La durada del dol també té, tanmateix, altres òbvies explicacions. Em referia al principi d'aquestes reflexions a un text d'un sermó atribuït a Vicent Ferrer en el qual es contenia l'escena del dol per Jesucrist, durant tres dies, el temps que el traspassat havia trigat a ressuscitar. En una època en què els comportaments socials eren marcats pel temps de la Paraula, hom no pot estar-se de relacionar les circumstàncies bíbliques amb les accions reals, si més no d'una manera inconscient. Ara bé, fer una lectura en aquesta direcció implicaria unes derivacions interpretatives difícils de controlar. (n. 21, p. 34).

És cert que Martorell, entre el seu camp lògic de referències literàries, podia haver elegit la mateixa solució per a Carmesina i per a Maragdina, és a dir, la vida, amb una consolació adient, en lloc de privilegiar la mort, a la manera d'una Soredamor del Cligès o d'una Alda de la Cançó de Roland (la referència a aquest model té una evident intencionalitat). De fet, podíem preveure l'elecció de Carmesina: abans, quan creia que Tirant havia naufragat, ja havia optat per retirar-se del món, per una mort en vida, per la reclusió al convent. (n. 22, p. 36).

Sabem, però, que les proses mitològiques i amoroses corellanes foren aprofitades extensament per a les lamentacions del Tirant, entre d'altres coses perquè, en gran part, aquestes obres de Roís de Corella eren això, lamentacions. Em faig eco d'aquestes paraules de Pujol (1995-96: 51): «Si fem abstracció d'aquestes dues obres [Parlament i Història de Leànder i Hero] i de la ficció epistolar ovidiana de les lletres, pràcticament totes les proses mitològiques i amoroses de Corella es podrien agrupar sota la denominació comuna de lamentacions (una categoria dins la qual el plany seria una variació sinonímica, potser induïda pel caràcter fúnebre de la història, i la tragèdia una determinació genèrica de prestigi clàssic)».

(n. 23, p. 37).

24. En contra de la idea clàssica de Panofsky d'assignar-los ja al Renaixement, Falomir Faus (1996: 360) destaca la reintroducció durant els segles XIV i fonamentalment XV d'elements biogràfics en les sepultures, moltes vegades redundàncies visuals d'allò que s'introduïa als sermons funeraris dedicats als grans personatges __entre els quals potser caldria incloure també Tirant mateix__. Una altra vegada, doncs, la duplicitat de canals per presentar una mateixa idea, cosa recurrent en un autor com Joan Roís de Corella, sobre el qual prepare una monografia. (n. 24, p. 38).

Ben sovint oblidem les paraules que hi ha a l'entorn de la tomba dels enamorats: «Lo cavaller que·n armes fon lo fénix/ y la que fon de totes la pus bella,/ morts són ací, en esta chica tomba,/ dels quals lo món resona viva fama:/ Tirant lo Blanch y l'alta Carmesina» (p. 924). (n. 25, p. 39).

Sobre els deures i els elements imprescindibles per a una bona preparació a la mort medieval, vegeu, en general, Mitre 1986-87. (n. 26, p. 41).

La crida de l'emperador diu: «[...] Per les quals coses, fetes a honor de Déu e a útil molt gran de la imperial senyoria, com los treballs e forces de cors e de ànima sien stats grandíssims sens comparació e les coses de virtut no deuen passar sens deguda remuneració [...] és stat content acceptar sols la successió, com és notori a vosaltres, pobles benaventurats, l'esposalici de la il·lustríssima e crestianíssima princessa ab aquell qui és certa sperança de tota prosperitat y glòria nostra» (p. 871). (n. 27, p. 41).

Tampoc no tinc tan clar com Alemany (1994: 26) que les paraules que pronuncia Hipòlit en contra de l'actitud dels enamorats antics, que restaven satisfets amb «un ramellet de flors» o «un cabell o dos» de l'estimada, tinguen una relació directa amb una suposada davallada del codi ètic en la persona de qui ho diu. Em sembla que, si més no, el diàleg temps passat-temps present és un tema recurrent en els cercles literaris de la València de la segona meitat del XV, com mostren aquestes paraules que Gassull adreça a Fenollar, en el Procés de les olives (Gimeno-Pitarch 1988: 95): «Car no és lo temps qual ésser solia/ com vós d'aquest hàbit anàveu vestit,/ que de la cançó que déieu de nit/ ab un «Gran mercés!» pagaven de dia,/ i ab un ramellet i ab una floreta,/ que us dava la dama, restàveu content». (n. 28, p. 42).

En aquest aspecte concret i tangencial tenen sentit aquestes paraules de Grilli (1994: 165): «nel Quijote, cosí como è già accaduto nel Tirant, il premio è per lo scudiero, non per il protagonista che ha dato il nome all'avventura narrativa». (n. 29, p. 42).