Antologia poètica

Jaume Pérez Montaner

La mar o el Puigcampana, carrers secs i polsosos de l'estiu; o, terra endins, l'Aitana, la font de Partagat, el Molinell, s'escola a l'era Onisa la memòria, el record que es capbussa als canalons, barranc del Cinc, noms i llocs només per als meus ulls: el núvol que es dibuixa en el retall blavós de la solana, adolescent o infant, ressonava el meu pas en els carrers de l'alba. La ciutat albirada al dematí, com foraster furtiu; la ciutat ofegada entre muntanyes obre els seus ponts com llargues mans; anuncien el temps de la monotonia, carrer de sant Llorenç, sant Nicolau i sant Nicolauet, el Parterre, l'hora dels suïcides i els amants, s'aboca el viaducte al pou de boira del capvespre de plom. Viure o morir fou un miratge només en aquell temps: la poesia, la taula que ara toque, el got, la meua mà i la teua i el record o els fragments del record, l'odi que dia a dia fa el seu niu i esclata amb un soroll de flors vermelles, l'heura que se abraona al cos o és el desig que reviscola en els moderns museus de cendres? Tot és, al capdavall, només un prisma, un resum de memòries trencades o són potser les màscares que amaguen als meus ulls les infinites fronteres del silenci. Potser el verd de l'illa em seduí, la mar i la distància o les ciutats de noms polsosos o els rius que serpentegen entre el verd i l'arena. De tot això se'n diu necessitat, fugida, exili o desarrelament, perquè la vida ens força i ens emmotla al seu antull; de tot això se'n diu enyorament, utopia, una terra que vols i que no es teua.

(Racó de Sant Llorenç, abril 1992)

Sobre nosaltres ara la cendra ritual dels sacrificis, l'algeps sobre la taula i l'argila a la boca. Plou sobre els nostres cossos: pedra encara d'estiu imprescindible? calamarsa o bruixó, brosta per a les ànimes eixutes?

Tancats a l'automòbil. A cau d'orella em feies inútils confidències: l'humida sal en la taula vessada, el mercadeig d'espigues i mirades, el cul més gran d'Europa, les ganes infinites de follar; llengua de sacarina i ulls plorosos. I amb tot i això, sempre vaig preferir dormir a soles.

Canta l'ocell; its feathers shine. I segueixen els vents el seu camí.

(A Elsa)

Només l'oïda: l'enrenou de la pluja. El rierol que s'escola rambla avall s'enduu brostam i sorra, esmola les arestes i ens deixa clars records com cinques blanques.

És l'hora dels capvespres; l'hora humil del desig i la cançó oblidada. Amb força es tanquen les dents i tremolen pel so de les batalles sense glòria; terrible i sord, tremolen com els arbres de les nits desolades de l'hivern.

On la sement que esclata i deixa créixer les arrels? Morts entre els morts, com gossos famolencs, aus de rapinya entre deixalles míseres i brutes; morts de set, polsosos, en l'estiu excessiu, amb les goles eixutes, negres i ardents els llavis, obre el ferit la ferida a les mosques, mentre furga la vella sense por ni recança.

«El meu destí era vagar, i enamorar amb voluntat d'arrel, com arrapa l'arrel, fidel al lloc, la terra seca i rocallosa.» Exiliat sense rumb ni camí, ha arribat ja a les riberes obscures com els rius sota els ponts del món sotmesos.

Imagina la flaire penetrant de les terres humides, encara tebi el sol com una alosa entre les fulles grises, quan retornen les gents de la feixuga feina s'omple per un moment de llum de mel la casa i el jardí.

Imagina el jardí i el riu que naix sota els teus peus, bedolls gegants, avets, nyàmeres, rododèndrons, el boscam que s'aboca a la finestra,

i en el parc endolcit -la ciutat albirada entre les branques-, les roses negres de les nits de pluja fina, ballant descalça, a l'aire el tors nu, la dona de negra cabellera, gotes de llum minúscules sobre la tesa duresa dels pits; i l'aire rígid, fred i gris no la torbava. Semblava un somni.

Ara els arbres són blaus, o grocs, i és groga la memòria que dibuixa la desfeta. Per quina boca l'odi regalima subtilment i de sobte? Per quins camins, quins ponts ha travessat, per quines portes?

Filla meua, aixeca ben alts els murs de la teua casa.

Albiràrem llavors els nostres prejudicis, però ens faltà el coratge d'acceptar-ho. Estremiment dels ossos, basarda que m'acull: planeja en l'aire el dubte i el dilema.

«Però, si penses en algun moment que tot s'acaba amb tu o al teu voltant o que la terra on vas nàixer i vius és el centre del món, ets un brètol estúpid i mereixes l'oprobi en plaça pública, els teus errors exposats com a inútils deixalles d'un passat sense futur, exemples per a rústecs i ignorants, perquè val més aquest arbre que puja, segur i poderós, que el munt de paperam i tots els títols que has pogut extorquir en els teus dies; i val més la maragda d'aquests ulls, la tremolor inèdita i sobtada d'unes llargues pestanyes o d'uns pètals fugissers i insegurs que el discurs inconnex del teu cervell o la paraula inútil dels teus llavis; perquè els fills d'aquest temps han heretat la natura i malícia del pare que devorà els seus fills, i ara tracta un d'aquests de devorar i suprimir els altres; mentre l'antiguitat fruïa amb l'abundància, la novetat no es conforma de sumar; més enllà del plaer de la venjança, ens persegueix, humilia i retorç; més enllà de la mort; i ara pots dir amb tota claredat que és més que mai un trist principiant qui troba dolç només el seu jardí; i és fort qui pensa seu qualsevol lloc, però en diran només perfecte de qui és capaç de viure ací com a l'exili.

Ah, més profunds el record i la història d'aquesta terra que naix i es projecta als nostres ulls cansats! Més àmplia la memòria dels dies en la pell suosa sota el sol. És ací on ha de nàixer l'alegria del cigne i ha de brollar l'arrel de saba nova; potser després d'e la nostra desfeta.»

Va dir tranquil·lament i va beure un got d'aigua. El riure de la hiena, el gest obscé del simi i la girafa que passeja el seu cos com una puta.

Qui parla de silenci i solitud? A través de la nit viatjava el poeta i elevava clars homenatges de llunes enceses als poetes antics o augurava les noces improbables de l'home i la natura, furtives flors nocturnes fugisseres com l'alba.

Incaut el cérvol dolç s'enlluerna amb la mort o els fars de l'automòbil. S'estenien les mans com si fossen un arbre enllà de l'impossible i els homes s'abillaven com la nit i el boscam, de vent, de pluja o llum, en els tèrbols capvespres vora el llac.

«Cap per avall m'odie; amb tendresa impensada, ungla i cabell m'odie. Balle sobre les ungles i us dic que torne a nàixer en el ventre del monstre. Qui s'ha endut el record de les paraules? On la memòria de l'aigua, el cant de la pluja en les nits de la tardor?»

(A Vicent Andrés Estellés)

He couldn't escape the dirty fates. Del pur llinatge de les creus gammades frares germànics de vellutats modals, sagristans inconfessos i furtius, gramàtics decadents, contrabandistes esnobs d'afeccions orals inconfessables, inhòspits castellans d'antiga planta i traïdor punyal, caught in the form of complete limitation, debatien les seues impotències entre l'ésser, l'estar i el posseir sota l'oculta rialla dels nens entre les branques, discutien, espessos, antiquíssim tractats d'ortografia normes de puntuació susplau dusdelallengua susplau retornaven velles fonts dits epilèptics furgaven en la boca dels morts i no passava res l'obra d'un raig de lluna susplau sobre les seues calbes ignoraven opaques i llargues paraules obtuses lladrucs com ara folia o handicap susplau humiliats sensorgull de quina boca gofno brollaven escurçons suportaven dormien cucs groguencs que segreguen promeses metalíptiques orelles com la bilis telèfons sense fils susplau paraules onejants couldn't escape estavascrit osuko estavascrit misèria couldn't escape dirty fates were written susplau in his ass i no podia més i no podia més retorna l'ull a les terres obscures i no podia més i no podia més on naixen tip i pastós les arrels de les llegendes sopes de pa en casa fosca o en boca desdentada encara les deixalles i encara el sexe inútil la inèrcia suplicant i la inèrcia solemne sota vestits talars i no podia més pixapiquescovard giraven mons sobre els seus ossos i el pànic recorria les calbes més innobles i els carrers de basarda incipient que m'acull i m'estreny retrunyia el tambor com una trompa el tambor i la mort retrunyia el tambor i el tamborí i la mort que retruny el tambor tamboret que duia socs i la mort i el corder degollat i la taca de pus a l'alçada del sexe la basarda i la mort la mort i el tamboret o de verí recòndit com si estigués dormint la mort el somni dels imbècils sola i mirant mirava mira llesques amb l'oli del gresol sucat el pa i antics vicis bucals portava socs la mort toc toc qui és vailet toc toc la verdulaire estèril i encara a les altures la pedra dels miracles que inútilment pujàrem entre tots ciutat de meravelles miraculosa cort jo no et conec toc toc estràbics ulls la pedra innecessària i sobrant i el verí que es vessava per la boca sagnant de la nafra fins que es va traure l'ull tornassolat jo no et conec va dir ni sé qui ets repetien espesses les pestanyes sobre les seues mans entre pactes i acords inconfessables deusa deusa va dir vaig divisar els teus ulls entre les pedres mortals de la cartoixa on és ara fabrizio? i amb agulles furgaven els ulls dels caiguts o esquinçaven capvespres violeta o ensutjaven la vella pell de l'alba desfeien solcs antic i venerables sobre el munt de tarquim entronitzaven la boca farfallosa per quins vials de vellut el vailet i el gripau retorçuts el sagristà furtiu i el bisbe sodomita i el frare de les valls pixapiquescovard boca de serp en cos de gelatina per quins vials encara l'obedient seguici dels eunucs i lacais la verdulaire estèril la de l'ull desviat i el tambor que retruny i retruny per quins vials conques de por i cabells encrespats gripau greixós i grimpaire gripau la veu esperitada i la veu de conill too late too late too late va dir the dirty fates were written in his ass i encara repetia die simme der vernuft ist seige but always too late des d'un somni too late gairebé tan profund com el poema.

Començament sense final totes les morts perquè tot és principi sense espera qui parla de futur boca de serp? tan lentament marcades cartes per savis fetillers petges subtils fogueres d'artifici que a poc a poc s'empassen sense brases llum i so la mort que recomença dia a dia sota la cella espessa del teu ull el destí edificat en la seua supèrbia porta sense retorn sobre les ones i encara el cos que serpeja a la cintura el suau entrecuix molsosos llavis els pits adelerats quin raig de sol l'esguard humit o els llavis la boca tremolosa insospitades mans insistents de silencis multiplicat desigés tot el que esperaves? a trenc d'alba ens menteixen els rellotges i a l'horabaixa creix l'escuma grisa de les boques fingides.

Dormir profundament sota la terra amb una flor als llavis, esperant, simplement esperant, sabent que tots els morts inútilment arrapen les roques poderoses del destí, sabent que ja mai més no ens trobarem soldats. I ens preguntem si és abril, com van dir i vam creure, el més cruel dels mesos, coneixedors com som que cada dia ens porta la seua trista i concreta crueltat.

Ens retorna l'espill la nostra imatge, sense la brillantor dels ulls i amb els membres dispersos, cos fragmentari i fragmentat, ull excedit pel vol de la memòria: el renill del cavall, realitat que s'enfuig adormida entre mortes paraules i fingits decorats.

Ara dic arbre i brollen ametlers, garrigues, ginesteres, mentre la boira fuig a altres indrets o indolents'abraona com la indòmita arrel en els terrosos solcs de la memòria.

Perquè el rocam abrupte ens crida amb veu profunda i retornen els morts que ens precediren, com retornen les ones i els ocells i és inútil la lluita contra el fat.

Plenitud de la terra que ens desperta, plenitud d'ulls miops que auguraven desfetes entre murs insensibles. Silenci i solitud. Perfum només, plenitud del silenci, presència constant de les coses que moren i renaixen.

No veus l'ocell del sol que alça les ales tendres entre els matolls d'espígol? Ara sobre el teu cos caurà la saba antiga, la remor de les hores sense límits serà només memòria perduda en el temps insensible.

Han tornat a florir els rododèndrons: foc exultant o ferida profunda en el mar dels teus ulls. Sobre el teu cor tots els records marins de temps inabastables i el ressò de les ones en les dents.

Ens va deixar entre els llavis un bri d'herba i retornà a morir als seus orígens. Amb les mans enllaçades albirem el futur de les aloses,

perquè hem tornat a nàixer entre les nostres cendres et salude, fill meu, com a l'espiga, com a la flor vermella en el mar que grogueja. Força i ferment en les nostres entranyes, plenitud d'aigües vives, suc de fruita calenta en la cascada antiga de somriures i nits.

Ens va deixar entre els llavis un bri d'herba. Amarg com la fel, dolça de roses roges i polsim de fronteres. Sota l'arbre dels segles més obscurs saludem el futur de les aloses.

L'atzagaia de llum al bell mig de la nostra memòria. La sala d'un museu polsós, runes dels anys que s'agombolen, cendres purificades, un cos nu daurat pel sol, una pell, fragàncies que evoquen la sal i el fum. En un racó del cor un orat remena antigues fotos a l'atzar, orb entre els orbs. S'atura el temps per un instant. Perden les coses el nord i la cronologia. Ens retorna l'espill fragments dispersos del que fou i el que no fou. Temps passat i temps futur, allò que no va ser, tot el que no serà; permanent ritual vers el no-res, i el duríssim desig de permanència, perquè el pitjor fuet dels condemnats són les seues mateixes persones suoroses, tal com jo sóc el meu propi turment. Tots els records acaben en l'oblit i jau en el camí la nostra glòria: un cos nu daurat pel sol, una pell, fragàncies que evoquen la sal i el fum, la sala d'un museu, runes dels anys que s'agombolen, cendres purificades per l'oblit, l'atzagaia de llum.

Febrer del 2003

Antologia poètica      Jaume Pérez Montaner