publicidad

 

Pàgina principal
    Antologia poètica
     Narcís Comadira 		 Concordança      Pàgina principal Enviar comentaris Fitxa de l'obra Índex de l'obra Anterior Avall


ArribaAbajoEn quarentena




ArribaAbajoL'esgarrifança


Quan em llegiu -ara fantasiejo-,
vosaltres, els poetes
adolescents dels temps que han de venir,
i em desxifreu, tan pacients, a cop
d'il·lusió, intuïció i diccionari,
potser pensant en quins estranys costums,
en quina llengua tan misteriosa
d'esses sonores i sordes, pronoms
febles enclítics, guionets i apòstrofs,
com un missatge de guerra xifrat,
que no l'entengui
l'enemic del futur, ¿travessareu
el temps amuntegat darrere vostre
i davant meu, ja ben perdut per tots,
i entrareu a les meves paraules desolades,
ruines d'una història inconnexa,
per trobar allò que us fa, allò que em fa
a mi com els vells mestres, a vosaltres
com jo, ni vell ni mestre però atent
a aquesta esgarrifança
-que no es perdi!-
que traspassa
com una llançadora de desig
aquest ordit tan tossut de la vida,
i deixareu també fragments en llengües
que es perdran com la meva
per tal que us els desxifrin
altres adolescents
d'altres temps que vindran -tot per l'esgarrifança!-,
i així de temps a temps,
d'un codi a un altre codi,
sempre el mateix missatge vagarós
-ramades populoses de paraules-,
fins a la fi dels segles
si és que hi ha fi dels segles?




ArribaAbajoCinc peces fàcils



1a

Ombra que ets la meva ombra.
Sota el sol de l'estiu,
encara més desfici,
un estany d'incertesa.
La meva llengua eixuta
vol abeurar-s'hi. Tem
el rebuig del teu vidre.


2a

El teu cap innocent
sobre el meu pit reposa.
Els meus dits compten hores
vagant pels teus cabells.
Tota la teva vida
depèn de mi. M'enfonso
pel cotó fluix dels somnis.


3a

Foll dolç i foll amarg,
vagabund de tenebres,
fill de tristesa, fujo
lluny dels teus marges clars.
Només amb el record
d'un bri de la teva herba
faig tisanes benignes.


4a

Amb la mina més fina,
impertèrrit dibuixo
jungles d'estranya febre.
Rius fangosos, lianes
que devoren els arbres.
Vull fugir del desert
on tu fas de miratge.


5a

Quan la flama s'apagui
d'aquest amor que et porto,
¿com podré subsistir?
Autoimmolat per tu,
de tu n'he fet benzina
interior. Per sempre
viuré entre els grans cremats.




ArribaAbajoDesolació


Tant el cos se'm desfà per les juntures
i l'ànima, fidel, el vol seguir,
que ja no queda enteniment en mi
ni pensaments, idees ni figures.

Trossos només de tanta trencadissa,
esmaperduts, em volten pel cervell.
I també a trossos se'm desfà la pell,
aspra i eixuta i rude com terrissa.

La llengua se m'encasta al paladar,
els fantasmes em criden a la dansa
i jo, batut, no faig sinó plorar.

I si busco punyal o daga o llança,
una mà solta em ve a aturar la mà:
tan desfeta també tinc l'esperança.




ArribaAbajoAquest Nadal


¿On trobaré, aquest Nadal, el pessebre,
si tot el món s'ha emboirat i els meus ulls
ja no llegeixen la lletra dels mapes?

¿Què et portaré, aquest Nadal, si se'm menja
la sequedat les obagues del cor
i no m'hi creix ja més molsa ni grèvol?

¿Com cantaré, aquest Nadal, si se'm trenca
la poca veu que tenia, i les mans,
sobre el teclat, impotents, se'm garroten?

¿Quan et veuré, aquest Nadal, per plorar-te
tots els projectes d'amor indecisos
que tinc pendents, entre enganys, a la taula?

Respon-me tu l'on i el què, el com i el quan,
Nen que ets camí, primavera i música.
Mira't aquest desolat cocodril
que vol posar sentiment a les llàgrimes.




ArribaAbajoQuarentena


Viure en un país informe
com aquest Catalunya la forma
¿té per ella mateixa algun sentit?
M'ho pregunto i no ho sé ja fa anys
que m'ho pregunto hi he pensat estones
fins i tot n'he parlat en cartes esporàdiques
i tu em dius que no em queixi
no no em queixo simplement m'avorreixo
la felicitat deu ser tendrament avorrida
i jo dec ser feliç tu no ho sé
si ets feliç et recordo la primera
tarda que ens vam veure
aquells primers petons la pell de poltre
però la memòria se'm desfà jo em desfaig
en trossos de memòria i recomponc això
la poesia és la mort el no-res
i voldria dormir plàcidament recordo
una tarda de juny els gladiols silvestres
enmig del blat i dolor suavíssima
de tants pèsols d'olor rosats i tènues
de tendresa i crepuscle m'admira
que aquest record sigui tan persistent
que no vulgui dir res ho vol dir tot
una tarda d'estiu la terra les vacances
la infantesa els projectes recordo el lloc i l'hora
i tots els personatges una mena
d'ambient txekhovià allargassat
i tediós petitburgès mediocre deu ser
que el pur no-res també disposa
del seu petit moment feliç i digne
de ser immortal Catalunya llavors
potser es pot redimir per un instant de glòria
la piscina és glaçada aquest matí de setembre
i m'hi capbusso la culpa s'hi desfà
la persistència de tot el que ja és mort
les imatges de la meva infantesa aquest país
la impunitat de la vida aquests cossos
aquest teu les cames llargues i sensuals
capaces de desvetllar mil somnis
en una nit insomne capaces
de portar-me a l'infern de dolor més profund
que tu ignores i que potser podràs imaginar-te
quan llegeixis això potser tremolaràs
com una fulla d'arbre em torno boira
espessa m'aixeco en filagarses molles
pujo des dels fondals t'envolto
i no en saps res m'esvaneixo aquests cossos
consolidats esculpits en la llum
aquest doll de la sang la seva pell
els ulls de pedres dures una veu
que és eterna durar durar com ells
una veu errabunda una veu fosca
insisteix preguntant què és què
tu i jo i el nostre amor una mena
d'entitat diferent construïda
per tots dos potser diferentment artifici
que no té perquè coincidir que podem
creure que és com una glorieta
en un jardí o un búnquer a la platja
i podem visitar-nos-hi sentir-hi
l'aire tot ple d'olors de les glicines
la sòrdida humitat d'orins i d'excrements
i així tots els amors tots artificis
casetes que escampem aquí i allà
on passem temporades estones
on no tornem mai més
vaguem pel temps ja ho veus i no sabem
on comencem i on acabem planetes
errants d'aquesta nit tan sòlida
i ens donem a la carn el sexe
és com un gra de sorra enmig dels engranatges
dentats del nostre temps però només
els fa alterar una mica una lleugera
breu vacil·lació
i tornen al seu pes sense memòria
a la implacable inèrcia
la carn la sang vísceres corruptibles
com empenyen per fer-se seu el temps
sempre inventen històries diverses
descobreixen cossos ardents com torxes
cossos per aferrar-se
a la carn a la sang a la víscera tendra
i estableixen programes detallats
d'atac i de conquesta estudien
la tàctica segura es llencen
de cop a l'abraçada delerosos
de veure's carn i sang altre cop cobejada
pels reflexos ficticis les ombres del mirall
no podem viure aquí
en aquest desolat espai sense memòria
inventem-nos històries diverses
tu i jo i el nostre amor per exemple
que és com una caseta això ja t'ho he dit
l'única cosa que dura és l'esvanir-se
hi ha un temps que ha de venir
una massa de dies indistints
encara una matèria contínua
i hem de saber arrencar-los del seu bloc
i donar-los la forma que té un dia
una cara de dia uns ulls de dia
tots treballem arrencant temps al temps
arrencant al futur unitats que llencem
cap al passat s'amunteguen
i se'ns tornen compactes altra vegada s'enganxen
unes amb altres confonem els contorns
els ulls i les cares i els batecs
se'ns tornen temps passat un altre bloc
del qual només podem esculpir-ne fantasmes
condemnats a aquest treball forçat
picapedrers absurds brutes les mans de temps
d'aquest tràfec intens en diem vida
i de la pols esmorteïda història
i enmig de tot aquest vaivé mecànic
volem esser reals pura cosa real
com una poma un pi o aquesta pedra
intricats en la pura realitat
en la pura perfecció a punt per la lloança
perquè tot allò de culpable que se'ns menja
que ens concentra en nosaltres i que ens tanca
és absència
i volem ser presents volem ser centre
i som centre quan pensem el món
quan el refem desfent-nos-hi
pel que fa a allò essencial podem sentir-nos
plenament innocents
plens de culpes en canvi accidentals
de febleses innúmeres de vacil·lacions
buscant un jo divers covard
de nosaltres mateixos d'assimilar-nos
amb nosaltres mateixos de capbussar-nos
en les aigües espesses del nostre absurd misteri
però ai per allò que ens fa essencials
homes entre homes nascuts sols per l'atzar
d'una estona d'amor en el millor dels casos
terrenals i carnals abocats a la mort
i mentrestant a la forma de mort que és la forma
solitaris desvalguts i rebels crèduls tossuts amargs
podem sentir-nos plenament innocents
les coses tan reals al lloc d'espai que ocupen
són un centre atractiu de gravetat
han pres espai al buit i s'hi debaten
amb els límits del simple no existir
opaques prenen llum i la transformen
en la llum de la cosa que és llum pròpia
ara mateix sobre la taula blanca
hi ha un plat amb tres llimones
i una ampolla de llet
veig el blanc de la taula que és blanc sec de cotó
veig el blanc de la llet que és un blanc farinós
i el groc de les llimones que té blanc i té verd
però així com ho dic tot són colors teòrics a la pràctica
vull dir en realitat en el ser de les coses
tal com són hi ha la llum i la llum és fugaç
se'ns dóna i hem de saber captar-la
es vessa i hem de voler fixar-la
la llum ens és difícil perquè brolla de dins
del cor dur de la cosa i amb els ulls
hem de saber destriar els entrebancs
podríem dir-ne circumstancials
hem de saber ser atents incansables ardits
per un moment veig una llum manyaga
que envolta i endolceix
aquest ram olorós de fonoll i llentiscle
que es filtra entre les fulles carnoses i les inflorescències
i en fa estrelles d'estius i de nostàlgia
i de cop tot és clar
tot es fixa perfecte dins l'instant
¿és solament la llum l'autora del miracle?
¿o és aquest component de dolor que el meu cor
d'allò que ja és perdut treu i en fa una corona
per tot allò que es perd i que així coronat
de la seva virtut essencial que és la de ser fugaç
és comprès plenament i així fet immortal?
el sofriment és un sorral inútil
a menys que el sapiguem reconvertir
en la lent que ens enfoca la mirada
i que ens dóna el sentit de la bellesa física
allò que no tenim allò que desitgem
només l'amor ho salva perquè ho fixa
en el cristall d'allò que ha estat comprès
i no hi fa res que tot allò que ens sembla
dispers complex fort i abassegador
ens torbi i ens alteri i ens dissolgui
si en l'esforç per fer el món més real
realitzar-lo saps vol dir comprendre'l
sabem fixar-hi l'àncora que ens salva
de la tempesta del passar que es perd
en desconcert de vents sense raó ni música
baixar al fons de les coses mirar-les
ardidament perquè mirar és la guerra
una força absorbent que destrueix
el nostre tarannà acomodatici
desmuntar destruir capgirar per veure les entranyes
per comprendre aquest món on som culpables
i així fer-lo real i fer-nos-hi reals
innocent i innocents
i quan simples al lloc exacte que ens pertoca
hi encaixem exultants de saber i de ser
que és la mateixa cosa llavors serà la mort feliç
i això ja no ho sabrem eterns
haurem vençut el temps i lliures per parlar
per fi admesos en el verd paradís
de la infantesa eterna ens sentirem
amb aquella presència desvalguda
de fill però tan poderosa per l'amor que provoca
i que crida la presència urgent d'un pare
i no un pare carnal ell també
convertit ja en fill ja en germà perdonat
en la seva trista i radical invalidesa
sinó la figura d'un pare que estima
des del profund origen que absorbeix
la cadena dels pares i dels fills
¿un déu? potser però la culpa inherent a ser pare
la perdona només l'energia poderosa
que ve a través del fill devorador
perquè el pare ha usurpat
el lloc primordial que és esser fill
produït i innocent una energia
capaç de reduir l'orgull de fer-se pare
i fer-nos a tots fills ¿pot esser un pare
i per tant un culpable? ¿pot un déu ser culpable?
¿un pare que vol fills perquè ell mai no ha estat fill?
¿pot l'amor ser només terbolí de carències?
ara la llum d'agost tan implacable
cau sobre el món indolent i l'anul·la
les coses aplanades per un pes resolut
perden l'alçat la vida és un projecte en planta
i és fàcil de passar d'un lloc a l'altre es veuen
el gruix de les parets els pilars els envans
i sabem què podem destruir què podem reformar
les portes són un buit i una línia de punts ens indica
en quin sentit s'obriran quan tinguin cos
i sol haver-hi una paraula escrita a cada estança
vestíbul rebedor menjador sala
cuina bany cambra vestidor
a vegades hi ha expressions que es volen més precises
«sala d'estar» «cambra de matrimoni»
«cambra dels fills» «cambra de convidats»
és un futur de coses i un present de paraules
el present sempre és fet de paraules
ens esforcem per dir les coses pel seu nom
per dir del lloc on s'engendren els fills
«cambra de matrimoni» i del lloc on els fills
creixen per fer-se pares «cambra dels fills»
i diem «cuina» diem «sala d'estar»
i així vivim una vida ideal no real falsa
perquè mai no gosem pensar el nom per la cosa
així «cambra de l'odi» o «cambra de l'abús»
«cambra del desconcert» o bé «de la vergonya»
que cadascú s'ho sap o «cuina del desori»
«cuina de la venjança» o «de l'avorriment»
o «sala del mutisme» «de les intencions»
i del bany no gosem dir-ne mai «el refugi»
o «cambra d'estar sols» les paraules
se'ns han esllavissat cap a l'engany
se'ns han tornat informes la misèria
l'àvida sangonera els ha xuclat
tot allò que tenien de real
de cosa d'innocent
i n'ha fet receptacles de culpa
¿Catalunya és també un receptacle de culpa
una paraula que no té sentit?
¿el nostre amor és també una caseta
amb tocs els noms equivocats a cada cambra?
¿som només un error?
ah les preguntes cauen
tan implacables com la llum d'agost
tots caiem i només ens acull
l'aire enrarit d'aquesta quarantena
   «adéu la pell lleugera
    on els ulls s'emmirallen
    per baixar al fons del pou
   guanyar pes ser una pedra».




ArribaAbajoUsdefruit




ArribaAbajoBon dia, memòria


Bon dia, memòria,
porta'ns altra vegada
el record que, de cop,
ens torna un món sencer,
porta'ns el temps que ens torna
altres vides i altres
goigs i remordiments
i un poquet de certesa
que no som sols ni absurds,
que ens movem
en aigües de sentit,
vides afins,
vides dispars unides
en un breu clapoteig
dins la mirada líquida
de Déu.
Bon dia, memòria.

Ric per vides de pocs,
ploro per ulls de molts,
parlo per boca de tots.
Ja no parlo per mi.




ArribaAbajoThe way we were


¿Què hauràs estat tu per mi quan et pensi,
posem d'aquí a deu anys i ja els teus trenta
comencin a pesar-te? Jo, ben perdut
al fons del pou dels meus cinquanta-tres,
¿recordaré aquest maig, el juny, el juliol,
amb tendresa magnànima, amb sentit
de l'humor, amb una mica d'orgull,
sense ni un punt de sentimentalisme?

La matèria lleu dels nostres somnis
és la mateixa amb què hem estat pastats,
deia en Billy, en anglès, i cito de memòria.
Però jo no vull creure que tu siguis
un d'aquests films incolors que després,
per explicar-los, hem de recompondre
i falsegem. No. Tu, vull que siguis real
i per això fugaç; ja ho sé que és trist.

La melodia d'aquesta primavera
me la durà insistent el vent adust
de la meva tardor, quan, entre fulles
roges -antigues monedes d'aram-,
vulgui convèncer la meva solitud
que es pot comprar l'amor, ai, ni que sigui
amb poesia o amb intel·ligència.
Es tan possible que li faci cas!

Tu, en el punt dolç del teu vigor adult,
ja en el trencant de les passions tèrboles,
¿com em recordaràs? No m'humilio
per demanar-te una ombra de tendresa.
L'olor de sang potser estarà esmolant
les teves dents per la cruel cacera.
La vida de la jungla et serà dura
si vols un lloc dins de la vella tribu.

Ara, però, no vull fer conjectures.
D'aquests mesos que jo t'he estimat tant
i dels que vénen -potser t'estimaré
encara més i més-, ¿no en quedarà
sinó pols de record i algun poema?
Per tu i per mi, quan arribin les boires
al confort carcomprat, que sapiguem comprendre'ns
tal com érem, res més, això demano.




ArribaAbajoImpromptu


¿Per què seguir-te en focs negres absent
per la memòria
-tèrbol desordre forçat
de la pobresa
herbes de caps petjats
vins prims calma obligada-
si aquest fil del record
-l'enganyós-
sempre es fa rastre i no mena
sinó al record mateix
cada vegada
més sollat esbravat las ja tot
cendra?




ArribaAbajoEl temps


Tot el país cobert,
bromes al nord, als fondals.
Alguna ullada de sol
a muntanya, al migdia.
Pluges al litoral. Al cor,
com sempre, maregassa.




ArribaAbajoLent


Últim rosa de la tarda
tenyeix lent que s'apagui
lent aquest tel de boirina
lletosa lent que de pressa
cedeix el cor a la fosca
l'ànima al terror

Tènue llum feble carícia
trèmula tendresa
commoguda encara
la meva veu et canta.




ArribaAbajoVigília de Nadal


L'olor del suro i de la molsa porta
el món petit i tendre de cada any,
els ravenets pelats i els tronxos d'api,
la galantina i els licors pesats.

Una muralla apegalosa i fràgil
de sentiments preserva la consciència;
sobre la cuina a mitja marxa couen
els dos capons farcits (pinyons i prunes).

Ho envolta tot una mandra porosa.
Amb dring de cançonetes s'hi remuguen
records pastats com massapans espessos.
Creixen els fills i el néts. Perilla el nucli.

Hi ha un sobrepès constant de violència
al moviment centrífug de les vides.
Al ram de gallerans, roges, les baies
pengen encara, astutes com un símbol.




ArribaAbajoA M. R.


Difusa llum i resplendor innocent
sobre els olis del port
i també un pòsit d'anys
i la calma del buit i la tarda deserta

Deserts els cors tristos
de solitud els ulls
escruten el futur s'enfilen es fan
dièresi de la teva ruïna
que és la nostra ruïna

Digues, ¿creix l'esperit tesa les veles
es prepara
i quan xoca l'acer contra el sílex
ho deixa tot -com llast-
tot en un dolç desprendre's?
Allò que ha estat ¿té ara un sentit nou?
Atzar i voluntat ¿s'han tornat profecia?

A la garba de plors
-amor i omissions- del nostre adéu,
deixo preguntes que no pots respondre.




ArribaAbajoLisboa


¿Quin reclam ja pots alçar en contra meva,
mar atlàntic, mar brut, oceà
de mites i novel·les?
Per l'horitzó m'apareixen
els països llunyans perfumats
de suors i flors rares. Les races
de pell fosca de cafè i de cacau,
els músculs de cautxú, les artèries
de foc, els ulls de pètal
d'orquídia.
L'enveja se'm menja i somio
un cos així per mi, somio
l'ànima que els fa vius,
per vèncer el meu desànim.
Voldria el seu olfacte, el seu tacte,
tota la força elèctrica,
el goig dels seus espasmes.
Però ara sóc aquí,
d'aquesta banda del pont,
d'aigua bruta absoluta,
sempre movent-se i mai duent-me enllà;
sóc al límit extrem, al cor de l'estuari.

M'envolten les gavines, aquestes
rates alades, voraces, suspeses,
mecàniques sobre les aigües tèrboles,
penjades per fils invisibles, els mateixos
que em sostenen a mi, rata voraç,
poeta alat a vegades, a vegades mecànic.
Però tu, oceà, també ets sempre mecànic
i saps omplir de vida i de corrupció
aquest líquid espès. La mecànica
l'has omplert d'animals i de somnis.

I, a dalt, tot aturat;
aquesta grandesa implícita a les pedres,
les façanes escrostonades, decorat exquisit
per una obra d'estàtues pletòriques,
de pell endormiscada, negres vinguts de lluny,
el mestissatge august.
I aquesta olor de peix que embolcalla el barroc
i el mantell de vainilla
que llisca sobre el blau de les majòliques.
Lisboa, Lisboa, voreres de punt de creu,
ràfegues d'antigor que es tornen vida eterna
en la cançó, més tòpica encara que la vida.

Aquest diumenge tèrbol de mats records i música
de fagot, implacable,
penso en l'altre costat del teu mar
i miro d'oblidar-me en una migdiada
feixuga, ennuvolada de desconcert i culpa.
Sospeso el temps que passa,
la càrrega dels «no» sempre excessiva,
el luxe incandescent
i aquest perpetu engany de la carn exaltada...

Mar, mar obert, irreal,
d'esdevenir constant.
Mar, mar atlàntic, si poguessis endur-te,
en aquest gruix espès de vapors, el meu cor
cap a les illes pures: la Solitud, la Calma.

El monstre humà s'extasia en els seus membres,
somia paradisos lluny del podrimener.
Però et té a tu, Lisboa.
    Conserva'l
el teu recés curull de sal simbòlica.




ArribaAbajoPonentada gran


S'ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s'endú l'alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d'aquí d'allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M'assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T'he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.




ArribaAbajoLente


(Una pintura de Constant Permeke)

¿Què en recordes? Una taca de verd.
Només verd? Un verd de fulla tendra,
d'herba grassa recent, d'herba molla,
d'herba que ja no ho és, que és pasta d'oli
i pigment i tocs d'espàtula,
petites superfícies finíssimes, mosaic
nerviós, frisança de bedoll,
frisança de cors de primavera,
un dolor;
i, sota l'herba, carn, sota el dolor,
sota la pasta d'oli i pigment,
a cada toc d'espàtula, carn,
carn fugaç, promesa no cobrada,
aura, dolcesa, pell, remoreig
d'aigües, guspires
de llum, punts de groc decidit
i, a cada punt de groc, alegria
buscada que ara es desfà en nostàlgia
de temps mai coneguts, dies
de flors i prats i petjades lleugeres,
peuets,
rubor i parpelleig, foguerada
que puja en roses intangibles,
núvols
sobre un cel gris de tristesa real
i un desconcert turgent:
i aquest ungüent apegalós de saba,
quin ridícul, inútil remei,
ànima tumefacta!




ArribaAbajoLes plantes


Moviment d'amor
el creixement de les plantes, la lenta
confiança de la llavor, l'obscur
destí de l'arrel, la fugaç
meravella de la flor, el fúlgid
esclat del fruit. Mira't
aquest tany, per exemple, aprèn-te
el seu paper de suport, la seva
disponibilitat conductora. Té,
aquesta fulla respira i anuncia
la flor que t'ofereix
tendresa i passió, el pol·len
pel trafegueig -ai joventut-
de la fertilitat. Espera
fer-te fruit amb el fruit, tornar-te
tot tu tot fruit. Accepta
fer-te dolç, esberlar-te,
caure i passar
per la humiliació
de podrir-te, de perdre't
tot perquè la llavor que congries
sigui llavor
d'altres tanys, d'altres flors, d'altres fruits.
Sí, fes-te
tot tu tot tany, tot fulla, tot tu flor,
tot tu tot fruit, tot moviment d'amor,
per tal d'entendre. I canta.




ArribaAbajo L'art de la fuga




ArribaAbajoGener


Un sol prim que es desensonya
mandreja pels tous del bosc.
Les arrels somien dolços
trànsits de saba naixent.

La llum s'afina en la calma
del blau innocent del mar.
L'aire anuncia tendreses
al cau negre de la fred.

Hi ha un guspireig de mimoses
al cel entramuntanat.
Els cors, punxents com garotes,
guarden tresors de futur.

Mentre algú crema bardisses,
tossut, en algun recer,
vetllen l'hivern i el silenci
les canyes, amb grans plomalls.




ArribaAbajoAbril


Els arbres cremen amb flames
tendres de verd trencadís.
El sol, decidit, atia
el caliu somort dels cors.

Baixa fervent la riera,
sota el dosser fosc dels verns.
Un saüquer s'embadoca
espesseït de perfum.

Es baden roses carnoses.
Hi ha una merla entre els lilàs.
Sempre és incerta la glòria
obstinada del desig.

La terra està en zel. Inútil,
espera el pes del futur.
De tant en tant ve la pluja
a apaivagar el desconcert.




ArribaAbajoJuny


Vénen, lentes, pel capvespre
immens les veus del passat.
Llum de blauets, gladioles,
pèsols d'olor, xuclamel.

Les flors de l'adolescència,
els fruits de la joventut,
trenen garlandes pletòriques
amb fullatge esponerós.

Els bladars madurs esperen
la dallada del destí.
Hi ha sang fresca de roselles,
coàguls als cirerers.

La terra, feliç pròdiga,
sent la seva plenitud.
Als cors, cremen les fogueres
clares, fugaces, del goig.




ArribaAbajoJuliol


Pesa sobre el dia, espessa,
una vànova de guix:
la llum encalitja els arbres,
difuminats per la pols.

Al marge eixut, l'atzavara
crema amb un urc concloent.
La tarda brunz tota d'èlitres.
Es corsequen els rostolls.

Al món menut d'una cala,
es fa confortable el mar.
Els cossos suren, feliços,
per les aigües de l'estiu.

L'olor amarga dels llentiscles
encoratja el sotabosc.
L'ombra letal dels baladres,
dolcenca, ensopeix la nit.




ArribaAbajoNovembre


Cau la parpella del dia,
espessa de gris de zenc.
Núvols de borra retallen
el fred horitzó de llum.

S'estén la trista tenebra
sobre el món emperesit.
Bufa el vent, la fullaraca
s'apilona a dins dels cors.

Perdut per camins de fosca,
ressona un lladruc llunyà.
Sota la pell de la terra,
submisos, dormen els cucs.

La xemeneia regolfa;
al foc supuren els troncs.
Obsedits, la nit sencera,
vetllen els desesperats.




ArribaAbajoDesembre


El vent estén les banderes
sobre el gris del cel adust.
Foc fred de símbols innocus
aquest capvespre d'hivern.

A l'horitzó, les muntanyes
blavisses s'alcen distants.
La plana crema, agitada,
els desficis de l'absurd.

Els rius baixen bruts, les cases
s'escrostonen lentament.
La nit anuncia, esquerpa,
la dansa del desconsol.

Les geleres s'esllavissen,
els penyals cruixen d'enuig.
Obstinats, homes i dones
busquen escalfor animal.




ArribaAbajoCorrandes del port


Per a Miquel Barceló i Perelló




Dins d'un núvol d'aigua dolça,
sempre que em banyo a Sa Nau,
el desig se'm desempolsa,
però el coratge em decau.

Tinc llibres per dar i per vendre,
prop dels Cocons d'envelar.
I quin moixonet més tendre,
que no para de cantar.

Tot baixant de Santueri,
em trobo el senyor rector.
Diu que he perdut el senderi.
Ai, mumareta, tinc por.

Ja ho pots ben dir, quines penques!
Esquivant tots els perills,
a les aigües caribenques,
ens hem banyat ben conills.

Com que demà serà el Carme,
ja demanaré perdó.
Només hauré de mudar-me
i d'anar a la processó.

Valga'm santa Margalida,
sant Agustí i sant Miquel,
tinc l'ànima escanyolida
i el penediment rebel.

Anit, enmig de la plaça,
hi havia un al·lot cridant:
«Mumare, no sé què em passa,
ses dones m'agraden tant!».




ArribaAbajoLa Casa Dotze


A Maria-Mercè Marçal




La nit era tranquil·la, l'estuari,
enfangassat, s'endormiscava, lent.
No gaire lluny, el mar es pressentia
per una lleu serenitat salada.

Feia fred a Lisboa i tots vam córrer
cap al bar de l'hotel, a refugiar-nos.
En la fosca anodina, entapissada,
dringaven els glaçons dins dels gintònics.

Llavors vas preguntar-me en quina casa
vaig néixer, «sí, és clar que vull dir el número».
I jo, «al dotze». Tu vas callar espantada.
«Sí, al dotze, què passa?» La ginebra, oliosa,
no es mesclava prou bé
i vaig sacsejar el vas. «La Casa Dotze
és -vas dir-me- la Casa de la Mort».
«Doncs jo hi vaig néixer»,
vaig murmurar en veu baixa.
«Néixer és morir, ja ho saps», i vas somriure.

Ara vull creure que és morir que és néixer.
I arreu on vagi et veig, Bruixa dels Mots
-i penso com t'ho fas, no sé com pots-,
volant de nit sobre els teulats d'Ivars,
mentre ens vigilen els teus ulls de quars:

en la tenebra dels escrits adversos,
la llum dura i perenne dels teus versos.




ArribaAbajoEls àsters


Que bé que la grisor d'avui lliga amb els àsters.
A fora regalimen els bambús fatigats
i ja han perdut les fulles les hortènsies.
A dins, però, al gerro, hi ha la massa dels àsters:
és un núvol blavís, tatxonat d'ullets d'or.
Diminutes estrelles alades cosides als tanys
per un fil transparent com ara aquest de Mozart
que infatigable sona, es trena i es destrena.
Que bé que la grisor d'avui lliga amb els àsters.

Mentre el món es fa inhòspit, i cau
altra vegada a fora el xim-xim de la pluja,
aquí a dins hi ha un petit paradís recollit:
aquest coixí dels àsters per reposar-hi el cor.

Tardor de fullaraca rebregada,
impenitent i molla,
de camins enfangats, somnis podrits,
dus amb el guspireig menut dels àsters
consol al microclima humit de la tristesa.




ArribaAbajoPrec eixut de Nadal


Neix, Nen, un altre cop,
i venç aquest soroll
enferritjat del món;
el grinyol i l'ahuc,
el plany, el crit, el clam,
el xiscle i el rogall,
venç-los amb el silenci
de la teva paraula.

Neix, Nen, un altre cop.
Fes-ho a cegues. No dubtis,
aquest any desolat.
I mira'ns i sorprèn-nos
ni que sigui amb l'esbós
d'un somriure precari.




ArribaAbajoSpeak, Memory


Parla, memòria,
però no ho diguis tot.
Calla les coses
més tèrboles, més tristes,
les que ens revelen
tal com som de debò.
Mantén l'engany,
sigues bona minyona,
desa el farcell
dels records tenebrosos
molt temps encara
al calaix de l'oblit.

Fins que acceptem
el cruent sacrifici
de veure'ns nus
del tot i espellifats,
la carn oferta
i l'esquelet de l'ànima.
Llavors aboca,
crema, devora, arrasa,
mostra el terror
que has celat tan fidel.
Digues-ho tot.
Llavors parla, memòria.




ArribaConfessió


Jo, escriptor,
em confesso al Verb totpoderós
i a vosaltres, fantasmes
de Llull i March, de Verdaguer i Carner,
de Sagarra i de Pla, de Foix i Ferrater,
d'haver pecat greument
de pensament, paraula
i obra i omissió.
D'haver pecat usant lèxic impropi,
d'haver emprat
massa verbs barroers,
substantius esbravats de la substància,
adjectius virolats només pel goig
de l'espectacle
d'un foc viu d'encenalls,
d'haver-me repenjat massa en superlatius
i adverbis anodins. De fer servir sovint
preposicions canviades,
conjuncions desenfocades,
és a dir,
d'haver deixat vagarejar l'instint
per inexactes, ambigües regions sense forma.
D'haver venut la sagrada moral de la sintaxi
per un plat de llenties d'efecte i de modernitat.
D'haver sovintejat el «ja està bé»,
el «ja s'entén», el «tant se val, no importa»...
Em confesso
de no haver corregit tant com calia,
de no haver escorcollat molts més diccionaris.
D'haver cedit al llenguatge balder,
al discurs sinuós,
només pel gust de les subordinades,
a les metàfores solament sorprenents,
a les imatges
dures sense motiu,
a l'orgull de l'obscur.

Tu, Verb totpoderós, tu, sola claredat,
tu que m'has fet llenguatge segons la teva imatge,
acull-me un dia al paradís dels escriptors,
on sobren les paraules,
on la felicitat
és la precisió del teu silenci.






    Antologia poètica
     Narcís Comadira 		 Concordança      Pàgina principal Enviar comentaris Fitxa de l'obra Índex de l'obra Anterior Amunt
Marc legal