Presentació del portal El Pare Mulet. El Bou Solt

La importància que la premsa va adquirir cap a finals del segle XIX tenia immediata relació amb la hegemonia de l'article ideològic, doctrinal i polític, de formació d'idees. El Sacre Ministeri de la Santíssima Informació encara no havia fet aparició; i la premsa, encara que evolucionava lenta però inequívocament cap a la notícia, el reportatge i l'entrevista, mantenia gran quantitat de capçaleres polítiques. A mitjan camí entre uns i altres diaris, els de 1850 i els que serien model cap a 1900, es troba El Pare Mulet i El Bou Solt. Tant l'un com altre -el segon és una simple continuació del primer que Llombart hagué de tancar per «orden gobernativa»- són periodisme de combat, ideològic però sense sigles, res a vore amb el missal de cap partit. Un periodisme de formació dels seus lectors, almenys com a ciutadans conscients i homo politicus; d'àmbit local, molt atent a les notícies de la ciutat i al bategar de la mateixa que encarava les pautes innovadores amb algun article literari, seccions amenes i intranscendents plenes d'anècdotes i humor, i que era capaç de mantindre un preu baix. Una de les seues publicitats ens deia: «Tinguen-ho present. Este festiu periòdic semanal, al que totes les persones de bé dehuen estar suscrites, que com vostés, que no estan segos, vehuen, conté huit planes cada numeret, tamañ en cuart, impreses en forma encuadernable y adornaes en una chistosa lamineta, sòls còsta, ¡pàsmense vostés! la friolera de ¡¡quatre quinsets trimestre!! ó bé siga ¡¡una pesseta cada dotsena de Pares Mulets!!... el que en vullga més, que pare el cabàs.»

Tots estos canvis no ens donen encara com a resultat un periòdic que puga ser fullejat. No hi valdrà pegar una miradeta; cal encara llegir-lo de dalt a baix. El Pare Mulet. Semanari impolític y bóu solt estava dirigit «en molta por y poca vergoña» per Llombart i veia la llum per primera vegada a finals de 1876 amb un número prospecte que ve a deixar clares les tendències del setmanari: moure mala polseguera, ser original, anar en contra de totes les corrents, combatre totes les plagues socials, fer-ho amb bon humor, tant per mitjà de la prosa com dels versos, i donar informació relativa, sobretot als espectacles teatrals, però també a temes polítics i ciutadans amb els «trósos y mósos» amb què solia tancar edició. Des de gener de 1877 fins a l'octubre del mateix any va estar eixint puntualment l'esmentat setmanari: un setmanari clarament progressiste, crític, inclement amb la resta de la premsa, amb els polítics, amb els cacics, amb la cultura elitista i decadent d'ateneus i cercles científics, amb les modes passageres, amb la hipocresia de determinades classes socials, amb el marqués de Campo, amb els alcaldes que no complien les promeses, amb l'enxufisme i les injustícies, amb els abusos... Defensor a ultrança dels més pobres, de la gent treballadora, dels barris més deprimits, dels projectes per a millorar la ciutat, de les bones temporades teatrals, de la cultura, de la justícia, de la valencianització i de la literatura... i tot, clar, des de la llibertat d'escriure amb la ploma del pare Mulet, del seu motiló, de Fray Tofiu...

Prompte però totes estes publicacions, dins del clima d'estabilitat política de la Restauració, perillaran a causa de les grans transformacions i de l'extensió de la xàrcia telegràfica, del ferrocarril, de la creació d'un capitalisme d'empresa atent als turbis però substanciosos negocis del regnat isabelí. Eugeni Sellés deixava per escrit el 1895: «La industria le envía ya no resmas, sino lenguas de papel enrolladas. El vapor mueve sus máquinas, que con rotación incansable, como los tumbos del mar, arrojan oleadas de ejemplares. La estereotipia fija las letras móviles y aprisiona en cárcel perpetua el pensamiento que huye y el suceso que pasa. El telégrafo traquetea día y noche, colaborador sin sueño del periódico sin distancias y recoge las voces de los cuatro vientos. La fotografía copia y el buril graba para representar en las planas el drama vivo....» Amb tots estos canvis, prompte desapareixien també els periodistes com Llombart, aquells que escrivien les notes de redacció, un article quasi diari i vint de solts, replegaven anècdotes, passaven la tisora, traduïen, feien, confeccionaven... i guanyaven poc o no res amb aquella magnífica aventura de les nostres lletres.

Artur Ahuir
Acadèmia Valenciana de la Llengua