[Lo Sant Graal, 1905]

Allà molt llunt, en ignorada serra,
alça el bell cap lo Montsalvat gloriós;
hi ha en son cimal un temple, i en la terra
no·s veu ningú més gran i més hermós.

Una copa hi ha en ell, de virtut rara,
guardada com tesor el més preuat,
tesor que un jorn als hòmens, purs encara,
pels àngels del Senyor fon abaixat.

Cada any, del cel devalla una coloma
per renovar sa gràcia i esplendor.
¡És lo Sant Graal!, i son potent aroma
dóna a sos cavallers sagrat ardor.

Aquell que té la glòria de servir-lo
goja un poder estrany i sobrehumà.
Mai les arts de l’infern podran ferir-lo;
sa mirada, només, el mal desfà.

En sa gloriosa i benaurada empresa
defensant la virtut, l’honor i el dret,
no perdrà sa invencible fortalesa
mentres sabut no siga son secret.

Tots, al lluitar en eixa noble guerra,
lo misteri paürós devem guardar;
qui una paraula d’ell diu a la terra,
al punt mateix la deu abandonar.

Ja sabeu tots la desitjada història.
La llei, en mi, cumplida té que ser.
Mon pare, Persifal, reina en sa glòria;
sóc Lohengrin, son fill i cavaller.