Els apartats que segueixen volen oferir unes consideracions o reflexions que, segons l'autor, semblen necessàries i imprescindibles per a poder interpretar amb mínimes garanties els capítols finals tirantians. No cal dir que la redacció d'aquest paper ha estat guiada per una visió oberta, dialogant i, per tant, conscientment o latentment provocadora, a compte __això sí__ del projecte GV-3110/95 de la Generalitat Valenciana. També s'ha beneficiat de comentaris puntuals de Jaume Chiner i de Josep Pujol. (n. 1, p. 23).

Són fonamentalment els historiadors aquells que marquen aquest tall, perquè, de fet, des de l'àmbit de la teologia sempre hi ha hagut una actitud més ortodoxa i una altra de més «real», antigament personalitzades en les figure s d'Agustí i Jeroni, respectivament. (n. 2, p. 24).

Encara falten molts estudis concrets que relacionen els sermons i la literatura destinada a parlar de cavallers. No cal cercar exhaustivament per reconèixer en pàgines cavalleresques paral·lelismes evidents i tòpics, com ara el canvi de n om d'un infidel just abans de la mort, un tema de segur retrobable en més d'un sermonari (tot i que no he sabut trobar-lo a l'Index exemplorum de F. C. Tubach, Helsinki, 1981). Ho veiem en el Curial, unes línies després de l'aparició de la figura pseudoovidiana de la Mareselva __difosa, com sabem (Riquer 1990: 189), per Juan Rodríguez del Padrón__ i abans del suïcidi de Càmar: «Reeb-me, senyor, que a tu vaig; christiana són e he nom Johana. Recomana al Déu teu la mia ànima, e lo cors en la tua terra hage sepultura» (Aramon 1933: 151), fragment-tipus que podem llegir novament en aquest sermó de Vicent Ferrer: «Una vegada eren dos germans, e la hu estave en lo món, e havia hun esclau qui havie nom Mahoma, e l'altre germà era religiós e mestre en teologia. [...] e quan aquell Mahoma ere lla ab lo germà, lo bon mestre deya-li: «O, Mahoma! ¡E torna't christià!». Deye el moro: «No voleu fer, morir moro!». Mas tant hun dia, tant altre, veus que axí toquà'l Déus al cor. E aprés, Mahoma hagué una gran malaltia; en tant, que e stant axí, ell dix a son senyor: «Christià! Christià! Yo vull anar a vostre germà, que batega'n a mi, e haver nom Pere» [...]. E cavalcà'l en una bèstia, e ell ne va; e axí com anava, veus que la bèstia entrecepegà, e Mahoma caygué, e trenquà's lo coll, e morí. E l'ànima anà al mestre en teologia, e apparech-li en forma del esclau Maoma, en tant que·l mestre, quan lo véu, li dix: «Oo, bé sies vengut, Mahoma». «No, no dir Mahoma», dix la ànima, «mas diu Pere, Pere». «E com? ¿Tu és bategat?». Dix l'ànima: «No, mas sic et sic», comptà-li tot lo fet com li havi e contengut, e com era estat, e que se'n anave dret a paraís ab molts àngels» (Sanchis Sivera 1932: 104-105). (n. 3, p. 25-26 ).

Seria una manifestació de la «presència capil·lar __gairebé subliminar__ del discurs dels grans moralistes d'expressió catalana del segle XIV, Eiximenis i sant Vicent Ferrer» (Badia 1993b: 81). Les manifestacions __em sembla que més que capil·lars__ que intentaré de mostrar en les pàgines que segueixen impliquen sovint una interpretació de determinats fragments tirantians bastant diferent d'aquella que circula normalment. (n. 4, p. 26).

En aquesta mateixa línia, Galé (1996-97: 67-68) veu en la història de la manutenció de Guillem de Varoic per la seua esposa (desconeixedora de la identitat del pobre ermità) un motiu que té precedents en l'hagiografia medieval i en la vida de sant Aleix. Wittlin (1995: 117-118), menys concret, pensa que «no cal dubtar que havia llegit vides de sants», Martorell. (n. 5, p. 26).

Totes les citacions tirantianes d'aquest article són fetes de l'edició d'A. Hauf-Escartí, Tirant lo Blanch, 2 vols. València, Conselleria de Cultura, 1990. (n. 6, p. 27).

Hom troba a faltar l'extremunció, sagrament encara no totalment integrat en el cerimonial de preparació a la mort. La confessió i la comunió cobrien en part la missió de l'oli purificador. Llull deia: «Com hom és, fill, malaut fortment e és per alguns senyals significada la mort, adonchs deu hom demanar aquest sagrament darrer per significar e demostrar que hom ha conservats e tenguts los primers sagraments. Adonchs vénen, fill, los preveres ab lo senyal de Jhesuchrist, per lo qual són ordonats los sagraments de santa Sgleya, ço és la creu, que representa la santa passió que Jhesuchrist sostench per salvar son poble, a aporten la santa crisma, ab la quall hom ha reebut lo primer sagrament, e ab oracions unten hom per los lochs on hom ha fets peccats e falliments. En aquest dia de unció deu hom fill, gitar de son cor totes les coses temporals, e deu hom afermar en son cor la hora de la mort a la qual és vengut, e no deu hom haver sperança a viure d'aquí avant en aquest món. E enans que hom sia vengut a aquest sagrament, deu hom ésser confessat e combregat, e deu hom haver fet son testament, e en totes coses se deu hom ésser ordonat per reebra la mort» (Schib 1972: 89). (n. 7, p. 27).

Cal afegir, tanmateix, una observació important: el Tirant del final és un cavaller de la fe, la qual cosa el redimeix, en gran part, de la seua crueltat. (n. 8, p. 28).

Concretament al Triümfo de les dones llegim: «D'on prenen fonament les cerimònies superbes de vostres batalles d'ultrança nomenades, en les quals, com a insensats, baratau vida per mort, paraís per infern», Martínez 1994: 128. Vegeu també la infernalització en el sermó del Sanglier al Sinaí (Curial e Güelfa, ed. Aramon 1933: 40). (n. 9, p. 28).

Aquest canvi d'actitud i de perspectives, l'ha vist perfectament Aylward (1985: 85): «Notwithstanding all of the above, the greatest single example of Christian conduct that Tirant provides is that of his own death. Martorell takes pains to provide his hero with the perfect Christian demise. When he realizes that he is mortally ill, Tirant summons a Franciscan friar to confess him and help him receive the Eucharist for the final time (Ch. 467). He then offers thanks to God for all the success He has accorded him in his earthly life, and declares that he accepts his death obediently for the remission of his sins [...]. As his final official act before expiring Tirant dictates his last will and testament and a short note to his beloved Carmesina (Chs. 469-70); he then commends his spirit to Jesus Christ and succumbs (Ch. 471)». (n. 10, p. 28).