Antologia poètica

Cèlia Sànchez-Mústich

Adéu temporal

Com dues mans violentades que emergissin de la terra, dos arbres, recent podats, voregen el camí. Avanço sota un cel esquerdat per les branques ben nues. Les mans, a les butxaques, les duc podades d'ahir.

Ardit

No t'espanti si la lluna cau als nostres peus i s'esmicola: farem cuques de llum amb les deixies mentre aguaitem el satèl·lit de recanvi que tenim emparaulat amb l'univers.

Des d'un temps a venir

Si pogués tornar a aquell temps recolliria, amb desfici, la moneda petita que em deixessin les hores. I posaria, generosa, l'atenció en qualsevol imatge humana que em tallés el pas.

Si pogués tornar a ser jove —com ara ho sóc—, no permetria —no ho permetré— haver d'escriure mai poemes de recança com aquest.

Enmig d'aquest sonet

¿Què és aquesta boira de dos dits que fa llum i davalla envers la taula on creix el meu poema? ¿Una faula d'éssers rebels, ingràvids i petits?

Potser un vol d'estornells arran de ploma?, una galàxia?, focs d'artifici?, ¿o una festa que fa esclatar el caprici d'un breu confetti que la boira entoma?

¿O bé llunyans, mandrosos flocs de neu que confonen la taula d'aquest meu treball d'avui, amb un perdut avet?

No: és el sol, que posa en evidència volves de pols que van cobrint l'absència del mot precís, enmig d'aquest sonet.

Espai latent

És l'objecte feixuc, esbarriat, inaccessible, proscrit dels escombralls.

Sublim, delator, irrenunciable, destituït del sol.

Per sempre viu al sostremort.

El punt

Si creus que mai no morirà t'empaita el risc d'un dol sense mesura.

Si en veus la fi com la sentència irrevocable, el pensament del límit pot ser-ne executor.

Només hi ha un punt misteriós, esquerp, equidistant de la reixa i l'abisme, del somni i el dubte, on recolzar l'amor.

Taques (1)

Avalot d'esperits que prorrompen dels llimbs per fer-se veure. Prenen hostatges: la sang, la tinta o el cafè. S'hi escuden i s'estimben contra bruses, llençols i cobretaules. O qualsevol matèria que els deixi emetre senyals de foc. Pregàries indelebles espargides en la Terra que taca l'univers del cos d'un déu que viu en el replec d'una altra taca d'un altre déu de llet, de fang o de carmí.

Alzheimer

Aquest és el nom del meu rival. Qui t'allunya de mi. Però com si es tractés d'una altra dona envaint-te el pensament, lluitaré per defensar un minut d'amor. I si cal, aprendré, com tu, a acariciar la seva pell,  a endinsar-me en la boira del desvari. A compartir-te.

Taques (3)

Carrer amunt, dones, homes, nens, s'encreuen davant meu i en tots hi veig un defecte comú, llampant, obscè. No me n'havia adonat fins avui, d'aquest senyal que els agermana i fa tediosos. Carrer amunt, passegen amb parsimònia l'error flagrant del seu cos. I esquivo les mirades, no vull que vegin reflectida en els meus ulls la taca horrible que els deforma. Aquesta, amor: cap d'ells no ets tu.

Carrer amunt, m'obsedeix la por dels rostres, i en fujo amb passes lentes, descarnades, fins que els vidres d'un aparador s'aturen davant meu i en mirar-m'hi ho descobreixo: el defecte dels altres, jo no el tinc.

Contenció

No premo l'alarma, no dinamito la porta, no esventro la nina, no sacsejo el rellotge. No exposo el dubte a una mort a deshora, a l'imant que el resol precipitant-ne la cursa. No permuto la màscara que amaga una resposta per l'altra que la usurpa.

Remissió

Emboscada en el dubte, el dit al gallet, franctiradora d'indults. Estripo la llista de noms i atenuants que malden per ser l'objectiu del meu índex —prou que les bales retopen si els cors són d'acer. Ara que sé que la llista és tan llarga com cecs els meus ulls o invisible la tinta, i aquest poema, una argúcia calibrada perquè la franctiradora ens inclogui —a mi i al poema— entre les víctimes.

Doble influx

Em transformo. Amb la despulla d'un prec que, cíclic, s'eleva, he tacat la lluna de vermell. Només el doctor Jekyll podria guarir-me del neguit, però li he donat cinc dies lliures. També la lluna estrena influx i davalla, rodona, pel meu ventre fins aturar-se als llavis acarminats de sang, i ser el focus que hi desvetlla l'absència. Em transformo. Durant cinc dies l'enyor irromp en el goig, com la foscúria d'un cinema en un matí lluent. A la pel·lícula només hi surt mister Hyde.

Circumvalació

Què ho fa, que la pols s'entafori sota els mobles, com un viatger sense bitllet s'amaga a l'excusat d'un tren? O que avanci, com un condemnat al paredó, cap als sòcols de la casa? Que es delati amb cabdells de borrissol o s'exhibeixi suspesa a contrallum? Que ens empaiti i ens defugi i es traeixi i s'emmascari? Li recordem, potser, que ve de l'ésser i a l'ésser tornarà?

Quota de culpa

Et deixo la moneda en el buit de la mà, amb precisió maquinal. I encara, al mateix temps, llanço els ulls ben lluny dels teus —hàbil sincronia encoberta per la foscúria. Ara em sembla que algú ens observa des d'una finestra, rere la flama d'un encenedor; que em veuen encertar la cistella oberta del menyspreu, en llançar-hi els ulls. M'esglaia pensar que siguin aquells nois, els que una nit assaltaran el caixer on t'arreceres per fer-te cendra amb les meves mans.

Alteració de rumb

Escolto el mormol metàl·lic, a la safata; els drings del taulell després que les mans regirin les carteres. Paro atenció a la fregadissa del paper entre els dits i a l'esbufec impacient del calaix endavant i endarrere. Quan em tornin el canvi, avui rescataré del gran circuit uns quants bitllets: els desaré entre dos mocadors oblidats en un calaix. Que s'hi redossin, per sempre, com embrions congelats, cervells amnèsics, bombes desactivades, nens que fugen de la fila, ex-vots de tants desitjos que mai no han tingut preu. Diners passavolants, domèstics, innocents, miralls a contracor de la inclemència del poder, saturats d'empremtes invisibles amuntegades com cossos nus en camps de concentració.

Ja avancen, de mà en mà —torxa olímpica dissident, esperançada— fins a l'extrema pau dels mocadors.

Cadena

Com el gos que pressent l'atac epilèptic de l'amo i li borda perquè jegui o mossegui un tou de roba. Així, déu meu, t'alerto, quan ets a punt de caure. Jo sóc el teu gos, com sóc déu per al meu gos, com qui sap si tu ets el gos d'un altre déu que potser mai no cau inconscient i convuls. Borda-li que et salvi, i a mi, i al meu cadell, que no es perdi ni una anella de cap de les cadenes que entrelliguen els éssers. Perquè avui respiro l'aire dels nens de claveguera, i un dolor vagabund esgarrapa el meu cos que és la tomba de l'amo.

Orfenesa

¿Qui és, que els donarà acollida com si fossin nens orfes i proveirà les seves fotos de besades i espais? ¿Qui els acotxarà cada vespre dins la capsa màgica del doble fons o agafarà l'altre cap de la corda per jugar a l'estrebada? ¿Qui els convencerà que són invisibles perquè tot és un somni, una broma, un simulacre, un truc? ¿Qui es posarà de puntetes quan ells temptegin les boires, per fer-los llum amb la lot?

Aviciats com els tinc, qui es desviurà, quan jo no hi sigui, pels meus morts?

La trampa

¿I si hi haguessin dues llengües —o més, o moltes més— que mot a mot compartissin els mateixos verbs, substantius, formacions gramaticals, però on cada paraula desprengués un sentit diferent al de la seva paraula paral·lela —llevat d'unes quantes, que serien coincidents per no engendrar sospites?

Llengües d'organismes duplicats i ànimes suspeses en galàxies úniques. ¿I si fos que les persones, ignorants de la trampa, enllaçant despropòsits, estimem, mentim, debatem, pactem, morim en aquestes llengües aspergides a l'atzar?

I si poguéssim alertar-nos de la trampa des del fil de veu que un mot perdés en l'instant de caure-hi?

Corba tancada

Què no donaria, per una finestra amb vistes al mar. Tot, anys de vida, llum a casa, menjar, vestit, hores de lleure i de son, un braç, una cama. Tot, ho donaria, per una finestra amb vistes al mar. Tot llevat d'una sola cosa: la meva nua, grisa, particular finestra sense vistes al mar.

Interior de paraula

Ho vaig veure al cinema: el nen, a la pel·lícula, descobreix que té por i se n'alegra. No pas de tenir-ne sinó d'haver après que del que sent se'n diu por. O que la paraula por que tants cops ha sentit, és allò que ara el sotraga. (Tinc por, tinc por! xiscla, somrient, gairebé la por extingida per l'eufòria de la descoberta.) Com aquell nen, tants cops he escoltat la paraula traïció com si per dins fos buida, m'entrava per les orelles i allà es quedava, tap de cera, sense mai arribar al fons del fons. No ha estat fins avui: surto en una pel·lícula, l'escena és tan semblant a aquella altra... M'han traït! Xisclo. I me n'alegro. No de la traïció sinó d'haver après que del que sento se'n diu haver estat traïda, que tinc un lloc al fons del fons on rebre la traïció, resseguir-ne els contorns després oblidar-me'n, una mica més feliç que abans.

Llum cautelar

Es creuran que hi sóc, els lladres, perquè he deixat la lluna encesa. Cremarà tota la nit per foragitar-los i convèncer-me a mi mateixa que sí que hi sóc, a la ciutat, custodiant imatges incrustades a les pedres. La llum menteix, però la veritat s'hi emmiralla i persevero en la farsa. Si crec que hi sóc, m'hi trobaré, abans que els lladres ensopeguin amb la meva absència.

Alarma

Avui, el dolor és com un nen quan porta massa temps que no se'l sent: Quina en deu estar fent? Quins embolics a les artèries, trencadisses als nervis, guixades a la memòria? Demà, m'ho veig a venir, em trobaré la casa enaiguada d'enyor.

Conflicte més enllà

Com seria, si en un més enllà també carnal —filem més prim: sexuat— us retrobés? Quina fulla, quin mirall, podrien escindir-me o desdoblar-me?

Jugaríem tots tres arraulits en un llit per a dos o tots dos rodolant en un llit per a tres? S'hi esmunyirien, també, les vostres amants, les que haurien escrit, qui ho sap, aquest mateix poema de vèrtexs innumerables difuminant-se entre els llençols, i jo em corsecaria, muda, tendra, fins que m'aventurés a compartir-vos amb una extrema rendició?

O ja és així que hem viscut sempre i no ho sabíem.

Enveja

Erupciona volcànica a la pell, ni la raó l'anul·la ni el pudor l'arronsa ni l'emoció l'esquiva ni la voluntat l'ofega. La meva enveja és tan voraç que tan sols puc comparar-la a l'alegria radiant, inaturable, desaforada alegria de saber que allò que envejo algú altre ho té.

Nom incert

No vaig dir «crec en Tu» perquè hi cregués sinó per creure-hi, talment el comptagotes que fa les gotes en l'instant de comptar-les. I et dic déu però no crec que te'n diguis. És un àlies, tan sols. Pocpoderós creador no del cel ni de la terra sinó del batre d'ales de l'ocell al sot, i potser de l'erosió final, i la volada impensable, et dic déu i és només l'abreviatura de la paraula que encara desconec i a poc a poc va creixent dins del tub d'assaig d'un laboratori en ruïnes.

Vida al rostre

Tens el rostre masegat per una ànima depredadora: taques, rictus, clots… L'ànima se t'aboca als llavis i t'ensaliva el rostre, el rosega fins al coll i després recula i s'enfila als ulls i des d'allà es despenja ja ben assaciada, i al trot, va amunt i avall fins que en el rostre apareix l'esglaó desgastat per on pujo, cada tarda, a veure sortir el sol.

Filtracions

Vet aquí, que hi ha un altre univers on tu i jo —els mateixos que som ara— tenim una aventura llarga, densa, en expansió. Mentre avui ens truquem per dir-nos com va tot, en l'altre univers ens diem amor, per mi ho ets tot. A vegades, però, als universos paral·lels els surten fugaços ponts imperceptibles que permeten la fuita de paraules. I és per això que hi ha dies que ens truquem, i de sobte, desconcertats, veiem com surt dels nostres llavis la frase equivocada.

No m'hauria de fer por

T'agraden els mobles d'antiquari, les veus trencades del jazz, les ciutats en ruïnes, les arrugues de la seda, els llibres incunables, els texans descolorits, les mòmies tibetanes, el cinema en blanc i negre.

No m'hauria de fer por, envellir a prop teu. Però també sé que t'agraden els pobles abandonats (i no goso preguntar-te si abandonats pels altres o abandonats per tu…).

Escenaris

Sóc en una aula fora d'hores lectives, tota sola davant d'un professor que no conec de res i em clava els ulls sense llegir-me la mirada, i entre dents —pel fred que fa— em parla d'una assignatura que jo ignorava que existís i que hauré d'aprendre en una llengua morta. De sobte ja sóc a la meva habitació, tinc un nou veí amb qui mai no ens encreuem, i que cada nit engega un silenci que retruny al meu capçal i em torç els quadres i soscava els fonaments de la casa. Ara sí, modula el somni cap a un escenari benigne: sóc a la presó, a l'hora de visita, toco el vidre que hi ha entre nosaltres i retallo el palmell a l'alçada del teu. Descobreixo que el vidre ha absorbit les propietats de la pell.

La cambra plena

«Posa amor allà on no hi ha amor i en trauràs amor» —va dir la santa, que no devia estar pensant en cambres d'hotel no beneïdes. Ara, si jo gosés entrar en qualsevol cambra d'hotel, no en podria sortir de tan frondosa com seria la teranyina o implacable la mel o paralitzant la injecció de l'amor atresorat. M'hi quedaria, atònita, a mig camí de la porta i la terrassa, als peus del llit, amb una mitja aturada al genoll dubtant per sempre més si me l'estic posant o descorrent.

Transferències

Mentre ara m'escric, sóc dona, i ocell que estarrufa les plomes, i cavall que renilla sota anques de nit. I també sóc qui deixa que li premeu els testicles a vessar de paraules i qui us clava un vers erecte en la boca de túnel que la lluna dibuixa.

En el moment d'escórre'm la nit em descavalca. Ja som demà, i sento la ploma eriçada sobre la pell matinal d'un esborrany de dona.

També la roba

També la roba pot morir-se. No de vella, sinó de jove. Però no va ser la teva, que es va morir. La teva, de roba, continua viva, en una perxa perduda en el mapa, en un cos adoptat o en el meu armari esperant un ròssec lleu. Va ser l'altra, la meva, íntima, fràgil, negra, sedosa, granat, transparent... que es va morir. Un dia el cos va dir-me que la roba no acudia a les seves cites. Vaig mirar al calaix i era allà, tan menuda, amb el cor aturat.

Anticossos

Els anticossos som a punt de sortir a feinejar. Què és, aquest Amor que ha entrat amb insolència i asseca soledats que feien goig i esbotza enyoraments que estimulaven? Aquest invasor del cos que defensem. Parem-li trampes de miralls trucats, de preguntes que no sabrà respondre, d'amenaces que no podrem complir però seran convincents. Reduïm-lo, abans no faci estralls en el cos desprevingut i el destaroti amb promeses impossibles. Amor, fuig! O vine de dret a nosaltres, que et farem miques.

Tan feliç com era, el cos incaut, sense tu que el fas feliç!

Carnaval privat

He pujat en aquesta habitació tot just en arrencar la rua. M'hi encabeixo com si fos una carrossa i desfilo prou sòbria per contemplar l'embriaguesa dels altres. Hi són els meus dos amants, més tard hi pugen l'àvia, l'ocell, el pare... En veure'm, tots es despullen de la seva disfressa o disfressen les seves despulles, i m'abracen, fent pressions al nòdul on s'hi condensen les culpes, potser per dissoldre'l mentre els compassos de samba em fan embogir de consol. Una avioneta ens sobrevola desplegant un llençol on l'home que estimaré hi ha escrit t'espero.

La mare, encara viva, és a baix ballant al ritme dels rellotges de la seva col·lecció mentre jo li prego a crits que en multipliqui per sis les esferes, les agulles, els cargols, tot, perquè el dia que ella sigui pastura del carnaval pugui jo ingerir una sobredosi de minuts i despertar-me tan èbria com tots set amors meus.

Últim hotel

Benvinguts al servei d'atenció al poeta. Si vol enregistrar el seu poema, premi u.

És tan impersonal, aquesta habitació, que m'hi sento a casa. El fil musical, intens com al quiròfan, cus i descús l'expectativa lleu que esquinça l'aire. He tancat tots els llums llevat d'un —que ignoro que hi és—, per ofegar la veu sinistra del telèfon.

Si vol que el seu poema interactuï amb d'altres disciplines, premi dos.

Recordo l'amor, el revisc. Cometre un encert, assolir un error, infligir-me un premi, concedir-me un càstig. Patir la fortuna de contraure el somni que assegurava el risc de perpetrar el triomf o conquerir l'oblit.

Si desitja que el seu poema integri els mots més votats pels usuaris, premi tres.

El món desbarra i me n'he exiliat en aquesta habitació d'hotel. Allargo el braç per a entreobrir el minibar. Em reconforta, la tènue llum que s'hi amagava ¿o que existeix, tan sols, quan la porta s'obre?

Per accedir a l'opció que defineix la identitat real o virtual dels oients, premi quatre.

Quan hi era amb vosaltres el petit bassal que s'arranava a un costat de la banyera es convertia en l'oceà incapaç de separar-nos, i en el cartell amb instruccions que penjava de la porta hi vèiem els títols de crèdit d'una pel·lícula sempre a punt de començar.

Per seleccionar la publicitat a inserir entre els versos, premi cinc.

Recordo el temps de la feliç paradoxa, les tardes sota el bonsai gegant, les converses amb l'autista extravertit, les preguntes al déu dels agnòstics. I els camins simultanis, divergents i paral·lels per on podia avançar, puntual, a deshora.

Si vol controlar en temps real els efectes de la modulació de la seva veu en els oients, premi sis.

Quin botó caldria prémer perquè les paraules que vessen del telèfon fossin un desvari provocat per l'alcohol que no he begut? I si begués? Si ara buidés el minibar podria el desvari retrocedir en el temps i atrapar la seva causa?

Per accedir a l'opció obligatòria de competir amb d'altres poetes per al premi al millor plagi, premi set.

Ara, a fora, se li esmuny al món l'esplendor del sexe com fugiria el mort d'una sessió d'espiritisme on tothom el comminés a repetir acudits macabres, traficar amb secrets de l'altre món, fer posats de front i de perfil per qualsevol fascicle d'ultratomba.

Si vol cedir un tant per cent del premi obtingut a l'oenagè de suport als poetes plagiats, premi vuit.

En aquest hotel s'hi parlen moltes llengües, també la llengua morta dels amants. Escolto les nostres paraules en aquest mateix llit. Pasteres que abocaven fantasies, menjadors públics de fam voraç, jeroglífic de mentides que la veritat esclaria, acupuntura de mots sense plànols de pell, falles que indultàvem del foc del silenci.

Si vol que el seu poema tingui opció de decidir si vol ser el seu poema o si, per contra, desitja haver estat escrit per algun altre poeta, premi nou.

En aquell instant, només en aquell instant, mentre estimàvem, ningú no hauria tingut poder de persuadir-me que érem éssers errats, fortuïts, desvalguts, ni tan sols inferiors a cap altre ésser ni a la suma de tantes criatures dels segles o atemporals, mentre estimàvem.

Si no vol tornar a sentir mai més aquest missatge, no premi deu. Truqui més tard, quan tots els pilots siguin suïcides, els oceans arrasin continents i ja no quedi ningú per desatendre'l.

La llum del minibar m'ensenyarà el camí. He triat aquesta habitació d'hotel per morir-me a casa.

No passava el tren quan vibrava el got, no es tombava el got quan es vessava la llàgrima. Em volia perdonar, la persona que més he ferit, però no en sabia. Avui sí. M’ha deixat dues paraules en un full, just en el moment que el sol hi queia, perpendicular, i permetia veure ombres desaparegudes:

em perdono.

Una sola memòria per a tots els jos successius, una sola consciència per a tots els jos paral·lels. Un sol jo per a totes les memòries i consciències.

Infinitud de besos d'origen desconegut, per a aquest jo, tan sol, arraulit en l'angle entre dues parets com una rata espantada.

Tens una brossa a la pestanya, va dir el meu pare. Ella, la filla, va acostar el dit on jo era i em va fer caure. I vaig tornar a travessar parets de paper fins al límit de l'univers conegut, fins a trencar-me en tu.