Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
 

11

O d'un de metafòric (vegeu-ne la interpretació de Beltrán 1997). No cal dir que la propensió de Martorell cap al matrimoni com a resolució final de la relació de les parelles d'amants que circulen al llarg de la novel·la, inclinació ja fa anys detectada per Aylward (1985: 89), es conjuga bé amb el suposat càstig per un «excés» conjugal. La solució a la hipotètica contradicció és pràctica i ja la deien els moralistes i la difonien __atenuada__ els predicadors: no cap excés dins del matrimoni. Hi ha un element de la proposta de Rafael Beltrán (1997) que em sembla, però, inconvenient: Tirant triga més d'un mes a sentir els efectes nocius produïts per la seua perseverància matrimonial. (n. 11, p. 28).

 

12

Les paraules de bé morir de Carmesina (cap. 478), posteriors a les lamentacions, segueixen l'ordo commendationis animae, segons ens ha fet veure Avalle-Arce (1974: 259-61). (n. 12, p. 29).

 

13

Lògicament, aquesta visió negativa de la mort, que certament hi és present, no s'encomana a les activitats cristianes que l'acompanyen. (n. 13, p. 29).

 

14

De fet, la coronació del successor casat amb la filla de l'emperador de Constantinoble és un element més d'un argument conegut, recurrent i que hom féu servir a altres obres literàries a més del Tirant, com ens recorda Ramos (1995). En la nostra obra, l'emperador explicita que vol fer a Tirant les «obsèquies acostumades als grans senyors» (p. 899). Vegeu també què diu Hauf (1993: 89): «A mesura que el narrador ens assabenta fil per randa de les innombrables gest es de Tirant, ens va presentant també, com a contrast, una galeria deplorable de testes coronades, i crea alhora una espècie de lobby o grup selecte de personatges que opera una autèntica disseminatio de lloances i prediccions, preparant i justificant el desenllaç final d'una feliç i fecunda unió matrimonial de l'heroi amb la princesa i l'enaltiment previ de Tirant a la categoria de monarca, per «mèrits precedents» i no per simple herència». (n. 14, p. 30).

 

15

La qual cosa no implica que aquesta siga la causa directa de la mort. Vegeu més avant les raons per les quals Martorell optà per «matar-lo», entre les quals cal indicar l'ensenyament dels auctores que hi fa servir (vegeu ara Cingolani 1995-96: 381). (n. 15, p. 30).

 

16

S'ha d'avaluar moltíssim allò que hi ha de tòpic cronístic a l'hora de presentar els protagonistes com models a seguir. En aquest sentit, considere que Martorell, ja a les primeres pàgines de la novel·la, segueix més les normes d e gènere que no una voluntat clara de fer de Tirant un personatge exemplar, modèlic, perfecte. Els dubtes de l'heroi davant determinades situacions i l'ambigüitat que se'n dedueix són suficients arguments a favor d'una utilització més aviat literària de l'exemplaritat, qüestió que ben sovint ha oblidat algun crític. (n. 16, p. 31).

 

17

Lázaro (1993: 421) remarca que el fet que la comtessa estire el pel del fillet al capítol 3, igual que les lamentacions del capítol 22, on la protagonista sembla ésser «una diva de ópera», són mostres extremes/extremoses de dolor. També fa referència a la ironia i al «espíritu burlón» de Martorell per la famosa frase del capítol 481. (n. 17, p. 32).

 

18

Vargas Llosa (1993: 600) parla de personatges «sobreactuados» en el Tirant, que representen una normalitat la culminació de la qual (d'aquesta «conducta excesiva __donde lo trágico se confunde con lo cómico») és la reacció de Carmesina davant la mort de Tirant, quan es trenca el nas. Des d'altres perspectives ben diferents, aquest accident, manllevat a un moment tràgic del Leànder i Hero de Corella, ha tingut, per a Fuster (1993), una contextualització dolenta i, al capdavall, còmica. Tanmateix, aquests excessos són humanament creíbles per la societat del XV i pels lectors de més d'una novel·la de cavallers (vegeu la nota següent). (n. 18, p. 32).

 

19

El que ocorre amb la mort de Kirieleyson de Muntalbà, perfectament sintonitzada amb la cavalleria artúrica (o almenys aquella que ens transmeten els textos; vegeu Martínez en premsa), però grotesca des d'una visió del segle XX, pot ocórrer en altres indrets del Tirant. L'element estilístic ens pot ajudar molt a l'hora d'avaluar dependències i contextualitzacions i, per tant, d'interpretar coherentment aquests fragments aparentment incoherents. És per això que estic totalment d'acord amb Cingolani (1995-96: 366) quan diu: «Sense exagerar gaire podem dir que la gradació estilística és de procedéncia clàssica i que li arriba mediatitzada, en bona part, per l'estetica de les proses de Corella vistes en contra posició a l'estil més pla de les cròniques i de les novel·les artúriques». (n. 19, p. 32).

 

20

Altrament, en l'àmbit estrictament literari, i més en concret cavalleresc, resulta molt variable. Com ens recorda Ariès (1983: 126), un gran dol no tenia una durada establerta: podia durar des d'unes hores a un mes. (n. 20, p. 34).