Antologia poètica

Vicent Alonso

Tancar els ulls i fer un altre pas contra el temps. Ser tu mateix més l'àguila vigilant per sobre de la immensitat que calla i és record d'admiracions passades.

Llavors, no et cal mesurar distàncies. No hi ha, de fet, distàncies! Ets tu simplement: tu i els altres que fores i que ara veus, porucs, des del vol poderós de la paraula. Però voldries saber si és el mateix desig aquell d'atrapar el món dins la mirada i aquest, que ara et commou, de deixar-la a trossos sobre les coses que habiten l'oblit dels dies. I tens por, molta por de no comprendre't perquè, avesats al més petit, els teus ulls ja no saben d'altres plenituds.

No dir res. Només mirar el foc i sentir l'olor de carrasca que crema lentament rera del vidre. Pels carrers, la nit comparteix ombres i araboga. Tancar els ulls per creure i creure't.

Avui has perdut, davant notari, el pi que duia el teu nom. I amb ell l'aljub, quatre rosers i una bassa, el forn morú, els ametllers sense flors i tot els estius de grills i lletanies. Les que la iaia recitava contra els trons, que t'esgarraven la calma de ser només per rebolcar-te en el plaer dels dies. Les que tossudament et retornaven dalt la lloma d'aquell corral assolat des d'on veies les tombes arrenglerades i el blanc dels crisantems.

I tens por de perdre també els records, ara que seran per ells mateixos, sense ni un sol lligam més enllà del teixit de la memòria. ¿Creixeran sense concert o potser moriran lentament, deixats anar per vols sense raons ni esperances? I no t'avens a acceptar que l'atzar determine el perquè dels teus somnis, el batec d'aquell infant que fores.

Només et queda demanar els mots indispensables. Els que t'ompliran de raons contra el temps i et salvaran tots els estius de grills i lletanies.

(Del clam de Jasó, Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)

És difícil recompondre el món per anar posant sobre unha morte outra até atinxir o tempo que se vai polo ollo de luz da ponte.

Però és dolç l'esforç quan l'acompanya el silenci poderós del temps que la pedra amaga: sense ni un fil que destorbe el vol, sense ni un bri d'allò que diuen que diran des de la inútil remor de les coses.

I ens agrada sentir el fracàs i parlar-ne. No debades, vivim per mostrar el més gran dels tresors: les solituds que compartim, cada instant en què batega el verb, totes les músiques de l'aigua. O aquell immens desert on dormen gest i memòria.

És difícil recompondre el món per anar posant sobre un mot l'altre fins atènyer la llum que ens il·lumina el temps sense moments, sense ni un sol record que el clivelle.

(Del clam de Jasó, Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)

No passaran més que uns dies quan de nou des del pont miraràs Notre Dame i esperaràs que vigile com se't crema la fusta vella dels ulls i ho sabré i potser no hi haurà foc ni pluja sobre llambordes en flor ni noies tendres i oblidades que corren sota l'aigua ni llibres vells coberts de solituds fingides per la gràcia dels mots.

Llavors, et diré que la paraula ens condemna a morir i tu hi consentiràs i no sabrem quin silenci abraçar per salvar-nos i si paga la pena d'esmerçar un sol instant a dir la joia més petita o el dolor que ens hem anat descobrint al fons de tantes mirades.

Així, ens avindrem feliços a viure les hores, deixats anar com rius sense rescloses, sense ni un sol pensament que regire records o els invente, sense ni un sol exercici que fingesca passions o esperances, sense saltar a la gropa dels mots, delerosos de dir i saber no importa quins misteris.

Accepta'm aquesta conjectura, deixa'm prolongar aquest difícil equilibri entre silencis!

Et poses l'abric mentre encenc una cigarreta. Recordem els darrers segons: el seu rostre que ompli tota la pantalla i al davant les mans creuades sense que arriben a amagar-li els llavis; una llàgrima li brolla de l'ull esquerre, esclata i, galta avall, es perd. És freda aquesta nit d'hivern. Caminem sense pressa. Ara et dic que m'agrada la Binoche quan rosega el caramel i tots els records que l'angoixen, que és meua aquella música blava i la llàgrima que, galta avall, es perd. T'ho dic i em somrius.

Seguim caminant sense pressa. La Gran Via és quasi deserta. Busque la teua mà –més freda encara que la nit– i l'estreny fortament. Ara sóc jo qui somriu quan dius d'altres servituds sense músiques ni llàgrimes ni rostres. No deixem de parlar entre somriures. Quan callem, veig encara el seu rostre, la llàgrima que es perd i el blau intens de l'aigua i la memòria.

D'arbre en arbre mirem a dalt i sé que saps com m'agrada aquesta nit d'hivern, aquest desig de compartir silencis i somriures, o el fred que portem a les mans. ¿Han fugit els estornells o potser callen perquè aguaitem? I saps que sé com t'agrada caminar sense pressa, deixar-se dur per músiques sense blaus, sense ombres ni llàgrimes.

Et veig, a través del vidre del bus, entre la pluja i el fred d'un juny inaudit i voldria saber si mai escriuràs sobre Hèlsinki, si et deixaràs portar pels grisos i finestres sense nom ni rostres o si preferiràs els lilàs i els bedolls de boscos sense límits. Ara puges una escala interminable: esglaó rere esglaó t'imagine el deler de veure el tsar allà baix, al centre de la plaça, minúscul, com si ja no fóra tan gran com suggereix el seu nom i alguns llibres d'història.

Desapareixes per un moment darrere el baf del vidre i pense en els versos del poeta, en les persones més soles que estàtues, en les cases velles que es contemplen mútuament i en les noves que creixen cap al cel de sutja. I mire el cel i és de sutja i la pluja cau tossudament sobre milers de llambordes.

Quan seus de nou al bus, et dic que sempre hi ha raons per estimar una ciutat i parlar-ne, que voldria saber si mai escriuràs sobre Hèlsinki. No dius res. Tens el cap sobre el meu muscle. Els ulls, al cel de sutja.

T'he vist, ciutat estimada, queixar-te de tants oblits sense raons que em costa tornar als ulls innocents d'altres dies. Llavors, cada matí et creuava des del pont de fusta al carrer sant Pau, respirava els teus secrets i em guardava, zelós, tot els petits tresors que m'oferies.

Ara que lluite contra els silencis que el record prolonga, em pregunte si és realment teua, la queixa, o si serà el tribut que he de pagar des de les meues servituds, dels mots i d'altres esperances.

Si en dubte, és perquè m'agrada contemplar-te des de la llum que no et fereix, des de l'angle que et redueix a una plaça humil amb silencis de geranis i amics ben a la vora o des del somni que et fa créixer sense traïcions, a la mida exacta dels mots que podrien salvar-te.

Però, ni que fóra perquè m'encega el delit d'afaiçonar-te i venjar-me, et voldria sempre així, des de la soledat dels crits que compartim, des dels secrets innocents que el temps rescata.

T'he vist, ciutat estimada, queixar-te de tants oblits sense raons que ja no sé si és dolor el dolor del teu crit ni si paga la pena esmerçar un sol instant a dir-te i a creure't des del temps que ja no és i que ara em deixa el regal obstinat de totes les memòries.

A Enric Casaban.

La ciutat? Només quatre o cinc llocs entre intempèries. Com aquesta vesprada al carrer de les ombres, sense geranis. Com aquest vidre –ara, més fred que mai– on tantes vegades he deixat la mirada. Però sé que no estic sol, que l'atzar d'aquest novembre em pertany només en la minúscula proporció que mereix el meu silenci. Quina calma compartesc amb el vell que tanca llibre i ulls mentre s'engronsa? Per què retruny encara el crit si fa temps que Zaratustra ha mort en qualsevol racó d'aquesta cova inútil?

No és lluny el lloc on vaig aprendre que és difícil saber i que el valor sempre és dels altres. I em reconforta l'orgull d'haver sabut traspassar el vidre i, allà dins, triar les paraules contra el temps amb no sé quin garbell i llum fràgil i pols i peixets de plata. ¿N'hi haurà prou si dic: és meu el dolor i l'amor d'aquella vídua que es feria el pit i deixava sobre el cos de l'estimat els cabells que s'arrancava? ¿N'hi haurà prou si escric: per bé que després de tant i tant no hi haja ni un sol pensament capaç contra la mort, no estic sol?

Són meus dolor i amor i les paraules dels altres. Són meues les paraules contra el temps i aquesta immensa joia que cada dia creix entre intempèries.

A l'Anna, amb qui he compartit

Recordes aquells vaixells amb formes espigades i ormeigs complicats, que ens feien créixer ritme i bellesa? Ara, no els veiem passar des del moll ni ajaguts al mirador. Els volem a la vora dels somnis i ens agrada que ens porten, mar endins, en una cambra de roure. O, a coberta, contra el vent i totes les tempestes. Temps enrere, només els contemplàvem. Ara som els vaixells i ens dol la fusta que grinyola i els colps de mar que ens esquerden.

No passen els anys debades. Ni els mots, que ens serviren per viure'ls. I m'enamora el joc de dir-los com van ser dits. O com altres diuen que ho foren.

Així, disposat l'espill perquè es dupliquen, aquests ports que ens balancegen entre poemes i somnis.

Antologia poètica      Vicent Alonso