la font que xarroteja, de la capritxosa silueta de montanyes.
La flor entristida veu extendres al lluny l'horisó recte interminable de la mar salada; sent que sa vida no era feta del desig enamorat del cant de la sirena, ni del sò dels corns ahont bufan los tritons fent retrunyir la roca, ni de la marxa escumejant de corcers d'aygua, ni'ls seus sospirs volavan cap á la nau lleugera qu'exten al horisó ses —33→ veles blanques; y dins son cor l'anyorament arrela.
¡Pobre flor sense patria! ¿Per quín incert has arrelat en la penya deserta?
¡Per tu, la vida fóra l'estret enllás d'unes arrels germanes qu'en la selva t'anyoran.
¿Quina tempesta t'ha trasplantat fora de la montanya, apartante del país fecundant que veus en somnis?
Tu, qu'enclourías l'incomparable poema de la vida, t'adressas part d'amunt del insondable mar com á presagi trist, com la mala volensa d'una fada, l'esprit desvanescut, fixant en l'espay la punyent amargura, que si vol reposar, al voltant de l'árida roca qu'espurna la tempesta, tan sols veu extendres l'Occeá sens fí de l'ánima inconsolable.
¿No sabs ahont conduheix la vía d'aromers y llorers-roses?
Lo texit d'or qu'abriga tes espatlles be podría quedarse entre les pues dels esbarzers cobert de flors d'acacia.
Potser ignoras, ciutadana adolescent, que al cap d'avall del caminal florit, entre verns y sálzers de fullatge espès, d'entre les roques que cobreix la molsa, regalima la font cantant un himne á Baco llicenciós y á Venus afrodida.
¿No sabs que'l tapís d'herba florida sembrada de cap-blaus y flors de porpra, convida, oh ciutadana de forma escultural, digna —36→ de Fidias, filla de Praxíteles, convida á descansar sobre la molsa, sota'l florit brancatge y á extendre'l cos fent cruxir l'herba tendra?
¿Que no sabs á hont t'atansas?
Lo lloch, prou que'l conexen les colrades, voluptuoses filles de Ceres qu'ab l'ánfora dessota'l bras hi acuden coronades d'espigues, cimbrejant lo contorn d'ardida forma.
¡Bé prou qu'esperan la riallada de Pan y l'aparició rápida que surgeix entre mig de pámpols roigs; prou preparats que'ls tenen los xiscles y la por qu'elles simulan!
Apártat de la vía sembrada d'aromers y llorers-roses, hermosa adolescent, digna de Fidias, filla de Praxíteles, que'ls ulls de Pan brillan entre'l fullatge.
Al fons del bosch, dessota la claror obscura y misteriosa que ni sol ni lluna han traspassat may, floría'l lliri blanch y ses coroles resplandían nimbades de llum, axís com resplandexen les Verges dels retaules.
En la quietut de l'aygua que no somouen los vents tempestuosos ni rissa'l suau oreig de les matinades, l'enmirallava'l llach profon y una fetor humida, pestilent s'alsava del estany verdós per corrompre'l perfum del lliri blanch.
Nínfees y nenúfars extenían les amples fulles á flor d'aygua; les flors grogues y —38→ roges esclatavan befant orgulloses la blancor del lliri; y les grogues eran del color de la mort y les roges del color de la sanch.
Viatjavan á flor d'aygua, en tant que dins del llot ses arrels se removían enllassantse, fent de nius á salamandres y serps.
Dessota la claror obscura y misteriosa, floría'l lliri blanch nimbat de llum, resplandint com resplandexen les Verges de retaules.
Les tenebres bellugavan empenyudes per la promesa del nou día.
Lo grandiós vessant de la montanya insinuava sa pendent inclinada hont se confonían les siluetes robustes dels roures centenaris qu'enfonzavan en terra les nusoses arrels semblables á dragons y serps que s'escondexen.
Los murmuris de la nit se convertían en himne trionfal de matinada, l'alosa saludava ab son cant la ráfaga de llum qu'aparexía, l'aurora dissipava la foscor de poch en poch.
—40→Magestuosament s'iluminava l'ampla volta; los detalls s'accentuavan, lo que no era més qu'una massa confosa adquiría moviment y forma, les soques de la roureda destacavan sa robusta massa, los delicats brins d'herba's dibuxavan, tot resplandía.
S'animava l'espay.
L'estol de floretes se somovían damunt del cel lluminós bressades per l'oreig matinal, les llevors esclatavan sembrant altres estius y primaveres, al temps que l'astre del día pujava poch á poch per entre'ls núvols y al davant d'ell aparexía la silueta ardida de la esbelta cabra dayna.
Lo cap alsat, los ulls escudrinyadors, les orelles atentes, flayrant la boscúria com si flayrés un perill ò nerviosa assaborís un desig. Bella, seductora com lo ser més hermós que traspassa la selva, va trepitjar les flors, va escapsar l'herba tendra, y, alsant un crit de verge enamorada, va desaparèxer en la foscor dels arbres.
Al cel, la mitja lluna enfilantse part de munt de les capses dels pins; quietut, repòs y tremolor d'estrelles.
En l'ánima, l'amargor pantejant, l'anyorament de joventut passada, lo pes fexuch d'aquesta trista vida qu'aplana'l cos y fa volar l'esperansa cap allá dalt hont tremolan les estrelles.
D'entre les ombres arriba fins á mi una cansó oblidada y, ab tot, tant coneguda que cada nota fa vibrar una corda de la cítara que canta'ls recorts y les ilusions passades.
—42→¡Oh cansoneta perduda en lo més íntim, lo més amagat recó de la memoria, quan bella y dolsa tornas, pera despertar los ideals de un día!
Gronxada per l'ayre, arribas fins á mí enamorada, melòdica, suau, confiant en la transfusió de dues ánimes, feta de fe y amor, de la creencia santa de dues admiracions que's contemplan, de poesía indefinible y vaga, ignorant del mal d'aquesta terra, fixada en una vida que no's viu assí baix, sinó somnía y pensa.
Vòla, vòla, cansó, vésten en'layre, que per amunt que puges, no assolirás la llum de les estrelles, y quan més amunt te vejas, axalada caurás per esclafarte en lo cantell agut de l'aspre roca.
Mes, abans de que caygas, tu qu'en mí has despertat un'hora hermosa de joventut y vida, abans que te'n adones de que aquest cos humá no porta ales, des del fons de mon cor jo't benehexo; que sía ben felís aquell qui't canta; endúten per l'espay avuy, y demá, y sempre, los més purs ideals, encar que caygan; que fins cayguts y tot, lo recordar es viure.
Derrera un cortinatge de cascades á redós dels gessamins y mareselves que s'emparran, la última fada cantant corrandes á un gentil cavaller, va perdre la vareta, preciós talisman de virtuts mágiques.
Dirigintse al vent, plorosa va demanarli que la hi busqués pe'l món; als follets, que per pietat escorcollessen les profonditats de la terra; á les sirenes y dones d'aygua, que's capbussessen en los llachs, en la blaver dels estanys y en la mar salada.
—44→Lo vent, zumzumejant, va enlayrar remolins de fulles seques, núvols de polsagueres, va escombrar la boscúria y'l caminal ombrívol, va regolfar pe'ls bufiots y tripals de les valseres, cantant sempre sa tristíssima complanta; introduhintse per les espitlleres y esbategant les portes mal closes, va resseguir les amples y desertes galeríes ahont tan sols viuen adeus de cavallers y fondos sospirs de dama.
Los follets van regirar les coves despertant voladuries de duchs y de rates pinyades; despenjantse pe'l cráter dels volcans, visitaren les entranyes de la terra, y en la fosca atapahida no van trobarhi'l preciós talisman de virtuts mágiques.
Les sirenes, les dones d'aygua,'s perderen pel's boscos de madrèpores y nimfes, per les selves de coral, van traspassar l'espessor de les algues marines fins á les coves ahont somnían peresosos los drachs d'aygua.
Mes ni'l vent, ni'ls follets, ni sirenes y nayades reportaren la preciosa vareta que havía de tornar lo poder á la derrera fada.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Un pastor, tant pobre que guardava per altri les ovelles, va cullirla dins d'un reboll florit, y's va adonar de qu'era una flauta. De que, al bufar, boy plorava d'entristida, tot dient d'una en una les més pures melodíes.
—45→
Anyoranses del Canigó, amoretes de pastorel·les y planys de porqueyroles, quexes de menestrils y patges, sospirs d'amor, himnes de pátria, endresses á la Verge vagues y fonedisses com l'espiral blavenca que l'encenser enlayra, corrandes d'incomparable poesía que recordavan los temps malaguanyats de cavallers y la veueta d'or de la derrera fada.
Endalt del Canigó, á l'ombra del Montseny, al peu del Montserrat que'l Cardoner emmiralla, saludant les celisties, plorant ab los crepúsculs, he sentit al pastor y les notes antigues que conservan l'esprit de pátria, y mon cor s'ha entristit, tal volta per la mort de la derrera fada.
—49→
He disfrutat del repòs y l'ampla quietut del capvespre en la soletat hont se pert lo rastre dels camins, de les destrals y de persona nada.
Assedegat de bellesa, he assaborit los murmuris y'l fressejar de bardisses y branques, he seguit en la fosca les formes mudes que's fonen en la sorda soletat de les boscuries, fins he arribat á entendre lo que diu la font, lo que contan los pins y la roureda, lo que murmura'l vent escabellant les canyes, l'ideal del loto melangiós; he arribat a compendre'l poema perfumat de les violes amagades.
La meva ánima s'ha sentit impressionada quan de molt lluny arriban extenentse ones sonores de campanars que resan y plors de marinades.
L'infundada tristesa qu'invadeix al home, que fereix ab l'angoxa suprema y abat ab —50→ l'anyoransa desesperant de les altes montanyes, jo l'he sentida, y quan tot calla, quan la terra, vibrant de l'escalfor del día, pausadament s'adorm al regne de les ombres, á la hora qu'en lo món les donzelles s'anyoran, que vetlla Pan y en la memoria's despertan los llochs divins d'Arcadia; agitat per un sacudiment nerviós, possehit per desigs que'l pensament no pot precisar y's perden en lo desconegut, he sentit la tristesa infinida, la tristesa solitaria del emigrant y'l desig de fóndrem en una contorsió dolorosa que abriga una esperansa, un sentiment inexplicable que no es com lo goig ni com la pena... un sentiment, un desig... no sé de quín amor ò suprema abrassada.
Lo mateix que la bombolla que voleya per l'espay irisada ab los colors del prisma, axís vagava per son cervell de poeta la delicada poesía.
—52→L'imatge's feya consistent en sa visió, la idea's precisava, les frases acudían com dictades per la musa de les divagacions encantadores, dels pensaments subtils, de les paraules que commouen y agitan les fibres del sentiment qu'en les parpelles fa espurnejar les llágrimes.
La potencia creadora se'l ne dugué per l'infinit espay, y allá cullía d'una en una les flors del sentiment que viuen en paíssos de somni y's marcexen al baf de la terra.
Transcrivía la paraula armònica y l'idea precisa, ajustava'l color y la forma á la rítmica cadencia musical. Enllassava lo sublim de la fonedissa fantasía ab aromes de recorts viscuts, ditxós viatjava en un somni alat de benestar ideal fixat enlayre, més amunt de la polsina d'or qu'escampa'l sol ferint la nuvolada, quan de sobte l'irisada bombolla va desferse per reduhirse en llágrima.
Del fons obscur de la miserable cambra, s'alsava'l plany tristíssim del fillet malaltís, lo plor anèmich, sens forsa per acusarse, trist com l'adeu d'una vida que fuig.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Y del espay sens límits, lo poeta's va rebatre al terra á terra brutal de la realitat aterradora.
—53→
Lo Drach vivía peresosament dins de la fosca soletat. Les anelles de son cos s'extenían al lluny damunt de l'herba verda, matzinant ab son baf roselles escarlates y lliris pálits.
Ses garres musculoses, revestides de verda escata, arrapavan cossos d'hermosa joventut: homes y dones, cranis buydats ab ulls que revoltavan mirades esferehides, mans nirvioses y crispades ab devassalls d'or y pedreríes.
—54→Al alenar, gitava foch de les mandíbules posades en terra; dormitava ab los ulls closos y del carboncle encastat en son front irradiava la malèfica llum que s'extenía pe'l món enter.
Los cossos que dormían en poder del monstre's movían ab instints de peresosa lascivia.
Tenía ensopides, joventuts robustes ab dors de Venus y d'atleta que s'abrassavan y s'estrenyían, carnadures finíssimes y suaus, trenes rosses y negres: jovencels somniadors que's miravan al fons dels ulls amorosits de belleses cándides com figures de retaule, senyors aterrats pe'l vici que no's cansavan de xuclar en l'impuresa'l nèctar del plaher, y d'entre tots s'alsava un himne de maldat y cants eròtichs.
La creu plantada per tornar á port al extraviat viandant, quedava sola y deserta, perdentse en l'infinit espay l'amorosa mirada del Deu mártir, y l'abrassada immensa qu'esperava encloure tots los pobles d'Orient á Ponent, quedava buyda.
Lo monstre, enardit, va despertarse de la fosca hont vivía; va alsar son bram en sò de guerra, foll s'avansá contra la creu, gitant foch per la gola y volgué aterrarla ab sa embestida.
Del cel devallava per l'espay una gota de —55→ sanch acompanyada de veus d'ángels, y vingué á caure sobre'l cap de la fera, que va retòrcers ab les contorsions de l'agonía.
Les anelles van descloures, van afluxarse ses poderoses garres y'ls cossos que dormían presoners, van quedar lliures; les joventuts robustes ab dorsos de Venus y d'atletes, los jovencels somniadors, los senyors aterrats pe'l vici, los cranis que revoltavan mirades esferehides, les mans crispades qu'estrenyían devassalls d'or y pedres fines, van animarse, y en compte de surtir de sos llavis cants eròtichs, com un acort puríssim y suau hi florí la pregaria.
L'immensa abrassada qu'esperava á tots los pobles d'Orient á Ponent, va encloure allá dalt tots los fills pròdichs, que'l penediment purificava.
—56→
Lo presoner adalerat guaytant per la espitllera, sent desigs de travessar les rexes, de volar més enllá del horisó, xisclant de goig, lliure com l'oreneta.
Voldría esbargirse á ple ayre, ben lluny de la mirada vigilant, sórt y mut de conciencia.
No sab pas còm pot viure y rebrotar ufanós l'arbre qu'exten al davant d'ell les poderoses branques essent captiu de la terra. ¿Còm no —57→ sent lo pes fexuch de la inercia y còm, tant plè de vida, no desitja mudar de lloch, visitar altres paratges y conèxer altres racers assaborint noves belleses?
¿Còm es que refloreix cad'any en sent á primavera, còm espera resignat que'l corsequen les centuries ò l'aterre la destral del llenyatayre?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Es qu'en moventse,'l sol y l'ayre assecarían les fermes arrels que xuclan vida en la frescor de la terra, les branques frondoses se despullarían de les fulles —58→ qu'arredossan les niuades, y abans d'hora'l vent se les ne duría arremolinantles en vertiginosa farandola. La ombra frescal que convida al repòs desaparexería; les visions d'aucells que's perseguexen, de papallones, crisálides y drames de terenyina que contempla'l presoner, fugirían per sempre.
Es que cadascú ha d'ésser tal com es: la oreneta, alada: l'arbre, ab arrels fondíssimes; y l'home, presoner ab rexas que'l deturen.
L'ánima, inquieta viatjadora que's consum, ha d'esperar l'hivernada que corseca ò la destral del llenyatayre, alimentant lo foch de llibertat, reprimint los desigs de desplegar per l'espay les amples ales.
¡Oh, llochs divins d'Arcadia, prats hont floreix l'eterna primavera, aygues quietes ahont se banyan les deues, ahont lo Narcís enamorat se guayta y los reflexos bellugayres de vert tendre tenyexen la blancor dels alabastres, ahont dormen los faunos dessota dels llorers y pins altíssims, ahont l'albe platejat se gronxa somogut pe'l ventijol que escampa aromes!
¡Oh, llochs divins d'Arcadia! L'amor n'ha fet de Venus una Clœ ignocent y d'Apolo diví n'ha fet un Daphnis, perque vivint dintre del bosch frondós assaborescan les ingènues notes de les flautes de canya; perque —60→ ben lluny del cant fatal de les sirenes, tan apartats dels deus de malaquita com dels altars de pòrfit y dels perfums qu'embriagan, se'ls torne altar puríssim la deu florida perfumada de violes; perque Daphnis ab lo brinet finíssim d'herba tendre inquiete lo sotet que's dibuxa en la galta de Clœ, vehí del arch contornejat de sa boca purpúrea y la verge's desperte posantshi les mans, rient de bon cor; enviant ab lo gesto de la fina maneta son voler amorós cap al voler de Daphnis; perque peresosa demunt del coxí sedós de la flonja cabellera recline'l cap de nou en mitx dels botons d'or que's vinclan y les roselles roges que s'esgranan.
¡Oh, prats florits! ¡oh, llochs divins de Arcadia!
—61→
En lo castell enflocat d'eures que destrían les ventades, hi ha mort lo burgís d'altre temps.
Los cisnes blanchs solcan silenciosos les aygues del estany, l'alzinar psalmodía, lo cel es rúfol y la mar negra.
Los arbres foschs, pensatius, del caminal, gemegan com si una munió d'esperits folls passés en l'ayre fuetejant les branques. Tot se plany: les fulles seques s'arremolinan per les amples galeríes, empenyudes pe'l vent, y dessota la torra, la mar brama llensant amunt espurnes qu'humitejan los nius deserts de les gavines.
Un vel de tristor s'ha extès per tot, y'ls cors se mustigan d'anyoransa.
—62→Les finestres mal closes semblan goles badades, y quan un llum s'encen en les tenebres, es un ull vigilant qu'escorcolla la mar que's consum, que llengoteja y que s'apaga.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Fila llinet y seda, retors lo fil d'estam, y son pensament ¡si n'ha fugit de lluny atravessant les ones, cercant pe'l món un'ombra fonedissa y estimada! ¡Son desig, si n'ha volat d'enlayre!
Quan sa pensa retorna del fadigós viatge, lo món es un desert, terra y mar son una vall de llágrimes, lo cel sempre endolat d'ensá que'l sol va pondres, d'ensá que mar endins van esfumarse les veles blanques... ¡Desde llavors, si n'han passat de nits!... Y es de nit sempre en un cor hont la esperansa es morta.
Lo cel es negre, los núvols, errants viatgers, tapan la lluna, la fosca s'escampa per la terra adormida, y'l jardí solitari abandonat queda en les ombres.
Los xiprers quiets, s'alsan per damunt de la mar; l'onada's plany; y'l surtidor voltat de pedra blanca no interromp son cantar qu'espetega damunt de l'aygua fosca.
Cantava en altres temps y avuy encara canta: en temps ja lluny, deya de primaveres; avuy tant sols l'hivern sent en sa ánima.
—64→-«¡Qu'ets lluny, oh temps de vida, d'aucells y flors! Estrelles que'm guayteu, no podrèu veure la blanca visió que venía á retratarse tan á prop meu y que jo emmirallava: avuy lo món es mort, es l'ampla vall deserta, y sa boca no vindrá á refrescar sos llavis ardorosos, ni mos llavis fets del reflexo d'ella calmarán tremolosos la febrosenca set qu'aquí la duya.»
«Llavors, les onades, seguint un altre ritme, cantavan sempre l'ilusió, l'esperansa; la lluna en nit serena resplandía, y á l'ombra'ls cisnes blanchs s'amanyagavan.»
«Sos llavis s'han glassat, com la meva ánima.»
«La primavera es lluny y la esperansa es morta. Les nits com més serenes més fredes solen ésser; part damunt de la mar, los xiprers s'alsan, les òlives auquen; y á mí ni'm quedan forses per seguir ma complanta; la munió de fulles mortes qu'en remolí aporta'l vent han vingut á podrirse dins de l'aygua.»
Dígam, pálida nit: ¿perquè en l'espay se prepara ta vinguda ab reflexos d'incendi, ab esplendors de porpra, ab raigs de llum qu'en lo zenit se perden dispersats suaument, suaument absorvits per la volta estrellada?
¿Perquè á ta arribada s'escampan devassalls de poesía y sembla que, sospès, lo món deture la paraula quan ab ta llum argentas les adormides aygues que reflexan deytats de lapizlázuli y malaquita, als ibis somniadors y á les daynes blanques que s'abeuran? —66→ ¿Perquè en la fosca's gronxan les coroles fins á ajuntarse'ls cálzers? ¿Les verges anyoradisses, perquè buscan en l'alta estrella que brilla en la fosca lo punt d'unió de dues ánimes? ¿Perquè la terra envía son perfum de mirra y sicomoro enlayre, enlayre, oreigs d'herbes tendrals y de resina, olors de romanins y arruxos de cascades, mirades d'anyoransa, acorts d'immensa lira, regust amorosit, desigs de contacte?
¡Oh, amorosa nit, qu'esborras los contorns de l'esplèndida forma ab la obscura blavor de vels suavíssims qu'escampan lo misteri, que lluminas lo sonrís de la purpúrea boca ab paraules y ditxos d'esperansa! dígam ¿quín himne entona la font que regalima darrera les falgueres? ¿perquè s'enlayran enamorats murmuris? ¿á qui'l rossinyol endressa la balada? ¿ahont se'n van los sospirs —67→ que l'ayre porta? ¿per qu'en lo cel los altres mons oscilan, y dels llavis tremolosos s'escapa la pregaria?
¿Y perquè quan te'n vas, oh nit qu'esclatas lo cálzer somniador del kumuda, lotus sagrat de les Apsaras, tot sembla reverdit pel contacte teu, tot repren nova vida y'ls infants se despertan riallers abrassats ab la mare? ¿perquè'ls esposos, al obrir los ulls, sonriuen? ¿perquè dels cims més alts pujan girells de boyres, com si, en la fosca, terra y cel s'haguessen juntat en suprema abrassada?
A n'ella, la forma escultural del segle d'or d'Atenas, no li escau.
Es de color esblaymat de flor exòtica y concentra la vida en la rojor dels llavis y en lo brill esbojarrat dels ulls que guspirejan.
Te la expressió perversa y l'ample gest de la bacant moderna. Esgrogueída, nirviosa, es la imatge vivent del vici refinat, de la luxuria.
Sacerdotissa obscena, de vells y joves revifa'l plaher extenuat: en sa boca hi xuclan los petons que al drinch del or hi esclatan: matzina que dexa'l llavi sech, la boca salabrosa y la conciencia contorbada.
—70→Los seus sospirs, son los sospirs d'escola: no nodrirá jamay al infantó rialler color de rosa, de rínxols d'or y de mirada d'ángel; que'l pit, per hont les altres donan vida, ella dóna la mort.
Y envellirá sens que son cap s'acotxe, sens que la desperte la idea redemptora ni'l temor pahorós del dies iræ; no flectirá'l genoll repenedida; lo desig de perdres en la fosca solitaria sota la volta de la nau colpejantse, de cap en terra, il·luminada per la llum tremolosa de la llantia, no'l sentirá jamay. Lo neguit amorós de vida eterna que fa vessar les llágrimes, lo penediment que santifica ab la pregaria y'l místich desconhort, ni la esperansa, no niarán en ella.
Es la bacant lasciva, la obscena cortesana, la exorca decadent de fí de segle.
Al devant meu s'exten un ideal de bellesa plástica; gestos divins de ninfes, notes perdudes de vagues melodíes, murmuris d'aygues que s'escorren á l'ombra, perfums de hidromel y d'ambrosía.
Boschs de sicomoro, thuya y llorers-roses, alzines centenaries y cedres llevantins: un cel blau, una mar de perpètua bonansa, una aygua quieta, quieta, ab onades que's fonen en la platja.
Les barques, tot gronxantse, s'adormisquejan, munyochs de flors suran damunt de la ona com escampall de rica colorayna que, al pas dels cisnes, dexant derrera d'ells la estela platejada, se destrían y's bressan.
—72→
Com l'au olímpica de Leda, esterrufada de plomes, s'inflan les veles blanques y'ls cobricels brodats de sederíes que preservan del sol á les filles d'Hel·lade.
Cobertes de vels d'or espurnejats de perles, cantan, fan sonar les cítares alaban á Neptú y á la sacra Minerva del iris blau.
Robes de porpra y tapissos de l'Orient partexen l'ona. Los jovincels que seuen á les proes coronats de cinamomo y roses, tocan les flautes encoblades; y s'alsan himnes á Zeo poderós, lo de la veu terrible, y á Pal·las Athenayca.
Cantars de joventut, odes á Hero, himnes d'Anacreon, fan glatir de desig silens y sátirs que dintre'l bosch arredossats, espían la hermosura de la forma, lo envellutat de carnadures —73→ mates, la ratlla escultural, superba, ardida.
Al mig del lloch sagrat s'enlayra'l fum blau dels sacrificis: los vedellets de petjada calmosa y banyes xapejades ab or de Babilonia qu'alegra la mirada dels olímpichs, devant del hèroe que porta la griala, l'ordi colrat dels amples plans d'Egipte, cauen ferits, y, ab la copa d'hont sobrix la sanch, lo sacerdot ruxa'l caliu rohent, oferint les primicies.
La fumera olorosa, vela per un moment marbres y pòrfits, altars de granet y estátues d'alabastre; en tant que, pe'l camí que du cap á la terra á la divina aurora, enforcat en l'asnal cavalcadura, inflat de ví y coronat de pámpols, sostingut per bacants esbojarrades qu'agitan tirsos y sonan panderetes, Baco apareix ab sa cara florida.
Lo sol festeja l'albe platejat, lo trèmol y'l xiprer; á l'ombra de les parres hont floreix la barrusca, se juntan les parelles; música de petons desvetlla l'ayre y'l regalim de la font mormoladora va á perdres en los prats dessota les voleres.
Lo fecundant amor, esgrana y sembra: lo sol llambregant sobre la mar Helènica, se torna irresistible á la mirada; la mare-perla s'obra; l'ona s'abat enflocada d'escuma; y'ls deus, embadalits, desde l'Olimp contemplan —74→ la forma palpitant de la deesa Venus que surgeig de la mar desperesintse.
Los joves cantan coronats de roses; les cítares se planyen; la filla de l'escuma y de la sanch de Cœlo ha nascut en la platja de Citerea, per que allá hont posi'ls peus les flors esclatin.
La deesa irradía; lo cel es blau, l'aygua quieta, quieta; les onades se fonen en un petó que's mor sobre la platja.
Oprimit, les ansies desvetllades, viatjant per la penosa vall ahont regolfa'l mestral, xardorós de febre, les gotes de suhor que traspuan pe'ls poros se barrejan ab les gotes de pluja que cauen de la espessa nuvolada y ferexen la pell ab fiblada de gel qu'arriba al cor.
Plou.
—76→
L'arch de Sant Martí s'alsa magestuós com nimbo immens d'una deytat amagada: lo viandant alena; una goteta d'aygua refresca son paladar ressech: los núvols se destrían y claps blaus, hermosos com la esperansa, aparexen enlayre; la terra s'il·lumina y la vida renaix.
Fa sol.
Los núvols s'arremolinan per l'espay, ráfagues de llum corren per la planada: la terra embriaga ab son baf; pe'l cel zigzaguejan llampechs y axorda la remor de la tempesta; les cascades arruxan; les flors s'embadalexen; les orenetes xisclan; desperta'ls tornaveus un cant d'amor que se'n du l'ayre... sospirs y riallades, abatiment y lluyta, esforsos vans y esperanses que fan reviure.
Plou y fa sol.
Surgeix tot un món de fantasía, misteris de lo desconegut, esperanses de gloria, visions estranyes que viuen en un mateix com á recorts ò presentiments d'altres vides, follets, —77→ ánimes ò fantasmes, desigs de superioritat, fades de cabell d'or arrossegant brocats per les boscuries sembrades totes de blauets y margarides, castells encantats, virtuts de poderosos talismans, mirades de dragó y brill de carboncles, tresors que dormiten resguardats pe'ls follets y amuntregats pe'ls hálits, paraules cabalístiques, cansons de sirenes, fatalismes ensisadors de Merlins y dones d'aygua, escarpidors d'or destriantne cabelleres qu'arriban fins á terra, escala d'aymadors, sensacions de benestar, petons fervents que's pagan ab la vida.
Les bruxes se pentinan, plou y fa sol.
Nits que ab sa negror invadexen tot lo —78→ esser anegant l'ánima en la obscuritat de la inconciencia, celatges sens estrelles y camins sense llum, desitjos sens voluntat ni esfors, cansament sens repòs ni guía, sospirs perduts en l'ayre y ansies inefables, dubtes amarchs que fan aborrible la existencia, batallades tristíssimes que menan á la fossa, sanglots y plors, opressió de cor y una fosca intensa, impenetrable, que s'abat sobre l'ánima.
Les bruxes portan dol.
Ha passat la Primavera, en son carro triomfal seguit de volades d'orenetes, d'exams de papallones que han desertat la crisálida, sembrant á dojo armoníes y vida, perfums, orgíes de colors, devassalls de poesía y ritmes de cascades; esperanses, ilusions, amors qu'esclatan.
—80→
La poncella's fa flor, y la flor grana: los aucells en la verdissa's perseguexen, fan niu y portan la becada: los merlots entonan la canturia y'l rossinyol conta sa pena á la estrellada nit.
Les falgueres se miran al fons del xaragall, les falzíes tremolan espurnades per l'aygua, los albes espolsan son fullatge de plata, les ridalbes enllassan los pibets, les rosa-veres gronxan les abelles daurades.
L'amor feconda'l pla com la montanya ab la eterna cansó que va del cor enamorat dret al cor pantejant que l'esperava axís com qui te set espera l'aygua fresca.
Amoroses parelles se perden en les ombres dels pomerars florits; los infants se revolcan damunt de l'herba tendre; y'ls cisnes blanchs, tot perseguintse, ratllan de plata la blavor de l'aygua.
L'Estiu també ha passat y la xardor del —81→ sol ha cremat l'herba tendra; pe'ls camps se removían les espigues daurades, los volants les ageyan per formar les gabelles y'ls bous ensopits les duyan cap á l'era, hont lo batador les esgranava tocant les mules y despertant la calma ab son cant estirat que fa que semble que la calor es més forta.
Lo caminant busca per entre'ls boschs la font ombrívola per apagar la set y endormiscarse sota l'ombra frescal; en la pineda hi cantan les cigales: la forsa de la llum alsa de terra tot un exam d'espurnes movedisses que voleyan enlayre, los rierals s'assecan, les flors se mustiguejan y la terra s'esberla xardorosa esperant la tronada y'l devassall de torrenteres que apaguen lo baf de caliu.
Ha passat la Tardor tremolosa de fret portantsen al lluny les fulles seques, trepitjant les flors: los arbres despullats gronxolan los nius deserts.
—82→
Ha passat, y xiulant en les canyes clama que ve l'Hivern, regolfant en les fondalades profetisa la desolació aterradora, empeny la pluja que fueteja'ls marges solitaris, forma fangueres ahont s'ensotan los pelegrins de la vida, gronxa'ls xiprers en les desertes ruines, assota boschs y explanades, valls y montanyes.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Avuy passa l'Hivern com espectre devastador cavalcant son fastástich corcer voltat de boyres, seguit dels llops que udolan y dels xiscles dels corbs.
Exten per tot arreu la espessa nuvolada, regna en la nit aterradora delitantse ab los sospirs del vent, ab los cruxits dels arbres que's quexan corsecats.
Les fonts son mudes, les rieres glassades, —83→ lo bosch no entona la enamorada complanta: lo món es un desert de glas y gebre; les branques nues s'axecan cap al cel com brassos descarnats que demanan clemencia, lo viandant s'estimba y l'aucell emigra quan no's mor.
Les planuries s'axamplan endinzantse en la boyra atapahida; tot remoreig s'ofega en l'espay gris, y'l crit d'angoxa del desesperat se pert sens que responga una veu per confortarlo.
La tempestat enruna les masíes; en l'ábside bisantí de la deserta iglesia entona'l de profundis, llensa del fossar la fullaraca humida y escombra los sitials encara verges hont s'ha d'obrir la terra.
Han passat primaveres, estius y tardors malaltisses; toquem al terme del fadigós viatge... ¡Espay blau, camps florits, nits estrellades! ¿quin repòs nos espera? ¡quíns sòns de cítara y —84→ quíns himnes dels ángels! ¡quín llarch petó als fills que'ns han fugit! ¡quína abrassada augusta y quín plaher sens límits quan als peus del Senyor podrèm assèurens al costat de la mare!
Cansada de tants segles de fer feyna, la Mort, lassa, va voler reposar.
Son exèrcit formidable de malaltíes y rancunies va ensopirse en lo país del silenci á la vora dels intermenables llachs negres murallats per les roques quietes qu'argenta la —86→ lluna, y tot lo del món va viure sens finar.
La nova vida essent lo complement de la mort y havent desaparegut aquesta, aquella desaparegué en lo mateix temps. Los pits van estroncarse, los gèrmens se varen assecar, y tota paternitat dexá d'esser.
L'home etern, pelegrinant va conexe'ls llochs més ascondits del món, y ni la terra, ni les profondidats, ni les altures van guardar sos secrets misteriosos.
L'experiencia y l'estudi li revelaren lo perque de totes les coses, fins que vingué'l día en que tots los homes, nivellats pe'ls matexos drets y'l mateix saber, foren iguals.
Los arbres guardavan eternament ses fulles, les flors immortals badavan al sol ses amples coroles, interminable primavera floría al món sens que una flor pogués marcirse; mes havían desaparegut los perfums, y les poncelles s'anyoravan eternament poncelles.
No brotava una fulla ni una flor novella, la inquebrantable regularitat de l'existencia prosseguía ab sa immutabilitat fadigosa.
Les boscuries s'extenían immenses, encantades, los aucells s'ajocavan en la gola dels bronzes de guerra y les daynes qu'apagavan la set en los estanys ahont bevían les panteres, axís com les dones revolcantse enjogassades ab los lleons y tigres, eran espectacles —87→ que'ls havían sorprès en los llunyans principis de la vida sens fí.
L'home havía baxat pe'l cráter dels volcans escorcollant les entranyes de la terra: al fons de la mar esmeragdada, havía construhit palaus de pòrfit y blochs de turqueses que ombrejavan los boschs de coral y les algues viatjadores, perseguint somnis inextingibles, evocats en la velada llum de les profonditats líquides y que sempre tenían com ideal suprem lo recort de la Mort ò de una nova vida.
Sentían la fadiga del caminant etern que á la vista hi te sempre les matexes terres, dormint sota —88→ les branques exteses com á naus immenses dels boschs prodigiosos, sens que l'aparició, la riallada fresca, la inesperada visita d'una companya desconeguda vingués á sorpendre la nostalgia de la vida.
La realitat d'una existencia sens fí havía esborrat tot misteri ab l'omni scienciæ, y, perdut lo misteri, s'havían perdut les arts y la poesía.
Los ideals d'un més enllá etern van desaparèxer ab la possessió de l'eternitat que'ls hi fou concedida.
L'esperansa d'un demá compost tan sols de la vida de l'ánima, ab exclusió de la bestia, s'havía extingit, y sens que la Mort ne fos culpable, la fe va morir, com va morir l'amor, sagrada flama qu'alimenta l'esperit.
Caravanes errants, perseguidores d'un no se què indefinible, seguían l'una derrera l'altra, mudes y capficades; estol d'essers errants com á visió de somni, cercant en professó inconscient lo que'ls feya falta, cercant una cosa indefinible que'ls delliurés del buyt que sentían; y aquells romiatges quiets se topavan ab altres romiatges qu'esferehits arrosegavan lo mateix buyt á dintre.
Lo món revellit no engendrava ni una idea nova; ab la sola mirada, los immortals endevinavan lo pensament que ocupava'l —89→ cervell dels altres, pensament gastat que no enclohía un intent ni una expressió que no fos vulgarisada de centuries entera.
La humanitat arrossegava la pesantor de l'existencia, l'anyorament de la vida, la set del no ser, d'un més enllá rialler sempre, eternament variable y eternament verge, compost de misteris, d'ignorancies y de sensacions inesperades.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
De sopte, com una ventada frescal vinguda de planetes llunyans, va comunicarse ab la rapidesa del llamp un tremor esgarrifós, y d'un cap á l'altre de la terra va alsarse un plany clamant misericordia.
Tot lo que viu y posseheix un'ánima, alsava un reso fervent pregant al Deu de les batalles que'ls fes venir la mort y les formidables malaltíes, rancunies y miseries; que'ls tornaveus adormits de les montanyes repercutissen los sons de guerra, y responguessen á l'alenada de la pólvora, als espatechs de la dinamita y als sons amenassadors dels corns de guerra, com al sort terratrèmol dels exèrcits devastadors y gent malvada.
Demanavan que la sanch se refredés fora les venes, que'l plany dels empestats matés d'esgarrifansa, que les flors se marcissen, que'ls sols caniculars esberlessen les planes, —90→ que'l pes del gebre soterrés les viles y la Mort triomfalment extengués ses negres ales damunt del món enter y's despertés del somni letárgich que la tenía adomida y com apoderada de sí mateixa al fons de la vall impenetrable, al peu de les aygues estancades dels llachs pestilents dels nenufars grochs, voltada de iris negres, gegants, que obrían part d'amunt d'Ella ses coroles somniadores.
—91→
Tot jo quedava enfonzat dins del clap d'herba tendre. Aprop meu, les roselles esclatavan, los pinsans picotejant l'escorsa, perduts en la lluentor de les fulles transparents saltavan per les branques.
Lo cant de les cigales semblava la vibració de la terra ensopida; y quan, tot d'una, callavan, era com si'l temps hagués sospès sa marxa —92→ per rependre després ab més alè sa tasca fadigosa.
Un borinot fugía brunzit, un llargandaix prenía'l sol sobre un palet rohent, les tórtores traspassavan enlayre, y una merla fressejava en la verdissa.
De la plana pujavan les campanades de migdía, y'l toch d'Angelus semblava un avís de reculliment que l'entenían boschs y montanyes, ubagues y torrents.
Los galls responentse de masía en masía, lo cant perdut d'un batador y'l rondineig de les abelles, eran ben bé de l'hora encalitjada y quieta.
L'olor de les violes m'adormía, y l'alenada fresca qu'aporta'l reguerot cubert pe'ls créxems no arribava á dexondirme; pausadament se'm clohían les parpelles, un ensopiment contemplatiu y conscient, un benestar tranquil, un allunyament complert del sér extern que dexava mon cos en lo clap d'herba, feya que jo no pogués avivar la voluntat d'alsarme, y'm semblava qu'era sol á la terra, y mes potencies vagavan lluny escorcollant perfums com les abelles, gronxades per no sé quín somni indefinible; quan de sopte, desvetllantme va aparèxer la colrada montanyesa ab un samaler al coll y la faldada plena.
Alta, robusta y d'esplèndida forma, exuberant —93→ de vida y d'indiferencia, cadenciant al compás de son andatge la distreta cansó que tral·lejava, va atravessar pe'l bosch esporuguint insectes, reptils y aucellades.
Coll-vinclant les roselles, va perdres en la brolla pe'l caminet que conduheix al poble; y en ma pensa va quedarse surant la visió d'una Deua, de la Ceres altiva de les nostres montanyes.
Lo bosch, l'ampla catedral ahont aleteja'l misteri, alsa sa veu ab un acort planyívol com d'un'orga llunyana.
Dins de sa fosca atapahida regna la punyent tristor, l'anyorament etern, la desesperadora soletat; desota la volta humida del brancatge l'honor sagrat te son domini fexuch que prempsa'l cor ab angoxes indefinibles.
Sense que res se moga, s'endevinan visions que fan fredat; los reguerots no cantan, los aucells son molt lluny, tiges y brins esperan en va una alenada d'ayre. Per aquí no hi voltan xisclant les orenetes, ni'ls nins enjogassats trepitjan los herbeys, ni l'ovella hi remuga com á l'ombra frescal de la solana.
Les branques no's gronxan ni s'agitan los fullatges, regna una immovilitat d'encantament —96→ que dexa percibir el vol zimzumejant de mosques y de tábechs, les flors no donan mel y sols esclatan embadalides les coroles verinoses; en la fosca s'endevinan mirades persistents de sers malèfichs, y en la quietud immensa, còm plora'l bosch, ¡còm plora!
Les fulles grogues voleyan y van á besar la terra, una ullada de sol se'n torna esporuguida; fins l'olor que's sent es com l'olor de la sanch; lo rondineig, com pantejar de cors: los crits llunyans que íxen del fons ferèstega, son com á planys de l'ánima.
¡Quína quexa penetrant y amarga! ¡quín xiscle apesarat y foll! ¡quín udol d'ánima en pena! ¡còm vetlla arreu la presencia d'un drama!
Una branca cruix, l'horror glassa les sanchs, los ulls esferehits fugen les òrbites y dessota la volta fexuga del brancatge, à l'ombra de les ales del misteri, dintre la fosca, en la quietud immensa, còm plora'l bosch, ¡còm plora!
L'ampla llepada del riu que s'escorre silenciós cap-vinclant les fulles dels nenufars, rondina sa cansó poemática.
Somnis de poesía revíuen prenent forma, s'il·lumina'l fugitiu traspás de les grans papallones ferides per lo reflexo de l'aygua, dins de les profonditats verdes hi nia'l misteri; travessan sens remor una volada de ibis, entremig de les canyes los ánechs becmequejan y tot un golf de flors roges y grogues badan ses coroles á flor d'aygua.
—98→A l'ombra dels sándalos centenaris qu'engarlandan les lianes trepadores, vetllan posats de rengle'ls lleons d'aram roig ab les potes estirades, lo cap alsat, quiets è immòvils, fixant lo firmament ab sa mirada metálica, y á la vora del riu les esfinxs colossals de marbre negre guardan lo secret impenetrable del Budda embriagat pels perfums de les nimfees que's marcexen adormintse en beatitut eterna.
Es lo país del repòs que Indra va omplir de felicitats de tota mena, en ell regnan los monarques que atravessan l'espay per dalt dels núvols montats en carros que arrossegan en rápida carrera'ls corcers adornats d'espantamosques, per baxar fins als boschs sagrats dels ermitatges, poblats d'elefants blanchs, de manades d'antílopes y remades de cerves amansides; y quan un rey arriba dexant enrera'ls plechs fuetejants de la bandera desplegada que porta una dayna per emblema, l'Amor ab sa sageta d'or fereix les filles de les Apsares hermoses com la flor del mandara, pures com la gota cristallina que'l ruxim matinal ha dexat en lo cálzer mig desclòs del loto blau que's gronxa en los jardins de Swarga. Himnes sagrats s'axecan entonats per la veu tremolosa d'anacoretes centenaris, y quan s'alsa la pregaria de la verge del bosch, de Çacuntala hermosa, —99→ quan sa veu d'or fa vibrar l'ayre, los lleons d'aram roig escoltan pensatius, les esfinxs de marbre negre's commouen y'l Budda colossal olvidant los perfums de les flors que's marcexen, sonriu á l'ombra de'ls sándalos gegants.
La lluna s'alsa apoch apoch, traspassa'ls boschs de cedre y sicomoro voltada de sa cort de núvols movedissos que forman y desforman visions de cicles y llegendes.
Magestuosament s'alsa per derrera les columnes de Melkart platejant son contorn, y les verges de Cartago adoradores de la pálida Tanit, desde'l país del ámbar, emmirallades per l'aygua, seguexen la seva marxa acompanyant sos cants ab la lira sagrada de tres cordes.
Pausadament la deesa s'enlayre, exten sos raigs per l'espay infinit, desplega son mantell vaporós, com un pavo real exten sa cúa —102→ llunejada ab esclats d'esmalt blau; triomfalment esclata en l'ample cel, axís com un loto immens obriría son cálzer en la frescor de la nit, y'l llach misteriós perdut en les altures ahont viuen los pibets y'ls xiprers negres, emmirallen la lluna, la bruna.
La lluna, la bruna, per qui'l sándalo del Malaya escampa son perfum, per qui sens ella les nits s'arrossegarían pavoroses com cent llargues nits, la lluna vestida de dol se gronxa en los espays, lo cap-vespre la crida, y'l darrer raig de sol anyora'l primer raig de l'astre pálit.
L'aurora la vol, l'aurora de pits de lliri y roses plora del desig d'aconseguirla part demunt de les superficies platejades qu'emmirallan á l'estrellada volta.
| La lluna la bruna vestida de dol, | |||
| son pare la crida sa mare la vol. |
Lo caminant anava preocupat y pensatiu.
Havía atravessat la riera ombrejada de boschs solitaris que vetllan recelosos lo terrible secret, havía seguit les gorges de l'alta montanya, camí amunt fins al solitari casalot que no ha pogut enrunar l'esfors de les tempestats y del que per lo portal esbalandrat sembla que vos asalte la basarda.
Preocupat y pensatiu, sa voluntat no bastava á desallotjar les histories de sanch que contan los traginers d'aquelles terres.
Caminava ab los sentits fixats, atent al més petit remor, lo traspás d'un aucell ò la —104→ fugida d'un reptil l'esfereían, la tensió de la mirada li feya espurnar los ulls, los rebolls se somovían y de cada mata esperava vèuren exir l'imatge esglayadora del crim.
S'endinzava á l'ombra del curriol, per banda y banda s'alsava'l terreny aspre, inaccessible, coronat d'alzines negres que s'extenen fins á perdres de vista, havía arribat al lloch ahont la mort vetlla quieta y traydora, persuadit de que hi havían ulls que l'espiavan endevant esperantlo, de que n'havía dexat d'altres enrera disposats á acomètrel. Lo viatger sentía son cor esbategar ab forsa y anava sol é impotent.
Lo vent assotava la boscuria, al lluny la remor d'una cascada que s'estimba, lo xiulet dels mussols li semblavan senyals, la terra pedregosa que s'esllevissava dessota de sos peus fent soroll, lo denunciava.
Dintre de l'ombra humida revivían los morts ab formes sanguinoses, cada passa que dava era una quexa, un sospir d'agonizant ò una blasfemia.
Los emparralls dels marges se movian, les soques dels arbres, siluetes perturbadores, adquirían gestos de desesperació y de amenassa, segons les víctimes, segons de quina sanch havían xuclat sava, y l'home fent lo cor fort apretava les petjades.
Més avall lo terreny s'extenía, lo sol il·luminava —105→ l'ample paysatge de cor obert, grandiós y alegre com un xiscle d'alosa.
Ja no faltavan més que les darreres passes y l'esperansa renaxía, quan, en va veure un (?); va llampaguejar per son enteniment l'horrible ganyota, van alsarse sumzumejant tot un exam de mosques, y l'home va arrencar á córrer timbes avall esbojarrat y foll, avall sempre com perseguit per la visió, desaparexent en les colzades per tornar á aparèxer mes lluny, corrent sens deturarse, fins que va perdres sota l'ombra dels boschs, lluny d'aquell lloch fatídich.
Era'l cap-vespre d'un día d'estiu encalitjat, calorós, pesant ab tot l'ensopiment que dexa una diada de sol canicular.
Al deturarse'l cant amohinós de les cigales, la marinada va alsar del bosch com lo tremolor de benestar d'una naturalesa que's dexondeix, al temps que una remor difusa y llunyana, semblable al soroll d'una riuada, va encomanarse als boschs que s'estenían més enllá, onejant fins á perdres de vista; —108→ s'alsava'l rumoreig convertit en alenada frescal que se'n duya la xafogor enguniosa de les montanyes.
Los arbres se removían alegrement, despertats del somni aclaparador que'ls tenía rendits.
Un benestar tranquil com una pau immensa s'enlayrava de la terra refrescada, la claror mimvava depressa, en lo cel s'empaytavan los núvols, brillavan les estrelles en los claps serens y á l'altra banda de la fondalada se sentía l'esquellerinch del bestiar que pasturava á la fresca.
Del reguerot de bogues pujava'l cant axarrahit de les granotes, y les rates pinyades gazigajavan enlayre ab son vol incert.
La lluna s'enfilava magestuosament traspassant la serra coronada d'alzines, en la fosca de la montanya brillava'l llum incert de la masía, y trencant la quietut, com á complanta trista que s'expansiona, com idili temerós que no gosa expressarse, van ferir suaument los tornaveus les notes planyívoles del floviol.
Van alsarse insinuants, amorosides, com lo desig fervorós d'una ánima, com á sospirs que demanessen caritat postrats en terra al peu del portal de la masía ahont brillava'l llumet tremoladís com brilla l'esperansa.
De la masía va exirne un'altre veu fresca, —109→ melòdica, suau, que anava á besar enlayre'l plany del floviol.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Era'l temps de fer nius, les calors havían assecat los brinets d'herba y'ls xays havían dexat entremig de les gatoses flonjos borrellons de llana.
Un rossinyol cantava dins del bosch y arracerat, un altre rossinyol li responía.
Exint del bosch, vaig baxar al peu de la riera per ajeurem demunt de l'herba flonja y dexar volar en llibertat les divagacions que com á fumerols de místich incenser brollavan de mon esser.
S'alsava al devant meu l'antich castell convertit en masía coronant lo cingle, retallava sobre'l cel magestuós la malgirbada silueta de corrals, parets altíssimes, los restos d'una torre y'l campanaret bisantí.
—112→Lo sol s'havía post: per entremig dels arbres interrompent la quietut de l'hora baxava un remat de bestiar per abeurarse. S'atansavan corrents y alsant espessa polsaguera empaytats pe'l gos ramader, belavan tots ensemps, uns ab veu mitjana, altres ab veu fonda estirant la nota, mentres que'ls anyells cridavan ab veu prima. Lo pastor remolejava picant ab lo garrot demunt les pedres, gesticulant cap una banda y altre, lo remat s'escampava pe'ls tolls d'aygua que reflexavan lo cel lluminós, tots bevían; de nou regnava la quietut, s'enfosquía depressa, un darrer raig de llum acariciava'ls fils d'or de les terenyines que de l'una á l'altra banda s'extenían sospeses de les branques gronxant com á rica despulla les ales d'una papallona ò'l cos marcit d'un'abella daurada.
Lo bestiar s'allunyava á la quieta y'l soroll del esquellerinch se perdía al lluny endinzantse en les ombres; un gos clapía á l'altra banda de les serres y mentres que'l cel s'espurnava d'estrelles, la terra semblava l'ampla vall d'un paradís ahont regna ab reculliment relligiós la pau immensa.
Lo ventijol removía les fulles, l'aygua de la riera s'escorría ab una cantarella ritmada, les remors de la nit se percibían, en dalt d el castell aparexía un llumet, é interrompent la quietut, una veu jove, armònica, ben timbrada, —113→ fería l'espay extenentse com un plany misteriós, com l'expansió d'un'ánima...
-Nasqué Sant Ramon, fill de Vilafranca, confesor de Reys, de Reys y de Papes.-
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La boyra matinera saturada de polen y vida d'altres vides decanta la flor embriagada qu'espolsa de son cálzer lo ruxim aygalit, tornassolat, de pedreríes que's fonen en la terra frescal ahont les arrels pasturan.
Una immensa arruxada de color s'exten per la montanya, flors y més flors arreu, formes encantadores de bellesa inconscient, ginestes grogues, sejolides, roselles, bruchs florits y margarides blanques que's gronxan xuclant vida, tremoloses de desig, somogudes per l'alenada fecundant.
—116→Les fulles noves arredossan nius y novellades, les merles s'endinzan pe'ls rebolls, l'alosa canta enlayre y la terra reviu: la primavera esclata.
La florida s'exten arreu per prats y marges exuberant y fresca. Del peu de la montanya fins dalt de la cinglera les armoníes de colors se fonen onejant y capvinclantse com si saludessen al gèrmen fonamental de l'existencia.
L'esprit souffle ou il veut, nul ne sait d'ou il vient, ou il va; la bellesa s'imposa y'l poeta perdut en la fresca ombrívola del brancatge, sentintse sol, lliure de les mirades que l'empresonan, en ple bosch y lluny de qui l'escolte, possehit per la febre d'esbargirse, ab ample gesto y la veu amorosa dexa brollar l'estrofa que de l'ánima se n'hi va cap als llavis commoguda, desig, admiració y amor, quexa de un'ánima dèbil, inspirada cansó que's mor al punt de náxer, perdentse en les altures lligada ab l'himne espiritual que cantan les rouredes, la secular pineda y'ls salts d'aygua; himne grandiós, altiu, que no pot encabirse en la forma encongida de les lletres, ni en les planes raquítiques d'un llibre; l'esprit souffle ou il veut y troba á Deu per tot, per axò s'ajunta ab l'himne fervent que canta la naturalesa á Qui fa moure'l vent en la boscuria y onejar los —117→ blats d'or en la planada; á Aquell que dirigeix lo concert solemnial de les celisties, que despren la poesía immensa dels capvespres, y la volta del cel sembra d'estrelles; al Etern Creador qu'es Font de Vida.
Aquest llibre, decorat y editat per son mateix autor, fou grabat, fototipiat y estampat á ca'n J. THOMAS de Barcelona, l'any 1899
