Semblança d'Encarna Sant-Celoni i Verger

Els meus tempteigs literaris daten del curs 73/74, quan estudiava cinqué de Batxiller a l'Institut de Tavernes de la Valldigna: poesia i prosa poètica adolescents redactades en la llengua en què m'havien ensenyat a llegir i a escriure, i va ser com obrir una font que no podia parar de rajar. Al setembre del 76, amb 17 anys acabats de complir, me n'aní a València, a estudiar Geografia i Història, i la vida em canvià de dalt a baix: amb una gramàtica i un diccionari amprats, vaig començar a experimentar en la llengua en què parlava i l'estiu de l'any següent em vaig creuar amb l'amor, i era una dona, i la meua poesia va passar del jo al tu –un tu vacil·lant, que un català de bolquerets mirava de perfilar, mentre anava paint els canvis com podia. Arqueòloga en atur, i també narradora i feminista en projecte, a la primeria dels anys huitanta vaig canviar les pedres per les paraules i, amb uns quants poemaris enquadernats a mà (Desitjant quelcom perdut, Les arrels d'un arbre, Eixerides i arlequins, Esbaldrecs humans, Retalls de cartó...), vaig tindre la gosadia de demanar al poeta i crític literari Pere Bessó que em donara el seu parer sobre uns aplecs de versos, cosa que va acceptar de bon grat. No sabia amb qui me la jugava. Al cap d'un temps que no puc especificar, vam quedar en un garito del barri del Carme –el Blanc i blau, o L'Andana– per comentar-los i, al final de la crítica bessoniana, em vaig quedar d'una peça en veure que, del gavadal de poemes que li havia passat, només n'havia salvat dos o tres. Amb un pam de morros, i també amb un dels seus consells afortunadament ben gravat al cervell –«no cerques dir-ho tot en poesia»–, no vaig voler saber res més d'aquell crític inclement fins que el 7 d'abril de 1987 un altre poeta, Josep Mir, em va convéncer de fer una lectura en els Dimarts Literaris d'Arana, un pub on, des de feia uns mesos, a l'hora de les bruixes tenien lloc unes tertúlies poètiques en què, des del darrere d'una tauleta plegable decorada amb una rosa roja preciosa, l'atrevit o atrevida de torn llegia obra seua a una variada i severa fauna «ocellaire», ben assortida de bevenda. Un «Veig que m'has fet cas» i una cara de satisfacció van propiciar una reconciliació de la qual foren testimonis Antoni Ferrer, Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner, que encara dura. I, per fi, el 30 de maig de 1989 Maria Fullana va presentar en aquells Dimarts el meu primer poemari, Sènia de petits vicis, al Café Lisboa, publicat per La Forest d'Arana, a cura de Manel J. M. Romero i Pere Bessó. De llavors ençà, he publicat tres llibres més de poesia (Arran de pantomima, 1991; Dèria i fal·lera, 1996, i Sediments d'albaïna i maregassa, 2002), he participat en un fum de publicacions col·lectives i recitals –què voleu: m'enxisa fer de rapsoda–, sóc autora de l'antologia Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, il·lustrada per la pintora Maria Montes i publicada per l'editorial Arola el 2008, la qual recull obra poètica eròtica de 69 poetes d'arreu dels territoris de parla catalana, i a hores d'ara els meus versos recalen en riberes d'aigües més pregones i serenes, esverades de tant en tant per tempestes de dol i d'impotència que reclamen trobes compromeses.

¡Ah!, i també he escrit novel·les, reculls de narracions, rúbriques digitals, relats solts i manuals de llengua, guanyat set premis de narrativa, i traduït i cotraduït tant prosa com versos de diverses llengües..., comeses sovint oblidades en pro de la poesia, una omissió que un bon dia em va apressar d'alguna manera a substituir l'apel·latiu de «poeta» pel d'«escriptora» o «gent de ploma». Amb el temps, però, hem fumat la pipa de la pau, la poesia i jo, i no puc sinó donar les gràcies a Carme Miquel per haver-me fet veure –fa deu anys, en la presentació d'Al cor, la quimereta al meu poble– que en tot allò que escric, tant si són naps com cols, en el peçó de molts dels mots que faig servir hi sura una goteta poètica. ¡Benvinguda siga!

Encarna Sant-Celoni, estiu de 2018.