Tirant lo Blanch

Joanot Martorell

Martí Joan de Galba

Preliminars

A HONOR, LAHOR E GLÒRIA DE NOSTRE SENYOR DÉU JESUCHRIST E DE LA GLORIOSA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA, MARE SUA, SENYORA NOSTRA, COMENCA LA LETRA DEL PRESENT LIBRE APELLAT TIRANT LO BLANCH, DIRIGIDA PER MOSSÉN JOANOT MARTORELL, CAVALLER, AL SERENÍSSIMO PRÍNCEP DON FERRANDO DE PORTOGAL.

Dedicatòria

Molt excel·lent, virtuós e gloriós príncep, rey spectant: jatsia per vulgada fama fos informat de vostres virtuts, molt majorment ara he hagut notícia de aquelles per vostra senyoria voler-me comunicar e disvetlarvostres virtuosíssims desigs sobre los fets dels antichs, virtuosos e en fama molt gloriosos cavallers, dels quals los poetes e hystorials han en ses obres comendat, perpetuant lurs recordations e virtuosos actes. E singularment los molt insignes actes de cavalleria de aquell tan famós cavaller, que, com lo sol resplandeix entre los altres planets, axí resplandeix aquest en singularitat de cavalleria entre·ls altres cavallers del món, apellat Tirant lo Blanch, qui per sa virtut conquistà molts regnes e províncies donant-los a altres cavallers, no volent-ne sinó la sola honor de cavalleria. E més avant conquistà tot l'Imperi Grech, cobrant-lo dels turchs, qui aquell havien subjugat a lur domini dels cristians grechs.

E com la dita hystòria e actes del dit Tirant sien en lengua anglesa, e a vostra il·lustra senyoria sia stat grat voler-me pregar la giràs en lengua portoguesa, opinant, per yo ésser stat algun temps en la illa de Anglaterra, degués millor saber aquella lengua que altri, les quals pregàries són stades a mi molt acceptables manaments, com ja yo sia per mon orde obligat manifestar los actes virtuosos dels cavallers passats, majorment com en lo dit tractat sia molt stesament lo més de tot lo dret e orde de armes e de cavalleria. E jatsia considerada ma insufficiència e les curials e familiars occupacions qui obsten, e les adversitats de la noÿble fortuna qui no donen repòs a la mia pensa, de aquest treball justament excusar-me pogués. Emperò, confiant en lo sobiran Bé, donador de tots los béns, qui ajuda als bons desigs supplint lo defalliment dels desijants, e porta los bons propòsits a degudes fins, e vostra senyoria qui per sa virtut comportarà los defalliments, axí en stil com en orde, en lo present tractat per mi posats per inadvertència, e pus verdaderament ignorància, me atreviré expondre, no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nació d'on yo só natural se'n puxa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són.

Supplicant vostra virtuosísima senyoria accepteu com de servidor affectat la present obra ^__car si defalliments alguns hi són, certament, senyor, n'és en part causa la dita lengua anglesa, de la qual en algunes partides és impossible poder bé girar los vocables^__ attenent a la afectió e desig que contínuament tinch de servir vostra reduptable senyoria, no havent sguard a la ruditat de la ordinació e diferència de sentències, a fi que per vostra virtut la comuniqueu entre els servidors e altres perquè·n puguen traure lo fruyt que·s pertany, movent los coratges de aquells e no duptar los aspres fets de les armes, e pendre honorosos partits endreçant-se a mantenir lo bé comú per qui milícia fonch trobada.

Noresmenys, a la cavalleria moral donarà lum e representarà los scenacles de bons costums, abolint la textura dels vicis e la ferocitat dels monstruosos actes.

E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi; com per mi sols sia stada ventilada a servey del molt il·lustre príncep e senyor rey spectant don Ferrando de Portogual la present obra, e començada a II de giner de l'any MCCCCLX.

Pròlech

Com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotsmetent fàcilment a oblivió no solament los actes per longitut de temps envellits, mas encara los actes freschs de nostres dies, és stat donchs molt condecent, útil e expedient deduir en escrit les gestes e històries antigues dels hòmens forts e virtuosos, com sien espills molt clars, exemples e virtuosa doctrina de nostra vida, segons recita aquell gran orador Tul·li.

Llegim en la Santa Escriptura les històries e sants actes dels sants pares, del noble Josuè e dels Reis, de Job e de Tobies, e del fortíssim Judes Macabeu. E aquell egregi poeta Homero ha recitat les batalles dels grecs, troians e de les amazones; Titus Lívius, dels romans: d'Escipió, d'Anibal, de Pompeu, d'Octovià, de Marc Antoni e de molts altres. Trobam escrites les batalles d'Alexandre e Dari; les aventures de Lançalot e d'altres cavallers; les faules poètiques de Virgili, d'Ovidi, de Dant e d'altres poetes; los sants miracles e actes admirables dels apòstols, màrtirs e altres sants; la penitència de Sant Joan Baptista, Santa Magdalena e de Sant Pau ermità, e de Sant Antoni, e de Sant Onofre, e de Santa Maria Egipcíaca. E moltes gestes e innumerables històries són estades compilades per tal que per oblivió no fossen delides de les penses humanes.

Mereixedors són d'honor, glòria e de fama e contínua bona memòria los hòmens virtuosos, e singularment aquells qui per la república no han recusat sotsmetre llurs persones a mort, perquè la vida d'aquells fos perpetual per glòria. E llegim que honor sens exercici de molts actes virtuosos no pot ésser adquirida; e felicitat no pot ésser atesa sens mitjà de virtuts. Los cavallers animosos volgueren morir en les batalles ans que fugir vergonyosament. La santa dona Judich, ab ànimo viril, gosà matar Olofernes per deliurar la ciutat de la opressió de aquell. E tants libres són estats fets e compilats de gestes e hystòries antigues, que no seria sufficient l'enteniment humà compendre e retenir aquelles.

Antigament, l'orde militar era tengut en tanta reverència, que no era decorat de honor de milícia sinó lo fort, animós, prudent e molt spert en lo exercici de les armes. Fortitud corporal e ardiment se vol exercir ab saviesa, com per la prudència e indústria dels batallants, diverses vegades los pochs han obtesa victòria dels molts, la saviesa e astúcia dels cavallers ha bastat aterrar les forçes dels enemichs. E per ço foren per los antichs ordenades justes e torneigs, nodrint los infants de pocha edat en lo exercici militar perquè en les batalles fossen forts e animosos, e no hag[u]essen terror de la vista dels enemichs. La dignitat militar deu ésser molt decorada, perquè sens aquella los regnes e ciutats no·s porien sostenir en pau, segons que diu lo gloriós sanct Luch en lo seu Evangeli. Merexedor és, donchs, lo virtuós e valent cavaller de honor e glòria, e la fama de aquell no deu preterir per longitut de molts dies. E com entre los altres insignes cavallers de gloriosa recordació sia stat aquell valentíssim cavaller Tirant lo Blanch, del qual fa special conmemoració lo present llibre, per ço d'aquell, e de les sues grandíssimes virtuts e cavallerias, se fa singular e expressa menció individual, segons reciten les següents hystòries.

CAPÍTOL PRIMER

En tan alt grau excel·leix lo militar stament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonch instituÿt e ordenat. E per tant com la divina Providència ha ordenat e li plau que los VII planets donen influència en lo món e tenen domini sobre la humana natura, donant-los diversas inclinacions de peccar e viciosament viure, emperò no·ls ha tolt lo universal Creador lo franch arbitre, que si aquell és ben regit les poden, virtuosament vivint, mitigar e vençre, si usar volen de discreció; e per ço, ab lo divinal adjutori, serà departit lo present libre de cavalleria en VII parts principals, per demostrar la honor e senyoria que los cavallers deuen haver sobre lo poble.

La primera part serà del principi de cavalleria; la segona serà del stament e offici de cavalleria; lo terç és de l'examen que deu ésser fet al gentilhom o generós qui vol rebre l'orde de cavalleria; lo quart és de la forma com deu ésser fet cavaller; la sinquena és què signifiquen les armes del cavaller; la sisena és dels actes e costumes que a cavaller pertanyen; la setena e darrera és de la honor que deu ésser feta al cavaller. Les quals VII parts de cavalleria seran deduÿdes en serta part del libre.

Ara, en lo principi, se tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria que féu l'egregi e strenu cavaller, pare de cavalleria, lo comte Guillem de Varoych en los seus benaventurats darrés dies.

CAPÍTOL SEGON

En la fèrtil, riqua e delitosa illa de Anglaterra habitava un cavaller valentíssim, noble de linatge e molt més de virtuts, lo qual, per la sua gran saviesa e alt enginy, havie servit per lonch temps l'art de cavalleria ab grandíssima honor, la fama del qual en lo món molt triümfava, nomenat lo comte Guillem de Varoych.

Aquest era un cavaller fortíssim qui en sa viril joventut havia sperimentada molt la sua nobla persona en l'exercici de les armes, seguint guerres axí en mar com en terra, e havia portades moltes batalles a fi. Aquest s'era trobat en VII batalles campals hon hi havia rey o fill de rey hi de X mília combatents ensús, e era entrat en V liçes de camp clos, hu per hu, e de tots havia obtesa victòria gloriosa.

E trobant-se lo virtuós comte en edat avançada de LV anys, mogut per divinal inspiració, preposà de retraure's de les armes e de anar en peregrinació e de passar a la Casa Sancta de Hierusalem, hon tot cristià deu anar, si li és possible, per fer penitència e smena de sos defalliments. E aquest virtuós comte hi volgué anar havent dolor e contrictió de moltes morts que en la joventut sua havia fetes seguint les guerres e batalles hon s'era trobat.

E feta la deliberació, en la nit manifestà a la comtessa, muller sua, la sua breu partida, la qual ho pres ab molta impaciència, per bé que fos molt virtuosa e discreta, per la molta amor que li portava, la feminil condició promptament no pogué resistir que no demostràs ésser molt agreujada. Al matí, lo comte se féu venir davant tots sos servidors, axí hòmens com dones, e dix-los semblants paraules:

^__Mos fills e fidelíssims servidors, a la magestat divina plau que jo m'é a partir de vosaltres, e la mia tornada m'és incerta, si a Jhesuchrist serà plasent, e lo viatge és de grandíssim perill, per què ara de present vull satisfer a cascú de vosaltres lo bon servir que fet m'aveu.

E féu-se traure una gran caxa de moneda e a cascú de sos servidors donà molt més que no devia, que tots ne restaren molt contents. Aprés féu donació a la comtessa de tot lo comdat, a totes ses voluntats, si bé·s tenia un fill de molta poca edat. E havia fet fer un anell d'or ab les armes sues e de la comtessa, lo qual anell era fet ab tal artifici, que·s departia pel mig, restant cascuna part anell sancer, e, ab la meytat de les armes de cascú, com era ajustat, se mostraven totes les armes.

E complit tot lo desús dit, girà's a la virtuosa comtessa e, ab cara molt afable féu-li principi ab paraules de semblant stil.

CAPÍTOL TERCER

^__La speriència manifesta que tinch de vostra verdadera amor e condició afable, muller senyora, me fa sentir major dolor que no sentira, car per la vostra molta virtut yo us ame de sobirana amor, e grandíssima és la pena e dolor que la mia ànima sent com pens en la vostra absència. Però la gran sperança que tinch me fa aconortar, havent notícia de vostres virtuoses obres, que só cert que ab amor e paciència pendreu la mia partida, e, Déu volent, lo meu viatge, migançant les vostres justes pregàries, prestament serà complit e s'aumentarà la vostra alegria. Jo us dexe senyora de tot quant he, e us prech que tingau per recomanats lo fill, los servidors, vassalls e la casa; e veus ací una part de l'anell que yo he fet fer: prech-vos carament que·l tingau en loch de la mia persona e que·l guardeu fins a la mia tornada.

^__O trista de mi! ^__dix la adolorida comtessa^__. E serà veritat, senyor, la vostra partida que façau sens mi? Almenys feu-me gràcia que yo vaja ab vós perquè us pugua servir, car més stime la mort que viure sens vostra senyoria. E si lo contrari feu, lo jorn que finaré los meus darrers dies no sentiré major dolor de la que ara sent; e a tot mon seny desige sentísseu la strema pena que lo meu adolorit cors sosté com pens en la absència vostra. Digau-me, senyor, ¿és aquest lo goig e consolació que yo sperava de vostra senyoria? ¿Aquest és lo conort d'amor e fe conjugal que jo tenia en vós? O mísera de mi! ¿On és la mia grandíssima sperança, que yo tenia, que lo restant de ma vida aturàs la senyoria vostra ab mi? ¿E no havia prou durat lo meu adolorit viduatge? O trista de mi, que tota la mia sperança veig perduda! Vingua la mort, puix res no·m pot valer! Vinguen trons e lamps e gran tempesta, per ço que lo meu senyor ature, que no·s puga partir de mi!

^__O comtessa e senyora! De mi yo bé conech que la vostra strema amor vos fa passar los límits de la vostra gran discretió ^__dix lo comte^__, e deveu considerar que com nostre senyor Déu fa la gràcia al peccador, que·l fa venir a notícia de sos peccats e defalliments, e vol fer penitència de aquells, que la muller qui ama tant lo seu cors, deu amar molt més l'ànima, e no li deu contrastar, ans deu fer gràties a nostre senyor Déu com l'à volgut il·luminar. E majorment yo, qui só tant gran peccador, que en lo temps de les guerres he fets molts mals e dans a moltes gents. ¿E no val més, puix me só apartat de les grans guerres e batalles, que·m dó tot al servey de Déu e faça penitència de mos peccats, que no viure en los mundanals negocis?

^__Bona cosa seria aqueixa ^__dix la Comtessa^__, emperò veig que aquest càlzer de dolor a beure s'à, e tan amarch és per a mi, qui só stada tant de temps, que no·s poria recitar, orfe de pare e de mare e viuda de marit e senyor viu. E ara que pensava que la mia fortuna fos passada, e tots los passats mals aguessen remey, e veig que les mies tristes dolors aumenten, per què poré dir que no·m resta sinó aquest miserable de fill en penyora de son pare, e la trista de mare se haurà a conortar ab ell.

Pres lo petit fill per los cabells e tirà'ls-hi, e ab la mà li donà en la cara dient-li:

^__Mon fill, plora la dolorosa partida de ton pare e faràs companyia a la trista de ta mare.

E lo petit infant no havia sinó tres mesos que era nat, e pres-se a plorar.

Lo comte, qui véu plorar la mare e lo fill, pres en si molt gran congoxa, e volent-la aconortar no pogué retenir les làgrimes de la sua natural amor, manifestant la dolor e compassió que tenia de la mare e del fill, e per bon espay estigué que no pogué parlar, sinó que tots tres ploraven. Com les dones e donzelles de la comtessa veren fer tan strem plor als tres, mogudes de gran compassió se prengueren totes a plorar e fer grans lementacions, per la molta amor que li portaven a la comtessa. Les dones de honor de la ciutat, sabent que lo comte devia partir, anaren totes al castell per pendre son comiat. Com foren dins en la cambra, trobaren que lo comte estava aconortant la comtessa.

Com la comtessa véu entrar les honrades dones, sperà que·s fossen assegudes. Aprés dix semblants paraules:

^__Mitigant los treballosos asalts que en lo feminil coratge desesperades elections e molts greus enugs procurant infonen, gran és lo aturmentat sperit meu, per hon les mies injustes aflictions poden ésser per vosaltres, dones de honor, conegudes. E acompanyant les mies doloroses làgrimes e aspres sospirs, vençuts per la mia justa querella, presenten la aflicció e obra per la executió que tal sentiment los manifesta. A vosaltres, doncs, dones casades, endreçe los meus plors, e les mies greus passions signifique, per hon los meus mals, fahent-los vostres, ab mi us dolgau, com semblant cas com lo meu seguir vos pugua. E dolent-vos del vostre, qui us pot venir, haureu compassió del meu, qui m'és present, e les orelles dels legints la mia dolor tal senyal façen, per hon dels mals qui m'esperen me planguen, puix fermetat en los hòmens no es troba. O mort cruel! Per què véns a qui no·t vol e fuigs als qui·t desitgen?

Totes aquelles dones d'honor se levaren e suplicaren a la comtessa que fos de sa merçé que donàs spay a la sua dolor, e, ab lo comte ensemps, aconortaven-la en la millor manera que podien, e ella pres-se a dir:

^__No és novella cosa a mi abundar en làgrimes, com aquest sia mon costum, car en diversos temps e anys que lo meu senyor era en les guerres de França, a mi no és stat dia freturós de làgrimes, e segons veig, lo restant de ma vida hauré de passar ab noves lementacions. E millor fóra per a mi passàs ma trista vida en durment, perquè no sentís les cruels penes qui·m turmenten; e com a laçerada de tal viure, fora de tota sperança de consolació diré: los sants gloriosos prengueren martiri per Jesuchrist e yo·l vull pendre per vostra senyoria, qui sou mon senyor. E d'açí avant feu tot lo que plasent vos sia, puix fortuna alre no·m consent per ésser-me vós marit e senyor. Emperò vull que vostra senyoria sàpia tant de mi: que, absenta de vós estich en infern, e prop de vós en paradís.

Acabant la comtessa les sues doloroses lementacions, parlà lo comte en la següent forma.

CAPÍTOL QUART

^__Gran és la contentació que la mia ànima té de vós, comtessa, del so de les darreres paraules que m'habeu ara dites, e si a la magestat divina serà plasent, la mia tornada serà molt presta en aument de vostra alegria a salut de la mia ànima. E honsevulla que yo sia, la mia ànima serà ab vós contínuament.

^__¿Quina consolació puch yo haver de la vostra ànima sens lo cors? ^__dix la comtessa^__. Mas bé só certa que per amor del fill sereu en record alguna volta de mi, car amor de lluny e fum d'estopa tot és hu. Voleu que us diga, senyor? Més és la mia dolor que no és la vostra amor, car si fos així com la senyoria vostra diu, crech restaríeu per l'amor mia. Mas, què val al moro la crisma si no coneix la sua error? Què val a mi amor de marit sens res valer?

^__Comtessa, senyora ^__dix lo comte^__, ¿voleu que donem fi a paraules? Que a mi és forçat de partir, e l'anar e lo restar està en la vostra mà.

^__Puix més no puc fer ^__dix la comtessa^__, entrar-me'n he en la mia cambra, plorant la mia trista desaventura.

Lo comte pres dolorós comiat d'ella, besant-la moltes voltes, lançant dels seus hulls vives làgrimes, e de totes les altres dames pres comiat ab dolor inefable.

E com se'n partí no se'n volgué portar sinó un sol escuder. E partint de la sua ciutat de Varoych recullí's en una nau e, navegant ab pròsper vent, per son discús de temps ell arribà en Alexandria ab bon salvament. E eixit en terra ab bona companyia féu la via de Hierusalem. E junt en Hierusalem, ell confessà bé e diligentment sos peccats e rebé ab grandíssima devoció lo preciós cos de Jhesucrist. Aprés entrà per visitar lo Sanct Sepulcre de Jhesucrist, e aquí féu molt fervent oratió ab moltes làgrimes e ab gran contrictió de sos peccats, d'on meresqué obtenir la sancta perdonança.

E havent visitats tots los altres sanctuaris qui són en Hierusalem, e tornat en Alexandria, recullí's en una nau e passà en Venècia. E essent junt en Venècia, donà tots quants diners li eren restats al scuder, perquè l'havie ben servit, e col·locà'l en matrimoni perquè no·s curàs de tornar en Anglaterra. E féu posar fama al scuder com era mort, e ginyà ab mercaders que scriviren en Anglaterra com lo comte Guillem de Veroych era mort tornant-se'n de la Casa Sancta de Hierusalem.

Sabent la virtuosa comtessa tal nova, fonch molt atribulada e féu molt desmoderat dol, e féu-li fer les obsèquies que un tan virtuós cavaller era merexedor. Aprés, per discús de temps, lo comte se'n tornà en la sua pròpria terra, tot sol, ab los cabells llarchs fins a les spatles e la barba fins a la cinta, tota blanca, e vestit de l'àbit del gloriós sanct Francesch, vivint de almoynes. E secretament se posà en una devota hermita de Nostra Dona, senyora nostra, la qual distava molt poch de la sua ciutat de Varoych.

Aquesta hermita stava en una alta muntanya, molt delitosa de arbres de gran spessura, ab una molt lúcida font qui corria. Aquest virtuós comte s'era retret en aquesta deserta habitació, fent solitària vida per fugir als mundanals negocis, a fi que de sos defalliments pogués fer condigna penitència. E perseverant en sa virtuosa vida, vivint de almoynes, una volta la setmana ell anava a la sua ciutat de Veroych per demanar karitat. E desconegut per les gents ^__per la gran barba e cabells llonchs que ell portava^__, solicitava ses almoynes e anava a la virtuosa comtessa, muller sua, per demanar-li karitat, la qual, veent-lo ab humilitat tan profunde demanar-li almoyna, li feya dar molt més karitat que a tots los altres pobres. E així passà per algun temps la sua pobre e miserable vida.

CAPÍTOL QUINT

Seguí's aprés, que lo gran rey de Canària, jove fortíssim, ab la viril inquieta joventut de nobles sperançes guarnida, sempre spirant a honorossa victòria, féu gran stol de naus e de galeres e passà a la nobla illa de Anglaterra ab gran multitud de gents, per ço com algunes fustes de corsaris havien robat un lloch seu. Pres en si molt gran ira e inflamat de gran supèrbia perquè algú havia tengut gosar d'enujar-lo, ab molt gran armada partí de la sua terra e, navegant ab pròsper vent, arribà en les fèrtils e pacífiques ribes de Anglaterra. E en la scura nit, tot lo repleguat stol entrà dins lo port d'Antona e ab gran stúcia desembarcaren, e tota la morisma isqué en terra sens que per los de la illa no foren sentits. Com foren tots en terra ordenaren lurs batalles e començaren a córrer per la illa.

Lo pacífich Rey, sabuda la mala nova de llur venguda, ajustà la més gent que pogué per resistir-los e donà batalla als moros, on agué molt gran conflicte: que hi morí molta gent de una part e de altra, e molt més dels cristians. E per ço com los moros eren molts més, levaren lo camp, e lo anglés rey fonch romput e s'agué a retraure ab la gent que restada li era, e recullí's dins una ciutat qui·s nomena Sanct Thomàs de Corturberi, allí hon jau lo seu sanct cors.

Lo rey de Anglaterra tornà ajustar més gent e sabé que los moros anaven conquistant per la illa, fent morir molts cristians, e desonint dones e donzelles e posant-les totes en captivitat. Com lo cristianíssim rey sabé que los moros havien de passar prop de una ribera de aygua, mès-se en un pas a la hora de la miga nit, emperò tant secretament no·s féu, que no restà que los moros ne agueren sentiment e detingueren-se fins que fonch lo dia clar. Donaren-los molt cruel batalla, en la qual moriren molts cristians, e los qui vius restaren fugiren ab lo infortunat rey. E lo rey moro restà en lo camp.

Gran fonch la desaventura de aquest rey cristià, que IX batalles perdé, una aprés de altra, e s'agué a retraure dins la ciutat de Londres e allí se féu fort. Com los moros ho saberen, posaren-li siti entorn de la ciutat, e donaren-hi prestament un bon combat, que entraren e prengueren fins a la meytat del pont. E cascun dia s'i fehien de molts bells fets de armes, emperò a la fi lo afligit rey hagué de eixir per força de Londres per la gran fam que hi havia, e féu la via de les muntanyes de Gales, e passà per la ciutat de Varoych.

Com la virtuosa comtessa sabé que lo rey venia fugint e molt desaventurat, féu aparellar per aquella nit viandes e tot lo que mester havien. La comtessa, com a dona de gran prudència, pensà com poria restaurar la sua ciutat que no.s perdés tan prest. E com véu lo rey, dix-li semblants paraules:

^__Virtuós senyor, en gran aflictió veig posada la senyoria vostra e a tots quants en aquesta illa som. Emperò, senyor, si vostra altesa volrà aturar en aquesta vostra ciutat e mia, la trobareu abundosa de viures e de totes coses necessàries per a la guerra, car mon senyor e marit, en Guillem de Varoych, qui era comte de aquesta terra, forní sta ciutat e lo castell així d'armes com de bombardes, balestes e colobrines, e spingardes e molta altra artellaria; e la divina Bondat, per sa clemència, qui·ns ha dats quatre anys següents molt gran abundància dels fruits de la terra. Per què la senyoria vostra pot ací segurament estar.

Respòs lo rey:

^__Comtessa, a mi par que vós me donau bon consell, pus la ciutat és tan fort e ben provehïda de totes coses necessàries a la guerra, e tota hora que yo me'n vulla anar ho poré ben fer.

^__Sí, Sancta Maria! Senyor ^__dix la comtessa^__, posat cas que los moros fossen molts més que no són, per força han de venir per lo pla, que per l'altra part no poden per lo gran riu que y és, qui fir a les muntanyes de Gales.

^__Molt só content ^__dix lo rey^__ de restar ací, he us prech, comtessa, que vós doneu orde que la mia host ab sos dinés sia ben provehïda de les coses necessàries.

De continent la virtuosa comtessa se partí del rey ab dos donzelles, e ab los regidors de la ciutat anà per les cases, fent traure forment e civades e tot lo que havia necessari. Com lo rey e tots los altres veren tan gran abundància de totes coses, foren molt contents, e en special de la molta diligència de la virtuosa comtessa.

Com los moros saberen que lo rey s'era partit de la ciutat de Londres, seguiren-lo fins que saberen que s'era recollit dins la ciutat de Varoych. Los moros, fent aquella via combateren un castell e prengueren-lo, qui es nomenava Alimburch, qui era a dues legües hon stava lo rey, e ja que havien conquistat una gran part del regne. E lo dia de sanct Joan, lo rey moro, per fer alegria, vench ab tot son poder davant la ciutat de Varoych. Lo afligit rey cristià, vehent-se ab la sperança perduda, no sabé què pogués fer: pujà-se'n alt en una torre del castell, mirant la gran morisma qui cremaven e destruÿen viles e castells, feent morir tants cristians com podien, així hòmens com dones. Los qui campar podien venien cridant e corrent devers la ciutat, qui de bona mija legua los podien ben sentir los mortals crits que daven, per lo gran perdiment que feyen, per ço com los convenia de morir o de ésser catius en poder de infels.

Estant en tal manera, lo rey, mirant la morisma e lo gran dan que feyen, de grandíssima dolor pensava morir. E no podent més mirar la sua desolació, devallà de la torre hon stava e entrà-sse'n dins un petit retret, e aquí començà de llançar dolorosos sospirs, e los seus hulls destil·lant vives làgrimes, fehent les majors lamentacions que un home jamés pogués fer. Los cambrers qui staven fora del retret, staven scoltant lo dol que lo rey feya. E com hagué molt plorat e lamentat, féu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL SISÉ

^__Si a Déu plasent pot ésser que yo més que vivent miserable sia envergonyit, vinga la mort sobre mi, qui és lo darrer remey de tots los mals. Car a mi recrexen infinits sospirs, tants e tals, que si virtut no·m resistís, abreugeria los dies meus. O de mi, desaventurat rey, que tot lo món mos dans a pietat mouen, e tan pochs advocats en ma justa causa trobe! O Rey sobirà de glòria, si la passió e poch saber vivament les mies fatigues a dir no·m donen loch, supleix tu, Senyor, los defectes de la mia ignorància, puix tan ample e clar camí te mostra la mia justícia! E no vulles, Senyor, per la tua pietat e misericòrdia, que aquest teu poble cristià, encara que sia gran peccador, no permeta la tua clemència que sia affligit per la morisma, mas conserva'l e defén-lo, e sia reduÿt al teu sanct servey, perquè·t pugua servir e donar lahor e glòria. Car en tal punt stich com lo treballat mariner, que fallint-li aquell port a hon sperança de repòs presumia, per ço recòrrech a tu, sacratíssima Mare de aquell Déu Jesús, que vulles per la tua pietat e misericòrdia socórrer e ajudar, e deliura'm de aquesta gran inpressió en la qual só posat, a fi que en lo meu regne sia glorificat lo sanct nom del teu gloriós Fill.

E stant lo afligit rey en aquestes lementacions, posà lo cap sobre lo lit, e donà-li de parer que ves entrar per la porta del retret una bellíssima donzella, vestida de domàs blanc, ab un petit infant en los seus braços, e moltes altres donzelles venien aprés d'ella cantant totes lo Magnificat. Com fon acabat de dir, la senyora d'elles se acostà devers lo rey e posà-li la mà sobre lo cap e dix-li semblants paraules:

^__No duptes, rey, en res: hages bona confiança que lo Fill e la Mare te ajudaran en aquesta gran tribulació en què posat stàs. E lo primer home que veuràs ab longua barba, que·t demanarà per amor de Déu karitat, besa'l en la boqua en senyal de pau, e pregua'l graciosament que dexe l'àbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent.

Lo adolorit rey se despertà, e no véu res. Stigué admirat del sompni que fet havia e pensà molt en aquell, recordant-li tot lo que vist havia. E ixqué fora del retret, e foren allí tots los majors cavallers, qui digueren al rey:

^__Senyor, tots los moros se són atendats davant la ciutat.

Lo rey féu molt bon sforç en la millor manera que pogué, e féu molt ben guardar aquella nit la ciutat.

Lo matí següent lo comte hermità era pujat en la alta muntanya per a cullir erbes per a sustentació de sa vida, e véu la gran morisma que corrien tota la terra. Desemparà la suà deserta habitació e recullí's dins la ciutat, la qual trobà molt adolorida. Lo pobre de vell, que molts dies eren passats que no havia menjat sinó erbes, véu la ciutat molt atribulada, anà-sse'n al castell per demanar a la comtessa li plagués donar karitat. Com fonch dins lo castell, véu lo rey qui eixia de hoyr missa e, vehent-lo molt prop de si, agenollà's davant ell e supplicà'l que per reverència de Déu li volgués dar karitat. E lo rey, recordant-li lo sompni, ajudà'l a levar, e besà'l en la boqua, e pres-lo per la mà e mès-lo dins en una cambra. E aseguts, lo rey féu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL SETÉ

^__La esperança gloriosa que tinch de la tua molta virtut, pare reverent, me dóna ànimo de pregar-te que·ns vulles donar ajuda e consell en la molta nostra necessitat, com te veja home de sancta vida e amich de Jesuchrist, que vulles considerar e dolre't del gran dan e destructió que aquests malvats infeels fan e han fet en lo nostre regne, que la major part de la illa han destroÿda, e han-me vençudes moltes e diverses batalles e morta la millor cavalleria que en lo meu regne era. E si no has dolor de mi, hajes compassió de tant de poble crestià qui és jutgat a perpetual cativeri, e dones e donzelles qui són e seran desonides e posades en captivitat. E contempla que encara que aquesta ciutat sia ben provehïda de vitualles e de les altres coses pertanyents a la guerra, que per açò no·ns porem molt sostenir, per la morisma que és molta: que ja tenen conquistada la major part de la illa e no entendran sinó en la nostra destructió, e majorment com no speram socors de nengú, si ja no de la misericòrdia de nostre Senyor per mijà de ta reverència. Per què·t prech carament ^__si tens amor a Déu ni karitat en tu habita^__ que hajes compassió de aquest afligit regne e desolació de aquell, que per ta virtut te vulles despullar aquexes robes que portes de penitència, e vulles-te vestir les de karitat, que són les armes, que mijançant lo adjutori divinal e la subvenció tua, nosaltres atenyerem gloriosa victòria de nostres enemichs.

Acabant lo rey paraules de tanta compassió acompanyades, l'ermità féu principi a parlar de semblant stil.

CAPÍTOL HUYTÉ

^__La celsitut de vostra senyoria e excel·lència, mon senyor, me fa star molt admirat com yo, essent pobre e dèbil, que la senyoria vostra me demane consell e ajuda, considerada la condició e disposició mia. Com la excel·lència vostra no ignora la mia dèbil e antigua persona ésser posada en decrepitut gran, així per los molts dies com per la aspra vida que per lonch temps he sostenguda en la muntanya, no vivint sinó de erbes e de pa, la mia virtut no pot ésser tal que bastàs a comportar les armes, majorment com no·n sia husat. ¿E demana la senyoria vostra a mi consell, qui teniu en lo regne vostre tants barons e cavallers valentíssims, abtes e molt destres en les armes, qui us poden millor de mi aconsellar e ajudar? Bé us sé dir, mon senyor, que si jo fos stat virtuós cavaller ni sabés alguna cosa en l'art de la cavalleria, e destre en les armes, yo de bona voluntat serviria la magestat vostra e posaria la mia dèbil persona a tot perill de mort per posar en libertat tant poble cristià, e majorment a la magestat vostra, de la qual serà gran dan que en tan gran joventut hajau ésser despossehït de la vostra real senyoria. Per què supplich a la excel·lència vostra que m'ajau per scusat.

La adolorit rey, molt enutjat de tal resposta, féu principi a tal parlar.

CAPÍTOL IX

^__No és de admetre scusació de tan justa demanda si pietat e misericòrdia en tu habiten. Car no ignora la tua reverència que los sancts benaventurats e los màrtirs, per aumentar e defendre la sancta fe cathòlica han batallat contra los infels e han obtessa gloriosa corona de martiri e triümphant glòria, confortat lo lur virtuós ànimo per la divina potència. Per què, pare reverent, me agenolle als teus peus e ab aquestes mies doloroses làgrimes te torne a suplicar que si fidelíssim cristià est, que per reverència de aquella sacratíssima passió que lo nostre mestre e senyor Déu Jhesús volgué passar en l'arbre de la vera creu, per rembre natura humana, que hajes compassió de mi, afligit rey, e de tot lo poble cristià qui tota la mia e lur sperança stà en la misericòrdia de Déu, e en la tua molta virtut. E açò no·m vulles denegar per la molta bondat tua.

Mogueren a pietat les doloroses làgrimes de l'entrestit rey a l'hermità, e amollit lo seu piadós cor, lançà dels seus hulls vives làgrimes de gran compassió. Per bé que lo prepòsit seu tostemps fon de subvenir-los, emperò volgué sperimentar la constància del rey.

Aprés un poch spay que l'ermità hagué fet levar lo rey, aleujades les sues làgrimes, féu principi a tals paraules.

CAPÍTOL X

^__A tu, rey prudentíssim, jove, qui has viscut en benaventurada vida, mèritament s'esguarda en la executió de les obres virtuoses subtilment mires; e a mi, vell, seguint les retgles de cavalleria, ab grandíssim perill gloriosa fama atengua. Als vells animosos, basta que sens fer legea de covarts actes sostinguen la primera que en la joventut, ab excés de perillosos treballs, guanyaren. E posat cas veritat les tues piadoses paraules advoquen rahonablement, han tengut en mi força les tues doloroses làgrimes, ans que mon deliber, no essent a tu publicat justament, me agués obliguat a la executió de tal empresa. O entrestit rey! Hi en tan pocha sperança tens ta vida? Stuye aqueixes làgrimes a menys desigada fortuna que aquesta. Puix veig que tes preguàries són tan humills e justes, per amor de Aquell per qui m'as conjurat e per amor de tu, qui est mon natural senyor, yo só content de obeyr los teus manaments e entendre ab summa diligència en la liberació de tu e de ton regne; em dispondré, si mester serà, de entrar en batalla, així vell com me só, per defendre la cristiandat e aumentar la sancta fe cathòlica, e per baxar la supèrbia de la mafomètica secta, ab pacte tal que ta excel·lència se regesca a mon consell, car ab lo divinal adjutori yo·t daré gloriosa honor e fer t'é he vençedor de tots los teus enemichs.

Respòs lo rey:

^__Pare reverent, puix me feu tanta gràcia, yo us promet, a fe de rey, que no passaré un punt la ordinació vostra.

^__Ara, senyor ^__dix l'ermità^__, com seràs defora, en la gran sala, mostra als cavallers e a tot lo poble la tua cara alegra e molt contenta, e ab gran afabilitat parlaràs a tots. E al dinar menja bé e dóna't plaer e mostra molt més alegria de la que acostumat havies, per ço que tots aquells qui tenen l'esperança perduda la puguen retrobar; car lo senyor o lo capità, per gran adversitat que li vinga, no deu mostrar la sua cara trista per no smayar la sua gent. E fes-me dar unes vestidures de moro e veuràs lo que yo faré, car anant a la Casa Sancta de Hierusalem fuy en Alexandria, e en Barut me fonch mostrada la lengua morisca, perquè aturí grans dies ab ells, e aprenguí dins Barut fer magranes de certs materials compostes, que stan VI hores en poder-se ensendre e, com són ençeses bastarien a tot lo món a cremar, que com més aygua hi lançen més s'ençenen, que tota l'aygua del món no les bastaria apagar, si ja no les apaguen ab oli e ab razina de pi.

^__Cosa és de gran admiració ^__dix lo rey^__ que ab oli e ab razina de pi se agen apagar, e no ab altra cosa, car yo crehia que l'aygua apagava tots los fochs del món.

^__No, senyor ^__dix l'ermità^__. Si la senyoria vostra me dóna licència que vaja fins a la porta del castell, yo portaré sol un material: ab aygua clara o ab vi encendreu una antorxa.

^__Per la mia fe ^__dix lo rey^__, molt hauré singular plaer de veure-u.

E l'ermità prestament anà a la porta del castell, per ço com a l'entrar hi havia vista calç viva. Pres-ne una poca gleva e tornà hon era lo rey, e pres una poca d'aygua e lançà-la-y desús, e ençés ab una palleta una candela. Dix lo rey:

^__Yo jamés aguera pogut creure speriència tal si de mos hulls no u agués vist. Ara no tinc res per impossible que los hòmens no sàpien fer. En special tals sabers cahuen en gents qui van molt per lo món, e prech-te, pare reverent, me faces gràcia de dir-me totes les coses necessàries per aquest fet de les magranes, del que y és mester.

^__Yo, senyor ^__dix l'ermità^__, les yré a comprar, per ço com sé millor conéxer los materials si són bons, per ço com yo les he fetes moltes voltes de les mies mans. E com seran fetes, yo, senyor, yré tot sol devers lo camp dels moros, e prop la tenda del rey yo posaré les magranes; e com vendrà quasi la hora de la miga nit, les magranes seran ençeses, e tots los moros cuytaran devers aquella part per apagar lo foch; e la tua senyoria starà armat ab tota la tua gent. Com veuràs lo gran foch, ab tota la gent fir sobre ells, e faç certa la senyoria tua, que X míl·lia dels teus basten a desconfir C mília dels altres. Car yo puch dir ab tota veritat a la excel·lència tua que trobant-me en Barut, viu un altre cas semblant de un rey contra altre e, ab la ajuda de nostre senyor Déu e per consell meu la ciutat fonch liberada dels enemichs, e lo rey qui stava dins la ciutat fonch vençedor e l'altre, qui·l tenia asetgat fonch vençut. E la senyoria tua deu fer son poder ^__e qualsevulla cavaller^__ de saber coses per a ofendre sos enemichs e defendre sos amichs.

CAPÍTOL XI

Plagueren a l'entrestit rey les avisades paraules de l'hermità e féu-li infinides gràcies de la sua gratiosa proferta, e pres en si molt gran alegria. Coneixent que lo consell que li dava era de virtuós cavaller, acceptà aquell ab molta benignitat e prestament féu fer tot lo que l'ermità havia hordenat.

E com agueren dat fi a lur rahonament, lo rey isqué en la gran sala e mostrà la sua cara a la gent, molt alegra, e lo seu gest, que paria tenir molt gran ànimo. Tots los cavallers estaven admirats com vehien al rey tenir tanta contentació, car molts dies eren passats que no l'havien vist riure, ne la sua cara alegrar-se.

L'ermità, qui s'era partit del rey, poch spay passà que fon tornat de comprar les coses necessàries per a les magranes, e dix al rey:

^__Senyor, un sol material nos manca, emperò yo sé que la comtessa ne té. Com son marit Guillem de Varoych era viu ne tenia molt, per ço com serveix a moltes coses.

Dix lo rey:

^__Ara vull que los dos hi anem a la comtessa per haver-ne.

Lo rey tramès a dir a la comtessa com volia anar a parlar ab ella. E exint la comtessa de la sua cambra, véu-se lo rey davant ab l'ermità.

^__Comtessa ^__dix lo rey^__, per vostra gentilesa e virtut feu-me gràtia que·m doneu un poch de sofre viu, de aquell que té a foch que no es pot cremar, de aquell que lo comte, vostre marit, tenia e en les antorxes: per gran vent que fes, apagar no·s podia.

Respòs la comtessa:

^__¿Qui ha dit a vostra senyoria que mon marit Guillem de Varoych sabia fer tals antorxes ab tal lum?

^__Comtessa ^__dix lo rey^__, aquest hermità que açí és.

E la comtessa prestament anà a la cambra de les armes e portà'n tant que lo rey ne fonch molt content.

Com lo rey fonch tornat a la gran sala e lo dinar era ja prest, lo rey pres per la mà a l'hermità e posà's en la taula, e féu seure l'ermità al costat seu, fent-li aquell honor que ell era merexedor.

Estaven admirats los servidors del rey de la molta honor que lo rey feya a l'hermità, e molt més stava admirada la virtuosa comtessa, per ço com li acostumava de donar karitat e prenia molt gran plaer e consolació de parlar ab ell, com li venia a demanar almoyna, que de les rahons sues restava molt aconsolada. E dolia-li molt, per la molta honor que lo rey li feya, com més karitat no li havie feta, si bé de ell havia la natural coneixença perduda. E dix a les sues donzelles les següents paraules:

^__¡O, com stic molt enujada de la mia gran ignorància, com no he feta molt més honor a n'aquest pobre de hermità ^__car yo crech que ell deu ésser home de sanctíssima vida^__ com l'aja tengut tant de temps en la mia terra e no li é sabuda fer la honor que ell era merexedor! E veig ara que mon senyor lo rey, qui és tan benigne e piadós, lo fa menjar al seu costat. A tots los dies de ma vida me dolrà la poca honor que li é feta. O rey virtuós, pare de misericòrdia, lo que yo he fallit ho smenau ara!

CAPÍTOL XII

Llevant-se de taula lo confortat rey de Anglaterra, donà lisència a l'hermità que anàs a fer les magranes, les quals en pocs dies foren fetes. E acabades aquelles, l'hermità se n'anà al rey e dix-li:

^__Senyor, si vostra senyoria me dóna lisència, yo iré per donar compliment al que és stat deliberat. La excel·lència vostra faça posar en orde tota la gent qui té de eixir defora.

E lo rey dix que era molt content.

E en la scura nit lo virtuós hermità mudà's les vestidures que tenia apparellades de moro, e per la porta falsa del castell isqué molt secretament, que per negú no fonch vist ne conegut, e posà's dins lo camp dels moros. E com a ell li paregué hora lançà les magranes a una part del camp, prop de una tenda de un gran capità parent del rey moro e com fonch quasi passada la miga nit lo foch fonch tan gran e tan spantable que tots ne staven admirats de les grans flames que lansava. E lo rey e los altres moros, desarmats així com staven, cuytaren en aquella part hon era lo major foch per apaguar-lo, e no·l pogueren jamés apaguar per molta aygua que hi lançasen, ans com més aygua hi lançaven més s'encenia.

Lo virtuós rey de Anglaterra, com véu lo gran foch, armat com stava, ab aquella pocha gent que restada li era isqué de la ciutat e ab gran ànimo ferí en los moros, e feyen tan gran destructió d'ells que era cosa d'espant, que no prenien nengú a mercé.

Com lo rey moro véu tan gran foch e tanta gent sua morta, cavalcà sobre un ginet e fugí, e recollí's dins un castell que havia pres, qui havia nom Alimburch, e allí féu-se fort ab tots aquells qui del camp eren campats. Fonch molt admirat ell e tots los altres moros com eren stats així romputs, car no podien pensar quina era stada la causa de tan gran desbarat, com ells fossen L veguades més que los cristians.

Com los moros foren fugits, los cristians robaren lo camp dels moros e fonch ja de dia clar. Ab grandíssima victòria entraren dins la ciutat.

Lo rey moro, aprés passats quatre dies, tramès sos embaxadors ab una lletra de batalla al rey de Anglaterra, la qual era de la tenor següent.

CAPÍTOL XIII

A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraÿm, rey e senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese la mortaldat entre lo teu poble e lo meu ^__si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més poderós que tu no est, així de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria, car si lo gran Déu t'a donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l'avem aguda de tu e de tots los teus moltes veguades dins la tua pròpria terra^__, emperò si tu volràs que no y haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e senyoria e·m faràs de traüt CC mília nobles cascun any, e en la festa del gran sanct Johan vestiràs unes robes mies ^__les quals yo·t trametré^__, e aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de Conturberi, o de Salasberi, o en esta ciutat de Varoych, per ço com açí só stat desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo me'n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e tranquilitat tu e tots los teus, e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia pròpria mà victoriosa he guanyat e conquest.

Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.

CAPÍTOL XIIII

Partiren dos grans cavallers moros del castell d'Alimburch, los quals trametia lo rey de Canària a la ciutat de Varoych per embaxadors al rey de Anglaterra. E ans de lur partida trameteren un trompeta a la ciutat per demanar salconduyt. Com lo trompeta fon al portal de la ciutat, les guardes li digueren que s'esperàs un poch e tornarien-li resposta. Una de les guardes anaren prestament al rey per dir-lo-y; lo rey, agut son consell, dix a la guarda que·l deixassen entrar. Com lo trompeta fonch dins la ciutat, lo comte de Salasberi parlà ab ell e dix-li:

^__Trompeta, yo us dich de part de la magestat del senyor rey que los embaxadors poden venir salvament e segura, que no·ls serà fet negun dan.

E lo comte donà-li una roba de ceda e cent nobles. Lo trompeta se'n tornà molt content e, ans que los embaxadors vinguessen, l'ermità dix al rey les següents paraules:

^__Senyor, spantem aquests moros de vista: hordene vostra altesa dos grans senyors que isquen al portal per rebre los embaxadors e vagen ab molta gent e ben armats, tots en blanch, mas que no porten bacinets al cap, e al portal, per guardar aquell, stiguen CCC hòmens així armats com los altres. E faça la excel·lència vostra emparamentar tots los carrers per hon han a passar, e totes les dones e donzelles així velles com jóvens qui comportar-ho poran, per les finestres e per los terrats posen draps a l'entorn, tan alts que donen a les dones fins als pits, e cascuna d'estes tingua una armadura de cap. E com los embaxadors passaran, veuran l'arnès luyr, pensaran que tot és gent d'armes. E los CCC qui guardaran lo portal, a les espatles, per altres carrers desviats, isquen per les plaçes e cantons, e com los embaxadors seran passats, facen així com he dit fins que sien davant la altesa vostra. E certament ells pendran gran spant com veuran tanta gent d'armes ab la batalla que han perduda, que no saben com ne en quina manera; e ara que vegen la molta gent, hauran a creure que socors de moltes gents nos és vengut d'Espanya o de França o de Alemanya.

Lo rey tingué per molt bo lo que l'ermità havia dit e tots los de son consell, e així fonch fet. Elegiren al duch de Lencastre e al comte de Salasberi que rebessen los embaxadors e ab ells anassen IIII mília hòmens, e cascú de aquells portàs en lo cap una garlanda de flors. Isqueren fora de la ciutat per recebir los embaxadors una bona milla. Dix lo duch de Betafort:

^__Digau, pare hermità, puix tantes serimònies han de fer, los embaxadors, ¿com trobaran al rey, vestit o despullat, o armat o desarmat?

^__Si ira no y mesclau en vostres paraules ^__dix l'ermità^__, bona demanda feu. Emperò veig lo que signifiquen vostres paraules, que és més inclinatió de mal que de bé: per ço com só vell he hermità me voleu vituperar en lo consell e davant mon senyor lo rey. Areglau-vos en vostre parlar, si no yo us posaré una brida en la boqua que us faré parar a cada pas.

En açò lo duch se levà de peus, a mès mans a l'espasa e dix:

^__Si no perquè sou tan vell e portau l'àbit de Sanct Francesch, ab aquesta spasa, la qual és venyadora de paraules injurioses, yo us acursaria les faldes fins a la mitat de la cinta.

En açò lo rey se levà en peus ab molta ira que tenia e pres al duch e levà-li l'espasa de la mà, e féu-lo posar pres dins una gran torre. E tots los altres senyors que allí eren pacificaren a l'hermità, segons sa edat e l'àbit que portava devia perdonar, e ell fonch content perdonar. E jamés lo rey ho admeté per molts prechs e suplications que l'ermità e los altres magnats senyors li feren, ans ab un gyn lo volia lançar perquè isqués a recebir los embaxadors.

Estant en aquestes congoxes portaren nova al rey com los embaxadors moros venien, e prestament isqueren los qui eren stats elets ab tot aquell orde damunt mencionat.

Com los embaxadors foren davant lo rey, donaren-li la letra de batalla ab la crehença ensemps e, en presència de tots, lo rey féu legir la lletra. E l'ermità se acostà al rey e dix-li:

^__Senyor, vostra altesa accepte la batalla.

Llavors lo rey dix:

^__Yo accepte la batalla segons les condicions que·l vostre rey demana.

E preguà als embaxadors aturassen allí fins en l'endemà, que·ls daria mayor resposta. Féu-los molt bé aposentar e donaren-los totes les coses necessàries per a la humanal vida.

Lo rey apleguà consell general e, en aquell spay que s'ajustaven, l'ermità ab altres senyors se n'anà al rey, agenollà's als seus peus e besà-li la mà e lo peu e ab grandíssima humilitat lo suplicà que los de sa mercè li volgués donar les claus de la torre perquè pogués traure lo duch, per ço com lo rey les tenia ben guardades. E tantes foren les suplications de l'hermità, ab los altres senyors que li ajudaren, que al rey fon forçat donar-les-hi. E l'ermità ab altres anaren a la torre on stava pres lo duch, e allí trobaren un frare qui l'hohÿa de confessió, car certament ell se tenia per mort; e com sentí obrir la porta, pres tan gran alteració que pensà eixir de seny, pensant que·l volien traure per fer-ne justícia. Com l'ermità lo véu dix-li:

^__Senyor duch, si vós aveu dit a mi algunes paraules injurioses e yo a vós, en gràtia e mercè vos demane que·m perdoneu, que yo de molt bona voluntat vos perdone.

Com la pau fon feta, tornaren tots al consell, hon era lo rey e tots los duchs, comtes e marquesos, he tornaren legir la letra del rey moro. E per quant lo rey e tots los altres amaven e reverien a l'hermità e vehien que era home de sancta vida e mostrava molt saber en l'art de la cavalleria e destre ^__segons lo seu parlar^__ en les armes, per tots foren dades les veus que ell primer parlàs, lo qual féu principi a semblant parlar.

CAPÍTOL XV

^__Puix ab dret natural la raó·m força obeyr als manamets de vostra excel·lència, mon senyor, en mostra de mon poch saber e no avisat entendre, no perjudicant les senyories de aquests magnànims senyors, me manau que yo parle primer en aquest negoci, yo us diré lo que a mi par ^__per bé que yo conegua no ésser digne de parlar en semblants fets com yo sia home qui sé molt poch en l'exercici de les armes^__, emperò no oblidant-me que proteste e demane vènia e perdó, així a mon senyor lo rey com a tots los altres, que si diré algunes coses que no sien ben dites, vos plàcia corregir-les e no vagen en compte de res com isquen de home criat en hermitatge, havent més notícia de bèsties feres que no de armes; emperò, dich, senyor, a vostra altesa, per satisfer a la letra del gran moro, que diu que a tota sa requesta se vol combatre ab la senyoria vostra cors per cors, e puix acceptada haveu la batalla així com bon rei e virtuós deu fer, no tement los perills de la mort, só de parer que més val al rey mort soptada que no ésser rey envergonyit; e considerant com lo rey moro sia home fortíssim e de gran ànimo e diu en la sua lletra que rey per rey vol fer la batalla, tendria per bo que la senyoria vostra, per salvar la promesa fe e per quant nostre senyor Déu, qui és jutge e conexedor de veritat com a Ell no li sia res amagat, que l'ajam tot de nostra part, no façam cosa neguna ab engan si victòria volem haver de nostres enemichs; e com siam certs de la indispositió de mon senyor lo rey ^__qui és molt jove e de dèbil complexió e visca malaltís, encara que tinga l'ànimo de virtuós cavaller^__, no seria cosa condecent ne justa que ell entràs en camp clos ab un tan fortíssim home com és lo rey moro, mas lo duch de Lencastre, qui és honcle de mon senyor lo rey, enprengua de fer aquesta batalla, e lo senyor rey se despulle del ceptre e de la corona real per ço que lo gran moro no sia decebut que·s combata ab rey.

Acabant l'ermità les darreres síl·labes de ses paraules, se levaren tres duchs moguts d'estrema ira, ço és, lo duch de Cloceste, lo duch de Betafort e lo duch de Atrètria, e ab grans crits començaren a dir que no volien consentir que lo duch de Lencastre entràs en la batalla e fos alçat per rei, com cascú d'ells era més acostat parent del rey e a qui era més lícit de fer la batalla que no era lo duch de Lencastre.

Lo rey no comportà que més parlasen, sinó que ab forçada veu féu principi a semblants paraules.

CAPÍTOL XVI

^__Justa cosa és que tan desordenada demanda no sia hoÿda. Millor fóra que ab dubtoses paraules temptat haguésseu ma volentat, perquè a mi no plau ni vull que negú de tots vosaltres entre per mi en la batalla: puix yo la he acceptada, yo tot sol la vull portar a fi.

Levà's un gran baró e dix semblants paraules:

^__Senyor, perdon-me la excel·lència vostra del que diré, car lo que vostra altesa diu jamés per nosaltres vos serà consentit. Per bé que nostre senyor Déu vos haja dat lo voler, vos ha levat lo poder; per quant tots nosaltres conexem que la altesa vostra no és àbil per a tan fort e tan dura batalla com és aquesta, regisqua's la senyoria vostra a consell e voluntat de tots nosaltres, car si nosaltres coneixíem la vostra virtuosa persona ésser disposta per a tal mester, de bon gran aguérem aderit al que la altesa vostra agués manat.

E tots los altres barons e cavallers loaren lo que aquest baró havia dit.

^__Puix així és que a vosaltres, fidelíssim vasalls e súbdits meus ^__dix lo rey^__, no plau e conexeu en mi que no só dispost per a combatre lo rey moro, yo us regracie la molta amor que·m mostrau tenir e disponch de mi enseguint la volentat de tots vosaltres. Emperò yo vull e man que no sia negú, sots pena de la vida, que tinga tant atreviment que digua que farà per mi la batalla, sinó lo que yo elegiré. E aquell vull que sia per mi hi en lloch meu, e en aquell renunciaré la corona, lo regne e lo ceptre real.

Respongueren tots que eren contents. Aprés lo rey féu principi a tal parlar.

CAPÍTOL XVII

^__Així acostuma afalagar la iniqua fortuna quant del tot vol destroyr al qui enguana, que de la sua adversitat alguna part no mostra perquè aquell a qui prospera contra ell[a] no s'arme. ¡O gran infortuni, que·ls molt prosperats en la més alta fortuna acompanya, que no tenint speriència de adversitat alguna, los pochs dans majors stimen e los grans sostenir no poden! E per ço, duchs, comtes e marquesos e tots los altres súbdits fidelíssims meus, vull manifestar que, puix a la divina Providència és stat plasent que m'a privat de la força e corporal sanitat e tots vosaltres me dieu e afermau yo no ésser sufficient per entrar en camp clos, volent enseguir a la molta amor e bona voluntat de tots vosaltres, yo done mon loch, lo ceptre e la corona real, e despull-me de tota ma senyoria e done-la de bon grat, no constret ni forçat ni ab pactes ni convinenses, al meu amat pare hermità qui açí present és.

Despullà's les sues robes e dix semblants paraules:

^__Així com yo·m despulle aquestes vestidures reals e les vist [e] pose sobre lo pare hermità, així·m despulle de tot lo meu regne e senyoria donant e revestint-lo sobre lo pare hermità, e prech-lo que li plàcia de acceptar-ho e que faça la batalla per mi ab lo rey moro.

Com l'ermità hohí dir semblants paraules al rey, levà's molt prest per voler parlar, e tots los grans senyors que allí eren, de un acord se levaren e tingueren tan a prop a l'ermità que jamés lo lexaren parlar, ans li despullaren l'àbit que vestia e feren-li vestir les robes reals. E lo rey renuncià tota la sua senyoria sobre l'ermità ab acte de notari, en presència de tot lo consell e ab consentiment de tots los barons. E vistes per lo rey hermità les preguàries de tots los del consell, acceptà lo regne e la batalla, e prestament demanà que li portassen unes armes que li vinguessen bé. Portaren-li'n moltes, emperò de totes quantes li'n portaren, no n'hi agué nengunes que li vinguessen bé al plaer seu.

^__Per la mia fe ^__dix lo rey hermità^__, per açò no restarà la batalla, encara que y sabés entrar en camisa. E prech-vos senyors ^__dix lo rey hermità^__, vos plàcia voler anar a la comtessa e pregau-la molt carament que per la sua molta virtut e bondat me vulla prestar les armes de son marit, en Guillem de Varoych, aquelles ab què ell acostumava entrar en les batalles.

Com la comtessa véu venir tants duchs, comtes e marquesos e tot lo consell del rey, e hoÿt lo per què venien, respòs la virtuosa comtessa e dix que era molt contenta, e donà'ls unes armes que no valien molt.

Lo rey, com les véu, dix:

^__No són aquestes les que yo demane, car altres n'i ha que són molt millors.

E tots los barons tornaren altra volta a la comtessa e demanaren-li les altres armes, e la comtessa los dix que no n'i havia altres.

Cobrada la resposta, lo rey dix:

^__Senyors e germans meus, anem-hi tots així com estam e·nsajarem nostra ventura.

Com tots foren davant la comtessa, dix lo rey:

^__Senyora comtessa, per vostra gran bondat e gentilesa vos prech me vullau prestar les armes qui eren de vostre marit, en Guillem de Varoych.

^__Senyor ^__dix la comtessa^__, així Déu me prest aquest fill, que altre bé en aquest món no tinch, com ja les vos he trameses.

^__Veritat és ^__dix lo rey^__, emperò no són aquelles les quals yo demane. Emprestau-me vós aquelles qui stan en lo petit retret de la vostra cambra, les quals són cubertes de un domàs vert hi blanch.

Dix la comtessa, qui donà de genolls en terra:

^__Senyor, en gràtia e mercè demane a vostra senyoria que·m vulla fer certa de vostre nom e com conexíeu vós a mon senyor, lo comte Guillem de Varoych.

CAPÍTOL XVIII

^__Comtessa ^__dix lo rey hermità^__, no és ara temps ne hora per a poder-vos manifestar lo meu nom, car en altres coses més necessàries e útils per a tots tinch de entendre, per què us prech que·m vullau prestar les armes que us he demanades, e açò us auré a gràtia singular.

^__Senyor ^__dix la comtessa^__, yo de bon grat só contenta de prestar-les a vostra altesa, mas sí Déu vos done bona victòria del rey moro, me façau gràtia que, puix lo vostre nom no puch saber, almenys que·m digua vostra senyoria quina coneixença e amistat ha tenguda ab mon marit.

Respòs lo rey:

^__Senyora, puix tant me forçau e voleu que us ho digua, yo só content per lo molt meréxer vostre. Bé sou en record de aquella gran batalla que vostre marit vençé al rey de França en la ciutat de Roam. Vostre marit era capità mayor de la ciutat, e vench lo rey de França ab LX mília combatents entre de peu e de cavall, e vostre marit, Guillem de Varoych isqué ab pocha gent de la ciutat e llexà los portals molt ben provehïts, e al cap del pont féu-s'i un bell fet d'armes, de què moriren dels francesos en lo pont, ab los qui caygueren en la ribera, passats V mília hòmens. E vostre marit retragué's devers la ciutat e tots los de Picardia passaren un pas e pensaren pendre la ciutat, si no per Guillem de Varoych, qui·s féu fort a la porta. E plegà lo rey ab tot son poder e féu allí un singular fet d'armes, en tant que vostre marit se n'entrà e molts francesos ab ell ensemps. E aquells qui guardaven les torres del portal de la ciutat dexaren caure la porta caladissa com veren que ja n'i havia prou de francesos, e lo rey restà defora. Com Guillem de Varoych agué destroçada tota la gent e posats en forts presons, e véu que lo rey de França combatia la ciutat ab gran esforç per pendre vostre marit, lo comte isqué per alt[r]a porta de la ciutat e ferí en aquell loch hon era lo rey de França, e los de la ciutat isqueren tanbé. E lo rey fonch ferit de dos nafres e mataren-li lo cavall. E un cavaller dels seus, qui véu tan malament nafrat lo rey, e stava a peu, devallà del seu cavall e féu-hi pujar lo rey a cavall, e fon-li forçat que se n'anàs, e la batalla fon perduda. Comtessa, ¿sou en record com aprés pochs dies passats, vostre marit vench en aquest regne per manament del senyor rey, e ab quanta de honor fon rebut per lo rey e per tots los del regne? E romperen-li un tros del mur, car no consentiren que entràs per porta neguna, e anaven sobre un carro enparamentat de draps de brocat, e los cavalls qui tiraven lo carro anaven ab paraments de seda, e ell anava tot sol sobre lo carro, armat tot en blanch ab l'espasa nua en la mà. Aprés vengueren en sta vostra ciutat de Varoych e ací stigueren per alguns dies, e yo contínuament fuy en sa companyia; e en les guerres fom frares d'armes.

No tardà gran spay que la comtessa féu principi a tal parlar.

CAPÍTOL XIX

^__Ab alegria de goig inefable, senyor, me recort que és veritat tot lo que la senyoria vostra m'à dit. E reste molt aconsolada com hoig recitar los singulars actes del meu virtuós marit e senyor, que yo en strem amava e en grandíssima stima tenia, com aquell qui era digne de fama gloriosa e merexedor de real corona per les sues virtuts insignes. Mas la fortuna m'és stada molt adversa, qui·m fa viure adolorida, que·l m'à levat davant los meus hulls. E des que de mi·s partí no sé què són bons dies ni menys bones nits: entre les unes coses e altres, tots los dies me són de passió. E de açò no vull més parlar per no enujar la altesa vostra; sol vos deman en gràtia e mercè me vulla perdonar la senyoria vostra com en lo temps de vostre hermitatge yo no fiu per l'altesa vostra lo que bé haguera pogut fer. E si yo agués sabut la jermandat que havíeu tenguda ab mon senyor Guillem de Varoych, yo us aguera feta molt més honor e donat de mos béns més que fet no he.

Molt fonch content lo rey de les paraules de la virtuosa comtessa.

^__Lla hon no ha erra no fretura demanar perdó. Vostres virtuts són tantes que no·s porien recitar ni yo no us bastaria a fer les gràties del que us só obliguat. Sol vos prech, per la vostra gran virtut e gentilesa, que les armes que us he demanades me vullau prestar.

E prestament la comtessa li féu traure unes altres armes qui eren cubertes de brocat blau. Com lo rey les véu dix:

^__Senyora comtessa, ¡com teniu ben guardades les armes de vostre marit! Per molt que aquests senyors e yo vos ajam preguada, no les nos haveu volgudes prestar. Aquestes són les que Guillem de Varoych entrava en los tornegs. Aquelles que yo demane stan penjades dins lo vostre retret, qui són cubertes de un domàs blanc e vert ab un leó d'or coronat, e ab aquelles sé yo bé que ell entrava en les molt cruels batalles. E si vós, senyora comtessa, enuig no y preníeu que yo entràs dins lo retret, a mon parer yo les trobaria.

^__¡Ai trista ^__dix la comtessa^__, par que tota vostra vida siau criat en sta casa! Bé porà entrar la senyoria vostra, e mire e prengua tot lo que millor li paregua.

Vent lo rey la sua bona volentat, lo y regracià, e entraren tots dins lo retret e veren-les allí penjades. Lo rey les se féu dar e féu-les adobar de tot lo que necessari era.

La batalla fon concertada per a l'endemà, e en la nit lo rey se n'anà a la sglésia major e allí stigué tota la nit agenollat davant l'altar de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, ab totes ses armes, qui staven sobre l'altar. Com fon dia clar, hoý missa ab gran devoció. Acabada la missa, se féu armar dins la sglésia, e menjà d'una perdiu per ço que natura s'esforçàs un poch. Aprés isqué al camp, e totes les dones e donzelles isqueren de la ciutat descalces, les donzelles en cabells, fent professó, suplicant a la divina Magestat e a la sacratíssima Mare de Déu Jhesús que donàs victòria al lur rey contra lo rey moro.

Com lo rey hermità fonch dins lo camp, vench lo rey moro ab tot son poder de peu e de cavall e entrà en lo camp ab ànimo de virtuós cavaller. E tots los moros pujaren alt en un toçal per mirar la batalla, e los cristians stigueren prop de la ciutat. Lo rey hermità portava una lança ab lo ferro ben smolat e una pavesina en lo braç, l'espasa e un punyal. Lo rey moro portava un arch de flexa, espasa e al cap una cervellera ab moltes tovalloles embolicades.

Com los dos animosos reys foren dins lo camp, la hu anà devers l'altre ab molt gran ànimo. Lo rey moro tirà prestament una flexa e donà-li en lo mig de la pavesina e passà-la-y de clar ensemps ab lo braç, que no s'i pogué aturar, e prestament li'n tornà a tirar altra e donà-li enmig de la cuxo. Ab l'arnès que portava, la flexa no pogué passar del tot e feya-li molt de enpaig al passeyar que feya. Ell fon ferit de dues nafres ans que acostar-s'i pogués, e tirà-li la lança com fon prop d'ell. E lo rey moro era molt destre en les armes e, ab lo seu arch, com véu venir la lança, rebaté-la e féu-la ·nar luny de si més de X passes. En açò lo rey hermità se fonch tan acostat que no·l leixà més tirar. Com li fonch quasi que ab la mà lo podia tocar, dix en alt, cridant:

^__Ajuda'm, Déu, e vingua tota la morisma contra mi!

Com lo rey moro véu l'altre tan prop de si e no podia tirar ab l'arch, tingué's per perdut.

Com lo rey hermità agué tirada la lança, prestament mès mans a l'espasa e acostà's tant com pogué a ell e donà-li un gran colp sobre lo cap, emperò no li féu gran mal, tantes eren les tovalloles que portava. E lo rey moro ab l'arch defenie's e rebatia-li molts colps, en tant que·l rey hermità li tirà un gran colp que li tallà lo braç e mès-li l'espasa tota dins lo costat, e fon forçatal rey moro que caygués en terra; e tan prestament com pogué, lo rey hermità li taillà la testa, pres la lança e mès la testa en la punta. E ab aquella victòria lo rey se'n tornà dins la ciutat. Pensau ab quanta alegria staven los cristians, dones e donzelles, pensant com eren ja fora de captivitat!

Com lo rey fon dins la ciutat, feren venir los metges e curaren les nafres del rey. Lo dia següent, de matí, lo rey tingué son consell en la cambra hon jahïa, e fon deliberat que trametessen dos cavallers per embaxadors als moros, dient-los que volguessen observar les convinences per ells promeses e jurades per tots ells, e se'n podien anar salvament e segura ab tots lurs navilis, robes, joyes, en ses pròpries terres, sens que per nengú del regne no·ls serà fet mal ne dan.

Com los embaxadors foren elets, trameteren un trompeta per salconduyt. Los moros foren contents de dar lo salconduiyt tant bastant com lo volgueren. Los embaxadors partiren; com foren junts ab los moros, esplicaren lur embaxada. Feren-los ben aposentar e preguaren-los que sperasen la resposta. E açò digueren per fer-los una gran maldat, car tornaren en major malícia per la molta dolor que tenien de la mort de lur rey.

Entre ells fonch molt gran altercació a qui farien rey. Los uns volien que fos Çalé ben Çalé, los altres volien que fos Aduqueperech, cosín germà del mort rey. Feta la elecció per ells de çalé ben çalé, per ço com era bon cavaller e valentíssim, de continent que l'agueren alçat rey manà que prenguessen los embaxadors e tots los qui eren venguts ab ells, e féu-los matar. Levaren-los a tots les testes e posaren-las dins una sàrria, e ab un ase les trameteren devers la ciutat.

Les guardes qui staven en les torres de la ciutat veren dos ginets ab l'ase que feyen anar; com foren prop de la ciutat desempararen l'ase e tornaren-se'n molt corrent. Lo capità de les guardes véu lo cas, manà a X hòmens a cavall que anassen a veure quin cas era aquell; com ho agueren vist no volgueren ésser exits per a veure un tan nefandíssim cas, ne tan gran perdició. E prestament ho anaren a dir al rey e a tot lo consell. Com lo rey sabé tal novitat, posa't fonch en gran admiració e dix semblants paraules.

CAPÍTOL XX

^__Io he oferta la mia persona en perillosa conquesta, e açò perquè eternament ma fama revischa, car stime morts lo jorn primer de lur naxença aquells qui en tenebres d'escura vida així callat ociós viure passen, que ans de aquest món los inpacables fats los transporten que a conexença de algú lo seu viure previngua, essent menys que pedres o arbres, los quals, per útils proprietats e suavitat de fruyts delitosos, los vivints en gran stima colen. E aquells stime gloriosament viure, los quals, ab stremitat de ànimo, morint sens jamés poder morir, en segura vida, ab serenitat de gloriosa fama eternalment reviuen. ¡O infels crudelíssims e de poca fe, car no podeu donar lo que no teniu! Ara yo fas vot solempne, així nafrat com stich, de jamés entrar dins casa cuberta, si no és sglésia per hoyr missa, fins a tant que yo haya lançat tota aquesta morisma fora de tot lo regne.

E prestament se féu dar la roba e levà's del lit e féu tocar les trompetes. E lo primer qui isqué fora de la ciutat fon lo rey, e féu fer crida que tots quants fossen de XI anys ensús e de LXX en avall, sots pena de la vida, tots l'aguessen a seguir. E aquell dia atendaren-se en aquell lloch on los moros eren stats vençuts, e en aquell cas lo rey féu traure molta artelleria necessària per a la guerra.

Com la virtuosa comtessa sabé que lo rey tal crida feta fer havia, e tota la gent lo seguia que fossen de XI anys ensús, fonch molt atribulada, conexent que son fill era comprés en aquella e era forçat de anar-hi, e ab gran cuyta, a peu ella anà hon era lo rey e, donant dels genolls en la dura terra, ab veu piadosa féu principi a paraules de semblant stil:

^__A vós, rey prudentíssim, antich en benaventurada vida, a la vostra sanctedat mèritament s'esguarda haver pietat e compassió de les persones afligides, per què yo, adolorida comtessa, vinch a la vostra excel·lència a suplicar que així com sou misericordiós e ple de tota bondat e virtut, que hajau pietat de mi com no tingua en aquest món altre bé sinó aquest fill, qui és de tan poca edat que en res no us pot ajudar. E sia de vostra mercé ésser en record de la gran amistat, amor e confederatió del meu virtuós marit, ab lo qual vostra altesa ha tenguda tanta amistat en lo temps de les guerres e batalles, e reduesch a la memòria de la senyoria vostra aquelles almoynes e karitats que en lo temps del vostre hermitatge yo us feya dar; que us plàcia obeyr als meus desigs e suplications, ço és, que·m vullau lexar mon fill, qui és orfe de pare e yo no tinch altre bé ab qui·m pugua aconsolar sinó ab aquest miserable de fill. Donchs, senyor, puix sou pare de misericòrdia e de pietat, obtingua de la mercè vostra aquesta tan alta gràtia, per què yo e mon fill per a sempre restem obliguats a la senyoria vostra.

Lo rey conegué la desordenada voluntat de la comtessa e no tardà de fer-li tal resposta.

CAPÍTOL XXI

^__Molt vos desijara hobeyr, senyora comtessa, si la vostra demanda fos honorosa e justa, com la honor e stima de vostre fill yo tinch per mia. Car sabuda cosa és que los hòmens han de exercitar les armes e han a saber la pràtica de la guerra e lo gentil stil que aquest benaventurat orde de cavalleria té, e és deguda cosa e de bona consuetut que los hòmens de honor en gran joventut deuen principiar les armes, car en aquella edat aprenen molt millor que·ls altres així en batalles de camp clos com en guerres guerrejades. E per quant aquest és ara en la millor edat del món per veure e sentir les honors grandíssimes que·ls cavallers aconsegueixen en semblants fets exercint virtuosos actes, per què yo vull portar en ma companyia e tenir-lo en compte e stima de fill, e yo fer-li he tota aquella honor que·m serà possible per amor de son pare e per contemplació vostra. ¡O quina glòria és per a la mare tenir fill jove e dispost que·s sia trobat e·s trobe en semblants batalles dignes de gloriosa fama! E per ço és de necessitat que vingua ell ab mi, e yo demà fer l'é cavaller, per ço que ell pugua emitar als virtuosos actes de son pare, Guillem de Varoych; e si ara hi va, tots los bons cavallers lo tindran per millor. E yo, qui tant he amat a son pare en vida, també lo dech amar en la mort, car en aquest món jamés portí més voluntat e amor a home ningú com a vostre marit, e ara en loch seu vull amar e honrar a son fill, per ço com a present altre bé no li puch fer. Per què us prech e us consell, virtuosa comtessa, que us ne torneu dins la vostra ciutat e que·m dexeu açí vostre fill.

^__Per ma fe ^__dix la comtessa^__, senyor, vostre consell no·m par bo ni bell per a mi. Vol-me dar entendre, vostra senyoria, que aquesta art de cavalleria és benaventurada? Ans vos dich que és prou desaventurada, dolorosa, trista e de mal servir. Si voleu major speriència que de vostra senyoria? Car ahir éreu sa e alegre e ara vos veig prou trist, coxo e malalt. E trists de aquells que y dexen les persones! E açò és lo que·m fa a mi duptar del meu fill, car si yo era certa que no morís en les batalles o no fos nafrat, bé seria contenta anàs ab la senyoria vostra, mas ¿qui és aquell qui m'asegura los duptes de les batalles? Que la mia ànima tremola d'estrema dolor, car lo seu ànimo és alt e generós que volrà emitar los virtuosos actes de son pare. Senyor, yo sé que són molt grans los perills de les batalles, e per ço la mia ànima repós no pot haver: lo millor consell per a mi és que la altesa vostra me done mon fill e vosaltres feu la batalla.

Lo rey ab gran afabilitat, dix:

^__Totes coses estan bé en bocha de dona. Senyora comtessa, no vullau en va despendre vostres paraules; anau ab la pau de nostre Senyor e tornau-vos-ne dins la vostra ciutat, que res no acabaríeu.

Los parents de la comtessa e de son fill la preguaren se'n tornàs e dexàs allí son fill, puix lo rey ne prenia càrrech. Com ella véu que més no s'i podia fer, dix plorant.

CAPÍTOL XXII

^__O cosa desrahonable, si dir-se pot, que la gravitat de les mies dolors a totes les altres avançen! O doloroses làgrimes qui la destructió, misèria mia, representen: transportau los hoynts entristits en la presèntia de la mia gran pèrdua, no consentissen sinó ab gemechs, tristors e sospirs e sanglots ésser hoÿdes! Aquestes són dolors de mare qui no té sinó un fill, e aquell per força li és levat offerint-lo a la cruel, spantable e dolorosa mort ab senyals de molta amistat e amor. O mare, semblant a ovella fecunda, qui has parit lo fill per a ésser mort e trocejat en la cruel batalla! Mas, ¿què m'aprofita dolre sobre cas inrremeyable, puix lo rey no pot haver pietat de mi ni de mon fill?

Lo rey, mogut de compassió de les adolorides paraules e lementacions de la comtessa, corrent dels seus hulls spesses làgrimes, apartà's un poch e dix als parents de la comtessa que la portassen a la ciutat. Dos cavallers qui parents eren de la mare e del fill levaren la adolorida comtessa de terra e·n braços la portaren fins al portal de la ciutat, aconortant-la en la millor manera que podien.

^__Bé us pensau vosaltres ^__dix la comtessa^__ aconortar la mia grandíssima dolor, car com més paraules me dieu de consolació, més me turmentau e major pena sent la mia atribulada ànima. E per aquest sol fill que a mi resta yo só dita mare e, si aquest mor en la batalla, ¿què serà de mi, trista desaventurada, que hauré perdut marit e fill e tot quant bé tenia en aquest miserable món? E no fóra millor yo fos morta, ans que veure tanta dolor davant los meus hulls, e agués agut vida lo meu marit e son fill? ¿Què·m valen a mi los béns ni les riqueses, puix só destituhïda de tot goig, plaer e consolació e tot mon fet no és sinó abundar en làgrimes doloroses e viure en contínues lamentacions? Almenys me fes Déu gràtia que pogués atènyer a la vert delitosa riba del gran riu, oblidant los meus passats e esdevenidors mals, passàs eterna e reposada vida.

Acabant la comtessa semblants paraules, lo fill féu principi a tal parlar:

^__Senyora, yo us supplich que sia de vosta mercè que no ploreu ni vullau fatigar la vostra virtuosa persona per mi, e yo us bese les mans de la molta e strema amor que en la senyoria vostra tinch coneguda. Mas deveu pensar que só ja en tal edat que dech eixir dejús les ales de ma mare e só per a portar armes e entrar en batalles per mostrar de qui só fill ni qui és stat mon pare, car si serà plasent a la divina Magestat, Ell me guardarà de mal e·m lexarà fer tals actes que seran plasents a Ell e l'ànima de mon pare ne serà aconsolada allà hon és e la mercè vostra se n'alegrarà.

Com la comtessa li hohí dir tals paraules, girà's devers sos parents, que la portaven, e dix-los:

^__Ara deixau-vos morir per fill nengú! Yo pensava que la voluntat del meu fill fos conforme ab la mia, apartant-se de vosaltres, e s'amagaria per los racons per fugir als perills de les batalles, perquè és de poca edat, e yo veig que ell fa tot lo contrari. Bé és veritat l'exemple vulgar qui diu: per natura caça ca.

Com foren al portal de la ciutat, los cavallers prengueren comiat per tornar al camp. Lo fill donà dels genolls en la dura terra e besà los peus e les mans e la bocha a la mare, e suplicà-la que li volgués donar la sua benedictió. E la comtessa lo senyà e dix-li:

^__Mon fill, nostre senyor Déu te vulla tenir en la sua protectió e custòdia e·t guarde de tot mal.

E besà'l moltes voltes al departir, e dix la comtessa:

^__Tan trist comiat és aquest per a mi, que altra cosa no·m fallia per aumentar la mia misèria.

Com lo fill fonch partit, la comtessa se n'entrà dins la ciutat fent molt grans lementacions, e moltes honrades dones de la ciutat la acompanyaven aconortant-la en la millor manera que podien.

CAPÍTOL XXIII

Dos cavallers se'n tornaren al camp ab lo fill de la comtessa e feren relació al rey de tot lo que la comtessa havia dit ne lo fill, e lo rey se alegrà molt de la bona discreció del fill.

E aquella nit lo rey féu molt bé guardar lo camp, que no consentí que negú se desarmàs. E al matí, com lo sol fon eixit, féu regonéxer entorn del seu camp si y havia gent alguna. Aprés féu tocar les trompetes e féu mudar lo camp envers los moros quasi mige legua de allí hon ells staven, atendàs en un gran pla que y havia e, parades totes les tendes, féu refrescar tota la gent. Açò era ja passat lo migdia.

Los moros, que saberen que los cristians eren eixits fora de la ciutat, stigueren molt admirats quina era stada la causa, car poch temps era passat que no tenien atreviment de eixir sol un pas defora la ciutat, e que ara los venien a cerquar. Digueren alguns capitans que açò havia fet la grandíssima crueltat del lur rey Çalé ben Çalé, qui sobre fe havia fet morir a cruel mort los embaxadors cristians, e ells havien provehït de haver gent d'Espanya o de França.

^__E per açò nos van cerquant, e podeu ésser certs que tants com ne pendran de nosaltres, tots seran tallats a peces menudes.

Parlà hu de aquells embaxadors qui havia portada una letra de la concòrdia de la batalla, e dix:

^__Ells nos feren molta de honor e com fom dins la ciutat vem infinida gent per les torres e per les plaçes, finestres e terrats, que era una gran admiració de veure tanta gent armada, que, per Mafomet, yo arbitrava que devien ésser CC mília combatents, e aquest malvat de rey ha fets fer [morir] los lurs embaxadors sens que no u merexien.

Hoÿdes per tots los capitans moros les paraules de aquest embaxador, reberen informació dels altres moros qui eren entrats ab ell dins la ciutat e, vista la veritat, mataren lo rey Çalé ben Çalé e alçaren altre per rey. Emperò, per tot açò ells se armaren com si aguessen a dar batalla e vengueren a vista dels cristians. Era ja quasi lo sol baix, emperò deliberaren de pujar-se'n alt en un mont que y havia prop.

Lo rey hermità, qui véu açò, dix:

^__Per la mia fe, ells mostren tenir temor de nosaltres e per ço se'n són pujats tan alt. Ara digau, senyors e germans meus, ¿voleu que vençam aquests cruels moros per força d'armes o per aptea de guerres? Car ab la ajuda de nostre senyor Déu e de la sua sacratíssima Mare, yo us daré vençedors.

Tots digueren:

^__Senyor, a difícil cosa tenim nosaltres ésser vencedors si ja la misericòrdia de nostre senyor Déu no·ns ajuda e la vostra virtut. Car com ells han vist lo lur rey mort, han ajustada tota la més gent que han pogut e són en nombre molt més que nosaltres, e per ço tots crehem que la pijor part serà la nostra.

^__Oh senyors! ^__dix lo rey^__, yo us deman en gràtia que no sia desmayar. E com! No haveu vist vosaltres en les batalles los pochs vençre als molts e los flachs vençre als forts? Parau bé sment en lo que us diré: en les guerres més val abtesa que fortalesa e, per bé que nosaltres siam pocha gent e ells molta, açí serà lo gran renom e fama que reportarem per tot lo món e, tots los que aprés de nosaltres vendran, nos al·legaran en exemple de perpetual glòria. E yo, qui fas hermitana vida, tots quants en aquesta batalla ab mi pendran mort, yo·ls absolch a pena e a culpa, e cascú deu sforçar lo seu ànimo en semblants actes e no tembre los perills de la mort, car més val morir com a cristians que no ésser catius en poder de infels. Donchs, cascú deu fer sforç per bé a fer, e donem la batalla e siam vençedors comsevulla que sia, car no serà príncep en lo món qui incriminar nos pugua de infidelitat ne de poch ànimo, que no hajam fet tot lo possible en defendre'ns de aquests infels enemichs nostres, qui·ns volien levar la nostra pròpria terra e les mullers, fills e filles jutgar a perpetual captivitat.

Acabant lo rey hermità paraules de tant ànimo, lo qui solia ésser rey, ab ànimo viril, féu principi a tal parlar:

^__La tua real e elegant senyoria, afabilíssim pare, me asegura que los teus virtuosos actes són tals, que clarament manifesten tu qui est. No resta sinó que tu alses la tua poderosa mà ab tallant spasa ^__puix és la nostra sperança e refugi^__ e ab la tua victoriosa mà anem contra los infels. E mana a nosaltres que façam actes que sien de gloriosa recordació, car tots som prests hobeyr-te e servar los manaments teus. E no és lícit ja a nosaltres tenir pus consell, sinó que ab armes cruels e venjadores de tanta inhumanitat, ab gran alegria, firam contra nostres enemichs, car més val al cavallers bona mort que mala e penosa vida.

Plagueren al rey hermità les animoses paraules de l'altre rey qui solia ésser, e dix en tal forma.

CAPÍTOL XXIIII

^__De inestimable alegria me alegre yo, mon natural senyor, com vos veig ab tan sforçat ànimo de valerós cavaller, e per ço no vull fer més rahons sinó que, puix lo poder per nostre senyor Déu és a mi dat e aprés per la excel·lència vostra, faça cascú així com yo faré, car ab lo divinal adjutori yo us daré venjança de vostres enemichs.

E pres un cabàs en la una mà e una exada en l'altra, e mès-se primer de tots. E com los grans senyors veren fer tal cosa al rey, cascú féu així com ell feya. E ja lo virtuós rey, de continent que isqué de la ciutat, provehí de totes les coses qui eren necessàries per a la guerra. E entorn del seu palench féu un gran vall bé una lança d'armes en alt e duia fins a una gran ribera d'aygua que y havia, e lexaren enmig un gran portell que bé CL hòmens podien passar al colp. A l'altra part cavaren e feren altre gran vall que tenia fins al cap de una gran penya que y havia.

Dix lo rey:

^__Puix açò és fet, de ací fins al dia no y ha sinó dues hores, anau vós cuytadament, duch de Clocestre, e vós, comte de Salasberi, a la comtessa, que per amor mia e per amor de vosaltres me vulla trametre dues grans botes que té d'en Guillem de Varoych, alt en la cambra de les armes, que són plenes de lavor d'espinachs, los quals són tots de coure.

E ells prestament hi anaren e, ab prechs e manaments que li feren de part del rey, los hagueren de la comtessa, si bé stava malcontenta del rey perquè no li havia volgut donar son fill; emperò, conexent la gran necessitat qui la'n constrenyia, fon contenta, per bé que no·s pogué star que no digués:

^__Val-me Déu! E què és açò de aquest rey de ventura que tant sap en la mia casa? Que no tinch res que de armes sia ho de guerra que tot no u sàpia. Yo no sé si sap de adevinar ho sia nigromàntich.

Los barons feren carreguar en carros les botes de la lavor dels spinachs e portaren-les al camp. Com foren davant lo rey, digueren-li tot lo que la comtessa havia dit, e lo virtuós rey se pres a riure e ab cara afable los féu molta festa. Aprés féu portar la lavor dels spinachs en lo portell e lansaren-los per terra a fi que, com los moros passassen, los se ficassen per los peus. E així fonch fet. E més, féu fer molts clots fondos a manera de pous, que com exissen de un mal, que donassen en l'altre; e tota la nit los cristians altra cosa no feren.

Com clarejar començà l'alba, los moros feyen grans alegries sonant tabals, trompetes e anafils, e ab multiplicades veus cridaven batalla. E ab aquella alegria, del mont baxaren venint contra la gent cristiana.

Lo hermità rey manà que tota la gent sua stigués en terra gitada, fent demostració que dormien. Com foren quasi a tret de bombarda, se levaren tots, mostrant ésser mal destres en la guerra, e començaren hordenar ses batalles. Com los moros foren dins lo portell, dix lo rey:

^__Senyors, en gràtia vos deman que no sia d'esmajar: voltem la squena fengint que fogim.

E los moros, qui fugir los veyen, cuytaren lo més que pogueren. Com foren dins lo dit portell, que per altra part passar no podien, ficaven-se aquells grans de coure per les soles dels peus. Com lo virtuós rey hermità véu los moros dins lo portell, féu un poch detenir la gent sua, així com aquell qui era en la guerra e en les armes destre, e véu aturar los moros per les nafres de la lavor dels spinachs e altres que cahïen en los pous, qui eren cuberts de rama e desús terra. Lavors, lo rey, ab alta veu, se pres a cridar.

CAPÍTOL XXV

^__O cavallers dignes de honor, dexau la vista de la ciutat e girau la cara als enemichs de la cristiana fe e nostres! Firam ab gran ànimo que la jornada és nostra! Donem-los cruel batalla e no prenguam nengú a mercè!

Lo rey fon lo primer feridor; aprés, tots los altres. Los moros, qui veren tan bravament ferir los cristians e tots los demés, no·s podien moure per les grans nafres que tenien, los fon forçat de morir e fon feta molt gran destructió d'ells. Los qui venien detràs, com veren que los cristians havien feta tan gran destroça dels moros, sens fer resistència alguna fugiren devers lo castell d'allí hon eren partits e feren-se allí forts.

Lo rey perseguí l'encalç, matant e degollant tants com aconseguir-ne podien. Lo rey, fatiguat per les nafres que tenia, aturà's un poch; e prengueren un moro molt gran e de desmesurada figura, e lo rey, aprés que agué fet cavaller lo fill de la comtessa, volgué que matàs aquell moro. E lo fadrí, ab gran ànimo, li donà tants colps ab l'espasa fins que l'agué mort. Com lo rey véu mort lo moro, pres al petit infant per los cabells e lançà'l damunt lo moro e freguà'l fort, que los hulls e la cara, tot stava ple de sanch, e les mans li féu posar dins les nafres, e així lo enconà en la sanch de aquell moro. Aprés isqué molt valent cavaller e virtuós de sa persona: tant valgué en son temps, que en una gran part del món no s'i trobà cavaller que tant valgués.

Com lo bon rey véu la batalla vençuda, anà seguint los moros e, tants com ne aconseguien, tots los feyen morir. Aquesta fon la més gran desconfita e mortaldat de gents que en aquell temps fos feta, que en spay de X dies moriren XCVII mília moros. E lo rey per les nafres que tenia no podia molt anar; aportaren-li un cavall perquè cavalcàs.

^__Verament ^__dix lo rey^__, no faré. Tots los altres van a peu; que yo anàs a cavall, cosa seria molt desigual.

Anaren a poch pas fins que foren al castell hon los moros se eren fets forts, e aquí pararen lo camp e reposaren aquella nit ab alegria inestimable. E al matí, en l'alba clara, lo rey féu tocar les trompetes e armà's tota la gent. Lo rey se vestí la sobrevesta real e mès-se lo primer de tots, e donaren un gran combat al castell, a hon foren ben servits de ballestes e llançes e de canteres que d'alt del castell tiraven; e tant s'esforçà lo rey que passà tot sol, que no era negú que ajudar-li pogués.

E lo petit infant, fill de la comtessa, dix ab grans crits:

^__Cuytau, cavallers de honor! Cuytem per ajudar al nostre rey e senyor, qui s'és posat en gran perill!

E pres una pavesina petita que un patge li portava e mès-se dins lo vall per passar lla hon lo rey era. Los altres, qui veren lo petit infant que passava, tots se lexaren anar al colp per passar a l'altra part, hon foren molts cavallers morts e nafrats; emperò l'infant, ab la ajuda de nostre Senyor, no pres mal negú. Com tots foren passats, agueren foch e molta lenya e posaren foch a la porta del castell, e de allí posà's en la primera cuberta. L'infant se pres a cridar tan alt com pogué e dix:

^__O dones angleses, exiu defora e tornau en vostra primera libertat, car vengut és lo dia de la vostra redempció!

CCCVIIII dones staven dins lo castell. Com sentiren aquella veu, totes cuytaren a la porta falsa del castell, car a la altra gran foch s'i tenia. E totes les dones foren rebudes per los cristians, en les quals hi havia moltes dones d'onor.

Com los moros veren lo gran foch e que tot lo castell se cremava, volien-se dar a presó, e jamés lo valerós rey ho volgué consentir, sinó que tots morissen a foch e a flama. E los qui exien defora del castell prestament eren morts o ab lançes los feyen tornar dins. Axí foren morts e cremats aquell dia XXII mília moros.

Partí lo rey hermità del castell ab tota la gent e anaren per tot lo regne en aquelles parts que los moros pres havien. No trobaren moro nengú que a merçé ells volguessen pendre. E anaren fins al port d'Antona, hon trobaren allí totes les fustes e navilis ab què eren venguts, e tots los moros que trobaren en les fustes lançaren al mar e cremaren totes les fustes ab què eren venguts. Aprés lo rey hordenà e féu ley general que qualsevolgués moro qui entràs dins la illa de Anglaterra, per quins afers se volgués, que morís sens neguna mercè.

Com agueren recobrat tot lo regne, lo vot fon complit del rey, e ab tota la gent se n'entrà dins la ciutat de Varoych. La comtessa, com sabé que lo rey venia, ixqué a rebre'l ab totes les dones e donzelles de la ciutat, car hòmens no n'i havia restats sinó los que eren malalts o nafrats. Com la comtessa fon prop del rey, donà dels genolls en la dura terra, e totes les altres dones, cridant ab altes veus:

^__Bé sia venguda la senyoria del rey vençedor!

E lo virtuós senyor, ab cara afable, les abraçà a totes de una en una, e pres la comtessa per la mà e anaren axí parlant fins que foren dins la ciutat, e la comtessa fent-li infinides gràcies de la molta honor que feta havia a son fill, e aprés les féu a tots los altres grans senyors.

CAPÍTOL XXVI

Avent reposat per alguns dies, lo virtuós rey hermità, puix havia donada fi a la guerra e posat tot lo regne en tranquil·le pau e segur stament, un dia, stant en la sua cambra, deliberà manifestar-se a la comtessa, muller sua, e a totes les altres gents perquè pus prest pogués restituhir la senyoria al primer rey e tornàs a fer la acostumada penitència. Cridà un seu cambrer e donà-li lo mig anell que havia partit ab la comtessa com d'ella pres comiat volent anar a la Casa Sancta de Hierusalem, e dix-li:

^__Amich, vés a la comtessa e dóna-li aqueix anell, e digues-li semblants paraules.

Lo cambrer anà prestament a la comtessa, agenollà's davant ella e dix-li:

^__Senyora, aquest anell vos tramet aquell qui de amor infinida vos ha amada he us ama.

La comtessa pres l'anell e alterà's tota com lo véu, e fon posada en fort pensament. Entrà-sse'n en la sua cambra molt prestament e, ans que obrís la caixa, agenollà's davant un oratori que tenia en lo petit retret, hon era la Mare de Déu, senyora nostra, e féu principi a tal oració:

^__O humil Mare de Déu senyora misericordiosa, ab initio et ante saecula creada in mente divina! Vós sola fos digna de portar en lo vostre verge ventre nou mesos lo Rey de glòria! Feu-me, Senyora, complida gràcia, qui sou complida de totes les gràcies. E per aquella consolació que la vostra sacratíssima ànima agué per la salutació de l'àngel, me vullau aconsolar lo cors e l'ànima, e que us plàcia, Senyora gloriosa, fer que lo vostre preciós Fill me faça gràcia que aquest anell sia del meu virtuós marit, car yo us promet de servir-vos un any complit en la vostra devota del Puig de França e donar-hi C marchs d'argent.

E levà's de la oració e obrí una caxa on ella tenia l'altra part de l'anell, ajustà'ls la hu ab l'altre e véu que totes les armes se mostraven en l'anell e que tot era hu. Conegué que era del comte son marit, e dix ab molta turbació:

^__Digau-me, gentilom, ¿hon és mon senyor lo comte de Varoych? ^__e lo cambrer entès que u deya per son fill^__. Digau-me, per vostra bondat, si és stat pres ne cativat per los moros, ne què és estat d'ell que no·s sia trobat en les forts batalles ab lo rey e ab los altres cavallers, car yo crech verdaderament que si ell fos stat en libertat sua, que no y aguera fallit. O mísera de mi! E feu-me certa hon és, que cuytadament hi vull anar.

E volgué exir fora de la cambra, e anava tan torbada e fora de son natural sentiment, que no trobava la porta per hon pogués exir. E açò causava la inestimable alegria que tenia de la venguda de son marit. E tanta fon la turbació, que perdé los sentiments e caygué en terra smortida. Com les sues donzelles la veren en tal punt star, ab grans crits lançaren doloroses làgrimes e feren tristes lementacions. Com lo cambrer véu star en tal punt a la comtessa, molt spantat se'n tornà al rey ab la cara molt alterada. Lo rey li dix:

^__Amich, com véns tal? Quines noves me portes dellà hon t'è tramès?

Lo cambrer donà dels genolls en terra e dix:

^__Senyor, per una gran ciutat yo no volguera que vostra senyoria m'i agués tramès. Yo no sé l'anell quina mala virtut té ni si és stat fet per art de nigromància, que l'aja agut vostra senyoria dels moros, car de continent que la comtessa lo s'à mès al dit, és cayguda morta en terra. Açò·m par cosa de gran admiració, la mala proprietat que té.

^__O Santa Maria val! ^__dix lo rey^__. E serà veritat que la virtuosa comtessa sia morta per causa mia?

Lo rey se levà de la cadira e prestament anà a la sua cambra, e trobà-la ^__més morta que viva^__ ab tots los metges qui treballaven en la salut sua. E lo rey, admirat de semblant cosa, preguà als metges que en tot cas del món li donassen socors e no s'i plangués res, que la comtessa cobràs la perduda sanitat. E lo virtuós rey de aquí jamés se volgué partir fins que fon tornada en son bon record.

E com la comtessa agué cobrada la natural conexença e véu lo marit e rey, levà's corrent e agenollà's davant ell per voler-li besar los peus e les mans, mas lo benigne senyor no u volgué consentir, sinó que la pres del braç, llevà-la de terra e abraçà e besà-la moltes [voltes]. E en aquella hora donà's a conèixer a tots los senyors del regne e a tot lo poble.

La fama anà per tot lo castell e per tota la ciutat com lo rey hermità era lo comte Guillem de Varoych, e tots los senyors grans e pochs, dones e donzelles de la ciutat, vengueren a la cambra de la comtessa per festejar lo rey e a la novella reyna.

Com lo fill sabé que lo rey era son pare, cuytadament anà a la cambra, agenollà's als seus peus e besà'ls-hi moltes voltes ab les mans ensemps. E tots aquells barons prengueren lo rey e la novella reyna e tots ensemps anaren a la major sglésia, e aquí feren lahors e gràcies infinides a la divina Bondat com, per mans de un tan valentíssim cavaller, Anglaterra era stada liberada de poder de infels. Aprés tornaren al castell ab moltes trompetes e tamborinos, ab gran triümpho e alegria. Com foren en la gran sala del castell, la comtessa suplicà al rey, son marit, e a tots quants allí eren volguessen sopar ab ella aquella nit, e cascun dia menjassen allí tant com hi aturarien. E lo rey e tots los altres lo y atorguaren e foren contents.

La comtessa se partí del rey, e pres totes les dones e donzelles de sa casa e prestament se despullaren e, ben arromanguades, emparamentaren una gran sala de molt bells draps de ras, tots obrats d'or, de seda e de fil d'argent de molt gran stima. Les altres dones, les unes al rebost, les altres a la cuyna, en tant que aquesta virtuosa senyora dins poch spay féu molt noblement adobar de sopar.

Com tot fon prest, tramès a dir al rey que, tota hora que li fos plasent, que sa senyoria vingués a menjar ab tots los altres. Lo rey, ab los altres grans senyors, entrà en la gran sala e, com la véu així en orde ab totes les viandes prestes e lo tinell parat de molt riqua vexella d'or e d'argent, dix:

^__Si, Déu me salve la persona: bé par que la comtessa ha tengut les mans en tot, com ella sia la més diligent dona del món.

Lo virtuós rey manà que primer de tots se sigués l'altre rey qui solia ésser. Aprés féu seure la comtessa, sa muller. Aprés sigué lo rey hermità Aprés seyen los altres duchs, segons per horde venien. Aprés, en altres taules, foren col·locats los marquesos, comtes, nobles e cavallers. Tots foren molt ben servits de diverses viandes segons tals senyors eren merexedors. E tant com en la ciutat aturaren, contínuament menjaren a despesa sua, e cascun dia s'i feyen molt grans festes.

Passats que foren IX dies vengueren CCCC carros carreguats d'or e d'argent, de yojes e de coses de gran stima, les quals havien trobat en poder dels moros. Manà lo rey que aquestes yojes, l'or e l'argent, fos posat en poder de quatre senyors, e fon acomanat al duch de Clocestre, al duch de Betafort, al comte de Salasberi e al comte d'Estafort. Fet açò, lo rey manà per al següent dia consell general. Com tots foren ajustats, lo rey hermità isqué de una cambra e entrà en lo consell molt ben abillat ab roba de brocat rossegant, ab lo mantell de carmesí forrat de herminis, ab la corona al cap e lo çeptre en la mà, e assegut en lo consell, en presència de tots, féu principi a paraules de semblant stil.

CAPÍTOL XXVII

^__La segura glòria que tenim de ésser stats victoriosos nos deu molt alegrar e de aquella devem retribuyr infinides gràties a nostre senyor Déu ^__com totes les gràties davallen de la sua inmensa bondat e misericòrdia^__, car ab lo seu adjutori avem vençudes totes les batalles e morts tots los nostres enemichs e de la cristiana fe, e ab spases nues som stats vençedors e havem venjades les nefandíssimes injúries e dans que·ns havien fets e és venguda tota la lur desferra en nostre poder. Per què yo vull e man que tota aquella sia repartida entre vosaltres. E tots aquells qui són stats nafrats en lo recobrament de castell, vila o ciutat, agen dues parts. E tots aquells qui seran afollats de qualsevulla de sos membres ^__que armes no poran portar^__, aquests tals agen III parts. Los qui no hauran pres mal negú, hajan una part e la honor, qui més val. E vós, mon rey e senyor, bé deu ésser contenta la altesa vostra de la gràtia que l'omnipotent Déu vos ha feta, que ab ajuda de vostres vassalls hajau cobrada tota la illa de Anglaterra e reduÿda en lo primer stament. Per què yo ara, en presència de tots aquests magnànims senyors, vos restituesch tot lo regne e la senyoria de aquell, la corona, lo ceptre e les reals robes, e suplich a la vostra real magestat que les vullau acceptar de un vostre servidor e vassall.

E de continent les se despullà e tornà's a vestir l'àbit. Lo rey e tots los barons lo y tingueren a molta virtut e gentilesa, e feren-li infinides gràties de la sua grandíssima cortesia. Lo rey se vestí les robes reals, posà's la corona al cap e lo ceptre en la mà, e pregà molt a l'hermità que li fes tanta gràcia que volgués aturar en la sua cort, que ell li daria lo principat de Gales e que poria tant manar en la sua cort e en lo regne com la sua pròpria persona. E tots los del consell preguaren-lo'n molt. E ell s'escusà dient que no lexaria lo servir de Déu per les vanitats de aquest món. Ací·s pot contemplar quanta era la virtut e singularitat de aquest cavaller, que podia restar rey ^__e son fill aprés d'ell^__ e jamés ho volgué fer, si bé sos parents e sa muller lo n'havien molt preguat.

Com lo rey véu que no volia restar en la sua cort, deliberà fes alguna gràcia al fill per amor e sguard al pare, e donà-li la major part del regne de Cornualla e que·s pogués coronar de corona de açer e no de altra cosa, e que s'agués a coronar lo dia dels tres Reys d'Orient e lo dia de Sincogesma. E tots quants exiren d'ell servaren aquest horde e huy en dia se coronen de corona d'açer.

Com lo comte hermità sabé la gràcia que lo rey havia feta a son fill, anà davant ell, agenollà's als seus peus e besà-li la mà ^__si bé lo rey no la y volia dar^__, e féu-li infinides gràties del donatiu que havia fet a son fill. E pres comiat del rey e de tots los de la cort, los quals leixà molt adolorits de la sua partida per ço com tots l'amaven de mayor amor que a l'altre rey. E a tot lo poble desplagué molt com havia renunciada la senyoria.

Com l'ermità fon partit del rey, se n'anà fora de la ciutat en una sua vila que distava una legua de la ciutat, e aquí aturà per alguns dies. Lo rey, ab tot lo consell, hordenaren que li fossen tramesos XXX carros carreguats de les millors joyes que havien preses dels moros. Com l'ermità véu los carros, dix als qui·ls portaven:

^__Tornau-los a mon senyor lo rey e digau-li que yo no vull sinó la honor, que lo profit sia d'ell e de tots los altres.

E tornaren-se'n prestament a la ciutat. Com lo rey e los altres senyors saberen que no havia volgut res pendre, tots digueren que aquest era lo més magnànim e virtuós cavaller que jamés fos stat en lo món, e que de aquesta con[q]uesta no se n'havia portat altra cosa sinó honor, perill e nafres.

Com la virtuosa comtessa sabé que son marit se n'era anat, desemparà lo castell e no dix res al rey ne a negú, sinó ab ses dones e donzelles anà hon son marit era. Emperò lo rey e los altres grans senyors, pochs dies eren que no anassen a parlar ab l'ermità per haver consell del stament del regne e de moltes altres coses.

Un dia, stant parlant lo rey ab l'ermità, la comtessa entrà en la cambra e lo rey dix-li:

^__Senyora, no prengau enuig del que us diré. Vós sou stada causa que yo haja perdut lo comte, vostre marit, al qual yo de bon grat daria la terça part de mon regne, e que ell aturàs a la contínua en ma companyia.

^__Ay trista! ^__dix la comtessa^__. E com senyor só yo stada causa de haver-lo vostra senyoria per mi perdut?

^__Per ço com sé que ell vos ama sobre totes les coses del món ^__dix lo rey^__. E si vós l'aguésseu molt preguat, ell fóra vengut ab mi.

^__Per la mia fe, senyor ^__dix la comtessa^__, yo tinch molt major dupte que no és aquex, que no perda a vostra senyoria e a ell, que no·s pose en algun monestir.

Així passaren entre ells moltes rahons. Lo rey, com li paregué hora, se'n tornà a la ciutat, e dins tres dies lo rey ab tota sa gent fon prest per partir.

Lo comte hermità dix a son fill que se n'anàs ab lo rey e que·l servís de tot son poder. E que si debats o qüestions venien en lo regne, en negun cas del món no vengués contra son rey e senyor.

^__Per molts mals e dans que·t fes. E dich-te verdaderament que la mayor infàmia que·l cavaller pot haver en aquest món s'i és com ve contra son senyor natural. Posat cas que el rey te levàs tots los béns que tens ne pories haver, no vulles venir contra la magestat sua, car així com los leva, los pot tornar. Ages aquesta doctrina de mi. Per moltes injúries que·l rey te faça, així dar-te de mà o de bastó o spasa o qualsevulla altra cosa, que vergonya no·t pot fer: bé·t poria fer dan en ta persona, mas no vergonya, per ço com és ton rey e senyor natural. Yo viu, stant en la cort de l'emperador, un duch vassall e sots la senyoria de l'imperi. Un dia de Nadal, exint l'emperador de missa ab infinida gent de duchs, comtes e marquesos e molt nobla cavalleria, l'emperador anava un poc enujat de un bisbe ^__qui la missa dita havia^__ e dix algunes paraules d'ell. E lo duch, per quant era parent e amich del bisbe, volgué satisfer en les paraules que l'emperador dites havia. L'emperador en aquell cas no tingué prou paciència: alçà la mà e donà-li un gran bufet. Dix lo duch: "Senyor, açò e molt més pot fer la magestat vostra. Per ço com só vostre súbdit hi hauré paciència. E si negun altre rey o emperador en lo menor cabell del meu cap contra ma voluntat me tocàs, yo·l ne fera penedir." E per ço, mon fill, te prech tan carament com puch ni sé contra ton rey no vulles venir.

E així lo hi promés lo fill, de complir tot lo que li manava. Lo comte hermità féu molt bé abillar a son fill e a tots los qui ab ell anaven de joyes e robes e bones cavalcadures de cavalls, aquanehes, e pres son comiat així del pare com de la mare, e no partí de allí fins que sabé que lo rey volia partir.

Com lo rey fon al portal de la ciutat demanà lo fill del comte hermità, e jamés se volgué partir del portal fins que fon vengut, e allí a la porta lo féu conestable major de tota Anglaterra.

Lo rey partí e féu la via de la ciutat de Londres. Com la comtessa sabé que lo rey era partit, preguà al comte que tornassen a la ciutat, e lo comte fon content e aquí stigueren per spay de V mesos. En la fi de aquells, lo comte preguà molt a la comtessa que no se n'enujàs, que a ell era forçat que havia de complir lo vot que tenia fet de servir Déu en vida hermitana. Dix la comtessa:

^__Senyor, lo meu sperit dies ha estat alterat havent sentiment de la mia dolor, car no ignorava la mia adolorida ànima que pijor havia de ésser la recruada que no la malaltia. Almenys, vostra merçé faça'm gràcia que vaja ab vós perquè pugua servir la vostra virtuosa persona, e farem una hermita ab dos apartaments, ab una sglésia que haurà enmig. E no vull que ab mi stiguen sinó dos dones ansianes e un prevere que·ns digua missa.

Tantes rahons dix la comtessa, que al comte fon forçat de hobeyr los seus prechs. Com la comtessa véu que de tot se havia de fer, no volgué que en aquella hermita aturassen hon solia star, mas elegí un altre lloch ^__lo qual era molt delitós^__ de gran spessura d'arbres, hon havia una molt bella lúcida font que sobre les verts florides erbes ab suau remor corria e enmig de aquella delitosa praderia havia un pi de singular bellea. E cascun dia en aquella lúcida font venien a beure totes les bèsties salvatges de tota aquella silva, que era un gran delit de veure-les.

Com l'ermita fon acabada de fer e fon fornida de totes les coses necessàries a la humana vida, lo comte e la comtessa havia donat horde en lo regiment de la ciutat e de tot lo comdat, e agueren col·locades les dones e donzelles de lur casa e volien partir per anar a l'hermitatge, arribà lo comte de Notarbalam, qui venia embaxador per lo rey al comte e a la comtessa ab letra de crehença. L'embaxador preguà molt al comte e a la comtessa de part del rey que li volguessen fer tanta gràtia que los dos volguessen anar a la ciutat de Londres, per ço com ell havia contractat matrimoni ab la filla del rey de França. Almenys, si ell no podia anar, que la comtessa no li fallís, perquè era de gran necessitat perquè ella rebés la reyna e li mostràs la pràtiqua e costum de Anglaterra. E perquè era dona de gran linatge e de gran discreció, lo rey li volia fer aquesta honor per lo seu molt meréxer. Lo comte hermità respòs en semblant forma:

^__Embaxador, direu a la magestat del senyor rey que yo fóra molt content que pogués servir la excel·lència sua, emperò no puch lexar lo vot que tinch fet de servir a Déu. De la comtessa, yo só molt content que ella satisfaça per la sua honor e la mia.

La virtuosa comtessa stimara més restar per servir son marit que no veure les festes, mas com véu la voluntat del comte, son marit, e la justa rahó que en tal necessitat no devia fallir al rey, dix que era contenta. Lo comte hermità pres comiat de tots ^__ab infinides làgrimes fon fet lur departiment^__ e anà-sse'n al seu hermitatge, hon stigué ab gran repòs per lonch temps. E cascun dia, aprés que havia dites ses hores, venia-se'n davall aquell bell arbre per veure les bèsties qui venien a beure a la lúcida font.

CAPÍTOL XXVIII

Aflaquint de jorn en jorn e dexant-se anar los ànimos ociosos dels cavallers anglesos, molts dies eren passats en pau, tranquilitat, e repòs folgat havien. Lo virtuós rey de Anglaterra, perquè a total oci e llanguiment no·s sotsmetessen, deliberà, puix havia contractat matrimoni, de fer cridar cort general a fi que s'i fes gran exercici d'armes. La fama fon divulgada per tots los regnes de cristians de la grandíssima festa que lo famós rey preparava.

Seguí's que un gentilhom de linatge antich e natural de Bretanya, anant en companyia de molts altres gentilshòmens qui a la gran festa anaven, aturà's més darrer de tots e adormí's sobre·l rocí, fatigat del treball del gran camí que fet havia. Son cavall lexà lo camí e pres per una senda qui dreçava a la delitosa font hon l'ermità stava, qui en aquell cas se delitava legir un llibre qui és nomenat Arbre de Batalles e feya contínuament gràties, com aquest libre legia, a nostre senyor Déu, de les singulars gràties que en aquest món havia aconseguides servint l'orde de cavalleria.

Estant així, véu venir per aquell pla un home a cavall, e conegué que venia dormint; lexà's de legir e no·l volgué despertar. Com lo rocí fon davant la font e véu l'aygua, acostà-s'i per voler beure e, perquè tenia la falça regna en l'arçó de la çella no podia. E tant baschà, que fon forçat al gentilom que·s despertàs. E obrint los hulls, se véu davant un hermità ab molt gran barba tota blancha e quasi les vestidures rompudes, e mostrava's flach e descolorit. E açò causava la molta penitència que feya contínuament, e, per les moltes làgremes que·ls seus hulls destil·laven, li eren los hulls molt apoquits. Lo conspecte seu era de home admirable e de gran sanctedat.

Lo gentilom se admirà de tal visió, emperò, per lo bon sentit que tenia, conegué que devia ésser algun home de sancta vida qui s'era allí retret per fer penitència e salvar la sua ànima e, com a home desembolt, prestament descavalcà e féu-li gran reverència. L'ermità lo rebé ab cara afable e asegueren-se en la vert e delitosa praderia. L'ermità féu principi a tal parlar:

^__Gentilom, prech-vos per vostra cortesia e gentilesa que·m vullau dir lo vostre nom e com sou en aquest desert vengut ni per quins negocis.

No tardà gran spay que lo gentilom respòs ab tal rahonament.

CAPÍTOL XXIX

^__Pare reverent, puix a la sanctedat vostra plau tant saber mon nom, yo só molt content dir-lo-us. A mi dien Tirant lo Blanch per ço com mon pare fon senyor de la marcha de Tirània ^__la qual per la mar confronta ab Anglaterra^__ e ma mare fon filla del duch de Bretanya, e ha nom Blancha; e per ço volgueren que yo fos nomenat Tirant lo Blanch. Fama és per tots los regnes de cristians com lo sereníssim rey de Anglaterra ha manada celebrar cort general en la ciutat de Londres e ha contractat matrimoni ab la filla del rey de França, qui és la més bellíssima donzella que sia en tota la cristiandat e té moltes singularitats que les altres no tenen. Entre les altres, ne puch recitar una: trobant-me yo en la cort del rey de França, lo dia de sant Miquel passat, en la ciutat de París, perquè aquell dia era stat fermat lo matrimoni lo rey feya gran festa, e lo rey e la reyna e l'infanta menjaven en una taula los tres. E verdaderament vos puch dir, senyor, que com la infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan strema que per la gola li vehia passar lo vi. E tots quants hi eren n'estaven admirats. Aprés se diu que lo rey se vol fer cavaller e aprés farà a tots los altres cavallers qui volran rebre l'orde de la cavalleria. E yo he demanat a reys d'armes e ha arauts per què lo rey no s'era fet cavaller en lo temps de la guerra que tenia ab los moros. Han-me respost que per ço com en totes les batalles que havia agudes ab los moros era stat vençut, fins que vench aquell famós cavaller vençedor de batalles, lo comte Guillem de Varoych, qui prestament destruý tots los moros e li posà tot lo regne en repòs. E més, dien que lo jorn de sanct Johan serà la reyna en la ciutat de Londres e s'i faran de grans festes qui duraran un any e un dia. E per causa d'açò som partits de Bretanya trenta gentilshòmens de nom e d'armes disposts per a rebre l'orde de cavalleria. E venint yo per lo camí, fon sort que per cansament de mon rocí fuy un poch restat atràs per lo gran trebayll que he sostengut de les grans jornades que he fetes, per ço com partí pus tart que negú dels altres. Adormí'm anant pensant e lo meu rocí à lexat lo camí real e à'm portat davant la reverència vostra.

Com l'ermità hoý parlar al gentilom que anava per rebre l'orde de cavalleria, recordant-li l'orde quina cosa és e tot ço que pertany a cavaller, lansà un gran sospir e entrà en gran pensament, essent en recort de la grandíssima honor en què cavalleria l'avia longuament mantengut. Vehent Tirant lo pensament en què l'ermità stava, dix les següents paraules.

Tirant lo Blanc      Joanot Martorell i Martí Joan de Galba ; transcripció de l'exemplar conegut com N1 o NY1 de l'edició de València 1490, feta per Nicolau Spindeler, han col·laborat en aquest treball Eduard Baile, Jordi Segura, Héctor Cámara ; supervisió Llúcia Martín