Estudi biogràfic de Constantí Llombart
Per Artur Ahuir i López
(Acadèmia Valenciana de la Llengua)
En lo camp i en la ciutat
Goja fama de poeta.
Ell no tindrà una peseta,
Mes té popularitat.
Publica Lo Rat Penat
En llemosí pur i net
Qu´és en sos ginys discret
Ha provat com a escriptor.
I ademés és director
Del festiu Pare Mulet.Sanmartín i Aguirre.
Venia embolicat amb una capa prou desgastada i amb el capell estacat fins les orelles. Una barba negra i espesa acompanyada d´un frondós bigot i unes ulleres tan obscures que ocultaven els seus ulls per complet, no deixaven vore del seu rostre més que el nas, els pòmuls i el front.
Ramón Andrés Cabrelles.
L'esclat romàntic, amb els seus ideals de llibertat, era ja un moviment totalment assimilat per les capes burgeses a finals del segle XIX. Això no obsta per a que encara es puguen percebre, encabides en la revolució burgesa, idees i formes de pensar que ultrapassen l'estret marc de la filiació estètica: l'explosió demogràfica, la mentalitat reformista, el sentit de llibertat, l'individualisme, l'urbanisme i el sorgir dels nacionalismes són clarament part de la herència romàntica i senyals indiscutibles del trànsit d'una antiga a una nova forma d'existència.
Connectada amb la valoració que els romàntics feien de l'Edat Mitja, tant pel cansanci del racionalisme dihuitesc com per l'enfrontament visceral amb les monarquies de la Restauració, diversos territoris peninsulars amb lleis, institucions, moneda, història, cultura i llengua pròpia i distinta a la castellana, covaren i desenrotllaren al seu si un moviment de recuperació de les seues llengües, de les seues històries i tradicions. Eixe moviment de restauració i recuperació va quedar batejat com La Renaixença; i per a dur-la a terme, feien falta escriptors i estructures, plataformes i edicions. Entre els hòmens que feren possible la Renaixença valenciana, el nom de Constantí Llombart guarda un lloc privilegiat.
Només un home, de tota la Renaixença valenciana, sembla tenir una intuïció més fina dels problemes i de les solucions. Així presenta Joan Fuster a Llombart: com una de les poques consciències sòlides de la nostra tímida Renaixença; l'únic amb idees clares que dur avant segons Sanchis Guarner; el vertader «esperit de valencianisme», «l'apòstol de la Renaixença» entre els seus companys i deixebles.
Carmel Navarro Llombart, més conegut com a Constantí Llombart, va convertint-se -a ulls de crítics i historiadors- en la vertadera ànima de la Renaixença valenciana, el cap i el guia indiscutible d'una de les seues ramificacions més preclares, l'únic capaç d'idear i consolidar projectes col·lectius. Els treballs de divulgació que dugué a terme, l'incansable tasca valencianista, les funcions que hi va assolir i la fundació de Lo Rat Penat i dels seus Jocs Florals el convertixen en un protagoniste indefugible per a entendre la Renaixença valenciana. Un protagoniste desconegudíssim, inexistent, per a la immensa majoria dels valencians.
Nascut a la ciutat de València el 8 de setembre de 1848 al si d'una família humil i treballadora, viurà prompte un ambient en què la política, els fets socials i la literatura ocupen espais d'importància difícils de ser destriats. Mal estudiant, rebel, a l'entorn de «pillastres» dels barris del Carme i del Mercat, anirà creixent rodejat de successos polítics d'interés i prompte -amb una lectura i una escriptura encara deficients- abandonarà l'Escola Pia per a incorporar-se al món del treball.
Contràriament al que es podia esperar, el jove Carmel iniciarà un apassionament per la literatura i la lluita d'idees; i l'autodidactisme i les lectures, nombroses però moltes vegades desubicades i sempre heterogènies, el marcaran de prop. La seua ocupació en un taller d'enquadernació i la proximitat de la Imprenta i Llibreria de Laborda li facilitaven fullets de tota classe, col·loquis, novel·les d'entreteniment i, per una altra banda, l'acostaven al coneixement d'alguns dels escriptors valencians de l'època. És el cas del seu primer joguet valencià En lo Mercat de València i del seu primer miracle vicentí mai representat La Calúmnia castigada. L'any 1866, Pelayo del Castillo consagrarà la dedicació de Llombart a les lletres en publicar-li uns versos en el periòdic La Gaceta Popular, el poema titulat A València.
Preocupat per les classes humils i treballadores, i preparat per a viure l'Espanya tensionada de finals de segle, prompte es convertirà en un home que desplega una gran activitat política d'àmbit local. Republicà i bohemi, compromés amb els fets socials i amb el món de les idees, s'ocuparà a partir d'ara d'estendre-les entre els seus veïns pel mitjà més conegut de l'època: la premsa, que esclatava pertot. El Diablo Cojuelo o El Fárrago, revistes satíriques de ràpida extinció, li serviren d'experiència. Una experiència a la que s'afegiria, en el període de les revolucions cantonals, La Propaganda Republicana, una revista des de la que pretenia donar a conéixer fins i tot l'obra dels enciclopedistes francesos. La lluita per la llibertat i la república, la defensa a ultrança de les classes treballadores i l'ambient sorgit a partir de la revolució del 68 en la València liberal li fan escriure uns Cants republicans que li valdran el nomenament de soci d'honor de la Juventud Republicana. Llombart s'havia guanyat l'afecte de les classes populars, les «bruses brutes» de la ciutat, i en conseqüència, el seu predicament guanyava en adhesions i en simpaties.
La Restauració estava, en canvi, al caure; i l'afecció de Llombart per les coses de la terra ja havia madurat. El coneiximent de les excel·lències de la «Morta-viva» havia fet niu en el nostre Llombart. No debades mentrimentres havia tingut lloc la concentració de poetes «llemosins», no debades en Barcelona s'havia consolidat la Renaixença, la festa dels Jocs Florals, les revistes com La Gramalla o La Renaixença i la tasca d'un home com Víctor Balaguer. Tampoc passava desapercebuda la revalorització de la personalitat valenciana: l'intent frustrat d'erigir un Panteó d'Hòmens Il·lustres Valencians; les obres teatrals de Rafael Maria Liern i d'Escalante, o els estudis de literatura valenciana de Ferrer i Bigné.
L'any 1872, el llibre d'epigrames Niu d'abelles inicia la seriosa tasca llombartiana dins de la Renaixença. És la primera vegada que es dirigix a la intel·lectualitat valenciana per a exigir-los més i per a oferir-los un Tractat d'Ortografia Valenciana: el pròleg a Niu d'abelles ja conté l'exaltació de la llengua i la pàtria valencianes, el condol per l'oblit del passat i la lamentació per l'actitud apàtica dels valencians. És el mateix any en què Llombart escriu també les obres de teatre Justicia contra justicia i La esclavitud de los blancos. L'ambient polític i social era tens i el 1873 la República quedava proclamada en València. Duraria poc, reprimida en pocs mesos, però donaria lloc a una interessant crònica dels fets escrita per Llombart: Trece días de sitio o los sucesos de Valencia.
Només un any després, el 22 de novembre de 1874, Llombart trau a la llum un almanac en la llibreria de Pasqual Aguilar al carrer de Cavallers. L'almanac tindrà un director i un benefactor: Constantí Llombart, i el seu títol serà: Lo Rat penat: calendari llemosí corresponent al present any 1875. El Calendari Llemosí comptarà «amb la distinguida col·laboració dels més reputats escriptors de València, de Catalunya i de les Illes Balears» i serà el germen de la futura societat d'aimadors del mateix nom.
L'ambició seria major en emprendre la publicació d'una Biblioteca Valenciana basada en els nostres clàssics de la que només vorien la llum Lo procés de les Olives de Mossén Fenollar i les Alabanzas de las lenguas de Martí de Viciana. A tot això era indiscutible la seua presència en el món literari i cultural local: la seua tasca com a traductor al castellà, les seues crítiques literàries i teatrals, l'ample coneixement de la societat en què vivia i fins i tot l'accés a l'escenari amb obres com El Mesías prometido... el convertirien en mestre de molts: Josep Maria Puig i Torralva, Ramón Andrés Cabrelles, Víctor Iranzo, Josep Bodria, Josep Sanmartín i Aguirre, Lluís Cebrian Mezquita o Blasco Ibáñez... Però la seua afecció i natural inclinació a la poesia festiva i caricaturesca no l'abandonaria mai. En solitari o conjuntament amb altres autors, durant 1877 i 1878 veuen la llum Cabótes y calaveres, Melonar de Valensia, Galeria de retratos de personaches selebres, Tipos d'auca, Tabal y donsaina: festes, costums i mals visis, i Abelles y abellerols -sent y un epígrames. A banda, durant tot l'any 1877 ha estat eixint al carrer El Pare Mulet, semanari polític i Bòu sólt on es pot vore un Llombart atent als batecs de la ciutat en què viu, exercint de periodiste, reflexionant com a tal, denunciant la fam, les creences i supersticions, la ciutat sempre de festa, els negociets dels poderosos, els abusos de poder, la marxa econòmica i cultural de la ciutat de València i un llarg etcètera de trossos i mossos. Si afegim a estes obres la publicació de reproduccions dels periòdics de Bernat i Baldoví La Donsayna, El Tabalet i El Sueco o l'homenatge al seu estimadíssim Víctor Balaguer amb la traducció del drama La muerte de Nerón, trobarem la dimensió de la ingent tasca renaixentista duta a terme per Llombart.
Tot això conjuntament: l'encomiable tasca de divulgar i donar a conéixer la nostra cultura i la nostra història, la incansable lluita per la dignificació del valencià i l'extensió del seu ús, la immensa capacitat de treball i la potencialitat de dur a terme empreses amb molta gent implicada fan que Llombart crega que és el moment de fer possible una Acadèmia de les lletres llemosines que es denominaria Los Fills de la Morta Viva. Aquella idea era el germen per al naiximent de Lo Rat Penat l'any 1878, l'entitat «d'aimadors de les glòries valencianes» que anava a servir d'aglutinant als renaixentistes però també com a línia extensiva del moviment més enllà de les fronteres de la ciutat. Però Lo Rat Penat, la seua obra magna, semblava incapaç de dur a terme els projectes acadèmics que Llombart tenia en ment per a la dita Societat i començà en solitari el seu Ensayo de ortografía lemosino-valenciana, obra premiada en els Jocs Florals de 1880 i, junt al jove Ramón Andrés Cabrelles, la revisió del Diccionari Escrig i la confecció del que a partir del 1883 anava ser conegut amb el nom Diccionari Escrig-Llombart.
Constantí Llombart qui, en un principi havia intentat tirar dels «poetes d'espardenya» per a començar a fer literatura de més alt nivell, es dedicava ara a una tasca molt més seriosa: ortografies i diccionaris havien de servir com a base a tots els escriptors. I a tots es volia acostar, de tots volia parlar i a tots intentava animar... Potser la idea de tindre'ls a tots en una base de dades va moure la idea d'escriure un diccionari dels escriptors valencians del moment i dels qui, segons ell, havien fet possible històricament el renaiximent de les lletres llemosines, els pre-renaixentistes. Es tracta de Los Fills de la Morta Viva, apunts biogràfics per a la història del renaiximent literari i llemosí en València.
Però tant de treball no du al seu parer la recompensa merescuda: els debats entre els partidaris de dur a terme el renaiximent llemosí i els qui creuen que és cosa del passat, els debats entre populistes i cultistes de la llengua, els camins marcats per Lo Rat Penat -divergents als que ell pretenia- són motius que el conduixen cap a l'esgotament vital. Llombart ho abandonarà tot. La depressió literària i motius de salut fan que Llombart haja d'anar-se'n a respirar l'aire pur de la montanya. Bunyol serà el lloc elegit i d'ací sorgirà la seua obra La Suíza valenciana. Guía de Buñol y sus alrededores. El 1883, amb forces renovades, irromp en l'escenari valencià amb un drama en un acte, en vers, Lo darrer agermanat, que va passar inadvertit. La traducció del Canigó de Verdaguer el va servir d'atenuant per al fracàs i nous projectes com el Diccionario de Artistas Valencianos o la Biografia d'Ausiàs March ocupaven el seu cervell.
El seu enamorament de la poetessa Na Manuela Inés Rausell, la llarga epidèmia de còlera que va patir la ciutat, la confecció del diccionari i la preparació de la guia de València, encara li deixaren espai temporal per a guanyar l'any 1886 la Flor Natural dels Jocs Florals de la ciutat e regne de València amb La Copa d'Argent. Uns mesos després, ja entrat l'any 1887, eixia la seua guia de València, la que ell mateix titulà Valencia antigua y moderna. De nou el silenci va planar sobre una obra realment interessant i farcida d'informació.
El 1888, veient la possibilitat de perdre absolutament el seu estimat Rat Penat, fundava l'Oronella, projecte que no va reeixir. El 1890 el nostre autor combatia la nova epidèmia de còlera amb la creació de «La Cruz Blanca», una ONG avant la lettre, i es presentava al càrrec de croniste de la ciutat, que no va conseguir, i que ocuparà don Teodor Llorente i Olivares. Encara guanyarà algun premi poètic jocfloralesc com el rebut l'any 1891 amb La collita de seda, i encara es presentarà a les eleccions a Diputats Provincials l'11 de setembre de 1892 en les files del partit blasquiste. Aquell mateix any, la revista la Bandera Federal li'n dedicarà un número complet i el nostre Llombart encara mamprendrà la traducció de l'obra Cantos da miña terra de Curros Enríquez. Era la darrera mampresa. El 30 de març de 1893 moria en el seu llit i poc després -en un acte que anava a gastar molta tinta- descansaria per a sempre en el Cementeri Civil de la ciutat de València.