publicidad

 

Pàgina principal
    Crónica del Rey en Pere e dels seus antecessors passats
     per Bernat Desclot ; ab un prefaci sobre'ls cronistas catalans per Joseph Coroleu
Pàgina principal Enviar comentaris Fitxa de l'obra Índex de l'obra Anterior Avall Següent


ArribaAbajo CAPITOL LXIII

De la preso de Corali e de sos companyons e de la sentencia qu'eu en Napols, de mort a tots.


Quant Corali se fo lunyat be cinch llegues de aquell loch hon la batalla fo stada, ab lo fill del duch d'Estalrich e ab lo comte Galvay, e la nit fon venguda, Corali demana de consell al comte Galvay si tornarien en Roma o que farien, «Senyor, dix lo comte Galvay, si nos tornam en Roma nens aturam en stes parts, o serem morts o presos. Que nos som ab poch poder; e sabran que nos som desconfits; e la partida de Carles vendra nos dessus, e poran nos fer gran dan. Mas partixcam nos tots quatre, vos e lo fill del duch d'Estalrich e yo e mon fill, de aquesta companya privadament, e yrem nos en les encontrades de Taracina qui es riba mar, e   —117→   null hom nons conexera; e metrem nos en huna barcha, e tornar nos em en Pisa. E aqui reforçarem, e pendrem tal consell que be sera per nos. -Certes, dix Corali, vos deits be; donchs desguarnixcam nos e vistam nos tals vestiduras que no siam coneguts».

Adonchs anaren s'en aparellar tots privadament, e partiren se de llur companya, que null hom non sabia res. E anaren s'en a peu tant tro que vengueren a la mar, en les encontrades entre Gayeta e Taracina. Aqui trobaren huna barqueta de peixcadors, e digueren los, sils volien aportar en Pisa e pagar los hien molt be a llur volentat. E los peixcadors digueren que u farien de molt bon grat. E quant se foren avenguts del nolit, muntaren en la barcha e faheren vela. E axi anaren tot lo dia e la nuyt; e quant vench lo mati, lo vent los dona al contrari e no pogueren anar pas avant, e arribaren en un lloch agrest. Mas assats prop de aquell lloch havia hun castell quis tenia per lo papa; e era'n castella hun cavaller quel pare de Corali li havia fet gran be, e encara quel havia fet cavaller. E quant foren arribats, exiren en terra, axi com a homens qui no eren usats de la mar, ne havien menjat, be havia dos dies, sino fort poch.

Lo senyor de la barcha pensas que aquests eren honrats homens, e si u deya al castella de aquell castell quen havria bon guardo d'ell. E, quaix qui va a fer lenya o cercar altre, partis d'ells de la barcha, e ana s'en al castella de aquell castell. E quant fo lla, dix li: «Senyor, si vos me donats bon guardo, yo us fare guanyar molt. Sapiats que quatre gentils homens han noliejada huna mia barcha per anar en Pisa; e semblen me honrats homens; e creu que sian de la companya de Corali». E quant lo castella ho hac entes, munta a cavall ab d'altra companya, e ana s'en a la mar, e troba aquells quatre cavallers que eren devallats en terra, per ço com la mar los havia treballats, e prengueren los sens tota deffensio. E conech be lo comte Galvay e son fill, que moltes vegadas los havia vists; e per ells sabe que aquell era Corali e lo fill del duch d'Estalrich. E digueren al cavaller, que li darien tot ço que volgues e que nols dexellas nels tengues en preso. El cavaller retench los tant de belles noves, tro que hac trames per lo rey Carles missatge, quel tenia pres Corali e los altres qui   —118→   ab ell eren. E Carles aytantost trames hi cavallers, e llivra lols. E amenaren los a Carles; e ell feu los metre en preso.

Ara, es certa cosa que tota la terra que Carles tenia era stada de son avi e de son pare de Corali. Per que no era maravella si Corali la demanava ne guerrejava ab Carles, que sua devia esser. Quant Carles hac Corali en son poder, ell fon molt desitjos quel pogues destroir, e hac jutges que li volien mal. E axi com a lladre feu lo jutgar a Napols, de fora la plaça, d'avant tota la gent; e aqui feu li tolre lo cap a ell e al fill del duch d'Estalrich e al comte Galvay e a son fill. Mas Carles no havia pas entes lo evangeli de sent Matheu, qui diu de hun rey que perdona a hun seu servent qui li devia deu milia besants; e mana lo rey que hom venes ell e sa muller e sos infants e tot quant havia, e que lo deute fos pagat al rey; e aquell servent del rey agenollas als seus peus, e clama li merce; el rey hac misericordia d'ell, e perdonali; e lexal anar; e quant aquell servent fo fora del palau del rey, ell troba en la carrera hun servent del rey pus minue de si, quaix son companyo, que li devia cent diners petits, e dix li quel pagas; e aquell respos, que no havia de que, e que li hagues merce; e lo servent a qui lo rey havia perdonat ple de yra e de mal talent, ana a pendre aquell servent del rey a la gola, e volial scanyar; les novelles anaren al rey, que aytal servent a qui ell havia perdonat havia batut molt cruelment, e mes, en carçre hu dels servents del rey, per ço com no volia pagar cent diners que li devia; e quant lo rey hac aço entes, trames missatge per aquell servent, que vingues a ell: el servent vench devant ell; e el rey li dix: «O tu servent malvat e deslleal sens merce, no sabs tu que yo t'he perdonat tan gran deute com tum devies, e tu no has volgut perdonar a hun dels meus servents, ans l'has batut molt cruelment e mes en preso: certes, d'uy mes tu no havras perdo, ans entraras en la preso pregon, d'on no exiras james». E axi lo rey feu lo ligar en la carçre pregon, d'on null temps pus nos exi.

Per ço que, si a Carles membras quant los Serrayns de Babilonia lo prengueren ell e sos frares, los quals eren anats en terra de Serrayns per destroir ells e llur terra, e no li feren null mal, ans lo lexaren anar ells e lurs gents sans e sauls, be fora raho e merce que, quant pres Corali que venia demanar   —119→   ab raho sa terra, que nol occis ne li fes mal; mas, tot axi com ell havia trobada merce entre les gents qui no eren de sa lig, que ell la hagues a Corali qui era crestia de sa lig. Mas Deu poderos qui veu totes coses e a qui no plau crueltat ne desmesura, ans li plau merce e caritat, e fa dels baix alts e dels alts baix, no sofer aytals desmesures. E axi Carles regna molt cruelment sobre la gent de Pulla e del regne de Cecilia; si que les gents lo havien molt en yra.




ArribaAbajo CAPITOL LXIV

De la gran nomenada per totes parts del mon de aquest rey Carles.


Aquest rey Carles hac tan gran nomenada per tot lo mon, que totes les gents lo temien el duptaven. E hac hi hun fill de la primera muller qui fo filla del comte de Prohença. El princeps de la Morea dona li sa filla per muller ab tota Morea. E per aquella terra de la Morea, cuyda guanyar lo rey Carles Romania. E axi lo fill fo princep de la Morea. E Carles destroi los crestians grechs. Mas Deus, a qui no plach orgull ne mal, trames hi consell; per que no poch venir a fi son pensament. E si havia fet gran aparellament de naus e de tarides e de galeres e d'altres arnes per passar en Romania; lo qual arnes perde molt vilment, axi com a Deu plats, segons que oirets avant en aquest libre. Atresi descretava e havia desposehit de son regne hun rey que havia en Jherusalem, qui era rey de Egipte e l'havia possehit dotze anys e guanyat de Serrayns; e hagueren presa Acra e tota la encontrada, si ell no fos qui y stava e y despenia tot son tresor en cavallers e en servents per defensar la terra als Serrayns que y venien cascun any ab gratis osts. Si quel ne tench despeceyt be cinch anys, que Carles trames en Acre, ab ajuda del Temple, hun cavaller de Pulla qui havia nom Roger de Sent Severi qui tenia la terra per Carles. El rey de Xipre stava en Xipre; si que la terra de Acre e de Suria vench a gran comfusio, que hanch per Carles no y vench negun be ni null profit;   —120→   mas guerra e treball e carestia. E a la perfi, lo comte Roger hac de dessemparar Acre e la senyoria, e sen torna a Pulla molt pobrament.

Ara lexarem a parlar de Carles e parlarem del noble infant de Arago En Pere.




ArribaAbajo CAPITOL LXV

Com lo rey En Jaume de Arago, ab lo infant En Pere son fill prengueren Murcia ab tot lo regno, e fo en l'any 1266.


Puix sdevench se en aquella saho, que lo rey de Granada ab lo rey de Castella comença guerra; e passaren molts Serrayns de Barberia en Spanya, per valer al rey de Granada. En aquella saho era Murcia de Serrayns, e tot lo regne tro Alacant e tro a Villena; mas tenien se per lo rey de Castella. Si que, en la ciutat de Murcia staven molts crestians per lo rey de Castella, mercaders e altra gent. E quant saberen quel rey de Granada hac començada guerra ab lo rey de Castella e quels Serrayns de Barberie passaven en Spanya, occiren tots los crestians que y eren, e alçaren se ab tota la terra, e començaren a guerrejar contra lo rey de Castella e contra tot hom qui crestian fos.

Quant lo rey de Castella hac tot aço entes, que Murcia se era alçada ab tota la terra, tro en lo regne de Valencia qui es del rey de Arago, e veu que altre consell no y podia prendre ni donar, tant havia a fer ab la guerra que havia ab los Serrayns de aquella part vers Sibilia, trames missatgers molt honrats al rey d'Arago: que ell lo pregava, axi com a pare, que ell li ajudas de aquella part vers ell; majorment del regne de Murcia ques era alçat contra ell, que ell li ajudas a cobrar. Quant lo rey d'Arago hac aço entes, trames li a dir per sos missatgers: que pensas de menar la guerra de aquella part vers Sibilia, que ell la menaria de ça e que li conquerria lo regne de Murcia.

E quant vench al Pastor, l'infant En Pere, fill del rey de   —121→   Arago, se aparella ab moltes gents a cavall e a peu, e ana assetiar Murcia, e tallals tota la orta e tots los blats els bens qui eren en la terra; e cremaren viles e aldees, e tot quant era en torn de Murcia; e combatien la ciutat molt fort de dia e de nit. Si quel infant En Pere s'en ana un jorn ab gran companya de cavallers, entre los quals era En Gil Garces, al portal de la ciutat lla hont la gent era. E lo infant En Pere devalla de son cavall, e los altres atresi ab los scuders e ab los scuts abraçats, e anaren al pont, e volgueren lo trencar. Els Serrayns queu veren obriren les portes e exiren de la ciutat molt be armats, e foren moltes gents, e desferen lo pont; si que y hac molt crestians naffrats e morts; e no pogueren durar la batalla, tants eren los Sarrayns, e tornaren atras. Mas l'infant En Pere no s'en volch partir, ans se combatya ab Serrayns molt forçadament, tro que En Guillem Garces lo'n feu partir, que li dix: que, si no s'en partia, que mes valia que ell lo occis que sils Serrayns lo occien ol prenien. E axis parti de aqui e torna s'en a les tendes. Mas no ana gayre que vengueren a Murcia be quatre milia Serrayns ginets, ab gran recua de blats e de farina; e hagueren ho fet assaber a aquells de la ciutat que, quant a ells vendrien, que exissen deffora e que ferissen en la ost del infant En Pere; e ells feririen d'altra part; e axi desbaratarloshien. E lo infant, que aço sabe, llevas de aqui ab tota sa ost e vench se a Alacant.

El rey de Arago, que aço sabe, que tantes de gents eren vengudes a Murcia que l'infant En Pere s'en era hagut a llevar, aparellas ab ses gents e vench s'en a Alacant. E ab l'infant En Pero e ab totes les osts de Catalunya e del regne de Valencia ana s'en a Murcia, e assetiala de totes parts; si que no y entrava nin exia nengu que no fos mort o pres. Si quels Serrayns feren axi destrets de fam quels cans els gats se menjaven per fam, e ells mateix. E axi reteren se al rey de Arago, en aquesta guisa: que s'en pogues anar cascu ab ço que s'en pogues portar a la squena; e donaron al rey molt aur e molt argent sens nombre; que dins huyt jorns haguessen la ciutat dellivrada e quel rey les guias huna jornada luny de aqui. E los almugavers, que sabien quels Serrayns s'en devien anar vers Granada, anaren s'en deu llegues apres Granada e luny de Murcia be dos jornades, e emboscaren se, e tengueren en   —122→   aguayt tant tro quels Serrayns qui eren exits de Murcia, quel rey havia fet guiar huna jornada lluny de Murcia, foren en aquell lloch. E eren ben trenta milia, entre homens e fembres e infants. E los almugavers donaren los salt e occiren ne molts, e retengueren los altres en catius; e hagueren tot ço que aportaven, e puix tornaren s'en en terra de Murcia e de Alacant e de Valencia, e veneren los Serrayns.

E lo rey de Arago stabli Murcia e llivra la als homens de Castella; e puix ana per tota la terra de Murcia ab tota sa ost, e conquista tots los castells e les viles quels Serrayns tenien en lo regne de Murcia, si que no y romas negun Serray que negun poder hagues, sino monestrals e lavradors. E aço fon en lo any de Nostre Senyor 1266, a 17 dies del mes de febrer.

E puix lo rey de Arago, quant hac lo regne de Murcia conquest, livral als procuradors del rey de Castella, e torna s'en ab tota sa gent en sa terra. E puix lo rey de Granada, quant veu que lo rey d'Arago ajudava al rey de Castella de la guerra, e que havia conquest tot lo regne de Murcia, feu pau ab lo rey de Castella e tributas ab ell. Mas no romas per aquesta pau que Abrahim Yuceff, senyor de Marochs, no trametres son fill en Spanya ab grans gents, a Algesira del Fader e Malicha, que eran d'En Estanyolan, qui guerrejava ab lo rey de Granada son sogre. E Abrahim Yuceff ajudali: e axi aquest guerrejava ab lo rey de Castella e ab lo rey de Granada.




ArribaAbajo CAPITOL LXVI

Com lo rey de Castella ana a parlar ab lo apostoli.


Diu lo comte que, a cap de hun gran temps, que aquesta guerra hac durat molt entrel rey de Castella els Serrayns, axi quels Serrayns no podien fer mal al rey de Castella, ne lo rey de Castella no s'en entremetia gayre, sdevench que, en aquella saho, lo apostoli tench consill en Leo sobrel Royne, ab tots los prelats de santa sgleya e ab tots los primceps de crestians o ab sos procuradors. El rey de Castella partis de sa   —123→   terra ab la reyna sa muller, filla del rey d'Arago, ab quatre fills seus e ab tres filles e ab moltes grans gents; e vench s'en en la ciutat de Barcelona per anar parlar ab lo apostoli. E havia jaquit en Castella En Ferrando son fill en son loch. E havia trames en la frontera dels Serrayns En Nuno Gonçalves qui era hun dels millors homens de Castella, e l'arquebisbe de Toledo qui era fill del rey d'Arago, ab gran cavalleria, per tenir frontera als Serrayns.

E lo rey d'Arago feu li gran honor a ell e a totes ses gents. E stech en Barcelona ab totes ses gents be quaranta tres jorns. E el rey de Arago feta li tots sos obs de menjar e de beure e de civada e de totes altres coses, ab tota sa companya, deu jorns; e despenien cascun jorn deu milia sols barcelonesos; e la ciutat de Barcelona dos jorns; e lo bisbe de Barcelona, Arnau de Guria, hun jorn. E quant hac aqui stat quaranta tres jorns, ana s'en a Perpinya; e aqui lexa la reyna sa muller e sos fills, a gran res de sa companya, e ell ana s'en a Belcayre e en Prohença. E aqui troba lo apostoli. E parla ab ell del fet del emperi; mas no y acaba res. E partis d'ell, e torna s'en a Monpeller. E aqui vingueren li novelles que son fill, En Ferrando de Castella, era mort de malaltia. E puix vengueren li aqui mateix novelles, quel arquebisbe de Toledo, fill del rey d'Arago, e En Nuno Gonçalves ab gran res de cavallers eren morts en la batalla dels Serrayns en la frontera de Castella. E en aquell viatge mateix, com s'en tornava a Barcelona, mori hun son nebot, fill d'En Manuel son frare, e huna filla sua, molt bella donzella, qui havia nom dona Elionor. E axi torna s'en en Castella molt yrat e malalt. E quant fon en Castella, feu jurar a totes les gents del regne de Castella e de tota la terra son fill En Sancho per rey, e no volch que negun dels fills d'En Ferrando son fill que fos rey. Si quel rey Felip de França, de qui eren nebots, fills de sa sor, qui havia convinença ab lo rey de Castella que, apres de la mort d'En Ferrando fossen e deguessen esser sos nebots reys, fon molt yrat. Mas lo rey de Castella posa aquesta raho e dix: que pus son fill En Ferrando era mort abans que ell, que lo regne devia tornar a hu de sos fills, e puix als nets, per ço car llur pare no era mort rey, per que sos fills no devien esser reys.



  —124→  

ArribaAbajoCAPITOL LXVII

En qual manera los Serrayns paliers del regne de Valencia se alsaren contra lo rey de Arago e fon migant juny, any 1276.


Diu lo comte que, aquella saho quel rey Alfonso de Castella fo vengut a Bellcayre e hac parlat ab lo apostoli, e s'en fo tornat en Castella, els Serrayns de Barberia foren passats en Spanya. E hagueren gran mal fet en la frontera de Castella, e hagueren mort l'arquebisbe de Toledo e En Nuno Gonçalves, e moltes d'altres gents, e lo rey de Granada hac trencades les treves al rey de Castella. Els almugavers de terra de Valencia e de Catalunya e de Arago saberen que la guerra era tornada entrel rey de Castella el rey de Granada, vengueren s'en tots en terra de Valencia, e aqui ajustaren se tots: que s'en volien anar en la frontera del regne de Murcia e del regne de Granada per fer mal a Serrayns. E foren be huyt milia homens a peu en la plana de Xixona qui es entre Alacant e Xativa. Corregueren en la orta de Alacant e del Coder, e prengueren molts dels Serrayns, els veneren; e puix corregueren pel regne de Valencia, lla hon los Serrayns paliers staven; e prengueren ne molts, els veneren. Si quels Serrayns del regne de Valencia s'en vengueren clamar al rey En Jaume de Arago, e digueren li: que no fossen presos ne morts en la sua fiança, quels almugavers los cativaven els occien, e no trobaven quils defenes.

El rey, quant aço hac entes, fonch molt yrat; e viu que no s'en podien a res pendre; e dix als Serrayns de tot lo regne de Valencia que staven als plans e en les valls: que s'en muntassen a star als peus dels murs dels castells quels crestians tenien en lo regne de Valencia, e cells dels castells defensar los hien dels almugavers e de tota altra gent qui mal los volgues far. Els Serrayns de tot lo regne, quant hagueren entes aço quel rey los hac dit, desempararen les viles e los plans, e muntaren s'en star ab llurs bestiars e ab llur roba als peus dels murs dels castells, cascuns segons lo termenat d'on eren. E quant hagueren axi hun temps stat bonament e en pau, e veren   —125→   quels castells no eren gayre stablits, quels cavallers quel rey hi havia mesos per castellans havien pres sou de quaranta servents e no n'i tenien deu; e d'altres n'i havien que prenien sou de xixanta servents e no n'i tenien vint; e axi lo rey era enganat per ells: si quels Serrayns acordadament emblaren be deu castells aquella saho, e occiren tots los crestians que y trobaren, e trameteren missatge al rey de Granada, que, si volien venir al regne de Valencia, o trametre socos, que aral porien cobrar.

E axi los Serrayns paliers del regne de Valencia se llevaren tots contra el rey. Si que les novelles vingueren al rey d'Arago en la ciutat de Valencia: que tots los Serrayns del regne s'eren alçats e havien emblats be quaranta castells. E adonchs lo rey cavalca, be ab docents cavallers e ab dos milia homens de peu e ana s'en a Xativa per tenir aqui frontera ab los Serrayns. E quant vench hun jorn, migant juny, al canalar del any 1276, novelles vengueren al rey d'Arago: que Serrayns a cavall e a peu eren entrats en la vall de Albayda e que havien corregut per fer dan a Xativa. E lo rey aytantost guarnis e munta a cavall ab tots sos cavallers; e la gent de Xativa exiren a peu per entrar en la dita vall. Mas En Guillem Ramon de Moncada, En Pere de Moncada, mestre del Temple, e En Garcia Ortis, de Sagra no volgueren quel rey hi anas, ans digueren que, si el rey hi anava, quels s'en tornaren; si quel rey torna s'en a Xativa. E En Guillem Ramon de Moncada, e lo mestre del Temple son frare, e En Garcia Ortis, ab be cent cinquanta cavallers e ab cincents servents, cavalcaren en la d'amunt dita vall; e aqui encontraren se ab sicents cavallers serrayns e ab gran res de homens de peu e foren en tal guisa sobtats per los Serrayns que hanch no pogueren scapar ne fer negunes tornes; si que hi moriren tots, sino En Guillem Ramon de Moncada ab cinch cavallers; e fo nafrat en la cuxa. Els Serrayns amenaren s'en pres En Pere de Moncada, mestre del Temple, a hun castell que ha nom Biar; mas En Garcia Ortis mori ab tots los altres. Si quels Serrayns prengueren llavors molt gran victoria, e corrien per tot lo regne de Valencia.

Ara lexarem a parlar del regne de Valencia e de la guerra dels Serrayns, e parlarem del infant En Pere e dels cavallers de Catalunya, e d'En Ferran Sanches, germa bort del infant En Pere.



  —126→  

ArribaAbajo CAPITOL LXVIII

Quant en Ferrand Sanches germa del infant En Pere guerrejava ab ell e ab son pare.


Diu lo comte, quel rey, abans de hun any e mig quels Serrayns del regne de Valencia se foren alçats, En Ferrand Sanches, qui era fill del rey En Jaume de Arago, bort, e germa del infant En Pere de part del rey En Jaume quil havia hagut de huna dona de Arago qui era molt honrada e de gran linatge, parla e tracta ab tots los cavallers de Catalunya e ab gran part de aquells de Arago, per ço car ell havia muller qui era filla de hu dels pus honrats homens de Arago, lo qual havia nom Eximen d'Urea, que guerrejassen ab lo rey son pare a ab l'infant En Pere son frare, que tolguessen la terra al rey. E l'infant En Pere, que devia esser rey apres son pare, li volia gran mal a En Ferrand Sanches, per molts de mals que havia tractats contra ell e majorment per ço: En Francesch Sanches e En Eximen d'Urea, huna vegada que venian de la ylla del Cret en ça, se giraren a Carles; e parlaren a Carles, per ço com sabien que ell era lo major enemich quel infant En Pere havia; e Carles acollils molt be e donals grans dons, e tracta ab ells, que deguessen occiure l'infant En Pere. E no ho sabe mantinent, mas ja enans. De aço era culpable En Ferran Sanches vers l'infant, que era digne de perdre la vida e tot quan havia. Mas lo rey li ajuda molt; e havia dit moltes vegades al infant En Pere son fill, que li degues perdonar e que fos son amich. E lo infant En Pere respos li molt homilment, e deya al rey son pare: qu'En Ferran Sanches vengues devant lo rey son pare e que publicament degues dir lo mal que fet li havia, e adonchs perdonarli hia, e abans no. E En Ferran Sanches no hu volia fer. Atresi los cavallers de Catalunya volien mal al infant En Pere, per ço com ell no volia soferir los mals quels cavallers feyen en la terra, que cremaven e occiren les gents de la terra, e robaven los camins, e soferien los omecys els robadors. E l'infant En   —127→   Pere vedavals ho axi com podia, els ne castigava, dels pochs tro als majors, quant ne podia algu pendre. Si que, per aquella raho, pres En Guillem Ramon d'Odena, qui era de gran linatge, el feu negar en la mar. E lo rey son pare veya que aquest era tant enfortit que no duptava neguna res, ans volia mantenir justicia e dretura, axi dels grans com dels pochs, ne que no volia blandir los cavallers nels barons, axi com ell havia fet, tolch li tot lo poder que poch, e feyal viure pobrament, e tench lo molt en gran vincle. Mas ell, axi com a bon fill e savi e de gran seny, prenia ho en pau e en bona volentat ço quel rey son pare feya ne li deya, que hanch null temps no li fon desobedient ne li contrasta res de sa volentat.




ArribaAbajoCAPITOL LXIX

Quant l'infant En Pere assetja hun castell de'n Ferran Sanches son germa bort.


Quant En Ferran Sanches e En Eximen d'Urea se foren partits de Carles e foren tornats en llur terra, En Ferrand Sanches parla ab tots los cavallers de Catalunya e de Arago, e dix los com l'infant En Pere los volia tolre e deseretar llurs costumes e de llurs tranquees; e quant que fos rey, no hagues poder en la terra que, axi com ara eren franchs, quels metria en grand servitut; e que si ara, mentre que no tenia poder, no s'en ajudaven, tot lur fet era perdut. Sobre aço empreseren se ab lo rey e ab l'infant En Pere, tant tro que fossen a fi venguts de llur enteniment.

En aquella saho l'infant En Pere havia feta una poblacio al entrant del comtat de Ampuries novellament aqui, qui ha nom Figueres. El comte de Ampuries, qui havia nom N'Uguet, vench hi ab tota sa ost, e pres la, e enderoca la, e aporta s'en les portes e la fusta a Castello. E En Ramon de Cardona, el comte de Pallars, e En Ferran Sanches meteren mans a guerrejar ab lo rey e ab lo infant, En Pere. E adonchs lo rey conech e sabe ço que En Ferran Sanches ab los altres barons   —128→   de Catalunya havien empres de fer mal contra ell e son fill, e dix al infant En Pere que anas en Arago e que amenas totes les osts de Arago sobre En Ferran Sanches, e que no s'en partis james tro quel hagues pres e gitat de la terra. E dona li plan poder sobre la terra.

E l'infant En Pere, quant hac oit lo comandament del rey, ana s'en en Arago e ajusta grans osts de cavallers e de homens de peu, e ana a asetjar hun castell molt gran qui ha nom Antillo, qui era d'En Ferran Sanches, hon era En Jorda de Pena, germa d'En Ferran Sanches de part de sa mare, ab gran res de cavallers e d'altres gents de armes; e combate lo molt forment nit e jorn. E cells del castell se deffenien molt enfortidament, e defenien lo castell al mils que podien, per ço com havien fiança que En Ramon de Cardona e el comte de Pallars ab tots los cavallers de Urgell e de llur terra los venguessen socorrer, e que faessen levar l'infant En Pere del setge; mas ells foren enganats de aquesta cosa, qu'ell ajusta ses osts en Catalunya e ana s'en sobrel comte de Ampuries. E En Ramon de Cardona ama mes ajudar al comte de Ampuries, que era son cunyat, que En Ferran Sanches. Mas stant lo rey ab ses osts en la terra del comte de Ampuries, el comte de Ampuries e En Ramon de Cardona veren que longament nos podien tenir al rey, e feren la sua volentat. El rey era misericordios e atorgals tot ço que ells volgueren, de aytant en fora que fessen dret al intant En Pere de ço que li havien fet, e que s'en avenguessen ab ell axi com poguessen. El rey ab totes ses osts exis de la terra del comte. E tornaren s'en en lurs terres, e lo rey torna s'en en Barcelona; e aço fo en la exida de juny.




ArribaAbajoCAPITOL LXX

Quant l'infant En Pere feu negar En Ferran Sanches son germa bort.


Mentre l'infant En Pere tenia assetjat lo castell de Antillo, En Ferran Sanches anava per sos castells amagadament, e confortava sos cavallers e les gents qui eren per sos castells, ques tenguessen be e ques deffensassen be, que tost   —129→   havrien socos gran, e que nols calia haver pahor. Sobre aço al infant En Pere vench, que En Ferran Sanches devia venir a Antillo; e feu be metre cent cavallers en aguayt, que si venia que fos pres. Si que En Ferran Sanches cavalca hun jorn, que volia cavalcar de nuyt en Antillo, e passa per l'aguayt; quel conegueren. E ell era be encavalcat, e fogi; e entra s'en en hun seu castell qui ha nom Pomar. Els cavallers foren en torn del castell; e trameteren missatge al infant En Pere qui era en Antillo, que En Ferran Sanches havien enclos en Pomar. E l'infant tantost trames hi cavallers e gents, e tengueren lo assetiat. Ell mateix hi vench.

En Ferran Sanches veu quel castell nos podia tenir e que havia a venir en poder del infant En Pere, dix a son scuder que muntas Asenyallat, lo millor cavall que ell havia; e feu li vestir les sues vestidures; e dix li que, quant seria fora del castell, que s'en anas per cames de cavall aytant com pogues, e ell anarsen hia per altra part. E ell fo vestit molt probament com a pastor, per tal que, si fossen coneguts, ques cuydassen quel scuder fos En Ferran Sanches.

Ab tant exiren se del castell e foren vists de la ost, e l'escuder partis d'ell, e fogi per cames de cavall; mas no li valch res, que tan gran fo l'encalç dels cavallers e de les gents que nols poch scapar. E prengueren lo, e demanaren li qui era aquell que ab ell era exit del castell; e ell dix los que En Ferran Sanches; e puix tornaren s'en e cercaren lo per moltes parts. E quant En Ferran Sanches fo exit del castell, si s'en ana tant com poch vers huna aygua molt gran que ha nom Cinqua, qui es prop de aquell lloch; e volch passar l'aygua de nadant. E quant era dins l'aygua, feya li pahor l'aygua qui era molt gran; e torna s'en a la riba, e exia s'en, si que del tot la rufa, e anas amagar en hun camp de blat. E pastors veren ho, e digueren ho als cavallers quil anaven cercant; e los cavallers anaven d'aquella part, e prengueren lo sens nenguna deffença que no feu, e menaren lo s'en. E faheren assaber al infant En Pere, que ells havien pres a'n Ferran Sanchis, e axi que volia que fessen. E l'infant mana quel negasen en aquella aygua. E aytantost la nit fo venguda, e feren ço quel infant los mana. Mas l'infant En Pere volguera be que s'enfos anat; mas puix axi era, no volia pas que scapas a justicia que affeada   —130→   havia. Puix tots los cavallers del castell e tota la sua terra retes a ell. E l'infant exella En Jorda de Pena e tots cells qui ab ell eren, de la terra per tots temps.

E quant lo rey sabe que l'infant En Pere hac fet negar En Ferran Sanches, pesa li molt, per ço com era son fill. E d'altra part aconfortas s'en molt, per ço com havia pensada tan gran malea vers ell e vers l'infant En Pere son frare. El rey ana s'en vers lo regne de Valencia, per raho dels Serrayns quis eren llevats contra ell. E l'infant En Pere, quant hac tengudes les festes de Nadal en Barcelona, aparellas de molts bells vestits, e de belles armes noves, e de bells cavalls a sos obs e a tota sa companya, e tot privadament, que no volch que null hom ho sabes, ana s'en en França, a son cunyat e a sos nebots, fills del rey de França e de sa sor qui ja era morta. Si quel infant En Pere fo a una jornada de Paris abans quel rey de França ne sabia res. El rey de França maravella s'en molt com axi era vengut, que res no li'n avia fet assaber; e exi li a carrera, e accolli lo molt gint, e hac gran goig de la sua venguda, per ço car null temps lo havia vist. E feu ne molt gran festa; e feu li molt gran honor, aytant com estech en la sua terra. E parlaren moltes vegades ensemps privadament, que null hom, per privat que fos, no poch saber res de llur consell; e puix l'infant En Pere pres comiat del rey de França e de sos nebots, e vench en Catalunya, en la ciutat de Girona.




ArribaAbajo CAPITOL LXXI

Com lo comte de Ampuries se vench a metre en poder del infant En Pere.


Quant l'infant En Pere fo en la ciutat de Girona, el comte de Ampuries N'Uguet e les gents del comte saberen quel infant En Pere era vengut de França e que era en Girona, e hagueren molt gran paor que no vingues sobrel comte, e digueren al comte ques posas ab l'infant al mils que pogues, e que fes sa volentat, e ques metes en son poder, si altre no podia fer. Si quels cavallers e els barons de la sua   —131→   terra tengueren per bo aquest consell. E lo comte trames a Girona sos missatgers e sos parladors per fer posa ab ell; mas l'infant En Pere non volch d'altrament fer, sino que li fes dret, o ques metes en son poder a tota sa volentat. Sobre aço lo comte hac consell ab los promens e ab los cavallers e ab los homens de les viles e dels castells; e digueren li ques metes en son poder; que mes valia que fes sa volentat; que si guerrejava ab ell, perdria tota sa terra, e sil podia pendre, farial morir a mala mort.

Quant lo comte de Ampuries hac oyt lo consell de les sues gents, e veu que li covenia metres en poder del infant, hac molt gran paor de morir, per ço com li era molt culpable; e feu son testament, e ordena totes sues coses, e pres comiat, e cavalca ab sos cavallers, e vench s'en a Girona al palau hon l'infant En Pere era: e descavalcha, e munta sus, e vench devant l'infant. Agenollas a genolons e posas a sos peus clamant merce; e dix li ques metia en son poder, per fer d'ell ço ques volgues. E l'infant feu lo llevar de aqui, e manal molt be guardar.




ArribaAbajoCAPITOL LXXII

Com l'infant En Pere perdona al comte d'Ampuries d'avant los barons e tot lo poble.


Esdevench se que, en aquella saho, era guerra entre En Guillem de Castellnou qui era anat ab l'infant En Pere en França, e en Arnau de Cortsavi, e En Guillem de Canet, e En Ponç Saguardia, e En Guillem de Pinos, e En Ramon Roger de Pallars. Tots aquells guerrejaven ab En Guillem de Castellnou, e li havien cremada e guastada sa terra, mentre que En Guillem de Castellnou era en França ab l'infant En Pere; et puix anaren li assetjar hun castell qui havia nom Munt Baulo, qui es d'En Guillem de Castellnou. Eren cent cinquanta cavallers e quatre milia homens a peu. Si qu'En Guillem de Castellnou ne feu mostra al infant En Pere: eren com aytals cavallers li havien sa terra correguda, e que no s'en eren   —132→   stats per amor d'ell, e que encara li tenien assetiat lo castell de Munt Baulo. E l'infant com aço sabe, fo molt despagat. E trames missatge a n'Arnau de Cortsavi e a'n Guillem de Canet, e als altres cavallers, ques levassen del setge. E ells respongueren li: que per null hom no s'en llevarien, ne u havien a fer.

Quant l'infant hac hagut lo missatge e hac entes que per ell no s'en volgueren llevar, feu aparellar sa companya, e ab huytanta cavallers be aparellats, ana s'en jaure, aquell jorn que hac hagut lo missatge, a Figueres, qui es luny de Girona quatre llegues. E aço fo un disapte, en la nit. El diumenge mati partis de aqui e ana s'en a Saret, hun castell qui es d'En Guillem de Castellnou; e troba y En Guillem de Castellnou ab vint cavallers; e de aqui tro a Munt-Baulo havia una legua.

Quant vench que les dues parts de la nit foren passades, llevaren se e aparellaren se; e l'infant munta a cavall, e pres ses armes, e tots los altres atressi; e cavalcaren per hun lloch, ço es per hun altre cami que null hom nos pensava que deguessen per aqui venir al castell quels cavallers tenien assetjat. Mas enans que fossen al castell fo jorn e clar, el sol exit era. El infant En Pere partis de la sua companya ab vint cavallers ab la sua senyera, corrent tro a les tendes de la ost. Mas trenta cavallers armats, qui guaytaven aquell mati, lo veren venir en la ost, e anaren vers ell abrivadament. Si quel feriren de la llança e li trencaren l'escut, mas no li feren negun dan. E l'infant rompe sa llança e mes ma a la spasa, e feri de mortals colps als cavallers e a tot hom que troba devant si, e abate a terra En Ramon Roger de Pallars, e pres En Guillem de Pinos ab set cavallers.

Ab tot, la companya del infant fo venguda; e aquells de la ost començaren a fogir a cavall e a peu; mas la muntanya era tan rosta que no podien fogir a cavall e anaven s'en a peu. E l'infant En Pere pres lurs armes e llurs tendes e be huytanta besties, entre cavalls e rocins e muls. Mas En Guillem de Canet, sempre que veu l'infant En Pere, se parti dels altres cavallers, es tira a part ab tota sa companya, e dix que ell no vendria ab armes contra l'infant En Pere qui era son senyor; per que l'infant hac li'n gran grat.

Quant tot aço fo fet, l'infant En Pere feu caregar tot l'arnes   —133→   e tota sa presa, e torna s'en ab tota sa ost a Seret; e aqui feu treves de tots los cavallers ab En Guillem de Castellnou a hun any; e despuix torna s'en a Girona. E puix partis de Girona ab la dona sa muller e ab sos infants e ab tota sa companya, e vench s'en a Barcelona, e amena lo comte de Ampuries ab si. E hun jorn feu manament a tots los cavallers e a tots los ciutadans de Barcelona que venguessen al palau. E feu venir tots los savis de lligs e els prelats. E puix feu venir lo compte de Ampuries ab si devant ell, ab les mans plegades. E quant tuyt foren ajustats, l'infant En Pere parla e dix:

«Barons, sabets ço quel comte que aci es m'ha fet? Ha n'hic de tals qui no saben tot».

Ab tant mana a hun scriva qui de prop li stava, que legis devant tuyt ço quel comte li havia feyt. E lo scriva llevas de peus, e mes mans a legir hun capitol. E l'infant demana al comte, si era ver ço quel scriva havia lest. E lo comte respos: «Hoc, senyor, per Deu!».

E aqui l'escriva legi tots los fets quel comte havia fets contra l'infant, de capitol en capitol; el comte otorga que era veritat, clamant merce. E quant aço fo fet, l'infant feu jutgar per dret als savis generalment: Que no y havia dret al cos ne en la terra. E dix devant tuyt:

«Barons, dix l'infant, be vets e conexets que yo poria fer al comte per dret; mas yo li perdo, e li vull retre nostra amor e nostra gracia, e vull que sia de nostra companya; e si ab mi vol anar, de donar li lur res a quaranta besties; e si sen vol anar en sa terra, ne ha menester mon secos ne ma ajuda, fer la li he molt volenters».

E quant lo comte hac aço entes, quis cuidava que no pogues estorçre a mort, hac molt gran goig, e mes mans a plorar e gitas de abocons als peus del infant, e besa li los peus e les mans. E les gens qui eren al palau hagueren molt gran goig e ploraren tuyt de pietat, del infant En Pere que axi era stat misericordios. E tots li feren gracies. E l'infant En Pere pres lo comte per la ma e lleva lo, e dix li que anas lla hon volgues. El comte ana s'en a son ostal, e puix, a pochs de dies, pres comiat del infant e torna s'en en sa terra.



  —134→  

ArribaAbajo CAPITOL LXXIII

Com lo rey En Jaume de Arago mori, e fo lo darrer dia de agost, en lo any de Nostre Senyor 1276.


Quant l'infant En Pere hac perdonat al comte de Ampuries e hac menades a fi totes les sues coses que havia a ter en Catalunya, e hac entes quels Serrayns del regne de Valencia s'eren alçats e que feyen gran mal en la terra, partis de Barcelona, e ana s'en a Valencia. El rey son pare adonchs dona li poder sobre tota sa terra, e dix li que pensas de menar la guerra contrals Serrayns, e llivra li tota sa companya. Mas no ana gayre de temps quel rey enmalalti en la ciutat de Valencia. El rey feu se venir l'infant En Pere e dix li:

«Don Infant, yo son fort malalt, e se e conech que d'esta malaltia no pore guarir. Mas, axi sia com Deus vulla. Yo us he fets molt mals e molts torts, per falsos lausengers qui us acusaven ab mi; e ara penit m'en; que hanch no fon negun rey qui millor fill hagues com vos sots stat a mi, ne tant obedient a pare, que hanch null temps me agreujas nem passas la mia volentat de res. E si us n'he provat en moltes coses. Per que, yo prech Deus que us leix viure llongament en vostre regne ab gran honor, e us do Deu força e poder sobre vostres enemichs e don vos Deus gracia e amor de totes gents, el vostre nom sia, exalçat e temut per totes regions. E placia a Deu que vos e el vostre senyal sia exalçat, e anets tos temps avant, e null temps no siats sobrat per neguns, ans sien sobrats e vencuts tots cells qui vindran contra vos ne volran venir. Ay! bell fill, pensats be de la terra governar, e amats vostre poble, e siats misericordios; e amats e honrats tots los barons e els cavallers, e tenits los en cura; e donats del vostre; e tenits la terra en justicia e en dretura, e fets vostre poder que gitets tots los Serrayns del regne de Valencia».

Quant lo rey hac donada la sua gracia a son fill, l'infant En Pere, e l'hac benyt, e li hac dites moltes bones paraules, e   —135→   l'hac fet hereu senyor de son regne, e l'infant En Pere hac oydes e enteses les sues paraules, e plorant e sospirant de gran dolor que havia de son pare, que havia stat lo millor rey que hanch fos, el pus agradable a totes gents, que axis partis d'ell e de son regne, besal en la bocha e puix les mans, e stech devant ell tota via: que hanch per menjar ne per beure no s'en parti, tro quels angels del cel vengueren ab gran alegria, qui li prengueren la anima del cos e la s'en muntaren al cel devant Deu. E aço fo lo darrer dia de agost, en lo any de Nostre Senyor 1276.

E lo rey En Pere feu venir tots los barons de la sua terra. Els richs homens de la ciutat ab grans ornaments portaren al beneyt son pare al monastir de Poblet, e aqui feu lo soterrar molt honradament. E puix ana s'en en Arago al maestre de la ciutat de Saragosa; e aqui feu venir tots los barons de Arago e de Catalunya, e los richs homens de les ciutats; e tench molt gran cort e molt honrada, e dona molt grans dons a cavallers e a juglars, e coronas rey. E corona madona la regina Constança sa muller, e mes li el pom d'aur en la ma en la sgleya major de Saragosa devant l'altar, mentre quel bisbe cantava la missa. E puix quant fo la missa dita, lo rey ab la regina anaren s'en a son palau. E ten corts be huyt jorns. Els cavallers e les gents menaren molt gran alegria; e puix la cort se departi e el rey torna s'en al regne de Valencia, e los barons e los cavallers tornaren s'en en llurs terres.




ArribaAbajoCAPITOL LXXIV

Quant lo rey En Pere pres la vila de Muntesa e cobra tot lo regne.


Quant lo rey En Pere fon vengut al regne de Valencia, no s'atura gayre ne sajorna son cors molt, ans ana per lo regne de Valencia ab cavallers e ab almugavers, per plans e per muntanyes tot guarnit, que no li exien les armes del dos a ell e a sos cavallers. E guerrejaven ab los Serrayns, els   —136→   tallava lurs blats els bens de que tenien a viure. E recobra gran res dels castells e dels lochs. E los Serrayns que veren quel menava tan fortment la guerra e quels destruya per fam e per fet d'armes, desempararen a poch a poch la terra, e recolliren se tots en huna vila molt fort qui havia nom Muntesa, e es del regne de Valencia, la qual havien tenguda tots temps Serrayns paliers. Mas eren se alçats contral rey; e havia y be trenta milia homens d'armes, sens fembres e infants.

Quant lo rey sabe que tots los Serrayns de la terra, ço es assaber la major partida, se foren mesos en la vila de Montesa, que s'eren aqui molt apoderats e feyen gran mal en la terra, lexa tota la terra quels Serrayns tenien e ana s'en, ab grans osts que hac fetes ajustar, assetiar los Serrayns a Montesa. E feu batre ginys e trebuquets, que tiraven en la dita vila nit e jorn molt enfortidament. Els Serrayns feyen grans ajustanyes de fora ab cavallers e ab servents, e ferien en la ost, els crestians ferien en ells e metien los dins de la vila. E axi feyen hun gran torneig tots jorns. E moriren hi molts Serrayns; dels crestians altressi. Quant lo rey hac stat aci molt ab ses osts e veu quels Serrayns de la vila se tenien molt fort encontra ell, volch metre tot son fet en hun punt, axi com cell qui es de gran cor e ple de gran ardiment e qui no dupta res de fet de armes, ans met son cos avant al major.

La vila de Montesa quel rey tenia assetjada es molt fort; e sobre lo castell e la vila ha huna mola de rocha molt fort qui guarda lo castell e la vila. Els Serrayns tenien aquella, e el castell e la vila nos podia tenir. Quant vench hun jorn, lo rey ajusta son consell e dix los:

«Barons; en aquesta vila ha moltes gens a cavall e a peu, e nons prehen gayre, ans se son molt enfortits devers nos; e poria esser que y steguessem gran tems, si donchs nos nols asitiam d'altrament. E si podiem pendre la mola, lo castell e la vila poriem aver puix per nient. Quant vendra al mati, tuyt siats aparellats ab vostres armes: e ab dues parts de la gent a peu e a cavall anats combatre la vila tots ensemps; e tots los Serrayns iran lla hon la major batalla sera; e yo ab la una partida dels cavallers e dels peons combatre la mola. E si la mola podem haver, la vila e lo castell es nostre».

Aquest consell atorgaren tots e tengueren per bo. E quant   —137→   vench lo mati, tota la ost fo aparellada; e les dues parts de la ost anaren combatre la vila, el rey ab lo remanent dels cavallers, a peu, e de la gent ab los scuts abraçats e ab lurs elms al caps, muntaren per la costa amunt. E lo rey tota via fo dels primers, tant que foren al peu de la mola; e los Serrayns qui eren dessus gitaren los pedres; si quel rey, qui era dels primers a peu, pres de grans colps de pedres e de cantals, si quel scut li trencaren del tot de sobre. E els Serrayns de la mola, qui veren la batalla molt gran quels crestians donaven a aquells de la villa, e veyen los Serrayns sperdre sovent e tornat atras, sperderen se aytambe. E lo rey e la gent qui eren ab ell prengueren vigoria e muntaren sus alt, mal grat dels Serrayns, e ociren e enderocaren per les roques avall tots los Serrayns que y trobaren, e posaren la senyera del rey lla sus.

Quant los Serrayns del castell e de la vila veren que la mola havian perduda e que tot llur fet era perdut, reteren se al rey a tota la sua volentat a fer. E lo rey entra en la vila; e pres se tot lo tresor e la roba, e pres tots los Serrayns, e feu ne ço que li plach. E quant los Serrayns del regne de Valencia, qui tenien los castells mal grat del rey, saberen que Muntesa era perduda, reteren los castells al rey e desempararen la terra. E axi lo rey En Pere cobra lo regne quels Serrayns havien pres ab gran forç e per gran ardiment stabli los castells molt be e pobla la terra de crestians. E puix lo rey torna s'en en la ciutat de Valencia, e sajorna e delita son cos, car be ho havia mester, que molt havia treballat.




ArribaAbajo CAPITOL LXXV

Com lo rey En Pere de Arago pres tots los barons de Catalunya en Balaguer, e fo en lo mes de joliol, any 1280.


Mentre el rey stava en son palau en la ciutat de Valencia, tots los barons de Catalunya, e el comte de Foix, e els cavallers se ajuntaren tots, e hagueren llur consell que guerrejassen ab lo rey, e que li trametessen acuydaments, per   —138→   ço com lo rey, depuix que havia presa la corona en Arago, no havia volgudes tenir corts a Barcelona, ne conformar llurs franquees quel bon comte de Barcelona los havia donades e confermades, de les quals costumes ni havia de hunes e d'altres qui eren molt males e a gran dan de la terra; e lo rey volia, que les costumes de la terra qui eren avols fossen gitades e cassades fora de sa terra, e les altres fossen a sa voluntat. Per quels barons de Catalunya n'eren molt agreujats; e trameteren llurs missatgers al rey, ab cartes de acuydaments sagellades de molts sagells de tots los barons de Cataltanya, per consell del comte de Foix.

E lo rey respos los: que no havia cura de llurs acuydaments, mas quels faria dret de tot ço que li volguessen donar. Mas ells no volgueren perdre son dret; ans, tantost com les cartes li hagueren trameses els missatgers foren tornats, commençaren a guerrejar e correr la terra del rey. En Ramon Folch vench huna nit en Llobregat, e al mati correch ab sos cavallers tro a les portes de Barcelona; e s'en menaren Serrayns catius e homens llavradors que trobaren de fora. E les gents de Barcelona exiren fora ab lurs armes molt abrivadament e encalsaren los dos llegues, si quels desbarataren; e cuydaren retenir En Ramon Folch; mas En Gombau de Benavent, hun cavaller qui era veguer per lo rey en Barcelona, no volch que passasen l'aygua de Llobregat. Els cavallers feren lo cami de Corbera e tornaren s'en malament naffrats, els e llurs rocins.

Mentre quels cavallers guerrejaven e corrien la terra del rey, los missatgers vengueren al rey qui era en Valencia, que acorregues a la terra. E lo rey feya semblant que non hagues cura ne ço preas gayre. Mas d'altra part privadament trames sos missatgers ab lletres per tota sa terra a sos cavallers e a sos ciutadans que, a dia cert, fossen aparellats, e que en aço no y hagues falla. E puix lo rey apres d'aço vench s'en en Arago e ajusta sos cavallers. E tots los barons de Catalunya, e lo comte de Foix foren se ajustats a huna vila qui ha nom Balaguer, qui es del comte de Urgell e es a tres llegues prop de la ciutat de Lleyda. E eren trescents cavallers e be sis milia homens de peu. E eren se aqui ajustats per fer una gran cavalcada sobre la terra del rey, per consell del comte de Foix. E lo rey sabe   —139→   que aqui eren tots ajustats; exi de Arago ab cincents cavallers, e cavalca nuyt e jorn molt cuytosament; e passa per Lleyda, e feu manament a les gents de Lleyda, que exixen tots ab llurs armes e quel seguissen. E quant vench hun mati, que los cavallers qui eren en la vila de Balaguer se foren llevats, veren lo rey atendat ab ses osts en torn de Balaguer. E quant vench al terç jorn, totes les osts del rey foren vengudes e atendades en torn de Balaguer, e N'Amfos, fill del rey, ab gran gent atressi. E aquesta fo la major ost quel rey de Arago hagues hanch, si que eren be tres milia homens a cavall e cent milia homens a peu; e tenien la vila recinglada de totes parts. E lo rey feta bastir cinch bricoles molt grans, que nit e jorn tiraven en la vila els combatien molt forment. Mas los barons els cavallers qui eren en la vila eren molt valents e ardits, e staven als murs, e guytaven e vellaven la nit e lo jorn, es combatien als murs, quant cells de la ost los combatien nels donaven batalla. E quant lo giny havia derochat res del mur lo jorn, los cavallers ho paredaven tota la nit, e havien lo retet. E axi comfortaven se e staven molt infortidament. Los barons qui eren lla dins havien nom: Lo comte de Foix, En Ramon Folch, En Ponç de Ribelles, Arnau Roger, nebot del comte de Pallars, ab si huyte, e En Pere de Jose lo Blanch, e En Guillem de Montagut, En de Rocafort, tholosan, ab si di huyte, e En Isern de Fanjaus, ab si di huyte, En Ramon Dufort de Tholosa ab vint e tres cavallers. Tots aquestos eren comtes e vescomtes e comanadors e homens honrats, ab grans companyes.

Esdevench se que, mentre quel rey tenia aquest setge, En Ramon Roger, frare del comte de Pallars, e En Pere d'Anglesola e En Ramon de Marcha Fava de Gascunya, N'Esquiu de Miralpeix de Tolosa se ajustaren ab xixanta cavallers e ab xixanta servents, tots ab ballestes de torn, a Agramunt, qui volien entrar en la vila de Balaguer. E aquests quatre capdals feren hunes lletres que volien trametre als cavallers qui eren en la vila de Balaguer. En les quals lletres los feyen a saber: que ells eren ajustats en la vila de Agramunt e que volien entrar en Balaguer; e quant ells coneixerien que seria hora de entrar, que fessen dos farons al cap del castell en la nit, e puix quel gitassen al vall; e adonch que, en l'altra nit que vendria apres, ells entrarian en la vila.

  —140→  

Quant agueren fetes les lletres, livraren les a hun petit troter que les degues metre en la vila. El troter vench en la ost del rey, e fo conegut e amenat devant lo rey. E lo rey pres la carta que aportava; e veu que en aquella se contenia e deya: com aquells cavallers devien entrar en la vila; e aquells de la vila los devien fer dos farons; els cavallers ab tota llur companya foren exits de Agramunt e foren s'en venguts á la torre de Almenara. De tot aquest ardit nengu dels cavallers non sabia res, sino los quatre capdals que ab ells eren. Quant lo rey hac enteses aquestes lletres, feu fer en la ost, alt en la sgleya hon ell stava, dos farons, e puix feu los gitar d'avall. E nos pensava lo rey que aquella nit deguessen entrar, mas la altra que vania apres, segons que en la lletra se contenia. Els cavallers que eren en Almenara veren aquella nit los farons; e no volgueren sperar l'altra nit, axi com era empres, e exiren se de Almenara; e cavalcaren tant que a la mitja nit foren prop de la ost; e aqui speraren se, e trameteren troters per spiar si de aquella part hi havia aguayts, ni null hom quels sentir entrar. E pres de la vila havia huna aygua molt gran avall, mas be la podien passar a cavall; e convenials a passar per mig de la aygua, car no y podien entrar per lo pont. Ab tant los troters tornaren a ells, e digueren los que pensassen de anar, no y havia null hom quils sentis, quels cavallers armats quils guaytaven eran passats avan e anaven en torn de la ost. Quant los cavallers hagueren aço oyt, cavalcaren a anant per mig del fil de la aygua, tro que foren al pont. E les guaytes del pont qui eren de la vila, cuydaren se que fossen cavallers del rey e que les gents de la ost volgueren combatre la vila; e cridaren a altes veus als cavallers de la vila: «Armes, cavallers! que cells de la ost nos venen combatre e volen passar l'aygua ab los cavalls armats!». E quant los cavallers e cells de la vila hagueren aço entes, prengueren llurs armes e corregueren armats als cavallers e als servents que eren venguts tro al pont. E cells començaren a cridar: «Foix e Cardona!». E travesaren l'aygua per passar en la vila. E cells de la ost hagueren los sentits, e tiraren los ab pedres e ab ballestes; mas nols pogueren fer negun dan; ans passaren l'aygua, qui era molt gran, mal grat d'ells. E hun cavaller qui havia nom En Guardiola, entra primer de tots; e crida hon era lo comte de Pallars? E lo   —141→   comte qui era armat, qui s'en anava á la porta a deffendre, encontra lo, e devalla hi, que veya que ell era. «Ah! Senyor, ço dix lo cavaller, acorrets a'n Ramon Roger vostre frare e als altres qui us venen socorrer, que l'aygua es molt gran, e es paor que no sien negats».

Quant lo comte aço entes, per poch no exi de son seny; e gita son scut en terra, e son elm, e correch a la porta aytant com poch. E troba En Ramon Roger son frare els cavallers els servents qui hagueren perduts quatre cavallers e vint e sis servents qui foren negats en l'aygua; mas tant agueren gran goig de aquells qui foren restaurats, que pus laugerament se aconfortaren dels morts. Mas N'Esquiu de Miralpeix, quant fo d'avall pont hon l'aygua corria pus fort, lo cavall li caech; e anas pendre sus a la pila del pont, e tench la molt fort abraçada, molt guarnit que era. Els cavallers de la vila veren lo axi star; e, per socorrer a ell e als altres, si negun ne trobassen, muntaren en huna barqueta e anaren hi; mas ell era tant alt e ells eren baix e per pahor que no caygues en l'aygua nos vol lexar anar en la barcha; e ells tornaren s'en, que no y podien durar, tan era gran lo rebeig de la aygua en aquell lloch. E hanch no trobaren nengu dels altres vius ne morts.

E quant vench lo mati que fon jorn, vengueren cells de la ost al pont e prengueren N'Esquiu de Miralpeix, qui hac stat la mitat de la nit abraçat a la pila del pont qui era assats prop de la vila e de la aygua vers lo pont de la ost, e amenaren lo al rey. E lo rey demanali de noves, ne ell qui era. El cavaller dix li: que havia nom N'Esquiu de Miralpeix, qui era vengui socorrer al comte de Foix ab dihuyt cavallers e ab vint e tres servents, per ço com era son parent. E lo rey feu lo desarmar e dona li hun seu vestir molt rich, e feu lo molt be guardar. E quant lo rey sabe que En Ramon d'Anglesola e En Ramon de Marca Fava ab llurs companyes eren entrats en la vila, fon molt yrat; e feu fer hun pont molt gran de fusta qui exia en l'aygua sobre la vila, e l'altre pont de barques de sota la vila, ab grans cadenes de ferre qui les tenien ligades. E en aquells ponts staven guaytes e homens armits nit e jorn, per tal que per l'aygua null hom no entras en la vila. E axi puix foren tan forts e closos que de nulla part no y podia null hom entrar ni exir, sino per l'ayre. E combatials hom molt fort ab   —142→   ginys a ab ballestes. Els cavallers e els servents defenien se molt regeament e valent. E exien de fora a peu, e campejaven ab cells de la ost.

Los homens e les gents de la vila stadants veyen lurs vinyes e lurs jardias tallar e guastar, e lurs alberchs rompre e enderocar ab les pedres dels ginys qui tiraven de totes parts molt sovint. No hu podien soferir, ans feren assaber celadament al rey llur volentat, e que li retrien la vila sils cavallers no volien fer llur volentat. E los cavallers saberen e entengueren la volentat dels homens de la vila; pensaren se quels homens de la vila retrien al rey la vila per tracio, si que, sils homens de la ost entraven en la vila, que tots morrien per llurs mans, e que no trobarien quils portas honor ni reverencia. E sobre aço prengueren llur consell, que valria mes ques retessen al rey e steguessen a sa merce, que si avols gents o vils los occien vilment ni les trayien.

E axi lo comte de Foix el comte de Pallars e el comte d'Urgell, En Ramon Roger, e En Ramon d'Anglesola, e En Ponç de Ribelles, desguarniren se e feren molt gran dol e ploraren molt fortment, per ço com havien a venir en les mans del rey; e havien temor quels volgues haver a merce e que nols fes morir a mala mort, ells e tots quants ab ells eren. E feren assaber al rey llur volentat; e puix exiren se de la vila e vengueren en la ost al rey. E quant foren devant lo rey, agenollaren se devant ells als seus peus e clamaren li merce. Mas lo rey no feu hanch semblant quels entenes; mas feu manament a son fill N'Amfos quels fes guardar molt be. Dels altres cavallers ne servents no hac cura qui ab ells eren, ans los ne lexa tots anar ab llurs armes e ab llurs cavalls, que dix lo rey, que aquells tenguts eren de ajudar a llurs senyors e que no devien haver mal. Puix lo rey partis de aqui, e totes les gents de la ost tornaren en llurs terres. E N'Amfos, fill del rey, mena s'en los comtes els barons presos a Lleyda, e menals a hun palau, e fea los molt be guardar. E lo rey feu se lliurar tots los castells e llurs terres. E quant hac tengut tots los cavallers presos e hac tengudes llurs terres hun gran temps lexa anar los cavallers, e retels llurs terres, sino lo comte de Foix que no volch lexar anar; mas feu lo gitar de Lleyda, e feu lo metre al castell de Siurana; e aqui feu lo ferrar e guardar   —143→   molt be, per ço com res que hagues promes al rey no volia atendre, e per ço com parlava altivament e donava a conexer al rey que, si exia de preso, que faria mes de mal al rey que hanch no havia fet.

E axi per son vil parlar lo rey lo tenia en preso, que nol volia lexar. Aço fon en lo mes de joliol en l'any 1281.




ArribaAbajo CAPITOL LXXVI

Com lo rey En Pere de Arago hac vistes ab lo rey de França e ab lo rey de Castella.


Quant lo rey En Pere d'Arago hac tot lo fet de Catalunya menat a fi a la sua volentat, trames missatge al rey de França que ell volia parlar ab ell. E lo rey de França feu li resposta: que seria en Tholosa apres la festa de Nadal e que aqui poria parlar ab ell. E lo rey En Pere de Arago aparellas molt ricament de bons cavalls e de riques armes e de richs vestirs, e trames missatge al rey de Mallorcha son frare, que s'aparellas ab sos cavallers e que anas ab ell. E quant foren aparellats, cavalcaren e anaren s'en vers Tholosa. E lo rey d'Arago mena docentes adzembles qui aportaven l'arnes e altres docentes qui aportaven figues seques e zabib e datils e magranes dolces, e molts comfits. E quant entraren a Tholosa, primerament entraren quatre centes adzembles, e puix entraren tots los cavallers, e els cavalls en destre, qui eren cincents. Apres entraren tots los scuders ab belles armes; e apres entraren los cavallers, cavalcant en mules e en rocins, tots armats de riques armes noves; e lo rey d'Arago e son frare lo rey de Mallorcha vengueren pus, darrers de tots. E el rey de França exils a carrera e acollils molt gint.

Quant lo rey hac stat dos jorns en Tholosa, feu bastir hun taulat, e tira al taulat ab tots sos cavallers, e bornaren. E lo rey dona grans dons a cavallers e a juglars; e dona als grans barons de richs cavalls e moltes fruytes e molts comfits que havia feyt aportar de sa terra, dels quals los Francesos n'eren   —144→   molt desijosos. E puix lo rey d'Arago parla ab lo rey de França e dix li: ques dexas de la demanda que feya al rey En Jaume de Mallorques del fet de Monpeller; e parlaren de altres affers molts. Mas de aquells e d'altres li dix lo rey de França quen avria son acort e son consell. Mas no ho dix sino per scusar se, que non fes res; per que lo rey d'Arago ne fon molt agreujat, mas no lo y par nient. E estant aqui, lo rey d'Arago hac missatge del rey de Castella, que no fes res ab lo rey de França qui fos minua de sa terra, ni li consentis res, si donchs no li era profit e honor; que ell era aparellat que li ajudaria contra tots homens e faria tot ço que volgues. E sobre aço lo rey partis de Tholosa molt agreujat, ab lo seu frare lo rey En Jaume e ab sa companya, del rey de França: e puix ana s'en en Arago en la frontera prop de Castella, e aqui hac vistes ab lo rey de Castella, e ab son fill En Sancho. E atorgaren al rey d'Arago son enteniment e tot ço que demanar los volch e juraren se de valença contra tots homens; e posaren se ab ell de la desamistat que li havien, per ço com havien treta de Castella la regina sa sor, muller del rey de Castella, mal grat d'ell e de sos fills e de sos nebots, qui eren nets del rey de Castella, e de la regina sa sor, qui foren fills d'En Ferrando e de la sor del rey de França; mas puix tornali sa sor la regina en Castella e la rete al rey; mas los infants fills d'En Ferrando nols volch retre, ans los mena ab si, els feu be guardar, quel rey de Castella nel rey de França nols haguessen menys de sa volentat, per ço car si el rey de Castella los tingues, en aquella saho qu'ell lleva son fill En Sancho rey, ferals metre en tal lloch, que null temps na foren poderosos de manar res del regne. E puix En Sancho, fill del oncle dels intants, fas senyor de Castella e guerrejas ab son pare; e si ell los pogue haver en son poder, jals haguera mils guardats, per tal que null temps no li'n pogues venir dan ne minua. E si el rey de França llur oncle los tingues, pus abrivadament guerrejara per ells ab En Sancho de Castella; e tots temps s'en seguirien mes de mals que no fera.

E axi lo rey de Arago tenia los infants qui foren fills de son nebot, per tal que, sil rey de Castella se movia contra ell, de res que fos tort del rey de Castella e de sos fills e dret del rey d'Arago, ques llevas rey, ab la sua ajuda e del rey de   —145→   França, e quels metes en Castella, que negun temps no podien esser reys, sino per volentat del rey d'Arago. E si el rey de França se movia contra lo rey de Arago de res, que hagues mester en ajuda lo rey de Castella e son fill ab tot lo poder de Castella, per tal quels infants no fossen retuts al rey de França nel rey de França no pogyes haver poder en res que lo rey d'Arago hagues; que tot l'onrament e el be que En Sancho fill del rey de Castella havia, era a haver per volentat de Deu e del rey d'Arago, quel rey d'Arago ha poder de metre los infants en Castella. Per que En Sancho, fill del rey de Castella, com a valent e savi, conech que per null hom no li poch venir tant de be ne honor com per lo rey d'Arago son oncle, jura li de ajudar e de valer contra tots homens; e lo rey d'Arago atressi a ell. E fo li be mester, que, per volentat del rey de Castella pare d'En Sancho, los Francesos foren entrats en Castella e hagueren deseretat En Sancho; mas no y hagueren poder, quel rey de Arago te les claus. E si En Sancho, e qualque sia senyor de Castella, vol entrar en la terra del rey de França, lo rey de Arago lo y pot vedar, per ço com la terra del rey d'Arago es en mig de abdossos los regnes e es molt fort terra; que hom no y pot entrar sino per portals sabuts, qui son molt perillosos de passar. El rey de Arago esta en mig de dos reys qui son pus poderosos que altres que ni haja al mon; per que li conve axi estar, com cell quis combat ab dos cavallers en hun camp, que, mentre fir lo hun, ques prengua guarda del altre, e si l'ultre va requerir, ques sapia gint partir de son companyo, e ques mene saviament e sapia venir a fi del hu, e majorment de aquell qui major mal li pot sdevenir, que puix del altre va llaugerament a fi; axi com feu lo bon comte de Barcelona quis combate ab dos cavallers alamanys, e quant hac mort aquell qui era millor e pus valent, l'altre vench a sa merce, e dix li que nos volia combatre ab ell e que fes d'ell ço que li plagues. Atresi null hom, per gran poder que haja de tresor ne de gents ne de forts castells, no deu tenir en vil son enemich, ans li deu esser semblant tota via que sia pus fort de si, e que met son poder contra ell, e que li estigua aparellat en tal guisa que no li puxa esser soberch de res. Pero ell atressi deu guardar que tots aquells qui ab ell seran sien sos amichs, e quels am ab lleal cor, e ques combatessen per ell tro a la   —146→   mort, e ell que defenes ells, e quels am de tot son cor fortment; car la millor cosa quel rey pot haver, son lleals gents quel amen de cor e de volentat sens null partiment; que d'altrament no pot fer negun bon fet de sos enemichs.

Per que, tot rey e tot senyor de terra se deu guardar que no vulla a sos barons tolre terra ne castell ne franqueses, ne re que hajen hagut ne possehit de llurs antessessors, si per sentencia general donchs no ho feyen que fos condampnat per algun malefici. Encara, donada sentencia, si donch lo malefici no era tan gran, si li deu haver merce tro a la terça vegada levada tracio del senyor; e deu los esser larch e abandonat de donar, majorment aquells qui han mester; e que sia a tots de bell semblant; e haja tals oficials a be fer, que no facen desmesura ne tort a ses gents, per tal que les gents no sien irades vers llur senyor. E aço deu esser molt esquivat, car molts reys no son stats deseretats e exellats de llur regne, sino per ço com eren desamats e venguts en ira de llurs gents, per los grans mals quels balles los feyen. Que Deus no ha posats los reys nels princeps sobrels pobles ne sobre les gents, que les deguen destroir ne menar a mal; ans los ha posats axi com lo pastor sobre les ovelles que les deu guardar que no entren en blat de llur vecy ne d'altre, ne ixquen de bona carrera; atresi lo rey deu guardar e deffendre son poble que null hom no li faça mal ni tort, e quels tingua en dret e en justicia; en tal guisa que tota hora quel veuran ne'n oyran parlar, sien scalfats de la lur amor, tot axi com les ovelles conexen la veu de llur bon pastor.




ArribaAbajo CAPITOL LXXVII

Dels missatgers qu'hun Serray qui stava en Constantina pres Alcoll trames al rey En Pere de Arago.


Quant lo rey En Jaume, pare del noble infant En Pere, fo passat desta vida, lo noble infant En Pere hac conquest lo regne de Valencia e fo vengut a fi dels barons de Catalunya, axi com ja havets oyt en aquest llibre, e ell se fo llevat   —147→   rey en la noble ciutat de Saragossa, si s'esdevench que en Africha era hun Serray qui havia nom Miral-Buzach, lo qual havia tallada la testa a hun seu nebot qui era serrahi, fill del rey de Tunis, trames son fill que havia nom Boferig a Bogia. En la dita terra de Africha havia hun Serray qui era gentil hom e era gran amich del rey de Tunis, pare de aquell a qui Miral-Buzach havia tolta la testa; e tenia huna ciutat que havia nom Constantina, qui es molt fort; e no la volia retre a Miral-Buzach: si que y havia tramesa sa ost, mas no y podia res cabar. E axi s'esdevench que aquell Serray qui tenia Constantina, qui havia nom Bolboquer, havia molts soldaders crestians ab ell. E ell hac son consell, e veu que longament nos podia tenir; e havia paor que no fos trait, e que Miral-Buzach no li tallas la testa. E trames missatgers certs al rey d'Arago En Pere: qui si ell passava ab huit cents cavallers e ab deu milia homens a peu a Alcoll, que ell li llivraria Constantina, qui es luny de la vila de Alcoll e de la mar dotze llegues; e que ell, ab aquella ciutat e ab la ajuda que ell li faria, poria conquerir tota Africha; e tots los crestians que eren en Africha e en Tunis e en tota la terra s'en vendrien a ell, qui son be deu milia homens a cavall; e que aço fos secret; que, si era descubert, tot lur fet yria a ventura de perdre.




ArribaAbajoCAPITOL LXXVIII

De la resposta quel rey En Pere de Arago trames al Serray de Alcoll.


Quant lo noble rey d'Arago En Pere hac hagudes les cartes de aquell serrahi Bolboquer, el capitan dels crestians soldaders li hac trameses lletres, lo rey En Pere trames les ses cartes e sos scrits secretament: ques tinguessen, que ell se aparellaria al pus tost que pogues, e al Pastor que ell seria ab ells, e de aço fossen ells be segurs. Quant Bolboquer hac oydes les cartes del rey d'Arago, fo molt alegre, e no preha res sos enemichs, e tench se al mils que poch; si que la ost de Bugia e de tota la terra li eren entorn; mas, sols que haguessen que menjar, nols temien en res.



  —148→  

ArribaAbajo CAPITOL LXXIX

Com lo rey En Pere de Arago acorda de anar a Constantina, e recolli ab totes ses gents per passar a Alcoll.


Quant lo rey d'Arago hac tramesos sos missatgers ab la resposta a Constantina e hac haguda resposta de Bolboquer, trames missatgers per tota Catalunya e per tot Arago a cavallers triats, bons e provats, e eren entro a huyt cents: que s'aparellassen perseguir lo rey lla hon ell volgues anar. E feu fer tarides e naus e galeres, e molt gran aparellament. Feu manement que tuyt se ajustassen al port de Tortosa; e aqui ell feu venir tots los almugavers els adalits de la frontera de Valencia e de Murcia, e los Golfins que staven als ports de Muradal; e foren be tres milia homens a peu.

Aquestes gents qui han nom Almugavers son gents que no viven sino de fet de armes, ne no stan en viles ne en ciutats, sino en muntanyes e en boschs; e guerreien tots jorns ab Serrayns, e entren dins la terra dels Serrayns huna jornada o dues lladrunyant e prenent dels Serrayns molts, e de llur haver; e de aço viven; e sofferen moltes malenances que als altres homens no porien sostenir; que be passaran a vegades dos jorns sens menjar, si mester los es; e menjaran de les erbes dels camps, que sol no s'en prehen res. E los Adelits quels guien, saben les terres els camins. E no aporten mes de huna gonella o huna camisa, sia stiu o ivern; e en les cames porten hunes calses de cuyro, e als peus hunes avarques de cuyro. E porten bon coltell e bona correja, e hun fogur a la cinta. E porta cascu huna llança e dos darts, e hun cerro de cuyro en que aporten llur vianda. E son molt forts e molt laugers per fugir e per encalsar. E son Catalans e Aragonesos e Serrayns. E aquelles altres gents que hom apella Golfins son Castellans e Salagons, e gents de profunda Spanya; e son la major partida de paratge. E per ço com no han rendes, o u han degastat e jugat, o per alguna mala feyta, fugen de llur terra ab llurs   —149→   armes. E axi com a homens que no saben altre fer, vehent se en la frontera dels ports del Muradal, qui son grans montanyes e forts, e grans boscatges, e marquen ab la terra dels Serrayns e dels crestians, e quens passa lo cami qui va de Castella a Cordova e a Sivilia, e axi aquelles gents prenen crestians e Serrayns; e estan en aquells boscatges; e aqui viven; e son molt grans gents e bones d'armes, tant quel rey de Castella non pot venir a fi.

Quant aquestes gents foren ajustades al port de Tortosa, lo rey ne tria quinze milia de aquells que aqui foren, e als altres ell dona comiat: mas hanch no s'en volgueren tornar, tro quel rey fon recollit ab sos cavallers e ab ses gents, que, a mal grat del rey, volien anar ab ell. E abans quel rey vengues al port de Tortosa, hac fet venir tants de bous e de vaques e de moltons que tota la ost n'hac bastament mentre que aqui stech; e meseren puix en les naus e en les tarides tantes quels bastaren mentre foren sobre mar. E quant lo rey fon recollit en sa galera al port de Tortosa, feu manament a'n Ramon Marquet qui era capita dels mariners: que totes les naus e les tarides et les galeres fessen vela e que fessen la via de Maho, que es en la ylla de Manorques; e aqui se deguessen ajustar.

Quant hagueren feta vela, tengueren llur via; mas quant vench la nit que vench apres, vench lo vent al contrari, e feu mal temps. E lo rey correch a Yviça ab gran res de sos navilis, e l'altra partida correch a Mallorqua. E quant lo mal temps fo passat, partiren cascuns de lla hon eren, o anaren al port de Maho, qui es en la ylla de Manorcha, e es de Serrayns e de llur senyoria. E en aquella ylla de Manorcha stan be deu milia homens d'armes de Serrayns, dels quals ni ha cinch cents be acavalcats; e son sots senyoria del rey d'Arago. E han aytal costum: que de totes parts de la ylla estan guardes; e sempre que vehen venir nenguna vela de nenguna part, ells fan senyal; e aquells de la ylla sempre venen a la mar, lla hon la vela deu arribar, ab llurs armes, per tal que null hom no y puxa entrar sens llur volentat. E quant ells veren la ost del rey venir a Maho, qui es bon port, vingueren aqui a cavall e a peu ab llurs armes, ab lo senyor de la ylla qui es Serray e s'apella Moxerif.

Quant lo rey fo dins lo port ab tots sos navilis, feu manament   —150→   a les gents de la ost: que null hom no devallas en terra sens son manament. E lo rey feu passar huna tarida en la ylla qui es en lo port de Maho, e aqui ell devalla, e feu aparellar que menjar. E cada hu dels barons feu parar aqui llurs tendes prop lo rey, e devallaren en terra, e acompanyaren lo rey. E lo senyor de la ylla, Serray, quant sabe quel rey d'Arago era aqui ab sos navilis, feu venir molts bous e moltes vaques e molts moltons e gallines e molt bestiar, e trames al rey sos missatgers: que prengues aquell bestiar e tot ço que mester li fos de la ylla, axi com a cosa qui era sua e a sa volentat. E lo rey hac li llur gran grat, e pres ço que mester li fo a ell e a sos barons, tant que, mentre que aqui stigueren, hagueren preu pa fresch e carn e gallines e ous e formatges e burre, e molt de altre refrescament. E sempre l'Al Moxerif monta en huna galera e ana s'en al rey. E quant fo devant ell, agenollas a ell, e besa li los peus e les mans, e puix assech se devant lo rey, e dix li:

«Be siats vos vengut, axi com lo millor senyor que sia de nengunes parts o de nengunes gents! Veus aci hun vostre servidor, e totes aquestes gents son vostres, que vehets aci per fer vostres volentats. E pensats de demanar, que yo son aparellat per fer tot ço que manets.

-Amich, dix lo rey, anats vos en, que yom tinch per pagat de vos e de vostres gents. Ara no he res mester de vos».

Ab tant lo Moxerif pres comiat del rey e torna s'en en terra ab sa gent, e aparella grans presents daur e d'argent que trames al rey, si quel rey se tench per pagat d'ell. Mas no dura gran temps quel dit Al Moxerif feu gran desllealtat al rey.




ArribaAbajoCAPITOL LXXX

Com lo rey En Pere de Arago ab sa ost pres terra en Alcoll, terra de Serrayns.


Quant lo rey En Pere hac estat aqui tant que sos cavallers foren refrescats e totes les gents, els mariners veren que havien bon temps, exiren del port, e feren vela les naus e les tarides e les galeres. El rey feu venir En Ramon Marquet   —151→   e dona li los albarans quels degues donar per cascuna de les naus e de les tarides e de les galeres, e que fessen la via de Alcoll, qui es huna vila prop la mar en Africha, prop de Constantina dos jornades poques. Quant aquell senyor de Manorcha viu que les naus feyen la via de Barberia, aquella nit arma huna sagetia e dix los: «Anats al pus tost que puxats a Alcoll; e guardat vos que no us encontrets ab la ost del rey d'Arago; e digats a la gent de Alcoll que pensen de scapar; e puix a tots cells de Barberia tro a Bugia, que lo rey d'Arago s'en va en Barberia ab gran ost». Tot axi com ho hac manat ho feren; si que de hun jorn e huna nit fo la sagetia a Alcoll, abans que la ost del rey; e feu los assaber aquest ardit. E ells pensaren de fogir ab tota llur roba. Si que, quant la ost del rey hi fo junta, trobaren la vila desemparada, que tots s'en foren fogits dintre terra e en les muntanyes. Mas trobaren hi mercaders pisans qui havien llurs mercaderies. E demanals lo rey quines novelles sabien e com era del fet de la terra. E ells dixeren los com huna sagetia de Manorcha hi havia stat hun jorn passat, qui havia dites novelles que la ost del rey d'Arago venia en Barberia; per que tots s'en eren fogits a les muntanyes de Constantina.

Dix lo rey: «Sabets ne res? -Certes, dixeren los mercaders, nos sabem que aquell senyor qui tenia Constantina es estat pres, e li es estada tallada la testa e a tots los soldaders qui ab ell eren. -Digats, dix lo rey, en tal guisa fon presa la vila ne aquells qui la tenien. -Senyor, digueren los mercaders, nos vos ho direm. No ha encara gayre quel fill de Miral-Buzach tenia assetiada Constantina ab la ost de Bugia e d'altres llochs; e hac empres, ab alguns homens de la vila e d'altres llochs que ho feren per haver, que, aquella nit que la guayta seria llur, quels obririen les portes de Constantina a ell. E tota sa ost entra dins la ciutat; e prengueren Bolboquer e tots los soldaders, e tallaren los les testes».

Quant lo rey hac entes que son fet era destorbat e que no podia venir a acabament de aço que ell cuydava fer, fo molt irat e despagat; e no fo maravella. Lor feu descargar los cavalls en terra e les viandes; e tengueren la vila e les forces qui eren entorn la vila, ço es a dir los puigs que eren en torn la vila. E aquells que no caberen en la vila atendaren se als   —152→   puigs; e muntaren als puigs, es vallegaren, per ço com la multitut dels Serrayns eren tants quels combatien sens nombre.

Ara lexarem a parlar del rey En Pere d'Arago e de sa ost qui son albergats en Alcoll, e parlarem del fet de Cecilia.




ArribaAbajo CAPITOL LXXXI

Com les gents del regne de Cecilia occiren tots los Francesos qui staven en Cecilia per Carles, e fon a 14 de maig, 1282.


Diu lo comte que, quant lo rey d'Arago hac ajustades ses osts al port de Tortosa per anar a Alcoll e a Constantina, mas de aço null hom non podia esser son privat del rey, ne de aquell fet hon devia anar ne hon no, ans era molt secret, que null hom non sabe res, mas sols lo rey, esdevench se que, en aquella ciutat maestra de Palerm, qui es la maestra ciutat del regne de Cecilia, al terç jorn que Pasqua era passada, les gents de la ciutat anaren fora de la ciutat a huna sgleya hon havia grand perdo. E entre les altres gents anaven hi dones gentils ab llurs marits e ab llurs frares e ab llurs amichs; e anaven solaçant. Sobre aço encontraren huna companya de ribauts francesos qui eren de la cort de Carles e staven en Palerm per ell. Aquests malvats ribauts van se acostar a les dones, e metien les llurs mans en les mamelles de les dones. E los marits de les dones e els altres qui ab ells eren dixeren los: «Bells senyors, tenits vostra via e no façats vilania a les dones». E ells resposeren com a ribauts: «De longanya encora parlets vos?». Si alça la palma e ana li donar hun gran colp per les spatles. E com los altres companyons veren que tan legeament los envilanien ells e les dones qui ab ells eren, lexaren se anar, ab los bordons que aportaven, als Francesos, e cridaren: «A mort als Francesos!». E axi la gent de Palerm occiren tots los Francesos qui son cruel gent els tenien molt vilment sots llurs peus.

Quant los ciutadans de Palerm e los gentils homens hagueren oit aço, tengueren lur consell, e digueren que mester   —153→   era que tots los Francesos qui eren en Cecilia morissen. E feren capitani hun cavaller hun savi hom de la terra. E quant vench lendema, la ost de Palerm exi a cavall e a peu ab llurs armes, e anaren per tota la Cecilia per viles e per castells; e feren occiure tots los Francesos que trobaren; e feren jurar tots homens dels castells e de les viles lo comandament de Palerm, e puix trameseren lurs missatgers a la ciutat de Mecina ab aytals paraules:

«De part de la universitat de Palerm e de tots los seus fels companyons al regne de Cecilia, als gentils homens, barons e a tota la universitat de Mecina, saluts e perdurable amistat.

«Fem vos assaber que, ab la gracia de Deu, que nos havem spoliada tota la nostra e totes les nostres encontrades de les devorables serpents quins glotien, nos e nostres infants, ens turmentaven nit e jorn la llet de les tatines de nostres mullers e de nostres filles, e les devoraven sens merce molt cruelment. Hon vos pregam, com a fels germans nostres e specials amichs que nos vos tenim: que gitets de vostra ciutat les spavantables serpents e que siats contra lo gran drago, e forts e ardits companyons ab nos ensemps; car lo temps es vengut que siam dellivrats e ixquam de sots lo pesant jou de Faraho, qui es molt greu e dur. E ara es vengut lo temps que Deus trames Moyses a Faraho per dellivrar los fills de Israel de captivitat e de son poder. Ara es vengut aquell temps que aquell Moyses, que devia dellivrar los fills de Jerusalem, es vengut per a nos dellivrar; que erem perduts per nostres peccats. Per ço, com a Deu lo payre, qui es tot poderos, ha presa pietat de nos, levats vos e no siats adormits, e dreçats vos de combatre les cruels serpents.

«Data en Palerm a 14 de maig any 1282».

Quant lo poble de Mecina hagueren oides aquestes cartes quels missatgers de Palerm hagueren aportades, en ques contaven les paraules d'amunt dites, no n'i hac nengu qui de pietat e goig no ploras forment. E cridaren: «Muyren! muyren! muyren los ribauts francesos!». E van s'en per la ciutat corrent, com a homens rabiosos, sus ab llurs armes; e occiren tots los Francesos que atrobaren en Mecina, salvant hun rich hom qui era Prohençal, que meteren ell e sa companya en huna nau a la Catuna.



  —154→  

ArribaAbajoCAPITOL LXXXII

Com lo rey Carles ab totes ses osts passa en Cecilia.


Quant Carles sabe que homens de Cecilia se eren llevats contra ell, e que havien morts tots los Francesos qui per ell hi eren, fo molt yrat, ajusta ses osts e aparella naus e galeres e tarides per passar en Cecilia. E vench s'en a Regols, qui es devant Mecina, e feu assetiar Mecina per mar e per terra. E dix que, si podia recobrar ne pendre Mecina, que tota la altra terra havria per nient; e feria juciar los homens e les fembres de Cecilia, tro als infants, a mort. Mas a Deu tot poderos no plach ne ho vol consentir ne sofferir. E quant Carles fo a Regols, si feu recollir sos cavallers e sos cavalls en naus e en tarides; e passaren en Cecilia entre Tauermina e Mecina. E quant tota la gent fo passada, atendas tota la ost en torn Mecina en hun lloch que ha nom Santa Maria de Rocha-Mador. E eren quinze milia homens a cavall e cent cinquanta milia a peu, sens los mariners. E havia y, entre galeres e tarides armades, sens les naus e d'altres lenys grosos e menuts, huytanta. Els homens de Mecina hagueren aparellada e murada la ciutat de les naus e de les tarides que y eren en Mecina, que Carles hi havia fetes fer per anar en Romania. E detensaven se molt valentment contra Carles.

Ara lexa a parlar lo comte de Carles e de la ciutat de Mecina, e tornarem a parlar del noble rey En Pere d'Arago.




ArribaAbajo CAPITOL LXXXIII

Dels ardiments que feyen les gents del rey En Pere de Arago estant a Alcoyll.


Diu lo comte que, quant lo rey En Pere de Arago ab tota sa ost foren albergats dins la vila de Alcoyll e deffora la vila en tendes, es foren murats e vallegats de aquella part hon los Serrayns venien, lo comte de Pallars se alberga de fora la   —155→   vila en hun puig qui es devant la vila, el comte de Urgel ab ell e ab llurs companyons e llurs barons de la ost, los almugavers vengueren al rey e digueren: «Senyor, pus tant s'es que aci som venguts, vullats que vegam qui esta dins en terra, ni si y esta bestiar, que puxam refrescar nos e nostres terres. -Barons, dix lo rey, bem plau ço que deyts. E partire los barons de la ost per albarans; e segons l'albara si y yra cavalcada de docents cavallers e quatre milia almugavers».

Quant lo rey hac ordenats los barons, dona primerament hun albara al comte de Pallars e al comte de Urgell que fessen la primera cavalcada ab trecents cavallers e ab tres milia almugavers. E l'altra cavalcada dona a'n Pere de Queral e En Ruiç Eximenes de Lluna; e l'altra cavalcada a'n Pere Ferrandes e a'n Pere Arnau de Botonat; e l'altra cavalcada a'n Bertran de Bellpuig e a'n Sanç d'Antillo; e l'altra cavalcada a'n Blascho d'Alago e a'n Galceran Pinos. E axi lo rey parti sos cavallers, mas nengu no gossava passar lo vall per campejar ne per combatre ab los Serrayns, sino ab volentat del rey; e cell qui gosava passar lo vall, lo rey lo castigava si fortment que james no li venia en cor que s'i tornas. E axi lo rey capdellava ses gents molt saviament e be, per tal que no prenguessen mal ne dan en bades.

Sdevench se hun jorn que, abans que neguns dels cavallers anassen cavalcar, feu aparellar lo rey mil almugavers: «Barons, dix lo rey, anats dema, ans del jorn, dins terra e vejats la ost dels Serrayns si es luny d'aci, e la terra si es plana ultra les montanyes; e yo fare star huna guardia en aquella montanya; e si multitut de Serrayns vos saltejaven, prenets la montanya, e fets hun senyal, que sempre nos vos serem en ajuda».

Quant los almugavers hagueren oit, sempre lo mati pensaren de entrar dins la terra dels Serrayns. Quant foren be dintre, ells veren quels Serrayns se eren atendats en hun vall dos milia homens a cavall. E quant los Serrayns veren los almugavers, vengueren los al encontre; e los almugavers quels veren venir ajustaren se tots, mal grat dels Serrayns, e muntaren s'en en hun puig, e feren senyal a la guardia de la montanya sobre Alcoll; e la guardia feu senyal a la ost. E aytantost lo rey feu armar tota la ost a peu e a cavall; e muntaren vers aquella   —156→   part hon los almugavers eren en la montanya, quels Serrayns hi havien enclosos. E hanch los Serrayns non saberen res, tro que tota la ost fo ab ells; si que pochs ne escaparen dels dits Serranys, que no fossen tots morts. Puix lo rey ana avant be tres llegues. E troba molta bella vila desemparada, e molt bell castell, e molta bella garbera de fortment e de lli; e meteren foch a tot, si no a la roba de seda e al aur e argent e a bells matalaffs, e a bells cobertors de seda, e roba laugera de preu, la qual poguessen aportar. Quant hagueren cremat tot ço que hagueren atrobat, e fo passat mig jorn, totes les muntanyes foren plenes de Serranys a cavall e a peu, mas no gosaven devallar al pla. E lo rey feu tornar tota sa ost; e amenaren be dos milia bous e be vint milia entre moltons e bochs, et molts Serranys presos, e molta roba, e molt arnes, que hanch no trobaren defencio. E quant foren a Alcoyll, foren molt alegres e pensaren de matar bous e moltons, e meseren en ast e en calderes, e soparen alegrament aquella nit, que gran abundament hi havien de pa e de vi e de tot ço que havien mester; quel rey los en donava prou, e molt que trobaren a comprar, e gran merchat, que be xixanta lenys hi havia, carregats de pa e de vi e de viandes de Mallorqua, e de Barcelona, e de Valencia, e d'altres llochs. Puix cascun jorn los d'amunt dits barons feyen cavalcades ab cavallers e ab almugavers, e entraven tres llegues o quatre dins terra, amenaven gran guany de Serrayns presos, e bestiar, e molta bona roba que trobaven per casals e per montanyes. Pero cascun jorn venien los Serrayns devant ells a cavall e a peu, tants plans e les montanyes n'eren cubertes, e feyen grans speronades. Mas quant hagueren provat lo portament de nostres cavallers e dels almugavers, nos volgueren acostar a la ost axi com solien, ans, com los veyen exir fora de la vall, s'en lunyaven e los feyen lloch.



  —157→  

ArribaAbajo CAPITOL LXXXIV

Com lo rey En Pere d'Arago tench consell ab son barons.


Quant lo rey d'Arago veu quel fet per que ell era vengut li era fallit e vengut a menys cap, e que no podia venir acabament de ço que cuydava fer, ajusta son consell ab los barons e ab los sabis homens de la ost: «Barons, dix lo rey, ço per que yo havia començat aquest fet n'era vengut, hi, si m'es fallit; que yo cuydava haver Constantina; e si yo la hagues, ab lo poder que yo havia aci e ab lo socos quem vinguera de ma terra, yo conquerria tota Africha ab la ajuda de Deu, mal grat de tots quants Serrayns ha al mon. E tengueren Alcoyll; e aci fora nostre cao. E d'aci a Constantina no ha mes de dotze legues poques. E mal grat dels Serranys meserem vianda e tot ço que mester nos fos. E puig aci es que nos som aci e havem presa terra salvament, e en bon lloch e en fort, que no temem que quants Serrayns ha al mon nos ne puxen gitar ne dan fer, ne per terra ne per mar, volria que, a honor de Deu, la crestiandat n'hagues honor e preu. Mon cor es, si vosaltres m'ho donats de consell, que trametra mos missatgers en Roma al apostoli, quem trametra ajutori e socos de cavallers e d'altra gent. E si u fa, null temps, mentre viu sia, m'hie partire. E ab la ajuda de Deu, yo conquerre tota sta terra a crestians, per ço que Deu hi sia beneys e lloat e honrat».

Ab tant los barons respongueren e digueren al rey: «Senyor, ço que vos nos havets dit tenim tuyt per bo. E sia plaer a Deu que us ho leix complir, axi com lo vostre cor desija; que nos, senyor, nons partirem de vos null temps, ans hi farem venir nostres mullers e nostres infants. E volem aci servir Deu, mentre siam vius».



  —158→  

ArribaAbajo CAPITOL LXXXV

Com lo rey En Pere d'Arago, stant en la villa de Alcoyll de Barberia, trames sos missatgers al apostoli.


Quant lo consell fo tengut, lo rey feu apparellar dues galeres que deguessen anar a Roma e trames hi per misatgers En Guillem de Canet e hu cavaller de Arago, barons nobles e honrats. E quant foren apparellats, tengueren llur via vers Roma, tant que vingueren á la ciutat de Roma. En la cort de Roma hi havia dos honrats clergues de Catalunya e de Spanya; e com oiren dir que aquestos dos missatgers honrats del rey d'Arago venien al apostoli, exiren los a carrera e acolliren los molts honradament en llur ostal. E aqui reposaren se tot aquell jorn; e puix lendema anaren d'avant lo apostoli, e agenollaren se devant ell, e saludaren lo molt altament:

«Pare sant de tota crestiandat. Deus te saul! Lo noble rey En Pere de Arago vos saluda molt e tramet vos estes cartes».

E el apostoli pres les cartes, e mantinent feu les legir. En les quals se contenia axi:

«A vos, Pare sant de tota la crestiandat, de nos, En Pere, per la gracia de Deu rey d'Arago, saluts ab reverencia, axi com fill deu fer a pare segon Deu.

«Com nos, Pare sant, siam passats en Barberia e hagam aqui mes tot nostre poder de retenir tot ço que havem pres, qui es fort loch e bo, ço es la vila de Alcoyll, pregam vos quens trametats vostre socors de cavallers e de gents, e que donets perdo a les gents per passar a nos. E nos senyor, starem tant aqui que conquerrem la terra, per tal que Deus hic sia beneyt e servit, e lo seu beneyt nom exalçat».



  —159→  

ArribaAbajo CAPITOL LXXXVI

De la resposta que feu lo apostoli als missatgers del rey En Pere d'Arago.


Quant lo apostoli hac aydes les cartes, e hac enteses les paraules quels missatgers los hagueren dites de part del rey En Pere d'Arago, si respos axi. Ço dix lo apostoli: «No creu pas que rey de tant poch poder sia passat en Barberia, ne gents haver emparat tan gran fet; que lo rey d'Anchlaterra, e el rey d'Alamanya, e el rey Carles, e molts comtes hi foren anats que no y pogueren res fer. Per que yo ara no li trametria consell ne socos de cavallers; quel tresor qu'es ajustat per la decima no es ajustat per despendre en Barberia ni en altre lloch, sino en la santa terra de ultra mar. E pus en lo començament no m'ho feu assaber, ara no havra ma ajuda».

Quant los missatgers enteseren les paraules del apostoli e li hagueren respost ço que fo semblant, partiren se devant ell e anaren a llur ostal; e puix parlaren ab los cardenals e ab los prelats qui en la cort del apostoli eren, e digueren los en qual guisa lo apostoli los havia respost. E ells digueren los: que s'en anassen, que ab ell no podien res acabar, per ço com era Frances e de la partida de Carles: «E es gelos de aço que es gran dret que esdevenga. Per que digats al senyor rey: que pens de fer ço que millor li sia semblant que li sia honor e profit, e Deus ajudarli ha; e nos tema de res».

Aquestes paraules entengueren los missatgers, que los cardenals havien dites per lo fet que entenia de fer. E recolliren se en llurs galeres, e tornaren s'en a Alcoyll; e feren la resposta al rey quel apostoli los havia feta. E digueren li ço quels cardenals els prelats los havien dit. Ara lexarem a parlar del rey e de sa ost e parlarem de les gents de Cecilia.



  —160→  

ArribaAbajo CAPITOL LXXXVII

Com les gents del regne de Cecilia tingueren son consell per lo fet de Carles.


Quant los homens de Cecilia saberen que Carles era passat en Cecilia ab tan gran poder, e saberen que havia assetiada Mecina per mar e per terra, e que a la fi nos poria tenir longament a ell, hagueren pahor axi com cells qui eren juciats a mor. E hagueren llur consell tots los alts homens en Palerm. E llevas aquell qui era llur capitani e parla axi:

«Senyors, be sabets que aquesta terra ha stat tots temps en servitut gran e en poder de mala senyoria. Ara es esdevengut, axi com tots sabets, que Carles es passat en Mecina, e pensa de recobrar tota la Cecilia, e hans tots jutjats a mort. Nos sabem quel senyor rey d'Arago es passat a Alcoyll; e es nostre natural senyor, per raho de la regina e de sos fills. Trametam hi nostres missatgers a volentat de tots, e digam li qui vingua a pendre lo regne de Cecilia, axi com era seu e de sos fills; e nos lo bastarem d'aur e d'argent mentre mester n'aja».

Aquestes paraules responeren tuyt e dixeren: que tenien per bo ço quel capitani havia dit, e que ells sabien be que per null hom no podien veure a salvament, sino per lo rey d'Arago; e que, tot axi com Moyses dellivra, per la virtut de Deu, los fills de Israel de les mans de Faraho, tot axi devien ells esser dellivrats de les mans de Carles per lo rey d'Arago, ab volentat de Deu. E axi tuyt se acordaren a aço, e elegiren sos missatgers nobles homens e savis, e feren llurs cartes, e sagellades e fermades de tots los homens de les ciutats e de les viles e dels castells de Cecilia, ab seguraments e ab sagraments que tots tenien per bo e per ferm tot ço que los missatgers farien.



  —161→  

ArribaAbajoCAPITOL LXXXVIII

Com los grans homens e totes les gents del regne de Cecilia trameteren llurs missatgers al rey En Pere d'Arago en Alcoyll.


Los missatgers se aparellaren de anar a Alcoyll, lla hon lo rey d'Arago era. E quant se foren aparellats, meteren se en dos lenys armats e anaren s'en a Alcoyll. E aqui devallaren en terra e anaren s'en a la tenda del rey; e aqui trobaren lo rey ab gran res de cavallers e de barons, qui ordenava ab ells ses batalles, per tal com se volia combatre de tot en tot ab los Serrayns qui de tota Africa se eren aqui ajustats. E lo rey havials manada batalla. E quant foren devant lo rey, agenollaren se a ell e besaren li la ma e saludaren lo molt altament.

«Deus te saul, rey d'Arago e de Cecilia; en molts mes vivras tu sobre nos a gran honor, e tots tos fills, e tots cells que de tu exiran. Los barons de Cecilia e de tota l'altra gent te presenten llurs cors, e llurs mullers, e llurs infants, e llurs havers, e tot quant han. E pregan te, senyor, que prengues lo regne de Cecilia, e que sies llur senyor e llur rey. E vet, senyor, les cartes sagellades e fermades de tots los homens de Cecilia».

Quant lo rey hac entes ço quels missatgers li hagueren dit, e hac vistes les cartes, respos los: «Barons, ben siats vosaltres venguts, per que havets desposehit Carles ne gitat de sa senyoria. -Senyor, digueren los missatgers, molt havets ben dit». E com a hom savi en lley, trach hun llibre en que eren scrits tots los mals feyts e les injuries e les empremies que Carles e sos ballius los havien fetes e feyen cascun jorn, e mes mans a legir d'avant lo rey, e dix axi:

«Coneguda sia a tots cells qui aquest scrit volran oir, com Carles, qui era senyor de Cecilia, feya quatre vegades lo any colta a les gents del regne de Cecilia; si que, al cap del any, los havia pres les quatre parts de ço que havien. E quant hi havia nul hom que no volgues pagar, havia hun seu balliu qui collia la colta, e aportava deu cadenes clavades al arço de   —162→   tras la sella, e prenial, e metia li hu dels collars en lo coll, e amenaval a la preso. E puix havia hun ferre calent, e marcaven lo al front.

«L'altre capitol es, que venien sos ribauts e llurs soldaders ab llurs cavalls, e entraven en nostres alberchs, e prenien nostres mullers e nostres infants, e gitaven nos de fora malament e desonradament; e prenien nostres draps e tot ço que haviem en nostres alberchs, e guastaven ho a llur servir; e quant s'en anaven, portaven s'en ço que vols semblava.

«L'altre capitol, que si null hom havia bella muller o bella filla, entraven en l'alberch, e puix feyen ço ques volien de sa muller o de sa filla; e si lo senyor ne parlas, donaven li tants de colps tro quel lexaven mig mort.

«L'altre capitol, quens feya nodrir truges: e deyen: «Aquestes truges deven fer aytants porcells, e al cap del any es vos mester que de aytants nos responats». E quant venia al cap del any, ell venia a aquell hom e deya: «Hon son nostres porchs que has nodrits al rey?». E el hom era mester quels retes resposta de aytants com los havia dit, sino metien lo en preso e tolien li lo seu.

«L'altre capitol, que feya moneda dues vegades l'any, e donavans de aquella moneda per alberchs, segons quel alberch era rich o pobre: «Aytal alberch val dos onces; aytal alberch tres, o aytal quatre». Segons que era donaven los cinquanta sols de aquella moneda nova, en que no havia sino aram, per hun sol d'or. E quant venia a quatre o a cinch jorns, anaven sis sols a teri, e a deu o a dotze sols a teri. E axi destroya les gents e los tolia tot quant havien».

Encara de moltes altres empremies e malvestats, que longa cosa seria a recomtar.

«Certes, dix lo rey, fort me sembla dura cosa e mala aquexa e no m'en do maravella de ço que havets fet; que Deus no ha posit lo pastor sobre les ovelles que les dega devorar ne altri menar a mal; ans les deu guardar en guisa de be, e guardar de llops e de les males besties que no les faça mal. Atresi dels reys e dels princeps; que Deu los ha posats sobre los pobles per governar e tenir en dretura, per defendre que altres gents nols fessen sobres ne torts. «Barons, dix lo rey, yo havre mon consell e respondreus breument».

  —163→  

Los missatgers se partiren devant lo rey, e lo rey mana a son senescal que los llivras ostal e pensas d'ells al mils que pogues.

E axi com lo rey ho hac manat fo fet. E lo rey aparella son consell de comtes e de barons e de cavallers savis, e dix los com los homens de Cecilia los havien tramesos missatgers, que li llivraven lo regne de Cecilia, e quel bastaven da tot aço que hagues mester. «Be sabets quel regne es de la dona muller mia e de mos fills; e aquest rey Carles tenial ab molt gran tort: e puix axi es quel apostoli non vol fer negun socos per que yo romangues aci per conquerir la terra de Africa, es mon cor que yo vaga pendre lo regne de Cecilia, puix ells lom reten, e vull saber de vosaltres quin consell m'i donats. -Senyor, digueren los comtes els barons de Catalunya e de Arago, pensats de fer tot ço que honor vos sia e profit, que nos vos seguirem mentre vidans baste. Que gran vergonya nos seria si tornavem en nostra terra que no haguessem res conquistat ne cregut en la vostra senyoria».

De aquest consell fo molt alegre lo rey. «Barons, dix ell, mol son pagat de aço quem havets dit; e conech que gran amor e gran lealtat me aportats, e que gran prohea de cavalleria vos ho fa dir. E per ço no romangua la batalla de fer ab aquests menys crehents, qui tants se son ajustats devant nos. -Senyor, digueren los cavallers e los barons, molt vos ho havem que agrair de ço que vos nos havets dit. E facam ho en tal guisa que tots temps vos dupten. Per ço que vos o los vostres antessessors han ja fet, es mester que aci apparegua».

Ab tant lo consell se parti e cascuns anaren en ses tendes. E lo rey romas alegre e joyos.

Ara lexa a parlar lo llibre del rey e torna a parlar dels barons e dels cavallers de la ost e dels almugavers, e dels torneigs e dels grans fets d'armes que feyen ab los Serrayns.



  —164→  

ArribaAbajoCAPITOL LXXXIX

De hun gran ardiment que feu lo noble En Arnau Roger, comte de Pallars.


Diu lo comte que, en la ost havia hun comte de Pallars, de huna terra molt fort; e havia nom Arnau Roger; e no stech hanch sens guerra, molt valent hom, jove e agradable, e a gran maravella prous e bo de ses armes, e larch hom de donar. Sdevench se que hun jorn stava en sa tenda, qui era en hun puig fora de la vila d'Arcoyll, e veu huna gran companya de cavallers serrayns que semblaven homens honrats. E eren tro a xixanta, be encavalcats e be armats; e aportaven huna senyera vermella ab lletres serraynes en torn; e vengueren prop de la tenda del comte. E quant veu lo comte que prop se acostaven a la sua tenda; feu manament a la sua gent que nols tiras ab ballesta ne ab altre, ne null hom nols exis. E tantos guarniren se e muntaren en sos cavalls; e el comte pres la llança e lo escut e exi de fora lo vall. E quant fo de fora, puny lo cavall dels sperons e ana ferir entrels Serrayns, si quel primer colp ne abate, ab los pits del cavall, quatre en terra; e ana ferir hun Serrayn de la llança de tal virtut que la darga li passa e tot lo cos, quel abate mort en terra. E puix arranca li lla llança, e manues donal tal colp a aquell qui aportava la senyera, que mantinent lo abate mort a terra. E hun Serray feri lo de huna adzagaya per la cuxa, quel naffra malament, ell e son cavall; e ell punyi tant avant que passa ultra dels Serrayns.

Ab tant vench lo comte d'Urgell qui era infant molt jove, dos donzells que foren fills d'En Vidal de Sarraya. E punyiren llurs cavalls dels sperons, e van ferir en la pressa dels Serrayns, per ajudar al comte de Pallars; si quel comte d'Urgell feri hun Serray de llança de sobre la dargua, quel cos li passa; si quel cavall ne aportava lo Serray, si quel comte no li podia arranchar la llança. E quant lo comte de Pallars ho veu, correch vers ell e dix li: «Yo us ajudare, qui son pus fort». E   —165→   pres la llança e tira la molt fort, si que la darga trach del coll del Serray, e lo Serray caech mort en terra.

Ab tant les gents atengueren vers aquella part, e accorregueren hon lo comte era; els Serrayns fogiren; e romangueren gran res morts al cami. El comte e sos companyons tornaren s'en a llurs tendes e desguaniren se. E lo comte de Pallars feu se metjar de la naffra als bons metges qui eren en la ost. E a poch de temps ell fon guarit. El rey repta lo molt fort; car menys sa volentat havia passat lo vall e havia speronat vers los Serrayns, e que no valia tant sa fe. «Certes, dix lo comte, senyor, no es null hom al mon qui digua que yo haga fet res contra fe, de vos en fora qui sots mon senyor, que yo no lo y combata. -En comte, ço dix lo rey, yo no u dich gens, sino per la folia que vos fets. Que yo amara mes haver perdut quant he, que si vos hi fossets mort. Per que hom se deu guardar de foll assaig. -Certes, dix lo comte, que si aci no assajam nostres cossos de fet d'armes, yo no se hon nos ho assagem. -Certes, dix lo rey, bon provar fa son cors encontra tres cavallers o quatre, mas no anar ferir entre cinquanta o xixanta cavallers; e aço no es ardiment, ans es follia. Mas yo se be que vostre ardiment es tan gran que, si n'haviets la mitat de força, segons la volentat del cor, que vos vos combatriets ab cent cavallers e ab mes. -Senyor, dix lo comte, gran merces, que ben havets pagat de paraula, que ço ques en vos es caregat a mi».

De aquests torneigs e de aquests assaigs feyen cascun jorn los nobles cavallers de la ost. E dels almugavers, exi hu, o dos, o tres, o quatre, fora del vall; e cridaren als Serrayns cavallers: ques venguessen combatre ab ells, hu per altre, o dos per dos, o tres per tres, o quatre per quatre. E en primer los Serrayns a cavall venien ferir en ells; de la altra gent no s'acostaven volenters. Els almugavers no s'acostaven a ells, ans com los veyen exir fora del vall, s'en lunyaven e tornaven atras.

Quant lo rey vench a Alcoyll, vench ab deu naus grans e ab vint tarides qui aportaven cavalls, e ab vint e dos galeres, e ab vint e dos sageties de setze rems, menys de llenys e de naus en que anava l'arnes dels barons, e civada e farina; que quant entra la ost a Alcoyll, foren cent quaranta veles e mes.   —166→   Hanch no fo null temps vist tan bell arnes de cavallers e der mariners e de servents, e de belles cubertes de samits en llurs cuyraces, e de drap d'aur batut, e molta bella senyera, e molt bell peno d'aur e d'argent, e molt bells cavalls e de gran preu, molta bella sella de senyal; que quant eren guarnits en hun camp, molt era bella cosa de veer. E en tota aquella ost no hac Genovesos, ne Pisans, ne Venecians, ne Provençals, ne en mar ne en terra; que tota la armada era de Catalans e de Aragonesos, e tots triats e provats de llurs armes.




ArribaAbajoCAPITOL XC

Com lo rey En Pere de Arago ab tota sa ost s'en vench en Cecilia.


Diu lo comte que, quant les ost de tota Africha se foren, ajustades a Alcoyll, si que les muntanyes e los plans ne staven cuberts a cavall e a peu, lo rey los trames a dir: que s'aparellassen de la batalla. E quant los Serrayns ho hagueren entes, que jals hagueren provats e veyen que eren molt valents d'armes, feren resposta al rey: que hayrien llur consell. E d'altra part trameseren missatge al rey d'Arago, per hun mercader pisa que era en la ost dels Serrayns: que farien pau ab ells molt volenters, e que s'en anas en sa terra o lla hon se volgues, e ques trabuterien ab ell. E lo rey hac consell e dix: que puix quel convenia a partir de aqui, e havria anar en lloch hon havria mester sos cavallers e sa gent, e que la batalla no li acabaria res, e tot ço que havria d'ells havria de guany, feu los resposta: que no y era vengut per llur haver; mas, sis volien combatre ab ell, ques aparellassen de la batalla. E ells feren li altra resposta: que nos volien combatre ab ell, ans farien ab ell tota bona pau, e que li darien de tresor tant que ell se tendria per pagat; e ques trabuterien ab ell cascun any; e que ja havien trames a Tunis per lo tresor e per la resposta de Miral-Buzach qui era rey de Tunis.

Mentre quel rey estava axi en aquestes paraules, los missatgers del regne de Cecilia li vingueren un jorn devant e digueren   —167→   li: «Senyor rey, pregam te, axi com a noble senyor, que nos respones a nostre fet. -Barons, dix lo rey, yo he hagut mon consell que, pus als homens del regne de Cecilia plau quem reten la terra, e volen que yo sia rey de Cecilia, que y passare e quels defendre a mon poder a tots homens; encara quels tendre a les bones costumes del rey Guillem. -Donchs, senyor, dixeren los missatgers, pregam te que pens de ordenar ton fet e de passar en Cecilia al pus tost que puxes; e no hagues cura de aquests Serrayns, que nos te bastarem d'aur e d'argent, e de tot ço que mester hages».

Lo rey, que viu quels Serrayns lo menaven per paraules, feu recollir sos cavallers e tot son arnes, si que en tres jorns ho feu tot recollir. Quant vench que la nit fon venguda, al terç jorn, lo rey feu recollir los cavalls els cavallers qui estaven en guarda al vall e tots los servents, e cercha si hi romania null hom, malalt ne sa. E quant veu que no y havia res romas, recollils en huna galera. E quant lo rey fo recollit, los mariners exiren en terra e meseren foch a la vila be en cent llochs. E quant lo foch se tench a tota la vila, els Serrayns conegueren que la ost s'en era anada, mantinent vengueren a mar, e no y trobaren nengu, que tuyt se foren recollits. E mantinent pensaven se quel rey s'en anava en Cecilia. Quant vench a la mija nuyt, les naus e les tarides e tots los navilis feren vela, e hagueren llur vent, que al jorn foren arribats al port de Trapena que es en Cecilia. E quant les gents de Trapena e del munt de Sent-Jolian e de Marsara e de tota la encontrada veren tant gran navili venir, vingueren tuyt a la mar; e saberen ja que era lo rey de Arago qui venia en Cecilia, e aparellaren se al mils que pogueren per ell acollir. E aribaren a gran honor. E sempre tots los richs-homens e els cavallers de la terra en barques entraren en la nau hon lo rey era. E quant foren en la nau, agenollaren se devant sos peus, e besaren li la ma, e saludaren lo molt altament, e digueren li que devallas en la sua terra. E sempre lo rey munta en huna galera e devalla en terra. E quant lo rey fo en terra, hac li hom aparellats cavalls, e munta a cavall, e tota la gent de la terra, anava li devant a peu. E els cavallers e els barons de la terra menaven lo per les regnes; e portava li hom hun pali d'aur sobrel cap en quatre llances. E les dones e les donzelles e tota   —168→   l'altra gent, ab moltes maneres de esturments, anaven li devant e cridaven: «Be sia vengut lo nostre senyor lo rey d'Arago e de Cecilia el nostre salvador, per que serem dellivrats del nostre enemich Carles sens merce!».

E axi anaren li cantant e alegriant devant, tro quel hagueren amenat dins lo palau real, qui fo encontinent de drap de seda e d'aur. Los homens de la terra feren venir molts bous e moltes vaques e moltes gallines, e pa e vi, e a gran bastament feren aparellar que menjar. E los barons, els cavallers, els almugavers devallaren de les galeres e de les tarides, e feren descaregar llurs cavalls e llurs armes en terra, e meseren ho per ostals. Els menjars foren aparellats, e menjaren alegrament; e puix anaren reposar, que la mar los havia treballats. E puix la gent de la terra feren festa be quatre jorns, e trameteren grans presents d'aur e d'argent al rey, e drap d'aur e de seda. Si quel rey s'en tench per pagat d'ells ço es assaber de Trapena e de tota la encontrada.




ArribaAbajo CAPITOL XCI

Quant lo rey En Pere de Arago s'en vench a Palerm per tenir consell.


Quant lo rey hac stat cinch jorns en la vila de Trapena, e hac demanat noves de Carles hon era ni hon no, e sabe que Carles era en torn de la ciutat de Mecina e que la tenia assetiada per mar e per terra, feu manament a'n Ramon Marquet: que fes muntar en les tarides e en les galeres tots los mariners de les naus ab tots los mariners, que menassen tarides carregades de pa e de vi e de carn, e que s'en anassen a Palerm.

Tot axi com lo rey ho hac manat fo fet. El rey cavalca ab sa gent tant per jornades que vench en la ciutat de Palerm. E les galeres foren aytantost aqui, e les gents de la ciutat feren molt gran festa de la venguda del rey, e ells reberen ab gran honor lo rey, el meseren en lo palau. Quant lo rey fo albergat en son palau, els cavallers els almugavers foren albergats per   —169→   la ciutat; no gens que tota la cavalleria del rey vengues, nels almugavers venguessen tots ensemps aquell jorn ab ell, ans trigaren a venir pus de quatre jorns, per ço com grans gents no poden axi ajustar; e majorment, puix eren en terra de llurs amichs, e terra abundosa de totes viandes, cascu se reposava molt volenters, per ço car molt havien treballat. E per ço com los cavallers venien ab llurs fessets vestits e suats e negres de guarniment, e ells qui eren ennegrits del sol quils havien colorats, e llurs vestidures qui eren ronyoses, e los almugavers tots suats e malvestits e negres, per raho del sol quils havia tochats, les gents de Palerm menysprearen los; e fo semblant en llur cor que ja per ells no fossen dellivrats de les mans de Carles, qui era ab gran poder per mar e per terra.

Quant vench a cap de tres jorns, lo rey tench parlament ab totes les gents de Palerm e de les viles e dels castells de Cecilia, que de cascun lluch ni havia dels millors. E dix los:

«Barons, vos sabets que yo era anat en Barberia sobre Serrayns, a honor de Deu e de tota crestiandat a mantenir; e era en la vila de Alcoyll qui es en la Barberia; e los vostres missatgers vengueren a nos de la vostra part e de tota universitat del regne de Cecilia qui era mia e de mos fills, e que vos altres me dariets aytants cavalls com yo hagues mester, em bastariets d'aur e d'argent a deffendre a vosaltres de Carles, e quem llivrariets tot ço qui fos de Carles. E vull saber de vos altres aci si u atorgats ne si es veritat».

Ab tant lo rey se calla per oyr que respondrien, e assech se en son siti. E hun cavaller de Cecilia, qui era bo e de molts dies, se lleva; e havia licencia de tots los altres que degue parlar. E dix:

«Amon! senyor lo rey, les tues paraules son molt bones e verdaderes. E certan n'es, axi com vos ho avets dit, ho atorga tota la comonitat del regne».

A aquesta paraula respongueren tots a huna veu: que atorgaven tot ço que aquell deya ni diria, e que eren aparellats de seguir tota llur volentat. Puix parla aquell cavaller qui primerament havia parlat, e dix: «Amon! senyor lo rey, de una cosa te volem pregar: que tots los homens de Cecilia, per ço que tots temps te siam membrants de la tua honor e de la tua gracia, e que james nos puxa departir, ço es quels atorchs les bones   —170→   costumes del rey Guillem. E de aqui avant, fe de nos la tua volentat». Lo rey se lleva e dix: «Ço que vosaltres me pregats es laugera cosa de fer; que major volentat n'he yo que vosaltres; que us atorch totes les costumes del rey Guillem; e de aço fervoshe bones cartes ab mon sagell penden». E tuyt feren li gracies del atorgament quels havia feyt. E llevaren se los barons tots, e els cavallers de Cecilia, els richs-homens de les ciutats e de les viles, e feren li homenatge; e puix tota la terra. Ab tant les taules foren meses, e lo rey ana a menjar ab sos cavallers. E lo parlament se parti.




ArribaAbajo CAPITOL XCII

Quant lo rey En Pere d'Arago trames sos missatgers al rey Carles.


Diu lo comte que, quant lo rey hac ordenats tots sos fetsen la ciutat de Palerm e tots los cavallers els almugavers foren venguts de Trapena, lo rey se apparella de anar vers la ciutat de Mecina; e hac trames ses cartes per tot lo regne de Cecilia a totes gents a peu e a cavall, que fossen ajustats tots ab ses armes en la vila de Randas. Mas ja enans de aço, havia tramesos sos missatgers a Carles, dos cavallers honrats homens, qui havien nom En Pere de Queralt e En Ruiç Eximenes de Lluna, e En Guillem Aymerich, jucie de la ciutat de Barcelona, los quals portaren huna carta quel rey los dona que portassen a Carles, e altra carta de crehença. E portaven llurs guarniments, e menaven llurs scuders quils aportaven llurs armes e amenaven llurs cavalls. E cavalcaren tant per jornades que vengueren a dues llegues prop de la ost de Carles. Mas, ja enans de aço, dos jorns abans, havien tramesos dos frares de penitencia a Carles, que ell sabes que missatgers del rey d'Arago venien a ell e quels asseguras. E havien haguda resposta: que venguessen asseguradament. E quant ells foren a dues llegues prop de la ost de Carles, e foren a huna devallada de huna montanya, si veren llains al pla tro a xixanta cavallers armats en llurs cavalls, que Carles hi havia   —171→   tramesos, per tal que nengunes gents no poguessen al pla entrar que ell no u sabes, e per tal que los missatgers fossen en la ost, que aquells lo y fessen a saber. E quant En Pere de Queralt e En Ramon Eximenes de Lluna veren aquells cavallers, hagueren gran pahor e digueren: «Armem nos e muntem en nostres cavalls, que aquestes gents son ultrajosos e deseen agres; e si tant s'era quens volguessen fer nenguna honta ne dan, mes val quens trobem apparellats que si moriem vilment». Ab tant prengueren llurs armes e muntaren en llurs cavalls, e tengueren llur cami dret. E quant los cavallers francesos los veren venir, bes pensaven que aquests eren los cavallers e missatgers del rey d'Arago, e encloiren los de totes parts, e cridaren los de luny, quins cavallers eren? e ells respongueren: que eren missatgers del rey d'Arago. E aytantost acostaren se a ells, e demanaren los del rey d'Arago hon era. Respongueren los que a Palerm. E axi cavalcaren ab ells ensemps be huna llegua e mija, e axi que veren totes les osts de Carles, e veren grans companyes de cavallers. Quant foren a miga llegua prop de la ost, cavalcaren en llurs palafrens, molt ricament vestits de fins draps, ab penes vayres e ab cendats. E quant foren apres dels dits cavallers, saludaren los molt gint, e ells reberen los molt honradament; e tornaren s'en ab ells en la ost, e acompanyaren los ab gran honor tro a llur ostal; e puix partiren se d'ells, si no hun cavaller qui romas tota via ab ells.

E si volets saber com foren albergats, sils mes hom en una sgleya; e aqui hom los feu albergar. E no y hac matalaffs ni cobertor, sino molt fe que y hagueren mes. E Carles feu los aportar dos flacons de vi, e sis pans de forment molt negre e leig, e dos porchs en ast, e huna caldera de cols cuytes ab carn de porch fresch. E axi stigueren aquel jorn e la nit, que nols lexa hom parlar ab Carles. Quant vench lo mati, Carles los trames sos missatgers, que vinguessen a parlar ab ell. E aytantost foren apparellats, e vengueren a la tenda de Carles, e parevan be missatgers de alt affer. E quant foren devant Carles, qui seya sobre hun llit cubert de richs draps de seda, agenollaren se a ell e saludarenlo; e puix En Pere de Queralt parla e dix la missatgeria: «Senyor Carles, dix ell, lo nostre rey d'Arago nos tramet a vos. E per tal que vos cregats que nos som   —172→   missatgers seus, veus carta de crehença que us tramet. -En bon hora, dix Carles, digats ço quel rey d'Arago vos mana dir. -Senyor, dix En Pere de Queralt, tenits aquesta carta que nostre senyor lo rey d'Arago vos tramet».

Carles pres la, e no la guarda aquella hora; mas que la posa sobre son llit hon seya.

«Senyor Carles, dix En Pere de Queralt, nostre senyor lo rey d'Arago vos diu e us mana: que li dellivrats la terra de Cecilia que es sua e de sos fills, la qual trop havets tenguda a gran tort. E les gents de Cecilia qui son molt agreviades de la vostra senyoria han request la ajuda del rey d'Arago. Per que lo rey los vol ajudar, axi com aquelle qui son seus e de sa terra».




ArribaAbajo CAPITOL XCIII

De ço quel rey Carles dix e feu dir als missatgers del rey En Pere d'Arago.


Quant lo rey Carles hac entes ço quels missatgers del rey d'Arago li hagueren dit, stech tot esbalahit huna gran peça, que no parla ne respos res. E ades anava menjant hun bastonet ab les dents, que tenia en la ma, per fellonia. E quant hac molt pensat, respos: «Senyors, la terra de Cecilia no es pas del rey d'Arago ne mia, ans es de la sgleya de Roma. Mas yo vull que vosaltres anets a Mecina, e que digats als homens de Mecina, de part del rey d'Arago, que hajen treves ab mi huyt jorns, tant que hagam parlat ab vosaltres e vos ab nos d'aço hon havem a parlar. -Senyor, dixeren los missatgers, aço farem nos volenters; e no romandra ja per nos si fer ho volen».

Ab tant partiren se devant lo rey e anaren devant la ciutat de Mecina; e cridaren als homens del mur; e los homens del mur demanaren los que demanaven. «Barons, dix En Pere de Queralt, nos som missatgers del rey d'Arago e volriem parlar ab lo vostre capitani, ser Alaymo». Quant aquells ho hagueren entes, anaren ho a dir a ser Alaymo llur capitani; e vench   —173→   encontinent, e feu se al mur, e demana als missatgers quins homens eren ne que demanaven. En Pere de Queralt respos: «Sots vos lo capitani de Mecina?». E ell respos: «Certes! be son yo lo capitani de Mecina. Per que ho demanats?». -Senyor, dix En Pere de Queralt, nos som missatgers del rey d'Arago; e pregam vos de la sua part, que hajats treves ab Carles, tant tro que nos hagam parlat ab ell de ço que dir li havera de part del rey d'Arago. Ell no ha ja feta resposta a les nostres paraules. -Certes! dix lo capitani, yo no creu que vos altres siats missatgers del rey d'Arago; e ja per vostres falses paraules yo no havre pau ne treves ab ell. E d'aqui avant partits vos de aqui, e tenits vostra carrera».

Ab tant veren que res no y podien acabar ab ell, tornaren s'en a Carles. «Senyor, dix En Pere de Queralt, nos havem parlat ab lo capitani e no havem pogut res acabar ab ell. Per cosa que nos hagam dit, no vol creure que nos siam missatgers del rey d'Arago. -Barons, dix Carles, anats vos reposar tro a dema; que havre hagut mon consell, e havrets ne reposta».

Adonchs s'en tornaren a llur ostal e estigueren tot aquel jorn. La nit que vench apres, Carles se recolli en huna galera tot privadament, e lexa sa ost, e passa s'en en la Calabria devant Mecina; e dexa manament que hom donas comiat als missatgers, per que ara nols volia fer resposta als missatgers del rey d'Arago. E mana que, sempre quels missatgers s'en fossen anats, que tota la ost, al pus tost que pogues e pus privadament, s'en passassen a Regols.

De totes aquestes coses los missatgers del rey d'Arago non saberen res, ne sabien que Carles s'en fos passat en la Calabria. E quan vench al mati, vengueren tres cavallers als missatgers e dixeren los: «Senyors, lo rey vos diu que us ne anets; e digats al rey d'Arago quel rey Carles vol aparellar sos missatgers per los quals li trametra sa resposta». Ab tant los missatgers del rey d'Arago preseren llurs armes e muntaren en llurs cavalls, e ab llurs scuders tengueren llur cami, e cavalcaren dos jorns tro que vingueren en la vila de Randas. E aqui trobaren lo rey d'Arago qui fo vengut de Palerm, e digueren al rey ço que Carles los havia dit; e com havien parlat ab lo   —174→   capitani de Mecina; e com Carles los havia trames a dir que s'en anassen, que ell hi trametria sos missatgers.

Ara lexa a parlar lo llibre del rey d'Arago e de sos missatgers qui foren tornats a ell.




ArribaAbajoCAPITOL XCIV

Com lo rey Carles e tota sa ost s'en passaren a Regols.


Diu lo comte que, com los missatgers del rey d'Arago furen partits de la ost, aytantost saberen cells de la ost que Carles s'en era passat a Regols; e mantinent, al mils que hom poch, recolliren se en les tarides e en les galeres, e pensaren de anar a Regols. E quant les gents de Mecina saberen que la ost fugia e desemparaven la terra, commençaren a exir de fora ab llurs armes, e feriren en les tendes de aquells qui eren romasos, e feren los gran dapnatge; si que aquells de la ost se recolliren molt cuytosament. E occiren los be cinc cents cavalls, per ço com no havien ayna de recollir; e meseren foch a llur civada e a llur farina, per tal com no s'en podien aportar. Hi moriren moltes gents al recollir, per ço com les gents de Mecira e de tota la terra los donaven gran batalla.




ArribaAbajoCAPITOL XCV

Com lo rey En Pere de Arago s'en vench a Mecina.


Diu lo comte que, aquel jorn quels missatgers del rey d'Arago foren venguts a Randas e hagueren parlat ab lo rey, a hora de vespres sonades, vench un hom molt cuytosament al rey, e saluda lo, e dix li: «Senyor rey, sapies que Carles e tota sa ost s'en son fogits, e han desempatada la terra. -Ço no pot esser, dix lo rey, que Carles, qui es lo pus valent e   —175→   el pus poderos del mon, e que ab ell haga tretze milia homens a cavall haga axi vilment desemparada la terra». Mentre quel rey estava axi parlant ab sos cavallers de aquell fet e d'altres, hun altre hom vench a cavall molt cuytosament; e saluda lo rey e tota sa companya, e dix li al rey: «Senyor, sapies per veritat quel nostre enemich Carles es fuyt, ell e tota sa companya, e ha desemparada Cecilia. -Com ho sabs tu? dix lo rey. -Senyor, ço dix aquell missatge, car ja hir mati fuy yo ab los homens de Mecina en la llur ost; e mentre que les gents de Carles se recollien en les tarides, los fem gran dapnatge; ells havien morts be cincents homens cavallers, per ço com no havien leer quels recollissen. -Ara, dim tu, dix lo rey, sabs si Carles havia moltes gents d'armes, o per que ha desemparada la terra sens batalla? -Senyor, ço dix lo missatge, certa cosa es que en la ost de Carles havia quatorze milia homens a cavall e be cinquanta milia homens a peu sens los mariners; e havia hi, entre galeres e lenys armats e naus, be cent cinquanta, menys de barques e d'altres lenys». Quant lo rey hac entes aço que aquest hom li hac dit, maravellas molt com Carles havia desemparada la terra axi vilment sens batalla: «Certes, ço dix lo rey, a mi pesa molt com Carles ha axi desemparada la terra; que yo volguera be quel fet anas en tal guisa que cascu pogues provar son cos per fet d'armes; si que la huna part ne portas la honor o la llaor, per tots temps. E ço era la cosa que yo tots temps havia desijada, que yom pogues combatre en hun camp ab molts cavallers e prous de armes ab mos gentils cavallers e prous de armes». Ab tant lo rey mana que aquell mati fossen aparellats tuyt de cavalcar, que ell s'en volia anar a la ciutat de Mecina. Quant foren tuyt apparellats de cavalcar, al mati, lo rey cavalcha ab sa cavalleria e ab los almugavers e ab totes les gents del regne de Cecilia, tant tro que vench en la ciutat de Mecina.



  —176→  

ArribaAbajo CAPITOL XCVI

De la gran honor que tota la gent de Mecina feren al rey En Pere de Arago.


Quant vench que les gents de Mecina saberen quel rey era partit de Randas, encortinaren tota la ciutat de draps d'aur, e cobriren totes les carreres de junch vert e de erbes ben olens, e feren jochs de diverses maneres; e exiren a carrera al rey, cavallers e richs homens, a peu, molt ordenadament e honrada; e destraven lo per les regnes del cavall, e feyen li aportar dessus hun rich drap d'aur en quatre llances; e dones e donzelles anaven li cantant d'avant: «Be sia vengut lo senyor rey dels reys terrenals, per la gracia de Deu quins ha dellivrats de les mans del nostre enemich Carles».

E axi amenaren lo al palau emperial, ab molt gran alegria, que semblant los fo que Deus fos devallat en terra de sobre ells. E en la ciutat hun prom qui era capitani molt prom e valent, que havia nom ser Alaymo, havia huna dona per muller qui era molt bella e gentil, e molt prous e valent de cor e de cos; que ella era llarga de donar, e quant era lloch e temps, valia be per hun cavaller, e anava tots jorns ab trenta cavallers armats, e guaytava la ciutat, e capdellava les gents lla hon era mester ques combatien, als murs ne als altres llochs de la ciutat hon era ops. Quant la dona aquesta viu lo rey, que null temps nol havia vist, fon molt enamorada, axi com de senyor valent e agradable, no gens per mal enteniment. Com lo rey fo en son palau albergat, els cavallers e la altra gent foren entrats en la ciutat, los menjars foren apparellats, el rey pres aygua mans e assech se a menjar, ell e tots sos cavallers. E menjaren molt alegrament. E micer Alaymo de Mecina menja ab lo rey, e madona sa muller. E puix serviren lo rey de tot son poder; si que la dona nos parti del rey hon que anas ne cavalcas per vila ne a casa; e servial, e feya li aytants de plaers com ella podia, e son marit, e tots quants ne havia en la ciutat. E   —177→   a poch de temps vingueren vint e dos galeres a Mecina e quatre tarides del rey, de rems, molt ricament armades. E aqui devallaren en terra e refrescaren de tot ço que mester los fo. E lo rey donavals prou pa e vi, e carn a bastament.




    Crónica del Rey en Pere e dels seus antecessors passats
     per Bernat Desclot ; ab un prefaci sobre'ls cronistas catalans per Joseph Coroleu
Pàgina principal Enviar comentaris Fitxa de l'obra Índex de l'obra Anterior Amunt Següent
Marc legal