Antologia poètica

Anna Montero

	amaga l'arbre un riu
	sota l'escorça
	al cor d'aquest desert
	on el record sedeja
	amaga l'arbre un bosc
	sota l'escorça
	i és en l'escletxa
	que dius amor
	on arrela i s'enlaira
	al cor d'aquest país
	on la memòria
	s'encova al fons dels mots
	i germina

de: arbres de l'exili

navegue el teu cos amb vent de foc vessant les veles

tota la mar en la fondària d'aquest naufragi

navegue el teu cos i sóc la mar que et consumeix i el vent que abrusa el velam d'aquest naufragi

de: arbres de l'exili

si fores paraula et diria lentament. et paladejaria la música i suau encetaries el poema. si fores so, arbre, fusta, l'adagio et diria la llum i l'aigua lenta dels violins seria el viatge més íntim.

si fores l'adàgio d'una simfonia interminable.

de: la meitat fosca

	sóc al fons de tu.
	com la marea,
	com el solstici,
	com el buit que segueix l'amor,
	com el buit que l'amor omple.
	sóc al fons del teu silenci.
	sóc al fons de la paraula
	amb què em dius.
	sóc al fons de tu.
	com una veu.

de: la meitat fosca

il pleut sur nantes
a barbara, i. m.
	dóna'm la mà.
	no sé qui va faltar a la cita.
	potser jo.
	potser no hi havia cita,
	només paraules, ara,
	que mai no vam dir.
	que mai no direm.
	il pleut sur nantes.
	i la pluja pressentida
	em diu com un coltell
	el silenci de les paraules,
	la seua incertesa.
	dóna'm la mà,
	ara que la pluja
	a poc a poc ens esborra
	els records.

de: com si tornés d'enlloc

les gavines i el temps

a marguerite duras, i. m.

somia la vella dama a trouville. amb un rerefons de gavines fosques, somia: «jo vaig ser bella». i totes les paraules són belles ara que han estat dites.

cau la nit a trouville, on mai no hem estat, i puc veure els ocells de salnitre i la mar molt trista. cau la nit a trouville i totes les paraules que han estat dites són el nostre passat.

anirem a trouville i veurem les gavines fosques i els ocells de salnitre com pedres d'un altre món. i sabrem que el temps habita les paraules que el diuen.

de: com si tornés d'enlloc

a marc granell

no sé per què busque paraules per dir: t'estime o sóc feliç o no vull veure aquest dolor que no és meu i que tanmateix em colpeja els ulls des de totes les finestres del món de bat a bat obertes sobre tant de dolor.

no sé per què busque paraules per dir: recorde aquella noia que toca la flauta dolça i demana sense demanar almoina amb un somriure i no sé per què les seues galtes d'infant o els seus ulls tan pàl·lids o els passants que passen sense mirar-la...

no sé per què, avui potser el vent més fred o potser el sol més alt. no sé per què busque paraules per dir-ho.

de: com si tornés d'enlloc

	del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
	de les aigües, el riu. de la mar, l'escuma.
	dels carrers, la pluja.
	de l'amor, el gest,
	el núvol, el silenci,
	la pluja, el riu.
	de l'amor, la paraula i la mar,
	el cel, l'aigua. de l'amor, l'espai
	obert que a dintre s'arbra
	i ens fa paraula.

de: com si tornés d'enlloc

pont dels arts

a vicent

encendré fogueres amb les velles flames i espargiré malenconia sota el ponts dels amants.

eres tu o era jo qui mirava passar el sena com un instant que a l'infinit s'arrapa?

plovia la tarda obre llambordes en flor i al pont dels arts corrien sota l'aigua noies tendres i oblidades

recorde el teu esguard i la rotunda presència del temps —o la teua veu, ara— aquella tarda de pluja i absències.

de: com si tornés d'enlloc

la nit em porta a tu com un vaixell travessa els dies. mire el temps com passa aquest vespre de pluja incerta. mire el temps per la finestra i em sé al fons dels dies o al fons dels mots, al cor d'un paisatge que ens acosta.

totes les aigües em porten a tu, tots els rius, com un desert sense horitzó. tots els passos esdevenen escuma d'un retorn furtiu.

de: serenitat de cercles

harmonia I

tota la tarda a l'aguait entre les branques de l'acàcia que mor. amb pas petit s'atansa la tardor i tot és on ha de ser:

al llindar d'un altre cercle o al fons de la veu que ho diu, i espera.

harmonia II

seria un matí molt blanc amb una boira de mots arrapant-se tenaç al silenci.

seria un matí sense sorolls. potser només un dringar de campanes anunciant l'adveniment del dia.

seria un matí de cristall clar, com una pluja d'instants que la fosca amagava.

de: serenitat de cercles

tango
	el matí esdevé d'un vidre tan fràgil
	que un no-res podria trencar-lo.
	un gest o un silenci.
	estén lisboa, terminal i blanca,
	els seus carrers
	com una gavina al sol.
	de turó en turó ofereix
	places i rues als teus records.
	m'hi esmuny de puntetes
	i és una primavera grisa i verda
	que plou amb nostàlgia
	sobre els passants multicolors,
	els nens que toquen l'acordió
	i el cantant de fados
	al cantó dels turistes insomnes.
	estén lisboa, transparent i sàvia,
	la seua primavera i feliços
	ens deixem engronsar
	de plaça en plaça,
	amb la breu ferida del temps
	i la vista cansada
	d'un retorn impossible.

de: el pes de la llum

escac i mat
	ningú no em va ensenyar
	a jugar als escacs.
	els moviments només:
	el rei, prudent,
	la reina, ràpida i voraç.
	i el foll?
	com saber quan o per què
	ha de morir un peó?
	mai no m'havien dit
	que les taques de vi
	es trauen amb paciència i sal.
	el tauler: blanc o negre.
	la torre inexpugnable,
	un dia caurà entre boles de foc
	i les nenes bones,
	a casa a les deu.
	em pregunte com saber
	quan s'ha de tombar el rei.
	val més un cavall o dos peons?
	al pis de dalt hi ha algú
	que plora de nit
	i al de sota, els diumenges
	de vesprada, miren la televisió
	i al nadal canten i segurament
	s'empassen la tristesa amb cava.
	em pregunte per què ningú
	no m'ha ensenyat a jugar.

de: el pes de la llum

big band al molí
a guillem
	la nit és roja, blava, violeta
	i té un gust com d'hores impossibles.
	mai no hem anat junts
	a un concert de jazz
	però sé que un dia
	una música estendrà el seu pont
	de llum entre tu i jo,
	malgrat els oceans i les illes
	entre tu i jo. i sé
	que els planetes giraran
	de cercle en cercle i sé
	que els estels lliscaran
	d'edat en edat i que entre tu i jo
	hi haurà una música
	amb un gust com de temps perdut,
	com d'hores roges, blaves, violetes
	en una nit impossible.

de: el pes de la llum

eternitat
	podria dir-te aquesta nit
	que el temps no passa,
	que no s'escola la llum
	al cor de la llum,
	que viurem en el record
	i serem paraula en altres llavis.
	podria dir-te que no creix l'oblit
	ni el silenci a les avingudes
	solitàries, que el foc ha cremat
	la brossa quotidiana,
	que no s'esborren els camins,
	i sempre bategarà una mar
	darrere del darrer horitzó.
	podria dir-te aquesta nit
	que totes les nits se'ns assemblen,
	que el temps dels rius
	retorna amb cada pluja
	i cada núvol porta el record
	dels peixos més foscos
	fins a la llum primera.

de: el pes de la llum

les estacions
	hi ha els comiats i els adéus
	com un vol de papallones grises.
	hi ha els solitaris enmig de la gernació
	i els porucs en busca de recer.
	hi ha els brics de vi roig els dies de pluja,
	hi ha uns ulls que potser esperen
	ajaguts en algun banc o potser
	miren com s'acosta la fi del trajecte.
	i tu que passes i mires
	l'aire que embolcalla
	cadascuna de les mirades
	que esperen o que llisquen
	sense esperar o vagament esperant
	alguna cosa o algú.
	i tu que saps
	que no esperes, sinó que passes
	de mirada en mirada,
	d'estació en estació, sentint sobre la pell
	un picar tènue de gotes de pluja
	o de gotes d'instants que et plouen a sobre
	i que hauràs d'eixugar amb les mans,
	amb els records, amb un gest
	que t'acoste a aquesta mirada
	que llisca d'estació en estació.

de: el pes de la llum

parla'm encara i més maria-mercè marçal
	mira'm encara i més.
	que el temps és un cristall
	entre nosaltres d'arestes fosques.
	que el dia és un bassal
	on la llum frisa.
	mira'm encara i més
	i si els ulls no troben l'espai
	que els emmiralla,
	i si els ulls es perden,
	mira'm encara i sempre,
	que la llum traça cercles
	i l'ombra és un avenc.
	mira'm ara encara i sempre.
	que res no trenque la pell
	d'aquest crepuscle que ens torna
	una vegada i mil vegades mil
	el corrent marí d'aquesta onada.
	mira'm una vegada més.

de: teranyines

teranyines
	esperem.
	asseguts en un banc
	polit pel frec de tots
	els qui esperen cada dia.
	tu mires el buit i jo et mire mirar.
	i sabem que no hi ha més
	que aquestes fines teranyines
	que ens uneixen l'un a l'altre
	i al buit.

de: teranyines

cristalls
	hi ha un dolor secret en la fulla
	que al vent vacil·la i dubta i cau.
	hi ha una eufòria de funàmbul
	sobre la pista i una mirada
	que s'atarda sobre la terra humida
	i sap que és el vol darrer i la darrera
	carícia del sol, el darrer alè
	del vent i per això l'instant esclata
	com una magrana i cristalls de sang
	segellen l'adéu.

de: teranyines

la mirada de diane arbus
	com miraves amb els ulls nus?
	perforaves? penetraves? desmembraves?
	no és igual, saps, la mirada nua,
	la pell nua sense vidres ni vels.
	no és igual el cos nu que exhibeix
	sense paraules la bellesa del monstre,
	la bellesa que fa mal, que no es pot dir
	sense caure al pou profund de la por.
	hauries de saber que no hi ha cos sense ferida,
	que no hi ha mirada que no trobe
	el dolor en la mirada terrible
	del monstre, el germà.
	hauries de saber que no hi blanc i negre
	que ens amague de la mirada del mirall,
	de la mirada de la germana,
	la muda, l'assassina.
	hauries de saber que no és bo penetrar,
	desmembrar la mirada que forada i parla,
	que no es pot fer emmudir la mirada
	del monstre que et mira i calla.

de: teranyines

isis

què busques al jardí aquest matí de novembre, entre margarides i ombres? jo habite l'alta presència del pi, una remor de saba entre les branques, l'escalfor del sol o el seu reflex sobre la pàgina. la felicitat d'un vers com un fulgor.

i tu? busques sargantanes, ales, escates, fulgor també de felicitat des del fons de la teua fam atàvica. potser aguaitem tu i jo la veu que ens diu que estem vives encara en aquest matí de novembre.

de: teranyines

resposta pòstuma a valdemar gris

¿quién salvará al hombre de su nada? miguel labordeta

i ja veus, així anàvem, esperançats i tendres, de desfeta en desfeta.

escolteu-me ara, morts meus, mortes meues, que esperàveu des del fons del temps. deixeu-me dir-vos que així ha passat la vida.

—de llarg, a vegades, a vegades amb un somriure de calavera tendra, a vegades com un llamp, demolidora—

deixeu-me dir-vos que potser esperàveu massa de mi, branca fràgil de l'arbre que em creixia a dintre. potser esperàvem massa. i així ha passat la vida i tota l'arena del rellotge mai no podrà donar compte dels instants que m'han esculpit la pell.

[pregària: poguérem sempre ploure'ns l'un a l'altre la terra atònita de la pell]

i així escrutàvem les pedres blaves dreçades en cercle, així oràvem, grans simis de cabellera platejada, al fons de la selva aterrida.

i ja veus, valdemar gris, així hem anant fent de desfeta en desfeta, fins a la victòria de la terra i de la sang i de la carn feta victòria, matèria de galàxia o de llot. i ara puc dir-te que no hi ha resposta, que tu ets la pregunta i la resposta —ara finalment pregunta i resposta, potser, valdemar gris— que jo sóc la pregunta i la resposta i l'oroneta que amb vol efímer construeix un niu per a l'eternitat d'un estiu. i tu i jo que amb amors i versos construïm una eternitat per a una tarda d'estiu. o potser per al no res, valdemar gris.

[gènesi: al principi fórem tu i jo i després, la paraula i el somni. i el dolor.

mantis religiosa astral invoque la plenamar del teu desig.]

vas dimitir, valdemar gris, de l'ofici més difícil, te n'anares de la terra més inhòspita, la vida. i amb tu vaig morint un poc, amb tu i amb els teus versos que pregunten sense resposta potser perquè la resposta som tu i jo i tots els versos amb què omplim el buit o el silenci.

te'n vas anar, valdemar gris, i puc imaginar les estacions successives del teu trajecte: la solitud d'un llit que s'ompli d'arena freda de matinada, potser, o el carrer que es buida de llum i vessa de silenci els diumenges de primavera, potser, o la nàusea en la terrassa d'un cafè que ni tan sols et deixa vomitar el vers fràgil del teu fàstic. puc imaginar-ho, valdemar amic. o potser simplement una porta que es tanca, una porta que creies oberta.

mira, he posat ordre a la taula. papers, rebuts, veus... i ara recorde o imagine. podíem haver despertat a la ciutat vella. hauríem desdejunat pa calent i cafè i te verd i passejat pels carrers que guarden secrets i salnitre. hauríem recordat només les rialles i la indolència.

i saps, valdemar, dins d'uns anys aquests «hauríem pogut» serien un record i tant se valdrà. que trist, valdemar, o quina calma.

i continue asseguda sota el cel d'hivern, preguntant-me. que trista la memòria, valdemar, que pobra. ara la festa s'acaba, la festa. que trista, tres paraules, un poema. diuen que la vida és enllà.

és petita la memòria, valdemar, de l'home i tendra. com un nadó recorda allò que mai va ser i espera el que fa temps ha oblidat. i avança a les palpentes pels camins dels seus somnis. que trista la memòria, valdemar gris, o quina calma.

de: teranyines

valència
	torne a tu, ciutat d'on mai no he marxat
	del tot. torne a tu i a la teua desmesura,
	ciutat que vens i compres la forma més ràpida
	i trista de l'amor. torne a tu, ciutat
	que vesteixes d'or la teua misèria,
	que cobreixes d'oripells els teus parracs.
	torne a tu i em dol la dansa solitària
	de vinyes i xicrandes al ravals
	de la ciutat que vas ser, de la ciutat
	que podies haver estat. torne,
	còmplice i víctima del teu silenci,
	i em dol la teua desfeta en una guerra
	que vas perdre de carrer en carrer.
	torne a tu, ciutat on floreix la mort
	sobre l'asfalt i em dolen les flors que s'obrin
	als arbres d'avingudes que s'obrin
	a una mar absent. torne,
	ciutat que ignores la teua bellesa
	sota l'or trist dels oripells, valència
	d'ombres i d'escuma, valència
	que calles i oblides, que impúdica mostres
	les ruïnes de la ciutat que podies haver estat.
	valència de geranis i ombres, de flors
	de plàstic i llums de neó. valència trista
	d'avingudes que no porten enlloc.

poema publicat a for sale o 50 veus de la terra

el que els corbs saben
une profonde statue en rien. comme la poésie et la gloire pablo picasso
	es fa tard.
	t'ho diré baixet
	ara que caminem entre dos temps.
	es fa tard.
	ho sabem tu i jo
	i potser també ho saben els corbs
	del cementeri
	on ha arribat la primavera
	malgrat la pluja i el cel
	com un llibre sense obrir
	i els cotxes que corren
	per l'autovia, a l'altre costat
	del mur —a l'altre costat.
	també ací ha arribat la primavera,
	els corbs ho saben i grallen
	desesperadament d'arbre en arbre,
	d'hora en hora, de record en oblit,
	al cementeri.
	també nosaltres ho sabem,
	que cerquem la llum que queda
	entre les lloses,
	entre la pluja fina i la memòria.
	i volem deixar alguna cosa
	sobre la pedra que ens ignora
	com ens ignoren els corbs
	que potser saben que no res quedarà
	de nosaltres quan passe la pluja
	i passen els estius i els hiverns
	i arriben altres primaveres
	i altres veus i altres mirades.

de: on els camins s'esborren, inèdit

l'hora blanca

jo sóc aquella que disposa els mots sobre el tauler quan la partida ha començat. jo sóc aquella que habita una por petita, una por d'anar per casa, de diumenge a la tarda, amb futbol al desllunat. jo sóc aquella que escruta el solatge al fons del dia i cerca els mots quan ja la partida s'acaba. jo sóc qui travessa el laberint de la ciutat quan els homes dormen i les dones corren pels seus somnis amb els cabells incandescents d'abans del temps.

i m'agraden els carrers on encara ressonen els passos dels absents i m'agrada mirar-me en cada finestra encesa, ferida o llum d'un cos encara intacte, abans que arribe el dia, com una allau.

de: on els camins s'esborren, inèdit

a camille claudel

amor, vas dir parany, va dir ella. amor parany, amor aranya que devora els seus fills. amor gran mantis religiosa que et devora.

amor, vas dir. amor miratge, amor arbre. amor mort mimetitzat en paper. amor sempre, amor mai.

i després? després vindrà la paraula i l'oblit i l'oceà del temps perdut, del dolor perdut, de les hores perdudes al llarg del temps.

mai no oblides, vas dir. mai no recordes, va dir ella, cercant les paraules per enfonsar l'oblit en la terra, per enfonsar l'oblit al fons del marbre.

i callaràs per sempre? podràs callar per sempre?

amor, vas dir. impossiblement amor mirada al fons de tu, al fons de ningú.

de: on els camins s'esborren, inèdit