publicidad

 

Página principal
    Antologia poètica
     Lluís Alpera 		 Concordança      Página principal Enviar comentarios Ficha de la obra Marcar esta página Índice de la obra Abajo Siguiente
Abajo

Antologia poètica

Lluís Alpera






ArribaAbajoTemps sense llàgrimes

(1968)





ArribaAbajo Somni del poeta


Avui l'he vista dormir.
Era... quasi somni de poeta.
Quina cosa més us puc dir!
El meu somni tancat tant de temps
esdevingué el seu cos de dona adormit,
i ella, somniant la meua ànsia i remor de passos
mai tan agradívols al seu oït, dormia.
Es lliurava tota sencera,
en sentir-se absent del dubte,
que durant el dia tancava
amb estrenyiment en el seu calze.
Recorregué amb la vista sorpresa,
així com l'ombra de la sala, el seu turmentat
cabell, infidel al seu destí primer
de prendre la color i la saba al forment;
les violetes dels seus ulls, bategants
i indecises pel seu calze d'origen,
i l'arrufada del front ferm mantenien encara
antics desdenys, i m'aturí en la seua boca,
enveja de tantes fonts de ser somrís,
de ser sospir, de ser boira,
de ser... quasi somni de poeta.
Les meues parpelles recorregueren la resta
evidenciant les meues paraules i roses,
i així els seus braços, muscles i sines
s'entreobrien d'encesor i d'esperança
davant el meu parpalleig suau i penetrant.




ArribaAbajoDolça criatura a Segòvia


Entrà la nit i apivagà
l'última rosa dels teus dubtes.
La flor altíssima, inextingible, suau
dels teus llavis bressà la incertesa.
Eres feliç. Malgrat la mateixa vida.
Malgrat els tèrbols desigs de les altres
que dormien eternament mortes al voltant.
Totes les altres, aigua sempre enfangada
en la seua voluntat de femelles satisfetes.
Encara el tornaveu de les darreres paraules,
abans de sincerar-se en el somni,
havien ferit la humilitat de l'ombra.

La brisa castellana, baixant
de vertical nit, eriçà les teues galtes
adherint àvides la humanitat llunyana
de pupil·les desflorades en gebres amargs.
Per contrast amb la calor del teu cos verge,
la imatge, el somni d'un bes de primavera remesa,
rabent en les venes, es capbussà, zumzejant
i remenejant tots els porus, totes les cèl·lules
del teu cos nerviós, bellugadís, ben fet.

Vas mirar de nou l'argent cristall
de la teua nit i la satisfacció et besà
en les parpelles, que ruboroses cediren.
Sí, eres feliç, et desitjaves com eres.
Deliciosament humil, dreçares
les teues sines altives i estengueres
les mans en actitud amorosa,
i el silenci nocturn, en galanteig audaç,
te les besà cerimoniosament.




ArribaAbajoEsdevenir en el càntic


Cal ratllar el paper de tard en tard.
I veure acréixer el sofriment,
quan la dansarina del sentiment
es converteix, feixuga i esquàlida, en expressió.
Cal parir per a continuar malvivint,
rosegant els muscles a la mort.
Jo sóc dels qui creuen, certs,
que la mort hom la pot convertir en pols
abans que ens enlluerne per a sempre.
Si almenys un imperiós desig
romangués eternament en el paper:
esdevenir en el càntic!,
acceleraríem el trot del darrer cavall apocalíptic.
Tan sols suportarem,
amb humilitat de savi malalt,
l'alé brodat en taules
de solitud de veí sense nom,
al llarg de les recolzades de la mort.




ArribaAbajoPrec


Deixa'm, oh mort,
beure sobtadament,
a soles, el meu got.

Vull palpar abans el vidre,
angúnia meua que xucla
rius de solatge del més enllà.

Aqueix més enllà tan exacte,
tan aturat en sòrdid anell,
sangonera de l'anhel que deixa el mot.

Vidre descobert, recollit, fet
per les mans brutes del net obrer
que ajuntà el plor i l'alé de l'estómac buit.

Així els meus pares, besant-se
en el treball i escopint l'odi de la guerra,
crearen vida i mort, mort i vida, el got.

Got, vidre, cristall, quina justa
contenció, quines amargues ribes
d'exactitud cerquen la procel·losa mar!

Com per força, amb l'oració
agra de cecs rosaris
aixecarem vellíssims, de nou, el calze.




ArribaAbajoEl fruit de l'enyorança


Evidències de tardor retrocedeixen
davant l'acerada comprensió de la mort.
Mort hem dit, no partida.
Com les flors que, en retut lliurament,
les satisfà el vent esfullant-les,
i felices emprenen sobtoses gestacions
de vols i de somnis, per a parir
dissortats sentits d'esperança,
descentrades dins la pols.
Així la vida, amb repetit i esgotador cicle,
oferirà la seua virginitat al no-res.
Si tan sols, moments abans de deixar
de comprendre-ho tot, un ascens fugisser d'oronelles
airejàs ben lluny l'amor adquirit a les coses,
joiosos col·laboraríem
en la destrucció de les pròpies cendres.
Mentrestant vaguem, desconeixent
per què crida aïrada la sang
en sadollar femenines copes al seu abast,
si parit està el fruit de l'enyorança
de baladres sense destí.






ArribaAbajoEl magre menjar

(1963)





ArribaAbajoEls tres cops definitius


Ai Mort, així et diu sempre
el teu moment quin és!
CARLES RIBA


Arribarem fins a la mateixa
porteta de la mort.
Un home només,
encès de mil·lenària set,
aixecarà la nit del seu nord
i donarà exacte, enfebrat,
els tres colps per al pas definitiu.
Amb noble faç de servitud
a un difícil silenci, ben arrelat
en la fondària de pruïges solitàries,
es disposarà aquest
petit home, aquest tu,
a foradar el costum de l'ull
amb un somrís rebel.
Tal vegada no ha pensat
massa en allò que deixa:
basarda de fosca solitud alçada.
La pau del buit continuarà fent
mil carasses famolenques al viatger
que, encalçant els ciris asprívols
de la petita llum atreta,
haurà donat testimoni
del seu cresol las.
Fora porta i enlairats en el no-res,
vagarejarà, amb llargues cues
del temps inútil, el millor:
vetles de mar en lluita
i guaites d'alba.




ArribaAbajoEn memòria de Federico (1936-1961)


la muerte puso huevos en la herida
F. GARCÍA LORCA



Vint-i-cinc fiblons del sol,
egua muntanera en el temps,
neguen ous en la folla espera
i limiten el baladre negre de ta vida.

Vint-i-cinc gossos morats
udolen en la nit de sòlid gebre,
estimulant, famolencs, els sinuosos senders
treballats lentament i tossuda en els teus costats.

Vint-i-cinc banderons de la tremolor arcana
despullen els anhels indecisos
de l'alba en el teu front, assenyalant
greument el pas de la nova generació.
Vint-i-cinc roses, com vint-i-cinc poemes
teus estroncats, roden en sangonosos calzes
i criden sota terra en un pit de lliris blancs
i un cor tan gran com el teu, Federico.




ArribaAbajoEm sorprén


Em sorprén, des de tanta distància ja,
tenir-te agafada al meu cor
com un tossut grapat d'algeps.
Quan mire la tendresa d'un braç nu,
quan m'embadalisc en la bresquilla
d'un bescoll de donzella de setze anys,
rancuniosament reclame el meu primer àngel
que t'ompli de besllum i saba de primers versos.
(Per què cal tensar sempre l'arc
entre el que passa i el que ens passarà,
amuntegant la mateixa cendra?)
Ai Carme o petita pàtria!
Tant se val el nom just de la ferida
en amor de dona no palpat
o en voluntat d'atapeït poble des de l'exili.




ArribaAbajoCoratge de vella por merescuda


Dintre els nostres ulls
portem una veritat petita i neta
-veritat de sang nova-
que desfà el glaç de les paraules
que l'entornen, empresonant-la.
I a tota hora, els joves,
jugant-se el no-res
a cavall de la mort,
emprenen, en aspres sorrals
de països d'ufanors antigues,
dures cavalcades cap al blanc mur
d'impossible escalada,
a trenc de llavi la suor
de les cabelleres del dur ponent,
encoratjats de vella por merescuda
per no poder mai clavar a l'aranya,
amb punyalada intel·ligent i profunda,
el propi nom de cadascú:
única rosa perdurable.




ArribaAbajoAvui escriure


Avui escriure dolor propi,
encara que siga d'espantosa fam
aferrada a rosegó de pa negre de postguerra,
és ferir salvatgement l'idil·li dels fartons.
Fes-los panegírics i rebràs benediccions
a cabassos, digues-los que els seus fills
són ben trempats, i amaga tot seguit els teus,
perquè no s'espaordisquen en veure les panxetes
unflades pel cuc de l'anèmia;
i així et deixaran que furtes una taronja més,
o que arribes un minut tard al treball.
Ara que l'hora estimada, el vers humil,
els ideals ermitans de somni i dolor,
la primfilada follia en passar la mà
pels corns de marbre, ara que tot això
esdevé anècdotes d'una petita i particular història,
considerem el crit del qui brama
ofegat pel pes d'una gran bota.






ArribaAbajo Dades de la història civil d'un valencià

(1967)





ArribaAbajo1939


Era com una gata en zel.
Als pocs mesos d'haver eixit jo
del ventre de ma mare
-enmig dels singlots de les bombes
i del pressentiment de l'hora fosca-,
em va triar aquella gata negra, lluent, d'annunziana.
Els escarabats verds dels seus ulls,
en guaitar per la finestra, colpejaven
tota l'escala del meu esglai infantil.
Ella, amb una passa militar
i amb uns grunys de to condemnatori,
s'arribava als dies més nostres
i d'una urpada enderrocava
la voluntat de diverses contrades.
I ella es bevia la llet
que hi havia dins el plat i em pertocava;
després marranejava la que no volia,
mirant-me de reüll. De sobte,
pegava un bot i es posava al meu costat
i, nit darrere nit, m'arrapava
els ulls, a poc a poc, marcant-me,
com un tatuatge propi d'una guerra civil,
la presbícia de diverses generacions.




ArribaAbajo 1947


En la llarga postguerra dels fanatismes
-o en els fanatismes de la nostra postguerra, tant se val-
també hi havia reis per als pobres.
Amb una bellesa cruel, aquells reis a sou
enlluernaven les caneles mocoses dels infants
amb ponts de somriure forçat i a estall.
Admirablement fantasmals, ells sabien fer
la màscara de la protecció
amb un gran aparell militar de victòria feridora.
El tel de la virginitat t'impedia en els teus
primers anys de veure més endins del brodat fratricida
de tot allò que, més tard, en reconstruir-t'ho,
et suggeriria alguna cosa més que la gota agra
de l'espectacle. Recordes que, a canvi d'un bes
i d'una abraçada prou cerimoniosa, Ses Majestats d'Orient
anaven investint-los cavallers per als durs oficis
de la il·lusió i de la fam, amb el present,
per a tot infant, d'un cavallet llustrós,
amb ulls de peix pudent.
Per a arrodonir-te la farsa,
alguna veu familiar, amb la bona fe viscosa
d'alguns talps pietosos del nostre país,
i amb les llàgrimes del cas,
t'anava traduint al teu llenguatge infantil la seqüència:
«Veus, Lluís, com se'n recorda Déu, dels pobres...?».




ArribaAbajo1960


M'haveu demanat uns versos
que ens parlen en llenguatge d'anar per casa
com segueix els curs de la malaltia
d'aquesta clivellada terra.
I aleshores em feu pensar en l'escorrim
d'aquells dies negres de quan érem infants
i cantàvem al pati del col·legi
-amb molta il·lusió de catecúmens-
unes glòries foranes i imaginàries.
L'àngel de la traïció guaitava ja
l'instant de trucar a tanta porta
d'esdevinguda joventut desemparada.
Ara el tenim, aquest àngel, pujat
a les barbes de la premsa
i ens fa ganyotes per seguir el joc
del fava, munta i calla.
Però ja un bac ens va migpartir el semblant
i la donzella de la sang va vessar-se
dins la llengua, cap a l'esquerra.
I així vam fer-nos a la mar deixant,
com a espectadors del port segur,
l'aclaparant confraria dels cavernícoles
amb els seus prudentíssims -i punyetíssims-
dictats tòpics de sempre.




ArribaAbajo El sol del teu país


A la meua mare


La primavera se t'ha plantat al davant
com una falla i t'ha fustigat
les galtes humiliades de la teua fe.
El sol, avui més que mai,
t'ha mossegat com el gos rabiós
que no reconeix l'amo.
Un sol que podia haver vingut
des de la Ribera Baixa, des de la Plana,
des de la meua platja de la Malva-rosa
o des de tota la llum que em va encegar
a la badia de Ciutat de Mallorca.
Un sol que fon l'absència
de la teua olor de peix fresc, oh mare!
i que m'arrapa de cap a peus
com un coit interromput.
I va deixant al descobert
la meua adherència al teu davantalet blau
i a la teua sorra del Cabanyal
Un sol que m'ha portat reverberacions
de vells, de piles de vells de la nostra gent
que passen el dia, qualsevol dia,
fent-se amb un elegant i assenyat estoïcisme,
la darrera cigarreta.
I com aquest mateix sol
els crema de valent la xerrada
la qual, com una bava tendríssima, interminable,
cau sobre la font de la plaça de la vila
que van construir els avis dels nostres besavis.
Fas esforços per sentir-los.
Fins i tot mossegues amb fúria
el llarg fil de la distància.
Tant hi fa! La veritat és que la mort
et va xafant contra una llengua estrangera
un poc més cada dia, lluny dels teus.
I per això el sol t'assenyala implacablement
el color brut dels llençols
amb què has de tapar-te cada dia,
fins que, a genollons, et sàpigues
guanyar l'alegria del retorn
des d'una terra on el plor pel treball
de dos jornals no és massa conegut.




ArribaAbajoL'home del teu país


I aquest home, amb ulls ennegrits
de valencià en terra estranya,
somiarà la seua tornada
amb peus de plom i rellotge d'arena.
Haurà bellugat sovint la bola
de cristall de l'àvia Encarnació,
on va aprendre les meravelles de la neu
caient amb una fotogràfica lentitud
sobre les cases de la infància
que sempre porta a rossegons.
Baixat del camp del somni,
el veureu passejar-se pel carrer
les Barques, atansar-se al teatre Principal
i parar l'orella davant el crit del joglar.
I l'home seguirà guaitant cristalls de llibreries
on lletretes impreses ballaran noms
en la nostra llengua i mirarà de furgar
dintre els balcons, per tal de saber
si els pares continuen empentant els fills
a la suïcida fugina del vernacle.
Potser, assegut aquest home a la Glorieta,
creurà sentir de llavis d'un obres de vila andalús
el flamenco de costum i els crit d'Al Vent , tot plegat.
I l'home, aquest valencià, aquest tu,
farà el balanç d'aquest magre menjar
i s'omplirà de febre, de coratge i de seny
«... per l'única possible,
perseguida vida nostra».






ArribaAbajo Trencats versos d'agost

(1971)





ArribaAbajo Lletres obertes a Ausiàs March


Que em diries tu, sorrut Ausiàs March,
si et conte que em vaig portar a Amèrica,
des de la meua petita Ítaca, sota el braç,
els teus versos, i els vam començar
a desempolsar de nou, un per un, a les classes,
contra aquests colors de fulla furiosíssims,
contra aquest autumne poderós que em bufeteja
amb els seus rojos, amb els seus grocs,
i amb un pietós i lànguid capvespre.
Tu que vas saber tastar de les dones el just
per a parlar-ne sols el que tenen de veta blava
o de llir entre cards; mentre el teu sexe
anava escrivint la veritat de la teua vida.
Ara, amb una sang de vint i tants anys,
i amb ganes de festejar la victòria de la carn,
anem interpretant les meravelloses mentides
i les teues ramalades davant la sorpresa dels enagos.

Avui que el sol d'hivern
es trenca en cantelluts trossos
contra aquest engolidor Mediterrani
i que els carrancs de la llum s'enfilen
per les cames de dues tendres neerlandeses,
jo, gairebé sol en aquesta Albufereta,
òbric la clau dels pulmons
i llance el teu nom a les gavines sense nord
d'aquest esplèndid matí de febrer: «Ausiaaaàs...!».
I la mar comença a bullir
com la cassola en forn, cercant a les palpentes
totes les campanes dels teus versos,
enfonsades i badades, ja per sempre, per la fam del monstre.
Ai poeta! I com paguem aquest alt preu
de no poder trobar-nos al mateix pinyó
de la roda del temps!
Jo que t'hagués parlat de cuixes
com brases incendiant les platges,
de pits de cirera tremolant sota llençols
de lluna al pal de la nit,
de les teues caceres de passions de mil forats...
de la nostra terra dessagnant-se!
Però tu, senyor feudal amb problema de consciència,
just al cim de la història del poble
decidires d'anar-te'n, tu, Ausiàs March, cavaller lletrat.
Potser, algun dia eixiràs d'enmig de la mar,
com un Tritó, escumejant versos,
llum i els teus empouats silencis,
i de nou un vailet, tremolant, et lliurarà la flor.




ArribaAbajo In memoriam


Al guerriller Ernesto Che Guevara


Grans malignes del bescoll
han tornat a llançar pus.
Grans malignes del bescoll
multipliquen les cabotetes de pus.
(La imaginació del meu poble
els anomena vespers).
Grans malignes del bescoll americà
es belluguen insaciablement carnívors.
Tot sembla un film de ciència-ficció.
Tanmateix, la realitat supera la metàfora:
aquests vespers escopeixen pus
i maten de veres els capdavanters
del poble, amb una lentíssima viscositat.
En nom dels propis ideals, els grans
estableixen -una vegada més-
l'epitafi honorable:
«un manoll de sexe assassinat
i una revolució podrint-se entre les cames».






ArribaAbajo Dades disperses

(1980)





ArribaAbajo 1972


De la pietat se'n riuen

En homenatge a Pablo Neruda


Neruda, ben poca cosa puc oferir-te:
potser una engruna d'aquest sol mediterrani
i algun que altre llimó que et regalime
la gola, el pols i el crit estronxat.
I a penes ho podré fer
des del colze més aspre del país,
amb la vella basarda de sempre,
percaçant -tossut i emfàtic-
l'exòtica ciutat de la llum i la indulgència.
Almenys, ja saps que els poetes no oblidem.
Tampoc la teua terra, esparverada
davant el renill dels cavalls de combat,
ni la meua, inflada de malsons i llàgrimes,
mai no t'alçaran els armaris de paret sense fons.
A la barana del teu crepuscle, Pablo,
van quedar penjades unes suavíssimes
flors de gebre amb taques de lluna roja,
que ens ajuden a repassar la consabuda història
-la teua, la meua-
com un rosari de cruel pietat irreversible.
Però els ulls del torb,
entronitzats damunt les oques de la nit petrificada,
verifiquen sense entranyes la saviesa del poeta:
«També, en la meua pàtria,
de la pietat se'n riuen, i del cor pacient,
i de la solitària melangia dels poetes».




ArribaAbajo1975


Espases acaronades de marbre
tallen els fils podrits de l'aranya.
La terra udola encara
salvatges crits de sang.
La fúlgida claror d'un dia
de novembre rebota una i mil voltes
contra aquell rostre sempitern.
La mort, a la fi, passa la seua factura
amb un posat d'estultícia llogada.
Carrancs histrions de la nit
acomiaden la mort blava i
lletosa de l'heroi empidolat.
Els mocadors de les bruixes a estall
fan un dring d'estranyes gavines
damunt la nostra mar cansada
pel pes de tan cruel història.
Àngels del crepuscle, amb les ales
tacades de papallones, encenen
els nous i aspres llençols d'esperança.
Deixa ben dreta la teua consciència,
poeta, a la tauleta de nit
i fuig dels nous torbs emmascarats
que voldran afinar-te la lira del combat
amb ungüents i augustes bromeres.




ArribaAbajoLa pell del clam


Per a Ausiàs March, Salvat Papasseit i
V. A. Estellés, poetes de l'amor i del sexe



Em cremaré de nou en un altre amor,
oh amor, i trauré les llances
contra els pigmeus i bruixes que
m'aferren els cabells al fil dels quaranta.
Vull, oh amor, llepar de nou
dures genives i fràgils queixals de donzelles,
vull pujar-me'n al terrat d'enervants
espatles de fadrines en zel,
torrant al sol de l'estiu la pell,
gloriosament esvarosa i càlida d'amor.

Oh forces llegendàries de l'amor!
Trenqueu l'himen de les gerres de la mel
i empastifeu-me de cap a peus
com un nou cavaller armat.
Adreçaré tots els fiblons dels eixams
aliats contra els teus pits de petites prunes
i florirem en un camp de coloms
sense límits, enmig d'una batalla
de cuixes assaonades per la rosa
dels vents mariners que enerven,
encara més, la pell del clam.




ArribaAbajo 1978


Ítaca de nou,
ara i ací,
cremant totes les distàncies.

Ítaca de nou,
ara i ací,
provocant encesos pits de cirera.

Ítaca de nou,
ara i ací,
cicatritzant tots els negres arraps.

Ítaca de nou,
ara i ací,
com una càlida glopada de llet.






ArribaAbajoSurant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del nubil hibiscus

(1985)





ArribaAbajoCrancs de foc retornen de l'abisme del passat...


Crancs de foc retornen de l'abisme del passat.
Caragols endimoniats passegen la bava luxuriosa
de llurs panxes per cames i dits turmentats
per un altre rigor. Caldrà desprendre's
una vegada més del nostre arnès i combatre
millor per la glòria de la carn?
Ferms tossals i esplèndides anques t'inviten ja
cap a una cursa desenfrenada per la cova de Càncer.
No sigues ara covard, i esclata el xampany de pètals
sobre la collita de mugrons famolencs davant
el superb membre del crepuscle. Deixa de cremar
amb foc lent la grandiloqüència que et surt
de l'entrecuix, car comença a rebel·lar-se't
com una serp del Bernini fugint de la Piazza Navona.
Retòrica i sexe, al cap i a la fi, augmenten
la destrucció de la vida. Tan sols les flors
del Ronsard constaten el temps, el llampec, la passió.




ArribaAbajoSi algun dia, estimada meua, la teua ment...


Si algun dia, estimada meua, la teua ment
comença també a bullir davant la lluita
dels contraris, si veus que els teus cabells
s'emboliquen perillosament amb el meu velam
mariner i t'esglaia la idea de deixar
la teua Ítaca per sempre, si realment
tens una gran por de cremar-te amb el foc
i les queixalades de la teua fúria,
i et repeteixes que el seny et valdrà més
que les sagetes de tots els amants,
acomiada't almenys d'aquella serp
que es cria i conviu amb mi indomablement
enmig d'un canyar de butxaques salvatges,
acomiada't com et correspon, estimada:
amb una engolidora i virolada besada d'amor.




ArribaAbajoTossut, sorrut, fotut Ausiàs March...


Tossut, sorrut, fotut Ausiàs March,
que empeltares el meu penjoll
amb la teua lluita dels contraris
i em deixares tot sol, vaixell a la deriva,
mentre l'amor foll assajava els seus trets
contra els plecs i racons més enlluernadors
de la carn. Inflamat per les fletxes d'or
rebudes, recorreré a l'astut Eneas que va
descobrir el gran boscatge al Tíber.
Sense espases ni escut, ple de sagetes al pit,
lluitaré per Airam amb tots els meus atributs
atorgats pels déus per a tan solemne combat.
Abocat sóc a morir d'amor
per la contundència dels pits,
la morbidesa de les cuixes,
la rabent flexibilitat de la cintura
i l'arrogant caverna engolidora
de l'entrecuix més dolç i esvarós.




ArribaAbajo Quan ens trobarem cap al final de l'escalada...


Trobaren-lo amb un pantaixet que
paria que ja li volia exir l'ànima.
SOR ISABEL DE VILLENA



Quan ens trobarem cap al final de l'escalada,
quan la passió ens produirà un mal de cap terrible,
quan les teues anques cercaran un major èxtasi,
quan arrapant amb les ungles els llençols comences a destrossar-los,

quan l'altre jo no sapiguem ben bé on es troba,
just aleshores, estimada meua,
no m'ofegues massa el peix ferit
regolfat al teu port,
ans deixa'l viure uns quants segons més
i veuràs com s'allarga i mou la cua
transit per un dolorosíssim pantaixet.




ArribaAbajoCremava foradar la flor dels llavis...


Cremava foradar la flor dels llavis.
Amb força espremies el fulgor
entre les dents. La intensa llum dels ulls
i l'espessor acumulada de la saliva et traïen,
assenyalant cridanerament el decidit atac de cordes.
Per la finíssima tela de setí del teu cos
ens relliscàvem des del cau del seny
cap a la neguitosa alegria de la sang:
terra d'aiguamolls que ens xuclava àvidament
els dits i les serps que amb pressa cercaven
els càlids refugis i els forats de la pell,
i on peus i mans, esdevingudes belles aranyes en zel,
feien i desfeien paranys d'èxtasis
enmig de pors il·luminades i de foscos desitjos.
Mantenies els ulls ben closos per tal d'allargar
inútilment i d'arrapar furiosa la màscara del temps
que se'n fugia entre xiulets desesperançats per l'hivern
sense llar. Muntaves a pèl, clavaves genolls
al costellam, rebufaves sobre la meua crinera
de cavall salvatge tots els teus vents contraris,
marcant folls tatuatges d'amor al llarg de tan vulgars
i magnífics, dòcils i sorollosos, cossos del portent.
Per l'estretíssim tobogan de la joia exultant
que els déus t'havien atorgat per atzar,
esdevenies un lent i llarguíssim bramit
enfonsat dins els amagatalls psiquedèlics de la imaginació.




ArribaAbajoOh mesquins que no haveu tastat la meua amant!...


Oh mesquins que no haveu tastat la meua amant!
Ben poc sabeu del clam d'aquella pell
i del suc afrodisíac que en regalima.
Cuixes com dues columnes amb un sol
capitell aixecant tothora el mateix
patíbul de víctimes que es debaten
entre el plaer i l'agonia.
Què en sabeu vosaltres, oh ignorants,
si no em distingiu entre els negres
caragols de les múltiples olors de la muntanya
de Venus: menta i romer, alfàbega i frígola,
gesmil i ruda i, sobretot, el de la rosa salvatge?
Si afineu el nas, i poseu vellut als dits
i pètals de plantes oloroses, potser arribeu
a estimar la pell de què us parle.
Però haureu d'aprendre a ofegar i endolcir
alhora el tacte per tal de compassar bé
el ritme de l'arc, per tal de ferir el just
aquell nèctar, aquella agonia en l'espasme.




ArribaAbajoLa una de la nit escampava la teua darrera agonia esfullada...


La una de la nit escampava la teua darrera agonia esfullada
de l'amor. Memòries de venes persistents estremien i acaronaven
la dalla pensativa que escapçaria aquella mandràgora que rose-
gava l'ànima des del primer moment que et posaren sabatetes de
xarol, que calia mantenir ben llustroses tot el dia com si fossen
cuquetes de llum. Un gran arrap et cremava els budells a la una
de la nit. Tots els teus donyets virolats et furguen amb llurs
punxons i a més et claven les dents al llarg dels budells.

L'ànima, com una lànguida sabata descordada, se te'n va a
poc a poc...

Recordaré, recordes potser per última volta presències i
absències en la teua alçada i ordenadíssima col·lecció de flors.
Aixeques la vista cap al teu campanar i veus més enllà de l'heura
de la mort el poderós hibiscus i, sobretot, les roges flors del
portent. N'agafaré unes poques, les necessàries per a la barca de
Caront i les llançaré sobre les natges de marbre de l'estany de la
por, vella Albufera meua de València i Alacant, il·luminada i
compartida en el darrer ball d'espases avalotades cap a l'agonia i
l'èxtasi.

Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós
incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus.




    Antologia poètica
     Lluís Alpera 		 Concordança      Página principal Enviar comentarios Ficha de la obra Marcar esta página Índice de la obra Arriba Siguiente
Marco legal