Notes
30
Se sol citar en relació amb això una frase de
Jaume Conesa en el seu pròleg de les
Històries troianes: «car
verament lo romanç d'aquelles, en esguard del llatí, lo qual
és molt aptament posat, és així com plom en esguard de fin
aur» (Històries troianes 1916, 4). La
insistència dels pròlegs en la «grosseria» del
romanç davant de la «subtilesa» i
«dolçor» del llatí correspon a unes
deficiències reals del coneixement de la llengua sàvia i a
l'escàs desenvolupament literari de les llengües vulgars,
fenòmens que, d'altra banda, són generals de la Romània.
L'anàlisi de Wittlin 1973-1974 de la preparació tècnica de
Nicolau de Quilis, traductor de Ciceró, descriu els efectes del
mencionat
dèficit de coneixements del
llatí a l'hora d'interpretar els originals. Els mitjans reals dels
intel·lectuals catalans dels segles XIV i XV eren francament precaris;
si Rubió i Balaguer 1984: 178-179, d'acord amb la tradició
crítica de Rubió i Lluch i d'Olivar, tendia a fer caure la
responsabilitat de les innovacions literàries en els funcionaris
àulics, autors de las traduccions, Rico 1983 i Rico 1984b prefereix
atribuir als reis i als nobles que encarregaven les traduccions,
desproveïts de formació professional però atents a la
palpitació dels temps, l'estímul cap a la importació de
novetats (vegeu la nota 20).
31
També es van dur a terme en aquest període
traduccions de temes tan dispars com l'Alcorà,
tractats d'astronomia o obres de Maimònides. Ja hem vist que la
diversitat temàtica dels originals traduïts pot estar en
relació variable amb la innovació cultural i literària de
les traduccions. Els diplomataris i inventaris des dels temps de Rubió i
Lluch 1907-1921, permeten de col·leccionar moltes dades sobre
traduccions perdudes (vegeu Riera 1989).
Traduccions al català dels segles XIV-XV i innovació cultural i literària
©
Lola Badia
|
 
|
|
