Caplletra 3¹

REVISTA INTERNACIONAL DE FILOLOGIA

––––––––   2   ––––––––

Redacció:
Institut Universitari de Filologia Valenciana
Av. Blasco Ibáñez, 28
46010 València
Telèfon 386 42 55
Edita:
Publicacions de l’Abadia de Monserrat
Subscripcions i correspondència:
Ausiàs Marc, 92-98 - 08013 Barcelona
Disseny:
Manuel Granell
Joan Josep Tornero
Il·lustracions:
Carlos Ortiz

I.S.S.N.:
0214 - 8188
Dipòsit Legal:
V-2294-1988
1a. edició: Tardor, 1988
2a. edició corregida: Primavera, 1992
Fotocomposició:
Servei de Publicacions
Universitat de València
Imprès per:
Novagràfik, S.A. - Barcelona

––––––––   3   ––––––––

––––––––   4   ––––––––

Director:
Antoni Ferrando

Consell de Redacció:
Consell de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana

Comité Científic:
E. Casanova, A. Ferrando, A. G. Hauf, M. Pérez Saldaña,
V. Salvador, V. Simbor

Consell Assessor:
Antoni Badia i Margarit
Jordi Castellanos
Germà Colon
Joan Fuster
Joseph Gulsoy
Joan Solà
Giuseppe Sansone
Arthur Terry
Joan Veny
Curt Wittlin
M. Claire Zimmermann

––––––––   5   ––––––––

––––––––   6   ––––––––

––––––––   7   ––––––––

Si cerquem un mot que resumesca el contingut d’aquest número 3 de la revista Caplletra, un bon candidat és varietat. En efecte, el número que presentem conté articles de molt diversa mena, que abasten diferents camps de la filologia catalana. El lector hi trobarà aportacions de primera mà sobre història de la llengua, sociolingüística, literatura i lingüística sincrònica.

S’hi inclouen dos articles dedicats a l’edició i comentari de textos antics, (“Apotegmes de les Vitas Patrum catalanes” de Ll. C. Batlle i “Unes cançons amoroses inèdites de la primera meitat del segle XVI. Estudi i edició” de J. Garau) així com un comentari sobre un repertori epigràfic escrit al segle XVIII (“Notes sobre un manuscrit inèdit de Lluís Galiana” de J. Corell).

També comptem amb un estudi ben interessant sobre el Curial e Güelfa (“Curial e Güelfa, petges mitològiques” de X. Gómez), que pot, sens dubte, aportar dades a la polèmica qüestió de l’autoria d’aquest clàssic català.

Entre la història de la llengua i la sociolingüística se situa l’estudi d’A. Rafanell, “A propòsit d’una traducció valenciana dels Aforismes rurals de Narcís Fages de Romà”, mostra important del pensament sociolingüístic de la pre-Renaixença i, més concretament, de la disgregació lingüística al segle XIX.

––––––––   8   ––––––––

Pròpiament sociolingüístiques són les aportacions de G. Bibiloni (“Universitat, llengua i societat a les Illes Balears”) i M. Pueyo (“A l’entorn de la unitat de la llengua: sociolingüística i filologia”, que tracten aspectes centrals de la situació sociolingüística actual: d’una banda, l’estat de la normalització lingüística a les Illes; d’altra banda, la polèmica sobre la unitat de la llengua i la manera com enfrontar-se al secessionisme lingüístic.

Pel que fa als estudis literaris hi trobareu una anàlisi de la presència del teatre català a València entre 1833 i 1936 (“El teatre procedent del Principat representat a València (1833-1936)” de G. Garcia Frasquet) i un estudi, a través de textos medievals, de l’educació femenina durant l’Edat Mitjana (“Lectura i cultura de la dona a l’Edat Mitjana: opinions d’autors en català” de R. Cantavella).

Per últim, quant a la lingüística sincrònica, incloem en aquest número dues aportacions valuosíssimes a la fonologia i la sintaxi catalanes. La primera és una sistematització del diasistema fonològic català (“Una visió integrada del diasistema fonològic català” d’Á. López-García) que, a més de fer una proposta simplificadora, coherent i novedosa d’organització del nostre sistema fonemàtic, resol algunes qüestions pendents com el valor fonemàtic de les semiconsonants [w] i [j] o de les sibilants [], [], [] [], així com el valor de la vocal neutra. La segona aportació (“Les preposicions, més predicats que mai” de S. Martí i V. Miñana) tracta de mostrar el caràcter de predicat diàdic de les preposicions, prenent com a marc metodològic un model capdavanter de la sintaxi moderna: la Teoria de la recció i el lligam, i, concretament, la Teoria de la predicació de Williams.

Completen el volum tres ressenyes: Teatro asuncionista valenciano de los siglos XV i XVI de L. Quirante, Morfologia de J. Mascaró i la revista Argumentation.

No dubtem, doncs, que qualsevol estudiós de la llengua o la literatura catalanes trobarà en aquest Caplletra 3 articles de gran interès.

Mª Josep Cuenca
Universitat de València

––––––––   9   ––––––––

Un manuscrit londinenc, el còdex London, Brit. Mus. Addit. 16433, conté, a més d’una versió catalana incompleta de l’obra d’Ermiengaud Matfré, Lo breviari d’amor, de la fi del s. XIII, i alguns fragments espirituals no identificats, una breu selecció de 29 apotegmes de les Verba seniorum. Es tracta sols d’un extret entre III, 10 i IV, 34 d’aquests llibrets o capítols de la versió llatina de Pelagi Diaca (de cap a 540), conegut més tard com a papa Pelagi VI (556/61).

Tot i que el text és tan curt, resulta extremament interessant, donada la relativa antiguitat del ms. (mitjan s. XIV) i els arcaismes de la versió. El dos fets plegats fan que la datació d’una col·lecció molt més extensa i més tardana (de cap al 1400 en xifres rodones), continguda en el còdex Montserrat, Bibl. Monest. 810: A, pugui recular-se uns 30 anys pel que fa a l’original -fonamentalment comú- de la versió que contenen en espais i quantitats molts diversos ambdós manuscrits.

Això fa, per tant, que ens trobem amb una versió de sentències d’ascetes del desert i altres materials monàstico-hagiogràfics, que degué remuntar primitivament, en un original fins ara no retrobat, al primer terç o àdhuc al primer quart del segle catorzè. El còdex londinenc, a més, tot i la brevetat extremada del seu text, ens ha conservat almenys una sentència que manca en la col·lecció de Montserrat, i ens permet d’albirar que l’original de tots dos còdex era més extens que els texts servats fragmentàriament en els dos i algun altre manuscrit, al mateix temps que ens fa possible ací i allà de millorar-ne el text i acostar-lo al de l’original comú de la versió, més arcaica i força més extensa.

––––––––   10   ––––––––

En la meva transcripció les esmenes seran en cursiva, interpretacions dubtoses m - n, e - et (entre parèntesis), supressions hipotètiques [entre claudàtors] i afegitons necessaris o probables (entre parèntesis en cursiva). Després de puntuació, com també els noms propis, topònims, etc., escriuré en Majúscula, encara que no ho hagués fet el copista del manuscrit.

Algunes a-e (àtones) són usades promíscuament, potser amb un lleuger predomini de la e a la fi d’un mot, p. ex.:

	an = en, ànimas, archabisba, armitatge, astudi, axir, plaura, rapreniment, raquerir, raprendre, retra, raspondre, raspòs, sa (= se), sapulcra, tamor, taror (= terror), trabaylar, Agypta, Alaxandria, vaer (= veer) etc.
	Alcune, ancare, are, betayle, care, cugule, demenar, éle, equí, fenbre, gequir, increpe, merit (marit), metex, obre, pes(s)ave, plorave, plore, vide Pembo (Pambo), Pestor (Pastor), etc., i particularment carnels (influx gàl·lic, error?); Selué per Selvà, “Silvanus” L.
a per o	pravoca (“provocat” L) III, 17; car comunam, escrit per cor.
e per o(u)	volentat; monge (“monjo”).
o per e	vou
e per i	ra-, re-promeció; Selvà “Silvanus” L; lagremejar, làgremes; ne, e, e.
i per e	delic(h)tació, lig de (lege).
i per u	moniment(i).
u per o	cuberture, cunsuma, mugut, sulitut, un (“on”), etc.
a - o per ua	guardar [wardon] gar-, gor-dar; després de [k] cal(s), can “qual(s), quan”.
i per j	al començ del mot; com semblantment V, v per U, u.
y per i, j;	davant l és pas devers la ll, p.ex. eyl(e)“ell(e)”, perpo darrera (o davant) n “ny”, “yn” és la mediopalatal nasal sonora.
h	manca sovint a començament de mot, aver per “haver” en quasi totes les formes, p.ex.: à, às, àn, àdhuc o per ho. Després de c [k], particularm. en Christ o a la fi de mot expressa la [k].
c	és sovint usat per s(ss), p.ex.: ci, cia, mices, Atanaci per si, sia, misses; Atanasi. L’africada (sonora) o sorda a la fi de mot és expressada sovint per z, p.ex.: Lavatz, moltz, trancatz.
d	desapareix algun cop entre dues consonants: tenres “tendres”.
g	serva tres valors -malgrat algun gua...- [g] velar oclusiva sonora davant, a, o, u; prepalatal fricativa (africada) sonora p.ex.: juare, geure, i fetge, metge. En la flexió verbal no ha arribat sovint a la forma actual i serva ––––––––   11   –––––––– sovint la x llatina, p.ex.: dixés, dixeren, dixem.
l	és servada molt sovint,, si més no formalment, en lloc de la mediopalatal lateral sonora, que s’expressa sovint per yl, p.ex.: aq(u)el, camel, cavelaries, fil(s), làgremes, lavar, linatge, l, loar, lum, él(e), i abeyles, betayla, meykor, tayl, uyls, veyl.
m	és escrita no rara vegada n davant b, p: fenbre, ramenbre, tenporal, canp i camp, Panbo.
n	final mantinguda, p.ex.: bon, pan, raon, vin, (h)òmens.
p	en situació inversa, després de vocal, despareix, p.ex.: comta(r), o eventualm. tems, o és escrita ja de molt antic-b, p.ex.: obs “opus” L.
q	amb signe medieval llatí d’abreviació: sembla representar encara, malgrat la data relativament tardana, tenint en compte que tradueix del llatí (L), qe més aviat que no q(u)e. Sols en el cas de q amb i representaria qui. Que valgui això dit ací per tota la transcripció següent. Inversament un ca deu valer per q(u)a = q(u)e.
r	(sola, sonora), és usada no massa rarament per rr p.ex.: carere, moria, taror (“terror”), tera.
s	(fricativa sorda) és escrita c (vegeu-la), com s i ss, p.ex.: son, sos, so (= ço), (ce)sació; per (s)sert, observansa, etc.; ssegar, ssegada, ssenyor; sapulcre, sulitud, sols; esstreta, aspre.
	Per excepció equival a [z], entre dues vocals, p.ex.: cosa, ocasió, posave, i naturalment z, p.ex.: dezig[s], dezija, profitoza. Les paraules acabades en -rs perden a vegades la r, p.ex.: seglàs.
t	final, algunes vegades en gerundis, manca, p.ex.: astan (“estant”) ploran, tancan. L’abreviatura medieval que representa normalement et, l’he transcrita e(t), perquè no sempre es deu expressar en la grafia del ms. et, ans sols e, la qual apareix sola només rarament.
u	usada com a vocal (neguna, fum, lurs, mugut) i semivocal en els diftongs au, eu (paraula, deu) fins a consonant labiodental fricativa sonora; v en forma de u: volen, veyl, etc. Com a semiconsonant en el diftong creixent ua ha desaparegut pràcticament: és el cas de cals), can. És escrita V al començament d’alguns paràgrafs, p.ex.: Vn = Un.
v	desapareix entre vocals; és el cas de paor, aspaordiment.
x	sense iapareix sovint: an-exí, en-axí, axir i formes derivades de dir (dixeren); convertexen. En un cas almenys de/pux apareix per depuys o depuyx.
	La y i els seus valors ha estat esmentada a la fi de les vocals. Mancaria encara esmentar les consonants dobles, p.ex.: ff (vegeu s) ffeye, ffreture (feya, fehia, freytura). Sobre els valors diversos de certs signes gràfics hom ha procurat parlar-ne al lloc oportú.

––––––––   12   ––––––––

fol. CXIIII (106):

III, 10 § L’abat Pastor .i. vegade pesava en Agypta, e.vaé.iª.fenbre sobre .i. moniment, q(u)i plorava amargosament. E.dix l’abat q(u)e (si) li-venien totes les coses delitables de quest món, no.geq(u)iria aq(u)est plor ne·l mud(e)ria. Tot an-exí lo mon/ge deu aver plor an cí-matex tostems.²

11 § Altre vegada pessava (ab) l’abat Nup en les partides de Luci, e(t) co(n) vengués prop dels moniments, vaeren .iª. fenbre, q(u)i-s faria ab·les mans e(t) plorave amargosament; los cals sa aturaren e gordaren a/q(u)ela. E(t) co(n) .i. poch anasen anant, en/contraren .i. hom e·demanaren e(t) dixeren: què·à aq(u)esta fenbre, (u) = q(u)e·axí plore amargosament? E aq(u)el dix: per so co(n) és mort son merit e(t) son fil, e son frare. E·raspòs l’abat Pastor e dix al·abat Nup: jo dich a·tu que ci l’om tota la volentat de la sua carn no mortifficarà e(t) poseyrà e(t) aurà aq(u)est plor, q(u)e·ha aq(u)esta fenbre no·pot éser (fet) monge, car tota la·vide / del monge / e(t) la pensa és en plor.³

13 § Vn frare demanà aquel metex abat Pastor (f. 107) e-dix: què feré? E·aquel dix: co(n) Abram vench an t(e)ra de promeció, co(m)/prà .i. moniment ací. E·per sapulcra raabé t(e)ra en artat. E·lo frare dix a·él: e(t) què és sapulcra? E·l’abat dix a·él: loc de plorar e(t) de jamegar.⁴

––––––––   13   ––––––––

14 § Atanaci, archabis/ba/, pregà l’abat Pambo q(u)e avelàs del armitatge. E(t) can vangués en Alaxandria, [e] vaé aq(u)í.iª.fenbre ben [h]arahada e prèssa a·plorar. E·co(n) fos raq(u)est per·aq(u)els q(u)í a/q(u)í·eren: per q(u)è plorave, raspòs: .ii. coses m’àn mugut a·plorar, la .iª. [de] la pèrdua de q(u)ela, l’altra, cor·yo no·é tant gran astudi de plaurà a Déu, co(n) éle ha als hómens q(u)e·ls plàcia.⁵

15 § L’abat Selvà, co(n) fos pres en·esperit e·vaés que moltz de àbit de monge anaven a turmentz, e(t) q(u)e moltz dels òmens seglars anaven al Regne de Déu, plorave e no volia aixir d’e/quí avant de·la sua cetlla. Mas ci·per nagune nececitat ere forsat da axir, cobria la sua·care ab sa cugule e(t) deya: E(t)·a·què hobs é[t] a·ve(e)r a/q(u)esta lum tenporal, en la cal no·és neguna cosa profitoza a·la ànima? [de plorar].⁶

16 § Dix santa Sinclètica de santa memòria: Trebayl e·betayle és gran cosa en la primer(i)a a·aq(u)els q(u)i·s convertexen a Déu, mas de/pux serà goyg[s], q(u)i no·s porie[n] comtar. Car anexí co(n) [an·]eq(u)els q(u)i volen ancendre lo foch, primerament (f. 108) són agre/u/yatz e·t/r/abeylatz per lo fum, e(t) per·lo hagreugement del fum giten làgremes, e·depuys àn so q(u)e volen, car lo foch ançenen car escrit és q(u)e “Deus és nostra foch, qui·crema e(t) q(u)i cunsuma”, (tot així nos covén a·fer, que lo foch de Déu ab làgremes e(t) ab trabals en nós mateys encenam).⁷

––––––––   14   ––––––––

17 § Dix l’abat Y parici: de·dia e·de nit trabayla lo monge, veuan en oracions e(t)·astan ferm; mas co(m)pu(n)y lo ceu cor, fa axir lagremes e·pravoca e(t)·fa venir la misericòrdia de Déu.⁸

18 § Als/cuns frares sa ajustaren al·a/bat Faliu, e aviye·y als/cuns seglàs, e(t) pregaven haq(u)el[s] q(u)e·digués al/cune paraula a·éls; e·lo veyl q(u)elave. E(t) co(n) aq(u)els l’a/gueren molt pregat, dix a·éls: Paraule voletz oyr? Los cals respseren: (f. 108^v) Hoc, pare. Doncs -raspòs lo veyl- are no·és paraula; car co(n) [a]l(o)s frares demenaven als veyls aq(u)les coses q(u) éls deyen (e·les facien), Nostra Senyor donava a·éls an cal·guisa parlacen. Mas are co(n) demanen per set no·fan per·obre aq(u)eles coses q(u)e·ogen, et Deus à·tolta la gràcia del ceny(...) e(t) no troben q(u)è·parlar, car no·és q(u)i·o co(m)plesca per obre. E(t) co(n) asò oyiren los frares gemegaren e(t) dixeren: Pare, prega per nós.⁹

19 § Co(m)taven de l’abat. Or e(t)·de l’abat Teodor q(u)e·posaren sobre éls pels de cabres, [per tal ca faccen teules]. E·dix la .i. al·altra: Ci·apelara a·nós Deus are, (què) ferem [ho] per sert? E(t) ploran jaq(u)iren lo loc e(t) les teules e(t) axí tornaren·ce’n en lurs celles.¹⁰

(f. 109) 22 § Vn frare demanà a .i. veyl e(t) dix: D’on vert asò, abat, que [a]l(o) meu cor és axí dur e(t) no tem Déu? E·lo veyl dix a·aq(u)el: Yo·m cuyt q(u)e ci l’om ten en son cor incripació e·rapreniment. q(u)e posayrà tamor. E(t) lo frare dix a él: què·és incrapació? E·dix lo veyl: q(u)e om en tota cosa increpe

––––––––   15   ––––––––

e(t) raprene la sua ànima e(t) q(u)e digua a·la sua ànima. Membre’l què·a·fer cové, q(u)e veuràs la·care de Jesu/Christ. E dir·e aq(u)estes coses: ca yo vuyl ab·l’om? Car pens-ma q(u)e ci·alcun en·eq(u)estes coses esterà, vendrà a·él la tamor de Déu.¹¹

22 Dix an/care lo veyl [q(u)e]: ci·re cosa (possible) q(ue) co(n) aprés serm rasucitatz e Deus vendr[i]à per jutjar, q(u)e per paor les ànimes axisen del cors, tot lo món moria per·la taror e(t) per l’as/paordiment. E cal cosa és veure los cels trancatz, e Deus qui serà vist ab hira e(t) ab·indignació, e les cavelaries sens comta dels àngels; e ansems tot lo linatge dels hòmens? Doncs per so devem axí (com qui) e(t) de totes coses q(u)e aurem pensades sabem q(u)e aurem a·retra raon a·Déu.¹²

26 § Vn frare demanà a .i. veyl e(t) dix: Q(u)è faré? E·lo veyl dix a-q(u)el” Tostems devem plorar. Car asdevench-ce .i. veguada q(u)e .i. veyl sa·moria, e après de moltes ores tormà an·ci·matex. e demanam a·él e dixem: Abat, q(u)è as vist? E, ploran, (f. 110) comtà a·nós: Yo·é oÿde .iª. vou en · eq(u)el loc, plorosa sens (ce)sació de q(u)els q(u)i criden: Gran dol és a·mi, gran dol és a·mi. Tot·a/n·axí o·devem nós tostems dir [mentra som vius].¹³

27 § Demanà .i. frare a .i. veyl: Co(n) dezija la mia ànima aver [tostems] làgremes, axí co(n) oyg los veyls lagremejar, e no vénen les làgremes a·la mia ànima e és tribulade? E·lo veyl dix a él: Los fils de Israel aprés de ...xl. anys en/taren en·la t(e)ra de rapromació. Las làgremes per ssert són t(e)ra de rapromeció,

––––––––   16   ––––––––

a·les cals ci potz hatènyer ja no ta(m)bràsbetayla. Car (f. 110^v) an·axí vol Deus q(ue)·l’ànima cia turmentade, que·sostems dezig[s] d’entrar en·e/q(u)ela t(e)ra.¹⁴

IV 8 § Vna vegade anave per son camí l’abat Agató ab sos dexebles, e·la .i. dels dexebles trobà .i. fexelet (sotil) de ciurons tenres. E dix al·labat: Pare, manes q(u)e·l prene? E lo veyl gardà lo dexeble, e(t) mareveylant dix: E tu àslo posat ací? E·lo dexeble respòs e(t) dix: no. (E) dix l’abat: Doncs co(n) te’n vols portar so q(u)e no·y às posat?¹⁵

13 § Comtave(n) de l’abat Diòsco·de·Nescàcia que [...] al seu pan ere d’ordi e(t) de farina de lanti e(t) per cascun any posave a·ci lig e establiment de cascuna observansa: (so és), ho no testar alcuna cosa cuyta (f. III) o no menjar fruy/ta, o cols. (...) E asò per toz a(n)ys ffeye.¹⁶

14 § Dix l’abat Evagri q(u)e .i. veyl avia dit: Per so tolc de mi les dela(c)tac[c]ions carnels q(u)e an/care [de] les o/casions [d]e la avinentee tayl e(t) tolgua de la ire. Car·sé per·sert ca (éla) é[t] a[n] pugnar e(t) a·beteylar contre mi per·les delichtacions, e(t) a·torbar la mia pensa, e(t) l’enteniment foregitar.¹⁷

––––––––   17   ––––––––

16 § Deyen de l’abat Eladi q(u)e·avia astat per .xx. anys an .i. loch q(u)i à·nom (C)eli[li]as, e no avia lavatz los uyls amunt, q(u)e agués vist lo taginat o cuberture de·la as/gleya.¹⁸

18 § Dix l’abat Teodor: Ffreyture de pa fa an/languir lo cors del monge.

18^b Deya .i. altre veyl q(u)e veytlar (f. 111^v) més fa alanguir lo cors del monge.¹⁹

20 § Dix (...) l’abat [Moysès]: Co(n) yo anàs .i. vegade per·la carere q(u)i·va a·(S)citi a·vendre la obre de palma, [et] aq(u)el q(u)i menava lo camel mogué’m de noves e(t) yo jaq(u)í la obre q(u)e·portave e ffugi.²⁰

21 § Dix l’abat Yzach, prevere (de les Cel·les): [Yo·sé] Jo sé .i. ffrare, q(u)i ssegave en .i. camp e volch menjar .iª. aspiga de fforment. E dix al ssenyor de·la ssegade: Vols q(u)e menuch .iª. aspiga de·forment? E aq(u)el mereveylà’s, e·dix: E a·mi o·demanes, pare? Teu és lo canp! Car aq(u)el ffrare ere /de/ esstr[r]eta e(t) aspre consiència.²¹

24 § Comptava l’abat Q(u)ecià de .i. (a)bat Joha(n), que avia astat ab l’a/ bat [P]Eci an la altee del hermitatge per .xl. anys (abitant), e (t) car aq(u)el

––––––––   18   ––––––––

havia molt qeritat (envers él), e per aq(u)esta (fiansa de) caritat (f. 112) q(u)e avia d(e)/menà aq(u)el: Per tant de tems às estat axí ramugut, e a·nuyl om molàdia o·greuge no·às sostangut, digues a·mi: q(u)è·às aq(u)ebat? E(t) aq(u)el dix: Depuys comencé a·écer solatari, anch lo sol no veé q(u)e·yo menjàs. E(t) l’abat Johan dix: A·mi no·m’à·vist irat.²²

27 § L’abat Macari major en Sceti deya (als frares): Aprés de les mices de les asgleyes, ffrares, fugitz. E·la .i. dels frares dix a·él: Pare, un podem més anant fugir de la sulitut? (E aquel) posava lo seu dit en la·sua boca e(t) deye: Asò·és so q(u)e·yo dich q(u)e deu hom fugir. E axí entrà·ce’n en la sua cella, e tancan la sua boca, seye sols.²³

28 § Dix altra vegade l’a/bat Macari: Ci (f. 112^v) alcun vol rependre ho an/ ·serà mugut a·iracòndia, la pròpia volontat ho peció co(m)plex; car no deus perdre tu matex e(t) a(u)e altre faces salv.²⁴

30 § Deye(n) de l’a/bat Pastor q(u)e, dementre q(u)e ere apellat q(u)e menjàs, contra sa·volontat anave·y lagreman, per tal q(u)e no fos desobedient als seus frares e(t) q(u)e no·ls agr(e)ujàs.²⁵

––––––––   19   ––––––––

31 § Dix .i. frare al·a/bat Pastor de .i. monge, q(u)i no bevia vin. E·l’a/bat dix a él: [q(u)ine mereveyla] car lo vin no·s pertany al(s) monges!²⁶

31^c § En/care dix: Ci hom sa ramenbre de la paraula qui·és escrita, so·és a·saber: “Per·la tua bocea seràs justificat o·per·la tua bocca seràs condemnat”, més hameria q(u)elar [q(u)e parlar].²⁷

(f. 113): 31^c 1 § En/cara (dix) q(u)e .i. frara de/menà al·abat Pastor: en cal menere deg écer an la cumu(na) conversació dels frares? E(t) l’a/bat Pastor dix a él: Aq(u)el qui ceu ab los frares deu gordar totz los frares axí co(n) ci·no·era(n) cinó .i. frare, e gordar la su bocha e·ls seus uyls e(t) axí porà raposar.²⁸

31^d 1 § En/cara dix q(u)e .i. frare de/menà a·l’a/bat Panbo, ci·ere bone cosa loar son proïsme, a raspòs e dix: bon és, mas meylor cosa és q(u)e/lar.²⁹

32 § Dix an/cara l’abat Pastor ca an·axí co(n) ab·lo fum són ho/fogades les abeyles, per so q(u)e cia presa la dolçor de.la mel, tot an·axí lo rapòs corporal gita de/fora la tamor de la ànima de Nostra Senyor Deus, e(t) tol de q(u)ela tota bona obra.

32 1 ca anaxí] = q(u)e anaxí, són ho/fogades] = “són ofegades”, “expelluntur” L; 2 per so q(u)e] “a fi que”; cia]= sia; 3 tol] “treu, lleva”, “expellit” L; 4 de q(u)ela] o d’e/quela, (f. 113^v).

––––––––   20   ––––––––

34 § Deyen de l’abat Pior q(u)e e anant e no·saent menjave. E con .i. frare li·dixés, per què menjave mentre anave, raspòs q(u)e no volia fer aq(u)esta obre axí co(n) altre obra (ans axí com d’alcuna cosa supèrflua usar). E co(n) .i. altre frare lo vaés altre vegade menjar, e·li·demanàs per què·o feya, raspòs: per tal q(u)e dementre q(u)e manjaria , q(u)e·la ànima no·agués corporal delichtació.³⁰

ab	amb
abeyles	abelles
agreujar	entristir, afeixugar
ajustar-se	ajuntar-se, reunir-se
alscuns	alguns
an(ant)	en(ant), endavant
anch...no	encara, mai...no
anexí	enaxí, en·axí, així
apellar	cridar pel nom
aprés	després
aq(u)el(s)	aquell(s)
archabisba	arquebisbe
are	ara
armitatge	ermitatge (cf. h)
astan	estan(t)
astudi	estudi
avelar	davallar
aver: às é	haver: has, he
axir	exir, sortir
ben(h)arahada	guarnida d’actriu
betayle	batalla; guerra
beteylar	batallar
boc(c)a, bocha	boca; (porta)
bon(e)	bo (bona)
ca	q(u)e
cal(s)	qual(s)
camel	camell
can(p)	quan; (camp)
car(e)	car; perquè; (cara)
carere	carrera; via; camí
carnel	carnal
-ce	-se
ceny	seny; intel·ligència
ce(t)lla	cetla, cel·la
ci(a)	si(a)
cinó	sinó
comta(r)	com(p)te; (comptar)
co-n, -m	com; quan; cor (arc.)
cors	cos
cuberture	coberture
cugule	cogulla
cumú (-una)	comú, (comuna)
cunsuma	consum(eix)
cuydarr-se	pensar-se, creure’s
de(i)g	de(ch)
delatacció
delichtació	delectació
demena(r)	demana(r)

––––––––   21   ––––––––

de/puys,/pux	després
Deus	Déu
dezigar	desitjar
dix(és)	digué(s)
dixem	digueren
é	he
e(t)	i
écer	és(s)ser
él(e), éla	ell(a)
en/care	encara
eq(u)el(a)	aquell(a)
eq(u)est	aquest
eq(u)ì	aquí
eyl(e)	ell(a)
fenbre	fembra, dona
fer a(n)languir	fer llanguir
fexelet	feixet
f(f)forment	forment, blat
f(f)frare	frare, germà
f(f)reyture	fre(y)tura
fil(s)	fill(s)
fugitz	fugiu
gar-, gor-dar	guardar, esguardar
gequir	jaquir. deoxar
gitar defora	foragitar
greuge	molèstia; ofensa
guisa	manera
hagraugement	agreujament, (ofensa)
hameria	prefer-eix, -iria
haquel[s]	aquell
hatènyer	arribar a, atènyer
he(r)mitatge	ermitatge
hira	ira=(cùndia)
hobs	ops, necessitat
hoc	sí, això mateix
ho/fogades	ofegades
incripació	increpació
iracòndia	iracúndia
ire	ira
iutjar	jutjar
jamegar	gemegar
jaquir	deixar
làgreme(s)	llàgrime(s)
lagremejar	llagrimejar
lants	llenti(ll)es
lavatz	alçats, llevats
lig “lege(m)”	llei
linatge	llinatge
loar	lloar
loc(h)	lloc
lum	llum
mareveylant	meravellant(-se)
merit	marit
meylor	millor
metex	mateix
mices	misses
moladia (?)	molèstia (?)
moltz	molts
monge	mon-go, -jo
monimen(t)s	sepulcre-s
moure de noves	moure raons
mugut	mogut
o	h(o)
obre	obra
(h)òme(ns)	home(s)
oge	oja, “oeixi”
ores	hores
oyg	ocixo
oy(i)r	oir, oure
oÿ(i)ren	oïren
pan	pa
paor	por
paraule	paraula
pel(s)	pell(s)
per s(s)ert	per cert, certament
pes(s)ar	passar
plore	plora
portar-se-n	(em)portar-se’n
pravoca(r)	provoca(r)
promeció	promissió

––––––––   22   ––––––––

qe, q(u)e	que
q(u)el	aquel(l)
quelar, qelar	callar, calar
q(u)eritat	caritat
q(u)i	qui
ramembr(ar)	remembr(ar)
raon	raó
ra-, re-promeció	repromissió
raspondre	respondre
raq(u)est	re-quest, -querit
retra	retre
sa	se
sapulcre	sepulcre
solatari	solitari
sulitut	solitud
ta-ginat, -mor	te-ginat, -mor
taror	terror
tayl(ar)	tall(ar)
tenre(s)	tendre(s)
te(r)a [o te(rr)a?]	terra
tostems	sempre, tothora
trancatz	trencats
turmentade (cia)	afligida (sia)
un	on
uyls	ulls
va-, ve-er; veytlar	veure; vet(l)ar
vide; vin	vida, vi
vol(entat) (ontat)	voluntat
vou; vuyl	veu; vull

Abram	III, 13
Agató	IV, 8
anònims	III, 21-22, 26-27; IV, 18b
Anub	cf. Nup
Atanaci (Athanasi)	III, 14
Cassià	cf. Q(u)ecià
Diòscor	IV, 13
Eci, (Esi)	IV, 24
Eladi	IV, 16
Evagri	IV, 14
Faliu (Feliu)	III, 18
Hiperici	cf. Yparici
Hor	cf. Or
Johan	IV, 24
Johan el Baixet	IV, 20
Macari	IV, 27-28
[Moysès]	IV, 20
Nub, Nup	III, 11
Or	III, 19
Pa-mbo, -nbo, Pembo	III, 14; IV, 31 d
Pa-, Pe-stor	III, 10-13; IV. 30-31
	IV, 31c-e; IV, 32
Pior	IV, 34
Q(u)ecià	IV, 24
Se-, Sil-và	III, 15
Sinclètica	III, 16
T(h)eodor	III, 19; IV, 18
Yparici	III, 17
Yzach	IV, 21

––––––––   23   ––––––––

Agypta	III, 10
Alaxandria	III, 14
Celias (=Celes)	IV, 16, 21
Diolcos, Diolci	cf Luci
London	p. 1
Luci	III, 11
Monserrat	p. 1
Nescàcia	IV, 13
Sciti, Sceti	IV, 20, 27

Lluís Columba Batlle