Notes

50

És molt interessant l’article abans esmentat de Ll. NICOLAU I D’OLWER, “Apunts...” (Gómez, n. 20, p. 47).

51

Veg. D. ROMANO, “La versió catalana del ‘De mulieribus claris’ de Boccaccio”. (Gómez, n. 21, p. 47).

52

Veg. Ll. NICOLAU I D’OLWER, “Apunts...” p. 313. (Gómez, n. 22, p. 47).

53

Ibid. p. 174. (Gómez, n. 23, p. 47).

54

Veg. nota 9. (Gómez, n. 24, p. 47).

55

Veg. L. BADIA, “De la reverenda letradura”... (Gómez, n. 25, p. 48).

56

Paraules pronunciades a la mateixa conferència a la qual es refereix la nota anterior. (Gómez, n. 26, p. 48).

57

Veg. G. BOCCACCIO, Genealogía de los dioses paganos. Edición preparada por Mª. Consuelo Álvarez Morán y Rosa Mª. Iglesias, Madrid, Editora Nacional, 1983, pp. 8-44. A més veg. també M. C. ÁLVAREZ MORÁN, “Notas sobre el Mitògrafo Vaticano III y el Libellus”, Cuadernos de Filología Clásica, XIV, Madrid, 1978, pp. 207-223. (Gómez, n. 27, p. 48).

58

Veg. M. DE RIQUER, Il Boccaccio nella letteratura... pp. 112-113. (Gómez, n. 28, p. 48).

59

Veg. Ll. NICOLAU I D’OLWER, “Apunts...” pp. 310-312. (Gómez, n. 29, p. 48).

60

Mal que siga breument i en nota, no podem deixar de citar també Francesco Petrarca. LI. Nicolau no estima la seua presència molt remarcable. Tanmateix, F. Rico en té els seus dubtes, i apunta la possibilitat que el conegués (veg. F. Rico, Sylva XXIII, Para el Curial, p. 235). (Gómez, n. 30, p. 48).

61

Veg. GUIU DE COLUMPNES, Les Histories Troyanes, “traduïdes al català en el XIV^en” segle per En Jacme Conesa, y ara per primera volta publicades per R. Miquel y Planas”, Barcelona, Biblioteca Catalana, 1916.

Veg. també Ll. NICOLAU I D’OLWER, “Apunts...”, p. 171. I també Curial, Miquel, XV. (Gómez, n. 31, p. 48).

62

Veg. GUIU DE COLUMPNES, Les Histories Troyanes, 3. (Gómez, n. 32, p. 48).

63

Veg. Curial, Miquel, XX-XXII. (Gómez, n. 33, p. 48).

64

Ibid. XXI. (Gómez, n. 34, p. 48).

65

Veg. G. BOCCACCIO, Genealogia de los dioses paganos, pp.40-41. (Gómez, n. 35, p. 49).

66

Conferència pronunciada a València, el 5 de maig del 1986, amb motiu del II Congrès Internacional de la Llengua Catalana, el títol de la qual era “La influència de les Histories Troyanes de Jaume Conesa, en el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.” (Gómez, n. 36, p. 49).

67

Fins; i tot apuntava que un de dels fulls d’aquest manuscrit mancava, i aquest es corresponia amb una de les citacions de Joanot Martorell. (Tanmateix, J. Riera i Sans ens indicà que era ben poc probable que Martorell entengués una paraula de llatí). (Gómez, n. 37, p. 49).

68

Curiosament, la referència que dóna l’autor del Curial sobre la beldat de Làquesi: “No vull musar en escriure per menut totes les circumstàncies de la sua bellesa, mas aquell qui ha voldri saber lija Guido de Columpnis allà on descriu la bellesa de Elena, e sie content ab allò, e pense que a Làquesi no li fallia bellesa”. (I, 97): és la mateixa que empra Joanot Martorell per descriure la bellesa de l’amada de Tirant, encara que aquest copia i redueix la descripció. (Gómez, n. 38, p. 49).

69

A més de l’índex que farem més endavant. (Gómez, n. 39, p. 49).

70

Veg. L. BADIA, “De la reverenda letradura...”. (Gómez, n. 40, p. 49).

71

Veg. R. ARAMON I SERRA, “L’humorisme del Curial e Güelfa”, Homenatge a Rubió i Lluch 1936, II, pp. 703-723. (Gómez, n. 41, p. 49).

72

Ibid., p. 719. (Gómez, n. 42, p. 49).

73

Ibid., p. 720. (Gómez, n. 43, p. 49).

74

Veg. L. BADIA, “La segona visió mitològica de Curial...” (Gómez, n. 44, p. 50).

75

Cf. Hor., Ars, pp. 359-360. (Gómez, n. 45, p. 50).

76

Veg. Curial, Aramon, III, p.72. (Gómez, n. 46, p. 50).

77

Veg. J. RIERA I SANS, “Catàleg d’obres en català traduïdes al castellà durant els segles XIV i XV” dins Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Àrea 7. Història de la Llengua, València, Institut de Filologia Valenciana, 1989, pp. 699-709. (Gómez, n. 47, p. 50).

78

Veg. E. DE VILLENA, Los doze trabajos de Hércules, Madrid, Biblioteca Selecta de Clásicos Españoles, 1958.

Poques vegades apareix Hèrcules; però, a III, p. 14, l’autor afirma haver llegit els seus treballs:

Açò per una banda; per l’altra, sabem que aquest llibre fou redactat primerament en català, tal i com diu M. Morreale a la introducció d’aquest llibre (p. XXXV). ¿Llegí el nostre autor Los doze trabajos de Hércules de Villena en català, o el De laboribus Herculis de Coluccio Salutati? (Gómez, n. 48, p. 50).

79

Vegeu la nota anterior, M. Morreale, a la introducció d’aquest llibre ens presenta una taula sinòptica de les seues fonts magníficament elaborada. A tall de curiositat enumerarem aquestes fonts:

Sèneca, Her. F., Her. O.; Valeri Màxim; Virgili, Aen.; Boeci, De Cons. Phil.; Ovidi, Met. Fast.; Fulgenci, Mit.; Lucà, Phars.; A, Gel·li; Suetoni; Petrarca; Rer. Mem.; Juvenal; Macrobi, Somn. Scip.; Dante, Divina Comedia; sant Isidor, Orig.; Plató, Almagest.; sant Agustí, C.D.; Salomó, Prov. (Gómez, n. 49, p. 50).

80

Cf. Mª. Josep CARBONELL, J. CORELL, “Un manuscrit inèdit de Lluís Galiana: “Tractatus de inscriptionibus antiquis”, BSCC 67, 1989, pp. 471-498. (Corell, n. 1, p. 79).

81

Sobre les obres, tant impreses com manuscrites, de Galiana, vegeu Joan E. PELLICER BORRÀS, “La ‘Rondalla de Rondalles’ de Lluís Galiana. Estudi lingüístic i edició”, València, 1986, pp. 42ss. (Corell, n. 2, p. 79).

82

És ben coneguda la precocitat de Galiana. En una carta a Gregori Maians (14 de juny del 1759), Galiana es vanagloria d’haver escrit en versos llatins La vida de S. Pablo Ermitaño, quan sols tenia 13 anys, i la Explicación Histórico-Fabulosa del Libro de los Espectáculos de M. V. Marcial, als 14 anys (cf. V. CASTAÑEDA ALCOVER, «‘Variedades’. Cartas familiares y eruditas del padre Lluís Galiana, dominico, a don Gregorio Mayans y Siscar con las respuestas de éste». BRAH LXXXIII, 1923. p. 163). (Corell, n. 3, pp. 79-80).

83

Cf. Joan PELLICER BORRÀS, op. cit., pp. 54 ss. (Corell, n. 4, p. 80).

84

En aquesta època, l’autor era molt afeccionat a l’estil bufonesc, segons reconeix ell mateix en una carta a Gregori Maians datada el 20 d’octubre del 1759 (CL V. CASTAÑEDA ALCOVER, op. cit., p, 171; vegeu ibid, p. 170. la reconvenció que li fa Maians envers açò). (Corell, n. 5, p. 80).

85

Galiana, en una carta a Maians de data 1 de Gener del 1760, diu: “Me empleo en esto algunos ratos para aquietar la passion que tengo al Arte Lapidaria y Medallística” (V. CASTAÑEDA ALCOVER, art. cit., p. 173). (Corell, n. 6, p. 80).

86

Aquesta notícia, la qual es troba en molts autors, no ha estat preu aclarida encara. Segons Escolano (Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y Reino de Valencia, València 1610-1611, llib. 4, col. 773s.), l’any 1518, Joan de Celaya ordernà enterrar infinites pedres romanes en els fonaments del pont de Serrans. Però J. Teixidor, “Fabuloso entierro de piedras romanas en los cimientos del puente de Serranos”, El Archivo, 6, 1892, pp. 307-313, considera la notícia com a absurda i tendenciosa. En canvi Hübner (CIL II, p. 502) la té com a probable, tot i al·legant que de prop de cinquenta inscripcions conegudes de València, sols se’n conservaven en el seu temps unes vint. Segons M. TARRADELL, “Valencia, ciudad romana: estado actual de los problemas”, Saitabi, XII, 1962, p. 6, és difícil de decidir-se, donada la vaguetat de les dades. Vegeu, però, el meu article “Destrucció d’inscripcions romanes de València als segles XVI i XVII. Revisió del tema” Saitabi 38, 1988, pp. 109-117, on defense que es tracta d’una llegenda. (Corell, n. 7, p. 80).

87

És del tot injusta la crítica que fa l’autor d’un home tan benemèrit com A. Sales. Galiana, el 1758. sols el coneixia a través del dominicà Jacinto Segura. Ara bé, si tenim en compte la polèmica entre Sales i Segura, no és pas estranya la desqualificació que aquest fa del cronista de Valencia, de la qual se’n fa ací eco Galiana en escriure: “Sed hoc quod Sales habeal in lucubrationibus, suisque opusculis inconsequentias, errores, et absurda est satis vulgare, ut cuicumque legenti Apologias F. Hiacynthi Segura contra illum, facile patebit” (paràgraf S). Sobre la polèmica entre Sales i Segura, vegeu A. MESTRE SANCHIS, Historia, fueros y actitudes políticas. València, 1970, pp. 46 ss. Poca anys després, Galiana i Sales començaran una gran amistat, la qual impulsà Maians (cf. V. CASTAÑEDA ALCOVER, art. cit., BRAH, LXXXV, 1924, pp. 216 ss.; LXXXVI, 1925, pp. 349 ss.; A. MESTRE SANCHIS; op. cit., p.277). (Corell, n. 8, pp. 80-81).

88

Una és la que es troba sobre la porta romànica de la catedral de València (p. 58); l’autor hi segueix Escolano. L’altra és del 1381, i es refereix a la construcció del “Miquelet” (pp. 165 ss.); Galiana no diu de qui la recull; potser siga una lectura personal. (Corell, n. 9, p. 81).

89

La inscripció ibèrica (p. 72 s.) és d’Iglesuela del Cid (Terol). Galiana depèn d’A. Agustín. Una bibliografia exhaustiva sobre aquesta inscripció, la poden veure en F. ARASA I GIL, “El Morrón del Cid (La Iglesuela del Cid)”, Teruel 70, 1983, pp, 60 ss. (Corell, n. 10, p. 81).

90

Semblant és el cas de les inscripcions que presenta en les pàgines següents: 35-36. (=CIL II 3735), 36 (=CIL II 3736), 50 (=CIL II 3747), 70 (=J. SANCHIS SIVERA, La Diócesis Levantina. Estudios históricos, València 1920, núm. 466), 89 (= CIL II 3746), 89-90 (=CIL II 3745) 105 (=CIL II 3740) y 106 (= CIL II 3758). (Corell, n. 11, p. 81).

91

En les pp. 117 i 133 atribucix a València dues inscripcions de Tarragona (=CIL II 4161, 4194); en la p. 84 situa a Sagunt una inscripción de To~a (=CIL II 4056). En les pp. 40 i 65-66 presenta la mateixa inscripció (=CIL II 3737); incorre en idèntic error a les pp. 40 i 107 (=CIL II 3763). (Corell, n. 12, pp. 81-82).

92

La carta que se cita en la nota 3. (Corell, n. 13, p. 82).

93

Carta de Maians a Galiana de 19 de juliol del 1759 (V. Castañeda Alcover, art. cit., BRAH LXXXIII, 1923, pp. 165 ss.). (Corell, n. 14, p. 82).

94

Ibib, p. 166. (Corell, n. 15, p. 82).

95

Un cas semblant a aquest que ací plantegem es donà un segle abans. A l’any 1745 Gabriel Bro imprimí a Girona l’obra de Joan Carles Amat Guitarra española y vandola... dins la qual inclogué un Tractat breu y explicació dels punts de la Guitarra, en idioma cathalà ajustat en esta última impressió de la present obra. Pera que los naturals que gustaran de apèndrer y no entendran la explicació Castellana púgan satisfer son gust ab est breu y compendiós estil; tretze anys després, al 1758, veia la llum a València, a la imprernta d’Agustí Laborda, el mateix tractat sota un títol lleugerament diferent: Tractat breu y explicació dels punts de la guitarra en idioma Valencià, ajustat en esta última impressió de la present obra. Pera que els naturals que gustaren de dependre y no entengueran la explicació Castellana puguen satisfer son gust en este breu y compendiós estil. Si bé una obra d’aquetes característiques tampoc no resulta normal de trobar en la bibliografia catalana, l’absència del referent a la “traducció” del català la distància dels Aforismes que tractem. De tota manera, és significatiu que aquest fenomen d’adaptació dialectal es doni en obres de caire divulgatiu que són força reimpreses (veg., per a la versió valenciana de les cartilles, A. PALAU DULCET, Manual del librero hispanoamericano, V, Barcelona 1951, 86266 (ed. 1953), 86267 [ed. 1855 amb el nom del “traductor”] i 86269 [ed. 1869]). En el cas del Tractat, Marià Aguiló remarca, encertadament, com les seves dues versions “sirven para notar las escasas diferencias en la manera de hablar el mismo idioma en Cataluña y Valencia” (Catálogo..., 2.002), que, com es pot veure en els títols respectius, es reducix gairebé a qüestions merament artogràfiques. Per aclarir els problemes de datació d’aquesta versió valenciana, veg. José RIBELLES COMÍN, Bibliografia de la Lengua Valenciana, III, pp. 267-274. (Rafanell, n. 1, pp. 84-85).

96

No resultaria gens aventurat definir la Cartilla rural de Narcís Fages de Romà com un text plenament influït per una certa concepció il·lustrada de la cultura. Apariats del tipus “Terra y família ha empobrit / lo Pagès poch instruït” (p. 20) o “Reformem poch a poquet, / dirà lo Pagès discret, / Que reformar lentament / és malt sabi manament” (21) donen la pauta del rerefons ideològic del llibre. D’altra banda, l’aparat de notes que completa tant el text català com el castellà (el valencià té algunes variacions) està integrat per sentències de gent com Fleury, Herrera, Jovellanos, Lamartine, Saint-Simon, Safo, Cató, etc., de quals atorguen un to d’autoritat propi d’un autor de cultura divuitesca. Les al·lusions en contra de la indústria també són abundants en Fages: “Cultura y fabricació / viscan en bona unió. / Si emperò hi ha competència, / no és dubtosa la sentència: / lo fabril, lo industrial, / deu cedir a lo rural” (p. 27). Per altre costat, resulta reveladora la consideració que fa Carles Fages de Climent del seu parent Narcís Fages de Romà qualificant-lo de “vell patriarca de Palol que decorava les fonts i les alzines centenàries amb dístics d’Horaci” (Climent, Olot, 1969, p. 136). (Rafanell, n. 2, p. 85).

97

Vicent Boix, a la censura que precedeix el diccionari d’Escrig redactada al 1850, descriu la ignorància que el poble pla de les comarques valencianes professava envers la llengua castellana i l’exemplifica amb el cas dels tribunals de justícia, “en cuyo caso [les gents] s’explican siempre en valenciano, sin que al leerles en castellano para su ratificación sus propias palabras puedan los mismos testigos asegurar de la exactitud de lo que les leen” (p. XV). En aquest sentit, la ciutat de València, fins a ben bé final del XIX, continuà essent una senyora ciutat hanseàtica. (Rafanell, n. 3, pp. 85-86).

98

Rafael Lluís Ninyoles (Idioma i Prejudici, Palma, 1971) a l’hora d’enquadrar autors com Escalante i Bernat i Baldoví es val del concepte de “xaronisme”, entès com aquell corrent infraliterari destinar paternament “al poble que no sap de lletra” (p. 178). Francesc Vallverdú també para atenció en aquests tipus d’escrits tot determinant que el xarmisme “és una prova concloent del procés diglossificador” per tal com “els intel·lectuals xarans, a l’hora de redactar ‘coses serioses’, recorreran al castellà” (Dues llengües, dues funcions? Barcelona, 1970, p. 55). Pel que fa a les actituds lingüístiques del “patriciat”, veg. Manuel SANCHIS GUARNER, El sector progressista de la Renaixença valenciana, Institut de Filologia Valenciana, València, 1985, sobretot les pp. 61-69. (Rafanell, n. 4, p. 86).

99

No hem pogut trobar cap indici en relació amb la possible correspondència epistolar entre Narcís Fages de Romà i Romà Josep Brusola. En cas que existís, no cal dir que ens revelaria algun criteri important sobre la nostra obra. (Rafanell, n. 5, p. 86).

Caplletra [Publicacions periòdiques]. Núm. 3, tardor de 1988