Notes

100

Una explicació semblant a la que ací proposem es troba a (1959:226). Aquest autor atorga al ne frances un valor discordantiel, explica els contextos en que apareix sense el pas com una discordança establerta entre dos elements:

101

Comproveu que no s’hi diu que a l’Enric li agrada anar a Portugal per a (18.a) o que en Jaume vindrà a les quatre per a (18.b), que serien juís absoluts sinó que contraposades dues idees hi ha una, la que es pren com a punt de referència, que preval. (Morant i Pérez, n. 7, p. 72).

102

Una explicació semblant a la que hem presentat per a aquests verbs semànticament negatius, es pot trobar entre d’altres a JOLY (l972:43). Aquest autor, des dels pressupòsits psicomecànics de què parteix, afirma que: “L‘idée regardante qu’emporte avec soi le verbe recteur est une conditions negativante à l’endroit de l’idée regardée contenue dans le verb de la suboidonnée”. (Morant i Pérez, n. 8, p. 73).

103

No debades es tracta de verts implicalitis negautis: això és de verbs que pressuposen la negació de la completiva. (Morant i Pérez, n. 9, p. 73).

104

Per una anàlisi d’aquests verbs en català vegeu: ESPINAI (1983) i HERNANZ i RIGAL (1984). (Morant i Pérez, n. 10, p. 74).

105

Anteriorment CHOMSKY (1957) havia defensat que pertanyien al sistema verbal ja que els incloïa entre l’auxiliar verbal. (Morant i Pérez, n. 11, p. 74).

106

És ben conegut que el tòpic està constituït per un element que presenta caràcter complet des del punt de vista informatiu, o siga un sintagma nominal o tota una proposició; el comentari, en canvi, pot estar constituït per més d’un element i admet, per tant, aquells que són desplaçats del nus linial. (Morant i Pérez, n. 12, p. 75).

107

Recordeu que aquests verbs s’expliquen en el nivell d’estructuració lògica on la negació sols afecta els S i P de la proposició on es troba. (Morant i Pérez, n. 13, p. 76).

108

Per tal de comprovar aquesta equiparació descomposarem els constituents S i P del nivell lògic en el verb rectiu d’una banda, f, i en els arguments regits per aquest verb d’una altra, x, y, z.... O siga (x, y, z). Vegeu nota 2. (Morant i Pérez, n. 14, p. 79).

109

Hem regularitzat l’ortografia dels exemples i hem suprimit aquelles paràfrasis castellanes que eren innecessàries. (Morant i Pérez, n. 15, p. 80).

110

Com en la cita anterior hem regularitzat l’ortografia hem suprimit les paràfrasis castellanes. (Morant i Pérez, n. 16, p. 81).

111

L’acte il·locucionari es refereix a allò que el parlant fa, o realitza quan parla (AUSTIN 1962:); aquest acte il·locucionari és el que expressa explícitament el performatiu. (Morant i Pérez, n. 17, p. 82).

112

Recordeu d’altra banda, que la mateixa equiparació d’elements que es produeix entre els nivells lògic i pragmàtic dóna compte d’aquesta explicació en +, puix, pel que fa a la completiva, aquests serien:

(Morant i Pérez, n. 18, p. 82).

113

La relació que estableixia la interrogació entre el nivell lògic i el pragmàtic es pot comprovar fàcilment: si des d’un punt de vista lògic qüestiona la vinculació S i P, d’un altre de pragmàtic focalitza un determinat constituent i el realça emfàticament; per a (53) aquest element focalitzat podria ser L’Enric, enguany, a Prada. (Morant i Pérez, n. 19, p. 83).

114

Aquesta neutralització no es dóna, però, en les oracions interrogatives parcials, puix ara la incidència no recau sobre el nus + on se situa la negació sinó sobre un constituent concret, o siga sobre S, sobre el verb, sobre els complements. (Morant i Pérez, n. 20, p. 84).

115

FUSTER, Joan: Salvem el patrimoni eròtic, “Serra d’Or”, 1978, p. 99. (Rossich, n. 1, p. 89).

116

Cfr. esp. Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII, Edicions dels Quaderns Crema. Introducció, edició i notes a cura d’Albert ROSSICH, Barcelona 1985, p. X, i IDEM, El Barroc català, una descoberta tardana. “Revista de Catalunya”, 000. (Rossich, n. 2, p. 90).

117

Figurava dins el ms. Curiositat catalana, abans a la biblioteca del baró de Segur i actualment perdut (Cfr. MESTRES, Salvador: Poesias perdidas de Vallfogona: Poetas ignorados: Fragmento de un libro manuscrito titulado Curiositat catalana, “Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, II (1868), p. 408). Ara es conserva en quatre versions dins el ms. 111 de la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona (fs. 191v, 222-222v, 358 i 364-364v) i dins els mss. 1140 (f. 19v) i 1358 (f. 138v) de la Biblioteca de Catalunya. La versió del poema que reprodueixo és el resultat de col·lacionar les variants i eliminar les que són singulars, en el ben entès que en cas de lliçons equivalents prescindeixo de la sola coincidencia de les versions del ms. 111 entre si, perquè hi ha contaminacions evidents. El sentit m’ha portat a esmenar la variant està del vers 10 (transmesa pel ms, 1140 i la 3ª versió del ms. 111) en “est a”: finalment, al vers 11, on totes les variants eren lleugerament diferents (llevat de 2 versions del ms. 111, de les quals he hagut de prescindir perquè eren massa divergents de la resta), he adoptat la de la 3ª versió del ms. del Seminari, que m’ha semblat més pròxima a totes les altres. (Rossich, n. 3, p. 91).

118

Un és el Cod. CXIV/1-3 de la Biblioteca Provincial de Évora, p. 568; l’altre, el ms. 4067 de la Biblioteca Nacional de Madrid, f. 219v. De la mateixa manera que la versió catalana fou afiliada a Garcia, aquests dos van ser atribuïts a Quevedo, però és evident que no li pertanyen; cfr. QUEVEDO, Francisco de: Obra poética. Edición de José Manuel Blecua, I, Editorial Castalia, Madrid (Valencia), ps. 11, 28 i 75. (Rossich, n. 4, p. 91).

119

Vet aquí el text del sonet (fins ara inèdit) segons el ms. d’Évora, el microfilm del qual he pogut consultar gràcies a la gentilesa de José Manuel Blecua. En modernitzo l’ortografia:

Que la versió catalana prové de la castellana ho demostra, la superioritat d’aquesta, que sempre pot emfasitzar els adjectius amb la comparança: “el cabello más dorado” (1), “el ojo más vistoso” (2); (compareu-ho amb “l’ull que és mes vistós”), “la mano más blanca” (7), o que expressa les idees amb més naturalitat: “el asqueroso moco está encerrado” (4), “tal vez regüelda a ahito fatigoso” (6). És evident que el text català no ateny la contundencia del castellà, ni n’ha pogut transmetre tots els matisos; per exemple, en haver de prescindir de la malèvola observació del vers 12. (Rossich, n. 5, p. 91).

120

Cfr. FLANDRIN, Jean-Louis: La Moral sexual en Occidente. Evolución de las acavidades y comportamientos, Ediciones Juan Granica, Bareciona 1984, p. 12. L’autor no diu d’on prové la citació, que he traduït per incorporar-la al text. (Rossich, n. 6, p. 92).

121

Ibídem, idem. (Rossich, n. 7, p. 92).

122

Cfr. Poesia eròtica..., op. cit., ps, xix i 68. (Rossich, n. 8, p. 93).

123

GARCIA, Francesc Vicent: (...), Antologia poètica a cura de Albert ROSSICH, Fundació d’Història i Art Roger de Belfort, Santes Creus (Barcelona) 1985, p. 167. (Rossich, n. 9, p. 93).

124

Per FLANDRIN, “muchos son los indicios que prueban el avance de la masturbación entre los siglos XIII y XX, y su auge puede observarse en todos los medios sociales. La masturbación me parece estar psicológicamenle enlazada a un progreso de la ensoñación solitaria y de la introspección, que marcaron profundamente nuestra cultura moderna y contemporánea” (FLANDRIN, op. cit., p. 18). (Rossich, n. 10, p. 94).

125

Poesia eròtica..., op. cit., ps. xii-xiii. (Rossich, n. 11, p. 94).

126

Els casos de sol·licitació resolts pel Tribunal de Barcelona (amb jurisdicció a la major part de Catalunya) son 19 entre 1561 i 1599, únic període del qual conec dades, però 17 es concentren entre els anys 1593 i 1599. Cfr. PALOS, Juan Luis: El Tribunal del Sant Ofici a Barcelona (Segle XVI), “L’Avenc”, V (1982), ps. 175 i 180. Segons aquest autor, quasi tots “els clergues sol·licitants (...) son catalans. L’edat mitjana d’aquests individus es de 44 anys, oscil·lant entre els 29 i els 60, amb predomini (...) del clergat regular sobre el secular” (Ibídem, p. 180). (Rossich, n. 12, pp. 94-95).

127

Cfr. MERINO, Fr. Antolín y CANAL, Fr. José de la España Sagrada, Tomo XLIV, Imprenta de Don José del Collado, Madrid 1826, p. 134. (Rossich, n. 13, p. 95).

128

FERRANDO FRANCÉS, Antoni: Els Certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX, Institució Alfons el Magnànim, Valencia 1983, p. 1072. (Rossich, n. 14, p. 95).

129

Cfr. MARAVALL, José Antonio: La Cultura del Barroco, Editorial Ariel, Esplugues de Llobregat 1975, ps. 131 i ss. (Rossich, n. 15, p. 95).

130

BAJTIN, Mijail: La Cultura popular en la Edad Media y en el Renacimiento, Barral Editores, Barcelona 1974, p. 94. (He traduït el text de la versió castellana al català). És veritat que Bakhtin atribueix aquest fenòmen a l’època medieval i al Renaixement diguem-ne “popular”: “Durante el siglo XVI llega a su apogeo la historia de la risa: su vértice culminante es el libro de Rabelais. Al llegar a la Pleïade, se produce un marcado descenso. (...) Sin embargo, esta tradición no se debilita, continúa viviendo y luchando por su supervivencia en los géneros canónicos inferiores (comedias, sátira, fábula) y en los géneros no-canónicos sobre todo (novelas, diálogo costumbrista, géneros burlescos, etc.); sobrevive también en el teatro popular” (Ibídem, p. 95). Bakhtin és clar, identifica el segle XVII amb “la filosofia racionalista de Descartes y la estética del clasicismo” (ibídem). No fóra mes clar dir que el riure sobreviu amb el Barroc? (Rossich, n. 16, p. 95).

131

Poesia eròtica.... op. cit., p. 42. (Rossich, n. 17, p. 97).

132

Vegeu supra i nota 14. (Rossich, n. 18, p. 97).

133

Cfr. GRILLI, Giuseppe: Pròleg a Francesc Vicenç GARCIA, Sonets a cura de..., Edicions 62, Barcelona 1979, p. 12. En canvi, Pitarch i Gimeno, parlant de la poesia eròtica dels segles XV-XVI, sostenten una opinió contraria: “L’exercici de compondré versos eròtics -i millor encara si eren pornogràfics- esdevenia una arma amb què combatre la ideologia aristocràtica dominant. Tant aleshores com avui, la pornografia sempre és reconfortant” (PITARCH, Vicent i GIMENO BETÍ, Lluís: Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI, Volum I. Edició a cura de..., Eliseu Climent, Editor, València 1982, p. 19. Si això fos exacte, com explicaríem que la poesia eròtica fos conreada pels mateixos nobles, com Joan Ferrandis d’Herèdia? (Cfr. BLECUA, José Manuel: Versos nuevos de Fernández de Heredia, dins Suma de estudios en homenaje al Dr. Ángel Canellas López, Zaragoza 1969, ps. 125-147). (Rossich, n. 19, p. 97).

134

A partir dels anys 60, coincidint amb l’expansió de la televisió i les modernes tècniques d’impressió en color, es produeix el relleu de la literatura pels mass media, amb el protagonisme indiscutit de la imatge. La data de 1975 és vàlida tan sols pel que fa al nostre país: es l’any de la mort de Franco i de l’inici de la desaparició de la censura. (Rossich, n. 20, p. 97).

135

Cfr. WILSON, Edward M.: La Estética de don García Salcedo Coronel y la poesía española del siglo XVII, “Revista de Filología Española”, XLIX (1961), p. 13. (Rossich, n. 21, p. 98).

136

CASTILLO Y ALBA, Enrique del: El Doctor Vicente Garcia, su biografía, y juicio crítico de sus obras, dins Certamen de la Academia de la Juventud Católica de Tortosa en honor de su excelsa patrona la Virgen, Imprenta y Librería de Salvador Insuar, Tortosa 1879, ps. 117-118, No haurà passat desapercebut al lector el fet que l’anècdota tingués lloc justament en absència de la reina: la broma no era apta per a senyores. (Rossich, n. 22, p. 99).

137

SANCHIS GUARNER, Manuel: Renaixença al País Valencià. Estudi per generacions, Col. Tres i Quatre, Sèrie “la unitat”, 2, València, 1968, p. 73.

BLASCO, Ricard; “Novela”, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, tom VIII, València, 1973, ps. 29-30.

IBORRA, Josep: “La novel·la al País Valencià”, dins Arguments, núm. 3, València, 1977, ps. 95-96.

FERRER, Enric: Literatura i societat. País Valencià. Segle XX, Eliseu Climent, editor, València, 1981, ps. 30-31. (Rossich, n. 1, p. 101).

138

SIMBOR, Vicent: La narrativa valenciana (1900-1939). Antologia, Ed. Bromera, Col. «Els Nostres Autors», 1, Alzira (València), 1986, ps. 13-14.

-“La lluita per la normalització de la narrativa valenciana durant el primer terç del segle XX” dins Actes del VII^e Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Tarragona-Salou, 1985, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986, pàgs. 127-157. (Rossich, n. 2, pp. 101-102).

139

PÉREZ MORAGON, Francesc: “Introducció” a Eduard LÓPEZ-CHAVARRI: Proses de viatge, Institució “Alfons el Magnànim”, Biblioteca d’Autors Valencians, 7, València, 1983, p. 17. (Rossich, n. 3, p. 102).

140

Cf. MOLAS, Joaquim: “El modernisme i les seves tensions”, dins Serra d’Or, any XII, núm. 135, desembre, 1970, ps. 45-52.

MARFANY, Joan Lluís; “Sobre el moviment, modernista”, dins Aspectes del Modernisme, Curial, Biblioteca de Cultura Catalana, II, Barcelona, 1975, ps. 11-96.

CASTELLANOS, Jordi: “Modernisme i Nouoentisme”, dins L’Avenç, núm. 52, març 1980, ps. 26-36. (Rossich, n. 4, p. 102).

141

RUSIÑOL, Santiago: “Discurs llegit a Sitges en la tercera «Festa Modernista»”, dins Obres Completes, vol. II, Ed. Selecta, Biblioteca Perenne, 3 bis, 3ª ed., Barcelona, 1976, ps. 609-610. En aquest i en els restants textos que cite he respectat sempre l’original, llevat de l’accentuació i la dièresi que he normalitzat en els escrits que ha calgut. (Rossich, n. 5, p. 103).

142

Ibidem, p. 611. (Rossich, n. 6, p. 103).

143

LÓPEZ-CHAVARRI MARCO, Eduard: “¿Qué es el inodernismo y qué significa como escuela dentro del arte en general y de la literatura en particular?”, dins Gente Vieja, Madrid, 104-1902. Cite per la reproduoció que en fa RICARDO GULLÓN: El modernismo visto por los modernistas, Guadarrama, Col. «Punto Omega», 257, Barcelona 1980, ps. 92-93. (Rossich, n. 7, p. 104).

144

Ibidem, p. 96. (Rossich, n. 8, p. 104).

145

Ibidem, p. 95. (Rossich, n. 9, p. 105).

146

Ibidem, p. 95. (Rossich, n. 10, p. 105).

147

Ibidem, p. 96. (Rossich, n. 11, p. 105).

148

Ibidem, p. 96. (Rossich, n. 12, p. 105).

149

Ibidem, p. 93. (Rossich, n. 13, p. 105).

Caplletra [Publicacions periòdiques]. Núm. 2, primavera de 1987