Notes

1

El text d'aquest treball és una versió catalana adaptada d'un dels capítols que l'autora va escriure per encàrrec de la Historia de la Literatura Española de l'Editorial Espasa Calpe de Madrid el maig de 1991.

2

Per a la complexitat de la cultura literària tardomedieval a la Corona d'Aragó d'expressió catalana, remeto a Badia 1988; per al mateix fenomen vist des de França, a Gumbrecht 1988. El paper de l'humanisme (filològic) en les literatures romàniques de la península ibèrica és tractat a Lawrance 1989. En l'àmbit català l'ús actual del terme humanisme en el sentit connotat positivament i espiritual que se li donava a la bibliografia dels anys vint i trenta revela una òptica de caràcter filosòfic que reuneix sota el terme humanista el tipus del filòleg italià del segle XV (de Petrarca a Valla) i el tipus més imprecís de l'«intel·lectual atent als problemes humans». Vegeu els termes humanisme i humanista en aquesta doble accepció a les reedicions recents de treballs de M. Batllori (1979, 1983, 1987). Colomer (1978 i 1988) reprèn amb matisos propis la noció. En aquest darrer treball l'esment d'un humanista tan allunyat de la filologia com és Turmeda obre la qüestió al problema de l'emergència del subjectivisme a la cultura occidental: per al qual remeto, des del punt de mira del literari, al llibre de Zink 1985. La bibliografia d'historiadors i arxivers se sol servir també del terme humanisme per a designar la cultura cancelleresca europea des dels seus mateixos orígens: Canellas 1988, Cancelleria e cultura 1990. Parlant de traductors i traduccions a la Corona d'Aragó als segles XIV i XV crec prudent, per a no embolicar més la troca, atenir-se a l'acceptació filològicament restrictiva dels termes en qüestió (Badia 1988, Lawrance 1989).

3

No cal insistir en la idealització de què va ser objecte Metge als anys vint ni en la importància de l'edició i l'estudi de Riquer 1959; remeto a Badia 1988, on es planteja també la reivindicació definitiva de Corella, un valor en alça d'ençà que s'ha comprovat l'ús que fa Martorell de la seva prosa al Tirant (ho proclama Riquer al pròleg de Martorell 1990b i ho descriu Albert Hauf a la seva comunicació, en premsa, al IX Col·loqui de l'AILLC d'Alacant 1991).

4

Càtedra 1988 ha posat fi a la llarga i deplorada ocultació de l'imprès original (descrit a Norton 1978) de Los dotze treballs d'Hèrcules, escrits en català i traduïts posteriorment al castellà pel mateix autor. Versa sobre aquesta qüestió la contribució de l'esmentat Càtedra al Symposion Tirant lo Blanc, celebrat a Barcelona al novembre de 1990 (actes en premsa).

5

Es tracta de dos personatges de perfil molt diferent (un teòleg dominicà valencià de darreries del XIV i un ciutadà barceloní lletraferit de la segona meitat del XV), associats al classicisme i a l'humanisme perquè van anostrar, respectivament, una part de l'Àfrica de Petrarca i els Fets i dits memorables de Valeri Màxim, i les Transformacions d'Ovidi. Per a Canals, posteriorment a Riquer 1964, II: 433-460, cal veure Rico 1984b, Casanova 1988, Hauf 1990, de Nigris 1991. L'obra original de Canals és de caràcter religiós i doctrinal (Tractat de confessió, Scala de contemplació, Tractat del molí espiritual...), mentre que Alegre practica la literatura sentimental (Somni, recitant lo procés d'una qüestió enamorada, Sermó d'amor...). Vegeu, a més de Riquer 1964, III: 249-252, Badia 1986, Càtedra 1989.

6

Per al paper cultural de la Cancelleria a la Corona d'Aragó, vegeu les conegudes aportacions del segon volum de Riquer 1964 i Ruiz Calonja 1954-1956 i els treballs clàssics de Rubió i Lluch (1889, 1907-1921, i 1917-1918) i Rubió i Balaguer (1948, 1984, 1985 i 1990). Per a una visió europea de la qüestió Cancelleria e cultura 1990; alguns títols recents: Canellas, Trenchs 1988 i, per a la història literària, Izquierdo 1990.

7

Vegeu a la bibliografia les principals aportacions recents: Morató 1959; Wittlin (1963-1968, 1971, 1973-1974); Latini 1980-1989; Romano 1979, Riera (1984, 1987, 1989); Sèneca 1987; Badia (1973-1974, 1983-1984, 1985-1986); Martínez (1985-1986). L'esforç més notable cap a una visió de conjunt de la qüestió és el ric repertori de Wittlin 1991; altrament al catàleg de «traduccions humanistes» de Riquer 1934 no ha estat posat al dia. Vegeu més avall la qüestió de la interferència entre la innovació en l'estil i la tècnica de traducció i el tema científic, teològic o doctrinal del text manipulat. Un cens de traduccions del català al castellà a Riera 1989.

8

Sant Jeroni tracta de la traducció en dues conegudes epístoles Ad Pammachium, la 49 (PL, 28, 511-512) i la 57(PL, 28, 568-579). Rubió i Balaguer 1948: 63-65 fa referència a les declaracions prologals dels traductors que tenen present l'exemple del sant; vegeu Prats 1983: 47-48. La doble possibilitat de traduir uerbum pro uerbo a la conservació dels genus omne uerborum uimque era present als nostres traductors medievals també a través de cites de Ciceró.

9

No hauria de sorprendre, en tal cas, que el verb traduir adquireixi en alguns textos del XV el sentit de «traslladar o transferir continguts doctrinals d'un ambient cultural a un altre», encara que per fer-ho materialment no es tradueixi un text concret. Així Ferran Valentí, en el pròleg de la seva versió dels Paradoxa de Ciceró, assimila Ramon Llull (el creador d'un sistema de pensament original) i Bernat Metge (un experimentat manipulador de textos) als «traductors» de materials culturals al català (Morató 1959: 35-43). Aquesta actitud no és tan lluny de l'ús pretextual que alguns escriptors fan de la traducció per a justificar tota mena d'operacions, fins i tot la creació ex nouo (vegeu la dedicatòria del Tirant lo Blanc, Martorell 1990a: 113-114).

Traduccions al català dels segles XIV-XV i innovació cultural i literària      © Lola Badia