Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim Rey en Jacme Primer Rey d'Aragó, de Mallorques e de Valencia compte de Barcelona e de Montpesler

Marian Aguiló y Fuster

Prolech

Pare y casi fundador de la nacionalitat catalana (Jaume I), Rey perpetual, fill de Montpeller, Rey d'Aragó, Comte de Barcelona, etc., conquistador de Mallorca, Valencia y Murcia, es lo rey de lots los qui parlen nostra llengua y son primer escriptor. La renaxença de la literatura l'ha alçat damunt lo pavés ó escut com la figura sobirana de sa bandera; rey que saluden reverents los monárquichs y republicans... y en aquesta creuhada pacífica per recobrar la llengua que s'acabava de perdre sens haverne adquirida un'altra (com succehí-à   -VI-   Murcia) nos guia ab sa ploma com abans guiá los catalans ab sa espasa.

Si'l gloriós Conqueridor hagués ressucitat quant l'any 1835... una munió d'embriachs escorcollaren sa tomba y l'enderrocaren tirant per enllá lo cos aplegaininat, lo Rey que no haguera cregut aquells fossen homens sino feres, lo Rey perço los haguera entés; de les cent paraules les noranta son les que éll parlava en vida, les que éll dexá escrites per conservarles després de mort. Axó es l' unich que dura del seu reyalme.

Entre les notes del meu Pare, he trobat aquest començament, de prolech ó introducció per la Crónica del gloriós Rey en Jaume; no m'he sabut estar d'inclourel aquí, y me dol de veres no tenir original seu per continuarlo; puig la ferma recança ab que he escrit les lleugeres notes que encapçalen los volums fins ara no complits de la BIBLIOTECA CATALANA s'ha agreujat vivament per la present obra, que ab tot y esser la primera, de les projectades y començades á estampar junt ab lo Genesi de 'Scriptura, los Feyts darmes de M. Bernat Boades y lo Tirant lo Blanch he dexat ab tota intenció per les derreries mogut d'un respecte temorench, ja que mes que cap altre hauría menester d'un detingudíssim estudi d'investigació crítica que no m'es possible empendrer.

La tradició l'ha respetada sempre, conexent la veritat intensa que mostra al esdevenidor y   -VII-   los historiayres l'han copiada ó estractada com lo document de mayor crehença que trobar podien. Coneguda sa existencia dels temps mes próxims al Rey en Jaume y citada per la majoria dels que han escrit sobre l' antiga Corona d' Aragó, no havem de recordar lo testimoni de tots los qui l' anomenen en, sos estudis histórichs; sols recordarém algún d'ells, axís com la, poch afortunada polémica que al començar lo segle XIX, entaulá don Joseph de Villarroya, sobre la autenticitat de dita Cronica, que fou lo primer en negar, si be ha sigut confirmada en casi tots los estudis posteriors¹ que fins avuy s'han publicat sobre la interessant figura del Rey en Jaume.

Lo mes antich testimoni de la existencia de nostra Cronica es lo Comentari ó Historia que escrigué lo dominich Fr. Pere Marsili, avans de l'any 1314; inedita en sa totalitat, y per tant menys conéguda de lo que caldria, alguns   -VIII-   han volgut suposar esta obra de Fr. Marsili anterior á la Cronica Reyal; aquesta suposició es insostenible per los qui llegescan la introducció á dita obra que publicá lo meritissim Villanueva en lo Apendix XIII al volum 18 de son Viaje Literario y de la que n'han donat alguns fragments lo senyor Quadrado en sa Conquista de Mallorca (Palma: 1850) y també en Balaguer y Merino en son curiós estudi «Un document inedit relatif á la Chronique catalane du Roi Jacme I d'Aragón.» (París, 1877).

La existencia d' un text en llengua vulgar, anterior á la Cronica de Fr. Pere Marsili, plenament comprobada per la introducció ó prolech que havem citat es la major prova de l'autenticitat de la present Cronica, ja que no es argument apreciable que los historiayres subseguents no la cítassen expressament. Feya temps que's guardava en la llibrerla del monestir de Poblet, la copia que maná fer l'abat en Ponç de Copons, acabada com es sabut en 1343 y ab tot y l'anomenada de la llibrería ahont se trobava, no arribá á noticies del infatigable rebuscador de nostre historia en Bernat Boades qui no la cita en sos Feyts darmes de Catalunya, com segurament no hauría d'exat de fer á tenir noticies de sa existencia.

Lo P. Villanueva al donar compte de la llibrería del Convent del Carme de Barcelona,   -IX-   parla extensament y ab mes sana crítica que'n Villarroya de la cuestió començada per aquest escriptor sobre la paternitat de la cronica que estudiem; y s'inclina á seguir son parer, tenint en compte mes que los arguments d'en Vilarroya, la falta de datos positius en los historiayres subseguents que comproben sa real filiació, afirmant ab bona llógica que Fr. Pere Marsili, no hauría dexat d'indicar y llohar lo nom de son autor, y molt mes dedicant lo seu treball á un net del Rey en Jaume, lo Rey Jaume II. En realitat es aquest lo argument mes poderós que avuy poden presentar en contra de la general tradició que ha vingut atribuhint al Rey Conqueridor, la primera de les croniques catalanes.

La tesis del Marqués de Villarroya mal fomentada y quelcóm atrebiliaria, promogué una contestació que no ha sigut molt coneguda; poch temps després de la publicació de sa «Colección de Cartas histórico críticas...» escrigué don Isidoro Antillón en la acreditada Revista «Variedades de Ciencia, Literatura y Artes» (nombres 23 y 24 de 1804) dos articles titolats: Historia. Sobre la Cronica ó Comentarios del Rey Don Jaime I de Aragón., En aquests dos articles ² desfá una per una les objeccions del   -X-   Marqués de Villarroya, com ho feu mes tart lo Baró de Tourtoulón en son llibre sobre lo Rey en Jaume; no detallarém quines sien les observacións d'uns y altres que's poden llegir en les obres ja citades. Lo senyor John Forster traductor de la cronica en llengua inglesa y que durant llarchs anys va estudiar detingudament l'historia del Rey en Jaume, acaba l'introducció histórica que precedeix sa traducció de la cronica (The Chronicle of James I, King of Aragon... London 1883. 2 vols. in 8,º) ab la seguent afirmació de sa autenticitat, apropósit de les impugnacions de'n Villarroya: diu axís: (fol. XXXII de sa Historical Introduction).

Sols afegirém per'acabar aquest punt, lo criteri que mereix al estudiós F. Darwin Swift, qui en son important estudi «The life and times of James the First the Conqueror.» (Oxford: 1894) diu lo seguent (Appendix D. pl. 281:

Com indica acertadament lo Sr. Darwin Swift, les omisions ó defectes de la Cronica son sa mes gran penyora d'autenticitat.

Seguint lo mateix estudi, lo mes modern dels que s'han publicat sobre la Cronica del gran Rey, y del millor crítica, transcriurém sa opinió sobre l'época en que foren escrites quiscuna de les quatre parts en que's divideix la cronica, en totes les copies que se'n conserven No es   -XII-   probable, diu lo senyor Darwin Swift, que la primera part fos compilada abans del 1230 lo mes aviat: axó se pot deduhir de l'alusió de Don Jaume á son matrimoni ab Leonor, que segons diu, tingué lloch per lo consell entre altres de Guillém de Moncada que fou mort en Mallorca. (Cronica § 18.) Les inexactituts cronologiques de que'ns haven ocupat, mostren que aquesta part de la Cronica, se escrigué en un període molt posterior als successos en ella historiats.

La segona part que'ns parla de la conquista de Valencia no fou compilada avans de per los anys 1250: aquesta conclusi6 naix de l'alusió á Martin Perez de Artassona (que molt després fou Justicia d'Aragó). (Cronica § 224.) Pere Perez Tarazona era Justicia lo mes tart en 1247 y va succehirli son fill Juan Perez y en 1250 trobém á Artassona presidint les corts d'Alcañiz. Artassona fou Justicia fins per lo 1260 y es probable que la segona part fos conpilada encara després d'aquesta fetxa, puig si lo passatge estat hagués sigut escrit durant la vida de Artassona hauria dit «lo qui es ara Justicia d'Aragó».

No se troba cap dato que senyale quant fou escrita la tercera part de la Cronica.

La quarta part, al menys la relació de la Creuhada de 1269 no pot haver sigut compilada abans del 1273 com es evident per la alusió al   -XIII-   Sagristà de Lleyda «lo qui fou després Bisbe de Hosca». (Cronica § 489.) Aquest individuo era Jaume Caroca bisbe electe de Hosca en 1273 y consagrat en 1274.

Fora de desitjar que l'estudi seriós de la Cronica Reyal, començat casi unicament pels estrangers, trobés en nostre terra continuadors devots per acabarlo com se mereix; a n'aquest fí y per ajudarhi ab totes nostres forces, havem fet l'inventari dels noms personals y geográfichs de la Cronica, que publicarem apart per no engroxir excessivament aquest llibre, ja voluminós; y també havem reunit totes les noticies que ens han arribat sobre les versions, codechs y edicions de la Cronica Reyal en la següent:

BIBLIOGRAFIA

SIGLE XIV

La base de l'estudi bibiliogràfich de nostra Crónica, fora alguna noticia del codex primitiu en catalá que cita Marsili en sa introducció com existent en lo Arxiu Reyal ac in archivis domus regiae ad perpetuam suae felicitatis memoriam reposita. La tradició l'ha suposat existent en la llibreria del Monestir de Poblet, d'ahont hauría sigut sustret per l'Arquebisbe Marca per los anys de 1644 a 1651.

Lo primer que parlà de la sustracció del manuscrit original, atribuída a Marca fou lo Abat de Poblet Dn. Bahasar Sayol (1716-1720) en sa manuscrita «Historia de las

Grandezas de Poblet» segons en Serra y Postius que va llegir varis fragments de dita obra y en dona noticies en sos «Prodigios y finezas de los SS Ángeles hechas en el Principado de Cataluña» (Barcelona, 1726); aquesta suposició concorda ab certa nota que posá en lo Codex manat escriurer per l'Abat Ponç de Copons, del Monestir de Poblet, lo Canonge de Lleyda Geronim Besora, son darrer possehidor, avans de passar dit codex á la llibrería del convent del Carme y després a la Biblioteca de Barcelona ahont se conserva avuy día. Aquesta nota arrencada posteriorment, fou copiada per en Serra y Postius (Finezas de los SS Ángeles § 469 pl. 329) y diu axís: Está son original recondit en lo Monestí de Santa María de Poblet, del Orde Cisterciense, de el qual se es copiat aquest exemplar en lo mateix Monestí, situat en aquest Principat de Catalunya, en lo any al fi del present Llibre cutiosament per lo copista notat. «Ex Bibliotheca Doctoris Iose. Hieron. Besora.»

Devem indicar aquí pera major claretat que la copia de'n Celestí, Destorrens, no's trobava ja en la época en que Fr. Baltasar Sayol escrivia dita historia, dins lo Monestir de Poblet, axis com tampoch hi era quant lo monjo Dn. Jaume Finestres escrivia sa erudita historia del monestir; pochs anys després de haverlo visitat Felip II en 1585 segons una nota que's conserva en la darrera guarda del nostre Codex³ se sap que pertanyia a un noble barceloní Joaquim Llatzer Bolet quí l'heretà de son pare Pere Pau Bolet; en son poder se trobava aquest llibre quant don Jaume Ramón Vila ne feu traurer en 1619 la copia que's conserva en la Biblioteca Prov. y Univ. de Barcelona y ho explica axis en una Introducció de la que transcrivim lo seguent: (fol. 2.º volt. 2.ª ratlla.)

En la Cronica d'en Bernat Descoll atribuida per llarch temps a Pere IV s'hi llig que lo dit Rey Pere IV a Barcelona lo Diumenge 21 de Novembre del 1344 «a hora de prim son. Nos encara no eram gitats, e legint libre o Chronica del senyor rey En Jaume tresavi nostre...»; exa lectura pogué ferla lo Rey ja en un codex primitiu existent en lo Arxiu Reyal, del que aviat parlarm o be en la copia de Poblet ja coneguda que li hauria presentat l'abat Copons poch apres d'acabada d'escriurer. Ara be lo mateiX Rey manà alguns anys mes tart al escribent de sa Curia Joan de Barbastro⁴ que tragués una copia de la Cronica

Reyal, en pergamí, que's conserva avuy en la Biblioteca del Compte d'Ayamans a Palma de Mallorca; les nombroses variants que presenta aquest codex, ab lo de Poblet, proben suficientment que no fou lo codex de Poblet, l'original de que's serví lo Rey al fer escriurer dita copia, que concorda ab l'edició impresa en Valencia d'ordre dels Jurats de dita Ciutat y per tant ab lo Codex que Felip II reclamá per la Biblioteca del Monestir de Sant Llorens del Escorial.

Lo codex primitiu que's conservava en l'archiu reyal segons lo document que descobrí lo senyor Balaguer y Merino y que á continuació transcribim concordava ab la copia de Poblet, ó be, com creyém mes probable ab lo codex del Consell de Valencia?

Exa conclusió d'interés veritable per l'estudi de nostra

Cronica, no's pot resoldrer actualment sens un anàlissis detingut de les variants de abdues versions que's poden comparar en la present edició de la Cronica.

Diu axis lo citat docnment:

Die veneris XXXI die mensis octobris anno a nativitate domini Mº CCCº LXXI.

SIGLE XV

Seguint la ressenya dels codechs de la Cronica que han arribat a noticies nostres, recordarem lo que's conserva a Madrid en la Biblioteca del Palau Reyal (2. F. I.) y ha sigut descrit(detingudament per en Massó y Torrents, (nombre I) de son interesant follet «Manuscritos Catalanes de la Biblioteca de S. M.» (Barcelona 1888)⁵.

Altre codex també del sigle XV está a la Biblioteca nacional procedent de la Bibloteca de Osuna. (Sign. L. 81.)

De la matexa época se'n conserva un altre en la Biblioteca del Escorial (Y iij-5) si be es sols un fragment de la Cronica posat entre altres manuscrits: Ocupa los fols. 49 al 68 ahont van copiats 45 paragrafs de la Cronica, referents a la conquista de Valencia.

SIGLE XVI

Del sigle XVI hi ha la unica edició complerta impresa en Valencia per Ordre dels Jurats en 1557, per la viuda de Joan Mey Flandro y abans s'imprimí lo fragment de la Conquista de Valencia al començament del «Aurem Opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentiae... a Valencia per Didac. de Gumiel M. D. XV.

SIGLE XVII

Varis son los manuscrits del sigle XVII que's conexen de nostre Cronica: en l'Arxiu de la Corona d'Aragó procedent del Convent dels Mercenaris se guarda una copia d'aquesta época que comença ab un fragment del Marsili que's conserva en la Biblioteca Prov. y Univ. que arriva fins lo cap, De ocupatione Ruzafa et exitu Zahen Regis contra Regem (que està incomplert) y segueix (fol. 241) la Cronica ab lo seguent epigraf de ma del Pare Ribera «Vida y fets del Senyor Rey Don Jaume I» arribant al foli 690 vº ahont després de acabada la Cronica, treta del text de Poblet segueix ab la Cronica de Desclot que resta incomplerta. (80 fols.)

En la Biblioteca Nacional de Madrid (sign. F-67) se troba altre copia del sigle XVII, que descriu en Massó y Torrents en la pl. 135 n.º XXXVI del seu catálech «Manuscrits Catalans de la Biblioteca Nacional de Madrid 7 (Barcelona 1896)⁶.

Ja havem parlat del manuscrit que's conserva en nostra Biblioteca Provincial y Universitaria de Barcelona que maná fer en 1619 lo sacerdot don Jaume Ramón Vila: com ja diguerem es una copia literal de lo text de Poblet, reproduhint les dues vinyetes que porta aquell codex: te I88 folis de lletra clara de ma de l'estudiant Jaume Farrer. En la portada:

Historia del | molt alt, y invictíssim senyor | lo Rey Don Iayme de Aragó primer de aquest nom | cognomenat lo gran Conquistador | Composta y Ordenada | per lo mateix Rey que la escrigué de sa propia | ma. (Segueix un gran escut ab les barres d'Aragó en colors) Escrita en Barcelona per Iaume Farrera | studiant natural de Gronollers en lo | Any 1619 | Per orde y | manament del senyor Jaume Ramón Vila | Sacerdot.

De aquesta copia se'n feu eu lo mateix sigle XVII una altre manuscrit que's conserva actualment en la notable Biblioteca particular de don Baldiri Carreras; te 682 planas (de 296 X 198 mm.), mes 8 del prolech de don Jaume Ramón Vila, en paper de la época.

No tenim noticies d'altres M. S. de nostra Cronica que los que havem descrit en aquesta nota: a titol de curiositat recordarem un progecte d'edició de la Cronica ab la traducció francesa degut al Baró de Tourtoulon poch temps   -XXIII-   abans [1871] de que's comencés a estampar lo present text (de la Biblioteca Catalana; guardo algunes cartes dirigides al meu pare pel Baró de Tourtaulon en aquell any instantli en nom de la Societat per l'estudi de Llengues Romanes que prengués part en aquella empresa que no s'arribá a començar y quin testimoni isolat, será sols la primera prova d'un prospecte corregida de ma de'n Tourtoulon que he trovat junt ab les dites lletres.

Citada anteriorment la traducció de la Cronica en llengua inglesa que feu Mr. Forster y lo treball sobre lo Rey en Jaume de Darwin Swift el mes complert dels que conexém sols me queda recordar entre los moderns estudis fets sobre nostre gran Rey, lo del inglés Mr. C. R. Beazley «James the First of Aragon. The Lothian Essay. London 1889» 98 pl. in 8.º follet que acabém de llegir y no avança per res l'estat actual dels conexements fins avuy reunits sobre la Cronica Reyal.

Angel Aguiló.

Libre dels feyts esdevenguts en uida del molt alt senyor Rey En Jacme lo Coqueridor: tret del M.S. que lonrat en Ponç de Copons, per la gracia de Deu abbat del Monsetir de Sancta Maria de Poblet, feu escriure de la ma den Celesti Destorrens: e fo acabat lo dia de sent Lambert, a ·XVIJ· del mes de setembre, en lany M.CCC.XL.iiij.

Les notes del capdavall de les plantes mostran les principals variants que's troban comprant l'important M.S. quens serveix de text y que reproduhim ab tot mirament y exactitut, ab l'edició única estampada en Valencia en casa de la viuda de Joan Mey Flandro, 1557, in fol.

1. Retrau⁷ mon senyor sent Jacme que fe sens obres morta es: aquesta paraula uolch nostre Senyor complir⁸ en los nostres feyts: e iassia⁹ que la fé senes les obres¹⁰ no uayla re, can¹¹ abdues son aiustades fan fruyt: lo qual Deu¹² uol reebre en la sua mansio. E ia fas aço quel començament de la nostra naxença fos bo, en les obres nostres hauia mester mellorament¹³: no per tal que la fe no fos en nos de creure nostre creador,   -4-   e les sues obres, e a la sua mare pregar, que pregas per nos al seu car fiyl¹⁴, quens perdonas lo tort que li teniem¹⁵: On de la fe que nos hauiem nos aduyx¹⁶ a la uera salut. E quan nostre Senyor Ihesu Christ que sab¹⁷ totes coses, sabia que la nostra uida salongaria¹⁸ tant que fariem aiustament de bones obres ab la fe que nos hauiem, feyans¹⁹ tanta de gracia e de merçe, que per peccadors que nos fossen de peccats mortals ni²⁰ de uenials, no uolch que nos prefessem onta ne dan que uergonyan poguessem auer, en cor, ne en altre loch: no²¹ uolch encara que²² morissem tro aço haguessem complit. E es tanta la merçe que el nos feya²³ que tota horans feya²⁴ honrar de nostres enamichs de feyt e de paraula: ens dona²⁵ en nostra uida salut en nostra pressona²⁶. E fi algunes uegades nos daua malauties²⁷ fehya ho en²⁸ manera de castigament, en semblança de²⁹ pare qui castiga son fiyl³⁰: car diu Salamo:³¹ que qui perdone a son fiyl les uergues de castigament que mal li fa, e no sembla que li uuyla³² be. E anch nostre Senyor nons castiga tan fort que a nos tengues don³³ on li grahiem la hora³⁴ quan nos castigaua lo castigament quens feya, e ara³⁵ de tot en tot, can³⁶ conexem que per   -5-   nostre be³⁷ ho fehyra. E membrans be una paraula quens retrau la Sancta Scriptura que diu: ¶ Omnis laus infine canitur. Que uol dir aytant, que la meylor cosa quel hom³⁸ pot hauer, fi es a la derreria³⁹ dels seus anys: E la merçe del⁴⁰ Senyor de gloria ha feyt a nos en aquesta semblança per ques cumple⁴¹ la paraula de Sent Jacme: Que a la derreria de⁴² nostres anys uolch complir que la obra sacordas ab la fe. E nos esgardan e pensan⁴³ qual era aquest mon, en lo qual los homens qui uiuien humanament⁴⁴, e con⁴⁵ es petit aquest segle e freuol e ple descandel⁴⁶, e con laltre ha gloria en si senes fi: e nostre Senyor con la dona a aquels qui la uolen hauer ni⁴⁷ la percaçen. E esgardan encara con es gran lo seu poder, e petita la nostra flaquea: E coneguem⁴⁸ e entenem per ueritat aquest mot que diu la⁴⁹scriptura ¶ Omnia pretereunt preter amare Deum. Que uol dir aytant que totes les coses del mon son tresassadores ques perden, sino ta solament la⁵⁰ amor de Deu. E nos conexem⁵¹ que aquesta era la ueritat, e lals monçonega⁵² uolguem la nostra pensa e les nostres obres donar e pensar e dreçar⁵³ als manamens de nostre saluador:⁵⁴ e lexam⁵⁵ les uanes glories daquest mon per conseguir   -6-   al seu regne, car el nos diu en lauengeli:⁵⁶ ¶ Qui uult post me, abneget semetipsum, et tollat crucem suam, et sequatur me. E uol tant dir en romans, que qui uol uenir apres del, leyx la sua uoluntat⁵⁷ per la sua. E membrans encara a nos⁵⁸ les grans gracies que ell moltes uegades nos huia feytes en⁵⁹ temps de⁶⁰ nostra uida, e maiorment a la derreria dels nostres dies, volguem leixar la nostra uoluntat per la sua. E per tal quels homens coneguessen e sabessen can haurien passada aquesta uida mortal⁶¹, ço que nos hauriem⁶²feyt aiudan nos lo Senyor poderos, en qui es uera trinitat, lexam aquest libre per memoria, a⁶³ aquels qui uolran hoir de les gracies que nostre Senyor nos ha feytes, e per dar exempli⁶⁴ a tots los altres homens del mon, que façen ço que nos, hauem feyt de metre sa fe en aquest, Senyor qui es tant poderos.

2. Era cosa es e certa, que nostre aui el⁶⁵ Rey don Amfos⁶⁶ feu parlar matrimoni al⁶⁷ Emperador de Contastinoble⁶⁸ que li donas sa filla per muyler⁶⁹. E sobre aqueles paraules que foren tractades e acordades damdues⁷⁰ les parts, ço es assaber⁷¹, de nostre aui e del Emperador: feu⁷² matrimoni nostre aui ab la Regina dona Sanxa que fo fiyla del Emperador de Castella. E lemperador de Contastinoble no saben⁷³ lo matrimoni que el auia⁷⁴ feyt, enuia sa   -8-   fiyla al Rey don Alfonso Darago⁷⁵ qui era comte de Barcalona⁷⁶ e, marques de Proença.⁷⁷ E ·I· bisbe e ·II·⁷⁸ richs homens qui uenien⁷⁹ ab ella, quan⁸⁰ foren a Montpesller⁸¹ saberen quel Rey don Alfonso nostre aui hauia presa la Reyna⁸² dona Sanxa fiyla⁸³ del Emperador de Castella⁸⁴ per muyler. E uiren se⁸⁵ en gran pensament que farien⁸⁶, pus el⁸⁷ hauia presa altra muyler. E en ·G· de Montpesller era senyor de Montpesller, e de la senyoria que pertany a Montpestler, E aquels nobles qui eren uenguts ab la fiyla del Emperador demanaren⁸⁸ ques farien daquest engan, e daquest faliment que hauien pres: que els uinent⁸⁹ ab la fiyla del Emperador Manuel al Rey don Alfonso que la prefes per muyler, e el nauia⁹⁰ altra presa, e quels conseylas en qual manera⁹¹ sen captendrien. E el respos los quel hauria son conseyl⁹². E quan en ·G· de Montpestler hac tot son conseyl aiustat, donaren li per conseyl sos richs homens, e sos cauallers, e aquels que eren homens de ualor en la ciutat⁹³ de Montpesler, que las⁹⁴ retingues per muyler. E pus Deus li, hauia dada⁹⁵ tanta de gracia que la fiyla del Emperador Manuel, qui era en aquel temps lo   -9-   meylor hom de chrestians⁹⁶, era uenguda en sa uila ni el loc⁹⁷ hon el era, e era desconsolada de⁹⁸ marit que deuia hauer, que la preses per muyler: e que no lan⁹⁹ lexas tornar per nuyla re¹⁰⁰. E sobre aço el feu¹⁰¹ resposta al bisbe e als nobles qui uengueren¹⁰² ab ella: e la resposta fo aytal, quels enuia¹⁰³ per sos missatgers: Que pus Deus li hauia dada tanta de gracia, que pus ella no hauia aquell marit que deuia hauer, que el la uolia hauer per muyler. E quan los missatgers del Emperador hoiren aquestes paraules, ab lo desconort que hauien de primer, los dobla: que la fiylla del Emperador prefes marit sino¹⁰⁴ Rey o¹⁰⁵ Emperador: car altre no li tanyia¹⁰⁶. E pregaren lo molt carament per¹⁰⁷ la ualor que en el era e per Deu, quen lexas tornar la fiyla del Emperador: car els li hauien promes que si aquel matrimoni nos faes, que¹⁰⁸ la tornassen a son pare per terra o per mar. E que nols enbargas, pus rao noy¹⁰⁹ hauia ne per el no era uenguda. Ab aytant respos los en ·G· de Montpestler e son conseyl: Que daltra manera no feria. E quan los missatgers del Emperador enteseren la lur uoluntat e que daltra manera no poria esser¹¹⁰ demanaren los¹¹¹ acort. E els donaren lols tro en laltre¹¹² dia, E el bisbe e els richs homens qui uengren¹¹³ ab ela ueeren que la uoluntat den ·G· de   -10-   Montpestler e de son conseyl hauia a passar, pensaren se que faessen aquel matrimoni ab aquesta condicio: Que si fiyl o fyla uenia, qui fos concriat¹¹⁴ den ·G· de Montpestler, e de la fiyla del Emperador, que fos senyor de Montpestler uiuent aquel o aquela. E tornaren a fer sa¹¹⁵resposta, e dixeren an ·G· de Montpestler e a son conseyl, que els los porien mal fer, o pendre, o que lals tolguessen: mas ab la lur¹¹⁶ uolentat ne ab la dela no farien aquel matrimoni, si donchs nou fayen en aquesta manera: Que el los prometes ab sagrament e ab homenatge, e queu faesen iurar a tots los homens de Montpestler de ·X· anys a en sus: que iurasen que fiyl o fiyla qui fos damdos¹¹⁷, que fos senyor de Montpestler si fos hom, e¹¹⁸ aytambe si fos fembra¹¹⁹. E aquestes paraules foren meses en cartes. E en aquesta manera en ·G· de Montpestler, haut¹²⁰ conseyl de sos nobles e de son conseyl, atorga les paraules, e feuse el matrimoni. E en·G· de Montpestler hac daquela¹²¹ dona una fiyla per nom Maria.

3. E quan uench aenant fo¹²² parlat matrimoni en trel¹²³, Rey don P. nostre pare, e la fiyla den ·G· de Montpestler que era dona de Montpestler, e de totes ses Pertinencies, e ela que daria son cors e Montpestler ab totes ses pertinencies. E ayxi¹²⁴ feuse   -11-   el matrimoni e fo lo seu nom crescut, que hac nom la Reyna dona Maria.

4. E puys¹²⁵ en ·G· de Montpestler estan ella uiua pres una altra dona que era de Castella, de que¹²⁶ nons membral nom del pare daquela dona: mas ella auia nom dona Agnes, de la qual ague¹²⁷ aquest fiyls per nom en ·G· de Montpestler qui tench Peyolla tro a¹²⁸ hora de la sua mort, e laltre en Bergunyo¹²⁹ e en ·Bn· ·G· que¹³⁰ nos heretam, e donam muyler, per nom na Juliana¹³¹, que era de liynatge de la mare per nom Dentença, fiyla den Ponç Huc¹³² frare del comte Dempuries¹³³, qui hauia nom Huch: e ·I· altre frare que nodria nostre pare, qui hauia nom Tortoseta. E aquest ·G· de Montpestler, qui era maior fiyl den ·G· de Montpestler, punya con fos senyor de Montpestler, per ço cor¹³⁴ el era hom. E aquest pleyt¹³⁵ uench denant¹³⁶ Lapostoli si que nostra mare la Reyna dona Maria ana a la¹³⁷ cort de Roma per mantenir son dret, e que nos que erem son hereu¹³⁸ fossem senyor de Montpestler. E tengren tant fon pleyt denant Lapostoli, quels dona per sentencia, si que niach¹³⁹ decretal escrita, que¹⁴⁰ la sentencia del Apostoli que jutjaua aquels qui eren fiyls, den ·G· de Montpestler e de na Agnes, que no eren de   -12-   leyal coniugi, car eren feyts en aulteri, hauen¹⁴¹ altra muyler: e jutja que Montpestler fos de la Reyna dona Maria, e de nos qui erem son fiyl.

5. Ara comptarem en qual¹⁴² manera nos som engenrats, e en qual manera fo lo nostre neximent. Primerament en qual manera fom engenrats nos:¹⁴³ Nostre pare lo Rey en P.¹⁴⁴ no uolia ueser nostra mare la Reyna,¹⁴⁵ e endeuench se¹⁴⁶ que una uegada lo¹⁴⁷ Rey nostre pare fo en Lates¹⁴⁸, e la Reyna nostra mare fo en Mirauals.¹⁴⁹ E uench al Rey ·I· rich hom per nom en ·G· Dalcala, e pregal tant quel feu uenir a¹⁵⁰ Mirauals on era la Reyna nostra mare. E aquela nuyt que abdos foren a Mirauals, uolch nostre Senyor que nos fossem engenrats. E quan la Reyna nostra mare se senti prenys, entrassen a Montpestler. E aqui uolch nostre Senyor que fos lo nostre naximent en casa daquels de Tornamira ' la uespra¹⁵¹ de nostra dona sancta Maria Candaler¹⁵². E nostra mare sempre que nos som nats enuians a sancta Maria, e portaren nos en los braces¹⁵³, e deyen matines en la esglesia¹⁵⁴ de nostra Dona: e tantost con nos meseren pel¹⁵⁵ portal cantaren: ¶ Te Deum laudamus. E no sabien los clergues que nos deguessem entrar alli: mas¹⁵⁶, entram quant cantauen aquel cantich. E puys¹⁵⁷ leuaren   -13-   nos a sent Fermi¹⁵⁸ e quant aquels quins portauen entraren per la esglesia¹⁵⁹ de sent Fermi, cantauen: ¶ Benedictus Dominus Deus Israel.E quan nos tornaren a la casa de nostra mare, fo ella molt, alegra daquestes prenostigues quens eren esdeuengudes¹⁶⁰. E feu fer ·XII· candeles¹⁶¹ totes de ·I· pes e duna granea, e feules encendre totes ensemps, e a cada una mes sengles noms dels apostols, e promes a nostre Senyor que aquela que pus¹⁶² duraria, que aquel nom auriem nos. E dura¹⁶³ mes la de sent Jacme be ·III· dits de traues que les altres. E per aço e per la gracia de Deu haurem nos nom en Jacme. E aixi nos fora uenguts de part de la que fo nostra mare, e del Rey en ·P· nostre. pare. E sembla obra de Deu, car les couinençes¹⁶⁴ que nostre aui hauia feytes dauer aquesta per muyler, torna de puys que daquela natura del Emperador, Manuel e de nostre pare lo Rey en ·P· que per matrimoni se cobras la falida que en laltre matrimoni hauia estada¹⁶⁵. E aenant¹⁶⁶ nos jaen en lo breçol¹⁶⁷ tiraren per una trapa sobre¹⁶⁸ nos ·I· cantal, e caech prop del breçol: mas nostre Senyor nos uolgue¹⁶⁹ esforçre que no morissem.

6. Nostre pare lo Rey en ·P· fo¹⁷⁰ lo pus franch Rey que anch fos en Espanya, e el pus cortes, e el pus auinent¹⁷¹, si que tant donaua que fes, rendes   -14-   e ses terres ne ualien menys. E era bon caualer darmes, si bo nauia el¹⁷² mon. De les altres bones custumes que el hauia no uolem parlar per alongament del escrit.

7. De la Reyna dona Maria nostra mare uolem aytant dir, que si bona dona hauia el mon, que ela ho era, en tembre e en honrar Deu, e en altres bones costumes que en ela eren. E poriem molt de be dir de ella: mas deimne¹⁷³ aytant que fa¹⁷⁴ Compliment a tot lals¹⁷⁵, que ela es amada per tots los homens del mon qui saben de sos captenimens. E nostre Senyor la ama tant e li dona tanta de gracia¹⁷⁶, que Reyna sancta es clamada per aquels qui son en Roma, e per tot laltre mon. E guarex malalts molts can beuen ab ui, o ab aygua de la pera¹⁷⁷ que raen del seu uas¹⁷⁸. E jau en Roma en la esglesia de sent ·P·, prop de sancta Patronilla que fo fiyla de sent ·P· E esguardat¹⁷⁹ aquels qui ueurets aquesta scriptura si aquesta cosa es miraculosa¹⁸⁰, que nostre aui lo Rey don Amfos¹⁸¹ promes que seria sa muyler fiyla¹⁸² del Emperador: e depuys pres la Reyna dona Sanxa. E nostre Senyor uolch que per aquela promesa quel Rey hauia feta¹⁸³ primerament, ço es assaber, que seria sa muyler la fiyla del Emperadbr Manuel, que aquella tornas en son loch: e par ho en aço que la neta   -15-   del Emperador Manuel fo puys muyler de nostre pare on¹⁸⁴ nos uenim. E per aço es obra de Deu que aquella couinença¹⁸⁵ que nos compli en aquell temps, se compli depuys can¹⁸⁶ nostre pare pres per muyler la neta del Emperador.

8. E passat lo temps del nostre naximent, en Simon de Montfort, qui tenia la terra de Carcasses, e de Badarres, e en Tolça¹⁸⁷ ço quey hauia goanyat¹⁸⁸ lo Rey de França, uolch hauer amor ab nostre pare: e demanali quens liuras a ell, car ell nos nodriria. E ell fias tant en el, e en la sua amor, que liura ad ell nos per nodrir¹⁸⁹. E nos estan en son poder, les gens daqueles terres, que dessus hauem dites, uengren a nostre pare, e dixerenli que el podia esser senyor daqueles terres, si el les uolia penre ni¹⁹⁰ emparar. E el Rey en ·P· nostre pare era franch, e¹⁹¹ piados, e ab la pietat que a el pres dels, dix, que sen empararia: e enganauenlo ab beles paraules.

E dua part lio¹⁹² dauen de paraula, e daltra part lio tolien per obra: car nos hoim dir an ·G· de Ceruera, e an ·A·¹⁹³ de Castelbo, e an Dalmau de Crexell e a altres qui eren, ab el, que li deyen: Senyer¹⁹⁴, ueus nostres castels e nostres uiles emparats uosen¹⁹⁵, e metets hi uostres. batles¹⁹⁶. E can el ho uolia¹⁹⁷ emparar deyenli:¹⁹⁸ Senyer, con gitarets   -16-   nostres muylers de nostres maysons, mas¹⁹⁹ nos e elles ne serem uostres, en farem uostra uolentat. E per aquesta manera no li atenien re que li promesessen²⁰⁰ .

Em mostrauen li lurs muylers, e lurs fiyles, e lurs parentes les pus beles que podien trobar. E quant²⁰¹ sabien que el era hom de fempnes²⁰², tolien li son bo proposit e feyen lo mudar en ço que els uolien. E can les noues serien longues de comtar a les coses cares quey foren, non uolem pus parlar²⁰³.

9. En Simon de Montfort era en Murel²⁰⁴ be ab ·DCCC· homens a caual en tro en·M·²⁰⁵, e nostre pare uench sobrell prop daquel loch on el estaua. E foren ab el Darago don Miquel de Luzia²⁰⁶, e don Blascho Dalago²⁰⁷ e don Roderich²⁰⁸ Liçana, e don Ladro, e don Gomes de Luna, e don Miquel de Rada²⁰⁹, e don ·G· de Puyo