Antologia poètica
Josep Piera

Antologia poètica

Josep Piera

Hi ha moments que tot cau.

	Vidre lent,
	cau la mort dins del cau del cervell
	com el cos del silenci,
	espill adés bell i ara vell.

Hi ha moments

	que tot cau. De les mans
	cauen ànimes de marbre
	com versos freds o pedres
	i els ulls es fan un pou
	tot tarquim i tot por.

Cau la nit com un cau.

	Imants
	Em criden a la seua abraçada.
	Veus.
	Naturalment que veus.
	No el mantell remorós de la pineda
	Ni el baladre
	Ni el jonc
	Ni el cantar dels codols.

Tota veu mereix ser estimada.


	No podran mai arribar on la música
	Els mots, la neu
	Sempre llunyans al tacte
	Al so marí de l'arpa.

De la vida quotidiana
	No cal anar molt lluny.
	Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
	ni ofegar-se en el mar per tal de beure llum,
	la llum, paraula mítica, metàfora de seny.
	Allò que cerques ho tens davant de tu.
	Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
	No cal anar tan lluny.
	Siga cau, siga avenc, drecera, cingle, foc;
	no cal fugir enlloc; mira-ho tot prop i a punt:
	objectes, cels, mons, paraules,
	horitzons, presons, éssers o murs.
	No cal anar més lluny.
	Només l'esguard i el tacte
	aboleixen distàncies.
	Estimar és conèixer.
	El miracle és dins nostre.
	No cal anar-se'n lluny.

Nu amb paisatge al fons

	Mira'l, entre la brossa, nu, pels esbarzers
	ocult, dessota uns pins, com jeu
	de cara al tros de cel que l'enlluerna, únic
	motiu humà el seu cos esplèndid. Mira'l.
	Quasi terra de lluny, llàntia joiosa.
	Una guatla alça el vol
	i, ales esteses, queda
	quieta davant dels ulls.
	La resta són muntanyes, marges i vinyes,
	matolls, clapes verdoses.Tot amerat de sol,
	un objecte vora la mà caiguda.
	Damunt la pell rosada i jove
	unes mosques ―l'estiu?―, voleteig negre.

Qui, d'un ramat invisible, du lleugers esquellots?

	Ambigüitat de fart, antiga meravella
	a la paret immensa d'un museu et mire
	real ahir, imatge del passat, avui ja peça inútil.
	Per molts records que dugues d'un paratge
	el qual ―ho sé― no és aquest que ara mostres
	i, tanmateix, el veig farcit de mots tan meus
	que hauria de pintar-te novament,
	o, millor, destruir-te.

Rellegint un calaix

	El meu passat, tan frágil com joguina de fira.
	I, tanmateix, no és meu, és d'un infant
	que em mira amb ulls altius, pantalons curts,
	un somriure de príncep que agenolla vassalls,
	des d'un dia groguenc, joiós, a una fotografia.

	Parets,
	parets de llet en pols,
	prohibides, d'una blancor altíssima,
	coronades de vidres trencats
	i un gesmiler abocant-se
	des de lluny, com la neu, inassolible.

	Quina fal·làcia creure'ns
	que som u i el mateix;
	tu, amb l'esguard insolent de la infantesa,
	jo, sols cert dels meus dubtes;
	tu, amb un llaç blau marí;
	jo, amb la nit dins dels ulls i esperant l'alba.

	Talment un llamp melodiós travessa
	ones, barrancs i cingles profundíssims,
	escrius el fet de viure sens mesura,
	la terra lluent i fèrtil de l'instant.

	Omplir de fum els pulmons del present.
	Omplir de vent els globus de la festa.
	Omplir de crits l'esquena del silenci.
	Omplir de blaus el coll de la follia.

	Com un desert on broten les palmeres,
	o estovalles després d'àpat intens,
	el full insòlit sempre del poema,
	antic gest de combat, resum darrer.

Nocturn com a cloenda

	Caramel de somnis, la lluna
	llu en un fosc aparador d'estrelles.
	Tendra com un ocell s'acosta
	al càlid cau del cos, la nit.
	I tu, espectador de meravelles!

	Des d'un indret conegut, les granotes
	llunyanes inicien un cant de cristalls
	ancestrals i arbres fruiters en flor
	per serralades verdes. Els ulls escolten.

	I tu, aquell que encén una llàntia invisible
	i camina amb pas ferm cap al destí traçat
	que li marca el silenci, el tecleig
	de la màquina d'escriure, la música
	d'aquests mots bategant.

	Admirable companya de la solitud,
	oberta com un llibre secret, la nit
	s'ofrena. I tu, callant, la interpretes.
	Amb la serenor d'un marbre en un jardí
	esperes la pluja, crit o llavis, que et durà

	la clau d'aquesta cel·la on vius la mort de cada dia.
	Com el foc de la farga té ànsia de coltells.
	Així, la pell desitja un raig de sang,
	un fil de fum, la senda de l'amor,
	el tacte tatuat de les paraules.

	Anelles grinyolen als turmells, i la set,
	fonda com un pou en terra eixuta.
	El cos, a l'espera del goig,
	tradueix el sentit de la dansa.
	Així, gest i miracle, aboques
	l'energia tremant sobre el full blanc.
	Escoltes el silenci i l'anomenes.


	Jeroglífics de goig
	s'escapolen els sons
	quan vols anomenar-los
	amb els signes cansats
	d'aquest banquet agònic.

Enllà lluny

	Enllà lluny la ciutat,
	enllà lluny del ben lluny,
	on el quitrà és terra i brosses que acompanyen,
	on la gent diu "bon dia" i "com va" i et coneix,
	on ets un element solidari dels vents i dels arbres,
	on no hi ha crits estèrils ni llums apegalosos,
	enllà lluny la ciutat,
	enllà lluny del ben lluny,
	enllà lluny.

	On les estacions de l'any les sents talment Vivaldi
	i la pluja ressona amb versos de Verlaine
	i Montale i Horaci i Ausiàs March et visiten
	i els fruits s'ofereixen amorosos als llavis
	i els arbres i els ocells i les tronades et són companys...
	On el temps et saluda com un amic que torna.

	Enllà lluny la ciutat,
	més enllà, lluny del lluny,
	on tot són horitzons i diàlegs,
	on els rellotges s'acoblen als ritmes de la terra
	i cap crit no et somou com un vidre que es trenca,
	on res no et dispersa a no ser caminar en la boira,
	on els cingles et conten passions i rondalles,
	enllà.

	Enllà lluny, la ciutat,
	ofegada agonia de dols,
	trista abraçada de màscares,
	bram violent de solituds,
	des d'on me'n vull anar per sempre més
	i, tanmateix, hi continue, tot i un odi
	que em bada els ulls i em deixa a fosques.
	Me'n vull anar, enllà lluny,
	per tal d'ésser un matoll més.
	I descobrir-me.

Marina

	El mar em nega els ulls de claror plena.
	Quin bes de sal, amor, no m'has donat.

	La mar, taca de llum, una sendera.
	No em deixes fosc, amor, no em faces cranc.

	Jo tinc quina àmplia mar per regalar-te!
	Amor, que no la vols? No la vols? No?

* * *

	M'ho mire tot.
	Fora de tot.
	Com sempre.

	El teu nom,
	amor,
	el meu món.

Capvespre a Samos

	No l'oblidaré mai, aquest capvespre a Samos.
	Un cel de pura sang, com un poltre ferest
	crida foll de desig i incendia la mar,
	abans d'un blau en pau, en aquesta badia.

	Els vaixells amarrats, amb gemecs de silenci
	dansen talment un cor que somia l'amor.
	Quina olor de gesmils i dompedros en zel
	ompli vells carrerons de pedra i de salnitre.

	On el dolç moscatell de les vinyes de Samos?
	On el temple caigut de la mare del Foc?

	Mai no podré oblidar aquesta entrada a Samos
	amb el blanc de la calç i el roig de les teulades
	i l'horitzó oferint-se com magrana madura
	o la síndria fresca al paladar del nàufrag.

	La terra és sempre terra; almetlers i oliveres,
	figuerals i xiprers, canyars i xops cantaires,
	per barrancs i clotades on el vent mai no arriba
	i fa flor el baladre i fa goig la xitxarra.

	Entre la llum i l'ombra, com són fets els humans,
	aquest capvespre a Samos que no oblidaré mai.

Oda a Santorini

	El fosc delit ardent que vaig buscant
	per aquest mar de llum i d'esperances,
	delit de ser aquell infant d'estels
	que un dia va sentir-se somni d'àngel,
	m'ha dut ací, com nau a la deriva,
	fins al teu port de cendres esmolades,
	lluna del blau Egeu, foc adormit
	com l'ocell que renaix en immolar-se.

	Illa del cel, nascuda de la flama,
	erma de verd, fèrtil en hecatombes,
	et desitjava tant, tant t'estimava,
	que, abans de posseir els teus abismes,
	ja et volia com ets, filla de l'alba
	amb vinyes arrapades a la vida,
	cingles d'estral, platges de freda lava,
	on l'home, com les roques, canta i plora.

En blanc
	Estic gitat al llit, malalt.
	L'estiu, fora de mi, crida joiós
	d'ocells el temps dolç de natura.
	Tinc quaranta anys passats. I ara,
	novament, després de tants oblits,
	després de tanta mort acumulada,
	uns pocs versos fan el resum d'una vida.
	Estic gitat al llit, malalt.
	De lluny, per la finestra i l'ombra,
	m'arriben cants que fuguen
	de bells infants, desconeguts i feliços.
	Juguen el joc estrany del futur,
	el joc del temps, l'estiu, la vida plena.
	Jo en sent les veus distants i rialleres,
	i els veig escabussar-se en l'aigua clara
	fets de llum, nus els cossos, rics de goig.
	Malalt, al llit, tot sol, gitat
	―també els records queden lluny, criatures―,
	no em queda cap més joc que l'esperança.

Baraca

	L'aigua és vida,
	diu la lluent rialla del riu.
	L'aigua és vida,
	remoregen les copes dels àlbers de la ribera.
	L'aigua és vida,
	canta neta i transparent la séquia.
	L'aigua és vida,
	somia l'ombra amable que m'acompanya.
	L'aigua és vida.

	M'hi assec. Escolte:
	l'aigua és vida, l'aigua és vida...
	I sent als llavis la lluna
	que m'ofereix tèbia i dolça
	l'olor gustosa de l'herba-sana.

	Una veu fresca
	de dins em diu:
	l'aigua és vida.

Gasela
	Va corrent pel jardí
	cantant el seu amor amb mots alegres,
	com l'aigua de la font
	va rient i saltant entre les pedres.
	El cos esvelt vesteix
	de vels lluents que en moure's transparenten
	i un bell collar de perles
	llueix al coll, com les roses que esclaten
	les gotes de rosada.
	Als llavis du el fresc somriure dolç
	de qui se sent feliç
	i ho diu amb clara veu de pura llum
	creient que, on és, no hi ha
	ningú que escolte el seu secret joiós,
	ni cap perill de res.
	De colp, un branquilló tot ple de punxes,
	com un parany, l'enganxa.
	Amb arraps a la pell a terra cau.
	Un plor tendre i amarg
	fereix la nit. Adolorides perles.
	Un llamp llunyà. I, a l'alba,
	en la grisor més grisa, núvols negres.
	Brutes de sang i pols
	entre pètals marcits roden les llàgrimes.
	La lluna nova fuig.
	El jardí no té ja cap joia jove.

Comiat
	He perdut les paraules
	ara que tu t' has mort.
	Ara
	ara que te m' has mort
	he quedat
	sense res, com una criatura
	en nàixer, lluny de tu
	despullat
	amb crits
	amb plors
	amb llàgrimes
	però mut
	sense un gest
	sense mots per a dir
	que t'he estimat
	que et tinc
	que et duc
	dins meu
	part viva del record
	per sempre
	fins que també la mort
	em deixe
	sol
	amb tu
	en tu
	com vam ser una volta
	mare.
	No puc.
	No puc dir més.
	No puc.
	Ara que tu t'has mort
	he perdut les paraules.


	En els somnis joves, Grècia era la mar
	desitjada de llum, de goig salat.
	Eren parets de calç rient d'estiu
	i un cel tot blau entre marbres divins,
	un got de vi daurat amb gust de bosc,
	una tallada de meló a les mans.
	Ara, que hi he tornat, si mai es torna
	enlloc, no sé ni on vaig, em deixe dur.
	Davant, la lluna al ple, l'Olimp nevat,
	la mar molt lluny i jo mirant la nit,
	la foscor transparent de l'hivern grec.


	«Sàpies fer bell el que tens davant teu
	i el que tens et serà just el que et cal.»
	Això m'ha dit en somnis una veu.
	He despertat. Davant m'era la mar
	i una petita barca anant-se' n lluny.
	La mar, la mar... i jo: res més, res més.

L'ocell

	Al cim de l'arbre sec mira la posta.
	El veig de negra llum, omplint-me els ulls,
	meravella real, espill de l'ànima,
	i el veig lluent, des de l'ombra més ombra.

	No canta, no. S'està quiet. Mira i prou.
	Perla de llum, el veig al cim, i em veig
	com ell, callat i atent, dispost al vol,
	ocell d'un lloc i vividor de l'aire.

	El vespre creix; la lluna nova avança.
	Un gos bastard passa insolent, i lladra.
	La merla fuig. La llum de dol s'envola.
	Em quede sol, fent-me fosc en la fosca.

La Drova

	Aquesta vella vall que ara veig verda,
	daurada lluna de meló d'estiu,
	és més que un llogaret entre muntanyes,
	molt més que la infantesa al finestral,
	molt més que un paradís ple de pinades.

	Aquesta vella vall feta de somnis,
	amagatall d'amors i de paraules,
	la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
	la dels hiverns de llàgrimes de gel,
	la de les veus que juguen i el silenci;
	aquesta vella vall que vull per sempre verda.

	Aquesta que rebrota riallera
	després de les tempestes i la pluja;
	aquesta que faig meua cada dia,
	aquesta que duc viva a la memòria,
	no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
	No la toqueu, si no és per a estimar-la.

Antologia poètica
Josep Piera

Marco legal

Antologia poètica

De la vida quotidiana

Nu amb paisatge al fons

Rellegint un calaix

Nocturn com a cloenda

Enllà lluny

Marina

Capvespre a Samos

Oda a Santorini

En blanc

Baraca

Gasela

Comiat

L'ocell

La Drova