Biografia de Carmelina Sánchez-Cutillas

Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 23 de juny de 1921–València, 22 de febrer de 2009)

Soc Carmelina Sánchez-Cutillas i em coneix prou de gent; però com que els coneguts ja estan assabentats de la meua vida i als altres em sembla que no els interessarà massa, pense que no cal haver d'aparellar el meu «curriculum vitae». A tot açò afegiré que no m'agrada gens parlar de prebendes i oripells –no per una falsa modèstia, sinó precisament perquè l'escassesa de títols abat el meu orgull.

I així em presente ara, amb les mans mig buides, aprenent de moltes coses i mestre de cap d'elles; o millor encara, fent meues les paraules de misser Ferran Valentí, aquell humanista del 500 que es descrivia com a «inerudit deixeble dels deixebles».

Pregue, somric i fins i tot maldic en valencià, però per culpa del destí no vaig néixer a Altea, ni a València, ni a Alacant. Malgrat tot, soc plenament mediterrània. No puc negar que m'agrada escriure i que tinc alguns llibres publicats. Sé una miqueta d'història i de literatura medievals, però açò deu d'ésser perquè em trobe més identificada amb aqueixa època que no pas amb aquesta, de la qual estic dramàticament desarrelada.

De tant en tant faig un poema; un poema rebel i angoixat.

Estic casada i tinc dues filles i dos fills. I sempre que ho dic em ve al cap el romanç català de n'Escrivaneta: «Petiteta l'han casada / la filla del Carmesí / de tan petita que n'era…» Coses!

Estime la mar, el riu i la pluja, l'Aitana i el Puigcampana, els ocells i els fets petits de cada dia. Per això m'atreu «l'estament ciutadà»: el dels nobles i el dels generosos i el de la clerecia, no. I sempre estic del costat del vençuts.

Semblança autobiogràfica (s/d)

Carmelina Sánchez-Cutillas és una escriptora singular en el marc de les lletres valencianes contemporànies. Neta per via materna de l'historiador i folklorista alteà Francesc Martínez i Martínez –de qui va fer la biografia Francisco Martínez Martínez, un humanista alteano (1866-1946) (1974)–, també ella va publicar estudis sobre història i literatura medieval, com ara Don Jaime el Conquistador en Alicante (1957), firmat com a Carmen Sánchez Martínez, que va guanyar el premi dels IV Jocs Florals de València; Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València (1967); La Fàbrica Vella, dita de Murs i Valls (1970) o Jaume Gassull, poeta satíric valencià del segle XV. L'estil, vocables dubtosos i castellanismes (1971). Es tracta d'obres que palesen la seua sòlida formació com a historiadora i una gran curiositat pel coneixement del passat de la Corona d'Aragó, temàtica que va estudiar i divulgar a través de publicacions i ponències en congressos científics internacionals, com ara el Congreso Luso-Español de Historia Medieval (Porto, 1968), el IX Congresso di Storia della Corona d'Aragon (Nàpols, 1973) o els congressos «Historia de Aragón» VIII (València, 1967) i X (Saragossa, 1976).

També va col·laborar en la premsa de l'època (Valencia Cultural, suplement Valencia del diari Levante, L'Altar del Mercat, L'Altar de Ruzafa, Assumpta o Sicània), amb articles de divulgació de temàtica històrica i literària i, en especial, amb una sèrie de semblances de figures històriques femenines que responen al seu interés per la història de les dones, amb articles com ara «La dona a la València medieval. Mite i realitat» (suplement Valencia, número 321, 6 de juny del 1962), o els articles dedicats a Sibil·la de Fortià, Constança Miquel, sor Isabel de Villena o Carroça de Vilaragut. Ara bé, entre la seua obra d'investigació inèdita que es conserva en el llegat custodiat en la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, destaca l'estudi sobre Violant d'Hongria, que sembla ser que era el primer d'una sèrie de biografies femenines del nostre passat històric que l'escriptora preparava per a la seua publicació en la col·lecció Els nostres clàssics, com es desprén de la relació epistolar amb qui va ser el seu director Josep Maria de Casacuberta, i que malauradament no va arribar a materialitzar-se.

Així mateix, la seua estima per la literatura i per la història valencianes, a banda de la veneració i l'admiració que sentia per la figura del rei Jaume I, de qui es va confessar enamorada, també es connecten en els estudis sobre la poesia satírica medieval com ara «La personalitat de Jaume Gassull», que figura en el llegat de l'escriptora conservat en la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, al costat d'abundant documentació i esborranys de més textos sobre Gassull (especialment, La brama dels llauradors de l'Horta i Lo somni de Joan Joan), Bonifaci Ferrer i la Bíblia Valenciana, Bernat Fenollar i Lo procés de les olives, sant Vicent Ferrer (de qui va publicar diversos articles, com ara «Sant Vicent Ferrer, un sant feminista» en abril de 1966 en la revista L'Altar del Mercat), Joan Timoneda o Joanot Martorell («Remembrança de Tirant lo Blanch», Levante, 1969, premiada per l'Ateneu Mercantil de València). En aquest sentit, cal destacar la col·laboració de l'autora durant els anys 60 i 70 en la redacció d'algunes entrades de la Gran Enciclopèdia Catalana relacionades amb figures il·lustres valencianes.

La influència de l'avi de Carmelina Sánchez-Cutillas, Francesc Martínez i Martínez, conegut folklorista i recopilador de literatura popular valenciana, va determinar segurament un altre viarany d'interés de l'autora com a investigadora: el que recorre els camins del costumisme valencià. En eixe sentit, a més de fer la biografia del seu avi, reeditada per la Institució Alfons el Magnànim el 2006, va fer la introducció del llibre de Martínez, Coses típiques de la Marina, la meua comarca (1970) editat pel professor Manuel Sanchis Guarner; l'inèdit Devociones y tradiciones marianas en pueblos de la provincia de Alicante; la col·lecció de «nadaletes» que escrivia cada any per a felicitar les festes de Nadal a la família i als amics; i les «codolades», és a dir, una sèrie de poemes de caràcter humorístic i popular escrites en versos apariats dedicats a amics com Ricard Sanmartín o Beatriu Civera. D'altra banda, va col·laborar amb entitats destacades en l'àmbit de la cultura popular, com ara amb la Falla Na Jornada per a qui va escriure el llibret de 1968; amb la revista Pensat i Fet, i també té publicacions relacionades amb el retrat de la seua València en la revista Assumpta (on era la responsable de les seccions «Valencia histórica y monumental» i «Recorrido sentimental por las viejas calles de Valencia»), una revista de les dones d'Acción Católica on la nostra escriptora publicava articles de caire històric amb la voluntat de contribuir a elevar el nivell cultural de les lectores.

En el terreny literari, l'obra poètica de Carmelina Sánchez-Cutillas irromp amb força en la dècada dels seixanta, amb dos poemaris que van ser accèssits al Premi València de Poesia i que es va haver d'autopublicar. Ens referim a Un món rebel (1964), que segons confessa la pròpia poetessa va escriure en poc menys d'un mes i mig, i Conjugació en primera persona (1969). Una selecció del primer poemari va ser traduïda a l'anglés sota el títol A rebel world (Kentucky, 1969), després de guanyar en 1968 el premi del concurs de poesia valenciana. En la introducció d'aquesta traducció trobem una breu biografia de l'escriptora, una petita joia escrita per ella mateixa, que ens aporta una informació excel·lent per a conéixer Sánchez-Cutillas de primera mà. En aquesta mena de pròleg afirma la seua creença que la poesia és tot allò que respira sota el firmament i també explica sentir-se valenciana malgrat nàixer a Madrid. Així mateix, atribueix la seua precocitat lectora (als 5 anys va llegir un Quijote per a infants i als 12 anys llegia Moratín, Galdós, Baroja o Dante) a la seua gran curiositat i interés per totes les branques del coneixement, valors que van ser esperonats per la figura de l'avi matern, Francesc Martínez i Martínez, amb qui de ben menuda aprenia història i art, així com la figura i l'obra de Miguel de Cervantes, de qui l'avi era un gran expert.

En aquesta introducció també ens narra la depriment experiència del seu pas per un vell, fred i trist col·legi de monges a València que la va convertir en una rebel, introvertida, poc creient, taciturna i tan diferent de les altres xiques que mai no va tenir amigues; també afirma que afortunadament es va alliberar de totes les idees que li van inculcar i del sistema de castes en què situaven les alumnes. De la seua vida personal, ens reporta que encara que habitualment solia viure a València, durant sis mesos a l'any ella i els seus dos germans vivien a cavall d'Altea i Utiel envoltats de professors, institutrius i tutors a fi de no perdre el fil dels estudis, i que el contacte amb la natura la va fer estimar les petites coses quotidianes. Igualment ens fa coneixedors que va haver de deixar els estudis d'humanitats per a casar-se quan encara no havia fet vint anys i que va ser mare de quatre fills, dos xiques i dos xics, així com que la seua vida a València transcorria entre la criança dels fills, les obligacions domèstiques, el treball solitari de lectura i escriptura al seu estudi i la visita als arxius i a les tertúlies que se celebraven en les llibreries valencianes. Del que diu Sánchez-Cutillas en aquesta introducció es desprén que no li agradava massa la vida en què havia sigut encasellada, que li pertocava viure com a dona pertanyent a una classe benestant d'acord amb els usos, la moral i els costums de l'època, per això confessa que va construir un món paral·lel amb fragments que calia salvar d'eixe món que detestava i amb altres de la seua factura, on es va tancar i on va viure.

El fet de no tindre cap titulació acadèmica, cosa que ella lamentava profundament, no va ser cap entrebanc perquè, de manera autodidacta, esdevinguera una especialista en Història medieval i Paleografia, i tinguera coneixements d'Astronomia, Geologia, Cartografia i Oceanografia i Literatura, com es pot observar en la temàtica, àmplia i eclèctica, dels més de dos mil títols que conformen la seua biblioteca particular donada pels seus hereus a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. D'altra banda, cal esmentar que el seu despatx era el seu sancta sanctorum, estança a la qual no podia accedir sense el seu permís, i on passava hores dedicada a l'estudi acompanyada d'una calavera humana amb nom de trobador, Guillem de Berguedà.

Pel que fa a la creació literària, en els dos poemaris mencionats adés, Un món rebel (1964) i Conjugació en primera persona (1969), l'autora a més de denunciar la manca de llibertat i la injustícia que dominen el present, reflexiona sobre el seu entorn i la seua identitat. Es tracta d'una temàtica que la connecta amb les preocupacions del moviment poètic que va representar el realisme social, en el qual trobem poetes com Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol. També del 1964 és el poemari inèdit Joiosa guarda, que du per subtítol Versos de mort, versos a mort, una llarga, desencisada i lúcida meditació sobre el pas del temps i la inexorable proximitat de la mort, i de la paraula poètica com a antídot de l'oblit personal i col·lectiu. Així com Màxim desert nostre, que considerem un poemari pedrera d'altres reculls poètics de l'escriptora en el sentit que els poemes que l'integraven van passar a poemaris posteriors com ara De la cendra i la flama, Conjugació en primera persona (1969) i Llibre d'amic e amada (1980).

De la mateixa època (probablement de 1964 o 1966, segons la documentació conservada en el llegat de l'autora) és el mecanoscrit inèdit De la cendra i la flama, que l'autora va presentar al Premi Joan Salvat Papasseit de poesia, on s'endinsa en la reflexió sobre la seua condició de dona i el pas del temps, sense abandonar, però, la reflexió sobre la identitat col·lectiva i el compromís amb la terra i la mar que sent com a pròpies, constants que travessen tota la seua producció poètica.

En Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, publicat per Tres i Quatre (València, 1976), el jo poètic ens convida a una aventura a través de solemnes paraules antigues, de ressons mítics i imbricada ambigüitat, a la recerca d'una llengua sàvia i dúctil, desconeguda, que done veu a tot allò que el llenguatge no ha estat capaç de definir. Amb aquesta obra l'autora es distancia dels poemaris anteriors i opta per una prosa poètica hermètica, culta, d'alta densitat jeroglífica, impregnada d'un desesperançat afany de denúncia, fent servir una estratègia d'integració i subversió de les cultures antigues.

En el seu darrer poemari publicat, el Llibre d'Amic e Amada (1980), Sánchez-Cutillas reprén l'estil realista dels seus primers poemaris, però se centra en l'expressió del desig femení des de l'elegia de l'amor perdut, amb versos que recorden la primera etapa de la poesia de Maria Mercè Marçal.

En prosa creativa ha publicat obres com El llamp i la sageta dels records (1979), que ha sigut considerat com l'epíleg de Matèria de Bretanya i que recrea els records d'infantesa durant el temps de la Guerra Civil; El solc del primer cicle (1998), un text que barreja la mitologia, la història i la natura i que explica amb un llenguatge narratiu altament poètic el pas de la incapacitat humana de parlar a l'adquisició del do de la paraula; i, finalment, A la reverent e honrada sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat e cara cosina nostra (1981), carta datada en 1472 on Carmelina Sánchez-Cutillas esdevé una apòcrifa Isabel de Villena.

Tanmateix, Carmelina Sánchez-Cutillas ha estat coneguda i reconeguda, sobretot, com a autora de Matèria de Bretanya (1976), Premi Andròmina de narrativa l'any 1975: una de les creacions més delitoses, delicades i sorprenents del panorama literari valencià del segle XX. Es tracta d'un singularíssim llibre de memòries que recrea i literaturitza, amb una original prosa poètica, els records d'infantesa de l'autora, a Altea, durant els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil. La innocència de la veu narrativa assumida per una xiqueta de pocs anys (en el pla subjectiu, personal, individual) se superposa en la innocència d'un temps encara verge respecte de la tragèdia bèl·lica i la subsegüent dictadura franquista (en el pla general, social, col·lectiu). En el capítol preliminar, «L'origen», l'autora proposa un pacte literari que apel·la a la facultat redemptora de la literatura contra els efectes devastadors del temps i la desmemòria: He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l'oblit tot un món d'éssers i de coses viscudes. I reivindica, d'alguna manera, l'estratègia de l'evocació com a font primordial per a la creació i la recreació literària. Al capdavall, Matèria de Bretanya –un dels llibres més llegits i celebrats de les lletres valencianes contemporànies– no deixa de ser un homenatge a la memòria, que colpeja el lector en la part més íntima de la capacitat emotiva, i l'empeny a reconsiderar els valors essencials de la condició humana. D'altra banda, l'exquisida sensibilitat de Carmelina Sánchez-Cutillas en Matèria de Bretanya permet establir paral·lelismes amb una altra gran prosista del seu temps, Mercè Rodoreda.

Convé remarcar que, en general, tota l'obra de Carmelina Sánchez-Cutillas denota una profunda consciència de gènere, que es manifesta, en primer lloc, en estratègies de recuperació de la memòria de les dones i, en segon lloc, en una poètica de rebel·lia contra la ideologia patriarcal i de reivindicació de la identitat pròpia. Pel que fa al primer aspecte, l'autora efectua una àrdua tasca d'arqueologia literària feminista com a investigadora i especialista en història i literatura medievals, i en aquest sentit bona part dels seus estudis recuperen per al present les semblances de reines, santes i escriptores de la Corona d'Aragó, com ja hem vist adés en una part dels seus interessos d'investigació històrica, amb apel·lacions clares a la sororitat entre les dones dels territoris amb identitat compartida. Respecte del segon, tota la seua poètica és un cant de rebel·lia contra el silenci imposat, que és irat i reivindicatiu en Un món rebel i Conjugació en primera persona, críptic en Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, melangiós en Llibre d'Amic e Amada i profundament arrelat a la infantesa en Matèria de Bretanya.

Així mateix, cal posar en relleu la seua fidelitat lingüística. I és que Carmelina Sánchez-Cutillas va desafiar totes les inèrcies sociolingüístiques d'apostasia lingüística que, en el seu temps, es produïen en el seu context familiar i vital. Així, a pesar que en els seus inicis literaris, durant la dècada dels cinquanta, va temptejar la possibilitat d'escriure textos literaris en castellà (hi ha constància que va arribar a redactar en eixa llengua una novel·la, Sobre estas tierras, i un parell de poemaris, Virazón y Terral i Versos para un río muerto dels anys cinquanta, que no van arribar a rams de beneir editorialment parlant), a partir dels anys seixanta va prendre la ferma decisió de crear i publicar tota la seua obra literària en valencià. En definitiva, en matèria de llengua, sempre es va arrenglerar, inequívocament, del costat dels qui, en plena dictadura franquista, van decidir arriscar-se a estimar, reivindicar i practicar la diversitat –i la llibertat– de les paraules. La seua aposta per un model de llengua d'aparença senzilla, directa i col·loquialitzant, amb un equilibri modèlic entre la vivacitat oral de l'idioma i la formalitat d'un registre literari elaborat, culte i elevat, representa una veritable fita en el procés de normalització d'un model de llengua literària per a les lletres valencianes contemporànies.

De l'estudi de les cartes que es conserven en el seu llegat custodiat en la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu es desprén la solidesa de les relacions que manté amb la intel·lectualitat valenciana i catalana de l'època. No cal oblidar que Carmelina Sánchez-Cutillas guanya una gran rellevància en el panorama literari valencià arran de la publicació de Matèria de Bretanya (1976), que va acompanyada d'un pròleg firmat per l'erudit Pere Maria Orts. Abans d'això, però, dos figures també fonamentals de la intel·lectualitat de l'època li fan els pròlegs a Un món rebel (1964) i Conjugació en primera persona (1969): Francesc Almela i Vives i Vicent Andrés Estellés, respectivament, que destaquen l'emergència d'una nova veu poètica, intensa i rebel. Manuel Sanchis Guarner, a més, firma la contraportada de la biografia que Sánchez-Cutillas li dedica a Francesc Martínez i Martínez, i destaca la gran erudició i curiositat científica de l'autora. L'abundant documentació sobre les relacions epistolars que Sánchez-Cutillas manté amb persones capdavanteres de la cultura valenciana del moment demostren el seu afany per participar en la (re)construcció d'una llengua i una literatura malmeses per la dictadura: a banda dels intercanvis amb els homenots esmentats, hi ha proves d'una intensa correspondència amb Emili Boïls, Beatriu Civera, Maria Beneyto, Dolors Orriols, Roser Matheu, Josep Giner, Josep M. Casacuberta i algunes cartes esporàdiques amb altres noms de referència de la literatura del moment, com ara Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Joan Valls o Lluís Alpera, entre d'altres. Així, l'autora crea una xarxa de relacions metaliteràries i d'intercanvi d'informacions culturals diverses que li aprofiten de referència per a la construcció de la seua figura pública, sovint en relació amb les edicions dels seus llibres o els premis literaris en què participa.

En el capítol de reconeixements, a més dels premis literaris que ja hem esmentat al llarg d'aquesta aproximació a la seua biografia, cal destacar que l'any 2008 va ser distingida «Valenciana de l'any 2008» per la Fundació Huguet de Castelló de la Plana, va ser sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i va ser designada Escriptora de l'Any 2020 per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Cal destacar que precisament el fet d'haver sigut designada Escriptora de l'Any 2020, prorrogat al 2021, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha suposat el (re)descobriment de la figura de Carmelina Sánchez-Cutillas en totes les seues facetes o dit d'una altra manera, s'han mostrar totes les altres Carmelines: la rebel i la compromesa, la dona del poble, l'alquimista de versos, la narradora minuciosa i la incansable investigadora... I eixe reconeixement institucional ha significat també que moltes altres institucions i entitats, com ara els ajuntaments que li han posat el seu nom a vies urbanes, a biblioteques, centres culturals o premis literaris, s'hagen sumat a l'homenatge a una escriptora injustament oblidada, a una donassa de les nostres lletres a qui cal conéixer i descobrir.

Per tot plegat, ençà i enllà de l'obra publicada, Carmelina Sánchez-Cutillas és una personalitat incommensurable, una persona que estimava la mort, però que vivia amb intensitat cada minut de la seua existència. Sens dubte, és la gran escriptora valenciana del segle XX –encara pendent de descobrir en molts aspectes–. La seua veu, enamorada de la vida, del coneixement i de les paraules, va temptejar –«des de les fronteres del silenci»– una triple rebel·lió justa i necessària: contra la submissió lingüística, contra el totalitarisme ideològic i contra totes les intricades i fossilitzades formes de la discriminació per raó de gènere.