publicidad

 

Pàgina principal
    Les joies de la Roser : drama en tres actes i en vers
     original de Frederic Soler (Serafí Pitarra)
Pàgina principal Enviar comentaris Fitxa de l'obra Índex de l'obra Avall Següent
ArribaAbajo

Les joies de la Roser

Drama en tres actes i en vers

Serafí Pitarra





REPARTIMENT

                                    
 
ROSER  . . . . . . . .  D.ª Francisca Soler
MATEU  . . . . . . . .  D.  Josep Villahermosa
BERNAT  . . . . . . . .   " Lleó Fontova
MELCIOR  . . . . . . . .   " Josep Clusellas
MIQUEL  . . . . . . . .   " Joan Bertran
PAU  . . . . . . . .   " Ferran Puigguriguer
MARTÍ  . . . . . . . .   " Miquel Llimona
ANDREU  . . . . . . . .   " Francisco Puig
QUICO  . . . . . . . .  (noi de sis anys)
BENET  . . . . . . . .  (noi de set anys)
 
Pagesos, Pageses, nois i gent del poble.
 

L'acció en la vila d'Hostalrich, durant l'última guerra civil.

 



ArribaAbajo

ACTE PRIMER

          
 
 

[3] El teatre representa una habitació baixa de casa de pagès ; a l'esquerra, la finestra del pou i la galleda al peu, enganxada a la corda per la cadena ; al mig de les taules, una trapa alçada, que deixa veure l'escala que baixa al celler ; fruits penjats, eines en un recó, una pastera, taules, cadires, etc.

 
 

ESCENA PRIMERA

 

ROSER, MATEU i BERNAT.

 

(ROSER filant a un cantó ; MATEU trencant branques de rama que va tirant a un cabaç, i al fons, BERNAT, a la pastera, passant farina i cantant al compàs del soroll que fa.)

 
BERN.                     "Dijo Dupont, humillado,
a Castaños :-Tomad vós
la espada que en ventidós
batallas ha triunfado."
           (Això amb veu de vell i tremolant, però eixerit.)
MATE. Agradeced la fortuna
de que os batisteis con otros,
que a batidos con nosotros
no hubiérais ganado una. (1)
BERN. Ah, ah, ah ! Fa que està bé ?
MATE. Molt bé que està.
BERN. (Content, treballant.)
                     Fa que sí ?
ROSE. Si el voleu alegre així,
canteu-li això.
MATE.             Prou que ho sé ;
jo també, la veritat,
en pensant en el gabatxos
ens posem que ni borratxos.
 

(BERNAT deixa el sedàs, baixa al mig del proceni i diu :)

 
BERN. Trenta nou !              (Riu de tot el que diu.)
ROSE. [4]    Pobre Bernat !
BERN. Jo era a Manresa, a câ'n Pere ;
quan ens ve'l de câl Poruc,
i ens diu :-Minyons ; cap al Bruc,
que'n farem bona cacera.
Prenem tots les carrabines ;
molts no'n tenien ; bastons ;
i ens amaguem pels turons
darrera roures i alzines.
Ja venen-diu-endavant.-
tothom preparat estava ;
eren deu mil i els manava
el seu general Chabran.
Arriben ; descarga... Room !...
Venta'ls-hi escopetada...
Au, que van de retirada !
Vinga metrallada, i... Boom !...
Baixen tots els sometents ;
Aquest per mi, aquell per tu...
-"Ai, pardon, pardon, muixú"            (Escarnint.)
Van quedâ estesos vuitcents.
ROSE. Sent tant pocs, bé féreu prou.
MATE. Sí, sí ; que a fe de cristià...
BERN. I que ningú em negarà ;
jo sol, allí, trentanou.
Brigades a terra, enteres,
van caure en la sarracina,
i per cada barretina
hi havien cent granaderes.
MATE. Amb dos o tres com aquelles
no'n tornaven a dar d'altres.
BERN. Si tots ho fan com nosaltres
no queda una estanya-paelles.
I encara ara, ja ho veieu ;
encara ara, si tornessin,
potser que se'n recordessin.
MATE. No tornaran.
BERN.           (Ho fes Déu.)
Maleïts sien sos mostatxos !
ROSE. A fe que ve'ls heu maleït.
BERN. Fins els préssecs he aburrit
perquè n'hi han molts de gabatxos.
MATE. [5] Doncs amb això fas molt mal ;
a França, com aquí al poble
hi ha francesos de cor noble
que són honrats i com cal.
No perquè aquells van fê allò,
han de ser dolents els d'ara.
BERN. I me'ls vols defensâ encara ?
MATE. No ho defenso, que és això.
Perquè fossin vils aquells
és llei que als que de Girona
venen ensenyant la mona
els hi escalfis els clatells ?
BERN. Doncs per què vénen aquí
tot el dia nyigo, nyigo ?
MATE. Perquè són pobres.
BERN.                             Ah ; amigo,
també'm van fer pobre a mi.
MATE. Però molts cops busques raons,
i jo sé pel noi d'en Sans,
que molts d'ells són italians.
BERN. I què té més? Són nacions !
Jo, quan no són espanyols
ja'ls dic francesos... de veres ;
sols que n'hi ha de mil maneres,
com diré? Com els fesols.
MATE. Bé, però no ho facis més ;
veus, aquí, a n'en Miquel, ara ?
N'hi dius unes a la cara...
BERN. Sí, senyor ; perquè és francès.
MATE. No és francès ! Si és patuà.
BERN. Si m'embrutes, t'emmascaro ;
diga-li atxe.
MATE.                  Oh i que és raro
que no s'hagi atansat ja.
ROSE. (Tant-de-bo no tornés més.)
MATE. Veus ? Tu hi tens molta mania,
i ningú del món seria
tant bon home com ell és.
Sempre tant treballador !
Ell és cap de dues colles
d'aquests serradors de polles,
i podria sê un senyor ;
[6] però ell, mentre ha pogut,
a baix del riu a serrar,
i ara que no hi pot baixar,
perquè està mal de salut
i li fan febres les aigües,
se'n va a recórre la vila
i encara guanya una pila
adobant quatre paraigües.
ROSE. I ho trobeu bé, sent tan ric ?
BERN. Què ha d'estar bé ! Es un avaro.
MATE. No, home, no ; no sies raro.
I després que ell ve a Hostalric,
fa molt temps que posa a casa,
i no està bé fer com feu
que cada punt disputeu
tractant-vos de tonto i d'asa.
ROSE. Si molts cops és per tabola ;
fa, Bernat?
BERN.                  I és clar que sí.
MATE. Riure no hi ha res que dî ;
ja'm plau bé la xirinola.
Que aquí vos piqueu les crestes
dient-li que és millor l'Espanya,
que'ls mussiús són cosa estranya,
i tot raons com aquestes,
molts cops em fan divertir
i encara'm posen d'humor,
però tocar-vos l'honor,
la vritat, no ho puc sentir.
BERN. Be peguen ells a les mones
quan les volen fer ballar.
MATE. Però, tu el que has de mirar,
l'honradès de les persones.
I després que tu no veus
que això pot portar rancors,
i jo li dec molts favors
més grossos que tu no't creus.
 

(S'ou la veu de Miquel al carrer que crida amb l'entonació dels que adoben paraigües, i com si els mots que faltessin no s'haguessin sentit.)

 
"...bà paraigües parasúuuu !"
ROSE. Psit ! Calleu, que ja és aquí.
BERN. [7] Hem de riure ; fa que sí ?
MATE. Be, però, cuidado tu.
 
 

ESCENA II

 

Dits i MIQUEL.

 

(Parla el català afrancesat. Va amb bolet, una armilla amb mànegues de roba cusida a la mateixa, i paraigües sota el braç ; mastega sempre una punta de "puro" ; és xaparro, d'uns cinquanta anys, i roig.)

 
MIQU. Bon dia.
MATE.               Hola, Miquel.
BERN. Què tal, muixú ; hem guanyat gaire ?
MIQU. Hola ; ets tu, Bernat pescaire?
BERN. No ho veieu, roig de mal pèl ?
MATE. Ai, ai, ai, ai, ai ; ja hi som.
 

(MIQUEL, a l'anar a deixar els paraigües al cantó de ROSER, la mira un instant fixament.)

 
ROSE. (Em fa pô ; aquestes mirades !)
MIQU. Ja saps tu que altres vegades...
Je, je, je, je !...                                   (Com un rugall.)
BERN.                         Això és el brom.
Un pegat de pega al cap,
sofre a l'aigua, i així es cura.
MIQU. Vès d'anar-te'n, ulls de fura
BERN. Els francesos ja se sap...
MATE. Ai, ai, ai, ai !
BERN.                    Si han de viure
o insultâ o anâ amb la mona.
ROSE. (No sé això quin gust els dóna.)
MATE. Ara sí que m'ha fet riure !
 

(MIQUEL, traient la pedra i l'esca, ha encès la punta.)

 
MIQU. I què feu els espanyols ?
                               (Indicant-ho tot amb la mímica.)
La guitarra i el pandero...
el porró, ballar el bolero
i atipar-vos de fasols.
BERN. Ai, burinot ! I els francesos ?
Tocar l'orga, la marmota,
[8] el cigarrot, la pipota,
dir muixú i ja estem entesos.
MIQU. Sempre treu l'orga i les mones ;
veieu el que va a buscar ?
MATE. Bé, es clâ ; el que s'ha de mirar,
l'honradès de les persones.
MIQU. Vosaltres sí que feu toros
tots bufons i amb una monya...
BERN. Això els andalusos, tronya !
MIQU. I els andalusos són moros ?
BERN. No, però tenen salero
i poden portar patilles,
ensenyar les pantorrilles
i ballar sempre el bolero.
MIQU. I fan toros.
BERN. (Ap. rient.)  No'n sap d'altres.
MIQU. Vès quin gust : donar molèsties
i matâ les pobres bèsties.
BERN. Per ço us van matâ a vosaltres.
MIQU. Et donaré un bon revés.
BERN. Tu, toca'm ; veuràs com balles.
ROSE. De rialles venen ploralles ;
ho veieu això el que és ?
MATE. Bé, és clar ; si vos maltracteu
no la toqueu la persona.
MIQU. Ell, que'm diu que duc la mona.
BERN. (Ara la té i no s'ho veu.)
MIQU. Sempre dieu mal de la França,
i si no sigués per ella
no tindríeu sinó orella.
BERN. Heu vist quina gent més mansa ?
MATE. Calla, deixa'l dir ; espera...
MIQU. No tindríeu estisores,
ni gorros per les senyores,
ni l'indiana forastera,
ni vestits a la pamela,
ni modes, ni figurins,
ni esmolets, ni bombons fins,
ni l'ast per rostir, ni tela...
MATE. I bé, i què ?
MIQU.                  Ni fondes bones.
BERN. I bé, no ho tenim ; i és clar.
MATE. [9] Vós, el que haveu de mirar,
l'honradès de les persones.
MIQU. Bé, això sí.
MATE.                 Doncs, què voleu ?
BERN. I si coses per l'estil
n'hem fet aquí més de mil.
Vès de què vos alabeu !
MIQU. N'heu fet com les que he dit jo.
BERN. No n'hem de fer ; les cassoles
ja sé que son espanyoles ;
la llum de cuina, el porró...
MIQU. Si aquestes coses res són !
BERN. I què són les que allí es fan ?
MATE. (Ben dit.)
MIQU.               Doncs, una de gran :
heu tingut un Napoleón ?
BERN. Un Napoleón ?                            (Sorprès.)
MIQU.                         A on és?
BERN. Pst.                                                 (Rient.)
MATE.      (Veiam.)
BERN.                    Jo t'asseguro !
Napoleón ! Tenim un duro,
que encara val un ral més !
ROSE. i MATE. Ah, ah, ah !...
MIQU.                      Ja us fa favor
el ser tant tontos i estranys.
ROSE. Sembla un somni ; cent set anys
i encara està tant d'humor.
MIQU. Sortir del cas és de ruc :
el cert és que no'n treus d'altres.
Quí hi ha més que ell ?
BERN.                                  Quí ? Nosaltres
que'l va'm aturar al Bruc.
Nosaltres, sí ; quatre gats
que va'm deixar de sorpreses
a les àligues franceses
pitxor que pardals mullats.
Recordâ aquell dia espanta.
Jo sol, no més, trenta nou !
Trente nou ! Ah ! sols me cou
el que'm falta per quaranta.
MIQU. Si fos vritat...
BERN. [10]             Vès si ho és ;
que si ara tornen, encara...
MIQU. Ara ?
BERN. (Fent ganyotes.)
          Sí, ara, ara !
MIQU. (El mateix.)           Sí, ara !
BERN. Sí, ara, ara !
MIQU.                     Sí !
BERN. (Girant-s'hi amb despreci.)
                        Vés ! Vés !
MIQU. Et dono una garrotada !
 

(Alça el bastó per a pegar a BERNAT qui també, tremolant, alça un càvec. MATEU deté a MIQUEL, i ROSER deté a BERNAT.)

 
MATE. Miquel ! Bo ! I ara, què feu ?
BERN. Si'm toca !...
ROSE.                     Ai, per'mor de Déu !
 
 

ESCENA III

 

Dits i PAU. Per l'escotilló, amb un llum de cuina i una carbassa plena de vi. Va amb esclops.

 
PAU. Amb aquest l'hem acabada.
                           (I va a deixar-la damunt la pastera.)
MIQU. Et deixo ; amb gent que fan toros
no hi podem estar persones.
                                              (Se'n va despreciant-lo.)
BERN. Ni jo amb gent que duen mones !
(Si s'acosta prou va d'oros.)                (Deixa el càvec.)
ROSE. Ho veieu com s'ha armat brega ?
Jo ja ho sé...
MATE.                   Sí que's ressent.
BERN. Què vols que siga una gent
que fregeixen amb mantega ?
 

(PAU, que de tot es sorprèn, queda parat al mig de l'escena.)

 
PAU. Què pot ser !...
MATE.                        I a fe que ho feia.
Si no sô jo al seu costat...
PAU. [11] Què potser s'han barallat ?
MATE. Què n'has de fer ?
PAU.                            Bé ; jo ho deia.
MATE. D'on vens ?
PAU.                 De baix del celler.
MATE. I a què ?
PAU.              A omplî el carbassó.
MATE. Què no n'hi ha aquí al barralló ?
PAU. Si ni ha ! No ; és el darrer.
MATE. L'heu acabat tot.
PAU.                           Tot.
MATE.                                  Tira !
Quin beure ! No sé què feu !
BERN. I el més estrany és que's beu,
i molts cops un ni se'l mira.
PAU. Ah, ah, ah ; vatua l'avi.
Ell sempre'n té una per dî.
MATE. Mira, porta això d'aquí
a n'els bous.                                           (Per la rama.)
PAU. (Alçant la trapa.) Bé ; quan acabi
de posar dreta la bóta.
MATE. Que potser ja's buida ?
PAU.                                    I sí.
No us he dit que és l'últim vi ?
               (Anant a buscar la carbassa i ensenyant-li.)
i fins hi ha el solatge a sota.
MATE. Bé, bé, vaja ; duu això als bous.
PAU. La bóta...
MATE.                Als bous de seguida !
BERN. Creu, home, un cop en la vida !
PAU. Bé, ja hi vaig.
MATE.                      Però no't mous.
 

(PAU penja'l llum en una cadira, agafa el cabàs de rama que serà gros, i ja se'n va cap a la porta d'un costat quan MATEU li diu :)

 
Ah, Té'l llum ; porta'l a fora.
que aquí fa un fum del burdell
si's bufa ; apaga el cremell.
 

(PAU se'n va, i al ser prop de la porta el torna a cridar MATEU.)

 
Ah ! té ; això a la menjadora.
 

[12] (Posant-li un morral ple sota el braç. PAU se'n torna.)

 
BERN. I la pala ?                              (Senyala que se la deixa.)
MATE.                Pau ! No ho veia.
 

(PAU torna endarrera de mala gana i murmurant.)

 
Té, porta això aquí al costat.
                                       (Li posa la pala sota el braç.)
PAU. No vaig massa carregat ?
MATE. No, home, no !
PAU. (Anant-se'n xano, xano.)
                        Bé ! jo ho deia.
 
 

ESCENA IV

 

Dits menys PAU.

 
BERN. No sé com no l'assarrones !
Vès quina calma d'anar.
MATE. Sí, però, el que has de mirar,
l'honradès de les persones.
BERN. Ah ; això sí.
MATE.                  Donques ja has vist
com s'ha portat en Miquel.
BERN. No us ho dic ? Roig de mal pèl,
jo, me'n ric.
ROSE.                  Doncs jo ho veig trist,
perquè si ara'l toca al cap...
MATE. Si que, a fe't ben adobava.
BERN. Donques per què no ho provava ?
Prou s'ho hauria ben trobat.
MATE. Bé, però...
BERN.                 Són males pues !
El que dic, això no ment :
no cregueu res d'una gent
que's fan fer les truites crues.
MATE. Bé, però, ja que s'hi enfada,
tu mai més n'hi parlis.
ROSE.                                  Sí.
BERN. Ja veuràs, que torni aquí.
MATE. Ja ha estat l'última vegada.
BERN. Jo ?
MATE.       Vaja !
BERN. [13]         Ca !
MATE.                       Com hi ha neu !
Jo t'ho mano.
BERN.                      Tu ets un asa.
MATE. Doncs, corrent ; surt-me de casa.
ROSE. i BERN. Ah !                                                   (Pausa. Sorpresa.)
ROSE. (A MATEU.)  Què heu dit ?
BERN. (Amb amargura.)               Molt bé, Mateu !
Com ja per res puc servî
em veus vell i em fas agravi.
Què n'hem de fer del pobre avi ?
Si ens fa nosa !... Lluny d'aquí !
N'estàs cansat, no'm vols veure ;
em treus d'aprop de la noia,
i sense l'arbre on s'apoia
ben promte's morirà l'eura.
Aixís paguen tants afanys !
Quí voldrà al pobre vellet ?
Moriré de fam i fret !
Mateu, ja tinc cent set anys !
Jo vos he vist neixe a tots ;
vaig portâ a braç al teu pare,
i a la teva pobra mare
vaig enseyâ els primers mots.
Jo, als teus fillets, moltes nits
he passejat consolant-los
i'ls he fet callâ ensenyant-los
per les parets els titits.
Jo he vist neixe a la Rosê.
Jo l'he vist rica i pubilla.
Jo l'he estimada com filla,
i ella m'estima també.
 

(ROSER i MATEU, commoguts, ploren.)

 
I ara que, com tu veus clar,
l'edat em pesa una pila,
puix no hi ha ningú a la vila
que no hagi vist batejâ ;
ara que tinc el gran mal
d'espantarm' la fam i el fret,
anirà el pobre vellet
a morir a un hospital.
ROSE. [14] Mateu, Mateu, deturel-lo,
o amb ell me'n vaig d'Hostalric.
MATE. Bernat.
BERN.           Què ?
MATE.                   El que jo't dic
em surt del cor.
ROSE. (A BERNAT.)   Escolteulo.
MATE. M'ha trobat de mal humor
i... són genis de persones.
Bernat, vina aquí ! Em perdones ?
 

(BERNAT se li tira als braços.)

 
MATE. i ROSE. Ah !
BERN.        Et perdono de tot cor.
MATE. Em sô encegat i res veia.
ROSE. He patit el que sap Déu.
 
 

ESCENA V

 

Dits i PAU.

 
PAU. I això ? Per què us abraceu ?
MATE. Què n'has de fer ?
PAU.                            Bé ; jo ho deia.
MATE. Deslliga els bous i a llaurâ.
PAU. Pse ! Ni un dia'm quedo a casa.
MATE. Corrents i poc tocar l'asa.
PAU. Si és a Llinàs fins demà !
MATE. Quí és a Llinàs ?
PAU.                           Home, el ruc.
Si l'ha dut en Biel a fira,
com el puc tocar ?
BERN. (Rient.)             Vés !
MATE.                                  Mira
que això no té suc ni bruc.
ROSE. I no saps què és tocar l'asa ?
 

(Se sent el timbal d'un piquet que figura passar pel carrer.)

 
MATE. Què és això ?
BERN. (Anant a la porta.)
                     Hola ; la tropa.
ROSE. Altra cop ?
MATE. (Trist.)     Si que a fe'ns topa !
BERN. [15] (Parlant amb una veïna, que no es veu.)
A on dius que van, Tomasa ?                            (Para l'orella.)
ROSE. i MATE. Què diu ?                                                         (Acostant-s'hi.)
BERN. Calleu. (A la veïna.)  De debò ?
Adéu-siau.
PAU.                 Què deia ?
ROSE.                                 Què és ?
BERN. Que s'han vist tres mil o més
per la part de Raminyó.
 

(Baixen tots al proceni menys PAU que ha anat a la taula, i traient la gavineta i un gran pa moreno en talla una llesca, la doblega, la finca en un cistell, quedant-se un trocet que se'l menja, i es penja la carbassa.)

 
MATE. Que pesats i fastigosos ;
fa un quan temps que cada punt...
BERN. No'ns els treiem del damunt
ROSE. Ai, sí ! Carlistes ditxosos !
PAU. Com podré cavar després
si ara ja és d'allò més tard ?
MATE. Vaja, a llaurar !
BERN.                        Cuita, fart !
PAU. Bé, jo ho deia...
MATE.                         Calla i vés.
 

(PAU se'n va ; ROSER es recorda tot plegat d'una cosa, i anant a la porta a cridar, diu :)

 
Pau, oh, Pau !
MATE.                      Què li vols dî ?
ROSE. Si trobessis robellons,
porta'n.
MATE. (En la taula.)  Vés quants rosegons,
i se'n dúu una llesca així.
BERN. I va a llaurâ amb els esclops ;
no l'has vist ? El poca pena !
MATE. Bé, per ço ja hi ha mullena ;
avui ha plogut tres cops.
ROSE. Doncs ja deurà duu els volets.
MATE. No ho sé encara.
BERN                         Es massa aviat.
MATE. Veus, això m'ha trastornat.
ROSE. Què voleu dî ?
MATE.                      Això d'aquests.
[16] Veies quins trastorns més grans ;
tots espanyols, i amb la guerra
regar així amb sang la terra.
ROSE. Oh, i germans contra germans !
BERN. El que dic : fossin gabatxos.
MATE. Ni tampoc ! No són persones ?
BERN. Sí, però fan ballar mones.
MATE. Vaja, no siguem tan matxos.
Tots ens havem d'estimar ;
som germans.
BERN.                     Això corrent.
MATE. I no'l partit de la gent,
l'honradès has de mirar.
Vès quanta guerra per rê,
quanta gent s'ha destruït ;
creu-me a mí, el millor partit
és que tot quedi sencê.
BERN. Ben mirat tens molta raó,
però, veies, com ho evites ?
MATE. Això'm dol.
BERN.                  Què'm necessites ?
MATE. Si has passat, per ara, no.
Mes, per ço no triguis gaire.
BERN. Ca ; si vaig aquí dessota.
ROSE. Bernat.
BERN.            Què ?
ROSE. (Mig rient.)  Home, la gota.
BERN. Sí ;'m deu haver pres un aire.
MATE. Doncs et deu prendre tot l'any,
perquè't cau sempre.
BERN.                                Oi que no !
ROSE. No teniu el mocadô                           (Amb carinyo.)
BERN. Tens raó... Ai, ai... que és estrany !
MATE. Ja és perdut !
ROSE.                     Teniu el meu.
 

(Moca a BERNAT, com a una criatura, i li arregla els cabells que li surten de la gorra.)

 
Ara no'l perdeu fent bulla.
MATE. Apunta-li amb una agulla.
ROSE. Ja ho faig. Molt bé ; vaja, aneu.          (Li apunta al gec.)
BERN. Si et vegessis, que'ts bonica !
ROSE. Fugiu.                                                  (Avergonyint-se.)
BERN. [17] (A MATEU.)  Eh, Mateu, quin cor !
MATE. Sí.
BERN.     (Què fa Nostre Senyor
que no la deixa ser rica ?)
ROSE. Pobret ; en aquesta edat
com es torna a ser criatura !
MATE. Però, ell, trempat ; res l'apura.
ROSE. Cuidado a caure, Bernat.
BERN. No tingas por.
 

(Al ser al fons, es gira, i veient que no'l miren, despenja un càvec, se'l posa al coll i se'n va cantant baixet la seva cançó del principi ; els altres observant-lo, diuen :)

 
MATE.                       Mira ; veus ?
ROSE. Sí.
MATE.     Repara.
ROSE. (Estrenyant-se'n.)  Sí.
MATE.                                   Ho veus ara ?
Es gira ; tomba la cara.                                    (Ho fan.)
ROSE. Ja és fora ?                                (No gosant-se a girar.)
MATE. (Girant-se.)  Sí. Vès si ho creus.
 
 

ESCENA VI

 

ROSER i MATEU.

 
ROSE. M'he quedat, a fê, parada !
MATE. Doncs això ho fa cada dia,
a certa hora que ell ja tria,
se'n va així a l'esquitllada.
ROSE. I dieu que ho fa ja d'anys ?
MATE. Ja ho crec !
ROSE.                  Si que'm fa estranyesa.
MATE. Es la mateixa vellesa
que dóna acudits estranys.
ROSE. Donques jo procuraria
mirar si ho puc descubrir.
MATE. Fins un día el vaig seguir,
però crec que ell ja ho temia ;
perquè quan ell sol se'n va
triga a tornar molta estona,
[18] i aquell dia, a câ la Pona,
se'm gira i torna d'allà.
ROSE. I sempre amb el càvec ?
MATE.                                 Sí !
No tingas por que se'l deixi ;
jo, sense que ell ho coneixi,
l'observo molt, des d'aquí.
Veuràs que mira potser
que no hi hagi aquí ningú ;
el despenja, se l'endú ;
i se'n va cap al carrer.
ROSE. Doncs com és que a devant d'altres
ho ha fet ara ? Què no ho veia ?
MATE. Ha estat perquè ell segú creia
que estàvem distrets nosaltres.
Jo si ho sé és que l'he atrapat
sense que ell se'n adonés,
i amb dotze anys que ja ho fa, o més,
tan sols jo me n'he adonat.
ROSE. Doncs, creureu que a mi'm mareja ?
MATE. El què ?
ROSE.              Això... no sé què'm digui.
MATE. Ca ! Pobret ! Què vols que sigui ?
que és vell i ja rapapieja.
 
 

ESCENA VII

 

Dit i MELCIOR.

 

(Deixant, a l'entrar, el càvec i el cistell que porta.)

 
MELC. Pare !                                                  (Besant-li la mà.)
MATE.          Déu't faci bo.
MELC. Déu et guard, Roser...
ROSE.                                 Bon dia.
MELC. (Ap. a ROSER.)  M'has enyorat ?
ROSE. (Somrient i amb carinyo.)  Jo diría !
MATE. I doncs, noi, què saps d'això ?
MELC. Que'ls carlistes ja s'acosten.
MATE. Però, són molts ?
MELC.                          Diu que sí ;
uns quatre mil.
MATE.                       Fuig d'aquí !
MELC. [19] Ho han dit dos que fins hi aposten ;
per ço la tropa del poble
se'n puja tota al castell.
MATE. I ens deixen sols ? Com hi ha nell !
MELC. Si els carlistes són el doble
fóra matar gent en va.
MATE. Però i si entren a la vila ?
ROSE. Déu meu !
MELC.                 Estigues tranquila ;
a n'aquí ningú entrarà.
No veieu que si pugessin,
el castell amb el canons...
MATE. Tens raó.
MELC.               No hi ha cançons.
Pobres d'ells que ho intentessin.
MATE. I ara que'ls veuen venir,
com és que ja no'ls hi tiren ?
MELC. Es impossible ; s'ho miren
i ni un en poden ferir,
perquè ells-segons per qui's diu,
per un que ha vingut de Breda-
van per dins la salzareda
sempre a la vora del riu.
MATE. Es dir, vaja, a traïció.
MELC. Es clar, perquè d'aquest modo
ens poden causâ incomodo
i ells estan sota canó.
MATE. Que un no puga estar mai quiet !
ROSE. Ai, Melciô !              (Espantada i agafant-se amb ell.)
MELC.                   Estigues tranquila,
dona ; si entren a la vila
sols serà en l'arrabalet.
ROSE. Ai, Déu meu ! Ditxosa guerra !
MATE. I pensar que un hi té un fill ;
MELC. Oh, bé ; ell rai ; no hi ha perill ;
és valent i res l'aterra.
Per ço va prendre el fusell.
MATE. Per ço temo que algun dia...
No hi vull pensar ; si ell moría
jo'm moria després d'ell.
ROSE. No penseu ara en això !
MELC. Jo bé ho sé ; bé m'és germà...
[20] Però Déu l'ajudarà,
i sinó, vos quedo jo.
No us estimo ?
MATE.                       Sí, ja ho sé.
MELC. Doncs per què entristir-vos ara ?
MATE. Perquè te'l seu cor un pare
en tants trossos com fills té.
I si en la guerra ell se'm mor,
encara qu'em quedis tu,
si ell, morint, mig cor se'n duu,
com puc jo viure amb mig cor ?
ROSE. (Quin amor que'ls té més gran !)
MELC. Esteu trist, i al millor dia...
MATE. Com vols que tinga alegria
si saps que us estimo tant.
ROSE. Olvidant-ho, com diu l'avi.
MATE. No puc. Molts cops penso : a viure !
I amb esforç arribo a riure...
però no'm passa del llavi.
ROSE. (Pobre home !)
MATE.                        I ell, als perills !
I bé ho sap que jo pateixo !...
Que tard, que tard el coneixo !
MELC. Pare !
MATE.          Que ingrats són els fills !
MELC. Es que vós no sabeu, pare,
coneixent sols la virtut,
el foc que la juventut
dins del cor encès té ara.
Es que'l temps ja us ha gelat,
i estrany no és que'l gel no entengui
que així el cor d'un jove encengui
un sol crit de llibertat.
El meu germà, què us ha fet ?
Del pagès ha deixat l'eina,
i ara defensa una Reina
que d'ésse esclaus ens ha tret.
Ditxós ell ! Bon espanyol !
Jo pogués ; més no ho puc fer ;
ni puc deixâ a la Roser
ni vos puc deixâ a vós sol.
Pro si és cert, com vós dieu
[21] que'l cor es pot fê en tants trossos
com objectes carinyosos
per a estimar dóna Déu ;
també és cert que us puc ben dî
que, sens moure'm d'esta terra,
tinc el mig cor a la guerra
i altre mig cor aquí.
MATE. Per ço és que jo t'agraeixo
el sacrifici que fas ;
de tu no me'n queixo pas :
d'ell, que se n'ha anat, em queixo.
MELC. No veieu que ell és més jove ?
S'ha entussiasmat, i ademés...
MATE. I si una bala'l toqués ?
MELC. I si guanya i un grau troba ?
MATE. Déu ho vulgui.
MELC.                      Si ho voldrà ;
i, si ens ve un trastorn tant gros,
us quedem nosaltres dos ;
la Rosê us consolarà.
ROSE. Ho faré, i no crec pagar
el que vós heu fet per mi.
MATE. Sí, Roser, ja ho crec així.
ROSE. I no vulgueu mai dubtar.
MATE. Doncs parlem d'un altre cosa :
com estem de casament ?
MELC. Quant estigui tot corrent.
MATE. Es que, solters, ja'm feu nosa.
Quin dimoni de casori !
Què us falta ?
MELC. (No sabent què dir.)  Res ; la partida...
ROSE. Melcior, per cada mentida
hi ha set anys de purgatori.
MATE. Doncs, que hi ha algun embolic ?
ROSE. Bé, per ço no és res de mal.
Vols que li diga ?
MELC.                           No cal.
ROSE. Ho dic ?
MELC.               No vull.
ROSE.                          Doncs ho dic.
MATE. Vaja, això ja desatina !
ROSE. Doncs, la vritat net i clar :
[22] que s'ha anat a examinar
i no sap gens de doctrina.
MATE. Oh ! I no te'n dónes pena ?
Un minyó com un sant Pau !
MELC. Es que hi ha coses que un no hi cau.
MATE. Es clar, tirant-ho a l'esquena.
Què juguem que rê'n saps dî ?
MELC. Que no'n sé res, vaja !
MATE.                                   Oh, ca !
MELC. Si fins sé quants Déus hi ha.
ROSE. Ah, ha !
MELC.              El Rector que...
MATE.                                  Ji, ji !
MELC. Ell, que'n faltant-hi una coma
ja's creu que no la sabré.
Vès... perquè no sé ben bé
les darreries de l'home !
ROSE. L'estudiessis com t'ho prego.
MATE. Si ell la Doctrina es mirava...
ROSE. Abans d'ahir l'estudiava
tot cantant l'himne de Riego.
MATE. Ho veus ? Vetaquí el que feu.
No reseu, feu els tabals,
i després, els lliberals,
si un us diu negre, us cremeu.
Què va que avui, tot fent bulla,
no has oït missa ? La vritat.
ROSE. Vaia; no hi ha d'havê anat !
MATE. De quin colô és la casulla ?
MELC. Vermella.
            (Preguntant-ho amb la mirada a ROSA, perquè ell no ho recorda.)
ROSE.                Sí.
MATE.                    Així ho deus fer ;
a mi encare'm feia por...
MELC. (He endevinat el color ;
fóra bo per tintorer.)
MATE. Em plau dar-te algun eixampla
perquè bé a ton gust estigues ;
però tampoc vull que sigues
tant de la màniga ampla.
A missa no hi manquis mai.
ROSE. [23] No hi manca pas quan n'és dia.
MATE. I quan no n'és ; jo diria !
ROSE. Bé ; no tingueu pô ; això rai !
MATE. Ni doctrina ! La Roser
la sap fins al capdavall.
MELC. Ella, com un papagall.
MATE. Doncs així és com té de ser.
ROSE. En un quart vaig estar llesta
M'escolta bé ; pren un polvo,
em fa així, i : Ego te absolvo,
fins al dia de la festa.
MATE. Ja ho veus.
MELC.                 Sí ; la sap de cor.
MATE. Com s'arregla ? No t'amoïna ?
MELC. Rê ; en sent l'hora de doctrina
aniré a casa el Rector.
MATE. A doctrina ? Que és estrany !
Si no n'és temps !
MELC.                            Bé ho sé prou.
ROSE. Es que ara aquest Rector nou
la vol ensenyar tot l'any.
MATE. Vejam, doncs, com et despertes.
Li ensenyes tu que'n saps ja
i així aviat l'apendrà.
ROSE. Sí ; fins a les escobertes.
MATE. I un cop estigueu entesos,
de seguida la casaca ;
no vull sentir més matraca,
ni vigilar més promesos.
ROSE. I esteu content ?
MATE.                         Ja ho espero ;
com un per néts desatina...
MELC. Si és una noia, Cristina,
i si és un noi, Baldomero.
ROSE. I bé prou que hi haurà estones
per pensar-hi !
MATE.                         I sinó... res !
El nom si que... la honradès
cerco jo de les persones.
Jo'l que vull que estigueu bé,
sens donar-vos mai agravi,
i si acàs arrivo a ser avi
[24] jo ja sé'l què tinc de fê.
Palma, mona i tot això
que pels padrins ja són lleis.
MELC. I allò de posar, per Reis,
la sabateta al balcó.
MATE. Tots ens hi hem de divertir,
i al sê el dia de la boda
vull fer-ho tot a la moda,
ja veuràs com haig de lluir.
MELC. Vejam doncs el què fareu.
MATE. Què faré ? Tot el que puga :
confits de matafaluga,
borregos de Cardedeu,
i fins xacolata i tot.
ROSE. I tot per mi.
MATE.                   Per tu, filla.
MELC. Tot per tu !
MATE.                  Per la pubilla.
ROSE. La pubilla sense dot !
MATE. Si és amb dot o no, no ho dic,
però és cert, siga com siga.
que ningú hi ha que no't diga :
la pubilla de Hostalric.
MELC. Pare !
MATE.          Què ?
MELC.                   Que l'entristiu.
MATE. Ai ; tens raó... Rê ; l'alegria...
Ni el que jo em deia sabia !             (Se'n va.)
MELC. De content, ni sap què diu.
 
 

ESCENA VIII

 

ROSER i MELCIOR.

 
ROSE. Pobre Mateu, i que és bo !
MELC. Ah, Roser ; què t'he portat !
ROSE. Què ?                  (Ell amagant-se el cistell a l'esquena.)
MELC.         Endevina-ho !
ROSE.                              I aviat :
cireres d'arbós.
MELC.                       Ca !
ROSE. [25]                      No !
Potser has caçat ocellets ?
MELC. Què és estrany ! I no hi atines ?
ROSE. Terra per les clavellines ?
MELC. Mai ho diries : bolets.
ROSE. Ai, Déu meu, que'm fas contenta !
MELC. Són els primers.                              (Donant-li el cistell.)
ROSE.                         Què bufons !
Oh, i quasi tot rovellons !
MELC. I millors ningú els presenta.
ROSE. Tant bonics, tant vermellets...
T'ho ha dit el cor.
MELC.                          Bon favor.
ROSE. Es que...
MELC.              Fuig ! Veies si el cor
em parlarà de bolets.
El cor em diu que m'estimes.
ROSE. Si t'arrimes.
MELC.                  (Que li escau.)
Vaja, riu més.
ROSE.                     El babau !
MELC. Si sembla que m'ho escatimes.
ROSE. Veies si és casualitat,
que he dit a n'en Pau, fa poc,
que'n portés...
MELC.                       Si, vaia un soc ;
estic cert que ni hi ha pensat.
ROSE. I tu, has pensat molt en mi ?
MELC. Si siguessis una història
ja't sabria de memòria ;
veies si hi penso !
ROSE.                            Vols dî ?
MELC. Dins del cor tu hi estàs sola.
ROSE. Oh, i no hi vull cap rellogada.
MELC. Sola, i fins t'hi tinc grabada.
ROSE. No he tingut pas la varola.
MELC. Veus ? Com no't tinc d'estimar,
si et veig sempre tant xamosa ?
ROSE. Aquesta sí que és graciosa.
MELC. Per tot em véns a trobar.
Quan vaig a l'hort, surt el sol,
i, encara no obro la tanca,
[26] ja me'n recordo el que'ts blanca
la floreta del faiol.
Si rosada hi brilla encara
cada flô el cor se me'n duu,
perquè em recorden a tu
quan plores la teva mare.
Després trobo al cirerer,
i, obrint-se una cirereta,
em recorda ta boqueta
el teu llavi rialler.
Ve'l rosê, i... per roses rai !
Quan el vent, deixant-les nues,
em diu que'n tens tu sols dues
però no's desfullen mai.
Veig després, per tot arreu,
clares aigües ; del riu són,
i em sembla allò'l plor del món,
que plora perquè no't veu.
ROSE. Que bé que parles d'amor.
Tot això surt del teu cap ?
MELC. Sí, sí ; però el cap ho sap
perquè li diu baix el cor.
ROSE. Doncs a mi també'm diu coses,
i, si te'n vas una festa,
veuràs com ja per ginesta
canvio les meves roses.
Te'n recordes d'un colom
que'ls fills li vam agafar
un matí que vam anar
a la font de Masbusom ?
Ai, pobre colomet blanc !
Havia anat a beure al riu,
i quan tornâ a n'el seu niu
trobâ sols palles i fanc.
Et recordes, quan no'ls veia,
quin patir ; quins crits...
MELC.                                    Pobrets !
ROSE. Saps que hi va'm tornâ els fillets
de tanta pena que'ns feia ?
Doncs així, amb pena tan feia
si marxava sols un dia,
[27] de llàstima que't faria
tornaries endarrera.
MELC. Sóc el més ditxós del món !
ROSE. I jo sóc la més ditxosa !
MELC. Ai, Roser, que n'ets d'hermosa !
ROSE. Que t'estimo !
MELC.                       Fins a on ?
ROSE. No s'esplica ; això se sent.
MELC. Fins al cel ; oi que m'hi arrimo ?
ROSE. No ; fins allà on jo t'estimo
no hi arriva'l pensament.
MELC. El mateix et dic, de cor.
ROSE. Doncs, si és cert que't desatina,
com no aprens més de doctrina
per sê aviat el meu senyor ?
MELC. Perquè... jo no se'l que'm faci ;
ho voldria... i no ho voldria ;
quan més prop és l'alegria
més aprop és de què passi.
ROSE. Però, home, i doncs, què hem de fê ?
Ara si que ja m'hi enfado !
MELC. Vaia, no hi passis cuidado,
sens falta avui hi aniré.
ROSE. Vejam.
MELC.            I l'avi ?
ROSE.                       Ja és fora ;
i, avui, altre cop disputa.
MELC. Prou que ho penso. Si hi disfruta !
ROSE. Ha durat prop de mitja hora.
MELC. I l'ha ben sabatejat ?
ROSE. Pots pensar ; pobre Miquel !
MELC. Pobre ? Que se'n vagi al cel !
No'l puc veure.
ROSE.                        Què t'ha dat ?
MELC. Res ; et dóna unes mirades...
ROSE. (Pot-ser-si que sap... Déu meu !)
Que tens gelos ?
MELC.                          Oh ; és jueu !
Ja t'ho he dit altres vegades.
ROSE. Bé, bé, plaga ; fuig d'aquí !
MELC. Què és això ?
ROSE.                     Què ?
MELC. [28]                      L'arrecada,
que la tens desenganxada.
ROSE. Me la vols cloure ?                      (Amb carinyo.)
 

(Melcior ho prova.)

 
No ; així.
MELC. (Sens deixar-li l'orella.)
Que n'ets de maca !
ROSE.                                Sí ?
MELC.                                      Molt.
ROSE. Doncs, és a dir que t'agrado ?
MELC. Si m'a...?                             (Fent el soroll d'un petó.)
ROSE. (Amb carinyo.)  Ei, Melcior ; cuidado !
MELC. Tonta !                              (Volent dir vès si ho faria.)
ROSE.             Cuita!
MELC.                       (Vol i dol.)
 

(En lloc de posar-hi l'arrecada, li treu i se l'amaga dins la mà closa.)

 
(Vejam si ho sent.)  Bé.
ROSE.                               Ja està ?
MELC. Sí.
 

(Fugint cap a un cantó. ROSER, al trobar-se sense l'arrecada, es sorprèn.)

 
ROSE. Ai, ai ; doncs, que ha caigut ?                (Buscant-la.)
MELC. Ja, ja, ja !...
ROSE.                De què has rigut ?
 

(Hi corre i li agafa el puny clos.)

 
Si la tens aquí a la mà