|
||||
NotesRoís de Corella, 1980, 11-19; Rico, 1982; Badia, 1988, 145-180. Vegeu el llibre d'Ehrhart, 1987, sobre un tema clau de tota la qüestió: el judici de Paris. A Rico, 1984, trobem una edició de la Tragèdia de Caldesa, concebuda amb els mateixos desigs restauradors de la present. Vegeu-ne la n. 1. El manuscrit (Trinity College, R.14.17) és descrit a Bohigas, 1985, 37-42 i no va ser pres en consideració a l'edició Miquel (Roís de Corella, 1913). En canvi, és usat, en part, a l'edició Roís de Corella, 1973 (veg. pàg. 40). En part vol dir que aquesta edició i la seva reimpressió de 1983 han integrat l'edició Miquel amb els fragments nous del manuscrit de Cambridge, sense col·lacionar els textos. Faig servir un microfilm del manuscrit que m'han facilitat amablement els conservadors de la University Library de Cambridge. El manuscrit Mayans (Biblioteca Universitària de València, 728) el manejo gràcies al facsímil inclòs a Roís de Corella, 1984, vol. 1. He posat en pràctica una idea que Xavier Lamuela m'ha presentat repetidament, i amb raó, com l'ou de Colom de l'edició de textos medievals. Sempre he sostingut __i ho continuo sostenint__ que tots els criteris són igualment bons si s'apliquen sistemàticament, i sempre he considerat que és una mostra de maduresa i d'eficàcia professional saber-los aplicar tots quan faci falta. L'ou de Colom és la supressió del punt volat; per la resta, cap extravagància: aplico els consells de Mario Roques, 1926, però prescindeixo totalment dels accents. El punt volat per a representar aglutinacions amb la pèrdua d'un element del segon mot (que·ls), a diferència de l'apòstrof, que representa les que comporten la pèrdua d'un element del primer mot (l'ànima), no introdueix cap informació significativa i no és altra cosa, m'apunta Lamuela, que un subproducte dels hàbits gràfics francesos. Si goso dissentir de les distincions del sistema de la benemèrita sèrie «Els Nostres Clàssics» en l'ús del punt volat, perquè supediten la distribució d'aquest diacrític a la casuística fabriana i no a la situació de les aglutinacions abans esmentada, amb quin motiu hauria d'acceptar les que deriven de convencions forasteres per molt «habituals entre els romanistes (francesos)» que siguin? Només normalitzo l'ús de la v/u i de la i/j. Introdueixo les correccions directament al text i en dono raó al llistat de les Correccions, per a les quals no he introduït números volats, ja que disposo de la numeració de línies i dels apartats del text que he assenyalat amb xifres romanes entre claudàtors, seguint indicacions dels manuscrits, com es dirà més avall. Segons l'estat actual dels meus coneixements, l'única descripció de C publicada a Anglaterra és la de James, 1901, 302, que, òbviament, va ser superada en el seu dia per l'esmentada de Bohigas. «Finalment, després d'uns folis en blanc, des del fol. 120v, hi ha una sèrie de poesies en castellà, català i italià, d'escassa valor, copiades, segons es desprèn de la lletra, pel fill del notari Lluís Palau, amb una nota final, després de «Los mandamientos de los theatinos/mas humanos que diuinos», que diu: «Hauidos (sc. els mandamientos) en Venecia el V de Março 1511 del Sr. Roderigo de Lopez my preceptor de esta hermosa lengua castillana». Vull dir concretament obres d'autors catalans o traduïdes al català copiades al país al segle XV o a començaments del XVI en grafia humanística. A l'exposició La Corona de Aragón en el Mediterráneo, de 1988, secció «Art i Cultura», cridava l'atenció la presència d'aquesta lletra en els còdexs exposats, però no en la mena de textos que dic (vegeu Corona de Aragón, 1988, 204-298). La cal·ligrafia de Lluís Palau recorda la dels dos manuscrits catalans de La primera guerra púnica de Polibi, traduïda per Francesc Alegre de la versió toscana de Leonardo Bruni: el 85 de la Biblioteca Universitària de Barcelona i el 438 de la Hispanic Society de Nova York. És una llàstima que Canellas, Trenchs 1988, no cobreixi el període que ens interessa.
|
