Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
IndiceSiguiente


Abajo

Lo Rector de Vallfogona

Drama en tres actes y en vers

Serafí Pitarra



coberta

portada

AL DOCTOR
FRANCESCH VICENS GARCIA
SONET



Perdona ¡oh bon Garceni! si una lira,
Tòsca y sencilla, com la lira mèva,
Pera que revisquès la gloria tèva,
Avuy entre mas mans lo mòn ne mira.

Jo, entre tas cendras, la brillant guspira
Vegí del geni qu' admirá sens treva;
Las cendras he ventát, y, á la llum sèva,
Ja resplandent de nou lo mòn t'admira.

Cantor mès digne de ta gran memoria
Trovar podías; mes, si ja tapada
Restava la estelada de ta gloria,

Y avuy jo he dissipat la nuvolada,
¡Que hi fá que digas tú y diga ta histora,
Rimaire, al trovador que l'ha cantada!

L'Autor.

ALS DETRACTORS
DEL
RECTOR DE VALLFOGONA
SONET



¡Oh! Tots los que prenguereu la festiva
Y picaresca musa, per torpesa;
Per necetat no mès, la sencillesa;
Y per descaro nú, la gracia viva;

Si á vostra fossa lo ressó n' arriba
Del aplauso ab que 'l mòn veu la riquesa
D'aquella ninfa, que, si bé pajesa
Ni á la sal ática ni al enjiny esquiva,

No despertéu jamay: triumfant veuriau
La fama que deixareu trepitjada,
Com un reséch al cor, vos sentiríau

La gelosía, fera, despiadada...
Y altra volta al fossar devallariau,
Baixos los ulls y fòsca la mirada.

L'Autor.

imatge




REPARTIMENT

PERSONATJES
  		ACTORS
 
MARÍAD.ª Francisca Soler.
ANGELABalbina Pí.
LO RECTORD. Joaquím García Parreño.
LO DOCTORAndreu Cazurro.
D. JOANMiquel Llimona.
D. LLUISJoseph Clucellas.
EUDALTFrederich Fuentes.
BENETLleó Fontova.
Los escolans, homes del somatent,
pajesos, pajesas, y noys del poble.
 

L'acció, en lo mateix poble de Vallfogona y durant lo regnat de Felip IV.

   

Esquerra y dreta del espectador.

 




ArribaAbajoACTE PRIMER

  —13→    

Sala blanca en la rectoría de Vallfogona. Quadro al oli, cadiras de baqueta, taulas de noguera tornejadas. Damunt la porta del fondo un quadro de Santa Bárbara; un fanal devant que 's puja y baixa; á la dreta del fondo una capella en forma de porta, que s'obra quant convé; al costat la entrada á una tribuna que dona á la iglesia. Portas á cada costat, y, á la esquerra, una finestra.

 

ESCENA PRIMERA

 

MARIA, ANGELA, BENET.

 
 

(La primera filant á la dreta, la segona filant á la esquerra, y, BENET, al fondo, vestit de escolá, arreglant lo fanal que té baixat.)

 
MAR.
Densá que veig que millora
lo senyor Rector, m'animo.
ANG.
Jo tambè, perque l'estimo,
MAR.
L'estimém y ell nos adora.
Quant ton pare, qu' al cel siga
entre 'ls angelets y 'ls sants,
me deixá aquí ab tres infants
que qui són no cal qu' us diga,
—14→
abatuda pe' l dolor,
ab tú, aquest y en Rafelet,
moríam de fam y fret,
quant vingué 'l senyor Rector.
Ab mirada dòlsa y bona
que ja 'm torná l'alegría:
-Veníu -vá dirme- María;
jo dech tenir majordona.
La miseria dú perills
dels que jo us puch salvá encara.
Vos á mí 'm faréu de mare;
jo de pare als vostres fills.-
BEN.
¡Oh! Si; mes vos vá dí aixó
perqué 's vá prendar de mí;
jo anava per un camí
quant troví al senyor Rector:
«-¿D'ahont ets, d'ahont vèns, ahont vas?
«¿Com te dius y ab quí t'estás?
«-Sò de Tárrega, vaig á Verdú,
«me dich Benet y no estich ab ningú.»
Com resposta tal sentí
me volgue per escolá;
vos vá veure, us vá parlá,
y vam vení á estar aquí.
MAR.
Vam venir, y ab tant bon cor
nos ha complert sa promesa,
que cap cor tè prou riquesa
per pagarli tant d'amor.
ANG.
Dèu en sent al cel li pagui.
MAR.
Y els angelets.
BEN.
Ho farán
mès aviat qu' ab mossen Joan;
aquest ja cal que s'amagui.
MAR.
¡Endevant... ja desgavellas!
ANG.
Parla y no s'hi vol mirar.
BEN.
¡Donchs perque 'm tè de deixar
tant poch ví á las canadellas!
MAR.
Mossen Joan es lo vicari.
ANG.
¡Y es en tot tant bon subjecte!
MAR.
¡Y ens porta á tots tan afecte!
ANG.
¡Y es per tot tant necessari!
BEN.
(Menos per estirá aurellas.)
MAR.
Respéctal bè y s'ha acabat.
ANG.
Es un sant plé de bondat.
BEN.
(Pero vuyt de canadellas.)
—15→
Y, escoltéu, mare, ¿en Rafel?...
MAR.
Qué vols dir?
BEN.
¿Qué no vé encara?
MAR.
Sembla, fills mèus, que... per ara...
ANG.
A mí 'm fá está ab mitj recel.
MAR.
A mí no: mossen Vicens
se l'en vá emportar de criat
á Madrit, y s'hi ha quedat
per assumptos convenients.
BEN.
No á Madrit, á Saragossa.
MAR.
Mes, en tornant de Madrit,
s'hi ha quedar pe'l que t'he dit.
BEN.
¿Sabéu qu' es aixó? Una mossa.
ANG.
¿Qué vols dir?
MAR.
¡Y ara, Benet!
BEN.
No hi há mès: que l'entabana
alguna saragossana.
ANG.
¡Heu vist plagot com aquet!
BEN.
Ballant ahí rams á plassa
m'ho deya prou la María:
-Si així no fòs, escriuria,
¿Per qué no escríu? ¿qué li passa?
¿Per xó es que 'l senyor Rector
lo vá fè apendrer de lletra?
¿No sab que 's vá comprometre
á escriurer si estava bó?
MAR.
Aixó penso, y, quant li dich,
sempre 'm contesta: -María,
esperéu... ja vindrá 'l dia...
calméu lo vostre fatich...
BEN.
¡Ah! bè, es clar; quant ell ho díu...
MAR.
Y ab ell bó y ben sá en Rafel,
si tenim algun recel
bè será sense motiu.
BEN.
Donchs si ab tots dos, com s'espera,
surtim bè d'aquest martiri
arreplego 'ls caps de ciri,
cerillas de candelera,
d'enterros, de combregás...
tot lo qu' hi há á la sagristía;
l'adroguer me 'n fá en un dia
un ciri grós com lo brás,
l'encench á Santa Romana,
m'abrasso ab la Catarina...
ANG.
¿Qué díus ara?
MAR.
—16→
¡Desatina!
¿La bastera?
BEN.
¡La campana!
LAS DUAS.
¡Ah!
BEN.
M'hi abrasso y, ¡nanch!
MAR.
Calléu.

 (Semblantli que la cridan.)  

BEN.
¡Nanch!
MAR.
Calla.
BEN.
Tres batalladas
y tot segut repicadas;
¡na, na, na, nanch!
 

(Ell repica depressa y ANGELA riu mòlt.)

 
MAR.
¡Callaréu!
BEN.
¡Na, na, na, na, na!
VEU.
¡María!

 (Dins.)  

MAR.
¡Ah! ¿ho veyéu? Ja m'ho ha semblat.
BEN.
¿Qué?
MAR.
'L senyor Rectò ha cridat.
 

 (Se'n vá.)  

BEN.
Jo...
ANG.
Quietút, per si surtia.


ESCENA II

 

ANGELA, BENET, aviat EUDALT.

 
BEN.
Angeleta.

 (Després de mirar per la escena.)  

ANG.
¿Qué?
BEN.
Quietút.
ANG.
Sí, ara que jo t'ho he dit.
¡Dèu mèu!¡M'has dat un neguit!
BEN.
¿Per qué?
ANG.
Perque ets un tossút.
¡Sabs que tant pateix la mare
perque sempre está ab recel
de que tant tardi en Rafel,
y tú aquí parlanthi encara!
BEN.
¡Donchs perque tarda á venir!
Havém de fèr la comedia...
ANG.
La tragedia.
BEN.
O la tragedia.
ANG.
¡Oh! Es qu' ho has de saber dir.
BEN.
—17→
La tragedia que vá escriurer
ja fá anys lo senyor Rectò,
de Santa Bárbara.

 (Mòlt marcat)  

ANG.
Aixó.
BEN.
Que hi há un paper que fá riurer
sense parar ni un instant...
ANG.
Qu' es lo que fará en Geroni.
BEN.
Y en Rafel hi fa 'l dimoni
y en Roch l'ángel y jo 'l sant,
y tardant tant lo traidor
no s'enseja la tragedia,
y 'ns quedém sense comedia
enguany per festa major.
ANG.
¿Y donchs ara que hi vols fer?
BEN.
¿Jo? 'L que vulgan.
ANG.
Doncas calla.
Hi ha tenoras y la gralla
y balléu si no pot sér.
 

(EUDALT treu lo cap per la porta del fondo.)

 
EUD.
¡Psit!

 (S'amaga. 

BEN.
¿Qué? (¡Ay! tèns rahò. ¡Quin cap!)

 Perque al véurel se recorda de que te un encárrech d'ell ha de cumplirlo encara.)  

ANG.
Benet; ¿ja sabs quín' hora es?
BEN.
Hora de contar dinès.
¿Qué 'n tèns gaires?
ANG.
No.
BEN.
¡Quí sab!
EUD.
¡Psit!
BEN.
¡Ja home! ¿Qué no véus.
qu' ara comensava á dirho?
ANG.
¿Qué parlas sol?

  (Perque ho sent y no veu á ningú més que á n'ell, perque EUDALT s'ha amagat.)  

BEN.
No... res... miro...

  (Dissimulant.) 

ANG.
Crech qu' ets plaga y no t'ho creus.
BEN.
Donchs, tornant á lo que deyam.
¿Qué li dich á l'Eudalet?
ANG.
¡Que... no puch!

 (Dolentli molt.) 

BEN.
Quedará fret.
ANG.
Que, si li he fet mal, no ho creya.
Calmi, donchs, lo sèu neguit
ja qu' en vá per mí 'l tindría.
BEN.
Vejesses com passa 'l día,
—18→
li deyas, sí, tot seguit.
No es curt de vista, y fá ulleras;
está groch, y no es safrá,
tè gana, y no vol menjá,
y, essent rich, va sempre enreras;
y home que no está trempat
tenint salut y dinès,
y gana y tot lo demès,
ó está boig ó ennamorat.
ANG.
Mes, ¡ay de mí! ¿Qué dech fer
si, haventne fet prometensa,
ó al cel tinch de fer ofensa,
ó del Senyor tinch de ser?
BEN.
¿Y si ell ara entrés aquí?
ANG.
Ni tant sols l'escoltaría
y aquí sol lo deixaría,
perque 'm toca ferho així.
Altres cops ell ho ha probat
y ja sab que aixís ho he fet.
BEN.
Es que diu que tè un secret
que á tú sols pot ser confiat.
 

(EUDALT guayta pe'l fondo.)

 
ANG.
Mes, ¿no ha pensat?...
BEN.
¿Que diré?
ANG.
Mes sí...
BEN.
Sigas apiadada...
ANG.
Donchs...
BEN.
Per última vegada
ANG.
Que vinga... l'escoltaré.
BEN.
¿De debó?
ANG.
Si.
BEN.
Eudalt.
 

  (EUDALT ha entrat quant ella ha dit «que vinga» y quant BENET s'ha girat á cridarlo cap al fondo, ell ja li respon al costat, sorprenentlo á n'ell y á ANGELA)  

EUD.
¿Qué vols?
BEN.
¡Bó!
ANG.
(¡Ell!)
BEN.
¡Fonoll! ¿Ja has entrat?
¡Si qu' ho has sentit aviat!
EUD.
(Vès y deixans aquí sols.)
BEN.
Tú m'has dit que si ho lograva...
EUD.
Te diría hont es lo niu
de rossinyols. Prop del riu.
BEN.
¿Al roure?

 (Com endevinantho.)  

EUD.
—19→
Sí.
BEN.
M'ho pensava.
 

(Se'n vá, content pe'l fondo.)

 


ESCENA III

 

EUDALT, ANGELA.

 
EUD.
¡Al fi ho he pogut lograr!

 (Ab amargura.) 

ANG.
¡Eudalt!...
EUD.
¡Oh! ¡Quanta amargura
per alcansar la ventura
de poderte un xich parlar!
¿No pots dirme per qué may
sentirme un instant volías?
ANG.
Perque, al sentirt' m'entristías
lo cor umplintme d'esglay.
¿Que treyém de ennamorarnos
si no 'ns pódém estimar?
Aixó, Eudalt, es fernos gruar
l'amor que no podém darnos.
EUD.
Mes, ¿per qué així? Válgam Dèu!
¡Al pensarhi 'l cor se 'm glassa!
Quasi bè ab res del mon passa
lo que passa ab l'amor mèu.
¡Tení una planta, regarla,
cuidarla sempre ab amor,
y aixís que vá á donar flor,
ó vá á fer goig, arrancarla!
¡Senti 'l pagés lo consol
de una pluja, y, quant ja veja
l'ennuvolat que goteja,
de cop torná á surtí 'l sol!
¡Oh! No potser. Tú has fet creixer
l'amor y l'has de guardar.
Si l'havías de matar
no l'havías de fer néixer.
ANG.
Allavors era mòlt noya
y prou bè no ho comprenía;
y jo jugava y corría,
sense pensar, com baboya.
Vaig sentir qu' alló era amor,
—20→
me vaig trová ennamorada,
y, -Angela, vaig dí, ets honrada;
parlemne al senyor Rector,-
y, determinantme al moment
en que comensá á sentirme,
-Calla, Angeleta, vá dirme,
tú tens de entrar al convent.-
Y com sentint la fredor
ja dels ferros de la reixa,
sens exhalar ni una queixa,
vá gelá aixó 'l mèu amor.
EUD.
¿Y podrás deixarme?
ANG.
'M crida
lo mèu cor seinpre que no;
mes díu lo senyor Rector
que en aquest mòn tot s'olvida.
EUD.
¿Y es cert?
ANG.
¡Com Dèu es al cel!
EUD.
¡Allavors si jo pregava,
y lo vot se 't dispensava,
fòras mèva sens recel!
ANG.
¡Oh! ¡Eudalet, ab tot lo cor!
Com t'ho he dit t'ho dich encara:
alcansa 'l sí de la mare,
logra 'l del senyor Rector,
y serè tèva al moment,
com fòra tèva tancada,
sino que, allavors, guardada,
me tindrias al convent.
EUD.
¿Recordarás lo qu' has dit?
ANG.
Y t'ho he dit surtit del cor.
EUD.
Donchs veurè 'l senyor Rector,
y tot avuy s'ha finit.
Mes si, perque ell s'hi neguès,
tú á n'al convent te tanquesses,
no 't pensis, per mès que fesses,
qu' allí la pena 't deixés.
Sentirias la campana
qu' á resar y al prech invita,
y 't creurias qu' á la cita,
de prop la font te demana,
Veurias en lo desfet
plor que 'l tèu cor besaria,
las gotas d'aiga qu' un dia
regalimá 'l cantiret.
—21→
Te semblaria, si al cor
algun capellá reserva,
que jo corrandas cantava
á la finestra del hort,
y quant ton afany veuria,
per aumentá 'l tèu desvari,
fins en los grans del rosari
las mòras que jo 't cullia.
Y mòn plor en las rosadas,
y ma veu en los remors,
y ma sombra en las foscors
de las nits poch estrelladas,
per apurá 'l tèu torment,
quan guaytarias un dia
darrera la gelosía,
que dòna al hort del convent,
me veurias passá á mí,
dant lo bras á una estimada,
sentint com ennamorada...
ANG.
¡Oh! ¡No per Dèu!
EUD.
¡Oh! Donchs sí.
ANG.
¡Que no ho sápiga si acás!
EUD.
¡Sempre!
ANG.
¡May!
EUD.
Y cada dia...
ANG.
¡No, per la Verga María!
EUD.
Doncas, mèva, ó tú ho veurás.

 (Se'n vá.)  

ANG.
¡Oh! ¡Alabat sia Dèu!
Ho vol lo senyor Rector,
y la mare. No tinch cor
per contradí 'l parer sèu.


ESCENA IV

 

ANGELA, MARIA, RECTOR.

 
RECT.
«No es menester que digau
«de quí sòn mas alegrías,
«que bè 's coneix que sòu mias,
«ab lo poch temps que duráu.»
MAR.
¡Bo! ¿Ja 's comensa á entristir?
RECT.
¡Oh! No; si ja m'ho pensava.
—22→
Un clavell que ennamorava,
just se comensava á obrir,
y, veyentlo, vaig pensar...
MAR.
Tanquém aixó: fá un xich d'aire...

  (La finestra.)  

RECT.
Encara no s'ha obert gaire:
demá 'l podrém arrencar,
y olorarém lo primer
clavell qu' ha eixit al jardí.
Hi baixo aquest dematí,
y... robat.
 

(Angeleta, qu' ha sentit lo principi de la escena ha anat á buscar al altaret un jerret ahont hi ha un clavell.)

 
ANG.
¿Aquest potsè?
RECT.
¡Ay, ay!
MAR.
¡Oydá!
RECT.
¿Ets tú, Angeleta?
ANG.
Bon día, senyor Rector.
¿Que tal? Se troba millor?
RECT.

 (Acariciantla.)  

Millò, millò, aixerideta.

  (Ella li besa la mà.) 

Vaja, Dèu te fassa bona.
MAR.
¿Donchs tú has trencat lo clavell?
ANG.
He pensat lo mateix qu' ell.
RECT.
Y has pensat com una dona.
ANG.
He dit: -Llevat dematí
y fás aquesta bon' obra;
perque es lo primer que s'obra,
aquest any, á n'al jardí.
RECT.
Dèu vos ho pach: sòu tant bonas
que, jo ho penso cada día:
la Angeleta y la María,
sòn dos ángels, no sòn donas.
MAR.
¡Aném, aném!... Tanca alló.
ANG.
¿La porta?
MAR.
Sí: fá un xich d'aire,
y encara no convé gaire.
 

(ANGELA la tanca.)

 
RECT.
¡Cá, cá: ara ray! Ja estich bò.
MAR.
No hi fá res; vè acanalat,
y, sí ara se 'ns costipès
y un altre cop recaiguès...
RECT.
Ni menos may hi he pensat.
MAR.
¡Oh! Perque 's veu las aurellas.

 (Pausa.) 

ANG.
¡Ah! Sí, sí, ara gracia á Dèu...
MAR.
Dèu ha escoltat lo prech mèu.
RECT.
—23→
(¡Qui ho poguès créurer com ellas!
¡Pobra dona! ¡Si sabía
que porto la mort aquí!)
MAR.
Re ho díu mès que 'l sèu jardí,
que s'ha fet tot alegría:
Las flors tenen mès color,
com dihent: -Podém animarnos
que ja tornará á regarnos,
aviat lo senyor Rector.
¿Y els aucells? ¡Quina palestra!
Crech qu' avuy un rossinyol,
deya ab goig á un raig de sol,
qu' entrava per la finestra:
-¡Eh! ¡Que jo canto y tú no!
-¡Eh! ¡Que jo hi entro, 'l sol deya.-
¡A fé ho semblava! Y jo reya
de que á mí 'm semblés aixó.
L'aigua cristallina y pura,
-¡Noyas!- Ha dit á las flors,
No siguém menos. -Y olors
nos enviava ab sa frescura.
La cadarnereta nostra,
dintre la gavia cantava,
y, á tot aixó contestava:
-Gracias, gracias. De part vostra.
La calandria ho sent, té rabia
y diu: -¿Sí? Veurás, espera.-
Y vinga ab la cadarnera,
de la figuera á la gavia:
-¡Ey! Vos que sòu de la casa:
¿Com li vá al senyor Rector?
-Gracia á Dèu un xich millor.
-¡Com que 'l metge no era un ase!
-L'ha curat Nostre Senyor:
-¿Y tindrá salut? -¡Y tanta!
-¿Y 's llevará?- Aquest matí.
Diu això, y...¡Paraula santa!
¡Vinga olò y canta que canta,
tots los aucells del jardí!
RECT.
¡Oh! Mòlt bè; mòlt bè, María.
MAR.
No sè si es cert que passava:
mes com hi ha mòn ho semblava,
y umplia 'l cor d'alegría.
RECT.
Mes anant á un' altra cosa.
¿Lo senyor doctò, ha vingut?
MAR.
—24→
Encara no haurá pogut,
perque visita á la Rosa.
ANG.
¡Quín senyò 'l senyor Doctor!
RECT.
¡Quant ha entés tant lo mal mèu!
MAR.
No he vist saber com lo sèu.
RECT.
Per xó es mòn amich millor.
ANG.
Lo qu' estranya més tothom
es qu' estiga en aquest poble,
'sent tant sabi, rich y noble,
un dels metges de més nom.
MAR.
Sa mercé 's trovava encara
á Madrit, quant vá venir,
y, al venir, tothom va dir:
-Aixó deurá ser per ara.
Dú una malalta, s'afanya
per si un bon remey li trova,
y vé á mirar si li prova
l'aire d'aquesta montanya.-
Aixó créyam, quant, tot d'una,
compra 'l Mas d'euras, y 's díu
que, no sé per quín motiu
de desengany ó fortuna,
havian determinat
lo Doctor y la malalta,
buscar la calma que 'ls falta,
en aquesta soletat.
¡Unich metge de tant nom
dels personatges més alts,
no visitará malalts!
¡Clar que no! -vá dir tothom.
Quant, al sé al dia següent,
se sab pe'l poble la nova
de que, si un malalt se trova,
lo cridi á n'ell al moment.
Sabentse això, per tothom,
vá sè estimat desseguida,
no hí ha qui no dès la vida
per defensar lo séu nom.
L'han fèt cap de somatent,
síndich de la confraría
del Carme, y, en Pau María,
parlant ahí ab en Climent,
deya qu' encare no sab
ni un sol home, que, si ell diu
que 's tirhi de cap al ríu,
—25→
no se 'n hi vagi de cap.
ANG.
¡Y que no siga ditxòs,
sabent qu' aixís se l'estima!
MAR.
¿Que tè qu' així 's desanima?
RECT.
Per mí, un secret doloròs.
Vos sabéu que la malalta,
s'há sabut ja que l'hi es filla.
MAR.
Per ángel, ni el ser sencilla,
ni el ser bonica li falta.
RECT.
Mes li falta 'l goig del cor.
¿Per qué aquella palidesa,
que la cubreix de tristesa,
igual qu' al senyor Doctor?
Aquí tothom sab la vida
de pare y filla, y ningú
pot pensá 'l motíu segú,
que 'ls la fá tant entristida.
Desprès de missa major,
ahont, veyent una endolada
resant sempre agenollada,
veyéu prop d'ella 'l Doctor,
ja en lloch mès, per cap motíu,
se la veu; si, per fortuna,
en 'sent nit, no surt la lluna,
platejant l'aigua del riu.
MAR.
Y ningú ha pogut saber,
si es donzella, si es casada,
com es qu' aixís vá endolada,
no gosant may un plaher...
RECT.
Ni 'l per qué d'aquest pesar,
per desconegut motíu,
que la dú á plorar al riu,
mirant sempre cap al mar.
Mes, si ell es metge del cos,
jo ho sò del ánima, y vull
arrancar, al séu orgull,
aquest secret doloròs.
MAR.
¡Ben fét!
RECT.
Avuy deu venir,
per donarme á mí un consell:
vejam si després jo á n'ell
puch calmarli aquest sufrir.
Avuy ho sabrém.
MAR.
¡Ben dit!
Y ara lo senyor Rector
—26→
pendrá 'l caldo. ¿Eh? Si senyor.
RECT.
¿Voléu dir?
MAR.
¡Bah! Tot seguit.
Una tasseta á las deu,
y després la medicina.
¿Oy que sí?
RECT.
Bé.
MAR.
Noya, vina.


ESCENA V

 

Los mateixos, BENET.

 
BEN. ¡
Ay! ¡Mare, mare, correu!
ANG.
¿Y aixó?
 

(BENET vol parlá y no pot perque está esbufegant.)

 
MAR.
¿Y ara?
RECT.
¿Y donchs?
ANG.
¿Que 't passa?
BEN.
¡Ay! ¡Com qu' he corregut tant!
MAR.
Seu.
BEN.
No.
RECT.
¿Per qué?
BEN.
Es una cosa
que fá de més bon contar,
si un s'está dret.
ANG.
Vejám.
MAR.
Digas.
BEN.
M'estava prop del rieral
arrancant moras del marge,
quant, tot plegat, ¡toot! ¿Qué hi ha?
Veyém una polsaguera
que vé com un núvol blanch,
se senten gossos que lladran,
s'ou lo galop d'uns caballs,
arriva al fí al devant nostre,
y, just s'han vist al devant,
quan ja m'han caigut las mòras
y el cistellet, d'encantat.
¡Quinas cordadas de gossos!
¡Quín bé de Deu de caballs!
¡Quíns poms daurats las espasas,
—27→
y, ab lo sol, quin brillejar!
Cinters y plomas los amos,
acer y cuiro 'ls cavall,
galons y franjas los patjes,
y á peu, pe'ls gossos, los criats.
Passant corrent, jo 'ls segueixo;
corren ells més, donchs jo tant,
entrém á dintre del poble,
parém devant del hostal,
demanan la rectoría,
los dónas senyas en Pau,
jo, qu' aixó sento, aquí corro;
d'aquí una estona vindrán,
paréu los llits de la sala,
poséu llansols de llí blanch,
tiréu espigol per terra,
feu xacolata ab sacalls,
y no us descuydeu de treurer
pá blanch avuy per dinar,
qu' aquest senyors qu' ara venen,
ab tants cinters y plumalls,
ab tants llebrers y tants patjes,
y ab tants belluts y brodats,
si no són reys ó bé princeps...
MAR.
¡Ja sé que sòn: comediants!
BEN.
No, dona, no: són marquesos.
Quant han entrat al hostal,
no han tingut gota de gana.
¡Vés si serán comediants!
RECT.
¿Y tú estante allí á la vora
no has sentit lo nom de cap?
BEN.
El de l'un, que 's diu don Lluis,
y el del altre que 's don Joan.
RECT.
¡Don Juan Lasserna!
BEN.
M'ho sembla.
RECT.
¡Don Lluis Miralta!
BEN.
Encertat.
RECT.
¡Oh! ¡'Ls mateixos!
ANG.
¡Y donchs!
MAR.
¡Y ara!
RECT.
Sòn los dos amichs més lleals,
qu' á Madrit van protegirme
contra envejosos malvats.
L'un es aquell que vaig dirvos
que, si 'm vejesseu finar,
—28→
li enviesseu los méus versos.
MAR.
¡Ah! Sí; don Joan; es vritat.
RECT.
Són duas personas dignas.
BEN.
¡Sí, sí; portan uns criats!
REC.
De sentiments generosos.
BEN.
¡Sí!¡Si portan uns caballs!...
BEN.
Calla.
BEN.
Bé; mes si jo callo
no diré res.
RECT.
Al instant
Benet, vés, y, de seguida,
digas que hi vas de ma part,
y que joyòs los espero
per darlos, fort, un abrás.
BEN.
Y tú posa aquella bánova,
que vares fé ab farvalans,
MAR.
Aixó no sòn cosas tevas.
BEN.
Los cobrellits de domás.
ANG.
Sí, sí, home; tot lo que vulgas.
RECT.
Mes, ans que tot, al hostal.
BEN.
Las coixineras ab puntas.

 (Anant y venint.)  

MAR.
¿No vols fé 'l que t'han manat?
RECT.
Qu' aquí 'ls espero y que vingan.
BEN.
Ni 'l temps de girá 'l missal.

 (Se'n vá.)  

MAR.
¡Valgam Déu, quina alegría!
ANG.
Veu caballers y caballs,
y no sab ja 'l que li passa.
REC.
Vaig á veurerl's arribar.
Prepareuho tot, María,
perque 'ls vull rebrer com cal,
MAR.
Deiximho tot pe'l méu compte.
RECT.
M'han dat un goig del més grans.

 (Se'n vá.)  



ESCENA VI

 

ANGELA, MARIA.

 
MAR.
¡Ay! Jo 'm moro d'alegría!
ANG.
¿Y aixó, mare, ¿Qué teníu?
MAR.
¡Véurerl' mort y véurerl' viu,
—29→
en tant poch temps! ¡Qui ho diría!
ANG.
Ja ho podéu dí, es una sort
qu' á fé no me la esperava.
MAR.
¡Veurel viu, quant jo contava
que 'l deuríam plorar mort!
Sols una cosa á n'al día,
me dòna un xich de inquietut.
ANG.
¿Y es?...
MAR.
¿Cóm es qu' ab la salut
no l'hi ha tornat la alegría?
¿Com es qu' ara cada estona,
com abans jo 'ls hi he sentits,
no ix ab aquells acudits,
del Rector de Vallfogona?
Aquells versos que vá escriurer
á la Josepha gravada,
dientlhi: «mossa corcada,
bresca sens mel...»
ANG.
¡Que vaig riurer!
MAR.
¿Te'n recordas?
ANG.
Lo mateix
que si 'ls estés sentint ara.
¡Y ella hi vá posá una cara!
MAR.
¡Oh! Es que n'hi vá dir un feix:
«Formatje ullat, gelosía...»
Mes, á mí, per agudesa,
que vá deixarme sorpresa,
la que vá tenir un día.
Lo senyor bisbe, creyent
que fòra mès ben mirat,
passá un' ordre pe'l bisbat,
manant qu' era convenient,
per evitar los estranys
recels de certas personas
qu' al menos, las majordonas,
tinguessen uns quaranta anys;
y el senyor Rector, qu' encanta
per acudits, obehint,
diu: -Duas noyas de vint,
y, dos per vint, fan quaranta.
ANG.
¿Y vá tenirlas?
MAR.
Ni un' hora.
Com qu' aixó ho vá fer no més
per fer la broma, desprès
ni váren venir de fora.
ANG.
—30→
¡Ja, ja!

 (Rient mòlt.)  

MAR.
Y aquets acudits
sòn tant d'ell, quant pot tenirlos,
que fins que torni á sentirlos,
no 'm passarán los neguits.
ANG.
No crech que ningú ho logrès;
t'han mort envejas y orgulls.
MAR.
Li ballarém l'aíga al ulls,
y vejam qui podrá més.
ANG.
¡Oh! ¡Si 's tinguès la fortuna
de tornarli la alegría!...
MAR.
N'hi darè una cada día.
Mira, avuy ni darem una.
ANG.
¿Y li darém vos y jo?

 (Joyosa.)  

MAR.
Tú sabs bé lo complascent
qu' ell te veurá entrá al convent.
Donchs demli gust en aixó.
Jo ho tinch ja preparat tot;
ja he vist la mare abadesa
y avuy li dém la sorpresa
sens qu' ell ne sápiga un mot.

 (ANGELA plora.)  

¡Ay, ay! ¡Bo! ¡Y aixó! ¿Has plorat?
ANG.
No...no...mare...Es...de ventura.
MAR.
Si sigués plor de amargura...
ANG.
No, mare, no: no es vritat.
¿A vos vos agrada?
MAR.
Sí.
ANG.
¿A n'ell li agrada?
MAR.
Tambè.
ANG.
Feu, donchs, lo qu' havéu de fè
sense pensar per re en mí.
¡Si 'l mèu pló aconsola á algú,
sempre 'ls ulls tinga plorosos!
Jo... vos vull á tots ditxosos.


ESCENA VII

 

ANGELA, MARIA, EUDALT.

 
EUD.
Sent infelissos jo y tú.
ANG.
¡Eudalt!
MAR.
—31→
(¡Ell!)
EUD.
Sí, jo, María:
jo que vos ho vinch á dir.
Vos la portéu á morir
darrera una gelosía.
Per dáus gust diu que 'l convent
es per ella la ventura,
y no es cert; es la amargura,
la desditxa y lo torment.
MAR.
¿Y vols qu' ella pugui així,
disgustar ab tant mal cor,
á mí y al senyor Rector?
EUD.
Ella. vos ho podrá dí.
MAR.
¿Vols matá á la tèva mare?
ANG.
¡No, mare, no! S'ha enganyat;
hi vaig... per ma voluntat.
EUD.
¡Angela!

 (Desesperat, contenintse.) 

MAR.

 (A EUDALT.) 

Ho has sentit ara.
Y, ja que tant desatina
lo tèu cap, per aná aixís,
posant sempre en compromís
á una pobreta fadrina,
te dirè que no tinch cor
tant desenganyat encara
per forsar, com mala mare,
de l'Angeleta la sort,
Que si bè 'l no entrá al convent
molt disgust me causaría,
jo á tot me resignaría
abans que fè 'l seu torment.
Mes, ja que li plau á n'ella,
y ho vol lo senyor Rector,
y aixís jo deixo, á ma mort,
assegurada sa estrella,
per mès que tè 'n fassis creus,
ta passiò guárdat entera,
perque, aquesta, es la darrera
vegada que aquí la veus.
EUD.
¡María!
Heréu ben honrat
MAR.
y el mès rich de la vorada,
pots trová un' altra estimada.
EUD.
¡Angela!

 (Com dihent. ¿No sents que 'm diu?)  

ANG.
¡Eudalt!
MAR.
S'ha acabat.
—32→

  (Enérgica, y separantlos, se'n dú á sa filla per una porta lateral.)  

EUD.
¡Oh! ¡No potser! ¡No pot ser!
Jo veurè al senyor Rector
y ell no tè tant negre 'l cor.

  (Pausa. Vá á entrar per una pórta quant tot de cop senyalan missa, y, aturantse, diu:) 

Aném á missa, primer.

 (Se'n vá.)  



ESCENA VIII

 

BENET, D. JOAN, D. LLUIS.

 
 

(S'ouhen, ja abans d'entrar, grans ríallas de tots tres.)

 
JOAN.
¡Miréu, lo sagristá, quina agudesa!
LLUIS.
Com que la tè 'l Rector, se li encomana.
JOAN.
¿Y promesa 'n tens cap?
BEN.
Una campana
qu' á tot milló 'm respon qu' una promesa.
Així á n'al campanar s'está bufona
ahont sempre un repicò, ó un toch demana,
y, cada giravol, que dòna ufana,
per sè útil, ó fer bè, sempre me 'l dóna.
Vol ella distingirse de la dona
qu' enrahona per res, y, si la plana
sa veu arriba, may la senten vana
lo poble y tot l'entorn de Vallfogona.
Senyala á misa, al apuntar lo día,
me toca á somaten, per salvá al poble,
repica á festa, com un nin podría,
repica rematads, ab afany doble,
y avuy repicará, ab doble alegría,
per repicá al honor de gent tant noble!
LLUIS.
Mòlt bè.
JOAN.
Mòlt bè, escolá.
BEN.
Campaner siga.
JOAN.
Donchs sigas campaner ja qu' ho demanas.
BEN.
Com jo 'l qu' estimo més son las campanas,
campanè y no escolá, vull qué se 'm diga.
JOAN.
Bè de la musa aprens del gran García.
BEN.
Mes aviat li pendría de la mòssa,
qu' una 'n sol confessar que fá gran tóssa
—33→
y com per tocá á foch m'hi abrassaria.
JOAN.
¿Deu ser, doncas, al menys, que tú llegeixes
versos y rimas que 'l Rector te dòna?
BEN.
Y de memoria 'ls dich per Vallfogona.
LLUIS.
Com ara 'n dirás un dels que coneixes.
JOAN.
¡Tant sols sia un sonet!
BEN.
No puch servirvos.
LLUIS.
Per riurer un xiquet.
JOAN.
¡Jo abans ja esclato!
BEN.
¿Voléu ara un sonet? Vaig, donchs, á dirvos
aquell en qu' ell mateix fa són retrato,
y á dirli que ja tè 'l gust de tenirvos.
Sonet ahont se retrata 'l bon Garceni.
JOAN.
Escoltéu y veuréu lo séu ingeni.
BEN.
«¡Oh! tú, que de Cervera á Barcelona
«en rocí o á talò passas ta vía,
«no la acabes sens veure al bon García
«mòlt reverent rector de Vallgona.
«Si 'l vols coneixer, mira una persona
«de ben disposta y propia cimetría,
«barbí-vermell, dolsa fisonomía,
«ras de topeto, barbas y corona.
«Ni hipócrit ni profá; alegre y grave;
«no presumit y entés; sabi y poeta;
«en tot mòlt asseat; de raro ingeni.
«En suma: en véurer un que no s'alabe,
«ni fá en vidas agenas lo profeta,
«admiral y veneral per Garceni.»

 (Se'n vá.) 



ESCENA IX

 

D. JOAN, D. LLUIS.

 
JOAN.
¡Ja, ja, ja, ja! ¿Heu vist l'ingeni
que 'l rey Felip vá premiar?
Musa de bosch jo 'n diría.
LLUIS.
Discreta á mí m'ha semblat.
JOAN.
¿Qué vos ha semblat discreta?
LLUIS.
Ja sabéu qu' aixís m'apar.
JOAN.
No 'n parlem mès, bon Miralta,
pe'l bè de nostra amistat,
—34→
y á vos vos convè la mèva
si á mí la vostra 'm complau.
LLUIS.
(Sempre així; sempre humillantme,
pera posarse ell mès alt.
Bè fas encara; aprofitau
perque se t'acaba aviat.)
JOAN.
¿Dèyau que parlar debíam?
LLUIS.
De qu' heu de dir vostre plan.
Me demanéu que tot d'una
me 'n vaje ab vos á cassar,
dihentme qu' aixís interessa
á vostra tranquilitat,
y en lloch, 'sent á Barcelona,
d'anar al certámen real,
qu' en Madrit vá á obrirse prompte,
aquí hem vingut, tot cassant,
ahont per ningú sabrém novas
de lo que passa allí dalt.
JOAN.
Las sabrém perque, aproposit!
tinch qui está allí vigilant
ab ordre de que, quant sápia
sobre lo certámen real,
nos ho escriga á Barcelona,
d'ahont un propi 'ns ho durá:
encara que... tant lo premi
sè segur qu' haig de guanyar,
que ni que res me 'n diguessen
me tindría en ansietat.
LLUIS.
(Aixó fòra si jo ab manya
no m'haguès sabut portar.)
JOAN.
Visqueu, donchs, sense cuidado.
LLUIS.
¿Y no 'm diréu vostre plan?
JOAN.
Es tant sencill de compendrer
com poguéu imaginar.
La Inquisiciò busca indicis,
la justicia 'n tè algun ja;
y jo, mirant si asseguro
el que no 's suspiti may
de ma persona, lo medi
qu' he trovat mès natural
ha sigut una vuitada
vení ab lo Rectò á passar.
LLUIS.
¿Y si ha llegit las poesías
ab que l'estéu disfamant?
JOAN.
No hi ha por; n'he donat pocas
—35→
perque hagin aquí arribat.
LLUIS.
¿Sabéu, don Joan, que, si ara
parlant vos tinch de ser franch,
ben de debó per vos sento
l'haver á tant arribat
JOAN.
¿Preferiríau, sens dupte,
que vos seguís humillant?
¿No recordéu ja 'l certámen?
¡Devant del Rey! ¡Al devant
de tants cavallers y damas
de la noblesa mirall!
¡Devant la Reyna mateixa!
Ell plé de gloria, triunfant...
¡Y pensar qu' un de nosaltres
hauría estat lo premiat
á no ser ell!... ¡Oh! ¡La ira
m'excita, al pensarhi, tant,
que, si lo de Saragossa
fòs precís torná á intentar,
altrè cop ho intentaría
y altres mil, pera venjarm'!
LLUIS.
¡Oh! ¡La enveja! ¡Si, la enveja
no fès al home tan baix!
JOAN.
¿Y vos creyen qu' es la enveja
lo qu' á mí m'ha fet venjarm'!
LLUIS.
Sí, don Juan.
JOAN.
No, es la ira,
l'odi, al véurerm' prostergat,
contra aquesta sort infame
que fá enfonsar lo que val
y aixeca á n'á quí, sens mérit,
may tindrá un lloch al Parnás.
LLUIS.
Mes conteníuvos al menos
si hem de finir lo pactat.
JOAN.
Procuraré tant com puga,
LLUIS.
Y perdonéume 'l ser franch.

  (Assentats un á cada costat.)  

JOAN.
Avuy ab vos dech salvarme.
LLUIS.
(Avuy de tú 'm puch venjar.)


ESCENA X

  —36→  
 

D. LLUIS, D. JUAN, lo RECTOR.

 
RECT.
¡Oh! ¡amichs mèus!
JOAN.
¡Doctor García!
LLUIS.
¡Mossén Vicens!

 (Grans mostras d'amistat.) 

RECT.
¡Tant favor!
¿Com esperar tal honor
per ma pobra rectoría?
¿Com pensar que sas mercés...?
LLUIS.
Havém deixat al hostal
patges, criats y falconers,
y, al punt, amichs verdaders,
cap á casa l'amich lleal.
JOAN.
Poch vos debíau vos créurer...
RECT.
¡Oydá, oydá! ¡Aquestos senyors
me dispensan massa honors!
JOAN.
Tot per tornarvos á véurer.
RECT.
¿Y el bon Lope?
JOAN.
Treballant
en «La estrella de Sevilla.»
RECT.
¿Tindrá, donchs, un' altra filla?
JOAN.
De las mil no está distant.
RECT.
¡Quin geni!
JOAN.
Assombra.
RECT.
¿Y Quevedo?
¿Está sempre tant ditxòs,
tant agút y sentenciòs?
JOAN.
Cada vers que encanta 'l credo.
RECT.
¿Y Góngora y Calderon;
y tots, en fí?
LLUIS.
Treballant
per las festas del infant.
RECT.
Que crech que ja lluny no sòn.
¿Y el Rey?
JOAN.
Parlantnos de vos
cada vegada que 'ns veya.
RECT.
Sempre ha tingut la taleya
de sè ab mí tant bondadòs,
JOAN.
Y estrany es, en veritat,
—37→
qu' ab lo talent y lo geni
qu' adornan al bon Garceni,
no haguèu sos prechs escoltat.
¿Si 'l desitj de gloria us mou
còm la Cort no vos agrada?
RECT.
Hi he estat sols una vegada
y ab una n'he tingut prou.
Aquest cel es mès per mí
y es més per mí aquesta terra.
¡Lo collat! ¡lo prat! ¡la serra!
¡No sabéu qu' es viure aquí!
«Puig, soletat apacible,
«estich fèt un rossinyol,
«me regositjo en tos brassos;
«te vull cantar mil amors.»
JOAN.
La recordo: sí, García.
¿Li heu sentida recitar?
LLUIS.
No.
JOAN.
¡Oh! Donchs l'havéu d'escoltar.
Es una bella poesía.
RECT.
¡M'exalta tant de favor!
JOAN.
Jo us la llegirè després
y, de las d'ell, veuréu qu' es
la que tè mès gran valor.
-Mes anant á un altre objecte,
ja qu' ell aquí 'ns ha portat.
¿Lo grave mal qu' heu passat,
de quina causa es efecte?
RECT.
(¡Que no la sápigan may!)
JOAN.
(Probém aixís si suspita)
LLUIS.
(Cinisme, á fè, 's necessita.)
JOAN.
¿Un aire?
RECT.
Crech que l'esglay
dels disgustos que 'l favor
del rey me vá ocasionar;
mes ja ans d'ahí 'm vaig llevar
y 'm sento ja ab mòlt valor.
JOAN.
¿Y ab tota aquella alegría
que tant en vos encantava?
RECT.
Ja no fòra la mar blava
ni lo sol encés de dia.
La fama aixís ho pregona
y... ¡jo sufrir! Res d'aixó.
Jo haig de fer riure, jo sò
lo rector de Vallfogona.
—38→
Es un contracte qu' ha fèt
lo mòn ab mí desde 'l dia
en que, per darli alegría,
li escriguí 'l primer sonet.
¿Si ha estat fins ara distret
ab ma musa juguetona,
com tot d'una se li dòna
dol y pena? ¡Bó! ¡Y aixó!
Jo haig de fer riurer, jo só
lo rector de Vallfogona.
Dolor que tinch per plorar
may en ma cara se pinta
«perque una gota de tinta
«no torna negra la mar.»
Jo sols dech riure y gosar,
jo la dech dir cada estona,
y, encara que 'l món me dóna
tot lo fel de sa amargó,
jo dech fer riure...jo só
lo rector de Vallfogona.
¡Ahont tothom hi vè á gosar
qué hi fá un' ánima entristida!
Si es un ball pe'l món la vida,
som al ball y hem de ballar.
Y balla sense parar,
y treu dansa cada estona,
y, per mès que la minyona
no agradi á n'al balladó,
jo hi dech ballar, perque só
lo rector de Vallfogona.
Y, en ball tan halagador,
qu' alaban mil y mil bocas,
si uns hi ballan rams y cocas,
jo hi ballo trossos del cor.
¿Tens camas? Ets ballador.
¿Tens llabis? Riu una estona.
Jo ho tinch y l'ordre se 'm dóna,
y, puga l'ánima ó no,
jo hi ballo y rich, perqué só
lo rector de Vallfogona.
Y no puch contar flagells
ni amargura de cap mena,
y si vull contá una pena
l'haig de guarní ab cascabells.
Y riuhen joves y vells,
—39→
y riuhen mare y minyona,
y encara que cada estona
me senti al cor la fiblò,
jo haig de fer riure... jo sò
lo rector de Vallfogona.
Y haig de fer riurer, sentint,
y haig de fer riurer, parlant,
y haig de fer riurer, plorant,
y haig de fer riurer, sufrint,
y haig de fer riurer, morint,
si ab ma mort passan la estona,
y, si, mort, la mort no 'm dòna
per fer riure una invenciò,
creurán que, mort, no sò jo
lo rector de Vallfogona.
JOAN.
¡Oh! ¡mòlt bè, mòlt bè, García!
LLUIS.
Sempre agut y sentenciòs.
RECT.
Y, descansant així 'l dos
en que hi ha d'havè alegria,
sabréu desd' ara que aquestas
sòn vostras cambras, y, aquí,
per descansá ó per dormí,
podéu entrá; ja están llestas.
JOAN.
Donchs del permís usarém
que 'ns donéu y mentrestant,
la poesía, en un instant,
don Lluis y jo llegirém.
RECT.
Me dispenséu massa honor.
JOAN.
Mès mereix la vostra oferta.

  (Lo RECTOR obra la porta lateral.)  

RECT.
Ja teníu la cambra oberta.
LLUIS.
Oberta...
RECT.
Com lo mèu cor.
 

  (Apretantlos las mans, los acompanya fins que desapareixen.)  



ESCENA XI

 

RECTOR.

 
¡Oh, llas de la amistat! Que rich t'ostentas
quant passas per unir cors tant hermosos,
—40→
de l'un al altre, y purs, y generosos,
al mòn com bon exemple los presentas.
Per nostra desventura en vá ho intentas
ab vils y miserables envejosos,
puig, quant mès junts están, mès recelosos
lo sèu despit y s'amargura aumentas.
Ja, donchs, que, de tants homes com fins ara
m'ha fèt coneixer la fortuna mèva,
aquets sòn dels millors la sort avara
no 't trenqui, ¡oh llas! ja qu', ab la forsa tèva,
aquestas duas flors lligas encara
á la amistat, que 'l cor guarda com sèva.


ESCENA XII

 

Lo RECTOR, lo DOCTOR.

 
DOCT.
¿Donéu permís?
RECT.
¡Y el demana
lo senyor Doctor! Avant.
DOCT.
Dèu hi sía.
RECT.
Y acompanyi
á n'al mèu amich mès lleal.
DOCT.
¿Com vos trovéu?

  (Dantli 'l pols que 'l DOCTOR pren.)  

RECT.
La millora
deuréu coneixe al instant.
DOCT.
Lo méu saber aquí acaba;
ara 'l cel disposará.
He aturat la mort de prompte;
mes ella á dins vá minant.
Volía, com ja vaig dirvos,
guardar pera tal estat
qu' esplicarvos y conmóureus
no pogués fervos cap mal.
Avuy ha arribat lo día,
y, puig aquest es l'instant,
espliquéu tot quant fins ara
vos havía jo privat.
RECT.
¡Aquesta set que no 'm deixa...!
DOCT.
(L'ardor que l'está cremant.)
 

(Lo RECTOR beu y desprès s'assentan.)

 
RECT.
—41→
Quant de desde Barcelona
á Madrit la cort torná,
recordant lo rey mos versos
me vá ordenar qu', al instant,
anés á aumentar dels poetas
l'estol que 'l volta ab afany,
y en Madrit vá sé hont, un día,
passejant tot sol pe'l camp,
de cap damunt d'una pedra,
te veig dormint a un infant,
y un sacerdot venerable
que, mirantlho, va esclamar:
-O es el muchacho de bronce
ó la piedra es lana:- quant
sentit per mí aquet concepte
vaig al moment contestar;
sorprenentlo: -¿Qué más bronce
que no tener años once,
(còm era així), y que más lana,
que no pensar que hay mañana?
Queda 'l sacerdot parat;
sent aixó y -¡Vos sois García!-
díu -y m'abrassa al instant.
-Jo -¡y vos Lope! -li contesto,
y aixó nuá nostra amistat.
Tal com Lope, tots los altres
de noble ingeni preclar,
ab la má d'amich m'honraren;
mes tant com ells, cors lleals,
m'enaltian ab tals probas,
los que 's veyan humiliats
per ma gloria, se 'n venjavan,
aconsellats pe'l fatal
geni de la baixa enveja
qu' en sos cors anava entrant.
DOCT.
¡Oh! ¡La enveja! ¡En tot la enveja
trayent sòn asquerós cap!
RECT.
¡Ay! ¡Si vos la coneguesseu
com la conech pe' mèu mal!
DOCT.
¡Que jo!... Seguiu: una idea
que 'l dirme aixó ha fèt crusar.
RECT.
M'atribuiren poesías
obscenas, que no he fèt may.
Versos, fets ab lleugeresa,
quant, en la infantil edat
—42→
de ma musa, vaig escriurerls'
contant que no foran may
ni sols llegits, ab vil manya
váren ser desenterrats,
per mostrarlos com á prova
de mon estil despreciat.
Bè 'n podian mostrar d'altres
que 'm debian ensalsar;
mes, aquestos, bon cuidado
tenian ells de que may
poguessen dir res en contra
be l' qu' ells volian provar.
Allavors fòu quant veyentme
la méva honra perillant,
y tement... fins que 'm matessin,
entre mitj de tants malvats,
ab real permís vaig anarmen
á Saragossa al instant.
Sabéu que de la Maria
vaig pendre 'l fill com á criat.
May per Madrit vá deixarme,
y, quant d'aquella ciutat
per anar á Saragossa,
com sempre, ell vá acompanyarm',
vá ser quant la vil enveja
finit havia 'l sèu plan.
No sé cóm, en la beguda,
sens duptes, ó en un menjar
qu' algú, comprat, nos daria,
nos vám sentí envenenats.
Jo vaig rebre prompte aussili
y, com sabéu, m'he salvat.
DOCT.
¡Mes en Rafel!...
RECT.
No rebria,
com jo, aussili tant aviat
y... morí.
DOCT.
¡Morí!
RECT.
En sa mare
y en sa familia pensant.
DOCT.
¡Oh! ¡Déu méu! ¿Per qué tú al veurer
que la enveja aixeca 'l cap
no la abats sóta la planta
ab ton poder sobrehumá?
¡Pobres noys! ¡Pobra Maria!
RECT.
Per xó crido al amich lleal.
—43→
¿Qué faig? ¿Qué dich? Fá ja mesos
que de mon viatje he tornat,
y en Rafel ni escriu ni torna;
y jo no puch soportar
el que una mare 'm pregunti
ab los ulls y ab són afany:
-¿Cóm es que 'l meu fill no parla?
¿Per qué es que no tórna may?-
Després d'aixó, quant ja 's sápiga,
ella y sos fills ¿qué farán?
Jo, que podria ampararlos,
moriré, sens dupte, aviat.
-En Benet podria ferho,
y, aixalabrat, no ho fará.
No queda més que la noya
y, pe'l séu bé aconsellant,
vaig procurar que fós monja,
y per res s'hi pot contar.
¿Dech fer aixó? ¿Dech privarli
qu'entri al convent? ¿Qué us apar?
Pe'l cel, Doctó, aconselleume
ab vostra lleal amistat,
si no voléu que la pena
mimbi 'ls méus últims instants.
DOCT.
Calméus y aném al objecte,
ja que veig qu' es forsa obrar.
Primerament: á la mare...
diguéuli tot al instant.
-Després d'aixó, si per l'Angela
teniu la seguretat
de poder trovar un nuvi,
conforme pe'l vostre plan,
caséula; mes si es, per ara,
insegur el que trovar
se puga aquesta ventura,
entri al convent al instant.
Dit aixó, obreu com vos sembli;
mes, lo que no heu d'olvidar,
es qu' aquest crim, qu' ara us porta
á tal extrem, al instant,
si vos no váu delatarlo
l'havéu d'aná á delatar.
¿Váreu ja ferho?
RECT.
Abans qu' home
só sacerdot y cristiá,
—44→
ni he donat un pas encara
per coneixe al criminal,
y es perdoná á qui 'ns ofengui,
la lley del Crucificat.
DOCT.
¡Oh! ¡No, may doctor García,
aquesta lley celestial
no 's va fer pe'ls envejosos,
gent sense cor ni pietat!
¡Se 'ls deu cassar com á feras!
Tal volta á pogué 'ho lograr
jo ab el que féu ma desditxa,
á un altre hauría salvat!
RECT.
¡Vos havéu dit!
DOCT.
Sí, García.
Jo, com vos, per un etsart,
víctima dels envejosos,
per ells aquí desterrat,
per ells morta ma esperansa,
per ells perduda la pau.
Per aixó fins á n'al día
res vos n'havía dit may.
RECT.
¡Y jo qu' avuy preguntarvos
volía per quin afany
aquest dolorós misteri
voléu etern conservar!
¿Per qué?...
DOCT.
. ¡Oh! No: basta, García,
Me preguntéu sempre en vá,
perque no puch contestarvos
fins qu' als vils hagi trovat.
Desterrat, no puch buscarlos.
No puch; mes jo 'ls faig buscar.
¡Y jo 'ls trovaré algun día!
¡Y jo 'ls tindré entre mas mans!
¡Y al véurer de ma venjansa
satistet lo cruel afany
que, jamay, com vos feu ara,
perdonará... jo!...

 (S'ou en la porta de la dreta la veu de DON JOAN que diu, dictant:) 

JOAN.
«Romans.»
 

(La veu sorprén tant vivament al DOCTOR que fá aixecar ab interés al RECTOR.)

 
DOCT.
¡Qu' he sentit!
RECT.
¿Qué us passa?
DOCT.
—45→
¡Aquesta
veu qu' ara he sentit allá!...
RECT.
Es la d'un amich caríssim
que de Madrit ha arrivat.
DOCT.
¡Mes aquella veu que encara
ressona dins del mèu cap!...

  (Se tòrna á sentir la veu de DON JOAN que dicta:) 

JOAN.
«La Soletat.»
DOCT.
¡Oh!
RECT.
¿Vos sembla?...
DOCT.
Deixéume torná á escoltar.
JOAN.
«Puig, soletat apacible,
«estich fèt un rossinyol,
«me regositjo en tos brassos
«te vull cantar mil amors...»
DOCT.
¡Oh!
RECT.
¿Qué vos passa?
DOCT.
¡Silenci!
RECT.
Mes...
DOCT.
Que no puga arribar
may á oidos del qu' enrahona,
que jo aquí visch retirat.
RECT.
¿Mes si ell pregunta?...
DOCT.
Silenci
fins qu' us ho diga al tornar.
¡Oh, Dèu mèu, Dèu mèu! ¡Qu' ho siga
per lo mèu bè y el de tants!
Y en cambi... ¡tota ma vida
per revejarme en sa sanch!

 (Se'n vá.) 

RECT.
¡Pobre Doctor! Tant lo porta
lo sèu secret preocupat,
qu' ara en tot veurá fantasmas.
Ell se'n desenganyará.
M'ha aconsellat, per fortuna,
abans d'haverse exaltat.
Seguím los sèus consells sabis,
y comensém ara á obrar.
La María y l'Angeleta:
comensém per ella aviat.


ESCENA XIII

  —46→  
 

Lo RECTOR, ANGELA, MARIA.

 
MAR.
Senyor Rector.
RECT.
¿Vos, María?
MAR.
Ab l'Angeleta.
RECT.
Bé ho veig.
MAR.
¿Vá á surtir?
RECT.
A dá un passeig.
MAR.
Es que parlarli volía.
RECT.
Podéu parlar.
MAR.
Com ja sab,
lo que compláurerl' m'agrada...
¡Vaja! ¿Ja estás sofocada?
RECT.
¿Y aixó, Angeleta?
MAR.
Alsa 'l cap.
Crech qu' ab lo sostre té guerra,
y no 'l mou per més qu 'un digui:
¡sempre així! ¡sembla qu' estigui
buscant agullas per terra!
RECT.
Bè, vaja... no la renyéu,
y diguéu.
MAR.
Aixúgat.

 (Aixugantli 'l plor.)  

RECT.
Deyau
que quant vos compláurerm' créyau...
MAR.
¡Ah! Aixís, dona.
RECT.
Continuéu.
MAR.
He vist la mare abadesa ,
y quant, sense dir ni un mot,
tenintho preparat tot,
li anava á dar la sorpresa,
he dit jo que sa mercé
pot queixarse de que aixís
s'obri, y... sens lo sèu permís,
havem pensat no fer re.
RECT.
¿Y aixó es vritat?

  (S'ohuen cascabells.)  

MAR.
¿Sent com crida?
RECT.
¿Ho dihéu per 'quest picarol?
MAR.
Sòn los del ruch que, si vol,
nos hi durá desseguida.
RECT.
¿Y tu hi entrarás gustosa?
MAR.
—47→
¡Angeleta!

 (Com forsantla.) 

ANG.

  (Obligada.)  

Sí... senyor.
RECT.
¡Oh! ¡Ja ho deya! ¡Ets un gran cor!
¡Ets... tant bona, com hermosa!
Sí, María, sí; heu pensat
tant bè en darme esta alegría,
que justament jo volía
d'aixó parlarvos aviat.
Comenséus á preparar;
jo vaig á fè arreglá 'l ruch,
y, ja que 'm veig qu' ara puch,
vos hi vull acompanyar.
MAR.
¡Ajá! Las cosas així,
cop y volta.
RECT.
Y á arreglarme.
ANG.
(¡Salvéume. Verge del Carme!)
 

(Cau abatuda en una cadira, y lo RECTOR se dirigeix á una porta, quant surt BENET.)

 


ESCENA XIV

 

Los mateixos, BENET, y, aviat, D. JOAN y D. LLUIS.

 
BEN.
Senyor Rector.
RECT.
Vina.
 

(BENET hi vá y parla baix al RECTOR. MARIA y ANGELA están al altre costat.)

 
MAR.
Així:
las monjas y la abadesa,
veurán ben bè qu' has plorat,
creurán que no hi vas de grat,
y, volent, no hi ets admesa.
ANG.
No ho veurán... No tinguéu por.
MAR.
¡Oh! ¡Y ellas, que sòn tant trutxas!
Vaig á buscar las caputxas,
y á marxar.

 (Se'n vá.) 

RECT.
¿Ell?

 (A BENET content.)  

BEN.
Si senyor:
per 'xo diu qu' ara al moment,
hi vagi á la sagristía.
RECT.
Hi vaig. Si surt la María,
qu' esperi un rato.
BEN.
—48→
Corrent.

  (Lo RECTOR se'n vá.)  

ANG.
¡Benet!
BEN.
¡Ay! La.cirerò.
ANG.
¿Y hem voldrás renyar encara!
BEN.
No haguesses cregut la mare,
no fòras dintre 'l sarrò,
ANG.
Ab aixó tens una mostra
del que 'm sè sacrificar.
BEN.
Veurás: jo vaig á estudiar
aquell tros de Pare-nostre.

  (Agafa una solfa y estudia baix, portant lo compás.)  

ANG.
Y jo á acabar de cusir
la punta al alba.
 

  (Entran DON JOAN y DON LLUIS que surten ab un paper cada hú, qüestionant.)  

JOAN.
Millor
será que 'l senyor Rector
ho senti y ho vulga dir.
LLUIS.
¿Que dirá?
BEN.
¡Re!

 (Cantant.)  

JOAN.
Qu' ell qu' ha dit
la poesía fá un moment,
dirá si es exactament
com jo he dictat y heu escrit.

  (Plegan los papers y se 'ls fican á la butxaca.)  

LLUIS.
¿Qué hi há, Benet?
BEN.
¡Re!

 (Cantant ab la solfa.)  

LLUIS.
¿Com, re?
¿No 'ns has fet senya al jardí
que 'ns portavas lletras?
BEN.
¡Sí!

 (Mirant la solfa y cantant.)  

JOAN.
Y donchs, dóna.
 

(BENET sense deixar de repasar la llissò, dòna duas cartas que pren DON LLUIS, donant á DON JOAN la que li toca.)

 
LLUIS.
¡Y que vá ab fé!
 

(Per la afició ab que BENET estudia. Mentrestant DON JOAN ha obert la carta y diu:)

 
JOAN.
¡Ah! ¡De Madrit!
LLUÍS.
¡De Madrit!

  (LLUIS també ha obert la seva y trovantse aprop l'altra cadira del costat de la taula d'Angeleta, li diu:)  

Si 'm permets...
ANG.
—49→
Com vulga ussía.

  (LLUIS seu y llegeix.)  

JOAN.
(¡Vejám si 'm dú una alegría!)
 

(Seu á la cadira de la taula de BENET, y llegeix baix.)

 


ESCENA ÚLTIMA

 

Los mateixos, MARIA, lo RECTOR, lo DOCTOR y EUDALT, per l'ordre que s'indiqui.

 
MAR.
Noya.

 (Portant las caputxas.)  

ANG.
Mare.
MAR.
Tot seguit.
ANG.
Donéu.
MAR.
Es tart y vol plóurer.
BEN.
¡Fá, sol!

 (Sempre estudiant.)  

MAR.
Se diu.
BEN.
¡Fá, sol, dò!
MAR.
¡Ah! Estudía la llissò.
Senyors...

 (Com saludant, despedintse, á DON JOAN y DON LLUIS.) 

BEN.
No, no us podeu móurer.
MAR.
¿Com, si hem d'anar al convent?
BEN.
¡Cá heu d'anar!
MAR.
¡Y ara qué dius!
BEN.
¡Re, re, re!
MAR.
¿Y per quins motius?
BEN.
Perque aquí no fá un moment
que 'l senyor Rector ho ha dit.
MAR.
¿Ell? ¡Si es la séva alegría!
RECT.
Ara no. Quedéus, María.
 

(Qu' entra pe'l fondo. Las duas quedan sorpresas mirant esglayadas per tots cantons. EUDALT apareix al fondo.)

 
EUD.
Senyor Rector.
 

(Ab la gorra á la má. Lo RECTOR que ja era al devant de la porta del sèu quarto, li contesta que pot entrar darrera d'ell.)

 
RECT.
Tot seguit.

 (Desapareíx seguit d'EUDALT que, al anarsen, mira ab inteligencia á ANGELA.)  

ANG.
¡Oh! ¡Si 'l cel ó fes aixís!
MAR.
(No entench un cambi tan gran.)
LLUIS.
—50→
(¡Que llegeixo! ¡Aixó don Joan!.,.)
 

(Exasperat. S'alsa mirant ab despit á DON JOAN, que, arribant á un punt de la carta que 'l complau, diu ab fruició.)

 
JOAN.
(¡Oh! ¡Oh! ¡Quina ira, don Lluis!)
 

(María, després de l'ordre del RECTOR s'ha tret la caputxa y l'ha plegada, com sens saber lo que feya; ANGELA ha fét altre tant, ab la mirada ficsa á la porta per ahont ha desaparegut EUDALT, y, quant sa mare li demana, li dóna maquinalment. BENET que veu tot aixó mirant de reull per la solfa, diu, burlantsen:)

 
BEN.
¡Je, je! ¡La mare!
MAR.
¿Está ja?
 

(Per la caputxa. -Mentrestant fá ja estona que ha entrat pe'l fondo 'l DOCTOR: al estar frente á DON JOAN, que no 'l veu, perque llegeix, se treu una carta, y dret, se posa á llegirla, comparant lo que diu la carta ab las senyas de la fisonomía de DON JOAN.)

 
DOCT.
(«Ulls negres, negre 'l cabell.»
¡Oh! No, no hi ha dupte: es ell.)
BEN.
Sí, sí.

 (Cantant.) 

DOCT.
(Esperém.)
 

(Guardant la carta, content. MARIA ha quedat pensativa, y ara, al tenir las caputxas, diu arrosant las espatllas.)

 
MAR.
¡Ell dirá!
 

(S'en vá. ANGELA mira ficso á la porta d'EUDALT. DON LLUIS mira ab odi á DON JOAN. Lo DOCTOR, crusat de brassos lo contempla ab calma, sonrient irònicament. BENET estudía la solfa, y DON JOAN, sens adonarse de res de lo que passa, segueix entregat á la lectura de sa carta.)

 


 
 
FÍ DEL ACTE PRIMER.
 
 


IndiceSiguiente