Notes

1

Aquest treball ha estat realitzat dins el marc del projecte d'investigació PB-94-0894-A de la DGICYT del Ministeri d'Educació i Ciència.

2

Cito sempre el Tirant lo Blanc remetent a pàgines i línies de l'edició Hauf & Escartí (1990). Ocasionalment hi he fet retocs de puntuació a partir de l'edició Riquer (1990b).

3

Heus aquí els dos textos: «E si legits lo libre de Ovidi appellat De arte amandi, aquest tracta de folla amor, la qual és amargor de vertadera amor» (Doctrina moral, apud RIQUER, 1974 III: 55); «Otros dixeron que la voluntad hera el mayor bien; esto dixo Ovidio, que de su mesmo amor trató, e dixo que amor, e juego, e riso, e alegre voluntad, que por allí falló el mayor bien» (Victorial, cap. 71, ed. BELTRAN, 1997: 522).

4

I val a dir que l'esment dels dos protagonistes d'aquesta narració al passatge del capítol 328 ha desfigurat el sentit de l'autoritat «històrica» de Paris i Helena tal com apareix al 181 (en el sentit que semblen aparèixer-hi com a personatges de Boccaccio quan no ho són). Em fa l'efecte que, al 328, Martorell ha interpolat els personatges del Filostrato a un text de base semblant al del 181 sense amoïnar-se gaire per la coherència del conjunt. Per això no em sembla versemblant la interpretació de Riquer (1990a: 190), que entén que Boccaccio «féu libres... de Tròyol y de Griseyda e de Paris e de Elena», i en base a la qual remet a les Genealogiae deorum gentihum VI, xxii; efectivament; s'hi narra la biografia de Paris, però la succinta narració del rapte d'Helena no justifica cap autoritat en matèria amatòria (això al marge del fet que un compendi mitològic erudit en llatí no sembla precisament una cosa que hagi d'atreure Martorell).

5

Vegeu per exemple els paral·lelismes de situació entre els diàlegs que sostenen Diafebus i Tirant a partir del capítol 118 i els de Troilo i Pandaro a la part 11 de la narració del certaldès.

6

Vegeu també RIQUER 1990a: 190. De tota manera, Farinelli no anava del tot desencaminat en relació a l'aprofitament de materials genèricament «sentimentals»: alguns dels passatges que proposa com a «fiammetescos» resulta que depenen directament de les Heroides d'Ovidi (PUJOL, 1997).

7

Vegeu també Espadaler (1993: 267), que veu un «feble ressò de la Fiammetta» en un parlament de la comtessa de Varoic al tercer capítol de la novel·la. No hi he sabut veure, però, cap reminiscència literal.

8

He escrit «aparentment», malgrat l'evidència dels paral·lelismes que ha mostrat Renedo (ja mostrats també per BADIA 1973-74: 97), perquè, tal com es desprèn de les dades que aporto més avall (apartats 2.2 i 2.3), Martorell treballa probablement amb un Decameron italià. En aquest sentit, em permeto rescatar una vella insinuació de Badia (1973-74: 97), que davant les coincidències Martorell-Decameron català en aquest passatge s'acaba preguntant: «¿O és que Martorell i el tr. del D. C. van llegir una còpia italiana del Decameron que donava peu a aquesta lectura?». Mentre no disposem d'una nova edició i d'una filiació del text de la traducció catalana, hem de deixar les coses aquí i, de moment, donar per bona la interpretació de Renedo.

9

Una altra obra susceptible de l'interès de Martorell és el Teseida, del qual existeix una traducció castellana quatrecentista conservada en dos manuscrits (ed. CAMPO & RUBIO ÁRQUEZ, 1996). Tanmateix, no he sabut detectar cap paral·lelisme significatiu entre les dues obres. Faig notar, d'altra banda, que els únics testimonis de la circulació catalana d'aquest text són de 1485 i 1490 (CAMPO & RUBIO ÁRQUEZ, 1996: 19-29).

"Micer Johan Boccacci" i mossèn Joanot Martorell: presències del "Decameron" i de la "Fiammetta" al "Tirant lo Blanc"      © Pujol, Josep