Semblança de Gràcia Jiménez

Soc una escriptora, poeta, cuita en certa soledat. Visc a un territori –l'Alacantí– a punt de perdre la seua llengua secular, on només un grapat de poetes que, de moment, es compten amb els dits de les mans, escrivim en valencià. I no tots hem nascut ací... Vaig nàixer molt lluny, i malgrat anar a viure a Sant Joan d'Alacant als quatre anys, vaig haver de guanyar-me la llengua de ma mare a poc a poc, i contracorrent. La meua formació universitària a València, durant la dècada dels setanta, va ser clau, tot i que jo ja havia començat abans un camí de recuperació, admiració i estima, amb lectures i música, d'una cultura que vaig fer meua, enlluernada per les veus de poetes i narradors –especialment narradores–, cabdals que m'acostaven molt més a la meua realitat.

Per tant, la meua poesia no té altra escola que la lectura, la introspecció des de l'observació atenta del meu món i l'experiència i el coneixement que anava adquirint. Van haver de passar molts anys per poder trobar poetes de carn i os amb qui poder compartir i dels qui poder aprendre...

Per què la poesia? Supose que tots els poetes ens ho hem preguntat. En el meu cas la decisió té a vore amb la música inherent al poema, la necessitat d'ordenar idees i sentiments a través de la paraula, l'impuls de retratar –fixar, apropiar-se, eternitzar– imatges i sentiments desbordants, contenint-los en el vers. Quan acabe un poema, m'envaeix una sensació de calma, de feina acabada, de serenor.

De què parlen els meus poemes? Soc una dona, una persona del meu temps i del meu espai. Per tant alguns dels meus poemes, quan parlen de mi, expressen com tantes altres poetes ho han fet i ho fan, la necessitat d'entendre –per desfer i reconstruir– eixa corporeïtat que ens ha marcat a foc: per poder defugir-la tal i com ens l'han transmés, per poder sentir la llibertat que, per eixa mateixa condició, ens ha estat negada secularment. Sí, sempre buscant la llibertat, el seu exercici més bé, pagant en el camp professional, especialment, algun peatge força car.

Més que la Història, que vaig estudiar i que he ensenyat durant anys, i que em permet saber on soc i intuir amb certa traça l'esdevenir social i polític, m'interessa poèticament la naturalesa: les geografies indòmites i la vida salvatge m'enlluernen, em pacifiquen, m'enamoren constantment, fins i tot quan han estat antropitzades o domesticades. I el seu patiment em genera una allau de sentiments forts que afloren en alguns poemes.

Després està la casa. La casa és el territori propi, el refugi, la construcció d'una vida, l'escenari dels sentiments, el santuari on la llibertat i la felicitat són possibles i també els petits drames de totes les vides. El temps també, clar, va fent-se més present quan saps que vas disposant de menys. M'ha suscitat bastants poemes.

D'altres poemes menys íntims busquen obertament la complicitat de les lectores i dels lectors, que són qui finalment donen sentit a la poesia, a qualsevol poema, quan la fan seua i li donen causa.

Crec que la meua poesia ha anat evolucionant des d'un simbolisme introspectiu, prou abstracte –l'obsessió, molt compartida amb altres poetes, per la geometria ha estat una constant– amb el rerefons d'una naturalesa no sempre complaent, però en tot cas encisadora, cap a uns poemes tal vegada més amables i més accessibles, potser més narratius. Cap on aniré? Imagine que els anys, la constatació del nostre pas efímer pel món, i una rauxa vital minvant, em portarà a poc a poc cap als inicis. Però, qui ho sap?