EL TEATRE PROCEDENT DEL PRINCIPAT REPRESENTAT A VALÈNCIA (1833-1936)

Un símptoma de la manca de relació entre el Principat de Catalunya i el País Valencià, fins i tot en plena Renaixença, consisteix en la reduïda presència del teatre del Principat en terres valencianes, l’escàs favor del públic quan aquesta situació s’ha produït i el fet estrany que, malgrat posseir el teatre català un repertori extens, variat i de qualitat, haja estat tan poc representat per companyies valencianes i, encara, mitjançant adaptacions dialectals.

La primera vegada, si més no des dels inicis de la Renaixença, en qui una companyia del Principat visitava València¹⁷¹ fou en la temporada 1878-79, el mateix any de la restauració dels Jocs Florals, i constitueix una excepció a la norma general posterior per la magnífica acollida que tingué del públic valencià. Dirigida pel primer actor Gervasi Roca,¹⁷² actuà al Teatro-Café del carrer Russafa del 6 de setembre al 25 de febrer. La crítica els rebé calorosament, sobretot la del diari de Teodor Llorente, i ells, a poc a poc, varen anar posant-se el públic a la butxaca. Al principi, l’obstacle del dialecte semblava un escull difícil de superar, però el públic popular que acudia al Teatro-Café s’hi anà avesant. Així, en el comentari a la primera representació en català, el crític del diari Las Provincias deia:

Però als pocs dies, el mateix crític afirmava referint-se a la resposta del públic:

Ara bé, hem de tenir en compte uns condicionaments especials que, sense restar cap mèrit a l’èxit obtingut, d’alguna manera el relativitzen. Durant els dos primers mesos d’actuació, el teatre del carrer Russafa fou, pràcticament, l’únic que tenia les seues portes obertes en tota València; no representaren cap funció, exclusivament, d’obres en català, sinó alternant-les amb obres castellanes i, algunes vegades, amb sainets valencians d’Escalante, Liern, Palanca i Roca, Joan Colom, Garcia Capilla, Llombart, Cebrian i Francesc Bello; era un local d’escassa capacitat, preus molt econòmics i, sobretot, de caràcter molt popular, tant en allò que es refereix al públic com a l’empresa. Com a mostra, sols hem de recordar que en el transcurs de la temporada celebraren beneficis no sols els actors sinó, fins i tot, els cambrers, aposentadors i l’apuntador. Posaren en escena una selecció variada del millor teatre que es produïa aleshores a Catalunya, que distava, en gran manera, de les produccions saineterils valencianes. Com deia la crítica valenciana:

Les obres representades foren les següents: De Josep Mª Arnau, Les ametlles d’Arenys, A l’altre món, La pubilla del Vallés, La mitja taronja i La pubilla i els hereus; d’Eduard Vidal i Valenciano, L’ase d’En Mora, Lo virolet de Sant Guim, Tal hi va qui no s’ho creu, La barqueta de Sant Pere, Tants caps tants barrets, La virtut i la consciència i Tal faràs tal trobaràs; de Francesc de Sales Vidal, La malvesia de Sitges, Una noia com un sol i L’ajuda de Déu; de Francesc Camprodon, La tornada d’En Titó i La teta gallinaire; de Bartomeu Carcassona, Gent de barri i Com succeeix moltes vegades, aquesta darrera sota el pseudònim de Rosa Pich; de Narcís Capmany, Tres i la Maria sola i Los tres tombs; de Francesc Ubach, Honra, pàtria i amor; de Ramon Bordas, La flor de la muntanya; de Conrad Colomer, La torre dels misteris; de Pere A. Torres, La clau de casa, La llàntia de plata i Lo full de paper; de Gervasi Roca, Boigs fan bitlles i La ferida al cor; d’Eduard Aulés, Cinc minuts fora del món i Lo diari ho porta, i de Frederic Soler, Les joies de la Roser, Les heures del mas, Lo ferrer de tall, Cura de moro, La dida, Les francesilles, Los egoistes, La creu de la masia, Lo rector de Vallfogona, L’àngel de la guarda, Senyora i majora, Les modes i Los segadors.¹⁷⁶

Res no hi feia pensar el fracàs que, la temporada següent, obtingué una altra companyia catalana que es presentà en el Principal, segurament pel fet de dur un

––––––––   129   ––––––––

repertori exclusivament en català i també pel refús de l’elegant i cofoi públic habitual que es mostrava més amatent dels drames castellans, malgrat les fraternals efusions llemosines dels seus caps de fila en els Jocs Florals.

Efectivament, el Almanaque de Las Provincias de 1881 en la revista de teatres corresponent a la temporada 79-80 ressenya la visita d’una companyia catalana dirigida per Lleó Fontova¹⁷⁷ que, com hem dit, actuà al Principal:

Aquesta excusa del calor per justificar el poc ressò de la companyia catalana no és gens convincent si prenem en consideració la ressenya de l’espectacle que la precedí, també en estació estiuenca però amb resultats molts diferents:

Les xafogors climàtiques no eren, doncs, la variable decisòria. Més aviat podem atribuir el fracàs d’assistència que sofrí la magnífica companyia de Lleó Fontova, per altra banda unànimement elogiada per la crítica, a la desconeixença i desinterès del públic de classe mitja alta que acudia al Principal.

El diari Las Provincias se’n lamentava:

A propòsit de la germanor, no hem d’oblidar que el director d’aquest periòdic era Teodor Llorente que en aquells anys de la restauració dels Jocs Florals establí vincles d’amistat amb poetes del Principat. Precisament, en aquelles dates es trobava a València. Víctor Balaguer que pronuncià, en una sessió conjunta de l’Ateneu i Lo Rat Penat, un discurs sobre el renaixement llemosí que fou agraït pel mateix Llorente. La companyia de Fontova també li reté homenatge amb la representació de la seua

––––––––   130   ––––––––

tragèdia Les esposalles de la morta a la qual assistí l’autor, però, principalment, representaren obres de Frederic Soler com Lo ferrer de tall, Lo contramaestre, La dida, El forn del rei, Cura de moro, A la vora de la mar, Les joies de la Roser i La creu de la masia, aquesta darrera en col·laboració amb Manuel Lasarte. També donaren a conéixer obres representatives de la resta de dramaturgs catalans de l’època com ¡Dones! i La mitja taronja de Josep Mª Arnau, Lo meu modo de pensar de Conrad Colomer, Cofis i mofis de Josep Feliu Codina, Lo que es veu i el que no es veu de Ramon Reina, Lo virolet de Sant Guim d’Eduard Vidal i Valenciano, La pagesa d’Eivissa de Ramon Bordas, Tres i la Maria sola de Narcís Capmany, Cel rogent, d’Eduard Aulés i L’ocasió fa al lladre de Conrad Roure.¹⁸¹

Els mateixos dies actuava a l’Skating Garden, situat al Jardí del Santíssim, l’orfeó català La Perla. Era, doncs, una massiva presència de la cultura catalana a la ciutat de València que, malgrat tot, no ens ha d’enlluernar si recordem que la companyia de Fontova estigué a punt de suspendre les representacions per manca de públic.

La temporada 81-82 actuà en el teatre del carrer. Russafa una companyia lírica catalana que representà les sarsueles Les cues, Dorm i Primer jo! de Narcís Capmany, aquesta darrera en col·laboració amb Conrad Colomer, La gran sastressa de Midalvent de Vidal i Valenciano, La festa del barri de Frederic Soler en col·laboració amb Feliu Codina, Robinson petit de Josep Coll, Cinc minuts fora del món d’Eduard Aulés i Les campanetes de Conrad Colomer en col·laboració amb Eduard Vidal i Valenciano.¹⁸²

Dirigida pel primer actor Sr. Mollà, actuà durant el mes de maig conjuntament amb una companyia de declamació castellana. Generalment, omplia la segona part d’un espectacle que volia ser variat i atraient. Encara que es tractava d’una companyia modesta, sabé guanyar-se l’aplaudiment del públic valencià com en diverses ocasions ho manifestà la premsa.¹⁸³

És curiós, però, que el cronista de El Diario Mercantil, que havia d’estar necessàriament acostumat al caràcter festiu dels sainets valencians, critiqués alguna representació de la companyia catalana per tenir aquest to. Així, referint-se a la posada en escena de La gran sastressa de Midalvent, paròdia de l’obra de Jacques Offembach La grande-duchesse de Gérolstein, escriu:

Malgrat aquesta recomanació, la línia de les representacions no varià gaire i cal dir que, en general, fou ben acceptada per l’espectador del Teatro-Café, com ho demostra l’èxit posterior obtingut per Robinson petit, obra de les mateixes característiques de la citada, que es representà durant alguns dies entre els “sorollosos” aplaudiments dels assistents.¹⁸⁵

De qualsevol manera, el balanç d’aquesta gira valenciana no fou molt positiu perquè, una altra vegada, l’assistència de públic fou escassa. Com en altres ocasions, la crítica atribuí aquest fracàs relatiu a l’època en què es realitzaren les actuacions però, com hem vist anteriorment, aquesta no era una excusa gens convincent:

Mentre aquesta companyia actuava a València, l’escriptor i eclesiàstic català Jaume Collell assistí a sessions de Lo Rat Penat en commemoració de la Patrona de València, la Mare de Déu dels Desemparats. En el transcurs del mateix mes aquesta societat literària valenciana organitzà una excursió als monestirs de Poblet i Santes Creus on foren rebuts per Jacint Verdaguer i Marià Aguiló. Eren doncs, uns moments de gran relació literària entre València i Catalunya. Però, com hem vist, aquests vincles d’amistat, tot i comptar amb el ressó que se’n feia la premsa, no predisposaven el públic valencià a conéixer l’obra dels autors del Principat.

Pel mes de juny de 1886 torna a València la companyia del teatre Romea de Barcelona dirigida pel gran actor Lleó Fontova. Aquesta vegada actuaren en el teatret del carrer Russafa i, encara que lleugerament, es pot dir que tingueren més èxit que no en l’anterior visita, la qual cosa podria indicar una major estima cap al teatre procedent del Principat entre els espectadors de les classes més populars, assidus del Teatre-Café, que entre el públic burgès del Principal. Aquesta apreciació pren més cos si recordem la visita de la companyia de Gervasi Roca, la temporada 1878-1879, que ja hem tingut ocasió de ressenyar. Segons la crítica, la companyia de Fontova fou molt aplaudida però per un públic escàs.¹⁸⁷ S’ha de tenir en compte que, una vegada més, segurament amb el propòsit d’allargassar la temporada, es presentaren a València en època pre-estiuenca i, a més, coincidiren amb la presència del famós actor Antonio Vico al Principal en els primers dies del mes. Possiblement, el dia en què el teatre del carrer Russafa es veié més concorregut fou en la funció que dedicaren a la societat Lo Rat Penat.

El Mercantil Valenciano se’n feia eco amb les següents paraules:

Entre l’escàs, però fidel, públic devien estar, efectivament, alguns poetes ratpenatistes perquè per a la representació del dia 18 elaboraren, conjuntament amb els actors de la companyia, un petit periòdic que fou regalat a totes les dones que hi assistiren.¹⁸⁹

El diari de don Teodor Llorente efectuà crítiques molt elogioses sobre la companyia de Fontova que, dissortadament, no es traduïren en una major assistència de públic:

Un episodi interessant d’aquesta gira fou l’homenatge que la companyia. catalana féu al teatre castellà en la persona d’Echegaray. Un dels actors diposità al peu del bust del famós escriptor una corona de llorer i pronuncià uns versos que acabaven:

El diari Las Provincias, reflectint la ideologia tantes vegades expressada pel seu director, s’apressà a aplaudir aquest fet:

En aquesta visita reestrenaren obres ja conegudes a València com La pubilla del Vallés, Les pubilles i els hereus, La mitja taronja, La flor de la muntanya, Lo full de paper, Lo ferrer de tall, Cura de moro, La dida, L’àngel de la guarda, Lo contramaestre, Cel rogent, L’ocasió fa al lladre, Tres i la Maria sola, Lo meu modo de pensar i Com succeeix moltes vegades. I presentaren per primera vegada Les tres alegries de Josep Mª Arnau, Cap i cua d’Eduard Aulés, L’últim graó de Lleó Fontova mateix, Otger i Lo punyal d’or d’Antoni Ferrer Codina, La ratlla torta de Joan Molas i Casas, Lo joc dels disbarats de Teodor Baró i Sureda, La justícia de l’Abat de Josep Martí i Folguera, La ratlla dreta, La campana de Sant Llop, Lo dir de la gent, La rosa blanca, Lo ret de la Sila i Lo pubill de Frederic Soler i algunes altres que no he pogut identificar com No va més!, Pluja d’estiu, Tot per les dones, L’infanticidi, La tornada de Mr. Arban, Les Carolines i Una senyora sola.¹⁹²

La indiferència del públic valencià provocà que aquestes visites sovintejades de les companyies catalanes durant els anys que hem estudiat s’interromperen.

Pocs anys després comença a representar-se a València teatre de Guimerà traduït al castellà: en el teatre Apolo, la temporada 1892-93 es representa Mar i cel, traduïda per Enric Gaspar;¹⁹³ en la temporada 1895-96, en el Russafa, Maria Rosa;¹⁹⁴ en la de 1896-97 La Basília, traduïda per Pau Parellada, i Terra baixa, traduïda per Echegaray;¹⁹⁵ en la temporada 1897-98 es representà en el Principal El padre Juanico (Mossén Janot) i, altra vegada, Tierra baja i, en el Russafa, La loca;¹⁹⁶ en la temporada 1900-1901, La hija del mar, en el Principal, per la companyia de María Guerrero;¹⁹⁷ en la temporada 1902-1903, en el Princesa, Tierra baja i La pecadora.¹⁹⁸ En el Almanaque... corresponent a 1908 va la notícia de la representació al Principal, durant la temporada de 1906-1907, de Feodalismo, arranjament de Terra baixa,¹⁹⁹ escenificat per una companyia siciliana. Com hem vist, Guimerà, com a primera figura del teatre europeu, fou representat a València constantment, però no mai en versió original. En la temporada de 1912 i la següent es representa en el teatre Princesa La reina joven, traduïda pel germà del dramaturg Eduard Marquina,²⁰⁰ i en la temporada de 1914 encara es representen Jesús de Nazareth i La hija del mar.²⁰¹

També, a partir de la temporada de 1908, comencen a representar-se a València obres de Rusiñol traduïdes al castellà: aquell mateix any, al Principal, Vida y dulzura;²⁰² en la temporada 1909-1910, a l’Apolo, La madre,²⁰³ i en la temporada de 1912, al teatre Estava, El indiano, en versió castellana de Martínez Sierra, El patio azul i Alivio de luto.²⁰⁴

Enmig d’aquesta permanent presència de Guimerà i, en segon terme, de Rusiñol, es representa al Principal, en la temporada 1901-1902, el drama en tres actes del mallorquí Joan Torrendell Els encarrilats,²⁰⁵ també en versió castellana. En la temporada de 1914, al teatre Eslava, A la orilla del Ebro d’Apel·les Mestres,²⁰⁶ traduïda per Pau Parellada, i, en la temporada següent, al Princesa, la tragicomèdia en tres actes de Josep Pous i Pagès Patria, traduïda al castellà per José Mª López.²⁰⁷

En la temporada de 1920, torna, per fi, el teatre català en versió original, però els resultats són ben decebedors. Així, en el Almanaque... corresponent a 1921 llegim que al Princesa, la companyia Maria Vila-Pius Daví²⁰⁸

El fracàs obtingut provoca que, quan tornen a València, ho facen ja sempre amb obres en castellà.

El mes d’abril de 1920 es produeix un fet molt destacat. Visita València un Guimerà a frec dels 75 anys amb la companyia Nolla-Casals, que representà obres seues en versió original com L’ànima és meva, La Baldirona, Mossèn Janot, Terra baixa i Mar i cel. A més, s’hi posaren en escena L’amor vigila de P. Aragall, La mare de Rusiñol i el diàleg de Barbosa Jugar a casats.²¹⁰ Aquesta gira teatral, promocionada per l’empresari valencià Josep Gil, molt conegut a Barcelona, va resultar un èxit de crítica, però un fracàs material i de públic. Guimerà visità la capella de la Verge, el palau de la Generalitat, el Tribunal de les Aigües, presencià la representació d’un “miracle” de Sant Vicent i diverses manifestacions folklòriques que li foren oferides. Així mateix, fou homenatjat per les autoritats i pel món de la cultura; l’alcalde unionista Ricard Samper, parlant un valencià horrible acabat d’estrenar, li besà el front i prometé dedicar-li un carrer de la ciutat,²¹¹ promesa que complí poc després, però sols un públic escàs assistí a les seues obres, malgrat l’entusiàstica rebuda de la crítica:

Però vegem la reacció del públic, per exemple, en Las Provincias del 10 d’abril:

O El Pueblo del mateix dia:

És de suposar que els escassos assistents serien els socis del Centre Català i els joves d’Actuació Valencianista que, en el periòdic La Correspondencia de Valencia de 8 d’abril, s’adherien als homenatges que anaven a retre’s a Guimerà amb les següents paraules:

No cal dir que aquest criteri no era compartit per molta de la gent que s’abstingué d’acudir al teatre. Pel seu costat, Guimerà, tot i acabar la gira amb un crit de “Visquen Catalunya i València cada dia més germanes!”,²¹³ no s’estalvià d’embolicar la troca el dia de la presentació en el Principal, quan, aplaudit pel públic com una glòria nacional, no cal dir que espanyola, pronuncià aquestes paraules tan confusionàries:

Després d’aquesta revifalla fallida, el teatre en català procedent del Principat s’absenta dels escenaris valencians. L’any 1923, Terra baixa s’estrena en cinema;²¹⁵ l’any següent es representa a la plaça de bous²¹⁶ i la temporada de 1927 al Princesa,²¹⁷ però sempre en castellà.

També, al teatre Princesa es representaren, la temporada 1928-1929, La daga de Frederic Soler, traduïda al castellà per Alvaro de Orriols, i Seny i amor, amo i senyor d’Avel·lí Artís, traduïda per Arturo Mori.²¹⁸ L’any 1934, en el Principal, la companyia Vila-Daví torna amb un repertori d’obres en castellà entre les quals destaca El mesón de la gloria de Josep Mª de Sagarra.²¹⁹

Com una excepció que confirma la regla, podem citar la representació en català del vodevil La reina ha relliscat d’Alfons Roure, per la companyia del mateix nom, al teatre Apolo en la temporada 1931-32.²²⁰ Anys més tard, en la temporada 1934-35, la mateixa obra fou representada en castellà per la companyia de grans espectacles del teatre Barcelona, dirigida pel popular actor Josep Santpere, al teatre Serrano de València.²²¹

Aquest panorama es completa amb les adaptacions al dialecte valencià -algunes vegades anomenades traduccions- d’obres teatrals escrites per autors del Principal.

Les citades adaptacions, que no sols se cenyiren al camp teatral,²²² consistiren, a més de regularitzar el vocalisme àton en casos com el plural en -as, a situar l’acció en un referent geogràfic pròxim a l’espectador i a canviar totes les paraules inexistents en el vocabulari empobrit de la capital per dialectalismes, vulgarismes i castellanismes diversos. Hi hem d’afegir la utilització de l’ortografia castellana que s’acostava més a l’apitxat de la ciutat de València i a allò que era costum en l’edició de sainets valencians.

En l’any 1872 es publica a València El senserro de Moncà. Parodia en dos actes y en vers valensià, imitasió de un atra catalana escrita per Ascenci Faubel i Ascensi

––––––––   136   ––––––––

Mora que fou estrenada el 24 de desembre de 1870 al teatre de la Llibertat. Els autors no donen més detalls, però l’obra catalana a què fan referència és, sens dubte, L’esquella de la torratxa, primera “gatada” de Frederic Soler.²²³

Del 7 al 10 de març de 1874 es representà amb èxit al Teatro-Café del carrer Russafa una obra que fou publicada a València el mateix any amb el títol Les choyes de Roseta, drama en tres actes y en vers escrit en català per Don Serafí Pitarra (Frederich Soler) y traduït y arreglat a la esena y costums valensianes per Don Leandro Torromé.

Torromé “traduí” Les joies de la Roser, la dirigí i la representà en el paper del centenari Bernat. En la seua versió, l’acció es trasllada de l’Hostalric de l’original a un poble prop de València; així mateix, hi trobem una gran facilitat hiperbòlica en l’adaptador que no dubta a multiplicar per deu el nombre de soldats o ferits, el canvi de la Mare de Déu de Montserrat per la dels Desemparats i algun entusiàstic “¡Viva España!” que no figura en l’original. El “traductor” valencià no té problemes de consciència en el fet d’eliminar diàlegs, de canviar-ne i, fins i tot, d’afegir-ne com és el cas de l’acabament amb petició d’indulgència al públic. Torromé se’n disculpa en una nota explicatòria:

Tota la “traducció” era, doncs, mediatitzada per “circunstansies espesials de localitat”. La versió empobreix i traeix l’obra de Soler perquè l’espectador que havia de presenciar-la parlava una llengua cada cop més corrupta i castellanitzada. L’adaptació de Torromé es converteix, en aquest aspecte, en l’espill de la llengua de la ciutat de València de l’època i, encara que només fos per això, tindria interés per a la història de la llengua i la dialectologia.

I de la tasca de Torromé, què en direm? Possiblement, la millor definició que podríem utilitzar és la que Constantí Llombart i Josep Sanmartín li dediquen en el seu llibre Cabotes y calaveres. Melonar de Valensia:²²⁵

L’any 1919, en el setmanari El Cuento del Dumenge, apareix l’obra teatral de Santiago Rusiñol, L’acaparador,²²⁶ peça satírica en un acte i en prosa, adaptada al

––––––––   137   ––––––––

valencià, en vers, per Josep Èpila. La versió situa l’acció en un poblet immediat a València, sens dubte perquè els pobrissons espectadors de l’única representació que assolí poguessen desambiguar més fàcilment el marc ambiental, però el que resulta més greu és que en el seu intent de versificar la prosa de Rusiñol, Èpila produeix un resum malgirbat i empobridor que essencialitza al màxim la situació llevant tota la gràcia al text original que està amerat d’una fina ironia lligada a situacions de l’humor de l’absurd que el vers assonantat de l’adaptador valencià converteix en una estricta desgràcia.

Així mateix es realitzaren diverses adaptacions que no foren després editades.²²⁷ L’any 1925, en el número 5 de la revista Germania, publicació de les joventuts de Lo Rat Penat, llegim:

La mateixa temporada López-Chavarri reincideix amb la “traducció” d’una altra obra de Rusiñol, Gente bien,²²⁸ representada al Moderno amb gran èxit, i, encara, el dia 2 de març de 1928 s’estrenà al mateix teatre La victòria de la carn, adaptació al valencià del mateix autor de l’obra de Rusiñol, El triomf de la carn.²²⁹

Al teatre Apolo de la ciutat de València es presentà la nit del 21 de juny de 1928 una versió valenciana realitzada per Josep Mª de la Torre de la sarsuela en dos actes Cançó d’amor i de guerra, original dels catalans Lluís Capdevila i Víctor Mora amb música del valencià Rafael Martínez Valls. A l’estrena hi assistiren els autors.

La versió rebé diversos comentaris. El Diario de Valencia la criticà negativament per trobar-la inútil i La Voz Valenciana digué:

La revista Taula de Lletres Valencianes li dedicà un comentari ple d’ironia mordaç:

Els joves valencianistes alçaven la seua veu en contra d’una situació que consideraven absurda però que, fins aleshores, havia estat acceptada amb normalitat.

Els resultats d’aquest treball s’han d’enquadrar dins un marc d’escassos contactes literaris i de trencament quasi absolut de les relacions interdialectals entre el País Valencià i el Principat durant l’època que hem estudiat.²³² Aquesta situació es veia agreujada per la diglòssia tan arrelada entre els valencians del cap i casal que feia que els possibles espectadors preferissen obres en castellà perquè, com tenien ben assumit, era la llengua de cultura, mentre que el “valencià” quedava relegat als sainets per a riure farcits de vulgarismes i castellanismes. Amb aquestes premisses era relativament normal que el teatre d’autors del Principat, generalment d’una qualitat molt remarcable, fos acceptat en traduccions castellanes, però no en versió original ja que es convertia immediatament en efecte de demostració del que els valencians haguessen pogut fer amb una llengua que menyspreaven, però que continuava sent la pròpia. Seria inexplicable, sense tenir en compte la mala consciència valenciana, que les grans companyies catalanes que amb un repertori modern i de qualitat visitaren el País Valencià en les diverses ocasions que hem tingut ocasió d’analitzar, no obtinguessen un ressò molt més important. Aquesta relació estranya i escassa en un aspecte de la cultura tan important com el teatre mostra, una vegada més, el fracàs social de la Renaixença valenciana en una època que, si bé està relativament allunyada en el temps, és indubtable que condiciona poderosament el present.²³³

Gabriel Garcia Frasquet
Universitat de València

Caplletra [Publicacions periòdiques]. Núm. 3, tardor de 1988