Regiment de preservació a epidèmia o pestilència e mortaldats

Epistola de Maestre Jacme d'Agramont als honrats e discrets seynnors pahers e conseyll de la civtat de Lleyda

Jaume d'Agramunt

Enrich Arderiu

Joseph M. Roca

  —V→  

Facsimil del full 1.er r. del Manuscrit

  —VII→  

Perdona 'm, bon lector, si 't conto la troballa d'un manuscrit; de l'obra d'en Jacme d'Agramont «Regiment de preservacio a epidimia o pestilencia e mortaldats».

Allá, al arxiu parroquial de Verdú, jeya 'l tractat de Mestre Jacme confós entre altres papers, relligats tots en un volum, segón de la serie; quan una excursió organisada pe 'l Centre de Lleyda, ens hi portá á una colla de companys en un dia calurós del mes de Juny. Fullejant aquells volums de diversorum paperots, com avans solien dir, no va caldre gaire esfors per fixar l'atenció sobre aqueixa obreta, que sobressurtía del artificial conjunt com si hagués tingut conciencia de son valor. Una mena d'espiritual compenetració amb aquell lleydatá de la velluria, una lley de forta intuició del mérit d'aquelles planes esgroguehides, me van fer semblar que deya 'l vell tractat, temerós de que'l deixessem: «jo soch aquí». Y «ja ho veig y no t'escapes», m'apar que vaig respondre. Al arxiu de Verdú penso qu'encara s'hi conserva: no es á totarreu com á Golmés; hi vegí cert diumenge uns retaules y al diumenge següent ja havien volat convertits en mercadería dels anticuaris.

Tota l'obra está continguda en 14 fulls sense foliar, escrita en planes á dos columnes de 29 á 34 ratlles, si n'exceptuam la darrera plana que, ben comptat, no arriba á fer un terç de rastellera.

Si tu, lector amich, vols seguirme com va fer, en tot, lo meu compatrici y catedratich de Zamora, en Rafel Gras d'Esteva, á qui dech les fotografies de tres planes y una bona companyia y un ferm auxiliar en la feyna, veurás que les planes del manuscrit medeixen 0'295 X 0'215 m. en tota sa extensió; y que les rastelleres son llargues de 0'215 m. y amples de 0'075 m., restant pels marges tota la diferencia. Si ademés vols examinarlo á trasclaror, notarás perfectament una heráldica flor de llis qu'es la marca del paper, la filigrana. Observarás també, si per ventura vols fixarthi, que 'l copista va deixar en blanch uns espays als comensaments de capítol, sens dupte pera dibuixarhi   —VIII→   ó pintarhi les inicials, que en prou feynes están mes que lleugerament indicades y esperen encara, plenes de santa calma, la má experta que les trasse.

Lo llibre original fou escrit per en Jacme d'Agramont l'any 1348, segons clarament se llegeix á la fi: mes la copia no sabria pas dir si es ó no del mateix any; y menos podria fer calendaris de la persona del copista ni de la forma com va anar á parar á Verdú. Sols com á curiositat, que serva maridatge de lloch y, fins á cert punt, de temps amb aquesta obra, me plau consignar que per aquells anys, si no recordo malament un septeni avans, havia obtingut la llicenciatura á Lleyda lo rector de Verdú, á qui s'havia otorgat la mercè de permétreli entrar de franch unes quantes cargues de vi pera ajudar als gastos del grau: faré constar igualment que á la darrera plana del manuscrit s'hi pot llegir amb una mica de dificultat «Factum.. CCCLXXXVII», que be podría indicar la data de la copia; donchs hem de suposar que, essent allavors prou freqüents les pestilencies, foren utilisades per molts anys les ensenyances del llibre.

Pero, sía lo que 's vulgue, no t'hi capfiques massa. La lletra es, per son caracter, del sigle XIV; y amb aixó ja 'n tenim prou per ara. Un altre detall apuntarem: en Jacme d'Agramont ja ere mort quan se va fer la copia: ho demostren les paraules del acabament «Ffo acabat... per Maestre Jacme d'Agramont... en lo derrer an de la sua lectura» y 'l fet de que l'autor, al meu entendre, era ja cos al Juliol del any 1349 com se probará, si no ab proba plena y terminant, al menys per bons indicis.

Estranyarás, potser, que de primer entubi haja calificat de copia al M.S. del arxiu parroquial de Verdú: ne donen la certesa alguns erros de paraules ó lletres, la falta de qualque mot que deixa'l sentit enlaire, certs cambis deguts á malentesos y, mes que res, lo que diu á la fi; ahont qui parla, ja no es, com al comensament, lo mateix Mestre Jacme, sino un altre escriptor que 'ns fa saber que Mestre Jacme va compondre 'l tractadet l'any derrer de la sua lectura.

Y ara 'ns cal preguntar: ¿qui era Mestre Jacme d'Agramont ó d'Agremont?¹

  —IX→  

Era «Mestre en arts e medecina», catedrátich de l'Universitat y fill amantissim de Lleyda. Mira, tu, am quina ingenuitat y agrahiment ne parla: «...com jo sia natural d'aquesta Ciutat e aja reebut esser en aquella e encara continuament reeba e aia reebut honors diverses e grans profits per tota la Ciutat, e per singulars daquella volen de ma pocha sciencia fer e procurar alcun profit e esquivar tot dampnatge a la Ciutat damont dita e als singulars daquella, hi preservar cascu e cascuna desser malaut ho malauta per temps pestilencial he volgut trabayllar de fer lo tractat seguent. Lo qual humilment e ab reverencia deguda, jo Maestre Jacme dagramont present a vosaltres honrats seynnors pahers e conseyll de la Ciutat de leyda axi com a aquells qui representats tota la damont dita Ciutat...»

Ja veus, amich qui 'm segueixes llegint, si he fet be jo, que casi soch de Lleyda y sento bategar lo cor inmens de ma ciutat, en donar á coneixer á un escriptor lleydatá de qui res ne diuen, que jo sápigue, les biografies ni bibliografies fins al día d'avuy estampades: no 't figures per aixó que tingue l'atreviment de judicar del valor cientifich d la obra; n'he hagut de demanar parer á n'en Joseph M.ª Roca y tu mateix veurás lo qu'ell ne pensa.

Prou he cercat y recercat per esbrinar la vida del nostre escriptor lleydatá: mes los arxius son mancats de volums y 'ls volums de noticies; y per molt que m'hi he aplicat, cal confessar que poch es lo que he aconseguit. Pero, per poch que sía, porta la marca de bona lley y 'ns demostra palesament l'autenticitat del llibre; ens dona la data aproximada de la mort del autor (potser deguda á la glánola) y 'ns declara 'l seu estat civil

Vet-aquí senceres les quatre notes extretes del Arxiu municipal de Lleyda.

«Item a la suplicacio de la dona de maestre Jacme dagremont. Acordaren que no li sie donat res.»² Consell general celebrat lo dissapte 18 de Juliol de 1349

«Item a la suplicacio dels missatgers e de madona de Maestre Jacme dagremont acorda que sie comanat als XX promens.»³ Consell general celebrat lo 4 Nobre. de 1349.

  —X→  

«Item entesa la suplicacio de la muyller de Maestre Jacme dagremont com a els sie comanat. Acordaren que no li sie dat res per ço del alberch, mas que en Puyg estim lo libre que el feu, e en compensacio daquell que li sie dat ço que el dira ni conseyllara.»⁴ Consell particular de 13 Novembre de 1349.

«... a la soplicacio de la muyller de maestre Jacme dagremont que sie comanat als X promens.»⁵Consell general de 15 Mars 1350.

Tindrás rahó, si 'm dius que les apuntacions transcrites no asseguren que Mestre Jacme d'Agramont hagués mort avans del 18 de Juliol de 1349. Mes, jo 't faré observar que 'n son una proba totes les suplicacions dirigides al Consell per la dona de Mestre Jacme: ella les fa per compte propi y particular iniciativa; y, si hagués viscut lo seu marit, s'ha de suposar que l'hagués citat y, encara mes, que aquest hagués suplicat les mercés al Consell. També he de remarcarte que l'alberch se debía als mestres del Estudi: y si hagués estat viu N'Agramont, aquest, y no sa muller, hauria aduhit la reclamació. Si prescindeixes de les notes del arxiu y vols fixarte en que, segons s'expressa, lo llibre fou compost per Mestre Jacme l'any darrer de la sua lectura (ó sia 'l 1348), hem de creure que la mort va ser la causa de que s'acabés la lectura; donchs ni 'l Consell havia d'arrebassarli 'l cárrech á un Lector de merit y de zel, ni aquest había de renunciarhi essent de Lleyda y estant agrahit de la ciutat.

Es lo tractadet de preservacio de epidemia la única obra que coneixem de Mestre Jacme: y va escriurela en ocasió de que á Lleyda y probablement á Catalunya no hi havía encara fet sa entrada la pestilencia; lo motiu d'escriure es que ha ohit dir «que epidimia o pestilencia e mortaldats de gents regnen e han regnat en algunes partides e regions a nos vehines» «axi com en Cobliure, en Carcasses, en Narbones, en la baronia de Montpesler e a Aviynno, e en tota proensa.» Mira fins á quin extrem arribaba la prestesa de Mestre Jacme y la intuició del dany que havía de ocasionar la pesta, que el Abril del any 1348 tenía finit lo seu tractat y recomanaba que se 'n donessen totes les copies que fossen solicitades. Al Maig se declaraba la glánola   —XI→   á Barcelona. dels estragos que va fer, estalviemnos de parlarne.

Y si no t'haguesses de fadigar massa y vulguesses seguir am mi aquesta petita excursió, encara 't diría com es important lo llibre para l'historia de Lleyda.

Ell ens fa saber⁶ que ja en aquella época llunyana la nostra ciutat era tarada de boires al hivern; y llensa la opinió de que aquelles se deuen á les grans humitats que hi ha entorn de la població. Ell ens manifesta⁷ que Lleyda era ciutat «diffamada de moltes malauties» y molt abundanta de fruyta; que estaba voltada de multitut d'arbres y que «es estada pus sana destiu depus quen talaren los albers de fontanet». Per ell coneixem la manca d'higiene de la població; y es notable lo qu'escriu:⁸ «Altra raho hi pot hauer (de les coses que engendren pestilencia) sutzea de ciutat, perque a esquiuar pestilencia en alcuna ciutat se deu fort esquiuar que budells ni ventres de besties ni besties mortes no sien gitats prop de la ciutat. Ni femers deuen esser posats costa la Ciutat. Ni deu esser sostengut que dintre la Ciutat en carrera publica de nit ni de dia sie feyta ni gitada neguna legesa, ni dintre Ciutat no deuen esser posats cuyrs a remuyllar, nis deuen matar bous ni altres besties, car de totes aquestes coses be gran infeccio en laer. E aquesta raho ha loch en Paris e a Aviynno e en leyda». Y també cal fer esment de les dites de Mestre Jacme al tractar de les coses que fan pestilencia particular á un carrer⁹: per tenir entorn y de prop estanys y braçals lo carrer del Cap del pont es «pus malsans que quans na en leyda»: per estar coberts a part d'orient son malsans «lo mateix monestir dels frares menors e dels prehicadors de leyda»: per sobritut d'arbres es poch saludable lo Cap-pont: per haberhi sutzea (femers, budells, cuyrs remullats etc.), son mancades de condicions higiéniques la tripería y 'l mateix Cap-pont.

* * *

Si has arribat fins aquí, ja pots acabar, lector amich.

Lo nostre escriptor es extraordinariament metódich y clar en la exposició, com corresponía á un mestre del Estudi general de Lleyda. Mira, si 't plau, l'esquema de la obra y t'en convencerás:   —XII→   Dedicatoria al Consell de la Ciutat. -Entrament, que conté dos capitols: propietats del aer temprat y maneres en les quals pot haber mudament en l'aer. -Text, que comprén sis articles: 1.er Que vol dir pestilencia, dividit en dos capitols: 2.on En qual manera s'engendra pestilencia, distribuit en dues parts, la primera ab dos capitols y ab tres la segona: 3.rç Seynnals de pestilencia, exposat en dos capítols: 4.at Alteració que fa laer en les cosses vivents, estudiat en dos capítols: 5.nt Regiment de preservacio, disposat en dues parts, de dos capitols la primera y set capitols la segona: y 6.é Pestilencia moralment entesa, amb un sol capitol.

Es natural que la exposició tingue mes punts de semblansa ab la de n'Arnau de Vilanova ó de Bernat Metje, per exemple, que no pas ab la dels moderns escriptors: no s'ha pogut sustraure l'autor á la educació de la época, empatxada de filosofisme. Pero la dicció es casi sempre correcta y en molts indrets elegant; la frase gráfica, especialment en una munió d'atinadíssimes comparacions: la forma especial del llenguatje, en l'us de paraules y de giros y en les terminacions nominals y verbals, es purament lleydatana.

Y ara despedimnos, amich meu: jo be voldría no haberte desplagut. Pero ja sé que m'ho perdonarás, si vols seguir.

ENRICH ARDERIU

AMICH ARDERIU:

  —XIII→  

Me demanau qualques mots de lletra á guisa de caminal que fassa mes planera al llegidor la possessió intel-lectual del M. S. de Mestre Jacme d'Agramont, per vos sortosament trobat escorcollant l'arxiu parroquial de Verdú, y que mercés á vostra curosa sol-licitut sorgeix de bell-nou á la llum, pera gloria del Lector de l'historich Studi general de Lleyda y fruició dels devots de las bellas y bonas cosas de la velluria. A la vostra amical requesta sols hi puch respondrer escalabornant un petit viarany, un minso corriol que potser fadigui á qui 'l segueixi fentli bona la dressera. Emperò, vos ho voleu, sía.

* * *

Las epidemias de glánola en los temps de Mestre Jacme sovintejaban en lo mon conegut, essent tanta la mortaldat que produhian que res te d'estrany que 'l Professor lleydatá tenint ardit cert de la pestilencia regnant en las vehinas regions de la Provença y coneixent l'impotença del tractament curatiu, escrigués el "Regiment de preservació" pera «esquivar tot dampnatge á la ciutat damunt dita (Lleyda) e als singulars daquella, hi preservar cascu e cascuna desser malaut ho malauta per temps pestilencial..». El tractat fou terminat el dia 24 d'Abril de 1348 y poch tardá á utilisarse, ja que qualques jorns despues s'empestaren las poblacions mes importants de las nacionalitats confederades y cal suposar que també Lleyda pagá son tribut á la glánola, cumplintse la temensa de l'autor.

Segons consta en la Crónica del Rey Pere IV d'Aragó, la gran mortaldat que l'epidemia ocasioná á Valencia ahont ell romanía pe 'ls greus afers de l'Unió «cresque entant que ans que fos mitjant juny hi moriren tots jorns mes de C C C persones.» De Valencia exí 'l Rey ab sa muller N'Alianor de Portugal dret á Terol y, trobant la ciutat empestada fugiren á Saragossa, entranthi   —XIV→   despues d'haber retut als de l'Unió en los camps d'Epila. Hostatjats en la capital aragonesa també prengué peu la glánola que s'encomaná la Reyna; y sospesas las Corts generals ja comensadas, las Reyals personas ab llur seguici retornaren á Terol y no poguenthi sojornar encalsats per la malura que brollá de bell-nou, feren via à Exerica y en est burg se agreujá y morí de glánola la Reyna, finint aixís el Reyal exode.

Com hi entrá la glánola en terras de la Corona aragonesa? Fou importada d'Italia per la via de Génova ab la qual guerrejaba Pere IV, ó per l'Adriatich mitjansant els vaixells venecians, ó potser passá'ls ports del Pirineu provinent de Provença? Jo crech qu'entrá per mar y entrá per terra, ja que un y altre tenian las portas obertas de bat á bat. Lo cert es que las terras totas de la Confederació foren pastura de la gran epidemia de peste negra que tres anys enrera els mongols procedents de la India y de la Xina introduiren á Russia y d'allí ab rapidesa insólita s'extengué pe'l mar Negre y el Bosfor á Constantinopla y els ports del Mediterrani y d'aquets s'aná endinsant fins que com gegantina mortalla envolcallá l'Europa que junt ab l'Asia oferiren en holocauste á la glánola mes de 42 milions de víctimas.

Johan Boccaccio en l'introducció del Decamerone (traduit al catalá á comensaments del sigle XV¹⁰) es qui millor dona l'impresió esgarrifosa de lo que debia esser aquella pestilencia que sembrá a aixám la mort y la desolació arreu d'Europa. «E dich axi que ja eren los anys de la ffructificant incarnació del fiyll de Deu pervenguts al nombre de MCCCXXXXVIII, com en la egregia Ciutat de Florença, pus noble que neguna altra de Hitalia, pervench la mortal pestilencia, la qual per ocasió de corsos soperiors, o per les nostres inhiques hobres, la justa hira de Deu a tramesa per corechció sobre los mortals; la qual començà alguns anys abans en les parts horientals e aquella de innutmerable cantitat dels vivens privá, e sens restar de un loch en altre continuant enverç hoccident aplicá.....» Descriu els síntomas de la malaltía y dona clara idea del contagi, axi com de la diversitat de medis profilactichs adoptats pe 'ls florentins segons fos llur temperament y sentiments humanitaris «la un frare abandonave l'altre e l'oncle al nebot, e la germana   —XV→   al frare, e moltes voltes la muller al marit, e encara molt magor cosa increditble quel pare e la mare abandonasen al fill e aquell esquivaven de visitar e de servir» Eren tantas las defuncions que «no bastaba la terra sagrada a les sepoltures, e magorment volent donar a cascu loch per si, e per so faent la acostuma antiga, feren per los sementiris de les esglesies pous, en los quals los metien a centenás; e en aquels los stibaven així com los mercadés fan las mercaderias en les naus de sostre en sostre, e ab poqua terra desús; aixi 's reconplien fins tant que eren venguts en la sumitat de la terra»; «..... del mes de març fins en lo juliol aprés seguent per la força de la mortal infermetat, e per eser los malauts molt mal servits e abandonats en llurs necesitats, per la gran por que avien los sans, trobam que desus cent milia creatures lexaren la present vida dins los murs de Florença; qui per ventura anans de la present mortandad no fore stimat que tantes gents agués agudes dintre.» Se coneix que a Florença foren molts els cassos fulminants, soptats, ja que 'n ells ficsá l'atenció l'eximi escriptor del Renaixament; «... e quants valerosos omens e quantes beles dones, quants plasents e graciosos jovens los quals Hipocras e Galien e Osculapio, si vist los aguesen, agueren jutjats per molt sans, al mati si dinaven ab llurs parents e amichs e companyons e la nit seguent en l'altre mon sopaven ab los altres parents qui pasats eren de aquesta present vida!»

Pera llegir el «Regiment de preservació a epidimia o pestilencia e mortaldats» cal retrogradar mentalment a l'epoca en que fou escrit y no oblidar l'enfilall de prejudicis, de dogmas scientifichs y de supersticions que llavors estaban en predicament, sobretot en Medicina y tractantse de lo que tracta el M. S., so es, d'Etiologia y Profilaxis. La conjunció d'astres, la generació espontania, la teoria humoral, que sobrevisqueren encara anys y sigles a Mestre Jacme, no ens han de fer riurer á nosaltres els contemporanis de Pasteur, de Jersin y de Kitasato, perque malgrat esser fill d'aquells temps, el Doctor lleydatá coneixia qualques vectors de la glánola causas mediatas de contagi y recomenava «que en los lochs qui son prop de mar hon les gens han a viure de blat portat de luny, deuen fer son poder de saber ab veritat de qual regio es lo blat aqui aportat. E axi meseix se deuen certifficar de la especieria aqui aportada, si per aventura saben que aytal pestilencia age regnat en les partides don ha acustumat de venir la especieria. Car mes   —XVI→   valrie mengar salsa de bon ayll, que salsa de girofle ho de canella e de nou muscada qui fossen corromputs e enverinats»: y no ignoraba tampoch las causas inmediatas de contagi «car du se pega en altre axi com a foch saluatge, e daquell en altre. E axi sesten als altres si deus misericordios noy tramet la sua sancta gracia».

A la sua manera dona á entendrer que coneix l'influença que 'n lo desenrrollament de l'epidemia exerceixen els estats climatérichs y tel-lúrichs y també la manca d'higiene de l'urb y de l'individuu. De que mes podia parlar si tardaren prop de cinch centurias y mitja á entrar en el born de la Biologia els mots Inmunitat y Metabolisme?

Y ara llegidor, jo 't faig fermança que no será debades el temps qu'esmersis llegint el Tractat de Mestre Jacme.

JOSEPH M.ª ROCA

  —XVII→  

Facsimil del full 4.art r. del Manuscrit