Semblança d'Antoni Prats

Naix a Sueca (Ribera Baixa) el 1946, però la seua família es trasllada pocs anys després a Alzira (Ribera Alta), on transcorre la seua etapa escolar i juvenil. D'aquells anys són les primeres provatures literàries, aparegudes en publicacions periòdiques ciclostilades en castellà. Estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de València. El 1969 es llicencia en Filosofia i el 1971 comença la tasca docent a l'Institut de Pego (Marina Alta), que continua, a partir de 1975 a Dénia (Marina Alta), finalment com a catedràtic de Llengua i Literatura Espanyoles a l'IES Maria Ibars, de la mateixa ciutat. El 1998 es doctora en Filologia Catalana amb una tesi sobre el rerefons ideològic en l'obra de Salvador Espriu. Durant els anys setanta i vuitanta col·labora com a ensenyant en els cursos de Llengua i Literatura Valencianes organitzats per l'Institut de Ciències de l'Educació i en les Escoles d'Estiu. Ha participat activament en la vida cultural; en l'actualitat, a través de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta, del qual ha sigut president entre 1998 i 2011, entitat editora de la Revista de Literatura L'Aiguadolç, que ell ha cofundat (1985) i coordinat fins el 2012, i de nou des de 2015.

La seua trajectòria literària s'ha centrat en la poesia i la crítica literària, tot i que ha publicat algunes narracions breus i ha col·laborat en la premsa. Reculls de poemes seus són Epigrammata (1981), Premi de Poesia Vila d'Ondara; Cadells de la desfeta (1981), Premi 25 d'abril, Vila de Benissa; Dic el teu nom (1994); El barranc i el còdols (1995), Premi Festa d'Elx; Vora el silenci (1999), Premi Jaume Bru i Vidal (Camp de Morvedre); Solatges. Antologia (2000); Llibre de Benimaquia (2006); Baules (2006), Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí); L'esfinx (2008), Premi Alfons el Magnànim (Diputació de València); La joia (2010), Premi Ibn Khafadja (Ciutat d'Alzira); El llarg solatge. Antologia (2013) i Encara (2013), Premi Ciutat de Torrent.

Alguns dels seus poemes han estat traduïts a l'italià i seleccionats i traduïts a l'alemany per a l'antologia Iberia polyglotta (2006). També se'n troben en altres antologies, com A Alacant, els dimarts poètics de «La Naia» (1992) i Poetes del Sud (2004). Ha publicat traduccions de poemes de Paul Celan i de Reiner Kunze, i assajos, ressenyes i articles de crítica literària en actes de congressos, miscel·lànies i revistes. Ha dedicat estudis i aproximacions a l'obra d'autors, de poetes sobretot, com Maria Ibars, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Valls, Emili Rodríguez-Bernabeu, Lluís Alpera, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Jaume Pérez-Montaner i, especialment, a la de Salvador Espriu. Sobre aquest, de qui ja s'havia ocupat en estudis parcials, ha publicat el llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens. Literatura i Pensament (2013). Darrerament (2018), s'ha editat un aplec de les seues columnes periodístiques sota el títol El nom i la cosa.

Sobre Epigrammata i Cadells de la desfeta (1981)

«Antoni Prats es va donar a conèixer amb Epigrammata, Premi Vila d'Ondara 1980, i, com ja destacava ben intencionadament Joan Valls en el proemi de l'edició, és "un conjunt poètic d'ampla temàtica i amb aspectes que van des de la joia del paisatge mediterrani fins a les obagors del dolor humà i de les mil tragèdies que proliferen al món d'avui, passant-hi, a l'ensems, per unes expansions de caire oníric que hi revelen llur missatge de tendresa i bonhomia". Ací la veu del poeta sona potent, molt sovint de la mà d'Estellés, com ara en el magnífic "Catul", i s'acara singularitzat amb un món exterior sovint hostil o se submergeix en la col·lectivitat per a dir "des de dins" les coses que passen i que li passen. És el tribut generacional a la dècada dels setanta, no exempt de detalls de tendresa que donen un toc molt personal al poemari. [...] La coincidència en la data de publicació d'Epigrammata i de Cadells de la desfeta, Premi 25 d'abril de Benissa, no amaga, però, l'evolució del llenguatge poètic de Prats. [...] Cadells... és la crònica d'un temps, que l'autor descriu mitjançant un camp semàntic de foscor, "carronya corrupta", "veïnes servant dol i cares de difunt,/ monges arrossegant sangonents crucifixos" i homes ben diferenciats entre ells, "de capell" i "d'espardenya”, mentre la xicalla juga als seus jocs i tothom ignora u oblida la mar, un altre símbol recurrent en aquesta etapa del poeta». (Tomàs Llopis, «Introducció» a Solatges (Antologia), 2001).

Sobre Dic el teu nom (1994)

«Dic el teu nom és un èxtasi enlluernat de l'horabaixa, mentre les ombres van projectant incerteses i el rat penat balla suggeridor al davant nostre. [...] Els versos, redons, decorren blancs al llarg del poemari mentre ens transmeten sensacions silents, imatges tènues, subjectivitzant tot el pensament del poeta. La tècnica es fa simbolista i el paisatge albirat esdevé mític, una referència simbòlica de la nostra memòria; ha desaparegut tota la narrativitat de l'etapa anterior i les descripcions puntuals són substituïdes per la significació lírica dels noms». (Emili Rodríguez-Bernabeu, «Introducció» a Dic el teu nom, p. 10).

Sobre El barranc i els còdols (1996)

«Amb El barranc i els còdols, el darrer poemari, Antoni Prats continua amb l'escenificació del seu diàleg interior, ara centrat en una reflexió d'abast general sobre el present, on entren tant elements personals com col·lectius. La seua veu serà adés tensa, adés davallant cap a una meditació més reposada, en tot moment, però, al·lèrgica a qualsevol fórmula consolatòria i refractària a concessions diletants. Al bell mig del revoltí de la vida, el poeta es disposa a fer un balanç, on no caben ni els sedants artístics ni les esperances de l'alé col·lectiu (Vegeu: "El teu país és una runa satisfeta"...). També defuig ensopegar amb les paraules i la seua veu sense ornaments –com en els poemaris anteriors– assalta amb imatges llampants, tan curtes com efectives, que retallen i corporeïtzen experiències i reflexions en els seus traços més essencials, esquelètics quasi. Per caracteritzar la seua disposició expressiva podríem parlar de "silueteig". De buscar un parangó amb la pintura, estaria més prop dels traços intensos d'un Kandinskij que de la pintura figurativa de qualsevol pintor coetani. Si bé la seua escriptura no es permet un abandó tan extrem de la figuració com la pintura contemporània». (Enric Balaguer, «Nota sobre la darrera poesia d'Antoni Prats», L'Aiguadolç núm. 22, p. 108).

Sobre Vora el silenci (1999)

«Enfront d'aquesta immensitat anihiladora, Prats aixeca la possibilitat de la paraula [...] Fràgil, esmunyedissa..., també fugaç però capaç de revelar la veritat, encara que siga només durant un moment tan breu que "no dura més que un pressentiment./ Tal és l'instant de la nuesa buida". [...] Aquest enfrontament de l'home i l'existència es concreta en la tensió dialèctica entre e desig humà de la plenitud –com aquells navilis que "cerquen un horitzó més llarg, promeses/ que la vora i el port els nega"– i l'avanç inaturable del temps, que tot ho torna efímer ("car l'hora és massa curta/ per gaudir-la sencera"). [...] Resta, però, el pòsit de l'experiència viscuda, "el perfil trencadís de les hores guanyades". [...] El poeta s'enfronta al repte d'omplir de sentit el pas de l'ésser humà per la vida. Un camí, "fins a la platja inevitable", que cal fer al marge de recorreguts ja transitats; un camí personal tot i que s'haja de fer junt als altres. Un procés d'assumpció de la pròpia, i moridora, identitat [...] i a la vegada un procés d'obertura, des de l'aprofundiment en aquesta singularitat. [...]

«Poemes dits amb un to antièpic i a la vegada exempt de dramatisme [...] Poemes desplegats des de la llum de la paraula (la reflexió), però que transiten en la ratlla de l'horitzó, en veïnatge constant amb el misteri». (Carles Mulet Grimalt , «Poesia a la ratlla de l'horitzó», Saó núm. 237, febrer de 2000, p. 54).

Sobre Baules (2006)

«Cada baula és una experiència o una anècdota vital que ens marca, que configura la nostra perspectiva, que condiciona les expectatives amb què ens proveïm per poder fer front al futur i, al seu torn, també al pasta. La "gràcia" del llibre d'Antoni Prats rau en el fet que les anècdotes personals transcendeixen amb escreix l'espai forçosament limitat del individu (el poeta); esdevenen, així, experiències vitals amb una projecció col·lectiva. [...] Val a dir que el poeta es fa ressò també d'altres experiències universals extrapolables, com ara la paternitat [...] o la crisi sobre el transcendent o religiosa [...] Per acabar amb una conclusió existencial que rebla el clau d'un poemari que reivindica l'amor i el dolor com a parts substancials i indestriables de la vida». (Juli Capilla, «Crònica d'una biografia», Levante, Pd, 3-XI-06, p. 5).

Sobre L'Esfinx (2008)

«L'esfinx transmet molta vida condensada: patida, carregada, i també qüestionada, que la manté intensa i emocionant. L'obra plana com un contrapunt a l'experiència viscuda. El gran enigma que envolta les nostres certeses d'anar anant, tan aparents com fràgils. O potser l'aventura del coneixement més principal, que no és tècnica sinó saber viure». (Eduard Ramírez, L'illa núm. 48, tardor de 2008, p. 26).

Sobre La joia (2010)

«El poeta no es resigna a un paper exclusivament contemplatiu, ja que vol circular per senderes i camins poc transitables, vol també viure "l'aventura", tal com s'indica ben explícitament en el títol de la segona part del llibre. [...] No podem veure passar la vida davant el vidre tèrbol d'un aparador; ens hi hem d'implicar, eixir al carrer i a la natura, respirar l'aire renovat de cadascuna de les primaveres i, fins i tot, enamorar-se de nou i actuar sense vergonya davant el gest de preparar un ram de flors silvestres per a la persona estimada». (Josep Antoni Fluixà, «Antoni Prats i la plàcida joia de la maduresa», dins d'Antoni Prats, La joia, p. 12).

Sobre Encara (2013)

«Potser estem jugant els darrers minuts o ja estem directament en la pròrroga i hem vist que no tenim res a demostrar a ningú, i així i tot encara necessitem que ens prenga el foc de la poesia i faça vibrar les cordes més pregones de la nostra ànima, tal com li passa al poeta Antoni Prats en el seu darrer llibre, Encara [...]

«Més endavant hi trobem la pena, i no hi ha pena més gran i el poeta ens ho afirma amb la cruesa de qui ho ha viscut, que la dels pares que han soterrat algun fill. Una pena que a Antoni Prats el fa membre d'un club de literats ferits per un dels tràngols més dolorosos que pot viure un ésser humà, i que en la nostra tradició literària el conformen gent com ara Vicent Andrés Estellés o Joan Margarit, dos autors que compartixen amb Antoni Prats, també, una manera d'entendre el fet poètic.

«Eixa pena és com un tsunami després del qual res no tornarà a ser igual, ni tan sols l'hàlit dels records. Sobre aquesta gran pena que el tenalla en les hores fosques, trobem poemes d'una lucidesa, d'una honestedat i d'una capacitat per a commoure el lector aclaparadora». (Manel Alonso Català, «Encara ens resten forces». Sons de Xaloc.cat, 20 de juliol de 2014).