Antologia poètica
Enric Sòria

Antologia poètica

Enric Sòria

Varia et memorabilia¹

El poeta regira calaixos

Record o espina lenta, amor, et pense

Joan Fuster

	Estime la teua adolescència postergada:
	mancances, menyspreu i solitud, l'absurda metafísica rebuda
	per fer que et resignares a ser una entre d'altres coses grises
	jugant encadenades en un pati perpetu de col·legi.
	Que fàcils de llegir, les fotos velles.

	Estime eixa mirada morta de les fotografies,
	tots els deserts que amaga, les apagades queixes, la pregària.
	Quins tristos quinze anys, quina bellesa.
	Quanta desolació que deu haver calgut
	per a cristal·litzar una mirada així
	(estime eixa mirada que eres tu,
	trampa trivial, ho sé, de la fotografia).

	Ara, eixa mirada és meua com és meua
	la veu dels amics morts,
	com alguns cels de Brueghel
	i alguns versos de Borges, alguns cossos,
	els nostres desamors, aquest poema.
	Talismans espinosos que suporte, i que em donen suport:
	les ombres més lleials a esta vora del temps.

	Quant has canviat.
	Que impúdicament fatus
	ens fan els anys
	i la vertiginosa continuïtat dels gestos.

Que difícil

	Que difícil alçar-se
	i mirar l'altre cos, tan nou encara,
	amb una amarga serenitat d'esquerda.
	D'una nit conegut. Només i per a sempre.
	Anit, la bogeria... Units en un espasme,
	comunitat de flama, carns trenades. Anit.
	Aquell cos tan distant que es deixondeix i tu
	deixant una paraula, llast, sobre els llençols.
	Que difícil alçar-se, la dutxa, la gillette,
	l'ordre lent de la roba, com un ritu.
	Per sempre i per a sempre. Nits. Matins.
	Altra vegada nits. Recança.
	Alguna cosa s'abandona a la cambra que deixes.
	Sempre passa.

	Un gest, una mirada, un abraç indolent
	vaga pels corredors mentre la llum s'imposa.
	Avui, els gestos de tots els dies naixen enyoradissos,
	sempre passa. Tens son. Alguna broma sura
	com en un fràgil pont oscil·latori. Un bes. Una rialla.
	_Hasta pronto. Volveremos a vernos_ Hasta pronto. La porta. L'ascensor.

Ars poetica

His little, nameless, unremembered acts
of kindness and love

W. Wordsworth

	der süsse Glaubeed acts
	an Wesen, die mein Traum gebar,
	der rauhen Wirklichkeit zum Raube,
	was einst so schön, so göttlich war.

F. Schiller.

	Com no havia de recordar-me
	de vosaltres, les vesprades anònimes,
	buides com el desig quan no descansa en res,
	quan no busca i no ignora.
	Les hores en què, altiu,
	abandonava el gris tràfec dels homes
	cercant la més callada veu _la que em calia.

	Vesprades solitàries, només per a mi vives,
	només al meu amor plenes i ressonants.
	Sota eixa llum el terbolí dels fets
	quimèricament es transformava
	en signe d'aquiescència
	tant més bell com més digne
	i del record més sòrdid sabia extraure'n
	un guspireig amable, si un vell desig en temps
	allí també nià, divinitzant-lo.
	Com les ruïnes evoquen els forjadors imperis
	amb resplendors que potser no assoliren
	i la memòria inventa
	inexistents miratges en un passat desert,
	així jo regraciava les hores i les coses
	i d'una perfecció en deduïa les altres
	jutjant-me, a mi i a elles,
	amb atenció i franquesa
	distanciada i tranquil·la.
	Aspreses, brusquedats, detalls calamitosos
	i míseres rancúnies deixant-los en oblit.
	Així en les hores quietes
	el món i el meu destí a la fi no em semblaven
	entitats escindides, dispersió de fragments
	en dansa inacabable.
	Així la lucidesa nous espectres bastia.

	Poc durava l'engany. Entre el folcat dels homes
	la pantomima és llei,
	i el silenci no troba cap escletxa
	en què viure del silenci dels altres.
	Com sonàmbuls o histrions els homes passen
	armats de vagues creences i motius,
	amb cega confiança en els objectes.
	De la resta s'encarrega l'oblit, altra vegada.

	Com no recordar-me de vosaltres,
	vesprades sense nom, quan l'amor
	inventava paraules que li esqueien,
	paraules que entre els homes mai no podran ser dites,
	de ningú predicades.
	Com és inútil de buscar la fermesa en els núvols,
	la tendresa en les pedres.

Llavors, quan només de mi deia.

Restes de sèrie²

Record

	Despertar és saber-te,
	recordar que t'estime
	i que a l'entorn i enllà
	el món, indiferent,
	ordenadament gira.

	Hi ha, però, un secret univers
	on tu no ets, ni el món.
	Sense amor ni vigília.
	El forge cada nit
	perquè sé que no dura.

Imprudent nostàlgia

	Tornares a aquell pub on el vares conéixer,
	mogut, em dius, per la imprudent nostàlgia.
	No el vas trobar. I tot era més vell i més arnat.
	Et costà d'acceptar que aquell va ser l'indret,
	les taules i la música, l'espill
	en què el veieres per primera vegada.
	Allí la llum i la fràgil bellesa,
	aquell desert opac la vostra geografia.

	El record en la nit és una au fugitiva
	que cap nom no conjura.

	Preguntares per ell, en un intent banal
	d'il·luminar les ombres.
	El nou cambrer res no va saber dir-te'n.
	En els seus ulls, però, veieres una llum
	que va tornar a l'ombra el que a l'ombra pertany.
	O potser, com tu dius, aquells ulls
	foren l'única resta de l'antiga bellesa que trobares.

	Així, imprudent i feliç,
	poblaves l'escenari de nostàlgies futures.

Desig

Porque el deseo es una pregunta
cuya respuesta nadie sabe.

Luis Cernuda

	No deia paraules. Era només
	dos llavis que expectants s'obrien.
	No, no deia paraules, acariciava
	sols, lentament, mentre altres mans seguien
	tot el seu cos. I entre les mans silenci.

	Dues boques s'ajunten
	i el silenci es renova
	i la sang i l'alé
	saben d'alguna cosa,
	d'alguna cosa ardenta i invencible
	com ona encabritada o tensa brida,
	alguna cosa, calladament vinclant-los.

	Els cossos són sols interrogants
	llançades a la cursa
	perquè no hi ha resposta
	que no siga d'uns llavis
	quan uns llavis se'ns obrin,
	que no siga d'un cos
	quan un cos és propici.

	L'amor és també ombra
	quan busca entre les ombres
	un altre cos silent.

	No deia paraules. Senzillament
	s'obria
	a una imperiosa veu no articulada.

Compàs d'espera³

	Danubio, río divino,
	que por fieras naciones
	vas con tus claras ondas discurriendo

Garcilaso de la Vega

Danubi al pas del Wachau

	Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,
	un escrutini caut, que hi discernesca
	l'habitable mesura de les coses:
	eixa barreja viva de barreges efímeres
	on tot flueix, com l'aigua per l'arena,
	en cada esguit de l'ona que al riu torna
	per túnels invisibles, com la roca
	_esguit d'un altre onatge, que batega
	amb el compàs lentíssim de les serres_
	o la deixalla fèrtil de les fulles.

	Com al col·legi, davall dels uniformes
	hi ha cossos de criatures, així els homes
	rere de les paraules i dels gestos.
	També en l'home es dibuixa una forma amagada
	que no sentim aliena i en el canvi perdura.

	I és ara que ens pertoca
	regraciar aquesta identitat,
	entre l'alba i l'ocàs, mentre fem via
	(tot discorre a la vista, com nosaltres),
	i estimar cada cosa purament mentre passa,
	abans que se'ns dissolga en l'aire i les pupil·les,
	una imatge entre tantes.
	Una imatge que túnels ignorats i invisibles
	s'emporten i reuneixen, punt per punt,
	ja no en els nostres ulls.

Perífrasi

	Però encara celebren una festa grega
	en què, congregant-se, recorden
	antigues paraules i costums,
	i llavors, ells amb ells,
	es lamenten i ploren.

Ateneu

	Conta Ateneu el fet dels posidonis,
	grecs que en el mar Tirreny trobaren pàtria.
	Rodejats d'estrangers, toscans, llatins,
	van oblidar la seua llengua, el grec,
	i els costums dels passats, els miserables.
	Sols una festa grega conservaven,
	era una festa de clares cerimònies,
	de música, de foc i d'enramades.
	Repetien llavors paraules gregues
	que ja no comprenien i ploraven.
	Aquell comú lament era la seua festa.
	La seua festa grega.

	Ateneu piadosament ho conta,
	car pietat mereixen els qui perden
	el fragment de bellesa a què es devien.

Roma

	Buscas a Roma en Roma _Oh peregrino!
	Y en Roma misma a Roma no la hallas.

F. de Quevedo.

	Enyore ben sovint aquelles tardes
	corrent cafeteries i taules de terrasses
	on la ciutat, bellíssima al ponent, se'ns oferia.
	Érem joves llavors, i posseíem
	eixa crueltat alegre que adjectiva.
	Els cossos __les astutes formes de la passió__,
	les flors artificioses de València,
	la retòrica àuria de ponent,
	esdevenien emblemes, matèria de metàfores,
	puntual antologia
	de clàusules d'estil per a un diàleg.
	Ens sabíem partíceps d'un espectacle etern.

	Ara, la teua veu és altra o potser és la meua,
	més opaca i gastada, la que ja desentona.
	Estoicament ens ajuntem les tardes,
	algunes tardes, poques, a contemplar què passa
	per les taules i els versos del capvespre,
	com reposant un clàssic
	feixugament polsós, per mor de la cultura.
	I no diem que tanta cortesia és anacrònica
	i que tot açò oxida més que no fa reviure,
	i que anem fent-nos vells d'una manera lenta,
	imprevista i tenaç, a l'estil de Quevedo,
	un estil que llavors ens semblava pretèrit:
	una amarga metàfora remota.

	Oh, Roma!, en tu grandeza, en tu hermosura,
	huyó lo que era firme y solamente
	lo fugitivo permanece y dura.
	Perduraràs, en capvespres i rostres,
	fugaç i eterna, Roma. Ja no ets nostra.

Epitafi a Josep Sanz
	Caminant, si et detures,
	dedica un prec amable a la memòria
	de l'estimada ombra que arrecere.
	Des de jove patí guerra i exili
	en terres enemigues, noves guerres;
	aspres treballs a la vellesa eixuta.
	La crua matèria dels seus somnis
	fou aquesta.
	Ara a la fi no dorm, ara descansa.

Pirró abandona el seu mestre

Pobra ment, tu, que reps les teues
proves de nosaltres ¿tractes de demolir-nos?
El nostre derrocament esdevindrà la teua ruïna.

Atribuït a Demòcrit per Galè.

	Recorde les teues paraules una a una.
	Les he recorregudes tantes voltes
	des d'aquella vesprada
	en què adolescent vaig demanar-te
	per la senda que porta a la saviesa
	que podrien ser meues
	i per mi reiterades
	davant d'un altre jove que, de nou,
	amb ardidesa i por em preguntara.

	«¿Busques coneixement?: contempla els homes,
	el cec ramat que clama, fills d'atzar i fatic,
	com cerquen, amb quina ànsia de sèver,
	alguna excusa estèril contra el Fat:
	els déus de marbre o vori, l'estadi i el teatre,
	l'atzarosa batalla de la llança o dels cossos,
	la fal·laç retòrica de la tesi
	i l'antítesi que a la plaça s'il·lustra
	entre els crits del mercat i l'assemblea,
	la sagrada follia que exalta el vell Plató.
	Només horror al buit cobert per l'urc
	de la sang bullidora.
	Efímer joc de daus, somni d'una ombra,
	la vana empresa humana.
	Cursa rabent sense llorer ni meta.
	Aprén a contemplar-los, però després oblida-te'n.
	La veritat no els va ser mai donada,
	ni batega en l'estrèpit d'aquesta estirp d'un dia.»

	Així ho he fet. He contemplat els homes.
	Tots els homes.
	Quan els mires, als teus ulls no hi ha odi,
	però tampoc amor.
	Enllà del tràfec i de l'engany dels homes
	la teua ment descansa en la certesa.
	Res t'esvera o et complau
	més enllà de l'altura on et delectes
	amb la teua veritat solitària:
	una esfera perfecta, tota centre.
	(Com tot el que menysprees
	obra humana també:
	incert fruit de l'angoixa,
	saviesa de llavor miserable
	que no mereix més fe
	ni menys misericòrdia
	que la creença en Ares o en el vi.)

	Pobre mestre. També dins d'un parany
	de mots la feble ment
	cerca d'arrecerar-se i s'extravia.
	No saps __Ansies no saber!
	La teua veritat
	és la teua presó més amagada.

	És ampla la vesprada, però amb límits.
	El temps, per a la ment,
	és un banal enigma sense eixida;
	el cos, però, el viu com un ferreny
	tirà, que no descansa.
	Si tot ha de tornar, serà quan tot s'acabe;
	ahir, però, no tornarà demà.
	Potser els homes fan bé de no saber
	que no hi ha més saviesa que l'error.
	Quan arriben uns altres joves àvids
	de respostes no em trobaran amb tu.

	Perquè home sóc, et creia i t'imitava
	i amb rancor et refute.
	Ara t'entenc, t'estime i t'abandone.

Vesprada d'amor i única

las rosas de papel son, en verdad,
demasiado encendidas para el pecho.

J. Gil de Biedma

	Com un vers de Quevedo, que en millora
	un altre de Properci, i com abans,
	després i a l'endemig, tota una summa
	incomptable de versos i de venes
	joiosament encesos, i de cendres:
	ara tu i jo ens amem en la vesprada
	tan ampla i adormida i no sentim
	l'alè d'aquell alat herald etern
	que travessa els corrents de l'aigua freda
	vers la riba de la nocturna onada.

	La vesprada ens acull i ens arrecera,
	tan favorable al ritu, amor, amor,
	el nostre, nou, i idèntic des de sempre
	i per sempre, com un dolç encanteri:
	i em miraré als teus ulls i no serem
	ni tu ni jo no-res sinó la llum
	d'eixa flor de l'anhel que vol ser pàtria
	de la febre i l'afany, que és massa encesa
	per a ser temps i llei, que només crema
	per a renàixer sempre en cada nova
	promesa de la pell, en cada urgent
	iniciació del foc que ha de resoldre
	ànima i cos en brasa i en crit trèmul,
	el nostre, ara, i el de tots amors
	de totes les criatures que estimaren
	el pur instant sens límit que ara som.

	No morirà un sol vers ni una abraçada
	ara que ens estimem, i només ara
	aquest amor eternament perdura.

Música de fons
	Hem arribat. Deixem les flors i els gestos
	en ofrena impossible davant la seua absència,
	perquè ells són absència,
	absència arrecerada en les fotografies,
	en les lletres del nom, els signes solitaris.
	Una minúscula engruna de no-res, aquesta que ens convoca,
	tardor rere tardor, una memòria
	llunyana de carícies i ressons de paraules
	d'una màgia gastada però indemne,
	remota com la por i la fidelitat
	a tot allò que som sense saber-ho,
	tènue com el dolor d'avui o com aquesta música
	de fons que impregna la vesprada,
	nascuda qui sap d'on, més enllà dels xiprers.
	Sí, com aquesta música tan merament de fons,
	tan prescindible, que ens faríem
	la càndida il·lusió de suportar-la,
	o indiferents, o resignats, o equànimes,
	com acceptem, al capdavall, també,
	la reiterada vanitat dels dies,
	la lletgesa, l'estòlida ignorància
	__la realitat, en suma__,
	o la certesa del tot verificable de la mort.
	Una certesa ubiqua i incolora, inodora i insípida
	com l'aigua, o com la música de fons
	aquesta que ens envolta mentre ma mare torca
	una llosa amb una lentitud desesperada
	que esdevé contrapunt estricte del silenci.

Emblema
	Com els cavalls aquells
	del famós film de Huston.
	Així, com uns cavalls llunyans
	corrent per la pradera.
	Lliure emblema que corre
	feliç i enllà per sempre.
	I sempre és massa tard,
	massa tard o molt d'hora
	per a córrer també
	cap als cavalls aquells
	que no puc oblidar que no m'esperen.

Somni d'una ombra

	No t'estime, poeta. Els teus versos
	no menen els meus somnis,
	no són mans que m'il·luminen les estances,
	buides d'epifanies i memòries,
	ni conjuren les busques de l'angoixa
	amb la joia lleugera de l'escuma.

	Temps era temps, dels versos
	en feies una xifra, o una premonició:
	la bellesa el destí i la paraula el signe.
	Un altre món potser, més bell i savi,
	glatia dins d'aquest, amb música secreta
	que així se't revelava i oferia.

	Has gastat anys i versos.
	No has escrit el poema.
	Els déus que recercaves
	se'n riuen lluny i sempre
	de la fràgil i vana humanitat
	que els repta o que els invoca.
	Et queda un feix de paraules desistides.
	No curen ni acaronen.

	No t'estime, poeta. Els meus somnis
	s'embeuen d'altres ànsies que no encertes a dir,
	que et deshabiten, ombra d'un altre llimb,
	com en la nit immòbil s'esvaneixen
	els ecos de totes les promeses incomplides,
	fantasmes que desfilen, presoners de ningú,
	i que ningú reclamarà el dia del judici.

	Llavors, que les mudes paraules et recorden,
	poeta que vas ser, mentre t'oblide
	sense amor ni dolor, sense recança.
	Com potser Déu s'oblida de nosaltres.

Nunc lento sonitu

because I am involved in Mankinde;

John Donne

	Les campanes lentíssimes
	que no toquen per tu, o potser sí, també
	(perquè no hi ha frontera) ara, mentre despertes.
	Que lent ressona aquest pregó de bronze.
	Que lent, mentre les ombres s'apleguen i sospiren
	inaudibles adéus.
	Només la tremolor que ens abandona
	al fred d'aquest matí vibra entre les parets.

	Estranya cambra blanca,
	estrany silenci aquest
	que s'ha vestit de bronze.
	Com si tot s'abillara per a una cerimònia
	que no t'és dedicada i que t'inclou.
	Com si fóra un mateix aquesta música
	i no tinguera nom, només vibrara,
	per després dispersar-se, greu, molt greu,
	mentre tot recupera la regularitat
	que la llum, imposant-se, confirma i delimita.

	Bé que d'ací no es veu, no gaire lluny
	hi ha un riu que corre sempre.

Axioma

	Hi ha veritats dolces, però no són eternes.
	Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
	No hi ha veritats eternes.
	De dolces unes poques.

	No hi ha veritats eternes
	perquè no n'hi ha de certes, cap ni una.
	Veritat i certesa no són pas el mateix.
	Veritat és humana
	i, com a tal, és insegura i dèbil,
	o clama justiciera o calla acovardida,
	i implora compassió si se l'acaça.
	Com tot el que és humà,
	és vel·leitosa i múltiple, fràgil i parolera,
	si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
	I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.

	Certesa, cas d'haver-n'hi,
	pertany a un altre món, potser pensable,
	però no imaginable, i encara menys vivible,
	que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.

	El meu amor és dolç, i és veritat, també.
	La més dolça que tinc. I la seua fermesa,
	com la seua durada, em són desconegudes.
	El meu amor no és la meua certesa,
	és molt més bell que això.

	El meu amor és dolç i m'ompli
	de veritat humana, clara i fràgil.
	El meu amor em mou i em mena, com un pes,
	el dolç pes que em fa ser,
	perquè i ara que ame.

	En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
	En la seua veritat res que em limite.
	L'eternitat no pot prometre tant.

Talismans

The World that I regard is my self.

T. Browne.

Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i quan

tremola.

Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.

Bell com un foc en la neu, en la nit.

Bell com la geometria, eixa paraula grega.

Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.

Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.

Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges ciuta-

danes de Ghirlandaio, el pintor florentí.

Bell com les piràmides.

Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que

resumeix tota teoria possible de l'orgull.

Bell com la mar de nen.

Bell com la mirada i el riure dels amants.

Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.

Bell com la tendresa dels homes.

Bell com la ira dels homes.

Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.

Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos d'Aldana i

els de Shakespeare.

Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de gràcia de

1977 o com uns ulls al mercat de Maó. No sé oblidar-los.

Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa

meravella oblidada.

Bell com el cant mesurat dels últims monjos.

Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com

l'amistat en el curs del temps de Wenders.

Bell com jo no ho vaig ser, ni ho sóc, ni ho seré mai.

Bell com l'amable filosofia de Kant, qui entre les arts fa esment

de la jardineria i dels nois agraciats.

Bell com el bosc de les faules.

Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em permet

entreveure una altra vastedat.

Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.

Bell com les vides dels sants i dels heretges.

Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.

Bell com la primera cançó que compongué la humanitat, que potser

es conserva en alguna memòria que ho ignora.

Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.

Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.

Bell com els poemes al vi que van beure Kayyam i Li Bo.

Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.

Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.

Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què no

podem prescindir quan hem sentit que és.

Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,

deshabitats.

Bell com ho és l'Orient de Borges.

Bell com la festa d'Osiris en el Nil.

Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu enyor

no acaba.

Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.

Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald. Hi ha

un dolor més enllà de paraules. La pintura i la música l'han

dit.

Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.

Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels sentits.

Bell com la rosa: només és una rosa.

Bell com l'amor, la conversa i la nit.

Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir feliços, o

almenys reconciliats.

Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del reconeixement.

Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc berlinés.

Record amabilíssim.

Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí

persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava la

mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que en

dóna testimoni).

Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un home no és

cap illa.

Bell com la lleialtat.

Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser ens justificarà.

Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.

Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.

Bell com la joia: ié, paian, ié.

Bell com eixa rara esmeragda: la saviesa.

Bell com la summa de totes les belleses.

Bell com ho és que tot això m'ignore.

Bell com el déu que tot ho va fer ser perquè la paraula bell poguera

dir-se.

L'instant etern⁴

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.

Luis Cernuda

	No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
	Caldrien aptituds que em són alienes
	i una atenció tenaç, meticulosa.

	Quant a mi, presoner dels meus hàbits
	__destí o càrcer a mitges consentida__
	i d'uns instints rebecs, contradictoris,
	el que no sóc estime:
	la gràcia deseixida, involuntària,
	la pròdiga alegria que subjuga,
	o el valor generós.

	De vegades un rostre, una cadència,
	un fràgil equilibri de línies que s'encarna
	en moviment o en riure,
	com un castell de focs amable i instantani,
	em fan concebre una esperança humana,
	benignament feliç, de gentilesa.
	O també el goig d'una conversa grata,
	un contrast d'opinions que saben acordar-se,
	diversament comunes, com un càntic.

	Són eixos rars moments
	que deixen una ànsia difícil de dissoldre
	en el record, després, com la marea abandona
	__amb tot de deixes peregrines per l'arena__
	una vaga curiositat aventurera.
	En l'amor al principi. En un grapat d'instants
	fora del temps.

	De vegades admire aquests besllums,
	però no m'hi barrege.
	Procure satisfer necessitats comunes
	i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
	Defense uns interessos que malde per fer propis.
	Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.

Companys de joc

	El tornares a veure molt després:
	company antic de versos i de vicis.
	Havia baratat els versos per un cos
	exigent. Quant als vicis,
	devien ser si fa no fa els mateixos,
	que això canvia rarament.
	Ningú no allargà els tràmits
	festius de la trobada més del compte
	(el temps sap ser cruel
	perquè posa les coses al seu lloc:
	en la vitrina de les ombres ermes).

	És cert que en altres temps
	cercàreu ser amics, amics plens de cauteles,
	si més no camarades, còmplices i contraris,
	en el vell art malèvol de l'esgrima verbal.

	Però no fou tampoc així. Recorda-ho bé.
	Així volíeu que fóra. Féieu literatura
	d'un joc que vau jugar amb molt més de recel
	que no de traça. Un tempteig inexpert
	per camins que va caldre recórrer
	d'una forma o d'una altra.
	Una més entre tantes torpes primeres passes,
	somnis covards i aurores esvaïdes.
	Petita constel·lació de mites privats i ja oblidats.
	Per a què remenar-los?

	En els versos, és cert, aspiràveu a més:
	ser veraços i traçar contorns nítids,
	defugir efectismes i mantenir,
	ben ferm, el to sec del relat.
	Una literatura sota mínims
	per començar de nou, i pas a pas,
	en terreny arrabassat a l'enemic:
	tristos poetes sobris o prínceps tenebrosos,
	garlaires irrisoris uns i altres.
	Aquest va ser el vostre millor somni.
	També el vàreu trair.

	Tot allò no pogué valer més
	que el vostre joc o la seua incerta veritat.
	I els testimonis pesen.
	Ara, tu no suportaries el seu silenci estricte,
	colpejant-te la cara,
	ni ell aquest retrat maldestre
	on ningú no ha d eixir afavorit.

Ubi sunt

	Yo sé que olí un jazmín en la infancia una tarde, y no
	existió la tarde.

Francisco Brines

	Els vencills de la fusta
	a les cambres on feia per dormir
	aquells estius llarguíssims
	sentint la corredissa de ratolins porucs trespol amunt
	i el repic de la pluja.

	Les cases ensulsides
	i després assolades
	dels meus records d'infant,
	dels meus records de jove
	(foguera de les jàsseres, llavors,
	espurnes escampades en el vent)
	i ara mateix del meu record d'adult
	que intenta repoblar-vos, com si hi haguera mans.

Mentre, la pluja és sempre la mateixa.

Autoretrat 1997

A Vicent Berenguer

	El número de carnet d'identitat,
	el del telèfon de casa i del treball,
	l'adreça, el pis, la porta i el districte
	postal, la data de naixença i la matrícula
	del cotxe (terminis, revisions, caducitat)
	i els números de comptes i targetes
	i l'així anomenada Seguretat Social,
	i altres telèfons, informació, bombers,
	socors i amics d'urgència, pocs, per a les hores
	més roges de la nit, paoroses com un túnel,
	i el número de casa del meu oncle,
	on vaig passar part del batxillerat
	(i l'adreça i la porta i el districte postal),
	xifres deshabitades que recorde més prest
	que les que em corresponen
	__diuen que la infantesa no caduca.
	I encara altres adreces,
	amb o sense districte,
	on vaig viure períodes circumscrits
	i vaig ser, de vegades,
	comptadament feliç, com ho som tots,
	i més dates i xifres memorables
	com ara la d'avui, les vacances previstes i pagades,
	i l'hora d'entrada i la d'eixida, i l'hora
	de dinar i les mides i el número del nínxol.

	I anar vivint així, amb el recel constant,
	furtivament de fons,
	d'oblidar-los i prou, per sempre més,
	quan més falta farien, un dia qualsevol
	parat al calendari,
	i no ser ja ningú, just out of print
	ni càlculs ni esperances, ni somnis ni records,
	ni cap termini fix. Feliç i alié
	com el somriure innúmer de la mar.

Estrany ofici

	Al poema, la veritat ofega
	i la mentida afronta.

	Que el dolor del poema és el poema
	i l'afront el nodreix:
	una veritat recta feta amb rengleres tortes
	dins l'arena del temps.

La conclusió és silenci, i el principi.

Massa lluny de l'Edén

A Vicente Gallego

	Porque el que vive pierde
	y perder significa haber tenido.

	No sols en els poemes, sobretot
	en els treballs dels dies
	t'agradava evocar
	el temps que et fou donat
	per a dilapidar-lo:
	sempre nounat i en cada instant etern.

	Que una volta la vida et convidà
	a les cambres sagrades i secretes
	del seu castell de focs de l'edat d'or
	(tan de pressa tancades
	per a qui ha vist i ha pres
	i en reconeix la pèrdua):
	recordar-ho era viure-ho encara,
	sentir-ho a dins com una empremta pròpia,
	com una invulnerable possessió.

	L'orgull i la misèria de saber-te
	expulsat de l'Edén et sostenien.

	També això has oblidat.
	I t'escalfa tan poc com la història d'un altre
	massa temps recontada
	amb eixa veu monòtona
	de qui ja no recorda de què parla.
	Com una sang ja aliena en la xeringa
	que no batega amb tu mentre la mires,
	com la ràbia d'un altre, congelada
	en les galtes, com el conjur d'un altre,
	en una estranya llengua per a una estranya màgia.

	També això havia d'esborrar-se.
	Ho ignoraves?, l'orgull i la memòria
	i la saviesa i tot.
	Tan buida llibertat solament t'acompanya.

	Recorda-ho, doncs, sense enyor ni recança.
	El temps per a la joia et fou donat
	perquè el balafiares. Si malgastat, llavors,
	ara ja poc importa.
	El jardí va ser teu almenys un dia.

	Ara fes teus
	els dies i els treballs més onerosos
	abans que les mans dèbils
	obliden, fins i tot,
	que a aquesta possessió també aspirares.

Vidre

A Pere Rovira i Celina Alegre

	Poetry is treason
	Because it is truth.

Derek Wakcott

	Un vers no és una treva.
	Intenta ser oratge, o clevill, o drecera,
	o es cargola en un deler de vidre
	que les paraules no saben contenir,
	però no és una treva.

	En eixe joc tot s'aposta sencer,
	fins l'esperança,
	i valen igualment
	el vers que no has escrit
	i aquest que ara creus teu,
	perquè, a la fi, l'únic balanç és pèrdua.

	Almenys això ho tenen en comú
	la vida i el poema.
	Es juga per no-res
	en canvi de no-res
	a tota ultrança.
	I no hi ha cap respir
	ni tan sols a saber-ho, mentrestant.

	No ho oblides:
	aquest vers no és cap treva tampoc.
	Escriu-lo, doncs, així.
	I encara que ells ignoren
	les regles i l'aspresa
	del joc de les paraules i el silenci,
	procura no fer trampes
	i deixa'l acabar en la ruïna.

El que importa és que els talls, els faça nets.

Última mar

	Heard melodies are sweet but those unheard
	Are sweeter

John Keats

Així com Déu no hi és

i tanmateix ens sap

i potser ens odia

o ens consent,

així m'arribes tu,

i la teua existència

es mescla amb el meu mite

i el teu silenci em colga

i en ell em diluesc

fins a la sacietat, fins a l'oblit.

I ací romanem junts, junts.

Eixa estranya paraula que ens acull

perquè ens confon en tu, perquè en tu ens viu.

For all we know

A Heike van Lawick

Les hores són espesses i alhora s'esvaneixen

en rogles invisibles, com l'aigua dins de l'aigua.

Per tu és la nit una carícia immòbil:

té un goig que cerca el límit, que hi aspira.

Saber-te en el silenci i en la veu

em torna l'atmosfera més lleu de respirar.

Jo no sé si sóc digne de l'amor

que m'ofereixes i ni tan sols m'inquieta,

i així tot és gentil i pren la teua forma

d'oberta mar tranquil·la i m'hi capbusse

i en faig grans glops fins que l'alè i la sang

com l'aigua dins de l'aigua van fonent-se

i visc eternament a dins de tu

mentre bevem el temps que va bevent-nos.

Comiat

A Marta Clos

S'ha fet tard i estan sols

en el petit despatx

que no arriba a ser sòrdid.

El silenci supura en les pantalles

dels vells ordinadors

amb una fressa suau,

maquinal, que acompanya

sense pietat de fons. Quan falten línies

cal farcir els paràgrafs i donar instruccions

seguint un ordre estricte

que la nit difumina.

Escriuen una a una paraules mercenàries.

Parlen d'ells com si fóra d'uns altres,

pregunten si es tornaran a veure

(el futur no té fons: és una fressa suau)

i repassen els codis, sempre iguals,

mentre les lletres diuen el comiat de l'amor,

una carta perduda amb senyes falsejades

__falten línies, les línies principals__,

i l'amor s'extravia,

missatge no enviat, enquistat en la nit,

revestit de paraules

tan blanques, congelades, brunzint en la pantalla.

Memòria d'Ahasver

	Atura't. Passa. Atura't. Passa.
	però el temps no m'escolta.

Tomàs Garcés

	Un prec no és una treva,
	car no hi ha treva.

	L'urna del vent recera
	les cendres de la pell
	que fou la teua.

	Alenes,
	però no hi ha misteri.
	Bategues,
	però ja no somies.
	Recordes?
	Les ombres que vas ser
	ja t'han deshabitat.

	Camines en la pols i ets tu la pols,
	però ja no l'esperes.

	Amb balbes mans has temptejat paraules:
	«Misericòrdia, Déu, misericòrdia».
	Però qui podrà dir-les?

	A tu no t'és donat trobar repòs enlloc.
	Només això recordes
	des de fa tant de temps que ja no importa.

	Eternament, la pedra del teu prec
	retruny en el no-res.

Ushebti

	Porte el teu nom i treballe per tu.
	Vaig ser fet perquè visques a la prada dels lliris
	en pau i sense dol el dia que no acaba.

	Servint-te, he caminat pels corredors de l'ombra
	on els cocodrils sotgen, per escales de fosca
	que cap llum il·lumina.

	Ara sóc rere un vidre sense ofrenes ni déus
	i el silenci és pertot. Encara així
	porte el teu nom i treballe per tu.

	Només sóc fang i mots traçats per convocar-te.
	Paraules que he oblidat
	i ningú pronuncia.

	No conec ni la por ni la pena.
	No recorde l'oratge.
	No recorde la llum.

	La teua pols no sap
	que ja només perdures
	per mi i a través meu.

	Només sóc jo qui ets
	molt després del final de l'última preguera.

Sense descans he cridat el teu nom.

Inèdits

Mar matinal

	El cel d'avui s'estén
	amb una freda glòria
	de puresa implacable.
	Res destorba o consola.

	L'atmosfera és un mar,
	un avatar de mar,
	i els éssers i les coses
	s'arrapen als seus fons,

	gràvids, davall la llum
	d'aquesta il·limitada
	transparència impassible.

	Només si els ulls sostenen
	la pesantor de l'aire
	sabem que el món és u

mentre mirem amunt, cap a la superfície.

Espill antic

	Ignores d'on
	sorgeix aquesta música
	que t’arravata.

	Tampoc les canyes saben
	i dansen en el vent.

Memòria mercenària

	La dona de pell fosca
	coneix el seu ofici i es despulla
	amb naturalitat que ignora els testimonis.
	Davall del sostre baix la llum xerrica.
	Els espills redupliquen el bastidor dels gestos,
	les velles cerimònies que els oficiants reiteren
	amb urgència o desgana.
	Hi ha una cautela última que els somriures forçats
	no volen encobrir.

	El cos es vincla, absent, amb l'elusiva
	gràcia de la reiteració. El ventre es manté tens
	i la mirada oblida l'estranyesa de l'altre,
	o la vigila. Els ulls són una pedra opaca.
	Abisme pur. Distància
	que no prova ningú d'escandallar
	mentre els fets succeeixen.
	Les pells, llavors, s'escalfen pel frec mutu,
	el membre s'ompli,
	i en el cos cansat d'ella
	els mugrons endurits també proclamen
	que els decrets de la carn
	ens encadenen l'ànima
	igualment quan fingim.

	Sobre el llit fet de pressa
	els oficiants canvien una vegada i altra
	i la reiteració n'esborra els rastres
	fins que no en queda res.
	Però el record arriba, tard o d'hora,
	nítid, dur, inflexible, com un altre decret:
	la cambra inhabitable i la mirada pètria,
	el ventre tens i les carícies cautes
	__fixos, estranys emblemes del desig__
	i finalment imposa
	la seua veritat escarnidora

	Quan la memòria s'alia amb l'esperit,
	la carn ha de pagar velles factures.

Paisatge nocturn

(Record, potser, d'un quadre de Lyonel Feininger)

In andern Räumen schlug die lustigen Gezelte das Licht auf.

Novalis

Al davant, lluny, s'estenen sis edificis junts

de quatre plantes, amb àmplies finestres repartides

a intervals regulars al llarg del mur,

blanc i continu, que tanca l'horitzó

a més de mitja alçada i deixa entreveure a penes

les siluetes difuses de blocs més elevats

al fons, contra el cel clos i les llargues dreceres

desertes que el limiten. Les finestres amb llum

semblen un ordre d'ulls esparsos i remots,

i forcen a pensar en vides separades,

paret rere paret, en gent que para taula,

segueix els noticiaris o parla per telèfon,

aliena al fred i la foscor pertot,

probablement cansada.

Ombres imaginades dins de cercles de llum massa distants.

Enfora, els fanals dels carrers no il·luminen ningú.

L'espai és el palau d'uns déus que no l'habiten,

poblat per rengles d'arbres en simetria de soques

obertes cap amunt en un garbuix de rames

que s'estiren i ordeixen delirants teranyines

per a enxampar l'àgil ocell del vent.

A dalt, els albs espectres de les gavines

xisclen imprecacions que no seran ateses,

com ànimes o taques que s'envolen perquè les oblidem.

Guspires que crepiten fora d'un temps suspés.

El silenci, llavors, s'estén com un sudari, opac i dens,

entre núvols metàl·lics, i no travessa els vidres.

El fred ho aquieta tot, els malalts dormen

i la mateixa angoixa té una compacitat difuminada,

mirada endins,

mentre la nit s'imposa, en la ciutat immòbil.

Susineta

	I la vida, en resum,
	que és sinó una pregunta
	balbejada més que no formulada
	i que no rep resposta
	que no siga el dolor amb què claudica el cos
	vençut contra ell mateix en una lluita estèril.

	És ben sabut: tot conclou en dolor,
	de vegades en un dolor paorós,
	terrible, escruixidor, que crema els polsos
	mentre gela la sang dels testimonis.
	Morir és un treball molt llarg i molt feixuc,
	que no dóna descans de dia o de nit,
	reclama tot l'alè i no té recompensa.

	És ben sabut també que no vol ser
	aquesta la resposta que buscàvem,
	però això no n'atenua l'espant
	ni apaivaga la febre
	ni ens obri cap drecera per fugir
	a l'ordenada quietud del temps passat
	o al cancel·lat futur que res convoca.

	No pogué ser llavors, quan la mort t'aferrava
	amb la lenta demora d'un botxí
	segur del seu ofici, esgarrapant-te el ventre.
	Hagué de ser abans, quan les paraules
	encara et sustentaven a la vida
	i encara tenies forces
	per a invocar l'instant del teu inici,
	i oferir-nos-el, net, com un escut,
	com un conjur de mots, com una herència última.

	Les primeres imatges del teu món
	eren un carrer fresc i un vespre ombrós
	en què algú va interrompre
	l'eternitat del joc que et substanciava
	per demanar el nom
	a la petita cosa que eres tu.
	I sentires llavors
	l'estrany orgull de ser per primer colp.

	Ho vas contar als fills
	poc abans del final,
	que el teu primer record
	era el nom de ta mare
	i el teu __que era el mateix
	en versió diminuta,
	i que amb el pas del temps
	hagué de ser també
	el de la teua filla__
	proclamats amb deler.

	Això vas recordar. ¿I era potser això,
	la pura afirmació feliç de ser
	dins del cercle dels noms, al principi de tot,
	un intent de resposta, abans que la tremolor
	i l'insomni i el crit se t'endugueren?

	En acabat, l'oblit ho renta tot.
	Però és l'oblit dels altres.