|
||||
NotesAquest treball s'inscriu en el projecte d'investigació PB93-0543 de la DGICYT Una primera versió d'aquest treball va ser presentada al col·loqui sobre Tirant lo Blanc organitzat per l'Institut de Recherches et Etudes Hispaniques de la Universitat de Provença a l'octubre del 1994. Cito sempre segons l'edició d'Albert G. Hauf donant el nombre de la plana entre parèntesis. M. Menéndez Pelayo va caracteritzar molt bé en aquest sentit Plaerdemavida en les planes que va dedicar al Tirant en el seu llibre Orígenes de la novela: «la consumada maestría que en las artes del lenocinio muestran las doncellas Estefanía y Placerdemivida, que más bien que en palacios imperiales parecen educadas en la zahúrda de la madre Celestina...» (1943: 401); «el carácter rufianesco que tiene la desenvuelta y libidinosa Placerdemivida» (1943: 404). Cfr. sobre aquesta qüestió l'article recent de R. Beltrán (1990: 107-112). La matinada d'aquell mateix dia la criada, quan descobreix que Tirant i la princesa no han consumat les seves relacions, fa la següent exclamació: «Mal bé hi meta Déu!... Vostra altesa ne ha lo plaer, e Tirant lo delit e yo n'é lo peccat, mas tant me dol com no s'és fet que de ràbia pense morir» (596). No són aquests els únics exemples que es poden citar de reconeixement de la graciosa facúndia de tan singular personatge. En el capítol 220 __on es descriu la gresca carnavalesca muntada per Plaerdemavida durant la nit de noces de Diafebus i Estefania__ es pot llegir que «Lo emperador no·s podia detenir de riure de les rahons saboroses que hohïa dir a Plaerdemavida» (485). I en el capítol 372 es llegeix que «Tirant, per pendre plaer, parlava sovint ab Plaerdemavida» (757). Cfr. el capítol del De regimine principum publicat a tall d'apèndix d'aquest article. La mateixa idea es torna a formular, però aquest cop centrant-se més en el defecte que no pas en la virtut, en el capítol 780 del Dotzè: «Lo primer (mal de la dona), que no és bona per a dar consell; raó és, car consell és obra d'om savi. Es ver que a vegades soptosament lo darà bo e tart, e no s'i ferma. E açò ve de natural defalliment que ha, car tot quant fa, fa a urtes e a voltes, axí com les passions la punyen dins lo cor» (Wittlin 1987: 238). El profit que en treu no és només el de fer-se simpàtica, sinó també molts de diners. En el capítol 229 del Tirant Plaerdemavida aconsegueix alhora d'enfurismar la princesa i de plaure tant l'emperador que li regala cinquanta mil ducats del tresor reial. Sobre l'artifici teatral que hi ha darrere de la «ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant» vegeu Renedo 1996.
|
