Raó i intuïció en Plaerdemavida¹

Xavier Renedo Puig

Aquest divertit episodi de les Notes disperses de Josep Pla només admet a primer cop d'ull una interpretació: la senyoreta   -318-   no sabia res del Tirant i per això va pendre's tan malament l'elogi que Pla li havia dirigit. Aquesta era, si més no, la conclusió de l'escriptor empordanès, que tancava la narració d'aquesta escena amb les reflexions següents:

El moll de l'os d'aquest article serà intentar demostrar que potser no és aquesta l'única interpretació possible de l'episodi de les Notes disperses. Potser la senyoreta no només coneixia perfectament la novel·la de Martorell, sinó que fins i tot potser la va llegir millor que el mateix Pla i justament per això es va indignar. De fet tenia més d'un motiu per indignar-se. En primer lloc un motiu físic: l'escassa bellesa de Plaerdemavida, reconeguda per ella mateixa en el capítol 277 de la novel·la: « e no és dona neguna no·m passàs de saber e de bellea (590)»². En segon lloc un motiu moral: ni les idees de Plaerdemavida, ni els seus consells ^__qualificats alguna vegada de reprovats (594) per la princesa Carmesina^__ ni les seves múltiples activitats són susceptibles de ser considerades castes i honestes. Els escauen molt més adjectius com ara reprovats, libidinosos o fins i tot alcavotescos³.

Per comprendre bé les autèntiques dimensions de l'extraordinari personatge que és Plaerdemavida cal situar-lo, en primer   -319-   lloc, en el seu context més immediat ^__l'univers narratiu creat per Martorell^__ i, en segon lloc, en el context format per les tradicions i els sistemes de valors en què la novel·la va ser escrita i va tenir els seus primers lectors: la València de la segona meitat del segle XV.

La «bella eloqüèntia» de Plaerdemavida

En el capítol 282 de la novel·la Tirant, tot recordant la feliç, per bé que no completa, unió amorosa de la nit anterior, diu a Carmesina enmig d'un ball nocturn: ^__ «Certament, senyora, de major grat estima era a mi la nit passada que no aquesta» (599). En sentir aquestes paraules Plaerdemavida replica immediatament: ^__ «Molt me alten, senyor, les vostres paraules, mas no les obres» (599). És evident que Plaerdemavida recrimina a Tirant no haver fet cas dels seus consells i dels seus esforços i, en conseqüència, no haver aprofitat una ocasió òptima per consumar la seva unió amorosa amb Carmesina⁴. També és evident, però, que en aquestes paraules s'expressa un aspecte important de la manera de ser de Plaerdemavida: la perfecta harmonia que hi ha entre les seves paraules i les seves obres.

L'extraordinària frescor i vitalitat del llenguatge de Plaerdemavida s'imposa amb contundència a qualsevol lector del Tirant i, per descomptat, als personatges de la novel·la. Diafebus, per exemple, parla de «la bella eloqüèntia de Plaerdemavida» (325). Quan la Viuda Reposada convenç Carmesina perquè baixi a l'hort per assistir a una farsa teatral de caràcter aparentment terapèutic, li diu que Plaerdemavida es posarà la disfressa de l'hortolà Lauseta «e dirà-us de ses acostumades plasenteries» (601). I quan, en els episodis del nord d'Africa, Tirant es retroba,   -320-   sense saber-ho, amb la donzella un cambrer la defineix així: «en la companyia de aquelles mores ve una donzella molt graciosa, qui parla molt bé l'algemia, ab molta gràcia» (731)⁵. I, de la mateixa manera que Martorell i els seus personatges, molts dels lectors del Tirant han quedat igualment seduïts per la salada espontaneïtat del llenguatge de Plaerdemavida. A això, entre d'altres coses, es referia Cervantes quan parlava de «las agudezas de Placerdemivida» en el Quixot, i Alejo Carpentier quan lloava «el mundo del personaje llamado Placerdemivida» (1987: 140) o J. Coromines en celebrar la seva «frescal fraseologia» (1986: 514). Tanmateix, no tots els personatges de la novel·la de Martorell comparteixen aquesta simpatia per la manera de parlar de Plaerdemavida. Carmesina, per exemple, de vegades n'està més aviat farta. Això és el que li passa en els capítols 229-30 de la novel·la, en què la princesa, molesta per més d'una raó amb les paraules de la seva criada, expressa davant de l'emperador el que pensa de Plaerdemavida:

Encara que d'entrada pugui semblar paradoxal, tant l'emperador com la princesa tenen raó. I si tenen raó és perquè tots dos estan dient el mateix, per bé que des de punts de vista diferents. Una de les conseqüències de l'espontaneïtat que omple d'indignació les castes orelles de Carmesina són els bons consells que tant plauen al seu pare. Segons la princesa, la naturalitat i la manca de prejudicis amb què Plaerdemavida expressa a   -321-   raig la seva fogosa sensualitat són un greu defecte. Per l'emperador, en canvi, la incontinència verbal de Plaerdemavida seria més aviat una virtut, ja que sense ella no existirien els consells discrets i assenyats que són tan escoltats i valorats en el Consell Reial. Per entendre bé el punt de vista de l'emperador cal partir d'un dels tòpics que van formar part de la imatge de la dona a la baixa Edat Mitjana. És un fet conegut de tothom que aleshores les dones eren considerades uns éssers intel·lectualment inferiors a l'home. Per dir-ho en paraules d'Eiximenis, la dona, com a conseqüència de la seva participació decisiva en el pecat original, «fo ferida per lo cap de dret en dret, e perdé tant de seny que és tan poch aquell qui y és romàs que no és quays res» (Naccarato 1981: 21). Conseqüència immediata d'aquesta idea era l'afirmació que les dones no podien donar bons consells, «car consell és obra d'om savi» (Wittlin 1987: 238). Això sembla entrar en contradicció amb les paraules de l'emperador en lloança de Plaerdemavida, però cal tenir en compte que aquesta afirmació té una excepció: els consells sobtosos de les dones, és a dir els consells producte no pas de la deliberació racional, sinó de la intuïció, poden ser molt útils i profitosos. Aquestes idees, que tenen les seves arrels en la Política d'Aristòtil, les va formular diverses vegades Eiximenis en les seves obres, i amb ell d'altres autors escolàstics com ara Gil de Roma⁶ o Jaume Cessulis (Bofarull 1902: 76), i han arribat fins al mateix segle XX, on encara es poden sentir lloances de la intuïció femenina. Precisament en l'obra enciclopèdica d'Eiximenis hi ha un dels testimonis més antics, en català, d'aquestes lloances. Segons el franciscà gironí, la tendència a donar, de vegades, bons consells a la impensada és un dels béns naturals de les dones, però Eiximenis no deixa de remarcar que aquest bé neix d'un dels seus defectes més greus: la seva inferioritat intel·lectual:

Eiximenis fa una comparació entre els consells masculins i els femenins. Els de l'home, l'ésser més perfecte de la creació, són bons quan s'obtenen després d'una deliberació racional lenta. La natura, en canvi, no permet que els consells de les dones tinguin la solidesa dels consells masculins, excepte en el cas que siguin donats espontàniament i sense pensar-s'hi. La intuïció femenina supleix, doncs, els dèficits de la raó i de la naturalesa. Tanmateix, si la dona reflexiona molt abans de donar un consell o de trobar una sortida a un problema, el resultat no pot no ser desastrós. Eiximenis ho deixa ben clar en el Llibre de les dones:

En les planes finals del Tirant hi ha un episodi que sembla fet a mida per il·lustrar aquestes paraules d'Eiximenis: la descripció del pànic que domina la Viuda Reposada en assabentar-se que Tirant, després de les aventures nord-africanes, és a punt de tornar a Constantinoble. La Viuda, que té por de la venjança que probablement Tirant pendrà contra ella per ser l'única responsable de la perversa ficció teatral que es narra en el capítol 283 de la novel·la, es passa tota una nit intentant trobar, inútilment, solució al seu problema i, al final, decideix de suïcidar-se.   -323-   La reflexió del narrador és una variació sobre el tòpic que estem analitzant:

L'única modificació que introdueix Martorell en el tòpic, en relació amb la presentació que en fa Eiximenis és que aquest defecte s'atribueix a la inconstància i a la volubilitat de les dones ^__un altre tòpic clàssic, medieval i modern!^__. Per fortuna al llarg del Tirant Plaerdemavida no comet mai l'error de la Viuda Reposada. Treu profit ^__d'acord amb la visió medieval de la dona^__ de les limitacions pròpies del seu sexe per donar intuïtivament bons consells i parlar espontàniament amb una gràcia reconeguda gairebé per tothom⁸. I, tornant a la imatge de la dona divulgada per Eiximenis, cal dir que el menoret franciscà afirma fins i tot la utilitat d'aquests consells sobtosos en un espai tan exclusivament masculí com el de la guerra. Efectivament, en el capítol 893 del Dotzè del Crestià Eiximenis planteja diversos problemes de caràcter bèl·lic, l'últim dels quals és «com pot hom escapar a soberch enemich» (Wittlin 1987: 509). La solució d'aquest problema ^__que, curiosament, està posada en boca de Juli Cèsar!^__ és una variant d'un conegut versicle de l'Eclesiastès (9, 18): «ab traversures, car dix que là on defall força, seny o à acomplir» (Wittlin 1987: 509). Les persones idònies per plantejar aquestes estratagemes o «traversures» són, segons Juli Cèsar, aquelles especialment dotades per aquesta funció «per natura, e per art e per costuma, e sovín hy és apte enteniment de fembra si parla sens deliberació» (Wittlin 1987: 509). Tot i que mai no ho arribarem a esbrinar, em sembla lícit suposar que, quan Martorell posava en boca de l'emperador les lloances a les   -324-   sàvies paraules de Plaerdemavida en les reunions del Consell reial, podia estar pensant no només en consells de caràcter polític, sinó fins i tot en estratagemes militars.

Les «saboroses raons» de Plaerdemavida

Hi ha una frase de Marivaux recollida per Chamfort, el brillant autor de pensaments i aforismes que tant admirava Josep Pla, que sembla escrita a la mida de Plaerdemavida: «Marivaux disait que le style a un sexe et qu'on reconnaissait les femmes à une phrase» (Chamfort 1968: 305). Indiscutiblement Plaerdemavida té un estil, un estil molt lligat a determinats aspectes de la visió medieval de la dona i construït a partir de l'equilibri entre les paraules i els gestos. L'únic personatge en tota la novel·la de Martorell capaç d'adreçar-se a Tirant dient-li: ^__ «Ay, en beneyt!» (438), és també l'únic capaç de narrar una escena amorosa entre Tirant i Carmesina dient que «com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per sercar-vos les puces» (393). I aquest personatge tan singular també és capaç de traduir la seva manera de parlar en fets i obres protagonitzant escenes de voyeurisme com la de la nit d'amor en el castell de Malveí (capítols 162-63) o muntant-les per Tirant, com és el cas de la famosa escena del bany (capítol 231); essent el centre d'escenes tan divertides com la bufonada carnavalesca al voltant de la nit de noces d'Estefania i Diafebus (capítol 220) o actuant, amb un desvergonyiment increïble, com a protagonista principal en una farsa teatral semipornogràfica ordida per la Viuda Reposada (capítol 283)⁹. Em sembla que M. de Riquer (1992: 125-126) té tota la raó del món quan afirma que darrere del nom de determinats personatges de Martorell hi ha una intenció amagada. El nom de Plaerdemavida n'és un bon exemple. No em sorprèn gens que Martorell anomenés així un personatge   -325-   tan fresc, tan espontani i amb tanta llibertat de paraula, d'acció i de pensament com la donzella de Carmesina.

Aquests són precisament els trets que defineixen l'estil de Plaerdemavida, un estil que traspua darrere de cadascuna de les seves paraules i els seus gestos.

Com ja hem pogut veure, Carmesina, en uns moments en què està dominada per la ira, defineix Plaerdemavida amb aquestes paraules: «és folla e atrevida en parlar e diu tot lo que li ve a la boca» (507). Aquestes paraules són també un molt bon punt de partida per caracteritzar l'agilíssima manera de parlar de Plaerdemavida, dominada per una espontaneïtat molt propera als registres de la llengua col·loquial. Quan Martorell escrivia les intervencions dialogades de Plaerdemavida probablement s'estava inspirant, sobretot, en les riquíssimes deus del llenguatge parlat. Efectivament, les exclamacions, els eufemismes i els disfemismes, els diminutius, els falsos inicis de frase, els refranys i les expressions casolanes que tan sovint apareixen en els discursos de Plaerdemavida permeten que es pugui dir del seu estil que sembla ^__com deia Pla de l'estil del Vasari^__ «una torrada molla d'oli, vinagre i sal» (1969b: 94), una torrada comprada en el mercat i saborosament menjada al llarg d'una conversa mantinguda tot passejant pels carrers i les places de València o de Gandia.

Una característica molt marcada del llenguatge de Plaerdemavida és la gran abundància d'exclamacions, petites espurnes expulsades pel seu temperament fogós. Generalment no es limita a dir que sí o que no, sinó que emfatitza la seva actitud amb expressions com ara «sí, santa María!» (392), «A bona fe, no faré!» (485) o «Per ma fe, no faré, sí Déu me ajut!» (485). Quan Plaerdemavida veu Estefania després de la seva primera nit d'amor no pot reprimir una exclamació: ^__ «Ha, santa Maria val!» (391). I quan veu l'actitud poruga i vergonyosa de Tirant davant de la princesa no pot estar-se de dir: ^__ «Ay, en beneit!» (438). Curiosament, Plaerdemavida utilitza la mateixa expressió per donar ànims a la queixosa Carmesina després d'haver consumat la seva relació amorosa amb Tirant: «Ay, na beneyta! Com sabeu fer lo piadós, que armes de cavaller no fan mal a   -326-   donzella!» (846). En dues ocasions usa una fórmula exclamativa molt similar per canalitzar, encara que només sigui verbalment, la seva poderosa sexualitat: «Dolor de costat que·t vingua! Que si yo tingués enamorat, també m'i jugaria com vosaltres feu» (331); «Dolor que·t vinga als talons! No pots cridar hun poch aquell saborós ay?» ¹⁰ (485).

Com ha assenyalat A. Tuson (1995: 19), en el llenguatge parlat es confonen el producte i el procés d'elaboració d'aquest producte, és a dir podem veure com les frases es van construint, corregint i reconstruint en el mateix acte de l'enunciació. Això comporta la presència molt freqüent de falsos inicis, falses concordances, anacoluts, repeticions o el·lipsis, que són com una mena de marques dels canvis sobtats d'estratègia lingüística. En els parlaments de Plaerdemavida aquests fenòmens són relativament freqüents. Per exemple, en la narració del famós somni de Plaerdemavida hi ha diversos errors en la consecutio temporum que s'han explicar des d'aquesta perspectiva:

En aquests tres casos els verbs de les oracions subordinades que depenen d'oracions en les quals el verb està en pretèrit perfet (paregué'm; viu) haurien d'estar, per respectar la consecutio, o en infinitiu o en pretèrit imperfet. El fet que no sempre ho estiguin es pot explicar, per una banda, per influència del verb de l'oració principal i, per l'altra, per les vacil·lacions i canvis de rumb propis del llenguatge parlat. Possiblement cal interpretar de la mateixa manera les manques de concordança entre el   -327-   subjecte i el verb en frases com les següents: «vencé al Gran Soldà en bella batalla campal e li féu perdre la sua ficta e temerosa follia que tenien de senyorejar tot l'imperi grech» (505); o «¿No só yo la mísera desaventurada de Plaerdemavida, la qual per la senyoria vostra he sostenguts tants treballs...?» (749). Un altre indici d'aquests canvis d'estratègia lingüística podria ser el pas del tractament de vós al tractament de tu al llarg d'un mateix discurs. Aquest fenomen es dóna en l'escena de gresca carnavalesca davant de la cambra nupcial d'Estefania i Diafebus i es repeteix en la descripció del cos de Carmesina feta per Plaerdemavida en el bany. En el primer cas el parlament està adreçat a Estefania i en el segon a Tirant, de bon començament tractant-los de vós per passar de seguida a l'ús del tu:

Cal tenir en compte, per entendre bé aquests canvis, que, si no estic equivocat, llevat d'aquests episodis en tota la novel·la Plaerdemavida tracta sempre de vós a Estefania i a Tirant. El pas gradual del vós al tu segurament cal atribuir-lo al fet que en tots dos casos Plaerdemavida no pot veure Estefania ni Tirant, que està amagat dins d'una caixa del bany. Probablement també hi té molt a veure la divertida procacitat de totes dues escenes.

També cal posar al costat de tots aquests fenòmens els falsos inicis de frase, és a dir les oracions que comencen amb una estructura sintàctica que es corregeix i es modifica sobre la marxa. Bons exemples d'això són un passatge d'un parlament adreçat a l'emperador (1), o dos fragments d'unes paraules de Plaerdemavida contra Tirant (2 i 3):

Si en els falsos inicis el ritme del llenguatge és tan ràpid que l'estructura de les oracions es modifica tan bon punt aquestes oracions es comencen a formular, en les repeticions podríem dir que passa exactament el contrari, és a dir, que es consolida i es referma l'estructura de l'oració. Plaerdemavida recorre molt sovint a les repeticions tant de sintagmes ^__ «Bona dona, bona dona, enganada anau!» (333)^__, com d'adverbis ^__ «Moriu-vos prest, senyora!... moriu-vos prest y molt prest» (486); «pren marit tost e ben tost» (506)^__, o de conjuncions i adverbis ^__ «E si ton pare no te'n dóna, si no, yo te'n daré» (506)^__. Potser l'exemple més espectacular es troba en un discurs adreçat a Tirant en què la repetició s'encadena amb l'anàfora i, fins a un cert punt, amb el paral·lelisme. Per incitar Tirant a ser més valent davant de la seva dama Plaerdemavida li engega un enfilall de cinc oracions exclamatives que comencen de la mateixa manera i que, per acabar d'arrodonir-ho, acaben amb una oració que és tota ella un pleonasme molt expressiu:

En els discursos de Plaerdemavida no és gens infreqüent el fenomen de la topicalització, és a dir l'alteració de l'estructura sintàctica més corrent (Subjecte-Verb-Objecte) mitjançant la col·locació a l'esquerra de l'oració d'un element desplaçat, que es converteix en el tòpic, mentre que a la dreta de l'oració se situen els altres elements per fer la funció de comentari d'aquest tòpic (Payrató 1988: 97 i 106-07). És molt significatiu que els exemples més clars de topicalització apareguin precisament en escenes en què Plaerdemavida demostra el seu domini de les funcions expressiva i conativa del llenguatge. Per exemple, en els preliminars de la narració del somni del castell de Malveí Plaerdemavida explica a Estefania que: «E aquesta malaltia no·t penses que vinga sovint...» (391) i, al bell mig de la narració del somni, «D'estes coses deya Stephania moltes» (394). En els freqüents discursos en què Plaerdemavida inicia Tirant i, de vegades, Carmesina en els secrets de les arts d'amor sol haver-hi construccions d'aquesta mena: «E lo darrer remey yo lo y sé quin és, que s'i té a mesclar una poca de força... car cosa és leja a les donzelles, com són requestes de amor, no hagen a dir aquell spantable mot: ^__Bé·m plau...» (472); «Les cambres vostres e lo lit puga ell senyorejar...» (498); «car gran cosa és, marit e cavaller, qui·l pot haver en sa vida» (506); «E aquell qui més vies honestes, ço és secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell elles lo tenen per millor» (513).

La prolepsi és un fenomen d'alguna manera relacionat amb la topicalització que apareix amb freqüència en els discursos orals i que no podia faltar en la llengua de Plaerdemavida. Per exemple: «Yo us ho acabaré tot de recitar» (392), en què hi ha una anticipació del complement directe; dos casos de prolepsi del subjecte: «Veja la mercè vostra yo en què us poré ajudar» (495) i «car si a sa altesa sperau que·s sia despullada, de ací al matí n'i ha» (594); o la col·locació de l'adverbi davant del verb: «Amor me ha tant torbats los sentiments...» (394).

Un altre fenomen de caràcter col·loquial és el que podríem anomenar, d'acord amb Payrató (1988: 105-06), els usos expandits de la conjunció que. En la llengua de Plaerdemavida hi ha molts d'exemples de l'ampliació del registre d'usos d'aquesta   -330-   conjunció, que pot tenir sentit final ^__ «E yo iré als metges que vinguen per dar-te salut» (391)^__; un sentit proper al condicional ^__ «féu-me tanta de mercè que·m digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no u sabés... què diríau?» (510); sentit adversatiu ^__ «en temps de guerra s'i requiren armes, que en temps de pau no y cal balestes» (333)^__ i fins i tot sentit temporal ^__ «mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte» (513)^__.

Una construcció viva encara en el nivell col·loquial d'alguns dialectes i molt present en la llengua de Plaerdemavida és la negació amb verba timendi, sobretot amb el sintagma haver dubte. Per exemple: ^__ «Gran dupte·m fa que no haja morta a vostra cara neboda» (485), «car té dubte que no·t facen mal» (485); «He gran dupte que no u senta la senyora emperadriu» (514); «E yo he gran dupte que vostra altesa no perda molt més que no ha perdut e que no nogua a vós axí com ha nogut a mi» (537-38).

Un altre element que dóna un to intensament col·loquial a les paraules de Plaerdemavida és la presència de refranys i, sobretot, de frases fetes. Res més expressiu que dir que «Roma no·s pogué fer en hun dia» (471) per animar Tirant a pendre paciència; o que dir: «Puix vós sou farta, poch curau dels dejuns, que voleu tant sperar!» (495) per criticar el fet que Estefania, que s'acaba de casar, no comparteixi la seva pressa per veure consumada la relació amorosa entre Tirant i Carmesina; o que dir «Tostemps he vist que, com lo cel stà roig, senyal és de tempesta» (500) per adreçar-se a la princesa en un moment en què està «tota roja de malenconia» per culpa de la Viuda. Si aquesta última frase encén encara més la ira de la princesa, n'hi d'altres que més aviat provoquen la rialla. Per exemple, quan, tot acomiadant-lo, Plaerdemavida prega a Tirant que no canviï d'opinió: «anau a dormir e no us gireu de l'altre costat» (504). Un efecte semblant devia produir la locució «sercar-vos les puces» (393) per referir-se a allò que els predicadors i els confessors anomenaven il·lícits tocaments.

És fins a un cert punt paradoxal el fet que, donada la relativa abundància de refranys en el Tirant, només n'hi hagi un posat   - 331-   en boca de Plaerdemavida: «per ço se diu en la nostra terra hun exemple vullgar: qui es piadós e puix se penit, no deu ésser piadós dit» (471-72). No es pot oblidar, però, l'habilíssima transformació de la locució proverbial «fer de la necessitat virtut», perfectament documentada a l'Edat Mitjana¹³, en «fer del vici virtut» (333). Amb aquesta remodelació del proverbi s'intenta que Carmesina permeti el vici ^__en aquest cas que Diafebus pugui besar Estefania abans de formalitzar les seves relacions^__ en temps de guerra perquè després, en temps de pau, el vici esdevingui virtut, és a dir matrimoni. Cal posar també en relleu que de vegades la criada de Carmesina sap donar un to tan sentenciós a algunes de les seves frases que gairebé semblen refranys. Per exemple: «Qui dóna consell... forçat és que y pose del seu» (504); «Senyor... no tingau temps, que lo temps perdut no·s pot cobrar¹⁴» (844); «armes de cavaller no fan mal a donzella!» (846). També és fins a un cert punt paradoxal que un element tradicionalment tan associat amb el llenguatge col·loquial com són els diminutius sigui molt poc freqüent en boca de Plaerdemavida. Si no m'equivoco, només n'hi ha dos exemples: «una poqueta de força» (504) i «Vet ací les sues cristal·lines mamelles... Mira com són poquetes...» (509). Potser l'explicació sigui que en Plaerdemavida l'element afectiu està completament eclipsat per una sexualitat potentíssima.

Els eufemismes relacionats amb la sexualitat no podien faltar en les paraules d'una criada de la cort que té molt d'alcavota. L'òrgan sexual femení és anomenat «lo secret» (391/509), el cap de l'òrgan sexual masculí rep el nom de «pinyol» (485), mentre que s'usa el substantiu «esperons» o, més genèricament, «armes de cavaller» (846) per designar tot l'òrgan sexual masculí. També són eufemismes les expressions «sercar-vos les puces» (393), que acabem de comentar, i «pruen-li los talons» (438), a més de les exclamacions «Dolor de costat que·t vingua!» (331) i «Dolor que·t vinga als talons!» (485). L'expressió 'pruir els talons'   -332-   vol dir, d'acord amb la teoria mèdica que Plaerdemavida explica en el capítol 142, sentir l'inici del desig sexual, l'inici del que J. Roig anomena «la ordinaria/ hereditaria/ prohig(a), ardor/» Femenina (Miquel y Planas 1929-50: 155)¹⁵. Pel que fa a les dues exclamacions el context deixa ben clar que són l'expressió d'un poderós desig sexual.

En la planificació dels discursos orals les dues estructures sintàctiques més comunes són la juxtaposició i la coordinació. En el parlament de Plaerdemavida que s'analitza a continuació es pot veure fins a quin punt el discurs està organitzat al voltant d'aquestes dues estructures:

Aquest discurs comença amb dues oracions juxtaposades seguides (1/2), totes dues exclamatives; continua amb dues oracions coordinades copulatives (3/4) ^__una d'elles de caràcter interrogatiu^__, seguides d'una altra oració interrogativa juxtaposada (5). Tot seguit hi ha dues coordinades comparatives (6/7). A continuació ve una frase formada per dues coordinades copulatives (8/11). La primera d'aquestes oracions coordinades és «ho deuríeu consentir», de la qual depenen dues subordinades condicionals (9/10), enllaçades entre elles per una conjunció copulativa («si a vós volien besar... e encara si us posaven...»). La segona d'aquestes coordinades és «(deuríeu) fer del vici virtut»   -333-   (11), amb el verb principal sobreentès i amb una subordinada temporal introduïda per aprés que¹⁶(12). Finalment hi ha una oració exclamativa (13), seguida de dues oracions coordinades per la conjunció que en funcions de conjunció adversativa (14/15). Ras i curt, l'estructura sintàctica d'aquest discurs està formada per una àgil combinació d' oracions coordinades, juxtaposades i subordinades adverbials. La sintaxi col·loquial de les paraules de Plaerdemavida queda reforçada per un seguit de fenòmens que ja coneixem: abundància de frases exclamatives i interrogatives; repeticions («bona dona, bona dona»); manques de concordança («en temps de pau no y cal balestes»); eufemismes profundament expressius («posar la mà davall les faldes»); el to sentenciós que impregna les dues últimes oracions i, com hem pogut veure, una locució proverbial astutament retocada («fer del vici virtut»)¹⁷.

No voldria donar la impressió que Plaerdemavida és l'únic personatge del Tirant amb tendència a usar un llenguatge molt proper al col·loquial. En realitat, pràcticament tots els fenòmens lingüístics que acabem d'analitzar es poden trobar en algun moment en boca de la majoria dels personatges de la novel·la. Per exemple, prolepsis tan marcades com la d'aquesta frase de Guillem de Varoïc: «e la mia tornada m'és incerta si a Jhesucrist serà plasent» (6). Aquesta frase, ordenada segons la sintaxi de la llengua escrita, hauria de ser: «m'és incert si la mia tornada serà plasent a Jhesucrist¹⁸». Tampoc no hi falten els falsos inicis, com ara en aquesta frase de Diafebus: «Cosa acostumada és que los cavallers jóvens llur delit és star entre les dames» (231). Les manques de concordança entre el subjecte i el verb no són   -334-   gens rares. Carmesina, per exemple, afirma que «lo juhí dels hòmens són en les obres» (326) i, poc després, l'emperador diu que «gentil cosa és com a les donzelles plahen hoyr les cavalleries que los bons fan» (326). També hi ha exemples tan marcats de topicalització com aquesta frase de la comtessa de Varoïc: «E serà veritat, senyor, la vostra partida que façau sens mi?» (7). Fins i tot hi ha el que em sembla que pot ser un dels testimonis escrits més antics, si no el més antic, d'ús de l'anomenat «ell emfàtic» (Coromines 1982: 266-67), tan viu actualment en el català col·loquial de les Illes. El pintor de la careta que representa l'hortolà Lauseta usa aquesta partícula amb la intenció que la Viuda Reposada vegi clarament que, tot i que té molta feina, farà la careta que li demana si la hi paga bé: «^__Senyora ^__respòs lo pintor^__ ell se pot ben fer, mas al present yo tinch molta faena. Però si vós me pagau bé, yo contentaré la voluntat vostra...» (582). No parlaré gens de les continuades cites de refranys i frases fetes perquè és un tret que ja ha estat posat de relleu per Eberenz (1982) i Casanova (1995) en els seus estudis sobre el llenguatge col·loquial en el Tirant.

Per tant, tots els fenòmens lingüístics que hem detectat en boca de Plaerdemavida també es troben en la parla d'altres personatges de la novel·la. Tanmateix és evident que el personatge on tots aquests trets es donen amb més intensitat i vivesa és precisament Plaerdemavida, que no només, com diu Carmesina, «és folla e atrevida en parlar e diu tot lo que li ve a la boca» (507), sinó que sovint ho diu tal com li ve a la boca.

La tradició literària

La caracterització lingüística de Plaerdemavida que acabem de presentar només és vàlida fins a un cert punt, ja que en els seus discursos també hi ha mostres de l'estil solemne i retòric que al llarg de tota la novel·la coexisteix amb el «diàleg breu, tallant i familiar» (Riquer 1990: 239). Pel que fa a Plaerdemavida aquest estil culte i filigranat comença a aparèixer en els capítols 240-41, arriba a la seva plenitud en els episodis en què es narra el   -335-   retrobament de Tirant i Plaerdemavida al nord d'Africa i es manté fins al final de la novel·la. Fins ara la crítica ha aconseguit d'identificar tres de les fonts de la vessant culta del llenguatge de Plaerdemavida: Boccaccio, Roís de Corella i fra Antoni Canals.

Pel que fa a Boccaccio correspon a A. Farinelli (1929: 36869) el mèrit d'haver indicat la font de la primera frase del parlament de Plaerdemavida que abraça gairebé tot el capítol 355 del Tirant. Es tracta del principi del proemi del Decameron, que ja havia estat aprofitat per Martorell, encara que de forma més reduïda, a l'inici de les paraules de Tirant amb què comença el capítol 301. Sempre s'havia pensat que aquest i els altres préstecs boccaccians del Tirant assenyalats per Farinelli no tenien relació directa amb la traducció catalana medieval del Decameron. Aquesta és l'opinió de filòlegs tan prestigiosos com L. Badia (1974: 86-87/ 1993: 75) i M. de Riquer (1990: 191). Tanmateix, els progressos realitzats darrerament sobre les fonts del Tirant i la manera de treballar de Martorell permeten d'afirmar que l'origen de la primera frase del capítol 355 del Tirant es troba en la traducció catalana del Decameron. Comprovem-ho¹⁹:

Em sembla que la lectura atenta dels tres textos condueix a la conclusió que Martorell treballa a partir de la traducció catalana del 1429. Les similituds entre les tries de l'anònim traductor i el text del Tirant no poden ser de cap manera fortuïtes. És evident que els escurçaments i les ampliacions de Martorell amaguen aquesta relació de dependència, però no pas fins al punt de fer-la desaparèixer. En els passatges en què no hi ha hagut cap canvi el text del Tirant coincideix sempre amb el de la traducció. Si es mira, per exemple, com va girar al català l'anònim traductor del Decameron el passatge que va des de a coloro fins a uno di quegli, es comprovarà fins a quin punt Martorell segueix al peu de la lletra el text del 1429. Ara bé, Martorell segueix aquesta traducció i alhora la modifica força. En tenim una bona mostra en la primera frase, que en el Decameron té un únic subjecte (aver compassione degli aflitti), mentre que en el Tirant en té dos: «haver compassió dels afligits» i dolre's d'aquells miserables...». Del primer subjecte en depèn una oració coordinada que és innovació de Martorell: cal compadir els afligits, sobretot aquells «qui en algun temps han tenguda prosperitat». La idea que hi ha al darrere d'aquesta amplificació té una llarga tradició literària, amb exemples tan il·lustres com els famosos versos de l'Inferno de Dante («Nessun maggior dolore/ che ricordarsi del tempo felice/ ne la miseria.» , V, 121-23) o el poema proemial de March. Del segon subjecte en depèn una oració especificativa de relatiu que crec que cal interpretar de la manera següent: cal tenir compassió pels miserables del moment present, però que almenys en el passat («en llur temps») van tenir la sort de trobar algú que els va saber consolar «en ses passions e congoixes».

Martorell modifica molt el seu model per adaptar-lo a les   - 337-   necessitats de l'afligida i miserable Plaerdemavida. Afligida no només per les seves doloroses experiències nord-africanes, sinó també pel record de la «prosperitat» que havia deixat a Constantinoble. I miserable perquè no troba en el present, i en Tirant, el consol que havia rebut del pescador i de la seva filla després del naufragi. En conclusió, si la font concreta d'aquest passatge del Tirant no és massa fàcil d'identificar no és pas perquè, com s'havia cregut, sigui oral o de segona mà, sinó perquè Martorell té tendència a manejar i modificar sense complexos els seus models.

Pel que fa a Roís de Corella cal partir de l'important article d'A. G. Hauf sobre la presència d'aquest autor en la novel·la de Martorell. Entre els nombrosos deutes del Tirant amb la prosa corelliana Hauf n'assenyala un que està posat en llavis de Plaerdemavida. Es tracta de les primeres frases de la «suplicació que féu Plaerdemavida a Tirant», en el capítol 360 de la novel·la, que procedeixen, com demostra Hauf (1993: 104), del Plany dolorós de la reina Hècuba. No és aquest, però, l'únic deute de Plaerdemavida amb Roís de Corella. N'he pogut identificar tres més i és molt probable que una recerca més escrupolosa en reveli encara uns quants més. Al principi del capítol 231 hi ha unes paraules de Plaerdemavida a Tirant en les quals hi ha dos préstecs corelliana. El començament del parlament està clarament inspirat en un passatge de la Lamentació de Mirra:

El segon préstec es troba al final del parlament. Cal remarcar que en aquest cas no hi ha una còpia més o menys literal, sinó una profunda reelaboració:

En aquest passatge Plaerdemavida utilitza sintagmes corellians dotant-los d'un sentit radicalment diferent al de l'original. Roís de Corella diu que en la callada nit augmenta la intensitat dels forts pensaments i de les angoixes d'amor i que, en conseqüència, Mirra no pot reposar. Plaerdemavida, en canvi, recomana a Tirant que deixi de banda aquests forts pensaments, perquè la reposada nit és el moment idoni per gaudir al màxim dels plaers amorosos.

Al principi del capítol 240 del Tirant hi ha dos altres préstecs corellians. La primera frase del capítol ^__ «O, més que altra atribolada!» (533)^__ és un calc literal de l'exclamació que fa Biblis en despertar del seu somni amorós: ^__ «O, més que altra atribolada!» (Miquel y Planas 1913: 194). Tot seguit hi ha una altra reelaboració d'un passatge corellià:

La reelaboració era obligada perquè els dos contextos són molt diferents. En el text de Corella el passatge està posat en   -339-   boca de Latíbula, la dida, que veu reflectits en Hero els efectes de la passió d'amor. En el text de Martorell el text està posat en primera persona i serveix per expressar el dolor que sent Plaerdemavida pel fet de ser d'alguna manera culpable del mal a la cama que afligeix Tirant.

El capítol 241 comença amb una altra reelaboració d'un fragment de la Història de Leànder i Hero. Martorell usa el passatge en què es descriu l'inici de la tempesta que provoca la mort de Leànder per narrar, des del punt de vista de Plaerdemavida, els esdeveniments que van tenir lloc en el palau després que la Viuda Reposada frustrés la segona nit d'amor entre Tirant i Carmesina (capítols 233-36).

En la reprensió que fa Plaerdemavida a Tirant per obligar-lo a entrar en l'habitació de la princesa hi ha també un lleu ressò corellià. Es troba en el moment en què la criada afirma que, obeint els precs de Tirant, li va faltar temps per conduir-lo «en aquesta delitosa cambra, més plasent que perillosa» (512). Aquí hi ha, sens dubte, un record d'un passatge de la Lamentació de Mirra: «e penssava Sinaras yo ploras, per temor de entrar en la mes plaent que perillosa batalla, la qual, sovint, les honestes donzelles mostren tembre...» (Miquel y Planas 1913: 166)²¹.

A hores d'ara incloure Scipió e Aníbal de fra Antoni Canals entre la llista, cada dia més llarga, de les fonts del Tirant pot semblar una novetat. Tanmateix no ho és i no ho hauria de semblar, ja que fa gairebé vint-i-cinc anys que P. Ramírez Molas   -340-   (1970: 311) va assenyalar la presència d'un fragment d'aquesta obra en les planes del Tirant. Aquest passatge, que fra Antoni Canals posa en boca d'Aníbal, està empeltat, gairebé literalment, en un discurs de Plaerdemavida:

És molt interessant de comparar els dos fragments. Els canvis lingüístics que Martorell introdueix en el passatge de Canals tendeixen a donar-li un to més àgil i, si es vol, més modern. Això s'aconsegueix amb la supressió d'alguns cultismes i d'alguns mots que en aquells moments estaven començant a esdevenir arcaismes. Són canvis d'aquest tipus la substitució de blandiments per abelliments, null per negun, de anc per mas i, al final de tot el passatge, del sintagma pregona ruyna pel sintagma bassa de dolor²². Forma part d'aquest mateix procés el canvi del relatiu compost el qual pel relatiu simple qui en la construcció   -341-   tots aquells los quals/ tots aquells qui. Potser també en forma part el pas de la construcció 'lunyar-se, a poch a poch, de la falda de la dita fortuna' de Canals, a la construcció 'lunyar-se de les faldes, a poch a poch, de la dita fortuna' de Martorell, donat que es passa d'una sintaxi ordenada amb una lògica impecable a una sintaxi més col·loquial i espontània²³.

Per desgràcia, l'anunci de la troballa d'aquest passatge d'Scipió e Aníbal en les planes del Tirant ha passat completament desapercebut. Possiblement la culpa d'aquest oblit cal atribuir-la al fet que la notícia es va donar, molt de passada, en una nota a peu de plana del llibre de Ramírez Molas. Em sembla que ningú més no n'ha parlat i que ni tan sols el mateix Ramírez Molas s'ha dedicat a aprofundir sobre aquesta qüestió. És una autèntica llàstima que ningú no se n'hagi ocupat perquè la presència del text de Canals en el Tirant no es redueix, ni de bon tros, al passatge assenyalat per Ramírez Molas. Tot i que és una qüestió que va molt més enllà dels límits d'aquest article²⁴, m'hi entretindré una mica més perquè alguns d'aquests préstecs estan posats, com el passatge descobert per Ramírez Molas, en llavis de Plaerdemavida. Al llarg dels capítols 353-372 del Tirant hi ha diversos discursos de Plaerdemavida amb fragments intercalats d'Scipió e Aníbal. Gairebé tots aquests passatges provenen del capítol cinquè del «tractat» de Canals i, per tant, pertanyen al discurs que Aníbal dirigeix a Escipió. Per exemple, unes poques línies més amunt del préstec assenyalat per Ramírez Molas hi ha un altre passatge manllevat de Canals:

No analitzaré ara a fons els canvis lingüístics i estilístics introduïts per Martorell sobre aquest passatge d'Scipió e Aníbal. Només voldria remarcar que en aquest cas, a diferència de l'anterior, els canvis són una mica contradictoris. Per una banda, elimina expressions llatines com per secula seculorum ^__substituït per per sempre^__, però per l'altra reforça amb cultismes el sintagma en gran vituperi, convertint-lo en en tan improperós abatiment, o, seguint la mateixa línia, transforma ab lahor en ab honor excelsa. Els canvis més importants, tanmateix, són d'una mena ben diferent. En primer lloc, els sorprenents esments del poeta Geber i del profeta Isaïas i, en segon lloc, la substitució de Pirros, el rei d'Epir, protagonista del passatge de Canals, per Pompeu.

Respecte al primer canvi cal dir que en el passatge d'Scipió e Aníbal reciclat per Martorell i descobert per Ramírez Molas es pot veure el mateix fenomen, ja que tot el text de Canals és atribuït, per descomptat fictíciament, a Aristòtil. L'esment del suposat poeta Geber és sorprenent, ja que es tracta d'un misteriós personatge de la tradició científica medieval que, com assenyala J. Vernet (1978: 223), «presenta enormes problemas   - 343-   bibliográficos²⁵». Martorell el podia conèixer d'oïda com una gran autoritat en el camp de l'alquímia o per haver-lo trobat citat en les planes del Dotzè d'Eiximenis, primer presentat com un astròleg (Riquer 1974/ IV. 181) i després com un alquimista (Wittlin 1987: 221). Martorell converteix amb una audàcia increïble aquest nom tan prestigiós com nebulós de la ciència medieval en un historiador àrab ^__per això Plaerdemavida, que encara s'està fent passar per musulmana, l'anomena poeta nostre^__. Un historiador tan notable que mereix de ser anomenat, com els grans historiadors llatins, poeta. Pel que fa a la cita del profeta Isaïas perdrà el temps qui busqui aquest versicle en els llibres profètics de la Bíblia o en unes concordances, ja que se l'inventa Martorell amb el subjecte i un complement de lloc d'una oració de Canals, i així passem de «en aquesta terra la fortuna plaent e favorable» a un insòlit versicle de l'antic testament: «en la terra de Barberia la fortuna és plasent e favorable²⁶». Segurament, moltes altres citacions del Tirant són tan fantasioses com aquestes tres. Per exemple, la frase «més val grosseria virtuosa que subtilitat viciosa» (745), que sembla un proverbi procedent del món de la predicació i que, segons Plaerdemavida, pertany a «lo poeta Tobies». Totes aquestes curioses atribucions provenen d'una manera de treballar profundament medieval: el reforç del discurs amb cites d'autoritat autèntiques o, si no se'n té cap a l'abast, falses. Fr. Rico ha donat un curiós exemple   -344-   d'aquesta manera de treballar en el seu magistral article sobre Petrarca i l'humanisme català. Es tracta d'un fragment d'un sermó del 1421 de Marc de Villalba, abat de Montserrat, en què es copia un passatge de les Familiares. El plagi, però, no només no és reconegut, sinó que, com demostra Rico, «las palabras de Petrarca se van repartiendo atribuidas a quien al abad le da la gana» (1983: 284).

Respecte al segon canvi cal dir que la substitució de Pirros per Pompeu té la seva lògica, indiscutiblement força més sòlida que no pas les atribucions de textos de Canals a Geber, Isaïas o Aristòtil. A Martorell no li anava bé que el protagonista d'aquest passatge fos Pirros, perquè Pirros no va morir al nord d'Africa, sinó quan intentava apoderar-se per sorpresa de la ciutat d'Argos. Pompeu, en canvi, s'adequava millor al discurs de Plaerdemavida, ja que, com és sabut, després d'haver estat derrotat per Juli Cèsar a Farsàlia, es va refugiar a Egipte, on va morir assassinat a traïció pels ambaixadors de Ptolemeu XIV Si ens situem en el context del Tirant, entendrem per què Pompeu hi encaixava millor que Pirros. Plaerdemavida parla a Tirant com a ambaixadora de la ciutat de Montàgata, situada a l'interior del Marroc, prop de «les grans muntanyes de Feç» (726), en el cor de la «subirana Barberia» (732). Aquesta ciutat està assetjada per les tropes que estan sota les ordres de Tirant. El discurs de Plaerdemavida és una petició de clemència adreçada al cap d'un exèrcit que, per venjar l'engany i les ferides que ha sofert el senyor d'Agramunt, està disposat a matar tots els habitants de