ACTE TERCER
LA VEU DEL CEL
La mateixa decoració.
ESCENA PRIMERA
[63] D. JAUME, y DONA MARÍA.
MARG.	¡Y pensar que sia d'ellas
	una filla teva causa!
D. JAUM.	¡La causa n'es ma desditxa,
	ma eterna desditxa, mare!
	Si no es lo infant de Castella,
	me pert una filla ingrata:
	y si no es aquesta filla,
	la lluna 'l vel esqueixava;
	y si tantas desventuras
	destruirme encar no logravan,
	n'hauría inventat de novas
	lo cel en sas iras santas.
MARG.	Vensuts quedavan sens ella,
	mes no sens honra com ara.
D. JAUM.	Es que jo no 'm puch convencer
	de esta idea que m'espanta.
MARG.	¡Quánt se creu que l'honra es pura
	un suplici es lo dubtarne;
	mes si's tem que impura sia,
	[64] aquest suplici es la calma!
D. JAUM.	¡Ah! tal volta la certesa
	de que era pura 'm portava.
MARG.	Ben clarament ta deshonra
	vaig sentí en pocas paraules.
	Per xó 'l malehit pergami
	vaig fer consumí á las flamas.
	No era prou, no, ferne á trossos
	portant ma honra destrossada,
	quant fins tinch por que sas cendras
	volant, publiquin ma infamia.
D. JAUM.	No pot ser, es impossible!
	Jo tinch encara esperansa!
MARG.	Per lo altre, y per xó, mon fill,             (Somrient.)
	es que jo he cremat la carta.
D. JAUM.	Mentres puch, mare, vull creure
	que no es certa tal infamia.
	Pobre filla!
MARG.	Y si fos certa?
D. JAUM.	Llavors pobre mil vegadas
	que ningú es tan desditxat
	com qui a sagrats debers falta.
MARG.	Ay fill meu, y quant la estimas!
D. JAUM.	Com vos tambe la estimavau,
	ans que l'ambició malehida
	s'apoderás de vostra ánima.
MARG.	Ambició justa, mon fill.
D. JAUM.	Mes al fi... ambició, mare.
MARG.	Si jo estimava a María!
	Díus, fill meu, sí la estimava!
	Filla del cor de mon fill,
	entranya de mas entranyas,
	visch sens ella, perque avuy
	tot mon cor umple esta causa.
	mes si demá satisfeta
	deixo aquesta ambició santa,
	y ella á mos brassos no torna
	com avans pura y honrada,
	demanaré jo á María                       (Al cel.)
	de los sepulcres la calma.
D. JAUM.	Mes avuy...
MARG.	Los crits de guerra
	vuy ofegan los de l'ánima.
D. JAUM.	Sent segura la derrota,
	teniu encara esperansa?
MARG.	[65] Derrotada y feta cendras,
	fou una gloria Numancia!
D. JAUM.	No hem sacrificat prou vidas
	encara per nostra causa?
	Encara avuy, mare meva,
	no 'ns han malehit prou mares?
MARG.	Los sitiadors diu que prompte
	per dar l'assalt se preparan.
	En aquest mon, fill, qué'ns queda?
	sens trono, sens honra ara,
	degenerats successors
	d'aquell Comte, que las barras
	de son escut, ab sanch propia
	feu pintar per un monarca...
	al menys, fill, morim coro héroes,
	y del incendi las flamas,
	sían raigs... d'un sol de gloria
	que no 's pondrá per nosaltres.
	(Se'n va.)
ESCENA II
D. JAUME.
	Pobre mare! Creu poder
	resistir entussiasmada,
	y pot ser ja está pactada
	la entrega de Balaguer.
ESCENA III
D. JAUME, FLUVIÁ.
D. JAUM	Haveu vist, María?
FLUV.	No.
D. JAUM.	Filla del cor estimada!                       (Decau.)
FLUV.	La he buscat, la he demanada...
	ningú d'ella dona rahó.
D. JAUM.	Morta! Sí... Desditxat pare
	que has perdut lo seu amor!
FLUV.	Fidels la cercan, senyor;
	[66] no desespereu encara.
D. JAUM.	Digas donch: accepta 'l Rey
	lo rendiment de la plassa?
FLUV.	Malaguanyat per sa rassa!
D. JAUM.	Lo vencedor fa la lley!
FLUV.	Ja paraula n'ha donada
	de que sí al primer plaher,
	y dins poch, en Balaguer
	fará sa triunfal entrada.
	Sa emoció ha sigut tan forta,
	que en sos ulls he vist brillar
	llágrimas; degué pensar
	que es l'orgull pols que 'l vent porta.
	En tan imponent instant
	li he demanat perdons             (Repugnantli.)
	pels que han aixecat pendons,
	y 'ls ha dat.
D. JAUM.	Gracias, Deu sant!
FLUV.	N'hi he demanat després...
D. JAUM.	Per ma mare y per ma esposa?
FLUV.	(Anima més generosa!
	Pensa en los altres no més.)
	N'hi he demanat pera vos,         (No gosant.)
	y l'ha negat ab feresa!
D. JAUM.	Fluviá! Quí en semblant empresa
	t'ha dit que ma vida hi fos?
	Creus potser que si la guerra
	me fa sempre tremolar,
	es per por de fer cavar
	aquells dotze pams de terra?
	M'has clavat al pit un dart!
FLUV.	(Y no té més bona estrella!)
D. JAUM.	Fluviá, lo infant de Castella
	me deu tenir per cobart!
FLUV.	Deu de Deu! Ni que ho juresseu
	creuría que assó creyeu.
	Vos cobart senyor! Calleu...
	M'admira fins que ho pensesseu!
D. JAUM.	Y al negarho has contestat?...
FLUV.	Que no 'l Comte suplicava,
	que era jo qui ho demanava,
	de son dolor apiadat,
	com li he demanat també
	que matantme de mí s'isca;
	perque, li he dit: -Mentres visca,
	[67] jo guerra á mort vos faré.-
D. JAUM.	Te podría costar car,
	si exasperas son furor.
FLUV.	No tinch, Comte, prou valor
	per fer tant temps lo cobart.
D. JAUM.	No has cumplert; tu respectarlo
	debías com diguí jo.
FLUV.	Y a no ser, senyor, per xó,
	tornava jo sens matarlo?
D. JAUM.	Fluviá!                                                   (Irat.)
FLU.	A n'ell y á los sis
	qne 'l voltavan...                        (Sinistrament.)
D. JAUM.	¿Qué?   (Mitx comprenentlo.)
FLU.	Jo...
D. JAUM.	Parla.
FLUV.	Quan hi ha mala herba sagarla.
D. JAUM.	¡Fluviá! Prou.                    (Volentlo imposar.)
FLUV.	(Ap. y resolut.) Jo som aixís.
D. JAUM.	Se trobava al fi en sa casa,
	y com vencedor, ab rahó
	era ja 'l rey d'Aragó.
FLUV.	Com jo 'l rey d'aquesta espasa.
D. JAUM.	Respectar deus, y no m'erro,
	á qui del regne senyor
	empunya ja 'l ceptre d'or.
FLUV.	Com jo empunyo aquest de ferro.
D. JAUM.	¿No vols atendre á mos prechs?
FLUV.	Si pregueu, ja estam vensuts.
D. JAUM.	Tossut ets.
FLUV.	(Marcat.)   Si som tossuts!                (Orgull.)
	Que vos contestin los grechs.
D. JAUM.	Conta per fí 'l resultat
	de aquesta trista embaixada.
FLUV.	Per cert trista y desditxada:
	menys vos, tothom perdonat.
D. JAUM.	Que entri donchs.            (Després de pensar.)
FLUV.	Duas batallas
	podem dá encara, senyor;
	una en lo camp sitiador,
	y un'altra dins las murallas.
D. JAUM.	Y creus cert lo triumfo?
FLUV.	No;
	mes salvar vostra honra, sí.
D. JAUM.	No vull ja més sanch per mi,
	que entri 'l Rey y mori jo.
	[68] Qué'm fa morir á sa entrada,
	si de cap modo's concilia?
	Mort ó fugint, ma familia
	se queda aqui abandonada.
FLUV.	Abandonada, senyor!
	Ja podeu tranquil deixarla:
	quedo jo per ampararla
	ab riquesas y ab valor.
	No hi ha ningú sota 'l sol
	que puga ferli una ofensa:
	té ma espasa per defensa,
	y mon amor per consol.
D. JAUM.	Deixaume morir.                   (Després de pensar.)
FLUV.	No, á fé.
D. JAUM.	Mon consol la mort sería.
FLUV.	¡Mes, senyor!
D. JAUM.	¡Ay!
FLUV.	(Volentli tocar l'ánima.) ¿Y María?
D. JAUM.	¡¡Ah!! Si... Fluviá... fugiré.
	(Tenintho per una acció vil y tenint por que'l sentin.)
	¿Los ciutadans y los nobles?
FLUV.	Junts esperan en la plassa;
	mes si olviden que 'l temps passa.
D. JAUM.	Vull despedirm' de mos pobles.
	Devant d'ells vaig á cumplir
	mon jurament desditxat;
	no vull que 'm digan ingrat
	si ambiciós me poden dir.
FLUV.	No olvideu que nos esperan
	dos caballs baix del palau,
	y que á María matau
	si matarvos ells pogueran.
D. JAUM.	¡Ah! María... T'ho dech dir
	per si al salvarne ma vida
	rápida fos la fugida.
FLUV.	Maneu, y juro cumplir.
D. JAUM.	Si saber logras un día
	que de lo camp sitiador
	pura ha tornat y ab honor
	ma pobre filla María,
	fesmho dir; mes si 'l cel vol
	que 'l rubor pugi á sa cara,
	llavors... no... diu be ma mare:
	déixam duptar per consol.
MARG.	(Fora.) ¡Comte d'Urgell!
D. JAUM.	[69]                                  ¡Mare mía!
	Tu detindás son furor,
	dígali.
FLUV.	¿Mes cóm, senyor?
D. JAUM.	Desd'ara tu ets lo seu guía.
ESCENA IV
FLUVIÁ.
	¡Pobre Comte! En que han parat
	tos dolsos somnis de gloria.
	Prou rahó tindrá la Historia
	si te diu lo desditxat.
ESCENA V
FLUVIÁ, DONA MARGARIDA
(Que entra mirant de l'un cantó á l'altre, y no sabent lo que li passa.)
MARG.	¡Fluviá!...
FLUV.	¡Ay Deu!
MARG.	¿Qué ha passat?
	¡Lo enemich ve per batalla,
	y naltres en la muralla
	no tením ni un sol soldat!
	¿Los falta 'l foch del valor
	ab que nostres cors se creman?
	¿Temen morir y no temen
	una vida sens honor?
FLUV.	¡Ningú aquí tem lo perill!
MARG.	¿Per qué als murs donchs han faltat?
FLUV.	Perqué aixís ho ha disposat...
MARG.	¿Quí?                        (Ab febril impaciencia.
FLUV.	Lo Comte, vostre fill.
MARG.	¡Desditxat fill!... ¡Ahont es!
	¡Vos delireu!... ¡Vull duptar!
	¡Com pot ser, si va jurar
	que seria..., ¡Rey ó res!
	(Pensa un moment: li acut una idea, y de repent.)
	[70] ¡Fluviá!
FLUV.	¿Senyora?
MARG.	¡Al moment!
(Asó últim tan imponent que Fluviá no pot contradirla; y se 'n va ab ella corrent cap al foro, fins que al passar per devant de la finestra, retrocedeixen horrorisats de lo que veuhen.)
MARG.	¡Oh!
FLUV.	¡Ah!
MARG.	¡Aquest crit de feresa!
	¿Que passa?
FLUV.	(Magestat.) ¡'L Comte, Comtesa,
	ha cumplert son jurament!
	(Altre moment de pausa solemne.)
MARG.	¡No l'admeteu, Deu piadós,
	d'un desditxat que delira!
FLUV.	¡Ahont te 'l Senyor sa ira
	quant ha permés que aixó fos!
(Altre moment de pausa solemne. De repent acut una idea á Dona Margarida que deu ser grandiosa per lo que s'expressa en sa cara.)
MARG.	¡Fluviá!
FLUV.	¿Senyora?
MARG.	¿L'honor
	vols salvá ab mí dels d'Urgell?
FLUV.	Digau.                                   (Decidit á tot.)
MARG.	¡Si débil cau ell,
	alsemlo ab nostre valor!
FLUV.	¡Nostre valor! Juraría
	que serveix ja de tan poch,
	com d'estas atxas lo foch
	quant sigui alt lo rey del dia.
MARG.	Jo per l'honra d'esta guerra
	crech que si 'ns ho proposám,
	serveix tant... com aquest flam,      (Intenció.)
	sent lo Sol, rey de la terra.
FLUV.	No vos comprench.
MARG.	Es vritat;
	molt més clar dirho debía.
	No fa llum lo flam sent día,             (Marcat.)
	mes arbola una ciutat.
FLUV.	¡Pensament més espantòs!
MARG.	¡Tal deu ser si á tu t'espanta!
FLUV.	(¡La ambició ha fet d'una santa
	lo ser més cruel y odiós!)
MARG.	[71] ¡Del infant cau la arrogancia,
	son triumfo així es vilipendi,
	y morim dintre l'incendi
	ab las glorias de Numancia!
FLUV.	¿Y no vos apiada en ell
	sa bondat que d'ángel passa?
MARG.	Fineix ab ell una rassa;
	¡Es l'últim Comte d'Urgell!
	y prefereix mon amor
	resar devant creu honrada,
	que tenir la creu pesada
	de amar á un fill sens honor.
	¡Si no l'ameu vos així
	tot vostre amor es mentida!
FLUV.	¡Pero, senyora!... ¡y sa vida!
MARG.	¡Y son honor!
FLUV.	¡Ay de mí!
	No sé qué teniu, Comtesa,
	que á tothom al fí arrastreu
	á fer lo que vos voleu.
(Margarida treu una de las atxas y dantla á Fluviá diu:)
MARG.	¡Aneu donchs ab l'atxa encesa!
	y quant fassi las senyals,
	vos sabeu com jo lo lloch
	hont millor pot pendre 'l foch
	que ha de fernos inmortals.
FLUV.	¡Fins al Cel, donchs!
MARG.	(Entusiasme creixent.) ¡Fins al cel,
	que encara als mártirs ampara!
FLUV.	Comtesa, ¿ara?
MARG.	Sí, ara.
ESCENA VI
Dits, y FRA BENET pe'l fondo.
(Que havía aparegut dos ó tres versos avans, y en lo moment que ells dos anavan á fugir pe'l fondo, ells se'ls oposa dient ab magestat:)
FRA. B.	¡Comtesa!
FLUV. Y MARG.	¡Ah!
FRA. B.	¡Mare cruel!
MARG.	[72] (¡Sempre la fatalitat
	oposantse á mos projectes!)
FRA. B.	¡Cor sens carinyo ni afectes!
FLUV.	¡Deu de tots tinga pietat!
(Pausa fins que la Comtesa en un rampell:)
MARG.	¡Prompte, Fluviá! A vostre lloch.
FRA. B.	¡Será un crim
MARG.	¡Es una proesa
FRA. B.	¡Deu no ho vol
MARG.	(Imponent)      Jo ho vull!
FRA. B.	(Horrorisat.)                    Comtesa
(Fluviá lluytava com entre l'ángel del bé y lo del mal, pero lo «jo ho vull» es tant imponent que no pot resistir més y sen va corrent y blandint l'atxa encesa; la Comtesa li corre a detrás després d'un moment y li diu cridant, quant ell ja ha desaparegut:)
MARG.	En veyent la senya, foch.
FRA. B.	Ja lo infern n'ha fet sa presa!
ESCENA VII
DONA MARGARIDA y FRA BENET.
(Margarida després de mirar per tot, baixa al prosceni.)
MARG.	Lo cel vos ha portat... L'orgull de rassa
	m'ha ja imposat la mort per condiciò.
	Bé sabeu, pare, que he sufert ja massa.
	Vull romprer tot lo que á lo mon m'enlla
	ab vostre paternal benedicció.
FRA. B.	Ministre del Senyor aqui en la terra,
	deguí sols predicar amor y pau;
	pel brill de los estels vos diguí: Guerra!
	y jo me vaig errar, com sempre erra
	qui á Deu oblida, del orgull esclau.
	Ara ab tot lo dolor de l'ayma mía
	a mars ne ploro mon inmens error,
	y si ans de vostra mort lo cel m'envía
	jo la benehiré, si com un dia
	sou tota caritat, virtut y amor.
MARG.	Si ho era vos sabeu... ara honor mana
	en la Comtesa última d'Urgell.
FRA. B.	Mes antes que Comtesa sou cristiana!
MARG.	[73] Pero també só, pare, catalana.
FRA. B.	Ay, si sou causa d'est inmens flagell!
MARG.	Qué dech llavoras fer?
FRA. B.	Dar la corona
	á qui de vostras armas ha triunfat;
	perdonar á lo rey que ja us perdona,
	y aconsolant al fill, noble matrona,
	la pau donarli que li haveu robat.
MARG.	Sens dupte delireu!
	(Després de mirarlo.)
FRA. B.	Res més, Comtesa,
	vos pot aconsellar la veu de Cel.
MARG.	Y ell té de trepitjarne ma grandesa!
FRA. B.	També la mort al fí 'n fará sa presa.
MARG.	Mes presa honrosa per sa dalla cruel!
	Pot darnos lo fugir tomba ignorada.
FRA. B.	Ditxós qui entre'ls ditxosos se confón!
MARG.	Mes si avuy la ciutat queda arrasada,
	nos dona tomba gran y venerada,
	en nostra historia que umplirá lo mon.
B.	Tomba que 'm sembla que veig ja escupida
	per mares que hi tindrán trossos del cor,
	per fills que han quedat orfens; malehida
	pels pobles que cridantvos: Parricida!
	veurán en ella un odiós recort.
	Orgull y vanitat es sols, Comtesa,
	la gloria eterna que vos ha cegat,
	malehida pel Cel en sa grandesa.
	Si al fí complau al mon que es tot vilesa,
	com pot complaure á Deu que es tot bondat?
MARG.	Ah, pare, per pietat!
FRA. B.	Ben desditxada!
MARG.	La vostra absolució y que 'm jutje Deu!
FRA. B.	Absoldreus jo no dech. Sou condemnada.
MARG.	De dalt del Monserrat, Verge adorada!
FRA. B.	Y á vostre fill sens culpa condemneu.
MARG.	Fill meu de lo meu cor!
	(No volentho.)
FRA. B.	Lo etern martiri
	li prepareu altiva y criminal!
MARG.	Ah! no; no vull lo ceptre!
FRA. B.	Es un deliri.
MARG.	Perdó!
FRA. B.	Voleulo?
MARG.	Sí! Y mon fill jo miri,
	[74] quant mori, prop lo trono celestial!
(Ella frenética se agenolla; ell posa las mans sobre son cap y las beneheix.)
FRA. B.	Escolta los seus prechs, Verge María!
ESCENA VIII
Dits, D. JAUME.
(Que al veurer á sa mare se sorprent. Lo Comte surt ab la barba més curta.)
D. JAUM.	De qué, Comtesa, demaneu perdó?
(La Comtesa alsa 'l cap; y al veurer á son fill arrenca un crit dolorós de l'ánima y se tira á sos brassos.)
MARG.	Fill meu de lo meu cor!
D. JAUM.	(S'abrassan plorant.)    Oh alegría!
FRA. B.	Geni de ferro que torsar podía
	tant sols la nostra santa religió.
MARG.	Jo ta justicia, Deu del Cel, venero!
D. JAUM.	Ja, mare mía, m'haveu fet ditxós.
FRA. B.	Que tu 'ls ampararás, Deu meu, espero!
MARG.	Que avisen á Fluviá!
	(Anhelo.)
FRA. B.	(Anantsen pel foro.)   Jo vaig á ferho.
MARG.	Al fí, fill meu, hem quedat sols los dos.
ESCENA IX
DONA MARGARIDA, D. JAUME.
D. JAUM.	Digueu, Comtesa.
MARG.	Perdona;
	m'ha parlat la veu del Cel;
	no tinch ja l'afany cruel
	de voler esto corona.
D. JAUM.	Qui ha fet que aixís abdiqueu
	de vostre orgull, mare mía?
MARG.	Qui tant sols ferho podía;
	la religió, fill meu.
(D. Jaume queda un moment com abstret: Al fí com si [75] anás recordant, comensa baix los següents versos que los acaba en un deliri:)
D. JAUM.	(Com si ho vegés.) «Lo mirarho sols m'aterra;
	nos abalansém los dos;
	rellisca ma planta en terra
	y caych de dalt de la serra
	al fons de abisme horrorós.»
MARG.	Me donau, fill meu, espant!
D. JAUM.	«Y la corona...»
MARG	Oh suplici!
D. JAUM.	«Se la cenyeix ell triomfant,
	mentres jo estich espirant
	en lo fons del precipici!»
MARG.	Pobre fill! Son somni fer
	n'omple ja sa fantasía.
D. JAUM.	Ay que ha sigut, mare mía,
	nostre abisme Balaguer!
MARG	Ara, aixuga, fill, ton plor.
	(Anant á aixugarli carinyosament.)
ESCENA X
Dits y FLUVIÁ pel fondo.
FLUV.	Es vostra la ordre, Comtesa?
MARG.	Sí, Fluviá, y lo dit me pesa.
FLUV.	M'haveu tret un pes del cor!
ESCENA XI
Dits, LUNA y després dos CIUTADANS.
LUNA.	Dos ciutadans de embaixada
	ab vos demanan parlar.
MARG.	Sents, mon fill?
D. JAUM.	Feulos entrar.
(Luna surt y desseguida entran los dos ciutadans que se adelantan, s'agenollan y l'un després de l'altre besan la ma al Comte, tornant á quedar drets respectuosament y [76] ab la gorra en la má. Lo director procurará que aquets dos tipos sían perfectament catalans.)
FLUV.	Gent més lleal y més honrada!
D. JAUM.	Podeu parlar.
CIUT 1	Jo... senyor...
CIUT. 2	(Vaya, home, pit y fora.)
D. JAUM.	(Senzillez encantadora!
	(A sa mare.)
FLUV.	(Re en la boca; tot al cor.)
(Al ultim avergonyit y jugant ab sa barretina y ab lo cap baix comensa lo seu discurs lo ciutadá.)
CIUT. 1	Comte.
CIUT. 2.	Rey.            (Apart á n'ell corretgintlo.)
CIUT. 1.	Rey... conmoguts,
	nostre rey veyent plorar,
	morir volem per deixar
	vostres ulls per sempre aixuts.
	Del traydó aném á la tenda,
	si ho permeteu, desseguida.
	Tots per vos darém la vida,
	y si convé... fins l'hisenda.
	(Dant molt menos valor á la vida que á la hisenda. Franquesa ruda)
MARG.	(¿Quí vassalls més dignes té?)
D. JAUM.	(¡Per consol assò 'm faltava!)
	(Ab goig.)
CIUT. 1	¿Era aixó?
CIUT. 2	Sí (No pensava
	que ho sapigues tan bé.)
D. JAUM.	Admirant vostre valor
	queda 'us agrahit sols puch fer.
CIUT. 1	¡Es que tot, tot Balaguer
	morirá per vos, senyor!
	Soch llaurador de la terra,
	no se parlar, perdoneu;
	si  l ser vensut vos sap greu,
	continueu, senyor, la guerra:
	feu de la ciutat ruinas,
	y per vos, senyor, jo crech
	que aniríam fins al Grech
	á buscar mes barretinas!
CIUT. 2	(¡Ahont vas ara!)
	(Sabentli greu lo que ha dit.)
CIUT. 1	(Cridant irat.) ¿Y per qué no?
	¿Si se'ns mana no's fará?
CIUT. 2	[77] Sí, peró...
CIUT. 1	Cla y catalá,
	Jo som aixís.
(Al sentir aquestas paraulas que sol dir sempre Fluviá, tots se giran mirantlo com aturdits de la igualtat de parlar, y al fí Fluviá diu apart y satisfet:)
FLUV.	(¡Es com jo!)
D. JAUM.	¡Qui rey d'aquestos cors és!
MARG.	¡Per re 'l trono necessitas!
CIUT. 2.	¡Hem perdut ja tres cullitas!
	¡Qué hi fa això! En perdrém tres més.
D. JAUM.	¡Tothom gran y generòs!
CIUT. 1	Un de mos fills ahí nit
	va morí... en los murs ferit.
(Li apunta una lágrima que s'aixuga ab lo revés de la má. Mes de repent s'entusiasma y diu:)
D. JAUM.	¡Encara me 'n quedan dos!
	¡Ah! ¡Quant m'heu ja aconsolat!
	Quant te dech, generós poble!
	¡Vostre oferiment es noble;
	l'heu fet á l'adversitat!
	Vos ne prench sols lo consol,
	perque estich ja, lleals, perdut.
	Mon enemich ha vensut;
	feuvos d'ell estimar molt.
CIUT. 1.	¡Re-Deu!                                            (Irats.)
CIUT. 2.	¡May!
D. JAUM.	Sí, ciutadants.
CIUT. 1	¡May, senyor!
D. JAUM.	(Imperi.)       ¡Jo vos ho mano!
CIUT. 2.	¡Vos!
	(Com volent dir: Ningú'ns mana.)
D. JAUM.	No, fills... vos ho demano.
(Assó últim dit ab una ternura inmensa, tant que los ciutadans que s'havían revel-lat enterament, s'inclinan enterament sumisos y com dihent que l'obehirán.)
FLUV.	(¡Assó som los catalans!)
D. JAUM.	Sols vos suplico ademés
	que protegíu ja desd'ara
	á ma... esposa, á la mia mare
	y á ma... ¡Ah! no; á ningú més.
(Anava á dir á sa filla, y al recordarsen arrenca un crit de dolor, cayent abatut; mentres los ciutadans de un á un li besan la má que ell te cayguda. Los ciutadans saludan y anantsen diuhen:)
CIUT. 1	[78] M'ha fet plorar.
CIUT. 2	¡Com hi ha Deu,
	que lo que es lo cor l'encerta!
(D. Jaume está abatut ab sa mare. Fluviá ha anat á voltar, y al arribar ara los ciutadans á la porta del fondo, ell ja'ls hi espera y los diu ab misteri:)
FLUV.	Pot sé us recordi la oferta
	dintre poch temps.
(Los ciutadans s'aturan sorpresos, se'l miran de cap á peus com examinant si es prou valent, s'ho consultan l'un á l'altre, y al fí satisfets de son exámen, lo ciutadá primer allarga la má, encaixant fort y li diu:)
CIUT. 1.	Ja ho sabeu.
ESCENA XII
Dits, menos los dos CIUTADANS.
FLUV.	Penseu que es la hora, senyor.
D. JAUM.	Prepara nostra partida.
FLUV.	(Saluda y sen va.)
MARG.	¡Tu te'n vas! ¿Y ahónt, ma vida?
D. JAUM.	No molt lluny de vostre amor.
MARG.	¡Devant lo crim fugi 'l dret!
D. JAUM.	¡Qui sap! Pot sé aneu errada.
	¡Ma desditxa continuada
	que'n duptés, mare, ja ha fet!
ESCENA XIII
Dits, FLUVIÁ.
FLUV.	Lo caball al pati espera.
	Marxém, Comte.
D. JAUM.	¡Desditxat!
FLUV.	S'acosta ja á la ciutat
	lo exércit del d'Antequera.
D. JAUM.	Marxém Fluviá; mes avans
	deixau que un deber cumpleixi;
	[79] just es que ara'm despedeixi
	de tots los meus cgpitáns.
(Fluviá se'n va pel fondo saludant.)
ESCENA XIV
DONA MARGARIDA. DON JAUME.
MARG.	Durant la guerra que acaba
	jo infundía en lo teu cor
	enardiment y valor,
	jo pel combat t'animava.
	Mes ara que estás, fill meu,
	trist, vensut y quasi sol,
	jo seré lo teu consol.
D. JAUM.	Sí, mare, sí, no 'm deixeu!
MARG.	Com pot deixarte una mare?
	(Agafa la espasa de la panopla y li dona.)
	Aquesta espasa, mon fill,
	salvarte pot del perill:
	es la espasa del teu pare.
	Li donava jo ab amor
	quant contra l'alarb marxava;
	pot ser per ella tornava
	sempre ab gloria y vencedor.
	Verge del alt Monserrat,
	á lo fill tambè amparau!
ESCENA XV
Dits FLUVIÁ, LUNA y los capitans.
FLUV.	Los capitáns.
D JAUM.	Adeu siau!
(D. Jaume s'abrassa ab los dos ó tres capitáns; aquesta situació los conmou estramadament á tots; y al acabarse ab sa mare, no pot aguantar mes y diu:)
	[80] Dins... fius á la eternitat!
MARG.	No, no ho voldrá la patrona
	de Catulunya, María,
	que ab tu la rassa 's perdría
	dels Comtes de Barcelona.
	Guarda la espasa ab amor.
D. JAUM.	May de mi l'apartaré;
	ella alentará ma fe,
	ella 'm donará valor.
	Resaré, y la creu aqueixa.
	La de la espasa.)
	fará ma sort menos cruel.
	Ay com acudim al Cel,
	mare, quan la terra 'ns deixa!
MARG.	Fill meu!
	(Tirantse á sos brassos.)
D. JAUM.	Mare, mare mía!
MARG.	Perdó, mon fill!
D. JAUM.	Vos, perdó!
	(Ara agafa sa mare y portantla apart li diu.)
	No olvideu, per compasió
	ma pobre filla María!
	Estimeula per favor,
	que ella estimava á son pare.
MARG.	Si es culpable...
D. JAUM.	Llavors, mare,
	necessita més amor!
	Luna... á vos las encarrego
	com á tu també, Fluviá.
	Mare mía!
	Despedintsen y anantsen.)
FLUV.	Enportantsel.) Marxém.
(Se sent un toch de corneta molt aprop que los esglaya.)
TOTS.	Ah!
FLUV.	Son ja aqui!
MARG.	Jo no sossego!
(Fluviá y Jaume van á sortir per la porta d'un costat y retrocedeixen suposant que veuhen venir tropas.)
	Per aqui... Fuig del flagell!
(Los indica la de la dreta y també'n fugen veyent lo mateix.)
	Per aqui!
FLUV.	Ah!
	[81]                                             (Desesperat.)
MARG.	Quina agonía!
LUNA.	Per aquí.
D. JAUM.	(En lo fondo.) Adeu, mare mía!
(Tot aquest final ha sigut agitat, corrent amunt y avall y mirant per las portas fins que ara s'ha cregut que la única salvació era la del fondo, y al moment d'anarla á passar, apareix D. enrich ab soldats, al mateix temps que n'entran per las portas laterals. Esglay general.)
TOTS.	Ah!
ESCENA XVI
Dits, D. ENRICH y soldats.
(Tots los de la escena desenvaynan los acers.)
ENRI.	Sou prés, Comte d'Urgell!
D. JAUM.	(Fins en lo fugir desditxa)
LUNA.	(Quina humillació, Deu meu!)
MARG.	(Per suplir forsas donaume!)
FLUV.	(N'hi ha per fé á trossos l'acer!)
ENRI.	Llibres y sens dar la espasa
	surtir podeu, caballers;
	llibre n'es vostra familia;
	(Al Comte.)
	vos sou sols mon presoner.
MARG.	Y cousumareu la infamia
	de porta al Comte prés?
ENRI.	Lo meu martiri es Comtesa,
	que aixó siguia mon deber!
MARG.	Vostre deber!
D. JAUM.	(Suplicant.)   No, Comtesa!
MARG.	Vostre deber, Deu del cel!
	Y lo destrossar las honras
	es vostre deber també?
ENRI.	Comtesa d'Urgell!
MARG.	Ma néta,
	infant de Castella, hont es?
FLUV.	(Espurnas d'entre las cendras!)
D. JAUM.	(Ja infelís olvida al cel!)
MARG.	Es deber de qui sols la honra
	compren de un bon caballer
	[82] mentir amor á una verge
	pura com ángel del cel;
	infiltrar en sas entranyas
	de seducció 'l foch ardent,
	y una nit, al temps que espía,
	y felló y mal caballer,
	robant la dama y deshonra
	deixant en son lloc, no més,
	conseguint un doble triumfo,
	seductor y espía?
ENRI.	Deu!
MARG.	Ma néta, infant de Castella!
ENRI.	Si la he vist, que 'm mati 'l cel!
D. JAUM.	Y ho nega encara!
MARG.	Y ho nega!
	Ni 'l valor de dirho té!
ENRI.	Cert que en amorós deliri,
	presa d'un amor inmens,
	á lo meu deber faltantne
	vinguí á veurer sos ulls bells;
	mes may vaig tocar sa honra
	pura com l'oreig del cel,
	ni de lo vist ser espía
	poguí en lo meu campament.
MARG.	Y espereu que assò jo crega?
D. JAUM.	Perqué la vritat negueu?
ENRI.	Comte de Urgell, vos ho juro.
FLUV.	(Té de jurar; ja no 'l crech!)
MARG.	Acabem, infant, si ara
	la néta mía no 'm deu;
	faltantme vos á la honra
	que 'm debeu com caballer,
	y faltant jo á la paraula
	de rendirns' que hem dat al rey;
	vos y naltres entre ruinas
	dintre est palau morirém.
D. JAUM.	Qué aneu ara á fer, Comtesa?
MARG.	La mía neta.
ENRI.	Res en sé!
(Margarida agafa l'atxa y sen va cap al fondo.)
D. JAUM.	¡Ah, per pietat, deteniula!
MARG.	¡Deixaume, Comte d'Urgell!
ENRI.	Com fidel la mort espero.
D.JAUM.	¡Mare mia!
MARG.	[83]           ¡Deixau fer!
FLUV.	¡Per Deu, Comtesa!
ESCENA XVII
Dits, FRA BENET pe 'l fondo.
(En aquest moment totas las figuras han arribat al fondo y están lluytant, quan se presenta Fra Benet com recordant son jurament á la Comtesa. Sorpresa gran.)
FRA. B.	¡Senyora!
MARG.	¡Ah, ah, ah!                                (Deliri rápit.)
FRA. B.	(Imponent.) ¿Y lo jurament?
MARG.	¡No, no, pare, perdonaume:
	teníu ja... ja l'he cumplert!
(Havía arribat dalt de la escalinata ahont hi ha la barana que dona al camp, y horrorisada de lo que anava á fer llansa l'atxa á baix y cau mitx desmayada en los brassos del frare que la va portant al prosceni mentre los altres diuhen:)
D. JAUM.	(¡Fill indigne de tal mare,
	ton ludibri ets tu mateix!)
FLUV.	(¡Si ella arriba á pujá al trono,
	quina reyna. Deu de Deu!)
(Ara lo frare acaba de deixar sentada á la Comtesa; un moment de pausa y diu:)
MARG.	¡No, era prou que mon regne y ma corona
	se quedás en poder del d'Antequera;
	la néta mia com un ángel bona
	perque ell la deshonrás tan pura era!
FRA. B.	¡Deshonrás haveu dit!
ENRI.	(Irat.)                       ¡Ah!
MARG.	¡Sí, sí, pare;
	ab ell al campament fugí traydora!
FRA. B.	¡Y haveu cregut assó! Mon secret ara
	revelaré.
D. JAUM.	¡Qué diu!
FRA. B.	¡Pura, es, senyora!
	Sabent de vostre pare la sentencia
	ab mí á lo camp volá del d'Antequera,
	y portant lo perdó, á vostra presencia
	tan pura tornará com avans era.
ESCENA XVIII
[84] Dits, MANFREDO, DONA MARIA.
MARIA.	Dona María.               (Anunciant y's queda.)
D. JAUM.	¡Ah! ¡Tu, filla estimada!
MARG.	¡Neta de lo meu cor!
MARIA.	(Entrant.)                ¡Ay, avia mía!
D. JAUM.	¡Filla!                 (Besantla y grans transports.)
MARIA.	¡Mon pare!
D. JAUM.	¡Ay! ¡Ma filla amada!
MARIA.	¡Teníu vostre perdó!      (Dantli un pergamí.)
D. JAUM.	¡Gracias, María!
MARIA.	En ell mana tant sols vostre desterro.
MARG.	Perdona, filla, ma suspita fera!
(Fluviá s'ha conmogut, y aixugantse una llágrima ab lo revés de la ma, diu:)
FLUV.	(Per xó sí que no hi val lo anar de ferro!)
(Mentrestant Enrich s' ha acostat á María que no havía reparat en ell y li diu:)
ENRI.	També perdó lo meu amor espera.
(Dona María sorpresa lo mira y al fí ab dignitat diu:)
MARIA.	Perdonat quedeu desd'ara,
	D. Enrich.
ENRI.	(Ab goig inmens.) ¡Ah!
(D. Enrich en un transport va com á tirarse á sos brassos peró un moviment repulsíu d'ella, lo deté, fentlo decaurer.)
MARIA.	¡Fins al cel!
	De amor en la lluyta cruel
	ha triumfat l'amor de pare.
	(Tirantse als brassos de son pare y sa avia.)
D. JAUM.	Aneu... aneu del guanyat
	trono á sostenir lo pes,
	que pera mí, val molt més
	aquesta felicitat.
(En aquest moment romp fora y lluny la marxa real de la época, pero quasi imperceptible y de manera que res puga destorbar de lo que passa en la escena.)
FRA. B.	Comte.
D. JAUM.	Sí... á mon desterro.
MANF.	Vos hi acompanya María.
MARG.	[85] Y jo mon fill.
D. JAUM.	Mare mía.
(Un dels capitans de D. Enrich havent sentit la música, s'acosta á l'una finestra y diu:)
CAPITÁ.	A entrar va 'l rey, si no m'erro.
(Desenvayna la espasa ell y tots los caballers del rey.)
D. JAUM.	Adeu siau, lleals servidors!
(Lo Comte s'abrassa ab tots de un á un, y després apoyantse queda ab sa mare que's despedeix plorant.)
MARG.	Nobles barons, adeu siau.
FRA. B.	Filla mía!
MARG.	Ay! Mirau!
(Assò ho diu per lo que sufreix D. Enrich, vol anarli á dir una paraula de consol; al fí aparta de sí aquesta idea y apoyada en Fra Benet, plora)
FRA. B.	(L'ambició es la mort dels cors!
D. JAUM.	Me has deixat caure al barranch!
	Catalunya! Patria mía!
	Que no ho ploris algun día!
	y ab llágrimas de sanch!
(Lo primer vers amargura, los altres tó poretich y després desapareixen, ell apoyat en sa mare y María en Fra Benet.)
CAPITÁ.	Ja en la plassa entra lo rey!
	Gloriós fí d'aquesta guerra!
(Fluviá se refá y diu de repent als seus:)
FLUV.	Alsem pendons en la serra?
TOTS.	Alsem.
FLUV.	Seguiu.
	(Se'n van.)
(Ara quedan Enrich en la seva finestra y lo capitá en l'altre, fins al fí del acte.)
ENRI.	Trista lley!
CAPITÁ.	Ditxós Rey!
ENRI.	Desditxat cor!
CAPITÁ.	Visca 'l Rey.
ENRI.	Pobre María!
	Adeu, esperansa mía!
(Entra Manfredo, mira per tots cantons com tenint por de de que vegin lo que va á fer; crida al infant y diu:)
MANF.	Infant.
ENRI.	¡Ah!                     (Sorprés al véurel.)
MANF.	¡Os duch un recort!
(Se treu ab misteri la rosa desfullada del primer acte, la besa y després la dona al infant que la pren també besantla [86] en un transport y comprenet l'amor de Manfredo.)
ENRI.	¡Y la dónas!
MANF.	Vostra estrella
	m'ha fet, infant, compassió,
ENRI.	Mes que 't queda en ta passió.
VEUS.	¡Visca 'l Rey!
(Lo patge mira per tot com tement que'l sentin y al fí diu ab goig:)
MAN.	(Anantsen.) ¡Men vaig ab ella!
(D. Enrich torna á besar la rosa; entra en aquest moment lo pendó de Castella, y ell al véurel diu ab dolor.)
ENRI.	¡Ah! ¡Lo cor me costa assó!
PROU.

NOTAS

     [87] Per lo bon efecte de la representació, es molt convenient que lo director escursi, lo menos de una plana, la escena VII del primer acte; en aquest cas, podrá triar per suprimir lo que menos efecte conega que puga produhir, atesas las facultats de l'actríu.

     Los papers de ciutadans, encar que curs, se deuhen confiar á actors de primer ordre.

     Lo actor encarregat de Manfredo deu ser un primer galán jove; en cas de no tenir prou confiansa en lo actor, se pot acabar en lo primer acte en lo vers «Ja han desfullat la rosa de ma esperansa» y lo tercer en lo vers «y ab llágrimas de sanch!» deixant aixís fora tot lo inciden del patge.

¡O Rey ó res! : drama historich en tres actes y en vers catalá      original de D. Serafí Pitarra y D. Enrich Carreras